Emboscada a Corèllia (XIII)

Anterior

13

Conversa a la llum de les torxes

El sopar acabava d'acabar, i no havia estat massa alegre. Curar les lesions d'en Han havia fet que s'endarrerissin, però a més havien convertit el que pretenia ser una simple vetllada social en alguna cosa més propera a un consell de guerra.

El rebombori procedent de l'exterior tampoc ajudava en res, per descomptat. Tot i estar a sis pisos d'alçada i de les proteccions contra el so amb què comptava la Casa de Corona, la residència oficial del Governador General, els crits i càntics dels manifestants eren massa sorollosos perquè poguessin ser ignorats. S'havien retirat a l'estudi privat del Governador General, i allà els sons eren encara més audibles. Ja havien abandonat tota pretensió de no sentir-los i, de fet, estaven contemplant la manifestació des de la finestra de l'estudi, amb els llums de l'habitació debilitades perquè resultés més fàcil veure i, al mateix temps, per fer més difícil el fet de ser vistos. Se suposava que les finestres eren a prova de desintegradors, però no hi havia per què córrer riscos. Les tremoloses flames de les torxes il·luminaven les cares mentre contemplaven la desfilada dels matons.

El Governador General Micamberlecto tenia els ulls clavats a la finestra i observava amb expressió lúgubre l'espectacle que es desenvolupava sota d'ells.

-Allà són -va dir-. Aquesta nit han tornat a sortir. I no m'atreveixo a trucar a les Forces de Defensa de Corèllia ni al Servei de Seguretat Pública. Ni tan sols estic segur que segueixin estant del meu costat. De fet, estic gairebé segur que ja no hi són. Si els cridés, potser es limitarien a unir-se a la manifestació.

Va sospirar i va recolzar la seva prima espatlla en el marc de la finestra mentre seguia contemplant la sorollosa manifestació de sota. La Leia va pensar que el so del seu sospir era la part més trista de tot allò. Era un so tan cansat, tan ple de resignació i esperances frustrades que ja ni tan sols valia la pena recordar... Aquell feble sospir li va dir que no quedava cap esperança.

La Leia i en Han estaven immòbils al costat d’en Micamberlecto, i també contemplaven la manifestació. Filagarses de fum grisenc flotaven en l'aire, i l'efígie d’en Micamberlecto encara no havia acabat de consumir-se, encara que a aquestes altures ja estava tan trepitjada que amb prou feines si era reconeixible.

Els manifestants, tots ells humans i gairebé tots ells del sexe masculí, portaven torxes mentre desfilaven en cercle al voltant de la Casa de Corona. Les torxes també desprenien la seva pròpia fumera i aquesta s'acumulava a l'atmosfera immòbil d'aquella nit sense vent, robant-li els colors a tot i fent que la nit semblés més fosca del que era en realitat. Els qui no portaven torxes brandaven pancartes i cartells plens de consignes antidralls i antiselonians.

Els càntics, si se'ls podia anomenar càntics, es van reprendre, aquesta vegada més potents que abans. Les lletres eren grolleres i obscenes, i clarament en contra de la Nova República. La cançó va arribar al seu clímax, els manifestants van udolar l'última i més gràficament ofensiva frase de la lletra i després es van victorejar a si mateixos.

-Encara seguiran així, així durant una bona estona -va dir Micamberlecto. Parlava el bàsic amb només una ombra de cap accent, però amb un parell de pautes de la gramàtica i l'ordenació de les paraules frozianes, sent la més perceptible d'elles la tendència a la repetició per donar més èmfasi al que deia-. Seguiran desfilant durant una mica més de temps, una mica més de temps -va continuar dient el Governador General-, però a tots els efectes pràctics jo diria que aquest és el final de l'espectacle. No hi haurà molt més que veure que no hagin vist. Cantaran i cridaran consignes, i s’entromparan i iniciaran unes quantes baralles i trencaran unes quantes finestres, i després se n'aniran al lloc del qual han vingut, sigui on sigui..., fins a la propera vegada. La propera vegada... Però dubto que els carrers siguin segurs aquesta nit. -Micamberlecto va bellugar el cap amb visible tristesa-. Em temo que no han escollit, no han escollit el lloc ideal per a les seves vacances.

Micamberlecto era frozià, i els frozians no eren coneguts per la seva jovialitat i aspecte alegre. Ningú podia posar en dubte la seva probitat, honradesa o diligència, però eren una raça una mica melancòlica. Tanmateix, en aquell moment no semblava haver-hi molts motius per sentir-se optimista.

-Les coses no tenen bon aspecte -va dir la Leia.

-No, no ho tenen -va admetre Micamberlecto.

Va donar l'esquena a la finestra i va tornar a seure darrere del seu enorme escriptori. Micamberlecto era un típic frozià, una silueta d'espantaocells molt alta i prima que superava al Han almenys en mig metre d'alçada. Els frozians eren una espècie homínida bastant estàndard, tot i que també bastant allargada. L'articulació extra dels seus braços i cames feia que al principi els seus moviments resultessin una mica desagradables i inquietants. Vistos amb els ulls humans, els frozians donaven la impressió de tenir tots els membres fracturats. Veure Micamberlecto replegat en una butaca amb els braços creuats, i tornats a creuar en els seus segons colzes, era un espectacle realment estrany.

Micamberlecto tenia tot el cos cobert per un curt pelatge de color marró daurat. No posseïa orelles externes visibles, i els seus profunds ulls castanys estaven molt separats. El seu nas es trobava a l'extrem del seu prominent musell. La seva boca era petita i sense llavis, com si hagués decidit que no valia la pena ni intentar competir amb aquell magnífic nas. Uns llargs bigotis negres creixien a cada costat del seu musell, formant una mena d'enorme mostatxo estarrufat que es perllongava fins més enllà dels costats del seu cap. Micamberlecto va moure pensativament el seu musell d'un costat a un altre, i els bigotis van pujar i van baixar en un vigorós ball.

- Sempre és tan seriós? -Va preguntar en Han.

-Sí i ​​no -va dir Micamberlecto-. Oh, no m’interpreti malament: fins i tot aquesta nit, no hi ha dubte que el noranta-cinc per cent de la ciutat de Corona està silenciosa i en calma. A quatre blocs d'aquí, potser ningú sàpiga que hi ha hagut una altra manifestació. Però fa algun temps jo podia assegurar als visitants que el noranta-nou per cent de la ciutat estava tranquil·la. Les coses estan empitjorant, i ens aproximem a una crisi. Li juro per Froz que desitjaria que poguéssim cancel·lar la cimera comercial! Però ja és massa tard. Massa tard... Els delegats ja vénen de camí, i la Nova República no pot, no es pot permetre patir cap nova humiliació aquí a Corèllia. No, no ens ho podem permetre.

-Em temo que estic d'acord amb vostè, amic Micamberlecto -va dir la Leia, parlant de dalt a baix mentre contemplava la desfilada amb torxes que serpentejava al voltant de l'edifici -. No sabíem que les coses estiguessin així. Hauríem de cancel·lar la cimera comercial, però no podem fer-ho.

-Bé, però a què ve tot això? -Va preguntar en Han, donant l'esquena a la finestra. Va torçar el gest girant el cap, i es movia a poc a poc i encarcaradament. Estava clar que encara sentia una mica de dolor-. Ningú sembla ser capaç de contestar-me a aquesta pregunta. Aquest hauria de ser un planeta ric, un sector ric... Posseeix tots els recursos, talent i capital per a inversions que necessita. Solia ser ric, i pacífic. Què va anar malament?

Micamberlecto va moure les espatlles en un encongiment tan complicat com impressionant.

-A Froz solem dir que les coses van malament quan hi ha més preguntes que respostes, però que van pitjor, van pitjor, quan hi ha més respostes que preguntes. Vostè em fa una pregunta, però jo podria donar-li una dotzena, un centenar de respostes. -Va estendre un llarg braç cap a la finestra i els manifestants que hi havia a l'altre costat d'ella-. Em pregunto si algun dels nostres amics d'aquí fora podria donar-ne una, donar-ne un. Pel que fa a mi, podria dir-li que l'economia va molt malament, o que la gent està frustrada, o enfadada, o si ho prefereix, que hi ha molta intolerància.

-Tot això és veritat -va dir la Leia-, però són símptomes, no la causa.

-Té tota la raó, tota la raó. Sí, les dislocacions econòmiques causades per la commoció de l'última guerra són la causa pròxima, pròxima de la inquietud, però l'arrel és molt més profund, profund. Sense un govern externament fort per mantenir la pau, els descontents i agitadors de totes classes estan sortint dels seus amagatalls. I no són només els nostres amics els que hi són fora: també són les altres espècies. Els dralls, els selonians i els humans..., tots han produït els seus demagogs, i tots s'han posat a treballar diligentment per convertir en dimonis als altres. Però tot això, totes aquestes respostes, no ens diuen res. La seva pregunta s'interessa pels símptomes, no per la malaltia. Crec que la veritable resposta és que vostè fa la pregunta equivocada. Crec que el que ha de preguntar és per què no havia passat abans d'ara.

En Han va arrufar les celles i es va asseure en una butaca davant de l'escriptori de Micamberlecto.

-Seguiu -va dir.

-És una pregunta molt simple -va dir Micamberlecto-. El que pregunto és què ha canviat per fer que aquest caos es torni possible, i la resposta és senzilla: el col·lapse de l'Imperi. No hi ha cap poder que obligui a tots a portar-se bé des de dalt. Durant molt de temps hi va haver un desintegrador apuntant al cap de Corèllia. «Fingeix que estimes al teu veí o et matarem», deia l'Imperi. Cap dissentiment, cap dissentiment era permès, i els que estaven a dalt sostenien i els que estaven a baix aguantaven. No hi havia cap moviment possible. Però l'economia va anar decaient, decaient durant les disrupcions comercials, i tothom es va anar enfonsant cada vegada més a baix. Això va agreujar la crisi, però no la va causar.

La Leia va mirar per la finestra, i va abaixar la vista cap a la nit cada vegada més fosca i el lúgubre espectacle d'una desfilada amb torxes vist des de lluny. Després va donar l'esquena al panorama, va creuar l'estudi i es va asseure al costat d'en Han.

-No estic molt segura que m'agradin les conclusions a què vol arribar amb tot això, però continuï parlant -va dir.

-Durant mil·lennis, totes les espècies del Sector Corellià van viure sota el govern monolític de l'Antiga República, i després sota l'Imperi. Però llavors va arribar la guerra, la guerra, i l'Imperi es va ensorrar. Aquí hi va haver alguns combats, però no van ser gran cosa. Aquí el sistema imperial senzillament va caure sobre si mateix. Es va desinflar, igual que un globus amb una petita punxada que deixa escapar l'aire a poc a poc.

» Des que l'Imperi va deixar de governar aquí, el sector ha quedat abandonat als seus propis recursos, als seus propis recursos. La nostra magnífica Nova República m'envia com a Governador General, però què hi ha aquí perquè jo ho governi? On són les meves eines per governar? Durant els últims anys els corellians han après a no prestar-me cap atenció. Pateixo una immensa, immensa escassetat de personal capacitat, i políticament fiable. No hi ha prou persones activament pro-republicanes per omplir tots els llocs governamentals necessaris, o per mantenir unes forces de seguretat adequades. He de contractar ex soldats i buròcrates imperials. Pitjor encara, pràcticament cada un d'aquests grups disgregadors fa servir alguna mena de mercenaris. La gran majoria són ex soldats imperials, però hi ha uns quants, uns quants soldats retirats de les forces armades de la República. No obstant això, molt pocs d'ells em són lleials o són lleials a la Nova República, i la conseqüència de tot això és que la gent sap que els meus soldats i buròcrates no obeeixen les meves ordres.

» Sota l'Imperi, els generals i buròcrates van acaparar els altres llocs de poder. Van ser directors de fàbriques i de negocis, i van estar a la junta de control d'això, d’allò i el de més enllà. Ara, fins i tot amb els seus nomenaments i càrrecs imperials desapareguts, segueixen tenint el poder d'aquests altres llocs.

» Diem que l'Imperi està mort, però a Corèllia el cos segueix vivint després que el cap hagi estat retallat. Els petits caps segueixen allà, fent el que sempre han fet. Però ara aquests agents de la policia i buròcrates imperials no han de respondre davant de ningú, davant de ningú. No hi ha cap autoritat més alta que pugui castigar-los per anar massa lluny, i estan descobrint que els hi agrada que les coses estiguin així. Poden cobrar venjança, venjança, pel dany que els van fer fa cinc, deu, vint, cent anys estàndard, sentint-se segurs perquè saben que cap soldat de les tropes d'assalt imperials enderrocarà la porta de casa seva i se'ls endurà. I aquest és el nucli del problema.

» Durant molts, molts anys va ser el fort govern central el que va impedir que les diferents espècies s'enfrontessin entre elles. A l'Imperi no li agradaven massa els no humans, però els disturbis antialienígenes li agradaven encara menys. Eren perjudicials, perjudicials per als negocis. La gent va acabar aprenent la lliçó de què si causaven problemes serien castigats, així que no causaven problemes. Les tres races corellianes van viure en harmonia perquè van ser obligades, obligades a fer-ho així. Ara ningú les està obligant a això. Vivim mals temps. Necessiten algú a qui donar la culpa d'això. Es culpen les unes a les altres.

» Durant la guerra, als corellians se'ls va demanar que escollissin entre l'aliança amb la República i el vassallatge a l'Imperi. Ara membres de totes les races del sistema de Corèllia es pregunten amb quina necessitat hi ha de tenir alguna autoritat exterior. –Micamberlecto va assenyalar la finestra amb la mà-. S'estan començant a preguntar per què han d'estar dins de la Nova República si no pot prometre ordre. Per què no un planeta, un govern? O una massa de terra, o una raça, un govern?

En Han va bellugar el cap amb expressió ombrívola.

-No m'ho puc creure. Puc mirar per la finestra. Puc veure-ho. Sé que està passant. Però no m’ho crec. Vaig néixer i em vaig criar en un sector corellià unit...

-Llevat que en realitat no era així -va dir la Leia-. El que està dient Micamberlecto és que l'Imperi va obligar els corellians a fingir que vivien units i en pau.

-I ara ells..., ara nosaltres ja no hem de seguir fingint. És increïble.

-Increïble només potser, però veritat..., certament, és veritat.

Els Cinc Germans, els mons habitables del Sistema de Corell, es troben a la vora de l'anarquia. La successió de totes aquestes generacions de pau forçosa entre les tres espècies principals, els humans, els selonians i els dralls, ha arribat a la seva fi.

La Leia va mirar al seu marit, i no va necessitar cap capacitat referent a l'ús de la Força per comprendre el seu dolor, el seu atordiment i la seva perplexitat. El que havien vist era bastant dolent per a ella, i podia imaginar el que havia suposat per al Han. Però en el cas de la Leia, el que estava dient Micamberlecto era molt més inquietant que una torba de busca problemes de carrer. Tota la seva vida havia girat al voltant de l'elecció entre la República o l'Imperi. La pregunta sempre havia estat quina seria l'autoritat central, mai si havia d'haver una autoritat central. Allà i en aquell moment no era així. La idea d'actuar en solitari estava començant a arrelar. No necessitava gaire imaginació per comprendre el de pressa que podia arribar a estendre’s.

-No podem permetre en absolut que això passi, Micamberlecto -va dir-. Si es permet al Sector Corellià desintegrar-se, la idea del separatisme podria difondre’s..., i conduir al caos.

-Ja ha començat a difondre’s -va dir Micamberlecto en un to de veu encara més abatut-. Grups de les tres espècies, i d'altres espècies del Sector Corellià, estan començant a crear estats independents en els Sistemes Externals que ens envolten. Un cert nombre d'ells ja ha sortit del sector, rebutjant la meva autoritat..., i amb això, i per extensió, l'autoritat de la Nova República com un tot. El sector corre el perill de degenerar en un trencaclosques de mini-imperis i petits estats.

- I això és tan dolent? -Va preguntar en Han-. Vull dir que..., bé, puc veure els problemes, però què importa si tots aquests petits planetes són independents, sempre que siguin pacífics i no facin mal a ningú?

Micamberlecto va bellugar el cap en una negativa plena de tristesa.

-Però és que es fan mal els uns als altres -va dir-. Ja ha vist la classe de persones que demanaven la independència aquesta nit. Són agitadors, i els agitadors necessiten enemics. La gent, com els seus amics de la Lliga Humana, necessita algú a qui donar la culpa. No, no hi haurà separació pacífica i amistosa. Hi haurà guerra i disturbis i venjança que seguirà i seguirà interminablement. Si el vell enemic era l'Imperi, el nou enemic és la fragmentació i el caos, el caos.

- Fins a quin punt aquesta Lliga Humana suposa una amenaça realment seriosa? -Va preguntar en Han-. I qui és aquest tipus a qui anomenen el Líder Ocult?

Micamberlecto va tornar a moure el cap amb visible malenconia.

-Si pogués respondre a aquestes preguntes, seria un froz molt, molt feliç. En un moment donat semblava haver matons de la Lliga Humana per tot arreu, i al següent ja no en queda cap. Se'ls dóna molt bé el fet d’esvair-se quan necessiten fer-ho. I el Líder Ocult és senzillament això, un Líder Ocult... Algú de dins de l'organització sap qui és, però ningú, ningú de l'exterior ho sap. No disposo dels recursos policials i d'intel·ligència necessaris per dur a terme una investigació adequada sobre ells. I naturalment l’INR sembla tenir els seus propis problemes, els seus propis problemes a Corèllia. No rebem molta informació d'ells.

La Leia va arrufar les celles.

-Si la situació empitjora molt més, la Nova República no tindrà una altra elecció que començar a actuar com l'Imperi -va dir-. Haurem de portar tropes de defensa de la pau per aturar els enfrontaments. Haurem d'imposar la nostra voluntat sobre el Sector Corellià, de la mateixa manera en què ho va fer l'Imperi.

-Però lliurem la guerra contra l'Imperi per posar fi a aquesta mena de coses -va dir en Han.

-Ja ho sé -va replicar la Leia-. I pensa en el que suposaria aconseguir que s'aprovés aquesta classe de política, i en com de cara que resultaria. Però l'alternativa és quedar-se a una banda i permetre que es produeixi un bany de sang.

-Ni tan sols estic segur, segur que puguem imposar una pau -va dir Micamberlecto-. Tot just disposem de naus pesades en aquest sector.

- No podem portar naus i tropes d'algun altre lloc? -Va preguntar en Han.

-Això costaria una tremenda quantitat de diners que senzillament no tenim -va dir la Leia-. A més, de moment no hi ha una gran necessitat de naus de guerra o exèrcits, i donem gràcies a les estrelles per això. La major part de les forces han estat llicenciades. Tenim munts de naus de la Nova República i de naus ex imperials capturades, però la majoria estan emmagatzemades o estan sent desmuntades per usar-les com recanvis i ferralla. I moltes de les naus que se suposa que estan en servei actiu es troben en dic sec per a ser millorades i modernitzades. Les poques naus efectives de què disposem estan ocupades en altres sectors.

-Hi ha d'haver alguna mena de forces en reserva -va dir en Han.

La Leia va arronsar les espatlles en un gest carregat d'impotència.

-N'hi ha, però no són molt nombroses. I les reserves de què disposem trigaran un temps a poder passar al servei actiu. Estem tenint d'ocupar-nos de moltíssimes coses alhora. La disponibilitat es troba en el seu punt més baix des de fa anys.

-Llavors esperem que no passi res per al que necessitem estar preparats -va dir Micamberlecto-. Sospito que és una esperança que es veurà defraudada, però és l'única que ens queda.

-Però què farem? -Va preguntar la Leia.

Micamberlecto va tornar a encongir-se d'espatlles.

-No hi ha res que puguem fer -va dir-. No obstant això, hi ha un altre punt, un altre punt. Encara que sembla com si la captura del capità Solo s'hagués degut únicament a l'atzar, podria haver estat una amenaça deliberada dirigida contra tots vostès. Podria haver estat un advertiment.

- Ens està dient que podrien estar intentant fer-nos fora d'aquí? -Va preguntar en Han.

-Possiblement -va respondre Micamberlecto-. L'atac organitzat certament fa que ho sembli.

-Bé, doncs no permetrem que se surtin amb la seva -va dir en Han-. No sóc dels que s'espanten al primer problema i surten fugint. Dic que ens quedem..., que ens quedem i que fem exactament el que hauríem fet si això no hagués passat.

-Excel·lent -va dir el Governador General-. No obstant això, jo suggeriria que adoptessin un parell de precaucions. Sé que la seva nau es troba sota vigilància a l’espaiport, però no és el més segur dels llocs. Algú podria posar un traçador o..., eh..., algun altre artefacte a bord.

- «Algun altre artefacte»-va murmurar la Leia-. Vol dir una bomba, no?

Micamberlecto va assentir.

-Bé..., sí, és el que vull dir. En qualsevol cas, seria millor traslladar el Falcó a algun altre lloc.

-Jo també he estat pensant en això -va dir en Han-. Però no hi ha cap lloc a prop de la vila que sigui més segur que l’espaiport.

-Em disposava a suggerir que hi ha una pista de descens molt petita i un complex d'hangars aquí, a la teulada de la Casa de Corona -va dir Micamberlecto-. Podrien guardar la nau aquí, i jo podria fer que el meu personal tècnic l’examinés per tenir la seguretat que ningú ha practicat alguna mena de manipulació en ella.

- Es pot confiar en ells? -Va preguntar la Leia-. Ens ha deixat molt clar que no pot confiar en la major part del seu personal.

-Tots els meus tècnics i els meus guàrdies personals són veterans condecorats de la guerra contra l'Imperi -va replicar Micamberlecto-. Tots han estat meticulosament seleccionats, seleccionats, i tots ells han superat les inspeccions de seguretat. Em sento molt còmode deixant la meva vida a les seves mans. Són les persones reclutades localment que treballen en altres departaments les que m'inspiren sospites.

-Bé, llavors d'acord -va dir en Han-. Faré que en Chewbacca porti la nau aquí a primera hora del matí. Això li donarà alguna cosa amb el que entretenir-se. En qualsevol cas, tindrà més coses a fer que nosaltres.

La Leia va somriure, i aquella vegada almenys hi havia una mica de veritable bon humor en la seva expressió.

-Ah, tenim moltes coses a fer si volem mantenir les aparences, Han.

- Com ara quines? -Va preguntar en Han.

-Hem de jugar als turistes.

En Han va deixat escapar un gemec ofegat.

-No sé, no sé... -Va dir-. És el que he estat fent avui, i mira com va acabar tot.

El matí següent no va ser molt agradable. El temps havia canviat de sobte, i la pluja queia sobre la vila. Això significava que els nois estaven atrapats dins d'ella, i això significava que estaven nerviosos, i això significava molt soroll. Tots els esforços de l'androide mèdic de les FDC no havien pogut evitar que el cap d'en Han seguís estant adolorit a causa dels cops rebuts, i això tampoc ajudava en res.

En Han estava assegut a la sala i contemplava com els nens tornaven a posar fil a l'agulla en un intent de construir una altra torre impossible alta i fràgil amb els cubs del joc de construcció. Cubs. Amb tots els superrecontrajuguets d'alta tecnologia que hi havia a l'univers, i estaven jugant amb cubs de construcció!

Almenys en Chewbacca havia aconseguit escapar. El wookiee havia pilotat el Falcó des de l’espaiport fins a la teulada de la Casa de Corona. En Han va pensar que les coses havien d'estar bastant malament si la idea de pilotar una nau espacial durant una tempesta i a través d'un espai aeri congestionat per posar-la en una teulada li semblava una forma de divertir-se en comparació. La Leia s'havia retirat al seu despatx amb l’Ebrihim per planejar el seu itinerari, i en Han no hi veia el més mínim atractiu en aquella activitat.

La torre de cubs de construcció es va ensorrar amb un estrepitós rugit totalment predictible, i tots els nens van riure d'una forma massa sorollosa.

En Han va decidir batre’s en retirada. Va pujar per l'escala i va anar a la biblioteca, amb l'esperança de poder estar sol. Necessitava reflexionar durant una estona..., i potser una mica de calma i silenci evitarien que li comencés a bategar el cap.

Va entrar a la biblioteca i es va asseure en una d'aquelles butaques de lectura infinitament còmodes. Alguna part de les profunditats de la seva ment que havia estat ensinistrada quan en Han era contrabandista li va advertir que havia comès el doble error de deixar la porta oberta i seure d'esquena a ella.

Però en Han de seguida va expulsar del seu cervell aquella ridícula preocupació. L'únic que passava era que estava nerviós i que se sentia inquiet, i això feia que els seus vells reflexos tornaren a emergir. A més, tenia altres coses de què preocupar-se. Va recordar l'incident -no, calia usar el veritable nom del que havia passat-, el segrest d'ahir. Per què l’havien capturat? Per què l’havien mantingut presoner? I, Gran Corèllia, per què l’havien deixat anar després? L’única resposta que se li ocorria era que, d'alguna manera...

- Em permet parlar un moment amb vostè, amo Solo?

En Han va estar a punt de saltar del seu seient i es va donar la volta per trobar-se amb Q9-X2, aquell estrany androide de l’Ebrihim, surant darrere d'ell al costat de la seva butaca. Adéu a la idea de gaudir d'una mica de pau i silenci.

-No facis això -va dir.

- El què, senyor?

-Aparèixer a la meva esquena tan silenciosament. Fes una miqueta de soroll. Utilitza les teves rodes en comptes d'anar surant d'un costat a un altre d'aquesta manera.

-Però no hauria pogut pujar per l'escala fent servir el meu sistema de rodes -va dir Q9.

-I això hauria estat una autèntica pena, oi? -Va murmurar en Han-. Escolta, he pujat fins aquí a la recerca d'una mica de pau i silenci. Podries fer-me el favor de marxar, i tant me fa que marxis rodant, surant o com sigui?

-Però hi ha una cosa d'importància que li haig de dir -va replicar l'androide mentre flotava per l'aire fins a col·locar-se davant de la butaca-. És una cosa que he pensat que hauríem de discutir en privat.

- Sí? -Va preguntar en Han amb veu plena de cansament i recolzant-se a la butaca-. Què pot ser?

Segons l'experiència particular d'en Han, el que els androides consideraven important rares vegades tenia res a veure amb les idees que ell tenia sobre el tema.

-En primer lloc, quan vaig saber que l'amo Ebrihim i jo anàvem a servir a la casa d'unes persones tan importants com vostès, i en una situació tan alterada com la que s'està produint actualment a Corèllia, vaig decidir fer qualsevol contribució que em fos possible a la seva seguretat, i en conseqüència practicar una sèrie de modificacions a aquesta fi sobre mi mateix.

- Eh? Què? -Va preguntar en Han-. De què estàs parlant?

-Disculpi que tardi tant a arribar al centre de la qüestió, però ha d'entendre que he afegit a la meva estructura una considerable quantitat d'equip de detecció i observació molt sofisticat. Ara compto amb una àmplia gamma de sensors i comparadors altament capaços instal·lats en els meus sistemes i he dut a terme repetits escanejos dels voltants, sempre que això era possible, en els intervals entre l'execució dels meus deures.

-Ah, doncs me n'alegro per tu -va dir en Han.

Seguia sense prestar molta atenció a l'assumpte. Per què tots els androides sentien la necessitat de caure sobre ell i començar a xerrar de les seves característiques i capacitats?

-I jo me n'alegro per vostè, amo Solo -va dir Q9-. Crec que faria bé prenent més seriosament el que li dic.

- I per què ho hauria de fer? -Va preguntar en Han.

-Perquè estan sent vigilats.

Això sí va aconseguir atreure tota l'atenció d’en Han.

-Si et refereixes als agents de les FDC...

-Si us plau, amo Solo. No sóc cap estúpid androide de protocol, així que reconegui'm un mínim de capacitats. No. De fet, i a jutjar per la seva conducta, crec que l'observadora en qüestió està fent tot el que pot per no ser detectada per aquests agents, i que això li preocupa bastant més que ocultar-se de vostè i la seva família.

- Observadora? -Va preguntar en Han.

-Sí, senyor. No hi ha més que una, és una femella humana, i pel que sembla treballa en solitari. Almenys no he detectat a ningú més treballant amb ella. S'ha instal·lat a la vila buida que es troba a poca distància d'aquí. Vigila des d'una finestra del pis de dalt, fent que el pot per mantenir oculta la seva presència. Potser hauria d'afegir que probablement sigui gairebé totalment invisible a la visió humana normal. La transparència de la finestra és pobre, l'habitació en la qual es troba està a les fosques, i ha mostrat una considerable habilitat a l'hora de passar desapercebuda. No obstant això, vaig aconseguir gravar unes quantes imatges bidimensionals d'ella en infrarojos polaritzats de baixa resolució abans que comencés a ploure aquest matí.

-A veure.

En Han havia esperat que Q9 projectés una borrosa imatge hologràfica sobre la paret o alguna cosa per l'estil. En comptes d'això hi va haver un suau brunzit, i una foto va sorgir de la ranura d'impressió del pit de Q9. Bé, potser hi hagués una cosa bona que dir d'un androide que automillorava contínuament.

-Els macrobinoculars l'oculten la major part del temps, naturalment -va seguir dient Q9-. Aquesta és la imatge de la seva cara de més alta resolució que he pogut aconseguir. La qualitat segueix sent bastant baixa, tot i que l'he sotmès a totes les rutines de realç i millora adequades.

En Han va treure la foto de la ranura i la va contemplar. Era bastant granulosa i extremadament contrastada, i la imatge en si estava una mica borrosa. Però no podia haver-hi cap dubte: era la Kalenda, l'agent de l’INR, enxampada en l'acte de posar-se els seus macrobinoculars a la cara. En Han no hagués pogut explicar per què, però no es va sentir molt sorprès. La Kalenda era just la classe de persona que podia sorgir del no-res, a anys llum d'on se suposava que era.

Tenia expressió d'estar preocupada, i se la veia cansada i una mica claupassada. Però era ella, per descomptat. Aquells ulls desconcertantment separats eren inconfusibles. En Han es va recordar del que havia dit la Leia quan li va parlar de la seva sensació d'estar sent vigilada a l’espaiport. Sí. Tot encaixava.

Però què significava tot això? Què dimonis estava fent la Kalenda allà i, si hi era, per què no havia intentat posar-se en contacte amb ell? L'única resposta que se li va ocórrer va ser que la Kalenda tampoc confiava en les FDC.

- Li has parlat a algú més d'això? -Va preguntar.

-No, senyor. Em va semblar que abans havia d'acudir a vostè.

 En Han va reflexionar durant uns moments.

-Has fet molt bé, Q9-va dir-. Aquesta informació és vital..., però he d’ordenar-te que no li parlis a ningú més d'això. No parlis d'això ni al teu amo, ni a la meva dona, ni a ningú. Que jo vagi d'un costat a un altre fent veure que no sé que estic sent observat ja serà força complicat. Si tota la casa ho hagués de fer veure, algú cometria un error.

- Llavors aquesta observadora és una enemiga, senyor?

-No, no..., és una amiga. No sé exactament què pretén, però està del nostre costat. El problema és que no estem totalment segurs que les FDC estiguin al nostre costat. És possible que estigui intentant protegir-nos de les FDC d'alguna manera. Si els seus agents la descobrissin, podríem perdre un recurs molt útil.

- Útil per a què?

En Han va moure el cap.

-Encara no ho sé. Abans de poder dir-te perquè necessitem tenir a aquesta dona aquí, hauré d’esbrinar a quin joc estem jugant. Però és aquí, i la gent a la que no confiem no ho sap. Això podria resultar útil.

- He de tractar de posar-me en contacte amb ella d'alguna manera? -Va preguntar Q9-. Voleu que intenti utilitzar algun mètode que els agents de les FDC no puguin detectar?

-No -va dir en Han-. Encara no. No fins que sàpiga alguna cosa més. La situació ja és prou complicada sense necessitat d'introduir una nova variable, i les FDC podrien tenir alguns trucs ocults a la màniga sobre els quals no sabem res.

-Molt bé, senyor -va dir Q9-. La situació és més aviat seriosa, no?

-Més del que qualsevol de nosaltres pensa, si vols saber la meva opinió -va dir en Han, i li va tornar la foto -. Destrueix això. Vigila a la nostra amiga, però fes-ho amb molta discreció. Ah, i no parlis de tot això amb ningú..., ni tan sols amb mi, llevat que jo tregui a relluir el tema, o llevat que la situació canviï. Ha quedat entès?

-Per complet, senyor.

-Gràcies, Q9. És molt possible que acabis de fer la feina més important de tota la teva vida.

Q9 va retrocedir i baixar uns centímetres sobre els seus feixos repulsors, en una imitació bastant aconseguida d'una reverència.

-Fins al moment, almenys -va dir, i en la seva veu no hi havia ni el més petit rastre d'ironia-. Fins al moment.

En Han va veure marxar l'androide i va remugar un jurament. Una cosa anava a esclatar. Sí, una cosa acabaria esclatant... Aquella situació tan inestable no podia seguir aguantant tanta pressió durant molt de temps sense que passés alguna cosa.

I mentrestant, l'únic que podien fer era jugar als turistes i fer veure que no sabien res i que tot anava bé.

Han odiava la política.

Fora de la casa seguia diluviant.

Següent