Els Camins del Destí II (i XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Cinc dies després de la batalla d'Ebaq, en Luke Skywalker es va reunir amb Cal Omàs. Cal havia passat les setmanes prèvies a la batalla aïllat en el destructor estel·lar Guardià, viatjant fora de perill entre les estrelles. Ara, el Guardià s'havia reunit amb la flota d'en Kre'fey a Kashyyyk.

-Estava amb el cor en un puny -va dir en Cal-. Veia la batalla des d'aquí i... volia fer alguna cosa. Volia donar una ordre!

-Gràcies per haver-te contingut -va dir en Luke amb un somriure-. Aquest ha estat un dels nostres problemes: massa gent donant ordres.

-Vaja si ho sé -va dir en Cal, arrufant el gets-. Et vols seure?

El destructor estel·lar tenia una sala d'almiralls que semblava tan gran com mitja pista d'aeropilota, plena de mobles de bon gust i l'aroma de les plantes que conreava el jardiner de bord i que disposava en bells gerros.

Cal i Luke estaven asseguts en còmodes butaques, i en Cal va cridar perquè un cambrer els hi servís begudes.

-He estat pensant en el govern i en la manera d'arreglar-ho -va dir en Cal-. El sentiment d'emergència inspirat per la guerra ha produït la unitat actual, però quan el Senat arribi a la conclusió que guanyarem, voldran descobrir la manera de ficar mà en les despulles.

En Luke va assentir amb el cap.

-Quina solució proposes?

-Convèncer als mons perquè escullin senadors més responsables? -va proposar en Cal sense parlar seriosament; després, va riure d'una idea tan absurda.

-Tens altres idees.

En Cal va fer que sí.

-Per començar, limitar el Senat a la seva pròpia esfera. Ha de legislar i supervisar, no intentar dirigir l'administració en el dia a dia. Un poder judicial veritablement independent frustraria les seves maniobres més ambicioses. Un nou federalisme, que defineixi com cal els límits entre el Senat i els règims dels diversos planetes.

-Estàs parlant d'una nova Constitució.

En Cal esbossà un somriure contingut.

-Fins i tot estic pensant en noms. República Federal Galàctica. Federació Galàctica d'Aliances Lliures -va arrufar el gest-. Ho consideres possible?

-Crec que un Cap d'Estat que acaba de guanyar una guerra contra un enemic implacable podria tenir molt de pes davant el Senat i davant el poble.

A Cal se li va esborrar el somriure.

-Llavors, suposo que serà millor que m'apliqui a guanyar-la.

Allò els va fer tornar al tema de la seva reunió.

-Guanyar-la amb l'Alpha Vermell? -va dir en Luke, mirant-lo. En Cal es va posar seriós.

-No -va dir-. Ara no. Només com a últim recurs.

-Gràcies, senyor -va dir en Luke, assentint amb el cap.

-oOOOo-

Quant Luke va poder tenir un moment a soles amb el seu nebot, va poder assegurar a Jacen que l'Alpha Vermell havia quedat en suspens. En Jacen havia estat rescatat poques hores després del final de la batalla, però havia estat des de llavors amb els seus pares, i en Luke havia estat massa ocupat per fer-li preguntes. Ara, Jacen havia tornat a la seva cabina del Ralroost. La nau era plena dels trontolls de les talladores pneumàtiques i de les xiulades dels soldadors que s'afanyaven a reparar els danys soferts durant la batalla. Jacen semblava descansat i sa. Havia guanyat pes des de la seva fugida dels yuuzhan vong, i tenia els ulls brillants i la barba ben retallada.

-Però l'Alpha Vermell seguirà existint -va dir en Jacen. Hi havia cedit cortesament al Luke l'única cadira, i ell estava assegut al seu catre estret amb les cames creuades.

-No podem guardar aquest coneixement en una caixa -va dir en Luke.

En Jacen va sacsejar el cap, va arrufar les celles mirant a terra.

-Experiència insuficient en la depravació -va murmurar.

-Com dius?

En Jacen va aixecar la vista.

-Una cosa que va dir una vegada la Vergere. Donant a entendre que em faltava molt per aprendre.

-La Vergere creia que el coneixement era la resposta de tot -va dir en Luke.

-S'equivocava?

En Luke va considerar la qüestió.

-Jo dono més valor a la compassió que al coneixement -va dir-. Però espero no haver de triar mai entre els dos.

-Jo també vaig triar la compassió -va dir en Jacen-. La compassió per la Jaina va pesar més que el meu coneixement que el meu intent de rescatar-la era inútil gairebé amb tota certesa.

En Luke va analitzar acuradament el to de veu d'en Jacen a la recerca d'un matís d'amargor. No el va percebre. Pel que semblava, en Jacen havia acceptat el que havia passat, ho havia acceptat d'alguna manera i ho havia afrontat. Va reflexionar que en Jacen tenia una capacitat d'acceptació notable.

-I també la Vergere va triar la compassió -va seguir dient -. Compassió cap a mi. I va donar la seva vida per la meva.

-Va creure que valia la pena salvar-te la vida -va dir en Luke-. I jo també ho crec.

En Jacen va aixecar la vista vivament.

-Espero que no hagis de sacrificar-te tu per mi -va dir.

En Luke va somriure.

-Diguem, simplement, que aquesta és una altra elecció que espero no haver de prendre mai.

En Jacen va apartar la vista.

-La Vergere va dir que el vell ha de deixar pas al jovent.

-Tu ets el futur de l'Orde Jedi -va dir en Luke-. Tu, i la Jaina, i la Tahiri, i els altres. Jo, al meu degut temps, també hauré de deixar-vos pas a vosaltres.

En Jacen es va posar pensatiu.

-Al teu degut temps... -va dir. Es va gratar la barba castanya, i després es va mirar la mà, molest i la va deixar de nou a la falda. Va mirar al Luke-. Et sembla possible que el que està en joc en aquesta guerra sigui completament diferent de... de la teva guerra, de la guerra contra l'Imperi?

-Què vols dir?

Un equip de reparació de droides va passar davant la porta sorollosament, i en Jacen va esperar que s'apagués el soroll per seguir parlant.

-La teva guerra era una qüestió de la llum contra la foscor. De la meva mare i tu contra Vader i l'Emperador. Però aquesta guerra... -titubejà-. Malgrat tot el mal que fan, els enemics no són exactament foscos... estan fora de la Força per complet. De manera que, per combatre'ls, hem de... fer més gran la Força. Més gran que la llum i que la foscor, més gran que l'humà i el yuuzhan vong... - capcinejà-. Estic dient ximpleries, oi? Fer més gran la Força... la Força ja és tots els éssers vivents.

-Potser no sigui la Força la que s'ha de fer més gran -va dir en Luke-. Potser el que hagin de ser més grans siguin les nostres idees sobre la Força.

En Jacen va fer posat de tornar a riure, però es va contenir. Es va posar seriós.

-Idees més grans sobre la Força. Com ho aconseguirem?

En Luke es va aixecar de la cadira i, abans de dirigir-se a la porta de la cabina, va recolzar la mà a l'espatlla d'en Jacen.

-Si algú és capaç de fer-ho, Jacen, aquest seràs tu -va dir.

-oOOOo-

La Jaina va sortir d'Ebaq IX vuit dies després de la batalla. L'interior del satèl·lit seguia calent, però es va lliurar de les radiacions sent transportada per un droide de càrrega en un contenidor folrat de plom.

Es va obstinar a ser l'última a sortir. Després de la batalla s'havia reunit amb els pilots als quals havia enviat per un altre passadís, i havien passat la setmana a les seves tendes d'oxigen.

A les tendes no havien tingut res a fer, excepte parlar, jugar a sàbacc i dormir. El droide MD canviava de tant en tant els pegats de bacta d'en Lowbacca. La Jaina s'havia rebel·lat en un principi contra aquella vida sense horaris; estava acostumada a viure llargues jornades d'entrenament, estudi i ensenyament.

Volia fer alguna cosa. Però no era possible realitzar cap treball significatiu, i amb el temps va començar a reduir-se la tensió i la Jaina va començar a relaxar-se. Es va unir als altres Jedi en la meditació, primer per ajudar a Lowie a curar-se, i després perquè era l'únic mitjà de contacte que tenia amb l'univers que estava més enllà de les tendes. Per mitjà de la Força i de la fusió Jedi es va acomiadar dels seus amics quan aquests van marxar del sistema solar d'Ebaq: la flota d'en Kre'fey havia estat enviada a la defensa de Kashyyyk, i en Bel Iblis tornava a Fondor. Al cap de poc temps, l'única força amiga que quedava en el sistema era l'esquadró de l'Aliança dels Contrabandistes, comandat pel seu pare, l'esquadró que havia perdut a la meitat de les seves naus apartant d'ella l'esquadró enemic.

D'ella. Havien mort tants per protegir-la... Amics de seu pare; la Vale i altres tres pilots dels Sols Bessons, la Vergere... No sabia com pensar en tots ells ara.

De manera que va meditar, i es va anar relaxant a poc a poc, i es va obrir a l'univers. A les seves glòries i als seus plaers, i també a les seves penes i els seus pesars. A vegades, quan reia amb els altres, sentia una punxada al cor i havia d'apartar-se, empassant-les llàgrimes.

Hi havia tants als quals plorar. Tota una guerra.

Va passar la vergonya final quan la van treure al contenidor folrat de plom, com un paquet que lliuraven als seus amics. Quan va sortir, es va trobar en el celler de càrrega del Falcó Mil·lenari, i el celler es va omplir d'aplaudiments.

La llum l'enlluernava. Va sortir de la caixa i es va treure del cap el casc del vestit espacial. Davant d'ella eren els seus pares, Jacen, els vuit pilots supervivents de l'Esquadró Sols Bessons, Kyp Durron, i vells amics com Talon Karrde, Booster Terrik i Lando Calrissian.

Tots li semblaven increïblement estimats. La Jaina va recórrer el celler abraçant-los a tots, un a un. Quan va tocar a Jacen, va sentir al cap el rugit del vincle de bessons, els records, la companyonia i l'amor, que li cantaven al cor com un cor d'afecte.

El seu pare, que també havia de contenir les llàgrimes, va buscar alguna cosa en una butxaca i va treure un parell d'insígnies lluents.

-L'almirall Kre'fey ha decidit ascendir-te -va dir-. Enhorabona, tinent coronel!

-Gràcies.

Va observar les insígnies que portava en Han sobre la seva roba de paisà, i li va fer una salutació militar.

-Gràcies, el meu General!

En Han li va tornar la salutació amb un somriure vergonyós. Després, la Jaina es va dirigir a la seva mare, que estava al costat d'en Han amb els braços oberts, i es va llançar sobre ella i va enfonsar la cara al coll de la seva mare.

«Això serà dolentíssim per a la disciplina», va pensar.

La Leia li va acariciar els cabells.

-Et prendràs unes vacances ara? -li va preguntar.

La Jaina va riure, però les llàgrimes li cremaven els ulls.

-Saps una cosa? -va murmurar-. Ser l'Espasa dels Jedi és una veritable llauna.

-oOOOo-

El cos se li va estremir amb el dolor recordat. Li van surar en la ment imatges d'agulles i d'urpes com ganivets. Recordava el xiscle dels nervis tallats, el frec de l'os contra l'os, el raig lent de la sang d'una ferida. Va tremolar. Per què havia passat allò? Per què? Ell no havia fet mai mal a ningú.

-oOOOo-

Un soroll li va fer obrir els ulls, i tenia davant seu al deforme, amb un somriure burleta a la boca torta.

-Els teus hostes han arribat, Summe.

En sentir aquestes paraules, en Shimrra va sentir que li inundava de nou el seu poder, la seva majestat, el seu comandament i la seva presència. Estava assegut en el seu tron ​​estarrufat de punxes, a la Sala de Confluència amb les seves columnes d'os blanc, i els seus súbdits esperaven davant les portes enormes; percebia la seva presència allà, sentia la remor apagada de les seves ments agitades.

En Shimrra va mirar al ser desfigurat que tenia davant. Onimi.

-Que s'obrin les portes -va dir.

Les quatre portes es van obrir amb una tremolor, i les quatre castes i els seus caps van entrar desfilant fins a ocupar els seus llocs. Onimi es va asseure al graó inferior de l'estrada d'en Shimrra i va adoptar una expressió emmurriada. En Shimrra podia percebre els foscos presagis que sentien els seus inferiors, la sensació de què la gran derrota d'Ebaq havia estat un desastre del que potser no poguessin reposar els yuuzhan vong. «Covards va pensar. Cal reforçar en aquests necis». Va aixecar del tron ​​el seu cos immens, es va aixecar davant d'ells cobert de la pell d'Steng. Va enviar la seva presència als seus oients i va començar a treballar les seves emocions, a conduir-los al frenesí.

-Els Déus posen a prova als seus servents! -va cridar-. Han permès que la traïció de l'enemic porti a la perdició a una de les nostres flotes!

Un dels guerrers es deixà caure a terra.

-Ordena'ns, Summe!

-Hem d'agrair als Déus aquesta oportunitat de posar a prova la nostra puresa i la nostra resolució! -va rugir en Shimrra-. Que es dupliquin els sacrificis! Que es busqui i es castigui els heretges! Que s'elevin oracions als Déus en tots els temples!

-Així es farà! -va exclamar el gran sacerdot Jakan, que, dempeus, sacsejava un puny.

-Que els guerrers redoblin la seva vigilància! Tot pas enrere és una traïció! Que els comandants planifiquin noves ofensives i noves victòries! Que vessin la sang dels infidels!

Els guerrers van udolar la seva aprovació, aixecant els seus amfibastons.

-És precís trobar al traïdor Nom Anor! -va proclamar en Shimrra-. Que se'l sacrifiqui, i que els seus ossos es redueixin a pols!

Més tard, quan el seu públic va haver desfilat cap a la sortida, en Shimrra es va ensorrar en el seu tron. L'Onimi es va aixecar del seu esglaó i va dirigir una mirada burleta cap a l'altre extrem de la sala.

-Necis -va dir-. Però quina altra opció hi ha, sinó servir-se'n?

En Shimrra no va respondre. Tenia els ulls tancats.

L'Onimi parlava amb veu pensativa.

-Hem començat aquesta guerra, i ara hem de seguir lluitant i esperar el millor -es va estremir lleument-. Has traït els Déus i t'has servit d'ells... pot ser que ara siguin ells els que et traeixin a tu al seu torn.

En Shimrra no va dir res.

-Però la Nen Yim encara pot omplir el vuitè còrtex -va pensar l'Onimi en veu alta-. Necessita temps. Potser calgui ampliar els seus recursos.

En Shimrra va guardar silenci. Se li agitaven les aletes tallades del nas a cadascuna de les seves respiracions poderoses. L'Onimi va decantar el cap inflat i deforme.

-No et sembla divertit, Summe? -va dir-. Hem jugat, i hem perdut. I ara hem de jugar-nos tot a doble o res, amb menors probabilitats de guanyar que abans. No és cosa de riure, Senyor Shimrra?

L'Onimi va tirar el cap enrere i va riure, va deixar anar una gran riallada cridanera que va ressonar a l'alt sostre de l'estada.

En Shimrra va inspirar i va riure també, un retruny greu que va fer tremolar els pinxos de corall del seu tron. Les riallades dels dos, agudes i greus, es va redoblar, ressonant a les parets quitinoses, en els pilars d'os, al sostre voltat. A la sala construïda com la boca d'una gran bèstia carnívora, d'una bèstia que devorava a tots els que entraven en ella.

FI