Els Camins del Destí (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

Dif Scaur, cap dels Serveis d'Intel·ligència de la Nova República, estava sol al seu despatx quan va sonar el seu comunicador segur. Era una unitat de comunicació que es feia servir per a un únic fi, i Scaur va intentar controlar la bolcada sobtada que li va donar el cor quan va estendre una mà llarga i pàl·lida cap al comunicador.

La pantalla es va il·luminar, i va veure al seu interlocutor. Al seu interlocutor, d'ulls de color de les flames.

-Sí? -va dir l'Scaur. La impaciència li feia vibrar els nervis.

-L'experiment ha estat un èxit? -L'Scaur respirarà fondo.

-Molt bé -va dir.

-Crec que ja puc garantir l'èxit del projecte.

L'Scaur va fer que sí amb el cap una sola vegada, a poc a poc.

-Llavors, faré els preparatius necessaris.

-Necessitarem unes instal·lacions grans. I també necessitarem el silenci de determinats individus.

-Això ja s'ha organitzat -va dir l'Scaur, i després titubejà-. Crec que hem de reunir-nos en persona.

-Molt bé -va dir l'interlocutor, que semblava satisfet-. Esperaré la teva arribada.

La transmissió va cessar. L'Scaur va estendre la mà per apagar la unitat de comunicació; i, quan va tornar a recollir-la, va advertir que li tremolava.

«Ara, tot ha canviat -va pensar-. Ara, jo sóc el Matador».

-oOOOo-

Les drassanes de Mon Calamari, unes estructures tan gràcils i tan sòlides com les naus que produïen, relluïen a la llum del seu sol. En Luke veia tres creuers a mig construir, tots ells classe MC80, cadascun amb un aspecte diferent dels altres. Hi havia també una altra mitja dotzena de naus menors en diverses fases de construcció. Sempre desitjava que els Mon Calamari adquirissin el sentit de la pressa, almenys en temps de guerra, però el seu desig de perfeccionar cada nau i de fer-la a la mida no flaquejava mai, i cadascuna es construïa de manera amorosa i artesanal, s'afinava i s’embellia fins que es convertia al mateix temps en una obra d'art i en la força més mortífera de l'arsenal de la Nova República.

En Luke i la Mara estaven drets sota una cúpula transparent, en una gràcil entreplanta que apuntava sobre el cos general de l'annex del Comando de la Flota. Tots dos aixecaven la vista cap a les lluents drassanes platejades que flotaven sobre el blau brillant del planeta, emmarcades totes dues a la nit insondable de vellut de l'espai, amb les seves esquitxades d'estrelles. L'escena, el buit, la bellesa i la joia blava de vida encastada en ella, l'embolicava com un mantell, com una visió de pau i de perfecció.

-És el moment decisiu -va dir.

La Mara el va mirar amb estranyesa.

-Saps què et va fer dir això mateix ahir? -li va preguntar.

Després d'aquell moment estrany en què l'havia tocat alguna cosa que li recordava a Jacen, en Luke havia entrat en meditació profunda i en un tràngol en la Força amb l'esperança de recuperar aquell contacte passatger, però havia estat incapaç de trobar la resposta a cap de seves preguntes.

Ara que havia establert contacte amb Jacen per segona vegada, havia començat a sospitar que sabia què era el que li havia parlat.

-Pot haver vingut de la Força mateixa -va dir.

La Mara ho va considerar, mentre les estrelles llunyanes es reflectien en els seus ulls de color de jade.

-La Força pot oferir-nos una visió de l'esdevenidor -va dir-. Però normalment és... una mica menys espontània.

-Estic més segur que mai que en Jacen té un destí especial -va dir en Luke. Es va tornar cap a la Mara i li va estrènyer la mà.

La Mara va obrir molt els ulls.

-Creus que el mateix Jacen coneix el seu destí?

-No ho sé -va respondre en Luke-. I, si ho sabés, no sé si ho acceptaria. Sempre ha dubtat del seu propòsit com a Jedi, i fins i tot del significat de la Força. No me l'imagino sense dubtar de qualsevol destinació que li esperi.

Els pensaments d'en Luke es van enfosquir, i va mirar-la amb serietat.

-I una destinació especial no sempre és una cosa joiosa ni fàcil de suportar. El meu pare va tenir una destinació especial, i ja veus on el va portar.

La Mara es va posar seriosa.

-Hem d'ajudar-lo -va dir.

-Si ell ens deixa. No sempre ha donat facilitats en aquest sentit.

En Luke va aixecar el cap per contemplar la gran cúpula, i l'altra cúpula de negritud tatxonada d'estrelles que estava més enllà, on la nau de corall d'en Jacen, recollida pels raigs de tracció d'un creuer MC80A de la flota, estava sent transportada fins a un hangar pròxim. Tot i que la nau en si estava massa lluny com perquè en Luke la veiés, en aquest li va semblar veure el creuer Mon Calamari, un gest de complicitat llunyà de llum que baixava amb elegància cap a l'annex.

-Ep! -va cridar una veu sonora d'entre la multitud que estava més a baix-. Si és el senador Escapolit! I el senador Tiraenrere!

Això va ser seguit de rialles sonores, i la veu va dir després:

-Sí! Vosaltres! A vosaltres us ho dic!

En Luke i la Mara, sense dir paraula, es van acostar a la barana de l'entreplanta i van baixar la vista cap a la multitud. Per sota d'ells, la phindiana més alta que havia vist en Luke en la seva vida, amb els seus llargs braços sortint de les mànigues del seu uniforme de les Forces de Defensa, s'abalançava cap a un humà i un sullustà que acabaven de sortir d'una nau consular atracada a l'annex. En Luke va reconèixer a tots dos com a membres del Senat.

La phindiana es va plantar davant els dos senadors, i va trontollar. En Luke va comprendre que la phindiana estava borratxa; segurament acabava de sortir corrent del club d'oficials que estava sota de l'entreplanta.

-Sabeu quants amics vaig perdre a Coruscant? -els va preguntar la phindiana, assenyalant-los amb la seva petita barbeta-. Ho sabeu?

Els dos senadors van guardar silenci, estrenyent els llavis amb força. Van intentar envoltar la phindiana, però aquesta els tancava el pas amb els seus braços llarguíssims.

-Deu mil? -va cridar la phindiana, aixecant un dit d'un puny d'aspecte delicat-. Vint mil? Trenta mil camarades perduts? -afegint dos dits més-. Qua... quaranta?

La phindiana va intentar mostrar un quart dit, i va semblar trigar algun temps a recordar que només tenia tres dits a cada mà.

-Tots vam perdre amics a Coruscant -va dir amb serietat el senador humà, intentant apartar del seu camí un dels braços de la phindiana que l'envoltaven. La phindiana va tornar a tancar-li el pas. Va intentar enfocar la mirada dels seus ulls grocs en el rostre del senador.

-Llàstima que no te'n recordessis dels teus amics quan vas sortir corrent, senador Escapolit! -va dir-. Llàstima que deixessis morir als teus amics quan et vas apoderar de l'Alamània!

En Luke va sentir que la mà de la Mara es recolzava en el seu braç.

-Hauríem d'intervenir? -li va preguntar la Mara en veu baixa.

-No, llevat que la cosa es posi violenta -va dir en Luke-. I no crec que s'hi posi. Mira allà -va afegir, tornant la vista cap a un grup d'oficials, sortits del club, que contemplaven l'enfrontament en silenci, just per sota de la barana de l'entreplanta.

La Mara va dirigir la mirada al grup d'oficials.

-Tampoc hi intervenen.

-No -va dir en Luke de manera significativament-. No hi intervenen.

-Et prego que t'apartis, capitana -va dir el senador sullustà a la phindiana-. Tenim assumptes importants d'atendre aquí a Mon Calamari.

-Assumptes importants! -va dir la phindiana-. Tenen alguna cosa a veure amb els assumptes importants que us van fer enviar a l'Esquadró Verd que us escortés amb el vostre transbordador fins a l'hiperespai? A l'Esquadró Verd, que estava cobrint al meu Orgull de l'Honor. Al meu pobre Orgull, al qual van picar els yuuzhan vong i va patir dos-cents quaranta-un morts. Al meu pobre Orgull, que tot just va aconseguir arribar a Mon Calamari, i que haurà de donar-se de baixa, perquè costaria massa tornar-lo a reparar.

»Quins assumptes eren tan importants com per valdre dues-centes quaranta-una vides, senador Tiraenrere? -una mà prima va empènyer al sullustà pel pit-. Eh? -va preguntar la phindiana-. Eh, senador Escapolit? Eh, senador Cagacalces? Eh, senador Pocspebrots?

-Vés amb compte, capitana -va dir el senador humà-. T'estàs jugant la feina d'oficial.

-Ja m'heu tret la meva nau! -va dir la phindiana-. Ja heu matat a la meitat de la meva tripulació! Ja ens heu fet perdre la capital! Us creieu que m'importa la meva feina d'oficial? -va dir, deixant anar una riallada-. Us creieu que em podeu fer alguna cosa pitjor que el que m'heu fet ja? Us creieu que m'importa el jurament solemne que vaig fer de protegir aduladors covards com vosaltres? Us creieu que ens importa a cap de nosaltres?

La phindiana va assenyalar amb un dels seus llargs braços als oficials reunits davant la porta del club. Els dos senadors es van tornar i van veure el grup solemne que contemplava en silenci aquell enfrontament.

Els senadors van mirar fixament als oficials, i aquests els hi van tornar la mirada. I, per primera vegada, els senadors van donar mostres d'inquietud.

La phindiana seguia assenyalant el club d'oficials amb el llarg braç estès, i l'humà es va escapolir per sota el braç i es va dirigir precipitadament a la sortida. Quan la phindiana borratxa es va tornar a perseguir l'humà, el sullustà la va envoltar i va fugir darrere del seu col·lega humà.

Però encara que la phindiana tenia els braços més llargs que les cames, els va perseguir veloçment. Va arribar fins als dos i els va passar els braços per les espatlles com si fossin vells amics.

-Escolteu -va dir la phindiana-. A mi no em podeu fer res, però sí que podeu fer alguna cosa per mi. En la propera sessió es votarà un projecte de llei de pressupost per a la flota... estarà en el teu comitè, senador Fugidetes, i tu vas a votar a favor. Perquè... si no votes a favor, nosaltres no podrem seguir protegint dels yuuzhan vong als covards, als lladres i als polítics, oi? I, a més, si no ens doneu els diners... -els senadors es van quedar clavats en el lloc quan la phindiana els va estrènyer els caps en les articulacions dels seus colzes, gairebé estrangulant-los. Els ulls grocs li lluien-. Si no ens doneu els diners -va repetir la phindiana amb to pompós i embriagat-, l'agafarem nosaltres. Al cap i a la fi, nosaltres tenim els canons; i ja sabem com de valents que sou quan hi ha canons, oi?

Va deixar anar als seus dos captius, i els senadors es van dirigir precipitadament cap a la sortida. La phindiana va aixecar la petita barbeta i els hi va cridar:

-Una cosa més, senadors! No espereu tornar a fugir de l'enemic mai més en una nau de la flota! Perquè, si intenteu apoderar-vos d'un navili més de la flota, us ficarem en una càpsula de salvament i us dispararem directament cap als yuuzhan vong. Tots ho hem jurat solemnement!

Els senadors ja havien marxat. La phindiana va seguir buscant-los amb la vista un moment, amb els llargs braços penjant fins més avall dels genolls, i després es va girar i va tornar amb els seus amics.

Els oficials del grup la van rebre amb aplaudiments i vives. Van abraçar a la phindiana i la van portar mig a coll a l'interior del club per celebrar-ho.

Es va fer un silenci sobtat, i en Luke i la Mara, drets a l'entreplanta, van reflexionar sobre el que acabaven de presenciar.

-Ànim bulliciós natural? -va proposar la Mara.

-Saps que no ha estat això.

-Motí?

-No és un motí. Encara no -en Luke va mirar cap a les portes buides per on havien fugit els dos senadors-. Però s'aproxima. Els militars no han tingut més que derrotes en aquesta guerra, i saben que no és culpa seva. Saben que els líders han estat corruptes, estúpids, covards i ineptes. Saben que Coruscant va poder caure per culpa de polítics com aquests dos -va fer una pausa mentre se sentia apagadament una aclamació dels oficials que estaven al pis de baix-. Em sentiria més tranquil si un d'aquests que aclamen no portés les insígnies de comandant de flota -va dir.

-Jo també -va dir la Mara, mirant cap enrere nerviosament-. Serà millor que tinguem un govern que pugui guanyar-se el respecte de la flota, i aviat. Si els militars trenquen amb el govern civil i comencen a apoderar-se de recursos a punta de pistola làser, no seran més que uns pirates.

-Uns pirates molt ben armats -va afegir en Luke.

«És el moment decisiu», es va recordar a si mateix. I va esperar que les coses fossin pel bon camí.

Va tornar a aixecar la vista a través de la gran cúpula, i aquesta vegada va poder veure a simple vista la nau de corall d'en Jacen, suspesa pels raigs tractors sota el gran casc escalonat del creuer MC80A. L'origen vong de la càpsula estava clar: el casc de corall i les seves formes orgàniques protuberants eren diferents de qualsevol altra cosa que volés pel cel. Les gràcils estructures Mon Calamari, amb les seves corbes fluides, imitaven la natura; però la càpsula yuuzhan vong era la naturalesa mateixa, i una naturalesa d'una altra galàxia, ni més ni menys. Les portes corredisses es van obrir a esquena d'en Luke i van entrar al trot a l'entreplanta una fila de soldats armats i cuirassats com per entrar en combat, amb les cares cobertes de màscares per protegir-se de verins vong. Els seguia un androide de combat que brandava mitja dotzena d'armes en els extrems dels seus braços de bronze.

Estava clar que l'exèrcit no estava disposat a córrer riscos en deixar atracar una càpsula yuuzhan vong en un espai vital de la Nova República. No només sortia a rebre'ls la nau una escorta armada, sinó que la nau no atracava en el Comandament de la Flota, sinó en el seu annex, que es podia aïllar completament de la caserna general mateix, i, en cas necessari, podia projectar-se cap l'espai fent saltar càrregues explosives.

El jove oficial que manava als soldats es va acostar al Luke i la Mara i els va saludar militarment.

-Mestres Skywalker -va dir a tots dos-. L'almirall Sovv us envia les seves salutacions, i, després que es pugi a bord a Jacen Solo i a la seva acompanyant, sol·licita l'honor de rebre la visita de tots vosaltres per dinar.

Pobre Sien Sovv, va pensar en Luke. Com a Comandant Suprem de les Forces de Defensa, l'havien considerat responsable de les múltiples catàstrofes que havia patit l'exèrcit. L'última notícia que tenia Luke d'en Sovv és que aquest havia estat anant d'una part a una altra de Mon Calamari a la recerca d'algú a qui presentar la seva dimissió; però, en no haver Cap d'Estat, no hi havia ningú en situació d'acceptar-la.

-Tindré molt de gust de veure l'almirall -va respondre en Luke-, sempre que el meu nebot no necessiti atenció mèdica, és clar.

-Naturalment, senyor. Entesos.

En Luke i la Mara van seguir als soldats fins al punt d'atracada. Els soldats van prendre posicions a esquerra i dreta de l'escotilla, i el droide es va situar directament davant ella amb les seves múltiples armes dirigides cap endavant. En Luke va mirar la Mara. Aquesta estava enfocada en si mateixa amb els ulls mig tancats.

-No percebo res dolent -va dir la Mara.

-Jo tampoc. Sense dir paraula, en Luke i la Mara es van interposar entre el droide de combat i l'escotilla del punt d'atracada. En Luke va sentir que se li estarrufaven els pèls del clatell en pensar en totes les armes que li apuntaven a l'esquena.

-Senyor... -va començar a dir l'oficial.

En Luke va fer un gest delicat.

-Estarem bé, tinent -va dir.

-Estareu bé... sí, senyor.

Es va produir una suau tremolor quan els raigs de tracció van portar la càpsula fins a l'escotilla, i un xiulet quan les rescloses es van pressuritzar. Després, es van encendre llums en l'escotilla interior, i aquesta es va obrir. Jacen estava dret a l'escotilla oberta.

Anava vestit amb una mena de ponxo sense color, de clar origen yuuzhan vong, lligat a la cintura amb una cosa que semblava ser una liana. Havia perdut pes, i s'apreciava clarament el moviment dels seus músculs incansables sota una pell pàl·lida i malaltissa que no semblava contenir un gram de greix. Els seus braços i les seves cames nues estaven marcades de cicatrius, curades però encara recents.

Però el canvi més gran s'apreciava a la cara d'en Jacen.

Sota una cabellera de pèl sense retallar i una barba curta, també descurada, hi havia una cara esmolada, com tallada a escarpra, que havia perdut tota resta de greix infantil, amb uns ulls castanys en què s'apreciava una intel·ligència d'adult, inquieta i penetrant.

Quan Jacen havia sortit camí de Myrkr, estava en els albors de l'edat adulta. Estava clar que havia deixat allà la seva infància, entre moltes altres coses.

Els seus ulls vius es van tornar cap al Luke i la Mara i es van omplir a l'instant de calor i de reconeixement. En Luke va sentir que el cor se li inundava d'alegria. La Mara i ell van avançar un pas, involuntàriament, i en Jacen va sortir corrent de l'escotilla amb els braços oberts per abraçar-los a tots dos. Els tres van riure de plaer amb aquella alegre reunió.

Al Luke li van sorgir llàgrimes als ulls. «El moment decisiu», va pensar. Sí. Des d'aquest moment, passem de la pena a l'alegria.

-El meu noi! -van ser les paraules que li van sortir al Luke-. El meu noi!

Va ser la Mara qui va interrompre l'abraçada. Va retrocedir mig pas, amb la mà recolzada suaument al pit d'en Jacen com per tocar-li el cor.

-T'han ferit.

-Sí -va respondre en Jacen amb senzillesa, amb acceptació. Semblava que estava en pau amb tot el que li hagués passat.

-Estàs bé? -va seguir dient la Mara-. Necessites un sanador?

-No; estic bé. La Vergere em va curar.

Va ser llavors quan la Mara i en Luke van prestar atenció a l'acompanyant d'en Jacen. El petit ésser motejat s'havia endinsat alguns passos al moll, i observava les files de soldats armats amb una aparent barreja d'escepticisme i humor.

-Sembla que jo mateixa tinc un deute de gratitud amb la Vergere -va dir la Mara. La Vergere tornà els amples ulls oblics cap a la Mara.

-Les meves llàgrimes et van servir? -li va preguntar.

-Sí. Pel que sembla, estic curada.

-Fa molts anys, Nom Anor et va enverinar amb una espora coomb. Ho sabies?

La Vergere va dir això amb precisió, amb una mica de pedanteria.

-Sí, ho sabia -va respondre la Mara. Titubejà-. Però... llàgrimes curadores... Com vas poder...? Com es fa?

A la Vergere li van tremolar els bigotis en forma de ploma amb el que podia ser un lleu somriure.

-És una història llarga. Potser te l'expliqui algun dia.

En Luke va tornar a plantar-se davant Jacen i va veure que el jove li somreia. En Luke li va tornar el somriure. I llavors se li va ocórrer una cosa.

-Hem d'avisar als teus pares que ets viu -va dir-. I a la teva germana.

Al Jacen se li va apagar una mica el somriure.

-Sí. Vaig intentar posar-me en contacte amb ells per mitjà de la Força. Però... sí; i també hauria de comunicar-ho oficialment.

-Senyor.

Era el tinent que manava el destacament militar.

-Mestre Skywalker, he de prendre possessió de la càpsula de salvament. Si espereu uns minuts a l'entreplanta, us acompanyaré al centre de comunicacions, des d'on podreu enviar el vostre missatge, i us acompanyaré després fins a l'almirall Sovv.

-I tant -va dir en Luke. Li va envair de nou un impuls irresistible de somriure, i va regirar el pèl d'en Jacen amb la mà.

En Luke i la Mara, a un i altre costat del jove, passant-li els braços per les espatlles i per la cintura, es van dirigir a la barana de l'entreplanta, passant per davant del droide de combat. La Vergere els va seguir en silenci.

Per sota d'ells, els viatgers pul·lulaven entre els molls, tots ells massa ocupats per alçar la vista i contemplar aquella reunió estranya que tenia lloc al balcó, per sobre d'ells.

-Benvingut a casa -va dir en Luke-. Benvingut a casa, jove Jedi -va dir en Luke.

-No sóc l'únic al qui heu de donar la benvinguda -va dir en Jacen, assenyalant la Vergere amb un gest del cap.

En Luke es va girar cap a la Vergere.

-Benvinguda tu també, per descomptat -va dir-. Però no sé d'on ets, de manera que no puc estar segur de si has tornat a casa teva o no.

-Aquesta paradoxa no té resposta fàcil -va dir la Vergere.

En Jacen va riure.

-És veritat, no ho heu endevinat? -va dir. I quan Luke i la Mara es van tornar cap a ell, en Jacen va tornar a riure.

-La Vergere és una Jedi -va dir-. Una Jedi de l'Antiga República. Ha viscut més de cinquanta anys entre els yuuzhan vong.

En Luke, atònit, va mirar la Vergere.

-I segueixes viva! -va exclamar la Mara.

La Vergere va abaixar la vista per mirar-se a si mateixa i es va donar uns copets com donant fe de la seva pròpia existència.

-Això sembla, joves mestres -va dir.

-Com...? -va començar a dir la Mara. Com havia viscut entre els yuuzhan vong sense que un yammosk desemmascarés els seus poders de Jedi?

-És una altra llarga història -va dir la Vergere-, per a un altre moment, potser.

-Saps guardar els teus secrets, Vergere -va comentar en Luke.

-Si he sobreviscut, no ha estat a força d'oferir els meus secrets al primer interessat -va dir la Vergere-. Els meus secrets seguiran sent només meus, tret que vegi un motiu per alliberar-los.

No ho va dir amb to de desafiament, sinó amb normalitat, com si hagués estat comentant el color de la catifa.

-No volem sostreure’t informació sense necessitat -va dir en Luke-, però sí espero que puguem parlar en algun moment, tard o d'hora.

La Vergere estufà una mica les plomes i va tornar a allisar-les. Potser fora la seva manera d'arronsar les espatlles.

-Podem parlar, per descomptat -va dir-. Però et prego que recordis el que us he dit abans: no sóc partidari de la vostra Nova República.

-On tens posada la teva lleialtat? -li va preguntar en Luke.

-En el Codi Jedi. I en el que vosaltres anomenaríeu «l'Antiga República».

-L'Antiga República ja no existeix -va dir en Luke, procurant parlar amb delicadesa.

-Però... Si que existeix -va respondre ella. Va alçar els ulls cap als d'en Luke, i aquest va sentir, com una vibració en els ossos, el centelleig de l'energia i la convicció la Vergere.

-Mentre jo respiri, viurà l'Antiga República -va dir la Vergere.

Hi va haver un moment de silenci, i després va prendre la paraula en Luke.

-Que visqui molt de temps, Vergere -va dir. La Vergere fer que sí amb el cap.

-Et dono les gràcies, jove Mestre -va dir. Després, va quedar en silenci i es va tornar a contemplar la multitud, dirigint els ulls a esquerra i dreta, mirant fixament la gentada bulliciosa de persones i d'androides que atenien als seus assumptes, les naus, els moviments de la càrrega per aquí i per allà.

En Luke va pensar que aquell era un món que la Vergere havia abandonat feia cinquanta anys. Hi havia viscut entre una gent insondablement estranya, i en Luke es va preguntar què li semblaria ara a la Vergere la seva pròpia galàxia natal, amb les seves múltiples races, el seu bullici i el brunzit, l'espetec i la xerrameca de les seves màquines.

La tristesa va recórrer les venes d'en Luke. Hi havia donat la benvinguda a Jacen a la seva pròpia casa, però no era possible donar a la Vergere una benvinguda com aquella. Tot el que havia conegut ella, havia desaparegut.

-oOOOo-

La reunió no va concloure amb la reaparició d'en Jacen. Quan van fer passar al Luke i als seus a la suite de l'almirall Sovv, en Luke va descobrir que Sovv no estava sol. Al llarg sofà corb de color crema que estava darrere del seu hoste sullustà seien dos personatges familiars que componien un quadre de tons blancs: un Mon Calamari d'uniforme blanc, i una humana de cabell canós.

-Almirall Ackbar! Wínter!

Però l'alegria del retrobament amb els seus vells amics va quedar entelada quan va veure que a l'Ackbar li costava gran treball aixecar-se del sofà, i en Luke va haver de fer un esforç per mantenir el somriure a la cara.

L'Ackbar estava dret recolzant-se molt en el braç de la Wínter. La seva pell rosada i brillant d'amfibi s'havia tornat grisenca i apagada. Quan va parlar, les paraules li van sortir papissotejant, d'una boca fluixa que panteixava per falta d'aire.

-Jove Skywalker. Amics. Lamento dir que viure fora de l'aigua és una càrrega per a mi en aquests temps.

-Llavors, no et quedis dempeus, si us plau -va dir en Luke. Va acudir al costat de l'Ackbar i, amb ajuda de la Wínter, va ajudar a l'almirall a seure de nou al sofà.

-Has estat malalt? -va preguntar-li, però mirant la Wínter.

La dona de cabell blanc va tornar la mirada al Luke i li va dirigir un breu gest d'assentiment amb el cap, a manera de confirmació silenciosa.

-Malalt? -va dir l'Ackbar-. No exactament. El que estic és vell -va afegir, deixant anar un sospir entre els llavis flàccids-. Potser Fey'lya tingués raó quan es va negar a deixar-me tornar al servei.

-És més probable que s'estigués recordant de les vegades que el va humiliar al Consell -va dir la Mara.

La Wínter es va acostar al Jacen i el va embolicar amb una abraçada llarga, forta i profunda.

-Benvingut a casa, Jacen -va dir sense més. La Wínter havia tingut cura dels fills dels Solo durant bona part dels primers temps de la Nova República, quan la guerra havia obligat al Han i la Leia a desplaçar-se d'un extrem a un altre de la galàxia, i al llarg dels anys segurament havia passat tant de temps amb Jacen com la mare d'aquest.

-Tens notícies d'en Tycho? -va preguntar en Luke. Durant l'absència del marit de la Wínter, Tycho Celchu, que estava amb l'exèrcit, la mateixa Wínter havia tornat al costat de l'Ackbar per fer-li d'ajudant i companya, servint-li amb la mateixa lleialtat amb què havia servit en temps a la Leia.

-Està ajudant a Wedge Antilles a organitzar la defensa de Kuat, i a establir cèl·lules de la resistència. I està bé.

-M'alegro de saber-ho.

L'Ackbar va aixecar el gran cap cap a la Mara.

-Tinc entès que he de donar-vos l'enhorabona -va dir-. Vau rebre el meu regal?

-Sí, moltes gràcies. L'holoprojector de joguina vindrà de meravella al Ben per la visió i la coordinació.

-El nen està bé?

-En Ben està bé -va dir la Mara; però una ombra li va recórrer la cara-. L'hem enviat on estigui fora de perill mentre nosaltres en correm, la qual cosa pot durar força temps.

-Els Solo van fer el mateix amb els seus fills -li va recordar la Wínter. Va enviar al Jacen una mirada d'afecte-. Van sortir bé.

-Us prego que us poseu còmodes tots -va dir en Sien Sovv amb la seva veu nasal-. Demano una mica de menjar i beure?

En Luke es va tornar cap a Sovv i es va sentir una mica avergonyit per haver trigat tant a saludar al Comandant Suprem de les Forces de Defensa de la Nova República.

-Et demano perdó, almirall -va dir-. Hauria...

El sullustà va fer un gest de treure-li importància.

-Ja que us vaig demanar que vinguéssiu a veure-us amb uns vells amics, no puc queixar-me de què aquests estiguin per davant meu -va tornar els ulls negres lluents cap a l'almirall Ackbar-. De fet, preferiria que l'almirall estigués per davant de mi durant tota aquesta guerra.

En Luke sabia que l'Ackbar no era l'únic que desitjava allò. No devia ser fàcil per a Sien Sovv exercir de successor d'una figura tan llegendària com era l'Ackbar, i els dots de modèstia i de laboriositat d'en Sovv no eren les millors per omplir el buit que deixava el geni i el carisma de l'Ackbar. En Sovv podria haver fet un gran treball si s'hagués gaudit de pau durant el seu mandat, ja que tenia veritable capacitat per a l'administració i podria haver imprès una gran eficàcia al servei; però havia tingut la mala sort de veure's obligat a lliurar una guerra desafortunada contra un enemic que havia pres completament desprevinguda la Nova República.

Mala sort. Era el pitjor que podia tenir un cap militar. Els soldats confiaven en la sort del cap molt més que en la seva intel·ligència.

-Em sembla que no conec tots els membres del teu grup... -va dir en Sovv amb delicadesa. En Luke va tornar a disculpar-se, i va presentar a Jacen i la Vergere. En Sovv felicità a tots dos per l'habilitat que havien demostrat per sobreviure.

-I, Jove Solo -va afegir-, tinc el gust de comunicar-te que la teva germana no només es troba bé, sinó que ha participat en una victòria important a Obroa-Skai. En Jacen, que pel que semblava se sentia còmode malgrat el seu aspecte esparracat i a mig vestir, s'havia instal·lat en una cadira propera a la Vergere. En sentir la notícia, la seva cara es va omplir d'una expressió sincera d'alleujament.

-Estava preocupat -va dir-. Hi havia percebut que estava en una... en una situació delicada.

-La nostra flota, combinada amb un esquadró de hapans, va atacar a tota una flota yuuzhan vong. El general Farlander no va estalviar elogis en relatar l'actuació de la Jaina. Pel que sembla, ella va ser responsable d'una bona part del pla operatiu.

En Jacen va escoltar a Sien Sovv amb interès, però va respondre amb cautela.

-Llavors, va ser la Jaina la qui va planejar aquesta ofensiva? -va preguntar.

-No tots els detalls, és clar; però, sí, l'atac va ser inspiració seva. Es van destruir dues naus porta-tropes yuuzhan vong, amb desenes de milers de guerrers. La nostra primera batalla ofensiva amb èxit complet.

En Jacen fer que sí amb el cap.

-Llavors, el pla va ser bo -va dir. Somreia amb els llavis, però no amb els ulls.

A la unitat de comunicacions d'en Sovv va començar a parpellejar una llum, i en Sovv es va portar a cau d'orella un petit auricular per escoltar un missatge privat.

-Perdoneu-me -va dir-, però vaig donar l'alerta als Serveis d'Intel·ligència de la flota quan vaig tenir notícia que venia Jacen amb... amb una renegada. Volen fer-vos unes preguntes als dos. Si tens la força física suficient, és clar -va dir, tornant els ulls lluents cap a Jacen.

En Luke no va poder menys d'advertir que a la Vergere no se li plantejava, com a Jacen, la possibilitat d'escollir.

-Estic disposat -va dir en Jacen, aixecant-se del seu seient. Després, es va tornar cap a la seva companya aviària-. I tu, Vergere?

-I tant.

La Jedi emplomada tenia la mateixa expressió irònica i escèptica que havia adoptat quan havia sortit de les rescloses d'aire i havia vist els soldats amb les armes disposades.

-Suposo que això durarà bastant -va dir en Jacen al Luke-. Com que no sé on m'allotjaré, em dónes el codi del teu comunicador?

En Luke li va assegurar que podia allotjar-se amb la Mara i ell, i li va donar el seu codi. Després, girant-se cap a la Vergere, li va fer la mateixa oferta.

-Per desgràcia, pot ser que la Vergere tardi una mica més que en Jacen -va dir en Sovv, la qual cosa només va servir per augmentar el gest d'ironia que es llegia en els ulls de la Vergere.

Van sortir els dos, amb Jacen al capdavant. A través de la porta oberta, en Luke va veure per un instant a Ayddar Nylykerka, el director tammarià del Servei d'Intel·ligència de la flota, seguit d'un grup de guàrdies; després, es va tancar la porta. En Luke es va dirigir a Sien Sovv.

-Esteu prenent totes les precaucions -va dir.

-Els yuuzhan vong saben servir-se amb molta eficiència dels renegats i dels infiltrats -va dir el sullustà-. Abans de deixar anar la Vergere perquè es mogui amb llibertat, vull assegurar-me que és el que diu ser.

-Jo sé el que diu ser -va dir en Luke-. El que no sé és com es pot esperar que ho demostri.

Següent