Cavaller Errant (XI)

Anterior

Segona Part

LA DIARQUIA

CAPÍTOL 11

A Saaj Calician li agradava mirar la gran ciutat, però no podia recordar per què.

Vagament recordava veure per primer cop les vistes des del Loft en arribar, anys abans. Va ser llavors que havia trobat la metròpoli grandiosa, i va ser aquesta valoració en el que ell seguia confiant, ara que la seva habilitat per a la descripció li estava abandonant. Avui, quan el regent va mirar cap avall, va veure només la geometria de la vida allà; petits éssers en petits edificis hexagonals, alçant-se des del mar pàl·lid ceruli que envoltava el seu altiplà. L'oceà, també, semblava recordar que li agradava, però no podia estar segur. Era només una impressió, i Calician no podia ja determinar si era el seu pensament o el d'algú més.

El krevaaki es va entretenir a la finestra que envoltava l'àtic, deixant que el sol escalfés els seus tentacles. Fins i tot a través de la pantalla fosca, sempre ajudava a la seva circulació. Durant un moment, pensava que gairebé li havia tornat la sensibilitat a les seves extremitats.

Però el sentiment era fugaç. Els ulls negres brillants d'en Calician es van encongir en irritació. Altres krevaaki, del doble de la seva edat, tenien més rang de moviments del que tenia ell. Alguns dies ni tan sols podia exhibir la seves antenes sota el seu musell semblant a una closca. No hi havia res just en això. El regent no havia tingut una vida dura. No hi havia viatjat molt. Però era, per vocació, l'ancià, i la feina li havia fet vell.

La figura embolicada en una túnica es recargolava de ràbia. Les seves extremitats superiors encara funcionaven, ocultes en els plecs de la tela beix. Els krevaaki que havia conegut, els que eren més robustos que ell a la seva edat: què eren ells, en qualsevol cas? Res! Ells estaven allà fora ara, a les comunes poligonals a l'horitzó, portant a terme les seves ordres. Cap d'ells s'havien elevat a res semblant a la seva posició, fins i tot aquells tocats, com ell ho estava, per la Força.

Ell havia escoltat les seves històries abans, quan les històries s'explicaven, de famosos krevaaki que seguien a l'altre costat de la Força, com a Cavallers Jedi i altres imbècils. Què els hi havia donat això? Res, comparant amb el que el Costat Fosc li havia posat a la seva disposició -llavors, com un jove adepte sota Lord Chagras- i ara. Era tan obvi, el que el Costat Fosc oferia. Grans recompenses, poderoses, com...

... Bé, no podia recordar-ho ara mateix. Però estava segur que hi havia algunes, i aquells altruistes cap de closca de tornada a casa mai compartirien els beneficis. Sempre se sentia bé pensar en els altres krevaaki. Comparant la seva totalitat amb la d'ells, Calician sabia qui era. Poderós, i real, i independent...

-REGENT!

El krevaaki es va separar de la finestra, les túniques inflades. Els tentacles contrets es van estremir amb vida, de sobte animats per alguna cosa més que el seu esperit. Escalant la tarima amb forma de diamant, es va enfrontar a les ombres sense veure. Ell estava amb la Presència, i estava mal mirar massa de prop.

-L'aspecte de regent ens alimentarà, -va ordenar una veu grinyolant femenina.

-Jo us alimentaré.

Com en l'aire, Calician va planejar des de la gran habitació cap al vestíbul, per passar al comandament. Els àpats es tindrien. Trobaria als éssers en el següent nivell que entenguessin els dispensadors de menjar, i si no eren capaços de complir amb la petició, els operaria ell mateix. I ell podia, també. Els tentacles que no treballaven per a ell, minuts abans, eren de sobte àgils ara.

En Calician no ho va qüestionar; no hi havia res a qüestionar. Coneixia el seu rol. Per a la Presència, ell era l'apèndix.

* * *

-El Brigadier Rusher està dormint-, va dir en Beadle Lubboon-. Tractava d'explicar-li sobre la situació d'albergar als refugiats i ell es va quedar fregit de nou.

-De nou? -La Kerra va mirar al jove duro, movent-se inquietament fora de la porta cap a les barraques-. Fa això sovint?

-Sóc nou aquí, també, madame, -va dir en Beadle, a manera de disculpa-. Però ell sembla... estar interessat en el que ell està interessat.

Això semblava una descripció més suau de la que ella hauria donat. La Kerra va moure el seu cap.

-Espera a què el Mestre Dackett hagi acabat els prostètics-, va dir ella-. Potser ell pugui fer que alguna cosa passi.

La Kerra va observar al recluta passejar de tornada al turboascensor i girar cap al dormitori ple de gom a gom. Després d'haver passat un parell de dies a bord, va canviar la seva visió de la nau d'en Rusher. No era el creuer de luxe que hauria esperat pel pont; era més una sala d'observació on la tripulació i el cosmos per igual estaven exposats. Semblava que els devaronians -o almenys, el grup que havia construït el compartiment de la tripulació- tenia un sistema social justament estratificat. Algunes de les instal·lacions eren bones habitacions, si no a la moda, individuals amb vistes. Però la majoria dels passatgers viatjaven en grans barraques localitzades no tant «sotaplataforma» sinó «entreparets», en les seccions més internes de la nau. Els passatgers eren emmagatzemats en llargs grups de lliteres apilades en tres pisos. Tot just hi havia espai suficient per caminar entre elles, molt menys córrer, com molts insistien a fer, malgrat les seves repetides advertències.

I no és que hi hagués algun lloc per anar per a ells. Més enllà de les seves lliteres, només hi havia una àrea comuna adjacent que era el doble de desastre. Quan no estaven menjant, estaven intentant destruir-la. Els estudiants no eren exactament joves, però ho eren sense la supervisió Sith per primera vegada en les seves vides, tancats en un espai confinat, amb energia nerviosa que malgastar. Fins i tot els joves adults semblaven estar tornant al nivell més baix de maduresa a l'habitació. Les seves activitats estaven en un perill real de fer un dany seriós a les decoracions cargolades, si no al cos de la nau. La Kerra s'alegrava que haguessin oblidat el camí cap a on l'artilleria estava emmagatzemada.

I hi havia tres sales plenes més en altres plataformes, cadascuna demandant l'atenció de la Kerra. Fins i tot en aquestes, no hi havia espai suficient. Mentre que la nau d'en Rusher havia carregat una vegada, més de tres mil guerrers, la majoria treballava les seves jornades i compartien allotjament. La Kerra havia estat forçada a posar a diversos a terra al vestíbul de fora, generalment als estudiants més vells que ella havia representat com a guardians morals. La majoria d'ells estaven prou feliços per l'oportunitat de sortir de les grans habitacions i realment experimentar el silenci de nou.

Havia estat un període exhaustiu. Ella havia trobat problemes amb els que mai havia imaginat tractar abans, situacions que desafiaven totes les habilitats logístiques que havia desenvolupat sota la tutela d'en Vannar Treece. Perquè una altra característica de la societat devaroniana era que gairebé tots els seus viatgers eren homes, les instal·lacions de cambres de bany a la plataforma eren comunes, no oferint gens de la privadesa que diverses de les espècies sota la seva cura requerien, ella mateixa inclosa. Ella va començar a traçar línies cap als serveis de cada plataforma. Però fins i tot això havia estat una lluita per aconseguir-la. Ella havia trobat aviat que l'Heurística Industrial havia portat reclutes de diversos mons d'en Daiman, no només Darkknell, a Gazzari. Mentre que els reclutadors que havia trobat parlaven bàsic -bé, un d'ells el parlava- diverses de les espècies a bord no sabien ni una paraula. Com li dius a un wookiee que esperi el seu torn per alleujar-se?

Hi havia més. Tots respiraven oxigen, però les sales d'estar sempre estaven massa càlides o fredes per a algú, normalment massa càlides, mentre el viatge es perllongava. Algunes de les espècies no podien ser allotjades prop les unes de les altres, per raons olfactives o d'una altra manera. I posar als sempre pubescents luxuriosos zeltrons en un viatge de creuer amb qualsevol havia estat un error total.

Hi havia coses en què l'Heurística Industrial ja havia pensat, li havien dit; l'Arxeum estava dissenyat com una instal·lació multiespècie. Més d'una vegada, la Kerra es va trobar a si mateixa desitjant que n'aparegués un miraculosament.

Poca ajuda li arribava dels membres de la brigada. La gent li havia assistit ocasionalment sota ordres, però la major part, pocs, a part del jove Beadle, s'oferien voluntaris. La majoria romanien en les seves pròpies plataformes. La Kerra es va preguntar en veu alta sobre això davant la Novallo, l'enginyera humana d'edat mitjana. La Kerra va trobar la dona d'una altra manera alleujada de l'adversitat d'una personalitat, però no obstant això li va preguntar si els membres de la tripulació eren sempre tan hostils amb els civils.

-A vegades, -havia contestat la Novallo-. Però això no és així. Els teus mocosos estan dormint a les lliteres dels seus amics morts.

En Rusher havia estat poc més amable, durant els pocs minuts que ella l'havia vist realment en la passada setmana. Ella només l'havia enxampat un parell de vegades en els dies des de Gazzari, sempre quan estava de camí a algun altre lloc. Tot allò que involucrava als refugiats ho havia delegat, particularment a l'atordit, però amb bona intenció, duro. Era probablement el màxim que ella podia esperar d'algú que treballava per als Sith. Ell era la persona equivocada per demanar-li assistència, molt menys compassió.

En rigorós contrast havia estat el vell anomenat Dackett, que clamava tenir tota una vida d'experiència en dividir en habitacions les tripulacions integrades. Com les armes en el contenidor, l'home semblava estar fet de ferro sarrasian. Quan la Kerra el va veure per primera vegada, era a la plataforma mèdica, negant-se en veu alta a permetre als metges que reenganxessin el seu braç fins que els canoners en pitjor estat haguessin estat tractats. Havia estat massa tard per salvar l'extremitat per quan van arribar a ell, però estava més preocupat per fer que la seva nau i la seva tripulació estiguessin senceres de nou. Mai havia estat restaurat oficialment al seu deure fins on ella sabia, però els droides havien abandonat qualsevol intent de sedar-lo després del quart dia fútil tractant de mantenir-lo confinat. L'home li recordava una mica a un amic que havia fet a Chelloa: totalment vivint per a la gent. Al cap i a la fi era bo tenir alguna ajuda.

En Dackett estava més familiaritzat amb les espècies que vivien en el sector Grumani, i en diversos casos havia enviat als canoners perquè servissin d'intèrprets. Més important, havia fet del problema del menjar un punt brillant. La Brigada d'en Rusher menjava millor que qualsevol que ella hagués vist al Daimanat, i fins i tot amb el gran nombre de refugiats, ells encara eren menys del complement normal de la nau. La majoria de necessitats dietètiques dels estudiants havien estat dirigides pel que hi havia al rebost; els canoners eren un grup divers. Però en observar als adolescents, la Kerra va veure que molts s’afartaven, acumulaven menjar en les seves lliteres, o ambdues coses. Els estralls dels anys d'esclavitud no s'anaven a esvair en un simple viatge de nau espacial.

El més trist era com molts, enmig del tumult, s'asseien en silenci, traumatitzats pels recents esdeveniments. Com podia explicar-los tot el que havia passat, en qualsevol llengua? I quan ella parlava amb ells, tots volien saber una cosa: Què passaria amb ells ara?

La Kerra s'ho preguntava, també. Hi havia tants d'ells. Ella havia pensat seriosament més d'una vegada en endur-se'ls de tornada d'on van venir. Però hi havia tota mena de problemes amb això. Fins i tot si ella podia aconseguir que en Rusher estigués d'acord -una previsió en la qual tenia poca esperança- no havien estat recollits tots del mateix lloc. I fins i tot si ells tornaven al territori d'en Daiman, les seves forces simplement no anaven a donar-los la benvinguda a la seva arribada. Ella només concebia el fet de tornar a un planeta només per veure als estudiants ser distribuïts forçosament de nou, potser com titelles en un altre pla mortal. I això era inacceptable. L'espectre d'en Daiman, es va adonar, era el fil conductor de les històries dels pocs refugiats que havia arribat a conèixer.

Com Eejor, el diminutiu ortolà, la seva germana gran havia mort poc després de néixer pels verins de l'aigua d'en Daiman. Els pares havien retardat el fet d'informar de la seva mort durant un any per acumular les suficients racions per comprar una recomanació positiva des de la seva líder de jornada de la fàbrica. O Yuru, l'adolescent snivvià, els quatre germans majors havien mort en els exèrcits d'esclaus d'en Daiman. El seu pare, que s'assemblava a ell, havia intentat treballar disfressat com ell el dia que l'Heurística Industrial va arribar per administrar les seves proves.

El cas més descoratjador era el de la Lureia, una noia humana, de deu anys com a molt. La seva família havia tingut la desgràcia de viure en un dels mons fronterers que oscil·laven cap enrere i endavant entre Daiman i Odion. Després de successives invasions, només quedava la germana adolescent de la Lureia de la seva família, fins al dia que la seva germana, també, no va tornar a casa. Per una setmana, la nena va viure en pànic, sense saber res fins que els exploradors corporatius van arribar, aparentment convençuts que Lureia era una experta incipient en el disseny d'elevadors repulsors. Ara ella s'asseia tot el dia a la seva llitera, plegant i desplegant l'esparracada cinta per al cap que era l'última connexió amb la seva germana.

La Kerra no tenia respostes per a la noia, però la seva pròpia pregunta havia estat resposta. En Gub havia estat el primer a suggerir-ho, dies abans. Ell havia d'haver volgut mantenir a la seva néta al voltant, però era més important per a ell que ella fos transportada a un lloc millor, amb una vida millor. La Kerra havia pensat fer de Darkknell un lloc millor per a tots desfent-se d'en Daiman. Si ella fracassava en això, almenys podia assegurar-se que la germana de la Lureia i tots els altres guardians no haguessin fet el seu sacrifici en va. Ella havia portat la Tan i als altres fora del Daimanat. Ara havia d'assegurar-se que acabessin en un lloc segur.

Si existia una cosa així a l'espai Sith.

-No et moguis, Kerra! Et tinc en el meu punt de mira!

La Kerra va mirar la taca baixa cendrosa darrere del taulell de desastres.

-Si vols estar en silenci, Tan, serà millor que encenguis els amortidors de so. -Caminant, ella va donar a la forma amorfa un colp amablement-. I encara has de créixer més, si vols caçar Sith.

-Maledicció! -Tan Tengo es va treure la màscara del vestit de sigil, fent que el sistema es desactivés. La sullustana donava una imatge còmica, embolicant el vestit d'una dotzena de formes diferents per cabre-hi. La màscara del bothan encaixava millor en les seves característiques facials bulboses, però la resta estava tan rebregada que els amortidors no podien complir la seva funció-. Vaig pensar que et tenia aquest cop!

El vestit li havia donat a la Tan, ara la companya de llitera de la Kerra de nou, la vida del que havia estat una vegada la barraca de Sat'skar. La Kerra amb seguretat no tenia interès a utilitzar la cosa de nou, encara que s'havia preguntat un parell de vegades si tornant-la del revés, podria apagar el soroll de la plataforma.

I la Tan ara s'aferrava a qualsevol cosa que tingués a veure amb ella. Part d'això era la situació, sabia ella, però no tot. Just com a mainadera i tutora a temps parcial, la Kerra ja havia estat l'heroïna de la Tan a Darkknell. Sabent que els contes per dormir que la seva germana gran humana li havia explicat abans eren certes -i que la Kerra era una dels Cavallers Jedi que ella havia descrit- això era el paradís. Veient a la Tan colpejar una seqüència de posis d'acció en el vestit còmicament gran, la Kerra va posar els seus ulls en blanc. El seu estel havia tingut una cua.

-Encara no tens son?

-És l'hora de Darkknell, Kerra!

La Kerra va badallar.

-Aquesta excusa no durarà per sempre. -Ella va mirar per la porta oberta a la part posterior de la cuina-. Estaves portant aquesta cosa fora?

La Tan va riure amb nerviosisme.

-Només ho vaig intentar una altra vegada.

-Una altra vegada. Vas trobar alguna cosa sucosa?

-Bé, si tractes d'arraconar a l'elusiu capità, el trobaràs dues plataformes més amunt al solàrium. -La Tan va somriure amb superioritat-. Vaig seguir en aquest duri prim.

-Bona noia. Cinc punts Jedi per a tu.

* * *

 En Rusher va buidar un altre got quadrat. La cervesa Lum no era la seva favorita, però no anava a malgastar les coses bones. No aquesta setmana.

El solàrium sempre li havia semblat que tenia un nom ximple. La part del creuer espacial del Diligència anava des de les estrelles, fins a les estrelles. Ningú anava a aconseguir un bronzejat observant la taca de l'hiperespai passar. Però havien deixat la petita habitació intacta, parcialment perquè li donava a Rusher un lloc per relaxar-se i estudiar els holos d'història.

Ni els fets ni la fermentació estaven funcionant per a ell avui. Rusher havia estat en constant moviment des del primer salt a l'hiperespai, un d'una sèrie necessària per escapar del territori d'en Daiman. Inventari i baixes, baixes i inventari. No hi havia ni un minut per pensar en on pensaven anar-hi, o el que farien llavors. S'havia assegurat d'això.

La tripulació esperava -no, necessitava- veure al mateix Jarrow Rusher que sempre havien tingut. Alegre. Fent broma. Preparat amb una oferta o una història alternativa en un mil·lisegon. I els havia donat això. En el pont, a la sala de guàrdia, i, la major part, a la plataforma mèdica. Havia après això del seu mentor Yulan, abans dels mals temps.

-Les unitats reben pèrdues. Els líders reben càrregues.

Però no sabia com carregar amb aquesta. Com ho havien imaginat, el Diligència ara tenia tan sols dos batallons funcionals. Un batalló de làser, Esbudellador -completament equipat i amb membres barrejats del personal de Coyn'skar- i un batalló de míssils a Zhaboka. No hi havia liderat a tan pocs en més d'una dècada. Quatre rampes de càrrega a cada costat semblaven supèrflues. Esbudellador i Zhaboka cadascuna tenia un costat de la nau per a ells mateixos.

Dur a una tripulació tan petita a l'espai Sith era perillós, fins i tot més enllà dels riscos del camp de batalla. Tal i com acabava de veure amb Daiman, els Lords Sith absorbien les operacions independents en els seus exèrcits d'esclaus tot el temps.

La mida significava eficiència, el que significava independència. I seguretat... la seguretat no la tindrien ara. El coneixement històric, com el poder, estava fragmentat en l'espai Sith. Però intentant-ho com podia, no podia recordar cap cas on les unitats esclavitzades duressin prou per ser recordades, molt menys victorejades per les següents generacions.

L'amor per la història havia, de fet, dut a Rusher a la independència en primer lloc. Havia tingut la relativa bona sort d'haver nascut en els sistemes d'en Lord Mandragall. Un veritable retrocés, Mandragall havia sabut més sobre els Sith de l'antiguitat que la majoria dels seus rivals, i havia utilitzat aquest coneixement per desenvolupar el pla que hi havia, fins llavors, mantingut les urpes dels Sith fora del Diligència. Ell ho havia trobat, de tots els llocs possibles, en els registres d'Elcho Kressh, el pare, Ludo, havia figurat a la Gran Guerra hiperespacial mil·lennis abans. Ludo havia fet al seu fill apartar-se d'aquest conflicte desastrós en una localització oculta. Però a través del feble marge, Elcho no era un que es prengués a la lleugera el fracàs de l'Imperi Sith. Elcho va passar anys desenvolupant un pla de contraatac, fent la major part de les petites forces disponibles per a ell. El concepte, com Mandragall havia après d'un dels holocrons de l'Elcho amb cara de tentacles, era simple, i bastant aplicable al seu món modern.

Quan la majoria dels Lords Sith alçaven els seus exèrcits únicament de les seves poblacions esclavitzades, el rival familiar de Kressh Naga Sadow li havia anat millor absorbint les cultures de l'exterior amb diferents habilitats. Elcho, exiliat fora de la Caldera Estígia, va veure una varietat encara més gran de forces que de forma similar podien ser reunides contra la República. Bandes de pirates, milícies de mercenaris, espècies que guardaven rancor: qualsevol nombre d'aliats potencials que existia. A través d'ells, un petit nombre de creients Sith podia projectar una gran força. No calia tenir oficials Sith a bord de cada nau, va raonar Elcho, mentre que els negocis es construïssin apropiadament. Oferint promeses d'autonomia operacional i una part del botí, Elcho va construir una força impressionant de parts escampades.

Però el seu contraatac contra la República mai va ser enviat. Mentre que el pare d'Elcho havia intentat escudar al seu fill del dany en cada ocasió -fins i tot dissenyant un amulet protector per a ell- cap màgia podia salvar el jove Sith de la seva pròpia estupidesa. Bevent profundament en delit de la vigília de la invasió, Elcho va patir d'un trencament d'estómac, matant-lo en unes hores. Les seves forces d'invasió, amarrada únicament amb els seus propis acords, aviat es van dissipar. Però les seves idees van continuar, en un holocró descobert per Lord Mandragall en la seva joventut.

Amb veïns a tot arreu declarant-se Lords Sith, el sense amics Mandragall va trobar que no tenia el poder de foc per llançar als seus oponents. Quan els droides van fracassar en protegir les seves vores interestel·lars, va consultar els registres i va seguir els dictats del líder fa temps mort al peu de la lletra. Hi havia alguna cosa lleugerament romàntica a la noció, va pensar en Rusher; gairebé tres mil·lennis després de la seva mort, el gran pla d'Elcho finalment tenia la seva oportunitat.

Certament, Mandragall va fer avenços significatius contra els seus oponents, flexionant músculs que realment no li pertanyien. Més de tres quartes parts de les forces de combat d'en Mandragall eren operacions independents, fugint de l'amenaça de l'esclavitud per part d'altres Lords Sith. La majoria estaven més que disposats a lluitar en nom d'en Mandragall a canvi de l'autonomia continuada i l'accés als recursos i reclutes que necessitaven.

Però al final, Mandragall, tan mortal com Elcho es va rendir a la debilitat humana. Vint anys abans, la mare d'en Daiman i Odion -un monstre miserable amb el nom de Xelian- va seduir l'entrat en anys Mandragall i el va matar a la nit. Els rivals es van abalançar, només per descobrir que el gran exèrcit d'en Mandragall era en la seva major part efímer. Però el model havia estat creat -o recreat- per Beld Yulan, i molts que van venir després.

I per Rusher, encara que potser no per molt més temps.

La debilitat humana. Va girar el got a la mà. Quants errors a Gazzari havien estat seus? Sabia que existien les Espirals Mortals, si bé no en l'escala que ells van veure. Hauria d'haver desenvolupat alguna tàctica, només per si de cas? Quants d'aquells que romanien patirien pel seu fracàs?

La porta es va lliscar per obrir-se, darrere seu.

-Mestre Dackett-, va dir ell, sense mirar enrere-. Com està el braç?

-Més prim. I fa olor com d'una cosa que ha sortit d'una k'lor'slug.

-No hi haurà cap dona número quatre aquesta temporada, llavors. És hora que ens donis a la resta una oportunitat. -En Rusher va omplir un altre got i l'hi va oferir-. Anestèsic?

-No compartiré les teves penes, -va dir en Dackett-, però compartiré la teva beguda. -Assentant la seva massa en la segona cadira, va agafar instintivament el cub de cristall, només per veure que era la mà robòtica la que havia estès. Ell la va mirar-. Maleïda siguis! -aparentment reaci, l'extremitat cibernètica es va retirar.

En Rusher va riure entre dents.

-Vosaltres dos haureu de fer algun tipus d'acord.

-Sí, bé, no estem sols. -En Dackett va alçar la beguda amb la seva mà de carn i la va baixar-. Hauràs de fer alguna cosa amb tot això. Tens la situació controlada en la resta, però no tenim lliteres per a tots aquests refugiats.

-Llavors posa'ls a terra.

-No puc caminar pels passadissos al mig de la nau sense posar la meva bota dins de la gola d'algú, -va respondre el mestre-. I tenim menjar ara, però ens quedarem sense algunes reserves molt aviat. -Ell va colpejar el got buit contra la taula-. I alguna de la gent, Brig. Tinc skrillings menjant les escombraries, allà baix.

-Potser puguem fer racions amb això-, va dir en Rusher, colpejant amb un altre glop de nou-. Això no és completament nou, ja ho saps. Hem portat passatgers abans.

En Dackett es va tornar més animat.

-Sí, però aquells eren militars. Infanteria. Marines d'atordiment. Gent d'altres milícies. I ells normalment ens donaven alguna cosa pel viatge. -Els refugiats no tenien res per donar-nos del tot.

En Rusher mirà les ombres del sòl. Si estaven posant a prova la paciència d'en Dackett després de només un parell de dies, en Rusher s'alegrava de no haver anat a prop seu.

-Bé, tu coneixes la situació, Ryland. No hem trobat un lloc per deixar-los anar encara.

-Maledicció, Brig! Ni tan sols l'estàs buscant! -En Dackett es va aixecar abruptament-. No ho entenc. Aquest nen buffooó...

-Lubboon?

-Sé el que he dit. Anàvem a perdre'l en la primera cendra... si tingués una boia a l'hiperespai!

En Rusher va mirar cap amunt.

-El nen va salvar la teva vida, Dack!

-No abans que passés sobre el meu peu amb el carregador!

En Rusher va baixar el seu got i va mirar en blanc a l'ampolla.

-Potser no vull una nau buida encara.

En Dackett es va asseure de nou.

-Ara estem arribant a algun lloc. -Ell va mirar directament al seu comandant-. Mira, ho veig, també. Tot el meu personal ho va pagar en aquella carena. Però puc dir-te ara, que no hi ha ningú en aquesta multitud que puguis convertir en canoner, molt millor del que puguis fer-ho amb aquest nen duro. -Ell va posar el tap a l'ampolla-. Com més aviat alliberem les plataformes, abans podrem tenir nova gent. Alguns batallons nous.

En Rusher el va fulminar amb la mirada.

-Disparant què? Insults esmolats?

-El que sigui que els hi donem, -va dir en Dackett-, fins que guanyem les suficients batalles per aconseguir més armes. Però no hi ha espai per a ningú nou, fins que ho facis. -Ell Es va alçar de nou, deixant una arruga gegant a la cadira-. No vaig a dir-te com et cal que et sentis, Brig... però vaig a dir-te com et cal actuar. No pots deixar-los simplement veure't passar a través del moviment. Has de fer alguna cosa. Prémer el gallet.

-Està bé, -va dir en Rusher, rient amb superioritat-. Com ho hauríem de fer, doncs? Escotilla d'aire o verí?

-Potser verí, -va dir en Dackett, obrint la porta-. Ell està preparat per veure't, madame.

La Kerra Holt era a l'entrada.

-Ja era la maleïda hora.

Següent