Camí de destrucció (II)

Anterior

2

Assegut a la part posterior del creuer de terra que s'utilitzava per transportar els miners entre l'única colònia d'Àpatros i les mines, en Des se sentia exhaust. Tot el que volia era tornar a la seva llitera a les barraques i dormir. L'adrenalina havia estat drenada d'ell, deixant-li conscient de la rigidesa i el dolor muscular del seu cos. Ell es va enfonsar en el seu seient i va mirar l'interior del creuer.

Normalment, hauria hagut altres vint miners embotits a l'speeder amb ell, però aquest estava buit excepte per ell i el pilot. Després de la baralla amb Gerd, el capatàs havia suspès la paga d'en Des, a efectes immediats, i havia ordenat al transport que el portés de tornada a la colònia.

-Aquest tipus de coses s'estan tornant velles, Des -havia dit el capatàs arrufant el gest-. Hem de fer exemple de tu aquesta vegada. No pots treballar a les mines fins que en Gerd estigui curat i de tornada a la feina.

El que realment volia dir era, No pots guanyar més crèdits fins que en Gerd torni. A ell encara li cobrarien l'allotjament i els àpats, és clar. Cada dia que es quedava assegut sense fer res aniria al seu compte, sumant-se al deute que estava tan desesperat per saldar.

En Des imaginava que passarien quatre o cinc dies fins que en Gerd fos capaç de sostenir un martell hidràulic de nou. El metge local havia reinserit el polze seccionat fent servir un vibroescalpel i carn sintètica. Un parell de dies d'injeccions de kolto i algunes medicines barates per pal·liar el dolor, i en Gerd estaria de tornada. La teràpia de bacta l'hauria tingut de tornada en un dia; però el bacta era car, i l'MBE no pagaria per ell tret que en Gerd tingués una assegurança de miner... la qual cosa en Des dubtava bastant.

La majoria de miners no s'havia preocupat del programa d'assegurances de la companyia. Era car, per començar. El que amb l'allotjament, els menjars, i les tarifes que cobrien el cost del transport cap i des de les mines, la majoria pensaven que ja li havien donat a l'MBE més que suficient de la seva paga difícilment guanyada sense afegir primes per assegurances a sobre.

No era només el cost, tot i així. Era gairebé com si els homes i dones que treballaven en les mines de cortosis estiguessin en negació, rebutjant a admetre els perills potencials i riscos amb els quals es trobaven cada dia. Tenir una assegurança els forçaria a mirar als fets freds, durs.

Pocs miners arribaven a aconseguir l'edat daurada. Els túnels reclamaven molts cossos, enterrats pels ensorraments o incinerats quan algú colpejava una bossa de gas explosiu atrapada a la roca. Fins i tot aquells que aconseguien sortir de les mines tendien a no sobreviure molt en el seu retir. Les mines els passaven factura. Els homes de seixanta anys s'anaven amb cossos que semblaven i se sentien com si fossin de noranta, closques trencades desgastades per dècades d'una dura tasca física i per l'exposició a contaminants aeris que es colaven pels filtres de l'MBE per sota de l'estàndard.

Quan va morir el pare d'en Des -sense cap assegurança, és clar- tot el que en va treure va ser el privilegi d'implicar-se amb el deute acumulat del seu pare. En Hurst havia passat més temps bevent i apostant que excavant. Per pagar la seva habitació mensual i els menjars sovint havia de demanar un préstec de crèdits a l'MBE amb una taxa d'interès que seria criminal arreu excepte en la Vora Exterior. El deute continuava amuntegant-se, mes a mes i any a any, però a Hurst no semblava importar-li. Ell era un pare únic amb un fill del que es ressentia, atrapat en un treball brutal que menyspreava; havia abandonat qualsevol esperança d'escapar d'Àpatros molt abans que l'atac al cor li reclamés.

El maleït monstre de Hutt probablement s'hauria alegrat de saber que li havien encolomat al seu fill la seva factura.

El transport va accelerar sobre les roques ermes de les planes del petit planeta sense fer cap so llevat de l'interminable soroll monòton dels motors. Els erms sense característiques passaven volant en una taca, fins que la vista fora de la finestra no era una altra cosa sinó una cortina de gris sense forma. L'efecte era hipnòtic: en Des podia sentir la seva ment cansada i el seu cos amb ànsies de perdre's en el somni profund i sense somnis.

Així era com t'agafaven. Et feien treballar fins al tedi, estabornien els teus sentits, ennuvolaven la teva voluntat cap a la submissió... fins que acceptaves la teva sort i malgastaves la teva vida sencera en la pols i la brutícia de les mines de cortosis. Tot en el servei incansable de la Companyia de Mineria de la Vora Exterior. Era un parany sorprenentment efectiu; funcionava en els homes com Gerd i Hurst. Però no anava a funcionar amb Des.

Fins i tot amb el deute aclaparador del seu pare, en Des sabia que saldaria el seu compte amb l'MBE algun dia i deixaria enrere aquesta vida. Estava destinat a una cosa més gran que aquesta petita existència, insignificant. Ho sabia amb absoluta certesa, i era aquest coneixement el que li donava la força per continuar-se enfrontant en aquest incansable treball monòton, de vegades desesperançador. Li donava la força per lluitar, fins i tot quan part d'ell se sentia com si volgués abandonar.

Estava suspès, incapaç de treballar en les mines, però hi havia altres formes de guanyar crèdits. Amb un gran esforç es va forçar a aixecar-se. El sòl es balancejava sota els seus peus conforme l'speeder feia els ajustos constants per mantenir l'alçada de creuer de mig metre sobre el nivell del sòl. Es va prendre un segon per acostumar-se al ritme ondulant del transport, llavors mig va caminar, mig va trontollar entre els seients cap a l'aïllat pilot al front. No va reconèixer a l'home, però tots tendien a assemblar-se de totes maneres: trets lúgubres, sense somriure, ulls buits, i sempre portant una expressió com si estiguessin a la vora d'un mal de cap encegador.

-Ei! -va dir en Des, tractant de sonar despreocupat-, ve avui alguna nau a l'espaiport?

No hi havia motius perquè el pilot mantingués la seva atenció fixa en el camí de davant. El viatge de quaranta minuts entre les mines i la colònia era una línia recta per un pla buit; alguns dels pilots fins i tot es feien la migdiada durant la ruta. Tot i així aquest va refusar mirar-lo mentre contestava.

-Una nau de càrrega va tocar terra fa un parell d'hores -va dir amb una veu avorrida-. Una nau de càrrega Militar de la República.

En Des va somriure.

-Es quedaran un temps?

El pilot no va contestar; ell només va esbufegar i va capcinejar davant l'estupidesa de la pregunta. En Des va assentir i va trontollar de tornada cap al seu seient a la part posterior del transport. Coneixia la resposta, també.

El cortosis s'utilitzava en els cascos de tot, des dels caces fins a les naus capitals, així com s'entreteixien en l'armadura corporal de les tropes. I mentre la guerra contra els Sith no acabava mai, la necessitat de la República per cortosis continuava augmentant. Cada poques setmanes un vaixell de càrrega de la República tocava terra a Àpatros. Al següent dia se n'aniria de nou amb les seves plataformes de càrrega plenes del valuós mineral. Fins llavors els oficials de la tripulació i soldats allistats per igual, no tindrien res a fer excepte esperar. Per les seves experiències passades, en Des sabia que quan els soldats de la República tenien un parell d'hores lliures els hi agradava jugar a les cartes. I on la gent jugava a les cartes, hi havia diners per fer.

Enfonsant-se en el seu seient a la part posterior de l'speeder, en Des va decidir que potser no estava del tot preparat per ficar-se en la seva llitera després de tot.

Per quan el transport es va aturar en els límits de la colònia, el cos d'en Des estava pessigollejant d'anticipació. Va saltar fora i va fer una caminada cap a la seva barraca a un pas sense presses, lluitant contra les seves pròpies ànsies i la necessitat de córrer. Fins i tot ara, imaginava ell, els soldats de la República i els seus crèdits estarien asseguts a les taules de joc en l'única cantina de la colònia.

Tot i així, no tenia sentit córrer cap allà. Era el final de la tarda, el sol tot just estava començant el seu descens més enllà de l'horitzó cap al nord. De moment la majoria dels miners del torn de nit estarien desperts. Molts d'ells ja estarien a la cantina, passant l'estona fins que haguessin de fer el viatge cap a les mines per començar la seva jornada. Durant les següents dues hores en Des va saber que hauria de tenir sort per trobar un lloc per seure a la cantina, sense parlar de trobar un seient buit en una taula de pazaak o sàbacc. Mentrestant, passarien un altre parell d'hores abans que els homes que treballaven en el torn de dia pugessin en els transports que els esperaven per dirigir-se de tornada a casa; havia d'arribar a la cantina molt abans que cap d'ells.

De tornada a la seva barraca, es va treure el seu mico tacat de brutícia i va saltar cap a les dutxes comunitàries desertes, netejant la suor i la pols de roca fina del seu cos. Llavors es va canviar a unes robes netes i va passejar cap al carrer, fent el seu camí lentament cap a la cantina a l'altre extrem de la ciutat.

La cantina no tenia un nom; no ho necessitava. Ningú havia tingut mai cap problema per trobar-la. Àpatros era un món petit, a penes més que una lluna amb una atmosfera i una mica de vida vegetal indígena. Hi havia un parell de llocs preciosos als quals anar: les mines, la colònia, o els erms solitaris que hi havia entre elles. Les mines eren un complex enorme que abastava les coves i túnels excavats per l'MBE, així com les branques de refineria i processament de les operacions de l'MBE.

Els espaiports estaven localitzats allà també. Els vaixells de càrrega se n'anaven diàriament amb carregaments de cortosis destinats a un món més ric i més proper a Coruscant i el Nucli Galàctic, i els navilis que portaven equip i subministraments per mantenir en marxa les mines arribaven l'endemà. Els empleats que no eren prou forts per extreure cortosis treballaven en les plantes de refineria o a l'espaiport. La paga no era tan bona, però tendien a viure millor.

Però no importava on treballés la gent, tots tornaven a casa al mateix lloc al final de les seves jornades. La colònia no era altra cosa que una ciutat atrotinada de barraques temporals reunides per l'MBE per albergar als pocs centenars de treballadors que s'esperava que mantinguessin les mines en funcionament. Com el propi món, la colònia era coneguda oficialment com Àpatros. Per a aquells que hi vivien, la hi anomenaven comunament «les barraques de fang». Cada edifici era del mateix to gris brut del duracer, l'exterior envellit i desgastat. Els interiors dels edificis eren virtualment idèntics, les barraques dels treballadors temporals s'havien convertit totes en massa permanents. Cada estructura albergava quatre habitacions petites privades preparades per a dues persones, però que sovint contenien a tres o més. A vegades famílies senceres compartien una d'aquestes habitacions, tret que poguessin trobar els crèdits per als escandalosos lloguers que l'MBE cobraven per més espai. Cada habitació tenia lliteres construïdes en les parets i una única porta que s'obria a un passadís estret; un bany comunitari i una dutxa estaven situades al final. Les portes tendien a grinyolar en les seves frontisses mal posades que mai s'atenien; els sostres eren un pedaç d'arranjaments ràpids per segellar les goteres que inevitablement hi havia cada vegada que plovia. Les finestres trencades estaven precintades contra el vent i el fred, però mai es reemplaçaven. Una fina capa de pols s'acumulava sobretot, però pocs dels residents es molestaven mai a escombrar els seus domicilis.

Tota la colònia mesurava menys d'un quilòmetre quadrat, fent possible caminar des de qualsevol edifici fins a una altra de les estructures idèntiques en menys de vint minuts estàndard. Tot i la similitud incansable de l'arquitectura, navegar per la colònia era fàcil. Les barraques havien estat situades en files rectes i columnes, formant una xarxa de carrers utilitaris entre els domicilis uniformement espaiats. Els carrers no podien dir-se que estiguessin exactament nets, encara que difícilment estaven infectats d'escombraries. L'MBE netejava les escombraries i les deixalles prou sovint per mantenir les condicions sanitàries, ja que un brot de malalties alimentat per la brutícia afectaria de manera adversa la producció de la mina. No obstant això, la companyia no semblava importar-li la porqueria que inevitablement s'acumulava a través de la ciutat. Generadors trencats, maquinària rovellada, trossos de metall corroït, i eines rebutjades, desgastades, omplien de gom a gom els estrets carrers entre les barraques.

Només hi havia dues estructures en la colònia que eren d'alguna manera distingibles de la resta. Una era el mercat MBE, l'única botiga del món. Un cop havia estat una barraca, però les lliteres havien estat reemplaçades per prestatgeries, i l'àrea de dutxes comunitàries ara era una sala d'emmagatzematge assegurada. Un cartell petit en blanc i negre havia estat enganxat a la paret exterior, amb indicació de les hores en què estava operatiu. No hi havia expositors per contractar venedors, i no hi havia anuncis. El mercat emmagatzemava només els objectes més bàsics, tots a unes pujades de preus escandalosos. Els crèdits eren de bon gust avançats contra futurs sous amb les típicament altes taxes d'interès de l'MBE, garantint que els compradors passarien encara més hores a la mina treballant per les seves compres.

L'altre edifici diferent era la pròpia cantina, un triomf magnífic de bellesa i disseny si se li comparava amb l'homogeneïtat lúgubre de la resta de la colònia. La cantina estava construïda a un parell de centenars de metres més enllà del límit de la ciutat, posada ben a part de l'enreixat gris de barraques. Es mantenia només amb tres pisos d'alçada, però a causa que totes les altres estructures estaven limitades a una única planta dominava el paisatge. No és que necessités ser tan alta. Dins de la cantina tot estava localitzat a la planta baixa; els pisos superiors eren merament una façana construïda per Groshik per lluir-se, l'amo neimoidià i cambrer. A sobre del sostre de la primera planta, el segon i tercer pis no existien realment, només hi havia les parets alçades i una cúpula feta de cristall tintat violeta, il·luminada des de dins. Llums violeta a joc cobrien les parets exteriors blau pàl·lid. En gairebé cada món l'efecte hauria estat ostentós i xaró, però enmig del gris d'Àpatros dubtosament era així. En Groshik sovint proclamava que havia fet intencionadament la seva cantina tant estrident com fos possible, simplement per ofendre els capitostos de l'MBE. El sentiment el feia popular amb els miners, però en Des dubtava si a l'MBE realment li importava que fos d'una o altra forma. En Groshik podia pintar la seva cantina del color que volgués, mentre li donés a la corporació la seva part dels beneficis cada setmana.

El dia de vint hores estàndard d'Àpatros es dividia equitativament entre les dues jornades dels miners. En Des i la resta del grup de treballar d'hora treballaven de 0800-1800; els seus contraparts treballaven de 1800 a 0800. En Groshik, en un esforç per maximitzar els beneficis obria cada tarda a les 1300 i no tancava durant deu hores seguides. Això li permetia servir al grup nocturn de treballadors abans que comencessin i agafar al grup de dia quan aquest torn hagués acabat. Tancaria a les 0300, netejaria per dues hores, dormiria 6, i llavors s'aixecaria a les 1100 i començaria el procés de nou. La seva rutina era ben coneguda per tots els miners; el neimoidià era tan constant com la sortida i la posta del pàl·lid sol taronja d'Àpatros.

Mentre en Des creuava la distància entre el límit de la colònia on vivia i la porta de benvinguda de la cantina, ja podia escoltar els sons que arribaven des de dins: música alta, rialles, xerrameques, gots tentinejant. Eren gairebé les 1600 ara. Al torn de dia li quedaven dues hores abans que fos hora d'anar-se'n, però la cantina estava encara plena de treballadors del torn de nit buscant beure o alguna cosa de menjar abans que pugessin a bord de les llançadores que els portaria a les mines.

En Des no reconeixia cap de les cares: els grups del dia i de la nit rarament creuaven els seus camins. Els clients habituals eren la majoria humans, amb un parell de twi'leks, sullustans, i cereans omplint la multitud. En Des estava sorprès de veure un rodià, també. Aparentment el grup nocturn era més tolerant amb altres espècies que el del torn de dia. No hi havia cambreres, servents, o ballarines; l'únic emprat a la cantina era el propi Groshik. Qualsevol que volgués una copa havia d'arribar a la gran barra construïda a la paret posterior i demanar-la.

En Des es va obrir pas a través de la multitud. En Groshik el va veure arribar i momentàniament es va enfonsar fora de la vista darrere la barra, reapareixent amb una gerra de cervesa Gizer just quan en Des va arribar al taulell.

-Arribes aviat avui -va dir en Groshik mentre deixava caure la beguda amb un cop fort. La seva veu baixa, greu, era difícil d'escoltar per sobre del soroll de la multitud. Les seves paraules sempre tenien una qualitat gutural, com si estigués parlant des de la part posterior de la seva gola.

Al neimoidià li agradava, encara que en Des no estava segur de per què. Potser era perquè ell l'havia vist créixer des d'un nen jove fins a un home; potser només sentia llàstima perquè en Des hagués tingut en aquest herba de rank per pare. Fos quina fos la raó, hi havia un acord en peu entre els dos: Des mai havia de pagar per una beguda si la hi servia sense demanar-li. En Des agraït acceptà el regal i la va baixar d'un llarg glop, llavors va colpejar amb la gerra buida a la taula.

-Em vaig ficar en un petit problema amb Gerd -contestà ell, assecant-se la boca-. Li vaig arrencar el polze d'una mossegada, així que van deixar-me'n anar a casa d'hora.

En Groshik va inclinar el seu cap cap a un costat i va fixar els seus enormes ulls vermells en ell. L'expressió amarga de la seva cara d'amfibi no va canviar, però el seu cos va tremolar una mica lleuger. En Des el coneixia prou bé per adonar-se que el neimoidià s'estava rient.

-Sembla un tracte just -grallà en Groshik, omplint la gerra.

En Des no va engolir la segona beguda com ho havia fet amb la primera. En Groshik poques vegades li donava més d'una per compte de la casa, i no volia abusar de la generositat del cambrer.

Girà la seva atenció cap a la multitud. Els visitants de la República eren fàcils d'albirar. Quatre humans -dos homes, dues dones- i un home ithorià en uniformes nets de l'exèrcit. No eren només les seves robes el que els feia destacar, tot i així. Tots romanien rectes i alts, mentre que la majoria dels miners tendien a encorbar-se cap endavant, com si portessin un gran pes a l'esquena.

En un costat de l'habitació principal, una secció més petita estava acordonada la resta de la cantina. Era l'única part del lloc amb la qual en Groshik no tenia res a veure. La Companyia MBE permetia les apostes a Àpatros, però només si estava al càrrec de les taules. Oficialment era per evitar que qualsevol fes trampes, però tots sabien que la veritable preocupació de l'MBE era mantenir les apostes sota control. No volien que un dels seus empleats guanyés molt i saldés tots els seus deutes en una nit amb sort. En mantenir els límits màxims baixos, l'MBE s'assegurava que fos més profitós treballar en les mines que en les taules.

A la secció de joc hi havia quatre soldats més de l'exèrcit que portaven l'uniforme de la flota de la República, juntament amb una dotzena o així de miners. Una dona twi'lek amb el rang de sotsoficial de marina a la solapa estava jugant al pazaak. Un jove alferes estava assegut a la taula de sàbacc, parlant en veu alta a tothom al seu voltant, tot i que ningú semblava estar-lo escoltant. Dos oficials més -tots dos humans, un home, una dona- també estaven asseguts a la taula de sàbacc. La dona era una tinent; l'home portava la insígnia de comandant. En Des va suposar que eren els oficials al comandament sènior de la missió de rebre el carregament de cortosis.

-Veig que t'has adonat dels nostres reclutes -va murmurar en Groshik.

La guerra contra els Sith -oficialment res més que una sèrie d'enfrontaments militars estesos, fins i tot encara que tota la galàxia sabia que era una guerra- requeria un flux constant de cadets joves i entusiastes per a les línies de front. I per alguna raó la República sempre esperava que els ciutadans de la Vora Exterior saltessin davant l'oportunitat d'unir-se a ells. Sempre que una tripulació militar de la República passava per Àpatros, els oficials tractaven de reunir nous reclutes. Comprarien una ronda de begudes, llavors la utilitzarien per començar una conversa, normalment sobre la vida gloriosa i heroica de ser un soldat. A vegades ressaltaven la brutalitat dels Sith. Altres vegades inventaven promeses d'una vida millor en la milícia de la República, tot mentre pretenien ser amistosos i simpàtics amb els locals, esperant que un parell s'unís a la seva causa.

En Des sospitava que rebien algun tipus d'extra per qualsevol nou recluta que enganyessin per allistar-se. Desafortunadament per a ells, no trobarien massa disposats a Àpatros. La República no era massa popular en la Vora; la gent aquí, incloent-li a ell, sabia que els Mons del Nucli explotaven els planetes petits, remots com Àpatros per al seu propi benefici. Els Sith trobaven un munt de simpatitzants anti-República allà fora en els límits de l'espai civilitzat; aquest era un dels motius pels quals els seus números continuaven creixent mentre la guerra es perllongava.

Malgrat la seva insatisfacció amb els Mons del Nucli, la gent encara s'allistaria amb els reclutes si la República no estigués tan preocupada per seguir la llei absolutament al peu de la lletra. Qualsevol que tingués esperances d'escapar d'Àpatros i l'agafada de la corporació minera havia de parar un dur cop: els deutes a l'MBE encara havien de ser pagats, fins i tot pels reclutes que protegien la galàxia contra l'alçament de l'amenaça Sith. Si algú li devia diners a una corporació legítima, la flota de la República guardaria el seu sou fins que aquests deutes fossin pagats. No massa miners estaven contents amb la perspectiva d'unir-se a una guerra només per tenir el privilegi de què no se li pagués res.

Algun dels miners estava ressentit amb els oficials sènior i la seva constant pressió per atraure joves homes i dones ingenus per unir-se a la seva causa. A Des no li importava, tot i així. Els escoltaria xerrar tota la nit, mentre seguissin jugant a les cartes. Imaginava que era un petit preu a pagar per posar les seves mans en els seus crèdits.

El seu entusiasme s'havia d'haver vist, almenys per en Groshik.

-Hi ha cap possibilitat que escoltessis que una tripulació de la República anava a parar per aquí i iniciessis una baralla amb Gerd només per poder arribar fins aquí abans?

En Des va negar amb el cap.

-No. Només una feliç coincidència, això és tot. Des de quin angle estan treballant aquesta vegada? La glòria de la República?

-Tracten d'advertir-nos dels horrors de la Germandat de la Foscor -va ser la resposta acuradament neutral-. No els hi va massa bé.

L'amo de la cantina es guardava les seves impressions reals per a si mateix quan es tractava d'assumptes de política. Els seus clients eren lliures de parlar sobre qualsevol tema que volguessin, però no importava com s'escalfessin les seves discussions, sempre rebutjava prendre part.

-Dolent per al negoci -hi havia explicat una vegada-. Estigues d'acord amb algú i seran els teus amics durant la resta de la nit. Oposa't a ells i t'odiaran durant setmanes. -Els neimoidians eren famosos pel seu astut sentit dels negocis, i en Groshik no era una excepció.

Un miner es va obrir pas fins a la barra i va demanar una beguda. Quan Groshik va anar a complir amb la comanda, en Des es va girar per estudiar l'àrea de joc. No hi havia cap seient lliure a la taula de sàbacc, així que de moment estava forçat al rol d'espectador. O bé durant una hora va estudiar els jocs i les apostes dels nouvinguts, fent atenció particularment als oficials sènior. Tendien a ser millors jugadors que les tropes allistades, probablement perquè tenien més crèdits a perdre.

El joc a Àpatros seguia una versió modificada de les regles Estàndard de Bespin. Les bases del joc eren simples: s'aconsegueix una mà tan a prop de vint-i-tres com sigui possible sense passar-te. Cada ronda, un jugador tenia o d'apostar per quedar-se al joc, o abandonar. Qualsevol jugador que escollís quedar podia treure una nova carta, descartar d'una carta, o posar una carta al camp d'interferència per fixar el seu valor. Al final de cada ronda un jugador podia plantar-se, revelant la seva mà i forçant a què tots els altres jugadors mostressin les seves cartes, també. La millor mà de la taula guanyava el pot de mà. Qualsevol puntuació per sobre de vint-i-tres, o per sota de menys vint-i-tres, era una bomba que requeria que el jugador pagués una sanció. I si un jugador tenia una mà que sumava exactament vint-i-tres -un sàbacc complet- ell o ella guanyava el pot sàbacc com un extra. Però amb canvis aleatoris que podien canviar inesperadament el valor de les cartes de ronda a ronda, i amb altres jugadors plantant-se de sobte, un sàbacc complet era molt més difícil d'aconseguir del que sonava.

El sàbacc era més que un joc de sort. Era d'estratègia i estil, saber quan faronejar i quan retirar-se, saber com adaptar-se a les cartes canviant constantment. Alguns jugadors eren massa cauts, no apostant mai més de la basa mínima fins i tot quan tenien una bona mà. Altres eren massa agressius, tractant d'abusar de la resta de la taula amb apostes abusives fins i tot quan no tenien res. La tendència natural d'un jugador era evident si sabies què cercar.

L’alferes, per exemple, clarament era nou en el joc. Seguia quedant-se amb mans fluixes en lloc de retirar les seves cartes. Era un caçador, no se satisfeia amb cartes prou bones per agafar el pot de mà. Sempre buscava la mà perfecta, esperant un bon guany i recollir el pot sàbacc que continuava creixent fins que es guanyava. Com a resultat, seguien agafant-li amb mans bomba i havent de pagar una sanció. No semblava alentir les seves apostes, tot i així. Era un d'aquells jugadors amb més crèdits que sentit comú, que encaixava bé amb Des.

Per ser un jugador de sàbacc expert, havies de saber com controlar la taula. No li va portar a Des moltes mans adonar-se que el comandant de la República estava fent just això. Sabia com fer grans apostes i fer que els altres jugadors retiressin les mans guanyadores. Sabia quan apostar poc per ficar els altres a jugar mans que havien d'haver retirat. No es preocupava molt per les seves pròpies cartes; sabia que el secret del sàbacc era imaginar el que tots els altres portaven... i deixar-los pensar que sabien quines cartes portava ell. Era només quan totes les cartes eren revelades i ell pastava les fitxes quan els seus oponents s'adonaven de com d'equivocats que havien estat.

Era bo, en Des havia d'admetre-ho. Millor que la majoria dels jugadors de la República que passaven per aquí. Malgrat la seva aparença plàcida, era inflexible alçar pot rere pot. Però en Des tenia un bon pressentiment; de vegades simplement sabia que no podia perdre. Anava a guanyar aquesta nit... i guanyar en gran.

Hi va haver un grunyit d'un dels miners a la taula.

-Una altra ronda i aquest pot sàbacc hauria estat meu! -Va dir ell, movent el cap-. Tens sort d'haver-te plantat quan ho has fet -va afegir ell, parlant al comandant.

En Des sabia que no era sort. El miner havia estat massa alterat, s'havia estat retorçant al seu seient. Qualsevol amb mig cervell hauria vist que estava anant cap a una mà poderosa. El comandant l'havia vist i havia fet el seu moviment, tallant aviat la mà i tallant les esperances dels altres jugadors a l'altura dels genolls.

-Això és tot -va dir el miner, apartant-se de la taula-. Estic sec.

-Sembla que ara és la teva oportunitat -va murmurar en Groshik sota el seu alè mentre s'arrossegava per omplir una altra beguda-. Bona sort.

No necessito la sort aquesta nit, va pensar en Des. Va creuar el sòl de la cantina i va caminar sobre la corda de nanoseda cap a la sala de joc controlada per l'MBE.

Següent