Cavaller Errant (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

-Estem corrent contra rellotge, aquí! Accelereu!

Gratant-se el seu coll musculat, en Jarrow Rusher aclucà els ulls fent un cop d'ull. Estaven perdent el sol, l'únic sol que feia alguna cosa, de totes maneres. Els «ulls» d'en Daiman s'havien posat abans, darrere de les xemeneies a l'oest de les terres de processó. Ara el canoner estava rebent la cirurgia principal del navili que era el seu suport, i encarant la possibilitat que una operació hagués de ser completada a les fosques.

Ajupit en el que una vegada havia estat un camp de bolo-bola, el Diligència no semblava una altra cosa sinó un crustaci mamut, amb dues pinces. Dues colossals retro-coets proveïen a la nau amb els seus peus, cada motor el centre d'un grup de quatre mòduls de càrrega. Grans X quan es veien des de dalt, els grups de càrrega estaven units pel fuselatge descomunal de la secció de tripulació...

... O almenys, així era com es suposava que eren les coses. De moment, la nau de guerra preuada d'en Rusher estava en dues peces, mentre que el seu equip aixecava tres mil tones mètriques de metall per fer espai per a la nova unitat acumuladora hidràulica que els Lubboons havien enviat. Però s'havien d'ocupar de l'antiga primer.

-Vigileu!

Un cable d'acer va colpejar amb un soroll eixordador, fent que la base de metall unida a la grua trontollés salvatgement. Segons més tard el cable restant va cedir, colpejant la politja i deixant-se anar cap a fora, partint en dos una bastida de metall en el procés. La càrrega de la grua bolcada va caure a terra, enterrant-se en la gespa i fallant per poc al maquinista cap d'en Rusher.

Almenys era la unitat antiga, va pensar en Rusher. Va escanejar a la multitud revoltada.

-Qui va posar aquesta plataforma?

-Novell!

En Rusher no necessitava escoltar res més que això, i no necessitava mirar. Tenia cert sentit, al principi. El nou mòdul hidràulic que havia comprat a Beadle Lubboon un lloc en la tripulació, després de tot, i l'adolescent duro els havia assegurat que havia treballat amb l'equip a la fàbrica dels seus pares. Però semblava menys que una ganga per a Rusher tot el temps.

El nou recluta es va escórrer en les seves robes de treball massa petites, oferint una cosa entre una salutació i un encongiment d'espatlles.

-Ho sento, Capità.

-És Brigadier.

El soldat Lubboon ja estava fora de l'abast de les oïdes, colpejant la porta del servei portàtil posat en la vora del camp. L'equip havia après abans d'aquest dia que l'estrès feia quelcom vil a l'estómac del noi. Aquesta nit estava tenint el mateix efecte en Rusher, dempeus en les llargues ombres exercides per la seva desunida creació. Si el camp de jocs havia estat alguna vegada sota els llums, ja no ho era. Aviat l'única il·luminació seria la que podrien generar per ells mateixos, i, per descomptat d'aquestes estúpides estàtues hologràfiques en les quatre cantonades del camp.

Era una boja idea, muntar una nau de transport de tropes de mida completa sobre d'un parell de conductors de càrrega. Però el disseny acurat del Diligència havia fet algun tipus de llegenda d'en Rusher en els cercles d'artilleria Sith. La majoria dels mètodes de desplegament de canons en el sector involucraven les armes de la nau i als seus operaris per separat. Això era perillós en diversos sentits. Sovint, l'un o l'altre no ho aconseguiria fins al camp de batalla. O pitjor, les tripulacions haurien de travessar els terrenys en disputa per aconseguir les seves armes. Freqüentment, les peces d'artilleria simplement queien des de l'espai, sense provisió de recollida. Això havia estat bo per a gorrers com Rusher, però era difícilment eficient.

Algunes peces eren portades a bord de naus amb els seus operaris, però les armes tendien a ser petites. Les armes podien ser desmuntades, però com Rusher havia vist, un altre problema sorgia: la majoria de les naus les feien baixar per una única rampa, creant embussos mentre els treballadors portaven les parts a la seva posició. En Rusher s'havia entretingut a combinar les grans beines de càrrega, automatitzades i deixades anar des de l'òrbita, amb un navili tirant de les tripulacions d'armes.

No existia una nau així a l'espai Sith... fins arribar Rusher, un parell d'anys després de deixar la tripulació de Beld Yulan, la va construir ell mateix. Recuperant un creuer devaronià, Rusher i un equip de treball sense son va muntar l'enorme nau a la part superior d'una superestructura que feia de pont a dos grups de beines de càrrega. Els seus mòduls s'obrien cap a fora en quatre direccions, permetent a vuit tripulacions descarregar les armes simultàniament. «A baix, armat, i fet», en deia ell. Poques tripulacions eren més ràpides que la Brigada d'en Rusher.

Ells fins i tot van solucionar el problema de transportar armes grans muntant els canons fora de la nau, sobresortint cap a fora de les beines de càrrega. Això no feia massa per l'aparença de la nau, i hi havia poques plataformes en les ciutats prou grans per acomodar al Diligència amb totes les protuberàncies de metall sobresortint. D'altra banda, com havia observat una vegada Rusher, a l'espai Sith no fa mal semblar estar fanfarronejant d'armes. Que les armes fossin parts que no funcionaven de canons encara per acoblar era el seu petit secret.

-Això està millor, -va dir en Rusher, veient a Prenda Novallo i als seus enginyers elevant la nova unitat hidràulica al seu lloc. Es va retirar als laterals. Van anar al peu de la lletra aquesta vegada, però en Rusher normalment es quedava aquí de totes maneres per a aquest tipus de treballs. Era més fàcil per als nervis. Dackett, Novallo... havia estat beneït a la part de manteniment de les coses. Ningú sabia millor com portar un vaixell de càrrega d'artilleria en tot l'espai Sith que la seva tripulació. I ells el mantenien lliure.

Prou lliure, en qualsevol cas.

En Rusher va mirar al cel estrepitós. Més naus de guerra estaven arribant. Independents, com ell. Hi havia fins i tot un parell de transports corporatius barrejats en això que no va reconèixer. Va maleir. Una cosa estava passant. Havia anat a Darkknell per reacondicionar i reclutar, no per sortir en una nova missió ara mateix. La gent no es mostrava al món llar d'un Lord Sith sense un motiu. No si volien ser capaços de marxar.

-Aquest és el Mak Medagazy, -va cridar una veu des de darrere mentre un droide de batalla carregador toong planejava sobre els seus caps a través de la foscor. El Mestre Dackett va assenyalar al navili il·luminant l'altra banda del camp-. De què va això?

-He vist el mateix que tu, -va dir en Rusher. Era un problema treballar amb Daiman. Normalment, els caps dels navilis mercenaris es reunirien a les cantines locals i compararien notes. Però en Daiman havia desmantellat la majoria dels serveis que s'oferien al públic, sense voler malgastar en entreteniments en aquells que existien per proveir entreteniment a ell. Hi havia escombrat un recurs clau d'informació, i un munt de bones cantines per córrer.

Caminant cap a la llum d'una de les holoestàtues, Dackett va fer el seu informe del reacondicionament. La configuració poc usual del Diligència posava sobre estressos extrems els seus marcs quan aterraven en ambients d'alta gravetat; els sistemes hidràulics funcionals eren vitals.

-Ens hauria agradat tenir dues setmanes més per haver fet totes les coses bé.

-Dues setmanes. -En Rusher mirà de nou al cel enfosquit, ple de llums dels vehicles descendint-. Bé, fes el que hagis de fer. Mentre no escoltem de Sa Poca-solta, hauríem...

-Lord Daiman a la parla! -tronà una veu des de dalt.

Sorprès, Rusher i el seu company van mirar a l'estàtua hologràfica darrere d'ells. Tres vegades de la mida real, la figura d'en Daiman havia cessat la seva postura automatitzada i ara estava dirigint-se a ells. Específicament, a ell.

-Jarrow Rusher està destinat per al Santuari Celestial, demà al migdia.

En Rusher va observar la paret fosca del palau, sorgint pel nord-oest.

-Té una missió per...?

-Jarrow Rusher està destinat per al Santuari Celestial, demà al migdia. Troba't amb el teu destí. -En aquestes, l'estàtua hologràfica estava com ho havia estat abans, representant a Daiman mirant pensatiu i complicat.

-Em sap greu informar-te, que la missió ha estat cancel·lada, -va dir en Dackett.

-Massa per les teves dues setmanes. -Rusher el mirà-. Creus que em va escoltar?

-Ho dubto. Però qui sap?

Seria amb seguretat una forma excel·lent perquè en Daiman impressionés amb la seva omnisciència a la seva gent, va pensar en Rusher. Escoltar d'amagat a tothom electrònicament, i llavors utilitzar el seu personatge virtual a cada cantonada per reaccionar. Estaria just al nivell d'alguns dels estats totalitaris més efectius dels que havia llegit. Però, com el seu company, Rusher ho dubtava. Mai no havia conegut al jove lord, però havia conegut a gent que sí. Espiar a tothom sonava a massa feina per a algú com Daiman. Si no creus que ningú més hi hagi, per què molestar-se?

Dackett va colpejar el seu panell de dades contra la seva mà artificial.

-Està bé, llavors. Li diré a la Novallo que treballarà durant la nit.

-Et diré una cosa, Dackett, -va dir en Rusher-. Jo acabaré la soldadura. Visita tu Sa Senyoria.

-No, senyor, -va dir l'home gran, els seus buits entre les dents xiulant-. Cada banda té un líder. Jo simplement toco la bona música.

En Rusher va riure entre dents. Líder? Potser. Però per als tan anomenats independents algú més sempre tocava la melodia

* * *

Quan era una nena, Kerra havia visitat les gelades regions polars d'Aquilaris, prop de l'únic lloc del planeta on el clima no era bonic constantment. Fins i tot això havia estat bonic, amb onades escumoses sorgint l'una rere l'altra als fiords.

Hi havia espiat un quadractyl solitari, una criatura aviària oceànica més còmoda en climes més càlids, surant en un cop de navegació. Al principi, va pensar que l'animal estava en problemes. Una onada escumosa el banyaria, just a temps per ser colpejat per una onada gelada. No semblava estar fent cap intent d'allunyar-se volant, preferint, segons semblava, ser transportat i prendre el que el destí -o les tres llunes del planeta- havia reservat per a ell.

En veure els esclaus Sith des de Chelloa fins a Darkknell tractar amb les seves vides, la Kerra va començar a pensar que això era el que estava passant allà, també. La gent que vivia en aquest sector era com el quadractyl desgraciat, sent bufetejats per una onada violenta de conqueridors Sith rere una altra. Un cop seguia a un altre cop. I tot i així la gent, com l'animal, seguien sent arrossegats.

Alguns a la República sentien que la gent que vivia sota el mandat dels Sith no mereixia ser salvada, perquè no actuaven per alliberar-se a ells mateixos. Estava clar per a la Kerra que aquesta gent mai havia vist l'opressió Sith de prop, o haurien entès com d'equivocats que estaven. El desequilibri de poder entre mestre i esclau era simplement massa gran. No hi havia cap manera pràctica per a aquells sota els talons d'en Daiman per ajuntar-se, i de fet, reunir-se tenia l'efecte de fer-se més vulnerables, en lloc de més poderosos. No hi havia cap alçament possible.

I tot i així, agenollant-se en la foscor de la seva aviat antiga habitació, la Kerra es preguntava si acabava de veure resistència en acció. Els pares en el Daimanat estaven disposats a resistir més adversitats per ells mateixos si significava que els seus nens havien de migrar a una posició que era marginalment millor. Dècades d'opressió els havien forçat en aquesta llarga visió de la vida on fins i tot el més petit pas era un gran salt cap a la llibertat.

Potser el quadractyl estava on estava perquè havia actuat, actuat per enviar els seus pollets al sud. Simplement no li quedava res per salvar-se a si mateix.

Però Kerra havia escapat una vegada. I no es quedaria ara.

Mirant a l'exterior per confirmar que en Gub estigués en el seu escriptori, la Kerra va treure el vestit de sigil plegat de sota del seu sac de dormir. Estava pristi. Li havia donat un dissolvent un dels seus amics de la feina. Ostensiblement pretès per netejar una part d'un moble, el fluid havia funcionat meravellosament al Mark VI. Li havia portat un esforç meticulós, la majoria després que la Tan se n'anés a dormir cada nit. Però el vestit era necessari. Essencial, de fet, per adonar-se del valor del que havia guanyat a través del seu altre treball a Darkknell.

La Kerra va tirar del cordó de la seva bossa de viatge. Elevant els seus pocs objectes personals de la part superior, va buidar el sac en el seu coixí. Sarrons de gel brillant van caure en una pila. Nitrit de baradi. Prou explosiu per enviar al possible creador de l'univers a un viatge de descobriments a través de l'estratosfera.

Hi havia tret els explosius de la fàbrica a poc a poc, en paquets de menjar d'un sol ús premuts. Hi havia estat prou fàcil; se suposava que havia d'emportar-se el seu propi menjar i emportar-se les seves escombraries. En la seva forma fluida, era menys propens a una detonació accidental que altres explosius, i ella probablement no en tenia prou per executar el que el bothan havia fet a l'Ullal Negre. Però com una Jedi sola dirigint-se contra un Lord Sith, sabia que no li doldria tenir reforços.

Ella no sabia del tot què fer amb ells, abans de l'altre dia. El mateix Daiman li havia donat la clau, en la seva vana insistència de què tothom escoltés la seva veu diàriament. En un altre món, havia escoltat el seu missatge declarant l'alba. Escoltant de nou els últims dos dies el va sentir una altra vegada: la mateixa frase que fora del planeta, excepte per les parts sobre la durada del dia. Segurament, no hi havia gravat altres diferents per a cada món que posseïa, i ella no estava al corrent de cap xarxa de comunicacions a l'espai Sith que igualés a la que la República va inhabilitar a la Vora Exterior. Tots dos significaven que la veu d'en Daiman estava sent simulada, i simulada localment a cada món.

Òbviament, en realitat, mai havia pensat en les conseqüències. Si Daiman s'esvaïa demà, els Lords Sith rivals dels quals temia la seva fúria no havien d'esbrinar-ho per un llarg temps. Els Correctors d'en Daiman voldrien mantenir els seus treballs, el que significava que pretendrien que res havia canviat.

Però de fet, alguna cosa hauria canviat, va pensar la Kerra mentre emplenava la motxilla i se l'encintava en tancar-la. La vida no milloraria dramàticament, però un Daimanat sense Daiman seria una cosa que ajudaria a molta gent alhora.

La Kerra va donar un últim cop d'ull al voltant de l'habitació i es va alçar per anar-se'n. En Daiman s'esvairia demà.

I ja era la maleïda hora.

* * *

Hi havia coses pitjors que la mort.

La tia d'en Narsk li havia dit això, criant-lo sola a Verdanth. A prop de la unió de tres sectors i situat en una autopista hiperespacial principal, el planeta era desitjat per molts insignificants principescos. De fet, diversos s'havien declarat a si mateixos Lords Sith immediatament en prendre el món verd, com si el títol de conqueridor de Verdanth signifiqués alguna cosa. Normalment no ho feia. Els mestres de Verdanth rarament vivien molt. Però sempre sobrevivien prou per fer un dany seriós a la població del món, retalls diversos de gent trasplantada.

La comunitat bothana en Verdanth havia patit menys que altres, simplement per la inclinació de l'espècie per les intrigues. Més races tenaces havien rebutjat sotmetre's quan els Sith els va envair per primera vegada; els seus supervivents van veure cada onada successiva com una cosa que resistir per tots els mitjans. Un pensament noble. Però l'amo de Verdanth canviava gairebé anualment. El desafiament de tots els invasors només provocava extinció. Els bothans però, es van sotmetre lliurement a qualsevol senyor de la guerra Sith que estimessin que tenia la mà guanyadora. Els seus instints eren tan bons, deien els observadors, que un podia rastrejar l'equilibri de poder en el sistema simplement mirant qui tenia més bothans en el seu campament.

Estar en el bàndol perdedor significava la mort. Però aquesta no era la pitjor part, com la seva tia havia dit: significava que havia suposat malament.

Entendre les relacions entre d'altres i precisar estimacions de poder i on residien: aquestes eren les coses que feien a un una bothan. La tia d'en Narsk un cop va descriure a una tribu de bothans forals, trobats anys indicibles després d'un accident en un planeta desert. No tenien un llenguatge parlat, però podien classificar amb exactitud els números de diverses classes de depredadors en els seus voltants. Ser un bothan era estar sempre alerta.

En Narsk havia portat aquestes lliçons fins al cor. Mentre era un esclau per successius Lords Sith a Verdant, va aconseguir trobar quefers que van millorar la seva percepció. El treball descuidat de criar ratpenats gebre el va portar a assignacions de rastrejar fugitius. Això el va portar a missions com un navegador no militar i, finalment, a sabotejador. Tot el temps, mantenia els seus ulls en els jugadors Sith, en les millors tradicions de la seva gent.

El dilema va arribar quan dos rivals particularment bel·licosos van escollir sentenciar la propietat del planeta a un duel que els va deixar a tots dos morts. El buit de poder resultant va posar a molts bothans fora d'alineació. No hi havia motius per esperar que Verdanth romangués lliure del mandat Sith per més d'un parell de setmanes com a molt, i encara que els bothans units al planeta no tenien forma d'avaluar les forces relatives de poder que encara no havien vist. L'única forma real de saber a quin Lord Sith donar suport era dirigir-se a l'espai personalment i fer una ullada.

En Narsk ho va fer. I mai va tornar.

Havia trobat una escena política meravellosament complicada. Un munt de retalls de dominis i dependències, dominats per dèspotes amb connexions secretes i històries de traïció. Podria mantenir a un bothan industriós ocupat per tota una vida.

Per a Narsk, ho havia fet. I ara, tot s'havia acabat, perquè no va estar alerta.

La Jedi va ser un comodí, però havia d'haver sabut que hi era. Havia estat a Darkknell un mes, avaluant els riscos potencials. Fins i tot si només una persona a Darkknell sabia que ella hi era, hauria d'haver estat ell.

Va notar, irònicament, que probablement havia estat el primer a saber que hi era. Però aquesta informació havia arribat massa tard per ser-li útil. I ara que la tenia en Daiman, a través d'ell, s'havia convertit en el segon a saber-ho, en Narsk es preguntava per què encara era viu.

Va romandre en la llosa durant dies, sense menjar, provant l'aigua quan una sessió de tortura l'involucrava. En Daiman sabia ara que en Narsk era un agent d'Odion. Una vegada que en Narsk es va adonar que el secret se n'havia anat, va relaxar les seves defenses, permetent al Lord Sith veure-ho tot en els seus records des de la seva arribada a Darkknell. L'assumpció de la identitat encoberta, l'exploració del centre de proves, les moltes incursions dins. Era una tàctica que li havien ensenyat, també. Quan un secret perdia el seu valor com a secret, podia ser utilitzat per escudar altres veritats. Va inundar a Daiman amb detalls que no importaven ja.

Semblava haver funcionat. Aparentment satisfet, en Daiman l'havia deixat en pau. Diverses vegades el jove Sith havia percebut la importància d'una dona humana en els records d'en Narsk, però per a la seva observació, en Daiman sempre havia suposat que era la Jedi. Daiman no era millor que els sentinelles, va pensar en Narsk. Només veuen el que estan buscant.

Ara, però, en Narsk només veia la mort imminent. No tenia res més per donar, res que donaria, en qualsevol cas. La seva execució estava a prop. Quatre Correctors van entrar a l'habitació, lliurant-lo de la taula i elevant el seu cos flàccid, a mig vestir cap a un marc de metall circular. Els seus peus i turmells estaven amarrats al seu perímetre, desplegant el seu cos en la seva extensió. Els Correctors van bolcar el dispositiu sobre una banda, fent-lo rodar sota un dels vestíbuls estrets enfosquits.

Sense res per donar suport el seu coll, el cap d'en Narsk penjava cap enrere mentre el marc rodava. Marejat, va veure un esborrall de llum davant seu. Els seus ulls ajustant-se, en Narsk es va adonar que era una àrea interior àmplia amb una claraboia a dalt. Amb una sacsejada, els Correctors van rodar el seu prestatge circular sobre una petita plataforma construïda per elevar alguna cosa en suspensió antigravitatòria.

Llançat a l'aire per una força invisible, en Narsk va veure a la gent, a la concurrència i es va adonar que la seva tia tenia raó. Hi havia suposat malament. No era una execució. I hi havia coses pitjors que la mort.

S'havia convertit en escenografia.

Següent