Camí de destrucció (VII)

Anterior

7

L'assentament estava localitzat en un clar sobre d'un altiplà que s'alçava sobre la vall. Sota la cobertura de la nit, els Caminants de la Penombra s'havien mogut en silenci a través de la jungla fins a tenir-ho envoltat. En Des havia dividit la unitat en quatre esquadrons, cadascun aproximant-se des d'un costat diferent. Cada esquadró portava una caixa d'interferència amb ell.

Ells havien configurat i activat les caixes-I una vegada que van estar prop de mig quilòmetre de la base, interferint en totes les transmissions dins el perímetre. Els esquadrons havien continuat en els límits del clar i s'havien detingut, esperant que Des els donés el senyal de moure's. Sense comunicacions entre els esquadrons -les caixes-I interferien també al seu propi equip- el senyal més fiable era el so del foc de blàster.

Mentre mirava pel clar als tres navilis repulsors assentats a la plataforma d'aterratge sobre el sostre de l'assentament, en Des va percebre un sentiment familiar a la boca del seu estómac. Tots els soldats sentien el mateix quan anaven a la batalla, tant si ho admetien com si no: por. Por a fracassar, por a morir, por a veure els seus amics morir, por de ser ferits i viure la resta dels seus dies tolits o mutilats. La por sempre hi era, i et podia devorar si li deixaves.

En Des sabia com convertir aquesta por en el seu propi avantatge. Pren el que et fa feble i converteix-lo en alguna cosa que et faci fort. Transforma la por en ràbia i odi: odi a l'enemic; odi a la República i als Jedi. L'odi li donava forces, i les forces li portaven a la victòria.

Per a Des la transformació arribava fàcilment una vegada que la lluita començava. Gràcies al seu abusiu pare, havia estat convertint la por en ràbia i odi des que era un nen. Potser era per això pel que era tan bon soldat. Potser és pel que els altres el buscaven perquè els liderés.

Estaven esperant el seu senyal fins i tot ara, esperant que ell fes el primer tret. Tan aviat com ho fes, carregarien contra l'assentament. Els Caminants de la Penombra eren superats en nombre prop de dos a un; necessitarien l'avantatge de la sorpresa per igualar les probabilitats. Però aquests canoners eren un problema que en Des no havia anticipat.

El clar estava envoltat per llums brillants que ho il·luminaven tot d'aquí a cent metres del propi assentament. I encara que els navilis repulsors estaven a terra, hi havia un soldat estacionat a la plataforma oberta a la part posterior de cada vehicle, operant les torretes. Els murs armats de la plataforma s'alçaven fins a l'altura del pit per donar-li a l'artiller alguna cobertura, i la pròpia torreta estava fortament escudada per protegir-la del foc enemic.

Des de la plataforma d'aterratge al sostre, els artillers tenien una clara visió de l'àrea circumdant. Si ell donava aquest primer tret, les altres unitats carregarien fora cap a la clariana i directes cap a una tempesta de foc de blàster de repetició molt forta. Serien massacrats com zucca llançats a un pou de rancor.

-Quin és el problema, Sarg? -va preguntar un dels soldats del seu esquadró. Era la Lucia, la soldat júnior que li havia lliurat les ordres de l'Ulabore abans-. A què estem esperant?

Era massa tard per cancel·lar la missió. L'exèrcit principal ja estava en moviment; per quan Des tornés al campament per advertir-los, estarien a mig camí a través de la vall.

Ell va mirar a baix a la jove recluta i es va adonar de la mira de la seva arma. La Lucia portava un rifle blàster de llarg abast TC-17. Els seus artells estaven blancs d'agafar la seva arma massa fort per la por i anticipació. Ella només deuria d'haver vist combat menor abans que l'assignessin als Caminants de la Penombra, però en Des sabia que era una de les millors tiradores de la unitat. El TC-17 era només bo per a una dotzena de trets abans que s'hagués de canviar la cèl·lula d'energia, però tenia un abast ben superior als tres-cents metres.

Cada un dels quatre esquadrons tenia un franctirador assignat. Quan la lluita comencés, el seu treball era observar el perímetre de la batalla i assegurar-se que cap dels soldats de la República escapés per advertir al seu campament principal.

-Veus aquests soldats a la part del darrere dels canoners? Els que estan treballant amb els canons de flaix? -li va preguntar a ella.

Ella va assentir.

-Si no ens lliurem d'ells d'alguna manera, convertiran els nostres esquadrons en carn de canó de torreta en deu segons després que comenci aquesta batalla.

Ella va assentir de nou, els seus ulls oberts i espantats. En Des tractà de mantenir la seva veu tranquil·la i professional per calmar-la.

-Vull que pensi en això amb molta cura, soldat. Com de ràpid creu que pot fer-los caure des d'aquí?

Ella va vacil·lar.

-Jo... Jo ni tan sols sé si podria, Sarg. No a tots ells. No des d'aquest angle. Podria tenir una línia de tir amb el primer, però tan aviat com caigués, dubto que els altres es quedin quiets prou perquè agafi punteria. Probablement s'ajupiran a la plataforma per cobrir-se. I fins i tot si elimino als artillers, hi ha mitja dotzena més de soldats en aquesta teulada que saltarien per prendre el seu lloc. No puc fer caure a nou objectius així de ràpid jo sola, Sarg. Ningú pot.

En Des es va mossegar el llavi i va tractar d'esbrinar una resposta al problema. Només hi havia tres canoners. Si pogués d'alguna manera portar un missatge als franctiradors de cada esquadró i fer-los disparar exactament al mateix temps, podrien ser capaços d'abatre als inadvertits artillers... tot i que encara haurien d'evitar que els altres sis soldats els reemplacessin.

Ell va tallar la seva pròpia línia de pensament amb una maledicció en silenci. Mai funcionaria. A causa de les caixes-I no hi havia manera de fer arribar un missatge als altres esquadrons a temps.

Agafant el rifle franctirador de les mans de la Lucia, va alçar l'arma i va ajustar l'ull de la mira per tenir una millor vista de la situació. Va escanejar el sostre ràpidament de costat a costat, observant la posició de cada soldat de la República. Amb l'amplificació de la mira podia esbrinar amb la suficient claredat els seus trets per veure els teus llavis moure's mentre parlaven.

La situació era pràcticament desesperançada. L'assentament era la clau per prendre Phaseera, i les torretes de la teulada eren la clau per prendre l'assentament. Però Des s'havia quedat sense opcions i gairebé sense temps.

Va sentir la por més fortament que mai i va prendre alè profundament per centrar la seva ment. L'adrenalina va començar a bombar per les seves venes mentre redirigia la por per donar-li força i poder. Alineà la mira del blàster sobre un dels artillers, i un vel vermell va cobrir la seva visió. Llavors va disparar.

Va actuar per instint, movent-se massa ràpid com per deixar que els seus pensaments conscients es fiquessin en el seu camí. Ni tan sols va veure caure al primer soldat; la mira ja estava movent-se al seu següent objectiu. El segon artiller només va tenir el temps suficient per obrir els ulls sorprès abans que en Des disparés i es mogués cap al tercer. Però ella havia vist caure el primer artiller i ja s'havia ajupit sota els murs armats de la plataforma dels canoners per cobrir-se.

En Des va resistir l'impuls de disparar a cegues i va moure la mira en un cercle estret, buscant en va un tret net. El so del foc de blàster va explotar en la nit, juntament amb els crits i els cops dels peus mentre els Caminants de la Penombra irrompien des de la seva cobertura i es llançaven cap a l'assentament. Van seguir les seves ordres al peu de la lletra, carregant al so del primer tret. En Des sabia que només tenia un parell de segons abans que les torretes obrissin foc cap a ells i convertissin la clariana en un camp de matança, però no podia veure el tret net per abatre la tercera artillera.

Va escombrar al voltant amb el rifle en desesperació, buscant un nou objectiu al sostre. Va posar la seva mira en un soldat ajupit al costat d'un pot petit. El soldat no s'estava movent, i havia cobert la seva cara amb les seves mans com si protegís la seva visió. L'explosió de l'arma d'en Des li va donar de ple al pit just mentre el dispositiu als peus del soldat detonava.

-Pot d’esclat! -va cridar la Lucia, però la seva advertència va arribar massa tard. La visió a través de la mira es va esvair en una brillantor blanca, encegant temporalment a Des.

Però sense la seva visió, podia de sobte veure tot amb claredat. Coneixia la posició de cada soldat fins i tot mentre estaven ajupits cobrint-se; podia rastrejar exactament on eren i on hi anirien.

La soldat a la tercera torreta estava apuntant els canons cap a l'onada entrant de soldats. En l'excitació va alçar el seu cap només lleugerament sobre els murs de la plataforma, deixant el més petit dels objectius exposat. En Des la va abatre d'un únic tir, el raig anant netament a través d'un dels forats auditius del seu casc i sortint per l'altre.

I era com si el temps s'hagués alentit. Movent-se amb una precisió calmada i mortal, va apuntar el seu rifle al següent objectiu, abatent-la a través del cor; tot just un moment després li va donar al soldat al costat d'ella just entre els seus freds ulls blaus. Des li va donar a un home a l'esquena mentre corria cap al canoner més proper. Un altre estava a mig camí d'una de les escales de la plataforma quan un raig li va partir per la seva cuixa, desequilibrant-lo. Va caure de l'escala, i en Des li va donar un altre tret al pit abans que colpegés el sòl.

Li havia portat menys de tres segons escombrar a vuit dels nou soldats. L'últim va començar a córrer cap a la vora, esperant escapar deixant-se caure de la teulada a l'altre extrem de l'edifici. Des el va deixar córrer. Podia sentir el terror arribant en onades de la seva condemnada presa; el va assaborir tant com va poder. El soldat va saltar del sostre i va semblar penjar en l'aire per un segon; Des disparà els seus últims tres trets en el seu cos, drenant la cèl·lula d'energia de l'arma.

Li va tornar l'arma a la Lucia, parpellejant ràpidament davant les llàgrimes que li inundaven mentre els seus ulls intentaven mitigar-ne els retines danyades. Els efectes dels d’esclats només eren temporals; la seva visió ja estava començant a tornar. I la miraculosa segona vista que havia experimentat s'estava anant.

Fregant-se els seus ulls, sabia que ara no era hora de pensar en el que acabava de passar. Hi havia eliminat als artillers, però les seves tropes encara eren superades en nombre. Li necessitaven a baix a la zona calenta, no aquí als límits de la batalla.

-Mantingues un ull sobre aquesta teulada -va ordenar a la Lucia-. Si algun d'aquests mudcrutchs apareix allà dalt, elimina'l abans que arribi als canons.

Ella no va respondre; la seva boca estava ben oberta de sorpresa pel que acabava de testificar.

En Des la va agafar per l'espatlla i la va sacsejar amb força.

-Desperti d'això, soldat! Té una feina a fer!

Ella va sacsejar el cap per recompondre els seus sentits i va assentir, llavors va carregar una altra cèl·lula d'energia en la seva arma. Satisfet, en Des treure el 21D i va carregar per la clariana, ansiós per unir-se a la batalla.

Tres hores més tard tot havia acabat. La missió havia estat un complet èxit: l'assentament era seu, i la República no tenia ni idea que milers de soldats Sith estaven marxant a través de la vall per atacar amb la primera llum. La mateixa batalla havia estat curta però sagnant: quaranta-sis soldats de la República morts, i nou dels d'en Des. Cada vegada que un Caminant de la Penombra queia, part d'en Des sentia com si hagués fracassat d'alguna manera, però donada la naturalesa de la seva missió, mantenir les baixes per sota dels dos dígits era més del que podria haver esperat raonablement.

Una vegada que el seu objectiu estava assegurat deixà que l'Adanar i un petit contingent guardessin l'assentament. Amb Des al comandament, la resta de la unitat va marxar de tornada al seu campament base.

Pel camí va tractar d'ignorar els murmuris silenciosos i mirades furtives que la resta de la companyia li estava donant. La Lucia havia escampat la paraula dels seus trets sorprenents, i era la conversa de la unitat. Cap d'ells era prou valent com per dir-li res a la cara, però podia escoltar fragments de la conversa des de les files darrere d'ell.

Honestament, no podia culpar-los. En mirar enrere, ni tan sols ell estava segur de què havia passat. Des era un bon tirador, però no era un franctirador. Tot i així d'alguna manera havia aconseguit fer una dotzena de trets impossibles amb una arma amb la qual mai havia disparat abans... la majoria d'ells després de ser encegat per un pot d’esclat. Estava més enllà del que era increïble. Era com si, quan havia perdut la seva visió, algun misteriós poder havia ocupat el seu lloc i guiat les seves accions. Era estimulant, però al mateix temps era terrorífic. D'on havia sortit aquest poder? I per què no podia controlar-lo?

Estava tan embolicat en els seus pensaments que al principi ni tan sols es va adonar dels estranys que l'esperaven en el seu campament base. Va ser només després que donessin un pas endavant i colpegessin amb les manilles atordidores als seus canells que es va adonar del que estava passant.

-Benvingut de tornada, sergent. -La veu de l'Ulabore era plena de bilis.

En Des mirà al voltant. Una dotzena de sicaris -la seguretat militar de l'exèrcit Sith- estaven alçats amb les armes fora. L'Ulabore estava darrere d'ells, amb un blau fosc en la seva cara on Des l'havia colpejat. En el fons, Des podia veure els dos reclutes júnior que havia deixat a càrrec de l'Ulabore. Estaven mirant a terra, acalorats i avergonyits.

-De veritat va creure que aquests reclutes sense polir mantindrien al seu oficial de comandament lligat com algun tipus de presoner? -Es va burlar l'Ulabore des de darrere del mur protector dels guàrdies armats-. De debò creia que li seguirien en la seva bogeria?

-Aquesta bogeria va salvar les nostres vides! -va cridar la Lucia. En Des alçà les seves mans encadenades per silenciar-la: aquesta situació podria sortir-se de mà massa fàcilment.

Quan no va passar res més, el tinent va semblar guanyar una mica de coratge. Ell va fer un pas cap a fora des de darrere del mur protector de sicaris i cap a Des.

-Li vaig advertir sobre desobeir ordres -es va burlar ell-. Ara veurà de primera mà com la Germandat de la Foscor tracta als soldats amotinats!

Un parell dels Caminants de la Penombra van començar a aixecar lentament les seves armes, però en Des va moure el cap i es van quedar quiets. Els sicaris ja tenien els seus blàsters fora i no tenien por d'utilitzar-los. Els soldats no podrien donar-los ni un sol tret.

-Quin és el problema, sergent? -va pressionar l'Ulabore, acostant-se al seu derrotat enemic. Massa proper-. Res a dir?

En Des sabia que podia matar al tinent amb un moviment ràpid. Els sicaris l'eliminarien, però almenys l'Ulabore s'aniria amb ell. Cada fibra del seu ésser volia tallar i acabar amb les vides de tots dos en una orgia de sang i foc de blàster. Però va aconseguir lluitar contra l'impuls. No tenia sentit desaprofitar la seva vida. Una cort marcial probablement acabaria amb una sentència de mort, però almenys si anava a judici tindria una oportunitat.

L'Ulabore es va acostar i el va bufetejar un cop a la cara, llavors va escopir a les seves botes i va retrocedir.

-Emportin-se'l -va dir als sicaris, donant-li l'esquena a Des.

Mentre s'emportaven a Des no va poder evitar veure la mirada en els ulls de la Lucia i els soldats als quals havia salvat les seves vides només feia unes hores. Tenia un pressentiment que la propera vegada que la unitat entrés en combat, l'Ulabore patiria un accident desafortunat... i fatal.

El fet d'adonar-se'n li va portar l'ombra d'un somriure als seus llavis.

Els sicaris li van fer marxar a través de la jungla durant hores, amb les armes fora i apuntades cap a ell tot el temps. Ells només les van baixar quan van arribar als sentinelles en el perímetre del campament principal Sith.

-Presoner per a una cort marcial -va dir un dels sicaris monòtonament-. Aneu a dir-ho a Kopecz. -Un dels sentinelles va saludar i va sortir corrent.

Ells van fer marxar a Des a través del campament cap al calabós. Va veure reconeixement als ulls de molts dels soldats. Amb la seva altura i el seu cap sense pèl era una figura imponent, i molts dels soldats havien escoltat de les seves gestes. Veure un antigament soldat ideal sent portat davant un tribunal militar segur que deixava una impressió.

Ells van arribar a la presó improvisada del campament, un petit camp de contenció sobre un pou de tres per tres per tres metres que servia d'àrea de retenció per als espies capturats i els PDG. Els sicaris l'havien desproveït de les seves armes quan se'l van endur en custòdia per primera vegada; ara van fer una recerca més minuciosa i el van despullar de tots els seus efectes personals. Llavors van apagar el camp de contenció i el van llançar bruscament dins, sense si més no preocupar-se de salvar-lo de les seves manilles. Va aterrar de forma estranya al terra dur en el fons del forat. Mentre lluitava per posar-se dret va escoltar un inequívoc brunzit mentre el camp s'activava de nou, segellant-lo dins.

El pou estava buit, a part d'ell mateix. Els Sith no tendien a mantenir els presoners durant molt de temps. Començava a preguntar-se si havia comès un seriós error. Hi havia esperat que el seu servei passat li donés una mica d'indulgència en el seu judici, però ara s'adonava que la seva reputació podria en realitat treballar en contra seva. Els Mestres Sith no eren coneguts per la seva tolerància o la seva pietat. Hi havia desafiat una ordre directa: hi havia una bona oportunitat que decidissin fer un dur exemple d'ell.

No podia dir quant de temps li havien deixat al fons del pou. Després d'una estona es va adormir, exhaust per la batalla i la marxa forçada. Va lliscar dins i fora de la consciència; en un punt hi havia llum fora de la seva presó i ell sabia que el dia havia d'haver arribat. La següent vegada que va arribar era fosc de nou.

No li havien donat de menjar encara; el seu estómac estava rugint en protesta mentre es rosegava a si mateix. La seva gola estava assedegada i seca; la seva llengua se sentia com si s'hagués inflat prou com per estrangular-lo. Malgrat això, hi havia una pressió lentament augmentant en la seva bufeta, però no volia alleujar-se. El pou ja feia prou pudor.

Potser només l'anaven a deixar que morís allà amb una mort lenta i solitària. Donats els rumors que havia escoltat sobre la tortura Sith, gairebé esperava que aquest fos el cas. Però no hi havia abandonat. Encara no.

Quan va escoltar el so de passos aproximant-se, va enfilar-se sobre els seus peus i es va aixecar ferm i alt, fins i tot encara que les seves mans encara estaven emmanillades al davant d'ell. A través del camp de contenció només va poder esbrinar les formes borroses de diversos guàrdies a peu a la vora del pou, juntament amb una altra figura que portava una pesada capa, fosca.

-Porteu-lo a la meva nau -va dir la figura amb capa amb una veu profunda, aspra-. Tractaré amb aquest a Korriban.

Següent