Camí de destrucció (XXII)

Anterior

22

Va portar gairebé una hora abans que en Bane arribés al seu destí. La vegetació al seu voltant estava pul·lulant de vida, però mentre era portat a través de la jungla no va veure res més gran que insectes o ocells petits. La majoria de les criatures es dispersaven abans per l'avanç del rancor, esvaint-se molt abans que en Bane arribés prou a prop com per captar si més no un cop d'ull d'ells. Tot i així encara es dispersaven, el sentit agut de l'olfacte del rancor sovint captava el seu rastre, i més d'una vegada en Bane havia hagut de controlar els instints caçadors de la bèstia per mantenir-la en la ruta.

Tan difícil com era evitar que la bèstia corregués en persecució del seu pròxim menjar, es va tornar encara més difícil dirigir-la cap endavant mentre s'apropaven al Temple. Cada pocs passos tractaria de virar a un costat o de sobte allunyar-se de la seva ruta. Una vegada fins i tot va tractar d'alçar-se i descarregar-lo de les seves espatlles.

En Bane no podia veure més que un parell de metres per davant a través de la densa vegetació, però sabia que eren a prop ara. Podia percebre el poder del Temple, cridant-li des de darrere de la cortina impenetrable d'enfiladisses i branques retorçades. Retallant amb el Costat Fosc, va aixafar l'últim de la poderosa voluntat del rancor per resistir-se i el va encoratjar cap endavant.

Tot d'una van trencar a través d'una clariana, un cercle de prop de cent metres d'amplitud. En el mateix centre s'alçava el Temple Rakata. L'estructura s'alçava gairebé vint metres cap al cel, un monument de roca excavada i pedra. L'única entrada era una àmplia arcada al cim d'una enorme escala gravada a la paret exterior del Temple mateix. La seva superfície era prístina: brillant i pura, impol·luta per la molsa o les heures grimpant. Els terrenys que l'envoltaven eren erms, excepte per una catifa d'herba curta, suau. Era com si la jungla temés reptar cap endavant i reclamar la pedra corrupta.

En Bane va saltar de la seva muntura, tota la seva atenció centrada en l'estructura alçant-se davant ell. Alliberat del seu poder, el rancor es va girar i va fugir de tornada a l'espessor. La terrible cacofonia aclaparadora de la seva escapada se sobreposava als seus udols de tortura, però en Bane no es va adonar de cap so. No tenia cap altre ús per al rancor; havia trobat el que estava buscant.

Va fer un oscil·lant pas cap endavant abans d'aturar-se. Va capcinejar per aclarir-se. El Costat Fosc era fort aquí, tan fort que li feia sentir marejat. Això significava que aquest era un lloc de perill; no es podia permetre rondar en un estupor.

D'acord amb els registres que havia llegit en els arxius, el Temple havia estat protegit una vegada per un poderós escut d'energia, un que requeria a tota una tribu Rakata -de la qual cada individu havia estat un poderós usuari de la Força- per fer-lo caure. No percebia cap barrera així, però només un imbècil procediria sense cura.

Com havia fet en les tombes de Korriban, va començar a sondejar l'àrea al voltant d'ell amb la Força. Va sentir els ecos dels guardians que havien protegit un cop el Temple, però eren tan febles com si gairebé no existissin. No estava sorprès. Els escuts al voltant del Temple havien estat alimentats pel poder de la Forja Estel·lar en òrbita. Amb la seva destrucció, els escuts havien caigut, juntament amb totes les altres defenses que havien convertit el Món Desconegut en un cementiri de naus.

Preguntant-se què més s'havia perdut en la fi violenta de la Forja Estel·lar, va creuar el pati circumdant i va pujar els graons del Temple. L'escala era escarpada però àmplia, i la pedra no estava ni desgastada ni esquerdada malgrat la seva edat. Acabava en un petit replà que portava a l'arcada de pedra de l'entrada, tres quarts del camí cap amunt. Es va aturar al llindar, llavors va passar a través. Va tenir una breu sensació del que s'havia d'haver sentit per a aquells que van arribar abans que ell: l'anticipació, l'emoció de la descoberta. Un cop dins, però, només li va portar un parell de minuts d'exploració perquè la seva excitació desaparegués.

Com a Korriban, el Temple havia estat desposseït de qualsevol cosa de valor. Va buscar durant hores, començant per la planta superior per on havia arribat al principi i procedint més i més profundament fins que va aconseguir arribar al nivell del fons, revisant cada centímetre dels passadissos buits i les habitacions desertes. Tot i així, encara que la seva recerca estava demostrant ser fútil, no va desesperar. Les criptes a la Vall dels Lords Foscos havien estat drenades i deixades seques. El Món Desconegut se sentia diferent. Hi havia encara poder aquí.

Hi havia d'haver alguna cosa aquí perquè ell ho trobés. Estava segur d'això. Rebutjava acceptar un altre fracàs.

Va ser en el nivell inferior del Temple, ben a sota la superfície del planeta, que la seva obsessiva missió va acabar finalment. Quan va ensopegar per primera vegada dins de l'habitació, la seva atenció va ser immediatament atreta per les restes d'un enorme ordinador, però estava clarament més enllà de qualsevol esperança de reparació. I llavors es va adonar d'una cosa a la paret de pedra de darrere de l'ordinador.

La superfície estava gravada amb un nombre de símbols arcans: el llenguatge dels Rakata, potser. No significaven res per a ell, i els hauria rebutjat sense mirar-los dues vegades. Excepte per que un d'ells estava brillant.

Gairebé no s'havia adonat al principi. Era subtil: una pell lleu violeta recorrent les vores d'una de les formes inusuals. Estava gairebé perfectament al nivell dels seus ulls.

Mentre el mirava, la brillantor es va fer més forta. Va caminar cap endavant i va estendre un braç temptejant amb la seva mà. La llum va parpellejar i es va apagar, sorprenent-lo fins al punt de fer-lo retrocedir un pas. Va estendre el braç de nou, però aquesta vegada, en lloc d'utilitzar la seva mà, es va estendre amb la Força.

La lletra de pedra va brillar amb vida.

Lluitant per contenir la seva ansietat, de nou va estendre la mà i va pressionar fort contra el símbol brillant. Hi va haver un so d'engranatges girant, i moldre de pedra contra pedra. Les unions d'un petit quadrat -menys de mig metre a cada costat- van prendre forma a la paret mentre una secció de pedra empenyia cap a fora.

En Bane va caminar cap enrere mentre el bloc queia del mur i es destrossava a terra als seus peus, revelant un petit cubicle darrere d'ell. Sens dubte, va llançar el seu braç a la foscor per agafar el que fos que hi hagués dins.

Els seus dits es van embolicar al voltant d'alguna cosa freda i pesada. La va treure i va mirar meravellat l'artefacte a la mà. Lleugerament més gran que el seu puny, tenia la forma d'una piràmide de quatre costats, una diminuta rèplica del Temple en què estava. En Bane instantàniament va reconèixer el seu premi pel que era: un holocró Sith, una reposició de coneixement prohibit simplement esperant a ser alliberat.

L'art de construir Holocrons s'havia perdut durant innombrables mil·lennis, però pels seus estudis, en Bane sabia alguna cosa de les bases teòriques darrere del seu disseny. La informació que contenien estava emmagatzemada dins d'una matriu digital entrellaçada, autoencriptada. Els sistemes de protecció d'un holocró no podien ser sortejats o trencats; la informació no podia ser piratejada o copiada. Només hi havia una forma d'accedir al coneixement capturat a ell.

Cada holocró estava imprès amb la personalitat d'un o més mestres per servir com a guardians. Quan s'accedia a ells per algú capaç d'entendre els seus secrets, l'holocró projectaria diminutes imatges hologràfiques i crues dels diversos guardians. A través de la interacció amb l'estudiant, el simulacre programat ensenyaria i s'instruiria de la mateixa manera que ho faria un mentor de carn i ossos.

No obstant això, tots els registres d'Holocrons Sith havien fet esment als antics símbols que adornaven la piràmide de quatre costats. L'holocró que sostenia a la mà era gairebé completament llis. Podia ser aquest anterior fins i tot als Holocrons dels Sith antics? Era aquesta una relíquia dels propis Rakata? Serien els guardians de l'holocró les personalitats impreses de Mestres aliens d'un temps fins i tot anterior al naixement de la República? I si era així, estarien disposats a ensenyar-li els seus secrets? Si més no li respondrien?

Movent-se acuradament, va posar l'holocró suaument a terra, llavors es va asseure davant seu. Va creuar les seves cames i va començar a respirar de manera profunda i lenta en un tràngol meditatiu. Reunint i concentrant la seva energia, en Bane va projectar una onada de poder de la Força fosca per atrapar la petita relíquia a terra. L'holocró va començar a plovisquejar i vibrar en resposta.

Va contenir el seu alè en anticipació, insegur del que vindria després. Un petit raig de llum es va projectar cap a fora de la part superior, les partícules disperses i difuses. Van començar a surar i girar, reunint-se en una figura amb capa, els seus trets completament ocults per la caputxa de la túnica pesada.

Llavors una veu va parlar, definida i clara.

-Sóc Darth Revan, Lord Fosc dels Sith.

Els passadissos buits de la part de dalt del Temple van tremolar amb la reverberació del riure triomfant, explosiu d'en Bane.

Per a Bane semblava que els ensenyaments continguts en l'únic holocró sobrepassaven aquelles de tots els arxius de l'Acadèmia. Revan havia descobert molts dels rituals dels Sith antics, i mentre l'avatar de l'holocró li explicava la seva naturalesa i propòsit, en Bane amb prou feines podia embolicar la seva ment al voltant del seu increïble potencial. Alguns dels rituals eren tan terribles -tan perillosos d'intentar-los, fins i tot per a un veritable Mestre Sith- que dubtava que fins i tot s'atrevís a utilitzar-los. Tot i això, obedientment els va copiar en els fulls de plastifí, preservant-los per poder-los estudiar amb més profunditat més tard.

I hi havia molt més que només les pràctiques antigues dels bruixots del Costat Fosc emmagatzemat dins de l'holocró. En tan sols un parell de setmanes curtes havia après més de la naturalesa veritable del Costat Fosc del que ho havia fet en tot el seu temps a Korriban. En Revan havia estat un veritable Lord Sith, al contrari que els mestres encantats que s'inclinaven davant Kaan i la seva Germandat. I aviat tot el seu coneixement -el seu enteniment del Costat Fosc- pertanyeria a Bane.

* * *

La Githany es va aixecar amb un sobresalt, fument una coça a les cobertes del seu catre i el terra de terra de la tenda. Estava suant i ruboritzada, però no era per la calor. Ruusan havia entrat a l'estació de pluges, i encara que els dies eren càlids i humits, a la nit la temperatura baixava prou perquè els sentinelles al deure poguessin veure els núvols boirosos del seu propi alè.

Havia estat somiant amb Bane. No, no somiant. Els detalls eren massa aguts i clars per anomenar un somni; l'experiència massa vívida i real. Era una visió. Hi havia un enllaç entre ells dos, un vincle establert a través del seu temps junts estudiant la Força. Una connexió entre mentor i estudiant que no era inaudita, encara que la Githany ja no estava segura de qui havia estat realment el Mestre i qui l'aprenent en la seva relació.

La seva visió havia estat una d'una claredat brillant: En Bane anava a venir a Ruusan. Però no vindria a unir-se a la Germanor. Vindria a destruir-la.

Ella va tremolar, la transpiració refredant la seva pell en el fred de l'aire de la nit. Va rodar fora del seu llit i va treure la seva capa pesada de sobre els seus fins llençols. Havia de parlar amb Kaan sobre això. No podia esperar al dia.

La nit era fosca: la lluna i les estrelles estaven bloquejades pels núvols de tempesta taciturna que havien omplert el cel des del moment en què ella i els altres de Korriban havien arribat. Una lleugera boira queia del cel, una lleugera millora del plugim regular que havia estat caient quan ella va anar esgotada al llit.

Un grapat d'altres Sith estava rondant el campament. Un parell murmuraven salutacions inintel·ligibles mentre passaven, però la majoria mantenien els seus caps baixos i els seus peus colpejant regularment contra el fang. L'ardor que Kaan havia inspirat quan els reforços havien arribat havia estat anul·lat per l'aparentment interminable fluir de dies grisos, humits. Passarien diverses setmanes més abans que les pluges afluixessin i donessin pas al sufocant calor del llarg estiu de Ruusan. Fins llavors, els seguidors d'en Kaan continuarien patint la humitat i el fred.

La Githany no va prestar atenció. Centrada en la seva missió, va frenar només quan va arribar a l'entrada a la gran tenda que Kaan havia convertit en el seu estatge personal. Hi havia una llum cremant dins; Lord Kaan estava despert.

Ella va entrar temptejant. El que havia de dir era només per les seves orelles. Afortunadament el va trobar sol. Però es va aturar a l'entrada, mirant amb fascinació mòrbida l'aparició davant seu. A la tènue brillantor de la llanterna que havia servit de l'única font d'il·luminació de la tenda, Kaan semblava un home que s'havia tornat boig.

Estava caminant ràpidament de dalt a baix de la tenda, els seus passos intranquils i erràtics. Estava encorbat gairebé per la meitat, murmurant per a si mateix i capcinejant. La seva mà esquerra constantment s'alçava per agafar un floc de cabells, llavors ràpidament la baixava com si hagués estat enxampat en algun acte prohibit.

Ella amb prou feines podia creure que aquest ésser dement fos l'home que havia escollit seguir. Era possible que en Bane hagués tingut raó tot el temps? Estava a punt de lliscar de tornada cap a fora en la nit amarada quan Kaan es va girar i finalment es va adonar d'ella.

Per un breu moment els seus ulls van mostrar un pànic salvatge: cremaven amb la por i la desesperació d'un animal engabiat. Llavors de sobte es va posar sobre la seva altura completa, estant recte i alt. La mirada de terror va abandonar els seus ulls, reemplaçada per una de freda ràbia.

-Githany -va dir ell, la seva benvinguda tan freda com la seva expressió glaçada-. No esperava visites.

Ara era ella la que sentia por. Lord Kaan radiava poder: podia aixafar-la tan fàcilment com ella aixafava les petites bestioles que de vegades corrien pel terra de la seva tenda. El record de l'home covard i trencat s'havia anat, aixafat de la seva ment per l'aura aclaparadora de l'autoritat d'en Kaan.

-Perdoni'm, Lord Kaan -va dir ella amb una lleugera inclinació del seu cap-. Necessito parlar amb vostè.

La seva ràbia va semblar suavitzar-se, tot i que encara mantenia la seva innegable presència de comandament.

-És clar, Githany. Sempre tinc temps per a tu.

Les paraules eren més que una formalitat cordial; hi havia alguna cosa més profunda sota elles. La Githany era una dona atractiva; estava acostumada a ser objecte d'insinuacions i del desig a penes ocult dels homes. Normalment evocava poc més que repulsió, però en el cas d'en Kaan portava un càlid rubor a les galtes. Era el fundador de la Germandat de la Foscor, un home de visió i destinació. Com no podia sentir-se afalagada per les seves atencions?

-He tingut una premonició -va explicar ella-. Vaig veure... vaig veure a Darth Bane. Estava venint a Ruusan per a destruir-nos.

-Qordis m'ha posat ben al corrent de les visions d'en Bane -va dir ell, assentint-. Això no és inesperat.

-Ell no veu la glòria de la nostra causa -va dir la Githany, disculpant-se per Bane-. Mai l'ha conegut en persona. El seu únic enteniment de la Germandat ve a través d'en Qordis i els altres mestres... els qui li van donar l'esquena.

En Kaan li va fer una mirada confusa.

-Has vingut a advertir-me que en Bane està planejant venir a destruir-nos. Ara sembla que estàs tractant de justificar les seves accions.

-La Força ens mostra el que pot ser, no necessàriament el que serà -li va recordar ella-. Si podem convèncer-lo perquè s'uneixi a nosaltres, podria ser un valuós aliat contra els Jedi.

-Ja veig -va dir en Kaan-. Sents que si el portem als plecs de la Germandat, llavors la teva premonició no es farà realitat. -Hi va haver una llarga pausa, i llavors ell va preguntar: Estàs segura que els teus sentiments personals cap a ell no estan ennuvolant el teu judici en aquest assumpte?

Avergonyida, la Githany no va poder trobar la seva mirada.

-No sóc l'única que se sent així -va murmurar ella, mirant a baix a terra-. Molts dels altres de Korriban estan pertorbats per la seva absència, també. Han sentit la seva força. Es pregunten per què un tan fort en el Costat Fosc rebutjaria la Germandat.

Ella va alçar el seu cap quan Kaan va posar una mà consoladora a la seva espatlla.

-Potser tens raó, Githany. Però no puc actuar en el teu suggeriment. Ningú sap tan sols on és en Bane.

-Jo si. Hi ha un... un vincle entre nosaltres. Puc dir-li on ha anat Bane.

En Kaan va estendre un braç per agafar la seva barbeta en el seu palmell corbat. Ell va inclinar el cap enrere lleugerament.

-Llavors enviaré a algú cap a ell -va prometre ell-. Vas fer el correcte de venir a mi, Githany -va afegir ell, suaument alliberant-la i fent-li un somriure reconfortant.

La Githany, brillant d'orgull, li va tornar el somriure.

Ella es va anar un parell de minuts després, després d'explicar on havia anat Bane i per què. En Kaan la va observar anar-se'n, les seves paraules pertorbant-lo encara que va anar amb compte de no deixar que es veiés. Ell havia apaivagat les seves pors i confiava que romandria lleial a la Germandat malgrat la seva òbvia atracció cap a Bane. La Githany s'imaginava a si mateixa l'objecte de desig de cada home, però Kaan podia veure un desig similar cremant brillant dins d'ella: ella tenia fam de poder i glòria. I ell estava també disposat a alimentar el seu orgull i ambició amb el seu flirteig, elogis, i promeses.

Tot i així, no estava segur de què fer amb la seva visió. Encara que era poderós en la Força, els seus talents estaven en una altra part. Podia canviar el curs de la guerra amb la seva meditació de batalla. Podia inspirar lleialtat en els altres Lords mitjançant subtils manipulacions de les seves emocions. Però mai havia experimentat una premonició com la que li havia portat ella a la seva tenda en meitat de la nit fosca.

La seva primera inclinació va ser rebutjar com a preocupacions sense fonament portades per la baixa moral. Els reforços de Korriban havien portat expectatives d'una ràpida fi a la llarga guerra de Ruusan. Però el general Hoth era massa intel·ligent per deixar que el seu Exèrcit de la Llum fos aixafat pel poder superior dels Sith. Hi havia canviat de tàctica, dirigint una guerra d'escaramusses d'atacs llampec, intentant guanyar temps mentre tractava de dirigir més suport per a les seves pròpies forces.

Ara els Sith s'estaven tornant impacients i inquiets. La gloriosa victòria que Kaan els havia promès setmanes abans no s'havia materialitzat. En el seu lloc, marxaven fatigosament mitjançant el fang i la interminable pluja, tractant de derrotar un enemic que no s'aturaria a lluitar. La visita de la Githany no l'havia sorprès. L'única sorpresa real era que més dels Lords Sith no haguessin anat a donar veu a la seva insatisfacció.

Però això només feia les advertències de la Githany més perilloses. En Bane havia rebutjat a la Germanor en un espectacle molt públic; tots els reclutes de Korriban clamaven haver-lo vist en persona. La història s'havia escampat a través del campament com una plaga. Al principi s'havien mofat de la seva arrogància i tossuderia; havia escollit caminar sol, i no compartiria el triomf de la Germandat. En absència d'aquest triomf, però, alguns dels reclutes havien començat a preguntar-se si en Bane tenia raó.

Lord Kaan tenia els seus espies entre els Lords Foscos. Els murmuris havien arribat a les seves orelles. Els Lords no estaven preparats per actuar sobre els seus dubtes, però la seva resolució s'estava debilitant, juntament amb la seva lleialtat. Hi havia forjat una coalició d'enemics i amargs rivals. Tot i que la Germandat de la Foscor semblava forta com el duracer, una ferma veu de dissensió podria fracturar-la en milers de peces fràgils.

Va agafar la llanterna de la seva tenda i es va dirigir fora al plugim de la nit, els seus llargs passos portant-lo ràpidament a través del campament. S'encarregaria d'en Bane, tal com li havia promès a la Githany. Si el jove recalcitrant no podia ser convençut a afegir-s'hi, hauria de ser eliminat.

En un parell de minuts, Kaan havia arribat a la seva destinació. Es va aturar a la porta, recordant la seva ràbia davant l'entrada inesperada de la Githany en la seva pròpia tenda. Sense desitjar rivalitzar amb l'home que havia anat a veure, va cridar:

-Kas'im?

-Entra -va respondre una veu un segon més tard, i va escoltar l'inconfusible zuum d'un sabre làser apagant-se.

Va entrar per trobar al Mestre d'espases twi'lek vestit només en calçons, suant i respirant amb força.

-Veig que estàs despert -va assenyalar ell.

-No és fàcil dormir en la vigília de la batalla. Fins i tot una batalla que mai sembla arribar.

En Kas'im era un guerrer; Kaan sabia que li molestava la seva inactivitat. Els entrenaments i exercicis no podien sadollar el seu desig per un combat real. A l'Acadèmia de Korriban, el Mestre d'espases havia complert amb el seu deure sense cap queixa. Però aquí, a Ruusan, la promesa de la batalla era massa propera, massa insistent. L'aroma de la sang sempre estava en l'aire, barrejant-se amb la suor de la por i l'anticipació. Aquí en Kas'im només podia estar satisfet una vegada que estigués cara a cara amb un enemic. Aviat la seva frustració bulliria fins a una rebel·lió, i en Kaan no es podia permetre perdre la lleialtat del millor espadatxí del seu campament. Afortunadament, tenia una forma de tractar amb dos dels seus problemes -Bane i Kas'im- d'un sol tall.

-Tinc una missió per a tu. Una missió de gran importància.

-Visc per servir, Lord Kaan. -La resposta d'en Kas'im era calmada, però les cues del seu cap es retorçaven d'anticipació.

-He d'enviar-te lluny de Ruusan. Als confins de la galàxia. Has d'anar a Lehon.

-El Món Desconegut? -va preguntar el Mestre d'Espases, confús-. No hi ha res allà excepte el cementiri de la major derrota del nostre Orde.

-En Bane està allà -va explicar en Kaan-. Has d'anar allà com el meu enviat. Explicar-li que ha d'unir-se a la resta dels Sith aquí a Ruusan. Digues-li que aquells que no s'alcen amb la Germandat s'alcen contra ella.

En Kas'im va capcinejar.

-Dubto que faci una diferència. Un cop la seva ment es posa en alguna cosa pot ser... tossut.

-El Costat Fosc no pot estar unit a la Germanor si ell roman sol -va explicar en Kaan. Mentre parlava, es va estendre amb la Força, pressionant suaument en l'orgull, el sentit ferit, del twi'lek-. Sé que et va rebutjar a tu i als altres mestres a Korriban. Però has de fer-li aquesta oferta un cop més.

-I quan la rebutgi? -Les paraules d'en Kas'im eren ràpides i esmolades. En el seu interior, Kaan va somriure davant la ràbia creixent del Mestre d'espases fins i tot mentre el pressionava només una mica més.

-Llavors hauràs de matar-lo.

 Següent