Camí de destrucció (XXV)

Anterior

25

Des de certa distància, Àmbria es veia bella. Un món taronja amb anells ratllats violeta, era fàcilment el planeta habitable més gran del sistema Stenness. Tot i així, qualsevol que aterrés al món s'adonaria ràpidament que la bellesa s'esvaïa aviat després d'entrar a l'atmosfera.

Molts segles abans, els rituals fallits d'una poderosa bruixa Sith havien alliberat inadvertidament una ona cataclísmica d'energia del Costat Fosc per la superfície del món. La bruixa havia estat destruïda, juntament amb gairebé tota la vida a Àmbria. El que va sobreviure va ser poc més que roques ermes, i fins i tot ara els grups de terra fèrtil eren pocs i espaiats. No hi havia ciutats reals a Àmbria; només un parell d'assentaments resistents estesos per la seva superfície, dispersos i tan separats que bé podrien haver viscut sols al planeta.

Els Jedi havien tractat un cop de netejar Àmbria de la seva fètida contaminació, però el poder del Costat Fosc havia esquinçat permanentment el món. Incapaços de purificar-lo, només van tenir èxit a concentrar i confinar el Costat Fosc en una única font: el Llac Natth. Els colons prou valents com per resistir els ambients desolats d'Àmbria posaven terra pel mig del llac i les seves aigües enverinades. Per descomptat en Bane havia fet el seu campament just en les seves costes.

Àmbria estava localitzat en els límits de la Regió en Expansió, només un ràpid salt hiperespacial del propi Ruusan. L'evidència de diverses petites batalles que s'havien lluitat aquí entre les tropes de la República i els Sith durant les campanyes més recents estaven per tot arreu. Armes caigudes i armadures s'apilaven en el brillant paisatge; vehicles calcinats i swoops danyats eren visibles des de quilòmetres de distància en les planes dures, fredes. A part d'un parell d'assentaments locals rapinyant les parts, ningú s'havia molestat a netejar les restes.

El planeta anellat era un món insignificant: massa pocs recursos i massa poca gent per a les flotes de la República que ara controlaven el sector com per preocupar-se. En Bane havia escoltat que un sanador de certa habilitat -un home anomenat Caleb- havia anat al món una vegada que la batalla va haver acabat. Un imbècil idealista determinat a esmenar les ferides de la guerra; un home que ni tan sols mereixia el menyspreu d'en Bane. En aquells dies, fins i tot aquest home havia d'haver abandonat aquest món una vegada que hagués vist que poc rescatable hi quedava. Malgrat tots els intents i propòsits, el món estava oblidat.

Era el lloc perfecte per trobar-se amb l'enviat d'en Kaan. Una flota Sith ràpidament seria detectada pels navilis de la República que patrullaven la regió, però una nau petita i un pilot hàbil podria colar-se sense cap problema. Bane no tenia intenció de preparar una trobada en algun lloc on Kaan pogués enviar una armada per eliminar-lo.

Va esperar pacientment en el seu campament a què l'emissari d'en Kaan hi arribés. Ocasionalment mirava amunt al cel o mirava cap a l'horitzó, però no estava preocupat perquè algú se li acostés sigil·losament. Hi hauria vist una nau arribant per aterrar des de diversos quilòmetres de distància. I si venien a ell en un vehicle de terra -com el reptador de terra assentat en la vora del seu campament- escoltaria el soroll dels seus motors o sentiria les inequívoques vibracions de les seves petjades pesades mentre s'agitava de camí pel terreny irregular.

En el seu lloc tot el que va escoltar va ser el suau xipolleig de les aigües fosques del Llac Natth contra la costa ni a cinc metres d'on estava assegut. I tota l'estona, la seva ment lluitava amb l'única pregunta per a la qual encara no tenia resposta.

Dos hauria d'haver; ni més, ni menys. Un per encarnar el poder, l'altre per anhelar-lo. Una vegada que hagi lliurat a la galàxia de la Germandat de la Foscor, on trobaria un aprenent mereixedor?

El brunzit dels motors d'un Voltor el va treure dels seus pensaments. Es va alçar sobre els seus peus mentre la nau queia del cel i envoltava el campament una vegada, abans de tocar terra a una curta distància. Quan la rampa d'aterratge va baixar i va veure qui baixava d'ella, no va poder evitar somriure.

-Githany -va dir ell, alçant-se per saludar una vegada que hi va haver creuat la distància entre ells-. Esperava que Lord Kaan t'enviés a tu.

-Ell no em va enviar -va respondre ella-. Jo em vaig oferir a venir.

El cor d'en Bane va començar a bategar una mica més ràpid. S'alegrava de veure-la; la seva presència despertava una fam en el seu interior que gairebé havia oblidat que existia. Tot i així, estava pertorbat també. Si algú podia veure a través del seu farol, era ella.

-Vas veure el missatge? -va preguntar ell, estudiant-la amb cura per estimar la seva reacció.

-Vaig creure que estaves per sobre d'això, Bane. L'autocompassió i el penediment són per als febles.

Alleujat, va inclinar el seu cap per continuar amb la seva farsa.

-Tens raó -va murmurar ell.

Ella va caminar més a prop seu.

-No pots enganyar-me, Bane -va xiuxiuejar ella, i els seus músculs es van tensar en anticipació al que ella faria després-. Crec que ets aquí per alguna cosa més.

Ell va mantenir el terreny mentre ella s'inclinava lentament, en posició de reaccionar davant la primera ombra d'amenaça o perill. Només va abaixar la guàrdia quan ella va fregar els seus llavis suaument contra els seus.

Instintivament les seves mans es van alçar i van agafar les seves espatlles, prement-la més a prop seu, pressionant els seus llavis i cos amb força contra el seu propi mentre bevia d'ella. Ella va embolicar els seus braços al voltant de les seves àmplies espatlles i coll, retornant la seva insistència amb la seva pròpia urgència.

La seva calor els va embolicar. El petó va semblar durar tota una eternitat; la seva aroma embolicant-los al voltant de la seva carn entrellaçada fins que va sentir que estava ofegant-se en ella. Quan ella al final es va apartar ell va poder veure l'ansietat ferotge en els seus ulls i encara assaboria el dolç foc dels seus llavis. Podia provar una mica més, també.

Verí!

Enlluernat pel seu petó, li va portar un segon adonar-se del que havia passat. Si la Githany li havia cregut o no, no importava. Ella havia demanat a Kaan deixar-la anar per poder-lo matar. Per un breu segon va estar preocupat... fins que va reconèixer el lleu gust de tricobre del verí de worrt de roca.

Ell va riure, esbufegant lleugerament per aire.

-Magnífic -va sospirar. Secretisme. Astúcia. Traïció. La Githany podia estar corrupta per la influència de la Germandat, però encara entenia el que feia fort al Costat Fosc. Era possible que ella pogués ser la seva única veritable aprenent, tot i la seva lleialtat a la Germandat?

Ella va somriure coquetament davant el seu compliment.

-Amb la passió obtenim força.

En Bane podia sentir el verí estenent-se pel seu sistema. Els efectes eren subtils. Si la seva creixent força en el Costat Fosc no hagués fet estar els seus sentits hiperalerta, probablement ni tan sols s'hauria adonat de la seva presència durant diverses hores. Tot i així de nou, la Githany li havia subestimat.

El verí de worrt de roca era prou poderós per matar un bantha, però hi havia moltes toxines molt més rares -i letals- que podria haver escollit. El Costat Fosc fluïa a través d'ell, dens com la sang de les seves venes. Ell era Darth Bane ara, un veritable Lord Fosc. No tenia res a témer del seu verí.

El fet que ella hagués pensat que no el descobriria en els seus llavis -el fet que ella pensés que si més no li faria mal- significava que havia d'haver cregut la seva actuació. Ella sospitava que s'havia apartat del Costat Fosc de nou; ella pensava que era feble. S'alegrava: feia la seva decisió d'alinear-se amb Kaan més perdonable. Potser encara hi hagués esperances per a ella després de tot. Però havia d'estar segur.

-Ho sento per abandonar-te -va dir ell suaument-. Estava encegat pels somnis de les glòries passades. Naga Sadow, Exar Kun, Darth Revan... em vaig llançar darrere del poder dels grans Lords Foscos del passat.

-Tots cobegem el poder -va contestar ella-. Aquesta és la naturalesa del Costat Fosc. Però hi ha poder en la Germanor. Kaan està a punt de tenir èxit on tots aquells abans que ell van fracassar. Estem guanyant a Ruusan, Bane.

En Bane va capcinejar, decebut. Com podia estar encara tan cega?

-Kaan pot ser que estigui guanyant a Ruusan, però els seus seguidors estan perdent en tots els altres llocs. El seu gran exèrcit Sith ha trontollat ​​sense els seus líders. La República els ha portat en retirada i reclamat la majoria dels mons que vam conquerir. En un parell de mesos més, la rebel·lió serà aixafada.

-Res d'això importa si podem escombrar als Jedi -va explicar ella ansiosa, els seus ulls cremant-. La guerra li ha passat factura a la República. Una vegada que els Jedi s'hagin anat, podrem fàcilment fer córrer les nostres tropes i canviar el curs de la guerra. Tot el que hem de fer és eliminar-los, i la victòria definitiva serà la nostra! Tot el que hem de fer és guanyar a Ruusan!

-Hi ha altres Jedi a part d'aquells a Ruusan -va respondre ell.

-Un parell, però estan dispersos en grups d'un i dos per tota la galàxia. Si l'Exèrcit de la Llum és destruït, podrem caçar-los al nostre plaer.

-De veritat creus que Kaan guanyarà? Ha clamat la imminent victòria abans, llavors ha fracassat complint les promeses.

-Per a algú que clama voler-se unir a la Germanor -va assenyalar ella amb certa sospita-, no sembles particularment devot a la causa.

El braç d'en Bane es va disparar i la va agafar per la cintura, estirant-la més a prop per a un altre petó salvatge. Ella va panteixar sorpresa, llavors va tancar els ulls i es va lliurar al plaer físic del moment. Aquesta vegada va ser ella la que finalment va retrocedir amb un lleu sospir.

-Tenies raó quan vas dir que vaig tornar per alguna cosa més -va dir ell, encara mantenint-la a prop. El verí traïdor en els seus llavis sabia igual de dolç la segona vegada.

-La Germandat no pot fallar -va prometre ella-. Els Jedi estan en retirada, acovardits i ocultant-se en els boscos.

Ell la va deixar anar, es va allunyar caminant, donant-li l'esquena. Desesperadament volia creure que ella era capaç de convertir-se en la seva aprenenta una vegada que hagués destruït a Kaan i a la Germandat. Però encara no estava segur. Si de veritat creia en allò pel que s'alçava la Germandat, llavors no hi havia esperances.

-Simplement no puc acceptar el que predica Lord Kaan -va confessar ell-. Ell diu que tots som iguals, però si tots són iguals, llavors cap pot ser fort.

Ella va caminar cap a ell i va posar les mans sobre les seves espatlles, aplicant una suau pressió fins que es va girar per encarar-la de nou. La seva expressió era una d'entreteniment.

-No creguis tot el que diu Kaan -li va advertir ella, i ell va poder escoltar l'ambició nua en la seva veu. Un per encarnar el poder, l'altre per anhelar-lo-. Una vegada que els Jedi siguin destruïts, molts dels seus seguidors descobriran que alguns de nosaltres són més iguals que altres.

Ell la va agafar amb els seus poderosos braços amb un rugit de goig, fent-la girar i girar mentre li donava un altre llarg petó, fort. Això era el que volia escoltar!

Quan finalment la va baixar ella va trontollar mig pas cap a enrere, intranquil·la després de la seva inesperada rauxa. Ella va recuperar el seu equilibri i li va fer un somriure sorprès.

-Suposo que acceptes -va dir ella amb un somriure tímid als llavis banyats en verí-. Recull el teu campament. Aniré davant perquè Kaan sàpiga que véns.

-No puc esperar a veure la seva cara quan li diguis sobre aquesta trobada -va respondre ell, encara pretenent que no s'havia adonat del verí que rabiava sense comprovar en la seva sang.

-Tampoc jo -va respondre ella, la seva veu sense concedir res-. Tampoc jo.

A mesura que la superfície d'Àmbria queia sota ella i els gloriosos anells arribaven a la vista, la Githany no va poder evitar sentir una espurna de penediment. La passió que havia despertat en Bane li havia donat una força sobtada, sorprenent; ho havia sentit a cadascun dels seus petons. Però estava clar que en Bane estava interessat en ella, no en unir-se a la Germanor de la Foscor.

Ella va introduir les coordenades per al salt de tornada a Ruusan i es va recolzar en el seu seient. El seu cap estava donant voltes pel verí que embolicava els seus llavis. No el verí de worrt de roca; aquest només hi era per calmar a Bane en una falsa sensació de seguretat. Sinó el de synox que l'havia barrejat -la toxina incolora, inodora, insípida favorita dels infames assassins dels GenoHaradan- estava tenint un efecte tot i l'antídot que havia pres. No tenia dubte que en Bane s'estaria sentint aviat molt, molt pitjor del que ella ho feia. Un simple petó hauria estat suficient per matar-lo, i havia rebut una dosi triple.

L'anava a trobar a faltar, es va donar compte. Però era una amenaça per a tot pel que estava treballant Lord Kaan. Havia d'alinear-se amb un o amb l'altre, així que naturalment havia escollit a qui tenia tot un exèrcit de Sith al seu comandament.

Era, després de tot, la naturalesa del Costat Fosc.

* * *

En Bane va observar al Voltor fins que va desaparèixer al cel abans de tornar la seva atenció a recollir el seu campament. Hauria d'actuar amb cura ara. La Githany li diria a Kaan que havia intentat enverinar-lo. Quan ell es mostrés al campament encara viu les coses es tornarien... difícils.

Podria simplement quedar-se a part i deixar que els esdeveniments prenguessin el seu rumb. Els Jedi a Ruusan es reunirien, canviant el curs de la batalla una vegada més. Estava clar; Bane hi comptava. Desesperat, en Kaan llavors tornaria al regal que en Bane li havia enviat. Deslligaria la bomba mental, inconscient de la seva veritable naturalesa. I llavors cada usuari de la Força a Ruusan -Sith i Jedi per igual- seria destruït.

Aquest era l'escenari més probable. Però en Bane havia arribat massa lluny com per deixar la fi de la Germandat de la Foscor a les probabilitats. Quan l'exèrcit d'en Kaan flaquegés aquesta vegada, hi hauria alguns en el seu campament -com la Githany- que es tornarien contra ell. Podrien fugir de Ruusan, dispersant-se davant els Jedi. I llavors en Bane hauria de tractar amb cada un dels seus rivals per separat abans de convertir-se en l'indiscutit líder dels Sith.

Millor estar a mà, guiant els esdeveniments cap al resultat que desitjava. Això, però, significava que havia d'arribar amb una història plausible per explicar el seu desig d'unir-se a la Germanor fins i tot després d'un assassinat fallit.

Ho va pensar durant gairebé una hora, considerant i descartant un nombre d'idees. Al final, només hi havia un motiu pel qual qualsevol d'ells creuria que havia tornat. Havia de fer-los creure a tots que volia desbancar a Kaan i convertir-se en el nou líder de la Germandat.

En Bane va somriure davant la subtil bellesa del pla. En Kaan sospitaria, és clar. Però tots els seus esforços i atenció estarien centrats a mantenir la seva posició. No s'adonaria del veritable propòsit del seu rival: exterminar la Germandat del tot; destruir fins a l'últim Sith a Ruusan.

A més, tenia l'avantatge afegit de tenir una altra oportunitat per convèncer la Githany que s'unís a ell. Una vegada que entengués en el que s'havia convertit realment -i de com havia manipulat a Kaan i als altres anomenats Lords Foscos- realment acceptaria la seva oferta de convertir-se en la seva aprenenta. Almenys tindria una oportunitat de veure la seva cara una vegada que s'adonés que el seu verí havia fallat en...

-Ungh! -En Bane va deixar sortir un grunyit i es va doblegar mentre un dolor violent destrossava el seu estómac. Va tractar de posar-se ferm, però el seu cos estava de sobte retorçant-se amb un atac de tos prolongat. Va alçar la seva mà per cobrir la seva boca, i quan la va deixar caure estava coberta d'esquitxades vermelles escumoses de sang.

Impossible, va pensar ell, fins i tot mentre un altre dolor punxant a través de les seves entranyes baixava als seus genolls. Revan li havia ensenyat com utilitzar la Força per protegir-se del verí i la malaltia. Cap toxina simple hauria de ser capaç d'afectar a ningú prou fort en el Costat Fosc com per ser un Lord dels Sith.

Un altre atac de tos li va paralitzar fins que va passar. Va estendre un braç cap amunt per netejar-se la suor caient de la seva cara i va sentir una cosa càlida i enganxosa a la galta. Un fi rastre de llàgrimes carmesines estava caient del cantó del seu ull.

Es va alçar agitat dempeus, tornant la seva concentració cap a dins. El verí encara hi era. S'havia escampat a través de tot el seu cos, contaminant i corrompent el seu sistema i danyant els seus òrgans vitals. Tenia una hemorràgia interna, sagnant pels seus ulls i nas.

Githany! Hi hauria rigut si no hagués estat en aquesta agonia insuportable. Havia estat tan confiat, tan arrogant. Tan convençut que ella l'estava subestimant. En el seu lloc, ell l'havia subestimat a ella. Un error que va jurar no tornar a cometre... si sobrevivia.

Havia llegit sobre el synox per reconèixer els símptomes. Si ho hagués detectat immediatament, hauria estat capaç d'eliminar-lo del seu sistema, de la mateixa manera que ho havia fet amb el verí de worrt de roques que havia ocultat la seva presència. Però el synox era el més subtil dels verins; la toxina traïdora havia minat les seves forces i s'havia escampat inadvertida pel seu cos.

Invocant tots els seus recursos, va tractar de purgar el verí del seu cos, cremant-lo amb el fred foc del Costat Fosc. El verí era massa fort... o més aviat, ell era massa feble. El mal ja estava fet. El synox l'havia destrossat, deixant el seu poder com una simple ombra del que havia estat només unes hores abans.

Podia minorar els seus efectes, alentir el seu progrés, i temporalment mantenir els símptomes més letals a ratlla. Però no podia curar-se a si mateix. No ara, afeblit com estava.

Hi havia poder en el Llac Natth, però era un poder que no podia atraure. Els Jedi antics havien tingut cura a segellar el Costat Fosc fora de perill lluny en les seves profunditats. Les aigües negres, estancades, eren l'única evidència del poder que romania atrapat per sempre sota la seva superfície.

Desesperat per trobar alguna altra manera de sobreviure, va trontollar cap al reptador de terra a la vora del seu campament. Ignorant les protestes de les seves extremitats sobtadament malmeses, va pujar darrere de la roda i va començar a conduir. Necessitava un sanador. Si el anomenat Caleb encara estava en aquest món, Bane havia de trobar-lo. Era la seva única oportunitat.

Es va dirigir al camp de batalla més proper, una plana erma a diversos quilòmetres de distància d'on les restes d'aquells que havien lluitat i mort encara jeien escampats en la terra. El fort rugit de les petjades del reptador de terra el sacsejaven a cada moment, i ell estrenyia les dents contra el dolor agonitzant. Mentre conduïa el seu món es convertia en un malson despert de foscor i ombres, tot tenyit de vermell. Era tot just conscient d'on anava, deixant que la Força el guiés fins i tot mentre tractava d'utilitzar-la per evitar que el seu cos sucumbís a l'efecte del verí de la Githany.

La por a la mort es va embolicar al voltant d'ell, apagant els seus pensaments. La seva voluntat va començar a flaquejar, hauria estat tan fàcil simplement rendir-se ara i deixar que tot acabés. Simplement deixar que tot llisqués i quedar en pau.

Grunyint, va capcinejar, arrossegant els seus pensaments de tornada del llindar repetint la primera línia del mantra Sith una vegada i una altra. La pau és una mentida. Va aconseguir el seu entrenament com a soldat, prenent la seva por i transformant-la en ràbia per donar-li força.

Sóc Darth Bane, Lord Fosc dels Sith. Sobreviuré. A qualsevol preu.

Ben endavant -en els purs límits de la seva visió ràpidament esvaint-se - va veure un altre vehicle movent-se lentament per l'altre costat del camp de batalla. Colons. Carronyers, rebuscant entre les restes.

Apuntà el morro del seu reptador de terra cap a ells, grunyint amb l'esforç que requeria simplement girar la roda. Estenent-se amb la Força, va tractar de tocar els esperits d'aquells que havien caigut en aquest lloc. Només uns mesos abans, vintenes d'éssers havien mort aquí. Va tractar de beure en el que quedava dels seus fins torturats, esperant que l'agonia dels seus moments finals potenciés el seu propi poder flaquejant. Però no n'hi havia prou; el seu sofriment era massa distant, el ressò dels seus crits massa lleu.

Mirant a dalt, es va adonar que el seu vehicle havia començat a sortir-se de ruta, dirigint-se amb força a un costat mentre la seva adherència a la roda s'afeblia. Els seus braços estaven adormits i tremolant; s'havien tornat insensibles gairebé del tot. Podia sentir el seu cor lluitant per cada batec.

La trepitjada de front va colpejar una gran roca i el reptador de terra de cop i volta va bolcar, llançant-lo cap a terra brut i la pedra abrupta. Va tractar de mirar amunt de nou per localitzar la gent que havia vist en la distància, però l'esforç d'alçar el seu cap era massa. Exhaust, el seu món es va esvair.

El pesat wump-wump-wump de les trepitjades d'un reptador de terra el van moure de tornada a la consciència. L'altre vehicle hi era. Dubtava que tan sols l'haguessin vist: el seu cos havia caigut sota el seu reptador bolcat i s'havien aproximat des de l'altre costat. Fins i tot si ho feien, no hi havia res que poguessin fer per salvar-li ara. Tot i així hi havia alguna cosa que podia fer per salvar-se a si mateix.

Els motors es van apagar i va escoltar el so de veus: veus de nens. Tres nois joves van baixar de la part posterior del reptador de terra i van començar a caçar ansiosos entre les restes.

-Mikki! -Va arribar la veu del seu pare, cridant a un dels seus fills-. No vagis massa lluny.

-Mira! -va cridar un dels nois-. Mira el que he trobat!

El feble ha de servir al fort. Aquest és el camí del Costat Fosc.

-Guau! És real? Puc tocar-lo?

-Deixa'm veure, Mikki! Deixa'm veure!

-Calmeu-vos, nois -va dir cansat el pare-. Fem una ullada.

En Bane va escoltar cruixir les seves botes sobre les petites pedres mentre s'aproximava. Jo sóc fort. Ells són dèbils. Ells no són res.

-És un sabre làser, Pare. Però hi ha alguna cosa estranya en l'empunyadura. Veus? Té una estranya forma de garfi.

Ell va sentir la por sobtada que agafava el pit del pare com un cargol.

Sobreviu. A qualsevol preu.

-Llança'l lluny, Mikki! Ara!

Massa tard.

El sabre làser saltà a la vida a la mà del noi, girant en l'aire i colpejant matant-li a l'instant. El pare va cridar; els seus germans van tractar de córrer. L'espasa va saltar darrere del gran, tallant-lo des del darrere.

En Bane, atraient la força de l'horror de les seves morts, es va alçar dempeus, sorgint a la vista com una aparició retornat de les entranyes del planeta.

-Nooo! -va bramar el pare, desesperadament agafant al seu fill més jove contra el seu pit-. Salvi aquest, senyor meu! -Pregà ell, les llàgrimes solcant la seva cara-. És el més jove. L'últim que tinc.

Aquells prou febles com per pregar misericòrdia no la mereixen.

Encara massa feble per tan sols alçar els seus braços en Bane es va estendre un cop més amb la Força, alçant el sabre làser perquè surés sobre les seves víctimes indefenses. Va esperar, deixant que s'acumulés el seu horror, llavors va clavar l'espasa cremant en el cor del jove noi.

El pare va agafar el cos contra el seu pit, els seus laments torturats fent ressò pel camp de batalla buit.

-Per què? Per què has hagut de matar-los?

En Bane va assaborir la seva angoixa, atipant-se, sentint el Costat Fosc creixent més fort en ell. Els símptomes del verí van cessar prou per poder alçar el seu braç sense que els músculs li tremolessin. El sabre làser va saltar a la seva mà.

El pare es va encongir davant seu.

-Per què em vas fer mirar? Per què...?

Un ràpid escombrat de sabre làser el va tallar, enviant al pare al mateix destí tràgic que els seus fills.

Següent