Emboscada a Corèllia (XVI)

Anterior

16

Hola i adéu

Lando Calrissian va sortir de la Dama Afortunada i va tenir la claríssima impressió que la seva sort estava canviant. Allà estava: Tendra Risant. Es trobava a uns cent metres de distància, just a l'altre costat de la barrera de seguretat, esperant que ell baixés de la nau i saludant-lo amb vigorosos gestos de la mà. Això havia de significar alguna cosa.

Es va quedar immòbil un moment i va respirar l'aire fresc i net de Sacòrria. No era un mal lloc. No, no estava gens malament encara que fos un dels Mons Externals. Els Externals tenien una certa reputació de ser gent una mica problemàtica, però fins al moment Lando no havia vist cap senyal d'això.

En Lando es va girar per veure al Luke sortint de la nau.

- També hi ha alguna cosa que et faci sentir-te nerviós amb aquesta? -Va preguntar.

En Luke va riure i va moure el cap.

-En absolut -va dir-. Em sento meravellosament.

-Fantàstic, fantàstic -va dir Lando mentre anaven cap a la seva amfitriona-. I a més podria afegir que ella també té un aspecte realment fantàstic -va dir mentre els seus ulls recorrien la silueta de la Tendra.

Tendra Risant tindria uns trenta anys estàndard. Era alta, forta i sana, i resultava obvi que gaudia d'una posició acomodada. La seva pell era més ben clara, i els seus pòmuls bastant marcats, i l'esveltesa de les seves faccions ressaltava d'una manera espectacular els seus ulls castany fosc. Tenia una figura bonica, encara que no espectacular, tot i que potser fos una mica més opulenta del que estava de moda últimament. Portava un bonic i delicat vestit blau de coll alt i tall conservador, amb una faldilla modestament llarga sense arribar a semblar excessivament pudorosa. Els seus cabells eren d'un ros castany, i els portava elegantment curts. Tot en ella semblava obert, relaxat i afable.

En resum, que en ella no hi havia absolutament res que recordés a les sirenes depredadores, les deesses del sexe d'aspecte perillós que exhibien tots els seus encants i les dones amb ulls abrasadors i provocatius, i passats plens de foscos secrets, que eren més del gust habitual d’en Lando.

I en aquells moments això era justament el que desitjava veure Lando i el que li convenia.

-Hola, Lando -va dir la Tendra Risant quant van estar prou a prop d'ella.

L’afable calor que hi havia en la seva veu i a la cara van fer que Lando tingués la sensació d'haver-la conegut durant tota la seva vida, que eren vells amics que tornaven a reunir-se en comptes de desconeguts que mai s'havien trobat abans. Lando va haver d'admetre que en Luke havia tingut una gran idea. No hi havia dubte que les llargues converses mantingudes a través de l’holocomunicador tenien els seus avantatges.

-Hola, Tendra -va dir Lando mentre creuava la barrera de seguretat.

La Tendra li va oferir la seva mà i Lando, cosa que va sorprendre fins i tot a ell, no es va inclinar per besar-la i no va fer cap mena d’ampul·lós gest melodramàtic. Va prendre la seva mà en la seva i la va estrènyer, tal com ho feien les persones normals.

«Això comença a posar-se interessant», es va dir.

-M'agradaria presentar-te al meu gran amic en Luke Skywalker, Tendra -va dir.

Lando es va adonar que no havia dit ni una paraula sobre que en Luke fos un gran Mestre Jedi i, de fet, que no havia esmentat per res aquest tema. La Tendra ho sabia, naturalment..., però Lando ja la coneixia prou bé per saber que això no li importaria gens ni mica.

-Hola, Luke -va dir la Tendra-. Benvinguts al meu món. Espero que pugui fer que la seva estada en ell sigui molt agradable.

-Gràcies, dama Tendra -va dir en Luke, acceptant la mà que li oferia.

-Oh, li prego que em digui Tendra -va dir ella-. Bé, vinguin amb mi. Hi ha moltes coses de les que hem de parlar.

Lando es va trobar passant la major part de la tarda sentint-se sorprès, principalment de si mateix. Hi havia perseguit a moltes dones al llarg dels anys, naturalment, i la seva reputació de conquestes femenines distava molt de ser exagerada, però amb la Tendra es va trobar fent una cosa que li semblava que mai havia fet abans. Es va trobar parlant amb la dona en què estava interessat, mantenint una autèntica conversa amb ella sobre temes diferents enlloc de com de bonica que n’era, totes les coses meravelloses que Lando anava a fer per ella, o qualsevol de les altres velles ximpleries de sempre.

Els tres van sopar en un restaurant públic a la bonica i antiga plaça empedrada del centre de la ciutat, i van parlar ni menys que de política. Lando no podia recordar quan havia gaudit més d'una conversa amb una dona..., o, de fet, d'una conversa amb ningú. Quan els servidors androides es van haver emportat els plats de les postres i haver servit els licors de la sobretaula, ja havien repassat tota l'agitada vida política de Coruscant i havien començat a ocupar-se d’algunes qüestions més locals.

-La situació està començant a posar-se francament tensa aquí -va dir la Tendra.

-Ho sabem -va dir en Luke-. Els de duanes van estar a punt de no deixar-nos baixar.

La Tendra va assentir.

-Em va costar moltíssim aconseguir-los el permís de descens, i no em sorprendria gens que el seu visat de trànsit fos cancel·lat. Sigui el que sigui el que està passant en el Sistema Corellià, no hi ha dubte que també està provocant problemes aquí.

- Què està passant en el Sistema Corellià? -Va preguntar en Luke-. Tinc familiars allà en aquests moments.

-Per no esmentar que se suposa que és el nostre següent destí -va dir Lando-. Se suposa que he de veure a algunes persones en aquesta cimera comercial.

La Tendra va bellugar el cap amb expressió abatuda.

-Ningú ho sap amb certesa -va dir-. Hi ha rumors volant en totes direccions, i proclamacions d'aquest drall, aquell selonià o aquests humans de més enllà que estan a punt de prendre el poder, o expulsar els opressors dels seus càrrecs, o el que sigui. Semblen dedicar la major part del seu temps a dir-se mentiders els uns als altres.

- I què hi ha d'aquí? -Va preguntar Lando-. Després de tot, això és part del Sector Corellià. Segurament tot això té algun efecte directe sobre vosaltres, no?

La Tendra va arronsar les espatlles.

-Sí i ​​no. Estem governats per la Tríade, així que al govern li resulta una mica difícil entretenir-se jugant al joc de la-meva-espècie-és-la-primera.

- La Tríade? -Va preguntar Lando.

-Oh, ho sento... Vostès no són d'aquí, naturalment. Com anaven a saber-ho? La Tríade és un consell de tres membres: un humà, un selonià i un drall. Prenen totes les decisions importants referents a la política. Abans la Tríade no era molt més que un portaveu del Diktat de Corona, però Corona no s'ha interessat molt en nosaltres durant els últims anys. Hem hagut d'aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos, i actualment la Tríade funciona d'una manera gairebé totalment independent i fa el que vol.

-I sembla ser que el que vol en aquests moments és controlar la situació sense miraments -va dir Lando, tornant la mirada cap a la vidriera del restaurant.

Un escamot de selonians d'aspecte bastant irritat vestits amb uniformes de la policia s'aproximava a través de la plaça, i venia en línia recta cap al restaurant. Els selonians eren generalment considerats com una espècie bastant bonica, amb els seus llargs i esvelts cossos que estava clar que eren el resultat de l'evolució a partir d'uns mamífers nedadors àgils i molt actius, i el seu llustrós pelatge curt. Però aquells selonians no semblaven tenir molt atractiu. Eren espècimens enormes i corpulents amb aspecte de matons, i tenien el pelatge no massa brillant ni acurat i els cossos engreixats per un excés de menjar i per no fer el suficient exercici. Estava clar que eren simplement uns tipus durs als quals els encantava buscar baralla, no uns atletes.

-No m'agrada cap mena de policia -va dir Lando-, i especialment menys els que semblen tan enfadats.

-I a més tinc el pressentiment que ens estan buscant -va dir en Luke.

La Tendra va moure el cap.

-Em temia alguna cosa per l'estil -va dir-. Algun buròcrata que ha estat fent hores extres acaba de decidir que vostès dos són indesitjables per alguna raó.

-Però com ens han trobat? -Va preguntar Lando.

La Tendra va arquejar una cella.

-Seguir a la gent és una de les poques indústries de Sacòrria que continuen prosperant -va dir.

-Només disposem d'uns segons, Lando -va dir en Luke-. Ets tu qui ha volgut venir aquí i qui té un motiu per estar en aquest lloc. Com vols que ens enfrontem a aquesta situació?

Lando va tornar la mirada cap a la Tendra, i després va girar el cap cap a la vidriera i els policies. No hi havia cap dubte que venien en línia recta cap al restaurant. El seu primer instint va ser armar algun escàndol, crear una diversió, tractar de subornar-los: qualsevol cosa en comptes de seguir-los el corrent i deixar que se sortissin amb la seva. Però un instant després va caure en el compte que voldria tornar a aquest lloc, i el més aviat possible. Seria millor que respectessin la llei tot el possible.

-Cooperarem -va dir, de molt mala gana. Es va tornar novament cap a la Tendra i li va somriure-. He d'admetre que estaria més d'acord amb la meva imatge que traguéssim els nostres desintegradors i destruíssim la meitat del barri en el nostre heroic intent d'escapar, però em sembla que la direcció del restaurant tindria alguna cosa a objectar a això.

-Em temo que sí -va dir Tendra. Va obrir un petit compartiment dissimulat al braç del seu seient i va teclejar una ràpida seqüència d'ordres -. Ja està -va explicar-. Acabo de convidar-los a sopar. Bé, què em dirien d'enfrontar als nostres amics uniformats fora en comptes de provocar una escena aquí dins?

-És clar que no té vostè cap talent per al melodrama -va dir Lando mentre es posava dempeus.

La Tendra li va obsequiar amb un gran somriure mentre s'aixecava del seu seient.

-Posi’m a prova en alguna altra ocasió -va dir-. Potser aconsegueixi fer que canviï de parer.

En Luke també es va aixecar, i els tres van sortir a la fresca i agradable nit de Sacòrria.

El gran grup de policies selonians va anar immediatament cap a ells, i no van desaprofitar ni un sol instant en cortesies preliminars.

- Calrissian? Skywalker? -Va preguntar una seloniana, que era la que tenia la panxa més protuberant del grup.

-Així és -va dir Lando-. Què podem fer per vosaltres, agents?

-Poden fotre el camp del planeta -va dir l'agent de policia que estava al comandament, somrient-los d'una manera molt desagradable i mostrant tota la seva extremadament esmolada dentadura -. Els seus visats han estat cancel·lats. Disposen de sis hores per marxar del planeta, i de divuit per sortir del sistema. Ho han entès?

-Sí, per descomptat -va dir Lando, fent un considerable esforç per mantenir un to de veu afable i educat. Aquella era just la classe de policies que més odiava-. Ho hem entès, i de totes maneres ja estàvem a punt de marxar. Bona nit, agents -va afegir.

-Tingui molta cura amb totes aquestes cortesies de tipus llest -va dir secament l’agent que estava al comandament del gran grup, i Lando va pensar que quan unes mandíbules d'aquella mida es tancaven bruscament, el seu espetec recordava bastant el d'un cep-. Torni a la seva nau, noi guapo, i porti al seu amic amb vostè.

-Ja ens anem -va dir Lando, sense poder mantenir per més temps el seu to educat i suau -. Respectarem el termini fixat.

-Assegureu-vos de fer-ho, noi guapo, o es passarà deu anys colpejant una roca amb una altra a la presó de Dorthus Tal. Tindrem policies vigilant-los per assegurar-nos que se’n van..., i ara foteu el camp.

Els quatre agents van donar l'esquena als tres humans i se'n van anar, clarament desil·lusionats perquè no s'havia produït cap baralla.

En Luke va contemplar com s'anaven, i després es va tornar cap a Lando i la Tendra.

-Bé -va dir-, espero no causar cap molèstia als nostres amics els policies si em vaig en solitari, però suposo que tenen els suficients agents de servei per vigilar-nos fins i tot si ens separem. Ja no us queda molt de temps per poder passar junts, i no em necessiteu perquè us vagi trepitjant els talons. Dama Tendra..., Tendra, ha estat un plaer conèixer-la, però crec que serà millor que m'acomiadi aquí i ara.

La Tendra va somriure afablement.

-Gràcies, Luke -va dir-. És molt generós per part seva.

-Gràcies, Luke -va dir també Lando-. Et dec una.

En Luke va somriure.

-Et veuré a la nau -va dir-. Bona nit a tots dos.

Es va inclinar cortesament davant la Tendra i va marxar.

-És un gran home -va dir la Tendra.

-Aquesta és una forma bastant suau d'expressar-ho -va dir Lando-. Vol tornar a la meva nau fent una passejada amb mi..., sense presses?

-Sense la més mínima pressa -va replicar la Tendra-. Ha estat molt agradable conèixer-lo i poder-lo veure en carn i ossos, Lando. No vull perdre el contacte amb vostè.

-No hi ha cap raó per la qual això hagi d’ocórrer -va dir Lando mentre començaven a caminar-. Puc seguir trucant-la per l’holoRed.

-Sí, almenys de moment pot seguir fent-ho -va dir la Tendra-. Però s'està parlant molt de restringir l'accés a la graella de comunicacions interestel·lars, potser fins i tot de prohibir-les per complet. Volen evitar que estiguem en contacte amb idees estrangeres i no-corellianes, o alguna cosa per l'estil.

-Doncs, això ha de donar un resultat magnífic en la pràctica -va dir Lando-. Les idees són una cosa molt difícil de controlar. Però voldria dir que no tindríem cap manera de seguir en contacte, suposant que no pugui aconseguir un altre visat durant algun temps. Suposo que la gent d'aquí té grans dificultats per poder viatjar, no?

La Tendra va moure el cap.

-És gairebé impossible -va dir.

-No sembla just -va dir Lando-. Acabo de conèixer-la, i no vull perdre el contacte amb vostè.

-Ah, bé, així és la vida -va dir la Tendra, amb una ombra de resignació en la seva veu -. Suposo que haurà d'anar al següent sistema estel·lar i provar sort allà.

- Què és el que vol dir amb això de provar sort? -Va preguntar Lando.

-Doncs... tractar de trobar una esposa rica, naturalment -va dir la Tendra-. Ha vingut aquí per això, oi? Objecte de la seva visita, el matrimoni?

-He d'admetre que estic començant a repensar-me tota aquesta idea de casar-me per diners -va dir Lando-. Les coses són molt més complicades del que m'havia imaginat.

-Bé, doncs per si li serveix d'ajuda la veritat és que tampoc sóc tan rica -va dir la Tendra-. És el meu pare qui té els diners.

-Bé, suposo que podria ser pacient.

-Ni tan sols és tan senzill -va dir la Tendra-. Em temo que hi ha un parell de problemes dels quals no li he parlat.

-Oh, oh -va dir Lando. Es va aturar i es va girar cap a ella-. Aquí ve la part lletja.

-El primer no és tan greu. En aquest món a les dones no se'ls permet casar-se sense el consentiment del seu pare, i no importa l'edat que tinguin. És una llei bàrbara, però existeix. Si el meu pare no li aprova, llavors perdo la meva herència.

- I això no és tan greu? -Va preguntar Lando.

-Crec que vostè li cauria bé al pare -va dir la Tendra-. Jo podria acabar convencent-li que donés el seu consentiment. -Va tornar a somriure-. Si decidís que vull casar-me amb vostè, naturalment.

-Bé, penso que he de donar-li les gràcies per haver dit això. Però quina és la part dolenta? -Va preguntar Lando.

-Bé, doncs que vostè està buscant una esposa rica. No ha intentat adornar-ho ni tractar-me com si fos una estúpida, així que suposo que serà millor que sigui franca. Ja fa algun temps que vaig buscant un marit d'un altre món, algú que pugui treure’m d'aquest món i portar-me ben lluny de la Tríade i de totes les regles i les normes. Casar-se amb un home d'un altre món és pràcticament l'única forma que una dona pogués obtenir el permís per marxar. Vaig posar anuncis aquí i allà, i així és com vaig acabar figurant en la llista de dades que vostè estava utilitzant.

Lando va assentir.

-Sí, la veritat és que més o menys ja m'ho havia imaginat -va dir. Però així i tot li alegrava sentir-li dir amb tanta claredat i sense embuts-. Bé, i quin és el problema?

-El problema és que aquí la xenofòbia està empitjorant a cada moment que passa. No s'estan limitant a fer a puntades de peu a tots els estrangers del planeta. Ahir al matí la Tríade va anunciar que és il·legal casar-se amb algú d'un altre món, i la nova norma era efectiva a l'instant de dictar-se.

- Què?

-Hauria d’haver-ho contat de seguida -va dir la Tendra-, però la seva nau ja havia iniciat el procediment de descens quan vaig sentir les notícies.

Lando no sabia què dir, i ni tan sols sabia per on començar. No es tractava que algun dels dos estigués bojament enamorat de l'altre. Encara no. Era massa aviat per això. I després de les seves aventures amb la bruixa vital, Lando ja havia comprès que volia estar totalment segur que coneixia molt bé a la seva futura esposa abans de fer res irrevocable. Es va repetir a si mateix que no era amor..., encara no. Podia arribar a ser-ho, si se li donava temps i una petita oportunitat.

I llavors Lando va comprendre que no volia provar sort en el següent sistema estel·lar i veure quines dones riques hi havia en oferta allà. No, havia trobat a algú a Sacòrria, aquella mateixa nit, algú que potser podria ser la dona ideal per a ell. Era rica, sí, i això sempre era un avantatge afegit. Lando fins i tot va ser prou honrat amb si mateix per arribar a preguntar-se què estaria pensant si la Tendra acabés de dir-li que era pobre, però la riquesa i la pobresa no ho eren tot, de la mateixa manera que el fet que ell fos d'un altre planeta tampoc ho era tot per a ella. Podien parlar l'un amb l'altre. Es comprenien l'un a l'altre, i ho feien d'una manera que era totalment nova per al Lando. Tendra era una persona amb la que sempre hauria de ser sincer, i Lando ho sabia d'una manera instintiva. Allò no era amor, naturalment..., però era una cosa que mai havia sentit abans, i no anava a permetre que es marcís i sortir corrent només perquè algun buròcrata estúpid havia decidit inventar unes quantes regles noves.

I llavors va tenir una idea de sobte.

-Escolta, se m'acaba d'ocórrer una cosa -va dir-. Podria ser una manera de salvar l'obstacle si arriben a tancar la xarxa d’holocomunicacions. Seria una mica incòmode i no tan eficaç, però... seria una manera.

- De què es tracta? -Va preguntar la Tendra.

-És un vell truc que vaig aprendre durant els meus temps de contrabandista.

- Contrabandista? -Va preguntar la Tendra.

-Aquesta és una altra història, i me la guardaré per més endavant -va dir Lando-. Però hi ha un sistema de comunicacions molt vell que no utilitza l'hiperespai per a res. Empra la modulació de la radiació electromagnètica de baixa freqüència, a la banda radiofònica de l'espectre. En diuen radiònica. Està limitat per la velocitat de la llum i també té un abast limitat, llevat que ho concentris i l’enfoquis o que utilitzis un munt d'energia. Però ningú l'utilitza, així que els policies i les patrulles frontereres mai es prenen la molèstia de mantenir-se a l'escolta. Tinc un joc d'emissors i receptors guardat en el celler de la Dama Afortunada.

-Però anant a la velocitat de la llum, si estiguessis en un altre sistema estel·lar un missatge trigaria anys a arribar fins a tu d'aquesta manera..., suposant que arribés fins a tu.

- I qui diu que estaré en un altre sistema estel·lar? -Va replicar Lando-. He d'anar a la cimera comercial. Li ho vaig prometre a certes persones. Però després tornaré a aquest sistema, i ho faré molt discretament i amb moltíssima cautela, de la manera en què només ho sap fer un antic contrabandista. -Lando va titubejar durant un moment, esperant que la inspiració li ajudés..., i llavors va veure la seva resposta en el cel-. I em col·locaré allà mateix -va afegir, assenyalant un gruix creixent lunar suspès al cel.

- En la nostra lluna? -Va preguntar Tendra-. A Sarcófagus? No és més que un enorme cementiri. Ningú va mai allà, excepte per enterrar els seus parents.

-Llavors ningú no em buscarà mai allà. Però tu trauràs la teva ràdio d'on la tinguis amagada i apuntaràs l'antena cap a Sarcófagus, i jo estaré assegudet allà, esperant rebre el missatge. Tindrem temps per trobar alguna forma de tornar a veure'ns. Ja se'ns ocorrerà alguna manera que jo pugui tornar al planeta, o alguna cosa per l'estil.

-Sembla una bogeria -va dir la Tendra-, però no puc veure res dolent en la idea.

-Oh, jo sí puc -va dir Lando-. Hi ha munts de coses que podrien sortir malament. Però permetre que et fossis de la meva vida sense tractar de conèixer-te estaria encara pitjor.

La Tendra va riure i va somriure, i li va envoltar amb els braços.

I, per una vegada, cadascuna de les paraules del seu elaborat compliment eren sinceres i havien sorgit del més profund del cor d’en Lando Calrissian.

Següent