Camí de destrucció (X)

Anterior

10

El poder d'en Bane estava creixent. En només un parell de mesos d'entrenament havia après molt sobre la Força i el poder del Costat Fosc. Físicament, se sentia més fort que mai abans. En les curses d'entrenament matinals podia esprintar gairebé a la màxima velocitat durant cinc minuts abans que tan sols comencés a respirar de forma pesada. Els seus reflexos eren més ràpids, la seva ment i sentits estaven més aguditzats del que possiblement podia haver imaginat mai.

Quan era necessari podia canalitzar la Força a través del seu cos, donant-li explosions d'energia que li permetien fer gestes aparentment impossibles: fer tombarelles completes estant dempeus, sobreviure a caigudes d'altura increïbles sense sortir ferit; saltar verticalment deu metres o més.

Estava completament al corrent dels seus voltants la majoria de les vegades, percebent la presència d'altres. A vegades podia fins i tot tenir un pressentiment de les seves intencions, vagues impressions dels seus mateixos pensaments. Era capaç de fer levitar objectes més grans ara, i durant períodes més llargs. Amb cada sessió el seu poder creixia i es tornava més i més fàcil comandar la Força i doblegar-la a la seva voluntat. I amb cada setmana, en Bane s'adonava que havia sobrepassat a un altre dels aprenents que havia estat un cop per davant d'ell.

Cada vegada menys part del seu temps se'l passava en els arxius estudiant els pergamins antics. La seva fascinació inicial amb ells s'havia esvaït, escombrada per la intensitat de la vida a l'Acadèmia. Absorbir el coneixement de mestres fa temps morts era un plaer fred i estèril. Els registres històrics no eren rivals per al sentiment d'eufòria i poder que sentia quan utilitzava la Força realment. Bane era part de l'Acadèmia i de la Germandat de la Foscor. Ell era part de l'ara, no del passat antic.

Va començar a passar més temps barrejant-se amb els altres estudiants. Ja podia percebre que algun d'ells estava gelós, encara que cap s'atrevia a actuar en contra seu. La competició entre els estudiants era encoratjada, i els mestres permetien que la rivalitat derivés a ressentiment i odi que alimentava al Costat Fosc. Però hi havia sancions dures per a qualsevol aprenent enxampat interferint o pertorbant l'entrenament d'un altre estudiant.

Per descomptat, tots els aprenents entenien que el càstig era en realitat pel crim de ser prou descuidats per haver estat enxampats. La traïció era acceptada tàcitament, mentre que es fes amb l'astúcia suficient per evitar que els instructors se n'adonessin. El progrés fenomenal d'en Bane el protegia de les maquinacions dels seus companys estudiants; ningú podria moure's en contra seu sense atreure l'atenció d'en Qordis o dels altres Lords Sith.

Desafortunadament, l'atenció extra feia difícil que el mateix Bane utilitzés la traïció, manipulació, o tècniques similars per aconseguir un major estatus dins de l'Acadèmia.

Hi havia, però, una forma autoritzada en què els estudiants podien fer caure un rival: el combat amb sabre làser. L'arma triada tant per Jedi com per Sith, el sabre làser era més que només una espasa d'energia capaç de tallar a través de gairebé de cada material de la galàxia conegut. El sabre làser era una extensió de l'usuari i el seu comando de la Força. Només aquells amb una disciplina mental estricta i un mestratge físic total podien utilitzar l'arma eficientment... o això li havien ensenyat a Bane i als altres.

Pocs dels estudiants posseïen realment sabres làser malgrat tot; encara havien de demostrar ser dignes als ulls d'en Qordis i els altres. Tot i així això no evitava que Lord Kas'im, el Mestre d'espases twi'lek, els ensenyés els estils i tècniques que utilitzarien un cop que finalment es guanyessin les seves armes. Cada matí els aprenents es reunirien al sostre ampli i obert del temple per practicar els seus exercicis i rutines sota el seu ull observant, lluitant per aprendre les maniobres exòtiques que els portarien a la victòria al camp de batalla.

La transpiració ja estava baixant per la coroneta del cap d'en Bane i sobre els seus ulls mentre feia passar al seu cos pel seu ritme. Va parpellejar per treure's la suor feridora i redoblà els seus esforços, excavant en l'aire davant seu una vegada i una altra i una altra amb el seu sabre d'entrenament. Al seu voltant els altres aprenents estaven fent el mateix; cada un estava lluitant per conquerir les seves pròpies limitacions físiques i convertir-se en quelcom més que només un guerrer amb una arma. La meta era convertir-se en una extensió del propi Costat Fosc.

En Bane havia començat aprenent les tècniques bàsiques comunes a les set formes tradicionals del sabre làser. Les seves primeres setmanes les havia passat en una interminable repetició de postures defensives, cops de revés, bloquejos, i contraatacs. En observar les tendències naturals dels seus estudiants mentre aprenien les bases, Lord Kas'im determinava quina forma encaixaria millor amb el seu estil. Per a Bane va escollir el Djem So, Forma V. La cinquena forma emfatitzava la força i el poder, permetent a Bane utilitzar la seva mida i els seus músculs al seu favor. Només després que va ser capaç d'executar cadascun dels moviments del Djem So per a la satisfacció d'en Kas'im se li va permetre començar el veritable entrenament.

Ara, juntament amb els altres estudiants a l'Acadèmia, passava la major part d'una hora cada matí practicant les seves tècniques amb el seu sabre d'entrenament sota l'ull observant del Mestre d'espases. Fets de duracer amb el tall rom, els sabres d'entrenament eren construïts específicament per què el seu equilibri i pes mimetitzessin els rajos d'energia projectats pels sabres làser reals. Un cop sòlid podia infligir un dany seriós, però ja que el sabre làser no funcionava així, cada espasa d'entrenament també estava coberta per milions de pues plenes de toxines massa petites per ser vistes, dissenyades a partir de les espines microscòpiques de la carena de la mortal bestiola pelko, un rar insecte que només es trobava en les profunditats sota les sorres del desert de la Vall dels Lords Foscos en el propi Korriban. Amb un cop directe, les minúscules pues podien perforar el teixit de qualsevol tela; el verí de pelko faria que la carn cremés i s'embutllofés immediatament. La paràlisi temporal s'apoderava a l'instant del punt d'infecció, deixant qualsevol extremitat colpejada inútil. Això proveïa d'una forma excel·lent per mimetitzar els efectes de perdre una mà, braç, o cama davant la fulla d'un sabre làser.

El matí era ple dels grunyits dels aprenents i dels fiung-fiung-fiung mentre les seves espases tallaven l'aire. En certa manera li recordava a Bane al seu entrenament militar: un grup de soldats units en la repetició d'entrenaments fins que els moviments es tornaven instintius.

Però no hi havia un sentiment de companyonia a l'Acadèmia. Els aprenents eren rivals, netament i simple. En moltes formes no era diferent dels seus dies a Àpatros. Ara, però, l'aïllament valia la pena. Aquí li estaven ensenyant els secrets del Costat Fosc.

-Malament! -va bordar de sobte Kas'im. Havia estat caminant amunt i avall de les files d'aprenents mentre entrenaven, però s'havia aturat ara just al costat d'en Bane-. Colpeja amb malícia i precisió! -Ell va estendre un braç i va agafar el canell d'en Bane, girant bruscament i canviant l'angle de l'espasa d'entrenament-. Estàs arribant massa alt! -va deixar anar ell-. No hi ha cabuda per a l'error!

Ell es va quedar al costat d'en Bane durant diversos segons, observant per assegurar-se que la lliçó havia estat apropiadament apresa. Després de diversos cops durs d'en Bane amb l'adherència alterada, el Mestre d'espases va assentir ena aprovació i va continuar les seves rondes.

En Bane va repetir l'únic moviment una vegada i una altra, amb cura de mantenir l'alçada i l'angle de l'espasa exactament com Kas'im li havia mostrat, ensenyant als seus músculs a través d'innombrables repeticions fins que podien replicar-ho perfectament cada vegada. Només llavors avançaria per incorporar-lo a maniobres més complicades.

Aviat estava respirant de forma pesada pels seus esforços. Físicament les sessions d'entrenament d'en Kas'im no podien mesurar-se amb el fet de martellejar una veta de cortosis amb un martell hidràulic durant hores en un moment. Però eren bastant més esgotadores d'altres formes. Exigien una intensa concentració mental, una atenció al detall que anava més enllà del que era visible per a l'ull nu. El veritable mestratge de l'espasa requeria d'una combinació tant de cos com de ment.

Quan dos Mestres s'enfrontaven en un combat de sabre làser, l'acció passava massa ràpida perquè l'ull la veiés o la ment reaccionés. Tot havia de fer-se per instint; el cos havia de ser entrenat per moure's i respondre sense pensaments conscients. Per aconseguir-ho, Kas'im feia als seus estudiants practicar seqüències, sèries acuradament coreografiades de múltiples cops i bloquejos trets del seu estil escollit. Les seqüències estaven dissenyades pel propi Mestre d'espases perquè cada maniobra fluís suaument cap a la següent, maximitzant l'eficiència de l'atac mentre que minimitzava l'exposició defensiva.

Utilitzar una seqüència en combat permetia als estudiants alliberar les seves ments del pensament mentre els seus cossos automàticament continuaven a través dels moviments. Utilitzar seqüències era més eficient i molt més ràpid que considerar i iniciar cada cop o bloquejar per si mateixos, proveint-se d'un enorme avantatge sobre un oponent no familiaritzat amb la tècnica.

No obstant això, inculcar una nova seqüència perquè pogués ser executada apropiadament era un procés llarg i laboriós. Per a molts portaria dues o tres setmanes d'entrenament i pràctica, més llarg si la seqüència derivava d'un estil que l'estudiant encara estava lluitant per dominar. I encara el més mínim error en el més petit dels moviments podia fer tota la seqüència inútil.

En Kas'im havia albirat un defecte potencialment fatal en la tècnica d'en Bane. Ara Bane estava determinat a arreglar-ho, fins i tot si significava hores de pràctica del seu propi temps. En Bane era implacable en la seva persecució de la perfecció, no només en el seu entrenament de combat, sinó en tots els seus estudis. Era un home amb una missió.

-Suficient -va cridar la veu d'en Kas'im. En aquesta sola ordre tots els estudiants es van aturar del que estaven fent i van tornar la seva atenció cap al Mestre d'espases. Estava dret al capdavant del grup, encarant-los.

-Heu de descansar deu minuts -els va dir-. Llavors els desafiaments començaran.

En Bane, juntament amb la majoria dels altres, es va ajupir en una posició meditativa, amb les cames creuades i doblegades sota ell. Deixant el seu sabre d'entrenament a terra al costat d'ell, va tancar els ulls i va lliscar en un lleuger tràngol, atraient el Costat Fosc perquè rejovenís els seus músculs adolorits i refresqués la seva ment cansada.

Va deixar que el poder fluís a través d'ell, va deixar que la seva ment fora a la deriva. Com sovint ho feia, anava de tornada a la primera vegada que va tocar el Costat Fosc. No els estrips maldestres que havia tingut abans a Àpatros o durant els seus dies com a soldat, sinó el veritable reconeixement de la Força.

Havia estat el seu tercer dia a l'Acadèmia. Havia estat aplicant les tècniques de meditació que havia après el dia abans quan de sobte ho va sentir. Era com rebentar una presa, un riu furiós inundant-li, rentant tots els seus fracassos: la seva debilitat, la seva por, els seus dubtes sobre si mateix. En aquell instant va entendre per què era aquí. En aquell moment la seva transformació d'en Des a Bane, des d'un simple mortal a un dels Sith havia començat realment.

Amb el poder, obtinc victòria.

Amb la victòria les cadenes es trenquen.

En Bane ho sabia tot sobre les cadenes. Algunes eren òbvies: un pare abusiu, descuidat; les jornades esgotadores en les mines; els deutes a una corporació sense rostre, despietada. Altres eren més subtils: la República i les seves promeses idealistes d'una vida millor que mai es materialitzava; els Jedi i el seu vot de lliurar a la galàxia de la injustícia. Fins i tot els seus amics dels Caminants de la Penombra havien estat un tipus de cadenes. S'havia preocupat per ells, havia estat responsable d'ells. Tot i així al final, de quina utilitat li havien estat quan ell més els necessitava?

Ara entenia que les unions personals només podien retenir-lo. Els amics eren un llast. Havia de confiar en si mateix. Havia de desenvolupar el seu propi potencial. El seu propi poder. Al final, això era a on realment havia arribat. Poder. I, tota la resta, el Costat Fosc prometia poder.

Havia escoltat els sons de moviment al seu voltant; el suau arrossegar de peus sota les túniques mentre els altres aprenents s'alçaven de les seves meditacions i s'obrien pas cap a l'anell de desafiaments. Ell va agafar el seu sabre d'entrenament amb una mà i va saltar sobre els seus peus per unir-se a ells.

Al final de cada sessió, la classe es reuniria en un ampli cercle irregular a la part superior del temple. Qualsevol estudiant podia caminar cap a dins del cercle i llançar un desafiament a un altre. Kas'im observaria els duels de prop, i una vegada que s'hagués acabat s'analitzaria l'acció per a la classe. Aquells que guanyaven serien elogiats per la seva actuació, i el seu estatus en la jerarquia informal de l'Acadèmia s'elevaria. Aquells que perdien serien castigats pels seus fracassos, així com patirien un cop al seu prestigi.

Quan Bane havia començat el seu entrenament per primera vegada, molts dels estudiants li havien cridat amb ànsies. Sabien que era un neòfit en la Força i estaven ansiosos per abatre el gegant fortament musculat davant dels seus companys de classe. Al principi hi havia declinat els desafiaments. Sabia que eren la forma més ràpida de guanyar prestigi en l'Acadèmia, però no era prou imbècil com per ser portat a la batalla quan estava garantit que perdria.

En els mesos passats, però, havia treballat dur per aprendre el seu estil i refinar la seva tècnica. Havia après noves seqüències ràpidament, i quan el propi Kas'im va comentar el seu progrés, Bane s'havia sentit prou confiat com per començar a acceptar els desafiaments. No sortia victoriós cada vegada, però estava guanyant molts més duels dels que estava perdent, a poc a poc ascendint el seu camí al cim de l'escala. Avui se sentia preparat per pujar un altre esglaó.

Els aprenents estaven en tres grups profunds, formant un anell de cossos al voltant d'un clar en el centre, amb prou feines d'uns deu metres de diàmetre. En Kas'im va caminar cap al centre. No va parlar, sinó simplement inclinà el cap, un senyal que era hora que els desafiaments comencessin. En Bane va caminar cap al centre abans que qualsevol altre pogués fer un moviment.

-Desafio a Fohargh -va anunciar ell en un to ressonant.

-Accepto -va arribar la resposta d'alguna part en la multitud del costat oposat. Els aprenents es van apartar per deixar que passés al qui havien desafiat. En Kas'im va fer una lleu reverència a cada combatent i va caminar a la vora del clar per donar-los espai.

En Fohargh era un makurth. En moltes formes li recordava a Bane als trandoshans amb els quals havia lluitat en els seus dies amb els Caminants de la Penombra. Les dues espècies eren saurians bípedes -humanoides com llangardaixos coberts d'escates coriàcies verdes- però els makurths tenien quatre banyes corbades creixent de la part superior dels seus caps.

Abans, en l'entrenament d'en Bane, havia lluitat amb Fohargh, i havia perdut de mala manera.

El makurth era nocturn per naturalesa. Com els miners del torn de nit a Àpatros, d'alguna manera, s'havia acostumat a l'horari antinatural per entrenar amb la resta d'aprenents a l'Acadèmia. Durant el seu primer duel, en Bane havia subestimat a Fohargh, esperant que fos lent i fluix durant les hores de la llum del dia. No cometria aquest error dues vegades.

Mentre en Kas'im i els aprenents observaven en silenci, els dos combatents s'envoltaven l'un a l'altre en l'anell, amb els sabres d'entrenament davant seu en postura estàndard de preparació. L'alè del makurth arribava en forma de grunyits i rugits de les seves fosses nasals dilatades mentre tractava d'intimidar al seu oponent humà. Ara i adés feia un curt bram i sacsejaria el seu cap de llangardaix amb quatre banyes mentre mostrava les seves dents violentament. L'última vegada que s'havia enfrontat al dimoni d'aprenent d'escates verdes, esbufegant, en Bane havia estat intimidat per l'actuació d'en Fohargh. Ara simplement va ignorar la postura.

En Bane es va llançar amb un simple cop de revés, però Fohargh va respondre amb un bloqueig ràpid per reflectir el cop a un costat. En lloc del cruixit i el brunzit de les espases d'energia pura creuant-se, hi va haver un fort Clang mentre les armes xocaven. Immediatament els combatents van girar l'un al voltant de l'altre i van acabar amb les seves posicions de preparació.

En Bane es va precipitar cap endavant, la seva espasa ascendint en diagonal des de la dreta a l'esquerra en un llarg arc ràpid. En Fohargh va aconseguir redirigir l'impacte amb la seva pròpia arma, però va perdre l'equilibri i va trontollar cap enrere. Bane va tractar de pressionar el seu avantatge, amb el seu sabre làser arquejant-se cap amunt d'esquerra a dreta. El seu oponent va girar fora del camí de ser danyat, retrocedint ràpidament per crear espai. En Bane va cessar de la seqüència mig completa i es va parar en una posició de preparació.

Abans a Àpatros les seves habilitats latents en la Força li havien permès anticipar i reaccionar als moviments del seu enemic. Aquí, però, cada oponent gaudia del mateix avantatge. Com a resultat, la victòria requeria d'una combinació d'habilitats de la Força i físiques.

En Bane havia treballat a adquirir aquesta habilitat física en els passats mesos. Mentre la seva habilitat creixia, va ser capaç de dedicar menys i menys energia mental a les accions físiques d'empènyer, bloquejar, i contraatacar. Això li permetia mantenir la seva ment centrada per poder utilitzar la Força per anticipar els moviments del seu oponent, mentre al mateix temps obscuria i confonia els propis sentits precognitius del seu enemic.

L'última vegada que ell i Fohargh havien lluitat, en Bane havia estat encara un novici. Només havia après un grapat de seqüències. Ara coneixia gairebé cent, i era capaç de fer una transició suaument des del final d'una seqüència cap a l'inici d'una altra, obrint un marge més ampli de combinacions d'atac i defensa. I més opcions feien més difícil que un enemic utilitzés la Força per anticipar les seves accions.

En Fohargh, malgrat la seva aterridora aparença, era més petit i més lleuger que el seu oponent humà. Físicament superat per la força bruta de la Forma V d'en Bane, va ser forçat a confiar en l'estil defensiu de la Forma III per mantenir els atacs poderosos del seu oponent més gran a ratlla.

Girant el seu sabre d'entrenament en una ràpida floritura, Bane va saltar amunt en l'aire i va arribar aixafant des de dalt. En Fohargh va bloquejar l'atac però va ser llançat a terra. Va rodar sobre la seva esquena i amb prou feines va aconseguir alçar el seu sabre a temps per bloquejar el següent atac tallant d'en Bane. Un cor de metall contra metall sonava mentre els cops d'en Bane descendien com la pluja. El makurth va evitar que li donés un cop directe amb una ràfega mestra defensiva, llavors va escombrar a Bane pels seus peus amb una traveta, deixant-los a tots dos supins.

Van saltar de peu simultàniament, com imatges emmirallades, i els seus sabres es van trobar l'un amb l'altre amb un cop ressonant abans que es desunissin un cop més. Hi havia alguns murmuris i xiuxiueigs de la multitud reunida, però en Bane va fer el que va poder per no escoltar-los. Havien pensat que la batalla havia acabat... com ho havia fet el propi Bane. Estava decebut de no haver estat capaç d'acabar amb el seu oponent caigut, però sabia que la victòria estava a prop. La supervivència d'en Fohargh li havia passat factura: estava respirant en panteixos irregulars ara, amb les seves espatlles caigudes.

En Bane es va precipitar contra Fohargh de nou. Aquest cop, però, el makurth no va retrocedir. Va caminar cap endavant amb una empenta ràpida, canviant des de la Forma III a la més precisa i agressiva Forma II. Bane va ser agafat amb la guàrdia baixa per la maniobra inesperada i va anar un microsegon lent en reconèixer el canvi. El seu intent de bloqueig allunyà la punta de l'espasa del seu pit, només perquè li tallés sobre la seva espatlla dreta.

La multitud va panteixar, en Fohargh udolà veient la victòria, i en Bane va cridar de dolor mentre el sabre lliscava cap a terra des dels seus dits de sobte sense sentits. Sense sentit, en Bane va utilitzar la seva altra mà per empènyer al seu oponent pel pit. En Fohargh va trontollar cap enrere, i en Bane va rodar fins a estar fora de perill.

Trontollant per posar-se dempeus, Bane va estendre la mà esquerra cap al sabre d'entrenament tirat a terra a tres metres. Va saltar cap amunt i cap al seu palmell, i de nou va assumir la posició de preparació, el seu braç dret penjant inútilment al seu costat. Alguns Sith aprenien a lluitar amb qualsevol de les dues mans, però en Bane encara no havia arribat en aquesta fase avançada. L'arma se sentia rara i maldestre mentre la sostenia. Amb la mà esquerra, no era rival per a Fohargh. La lluita havia acabat.

El seu oponent ho va percebre, també.

-La derrota és amarga, humà -va grunyir en bàsic, la seva veu profunda i amenaçant-. T'he superat; has perdut.

No li estava demanant a Bane que es rendís; la rendició mai era una opció. Simplement l'estava provocant, humiliant públicament davant dels altres estudiants.

-Has entrenat setmanes per desafiar-me -va continuar en Fohargh, fent veure les seves burles-. Has fracassat. La victòria és meva de nou.

-Llavors vine i acaba amb mi! -va deixar anar en Bane. No hi havia molt més que pogués dir. Tot el que havia dit el seu enemic en el seu bàsic amb un fort accent era cert, i les paraules tallaven molt més profund del que el tall rom del sabre d'entrenament podia fer-ho possiblement.

-Això acaba quan jo triï -va contestar el makurth, rebutjant al fet de ser temptat.

Els ulls dels altres aprenents cremaven sobre en Bane; podia sentir bevent del seu sofriment mentre li miraven. Ells es ressentien d'ell, es ressentien de l'atenció extra que havia estat rebent dels Mestres. Ara es delectaven del seu fracàs.

-Ets feble -va explicar en Fohargh, girant com si res el seu propi sabre en un patró complex i intricat-. Ets predictible.

Prou! Volia cridar en Bane. Acaba amb això! Acaba amb mi! Però malgrat l'emoció que s'estava formant en el seu interior, va rebutjar donar-li al seu oponent la satisfacció de dir una altra paraula. En el seu lloc va deixar que el seu sabre inútil caigués un cop més a terra. En el fons podia veure al Mestre d'espases observant-lo amb atenció, curiós de veure com la confrontació aconseguiria el seu final inevitable.

-Els mestres et mimen. Et donen temps i atenció extra. Més que als altres. Més que a mi.

En Bane tot just si més no escoltava ja les paraules. El seu cor estava bategant tan fort que podia escoltar la sang fluint per les venes. Literalment estremint-se de ràbia impotent, va baixar el cap i va caure sobre un genoll, exposant el seu clatell nu.

-Malgrat això, encara ets el meu inferior... Bane dels Sith.

Bane. Alguna cosa en la forma en què Fohargh ho va dir va fer que en Bane mirés amunt. Era la mateixa forma en què el seu pare deia la paraula.

-Aquest és el meu nom -va murmurar en Bane, la seva veu baixa i amenaçadora-. Ningú el fa servir contra mi.

En Fohargh o no li va escoltar o no li importava. Va donar un pas pausat cap endavant.

-Bane. Inútil. Un insignificant no-res. Els Mestres van desaprofitar el seu temps amb tu. El temps està millor gastat amb els altres estudiants. Tens un bon nom, perquè realment ets la ruïna d'aquesta Acadèmia!

-No! -va cridar en Bane, llançant la seva mà bona amb el palmell cap endavant mentre en Fohargh saltava cap endavant per acabar amb ell. L'energia del Costat Fosc va sortir del seu palmell obert per agafar al seu oponent enmig de l'aire, llançant-lo cap enrere cap a la vora de la multitud on va aterrar als peus d'en Kas'im.

El Mestre observava amb una expressió d'intriga però alerta. En Bane lentament va tancar el seu puny i es va alçar dempeus. A terra davant seu, Fohargh s'estava retorçant d'agonia, agafant-se la gola i panteixant per respirar.

Al contrari que el makurth, en Bane no tenia res a dir al seu oponent indefens. Va prémer més fort el seu puny, sentint la Força corrent a través d'ell com un vent diví mentre aixafava la vida del seu enemic. Els malucs d'en Fohargh colpejaven amb un ritme staccato al sostre de pedra del temple mentre el seu cos convulsionava. Va començar a ofegar-se, i una escuma rosa sortia d'entre els seus llavis.

-Suficient, Bane -va dir en Kas'im amb una veu freda, tranquil·la. Encara que només estava a uns centímetres de l'agonia mortal del seu estudiant, els seus ulls estaven fixos en el que encara estava dempeus.

Un arravatament final de poder rugí en el nucli de l'ésser d'en Bane i va explotar cap al món. En resposta, el cos d'en Fohargh es va tornar rígid i els seus ulls es van posar en blanc. En Bane va alliberar la seva adherència de la Força i del seu enemic caigut, i el cos del makurth es va tornar flàccid mentre els últims vestigis de vida dequeien.

-Ara és suficient -va dir en Bane, donant-li l'esquena al cos i caminant cap a les escales que portaven de tornada a l'interior del temple. El cercle d'estudiants ràpidament va obrir pas perquè ell passés. No necessitava mirar enrere per saber que en Kas'im l'estava observant amb un gran interès.

En Bane sentia la presència d'algú seguint-li sota les escales del sostre del temple molt abans que escoltés els passos. No va canviar el seu pas, però es va aturar al primer replà i es va girar per encarar a qui fos que fos. Mig havia esperat veure a Lord Kas'im, però en lloc del Mestre d'espases es va trobar mirant els ulls d'en Sirak, un altre aprenent de l'Acadèmia. O millor dit, el millor aprenent de l'Acadèmia.

Sirak era un zabrak, un dels tres aprenent aquí a Korriban. Els zabrak tendien a ser ambiciosos, motivats, i arrogants -potser eren aquestes característiques les que feien als sensibles a la Força d'aquesta raça tan forts en els camins del Costat Fosc- i en Sirak era la perfecta personificació d'aquestes característiques. Era de lluny el més fort dels tres. Quan Sirak anava, els altres dos normalment el seguien, seguint la seva ombra com a servents obedients. Eren un trio colorit: Llokay i Yeva de pell vermella i Sirak de pell groga. Però ara mateix els altres dos estaven perceptiblement absents.

Hi havia rumors que en Sirak havia començat a estudiar els camins del Costat Fosc sota Lord Qordis feia prop de vint anys, molt abans que l'Acadèmia de Korriban ressuscités. En Bane no sabia si els rumors eren certs, i no hi havia cregut savi preguntar sobre això. El zabrak iridonià era tant poderós com perillós. De lluny Bane havia fet el possible per evitar atreure l'atenció del millor estudiant de l'Acadèmia. Aparentment, aquesta estratègia ja no era una opció.

El rampell d'adrenalina que havia sentit conforme acabava amb la vida d'en Fohargh s'estava esvaint, juntament amb la confiança i el sentit d'invencibilitat que l'havia portat a la seva sortida dramàtica. En Bane no estava exactament espantat mentre el zabrak s'aproximava a ell, però estava alerta.

A la tènue llum de les torxes del temple, la pell groga pàl·lida d'en Sirak havia pres un to malaltís, cerós. Sense voler-ho, li portava records del primer any d'en Bane treballant en les mines d'Àpatros. Un grup de cinc -tres homes i dues dones- s'havien quedat atrapats en una cova. Havien sobreviscut al túnel col·lapsat escapant cap a una càmera reforçada de seguretat excavada a la roca, però els vapors nocius alliberats en el col·lapse s'havien colat en el seu refugi i els havien matat abans que els equips de rescat poguessin cavar per treure'ls. La complexió dels seus cossos abotifarrats era exactament del mateix color que la d'en Sirak: el color d'una mort lenta, agonitzant.

En Bane va capcinejar, allunyant el record. Aquesta vida pertanyia a Des, i Des se n'havia anat.

-Què vols? -va preguntar, tractant de mantenir la seva veu calmada.

-Ja saps per què sóc aquí -va ser la resposta glaçada-. Fohargh.

-Era amic teu? -En Bane estava autènticament confús. A excepció dels seus companys zabrak, Sirak poques vegades es barrejava amb els altres estudiants. De fet, moltes de les acusacions que en Fohargh havia apuntat cap a ell, com el tractament preferent dels Mestres, podien ser aplicades fàcilment a Sirak, també.

-El makurth no era ni amic ni enemic -va ser la resposta arrogant-. Estava més enllà de la meva atenció, com ho estaves tu. Fins ara.

L'única resposta d'en Bane va ser una mirada calmada, sense parpellejar. La llum de la torxa parpellejant reflectint-se en les pupil·les del zabrak li feien semblar com si les flames famolenques llepessin l'interior del seu crani.

-Ets un oponent interessant -va xiuxiuejar en Sirak, fent un pas més a prop-. Formidable... almenys comparat amb els altres anomenats aprenents d'aquí. Estic observant-te ara. Estic esperant.

Va estendre un braç lentament i va pressionar el seu dit contra el pit d'en Bane. En Bane va haver de lluitar contra l'impuls de fer un pas enrere.

-Jo no faig desafiaments -va continuar el zabrak-. No tinc necessitat de provar-me a mi mateix contra un oponent inferior. -Mostrant un somriure cruel, va baixar el seu dit i va fer un pas enrere-. No obstant això, quan t'enganyis a tu mateix en creure que estàs preparat, inevitablement em desafiaràs. Estaré esperant-te.

Amb això va escombrar passant-li a l'estret replà, colpejant-li lleugerament amb la seva espatlla com si no s'adonés d'ell, llavors va continuar baixant les escales fins al nivell inferior.

El missatge d'aquest lleuger cop no es va perdre per a Bane. Sabia que en Sirak estava tractant d'intimidar-lo... i provocar-lo cap a una confrontació per la qual en Bane no estava preparat. No anava a caure en el parany. En el seu lloc es va quedar immòbil sobre el replà, rebutjant girar-se i veure'l partir. Només quan va escoltar els sons de la resta de la classe descendint del sostre es va moure de nou, girant sobre els seus malucs i va continuar baixant les escales cap als nivells inferiors i la privadesa de la seva pròpia habitació.

Següent