11
Al
matí següent en Bane no estava amb els altres estudiants al sostre del temple
mentre entrenaven. Lord Qordis volia parlar amb ell. En privat.
Va
caminar pels passadissos virtualment buits de l'Acadèmia cap a la trobada, la
seva aparença externa calmada i confiada. Per dins no ho estava per a res.
Tota
la nit, mentre era al llit envoltat del silenci i la foscor de la seva
habitació, el duel es repetia una vegada i una altra al seu cap. Lliure de
l'emoció de la batalla, sabia que havia anat massa lluny. Hi havia provat la
seva dominació sobre Fohargh en agafar-lo amb la Força; havia aconseguit el dun
moch. El makurth mai més s'atreviria a desafiar-lo de nou. Tot i així per algun
motiu en Bane no havia estat capaç d'aturar-se aquí. No s'havia volgut aturar.
Al
mateix temps no se sentia culpable per les seves accions. No tenia
remordiments. Tot i així un cop es va refredar la seva sang, part d'ell no
podia evitar sentir que havia fet alguna cosa malament. De veritat mereixia
morir en Fohargh?
Però
una altra part d'ell rebutjava el fet d'acceptar la culpa. No sentia cap amor
pel makurth. Cap sentiment en absolut. En Fohargh només havia estat un obstacle
per al progrés d'en Bane. Un obstacle que havia estat eliminat.
S'havia
lliurat al Costat Fosc del tot en aquest moment. Havia estat més que només
ràbia o set de sang. Arribava més profund, al mateix nucli del seu ésser. Havia
perdut tota raó i control... però s'havia sentit bé.
En Bane
havia passat una nit llarga i sense dormir tractant de reconciliar les dues
emocions: triomf i remordiment. Però quan la convocació va arribar aquell matí,
el seu conflicte interior va ser escombrat per preocupacions més immediates.
La
mort d'en Fohargh tindria repercussions. El combat se suposava que era per
provar als aprenents, endurir el seu coratge a través de la lluita i el dolor.
No era per matar. Tots i cada un dels deixebles a l'Acadèmia, des de Sirak fins
a l'últim i més baix dels estudiants, tenia l'habilitat de convertir-se en un
Mestre. Cadascun posseïa un do extremadament rar en el Costat Fosc, un do que
se suposava que era per a ser usat contra els Jedi, no els uns contra els
altres.
En
matar a Fohargh, en Bane havia reduït les files de Mestres Sith en potència. Hi
havia donat un cop seriós als esforços de guerra. Cada aprenent a l'Acadèmia
era valorat més que tota una divisió de soldats Sith. Hi havia destruït una
eina valuosa. Per això, sospitava ell, seria castigat seriosament.
Mentre
marxava cap a la trobada que podia decidir el seu destí, va tractar d'apartar
tant la por com la culpa de la seva ment. Res del que fes ara podia portar de
tornada a Fohargh. El makurth se n'havia anat, però en Bane estava encara aquí.
I era un supervivent. Havia de ser fort. Havia de trobar alguna manera de
justificar les seves accions davant Lord Qordis.
Ja
estava reunint els seus arguments. En Fohargh havia estat feble. En Bane no l'havia
només matat: l'havia exposat. Qordis i els altres Mestres incitaven a la
rivalitat i la dissensió entre els aprenents al seu càrrec. Entenien el valor
del desafiament i la competència. Aquells que demostraven ser prometedors -els
individus que s'elevaven sobre els altres- eren recompensats. Rebien instrucció
un a un amb els mestres per assolir tot el seu potencial. Aquells que no podien
mantenir el ritme eren deixats enrere. Aquest era el camí del Costat Fosc.
La
mort d'en Fohargh no era més que una extensió natural de la filosofia del Costat
Fosc. La seva mort era el fracàs definitiu, el seu propi fracàs. Per què
s'hauria de culpar-lo per la debilitat d'un altre?
El
seu pas es va accelerar i va estrènyer les seves dents en frustració enfadada.
No era d'estranyar que les seves emocions estiguessin tan en conflicte. Els
ensenyaments de l'Acadèmia es contradeien a si mateixes. El Costat Fosc no
permetia la pietat, no permetia el perdó. Tot i així s'esperava que els
aprenents retrocedissin una vegada que haguessin superat els seus oponents a
l'anell de duels. Era antinatural.
Hi
havia assolit el llindar de la porta d'en Qordis. Va vacil·lar, breument
oscil·lant entre la por al que seria el seu càstig i ràbia davant la situació
impossible en la qual se li posava a ell i a tots els altres aprenents cada
dia.
La
ràbia, va decidir finalment, li seria de més utilitat.
Va
colpejar agudament la porta, llavors la va obrir quan va arribar l'ordre
d'entrar des de dins. Qordis estava agenollat al centre de la cambra, en una meditació
profunda.
Bane havia estat a la seva habitació abans, però no podia evitar meravellar-se
davant l'extravagància. Les parets estaven adornades amb tapets cars i
cortinatges. Brasers daurats i encensers cremant el fort encens estaven
dispersos aleatòriament per proveir d'un tènue brillantor en l'aire boirós. En
una cantonada hi havia un llit gran, luxós. En una altra hi havia una taula
d'obsidiana intrincadament gravada, un petit cofre sobre ella.
La
tapa del cofre estava oberta, revelant la joieria de l'interior: collarets i
cadenes de metalls preciosos, anells d'or i platí incrustats amb ostentoses
gemmes. En Qordis s'esforçava molt per a envoltar-se de béns materials i en els
embolcalls de la riquesa, i s'esforçava molt més en assegurar-se que els altres
s'adonessin de la seva opulència. En certa manera, sospitava ell, el Lord Sith
obtenia plaer -i poder- del desig cobdiciós i l'avarícia que les seves
possessions inspiraven en altres.
Les
quincalla tenien poc interès per a Bane, però. Estava més impressionat pels
manuscrits i toms que s'alineaven a les prestatgeries de la paret, cada un, un
magnífic volum embolicat en pell estampada amb un bany d'or. Molts dels volums
tenien milers d'anys, i ell sabia que contenien els secrets dels Sith antics.
Per
fi Lord Qordis es va posar dret, alt i recte per poder mirar avall al seu
estudiant amb els seus ulls grisos, enfonsats.
-Das'im
em va dir el que va passar ahir al matí -va dir ell-. M'ha dit que ets
responsable per la mort d'en Fohargh. -El to greu de la seva veu no li donava
pistes a Bane sobre el seu estat emocional.
-No
sóc responsable per la seva mort -va contestar en Bane amb calma. Estava
enfadat, però no era estúpid. Va escollir les seves següents paraules amb molta
cura; volia convèncer a Lord Qordis, no enfadar-lo-. Fohargh va ser qui va
baixar la seva guàrdia. Es va tornar vulnerable en l'anell. Hi hauria mostrat
debilitat no prendre avantatge d'això.
La
seva afirmació no era del tot certa, però s'acostava bastant a la realitat. Una
de les primeres lliçons que en Kas'im ensenyava als estudiants era com
construir un escut protector al voltant de si mateixos en combat per prevenir
que un enemic utilitzés la Força contra ells. Un oponent amb talent en la Força
podria llançar lluny el teu sabre làser, colpejar-te per desequilibrar-te, o
fins i tot extingir la fulla del teu sabre làser sense un toc de mà o d'arma.
Un escut de Força era la protecció més bàsica -i la més necessària- que hi
havia.
S'havia
tornat instintiu per a tots els aprenents, gairebé una segona naturalesa. Tan
aviat com es desembeinava l'espasa, el vel protector s'alçava. Protegir-se
contra els poders de la Força de l'enemic i obscurir les teves pròpies
intencions requeria tanta concentració i energia com augmentar la teva
habilitat física o anticipar els moviments del teu enemic. Era aquesta part
invisible del combat, la lluita invisible de voluntats, no la interacció òbvia
de cossos i espases, la que més de les vegades, decidia el destí d'un duel.
-Kas'im
diu que en Fohargh no va baixar la seva guàrdia -contraatacà en Qordis-. Diu
que tu simplement la vas esquinçar. Les seves defenses no podien aguantar
davant el teu poder.
-Mestre,
està dient que hauria de retrocedir si el meu oponent és feble? -Era una
pregunta carregada, és clar. Una que en Qordis ni tan sols es va molestar a
respondre.
-Una
cosa és derrotar un oponent en l'anell. Però fins i tot una vegada que havia
caigut, vas continuar atacant-lo. Estava derrotat molt abans que el matessis.
El que vas fer no va ser diferent de colpejar amb l'espasa contra un enemic
caigut i inconscient... una cosa que no està permès en l'anell d'entrenament.
Les
paraules van colpejar massa a prop, traient a la llum la culpa que en Bane
havia tractat d'enterrar fins i tot mentre caminava cap a aquesta trobada.
Qordis estava en silenci, esperant la reacció d'en Bane. Bane havia de fer
algun tipus de resposta. Però l'única resposta a la qual podia arribar era una
pregunta amb la qual havia estat lluitant en les hores del crepuscle abans de
l'alba.
-Kas'im
sabia el que estava passant. Podia veure el que estava fent. Per què no em va
aturar?
-Per
què no, certament? -va respondre suaument en Qordis-. Lord Kas'im volia veure
el que passaria. Volia veure com actuaries en aquesta situació. Volia veure si
series piadós... o si series fort.
I
de sobte en Bane es va adonar que no havia estat cridat a l'habitació del
Mestre per a ser castigat.
-Jo...
Jo no ho entenc. Vaig pensar que estava prohibit assassinar a un altre
aprenent.
En Qordis
va assentir.
-No
podem tenir els estudiants atacant-se els uns als altres en els passadissos;
volem que el vostre odi sigui dirigit contra els Jedi, no els uns contra els
altres. -Les paraules van fer ressò de la discussió que havia tingut Bane amb
si mateix només uns minuts abans. Però el que va arribar després era una cosa
que no havia anticipat.
-Malgrat
això, la mort d'en Fohargh pot ser que hagi resultat ser una pèrdua menys si
t'ajuda a aconseguir tot el teu potencial. Es poden fer excepcions per a
aquells que són forts en el Costat Fosc.
-Com
Sirak? -va preguntar en Bane, les paraules van sortir de la seva boca abans que
tan sols se n'adonés del que estava dient.
Afortunadament,
la pregunta va semblar entretenir a Lord Qordis en lloc d'ofendre'l.
-Sirak
entén el poder del Costat Fosc -va dir amb un somriure-. La passió alimenta al Costat
Fosc.
-La
pau és una mentida, només hi ha passió. -Va murmurar en Bane per costum-. Amb la
passió, obtinc força.
-Exactament.
-En Qordis semblava complagut, encara que era difícil dir si amb si mateix o
amb el seu estudiant-. Amb la força, obtinc poder; amb el poder, obtinc
victòria.
-Amb
la Victòria les cadenes es trenquen -va recitar en Bane obedientment.
-Entén
això, realment entén-lo, i el teu
potencial serà il·limitat!
En Qordis
va fer un gest de despatxar-lo amb la seva mà, llavors es va assentar de nou en
la seva estoreta de meditació mentre en Bane es girava per anar-se'n. A la
porta de l'habitació, però, el jove es va aturar i es va girar.
-Què
és el Sith'ari? -va deixar anar.
En Qordis
va inclinar el seu cap a un costat.
-On
has escoltat aquesta paraula? -La seva veu era greu.
-He...
He escoltat que altres estudiants la fan servir. Sobre Sirak. Diuen que podria
ser el Sith'ari.
-Alguns
dels textos antics parlen del Sith'ari -va respondre en Qordis lentament, fent
un gest amb una urpa carregada d'anells cap als llibres dispersos per
l'habitació-. Diuen que els Sith un dia seran liderats per un ésser perfecte,
un que personificarà al Costat Fosc i a tot pel que lluitem.
-Sirak
és aquest ens perfecte?
En Qordis
va arronsar les espatlles.
-Sirak
és l'estudiant més fort de l'Acadèmia. Per ara. Potser arribat el temps ens
sobrepassi a Kas'im i a mi i a tots els altres Lords Sith. Potser no. -Ell es va
detenir-. Molts dels Mestres no creuen en la llegenda del Sith'ari -va
continuar ell després d'un moment-. Lord Kaan la desacredita, per exemple. Va
contra la filosofia que transcendeix a la Germandat de la Foscor.
-Què
hi ha de vostè, Mestre? Creu en la llegenda?
En Bane
va esperar mentre en Qordis considerava la seva resposta. Va semblar una
eternitat.
-Aquestes
són preguntes perilloses -va dir finalment el Lord fosc-. Però si el Sith'ari
és més que una llegenda, simplement no naixerà com l'exemplar de tots els nostres
ensenyaments. Ell, o ella, haurà de forjar-se en el gresol de les dificultats i
la batalla per aconseguir aquesta perfecció. Alguns argumentarien que tal
entrenament és el propòsit d'aquesta Acadèmia. Però jo contestaria insistint
que entrenem als nostres aprenents perquè s'uneixin a les files dels Lords Sith
perquè puguin romandre al costat d'en Kaan i de la resta de la Germandat.
Adonant-se
que aquesta era una resposta tan bona com qualsevol que fos a tenir, en Bane va
assentir i va marxar. Havia estat absolt pel seu crim, perdonat a causa del seu
poder i potencial. Hi hauria d'haver estat exultant, triomfant. Però per algun
motiu tot en el que podia pensar mentre es dirigia cap al sostre per unir-se
als altres estudiants era en els clapoteigs enganxosos dels esbufecs mortals d'en
Fohargh.
Aquella
nit, en la privadesa de la seva habitació, Bane va lluitar per donar-li un
sentit al que havia passat. Va buscar la saviesa més profunda darrere de les
paraules del Mestre. En Qordis havia dit que les seves emocions -la seva ràbia-
li havien fet invocar la força per derrotar a Fohargh. Ell va dir passió
alimentada pel Costat Fosc. En Bane ho havia sentit massa vegades per saber que
era cert.
Però
no podia treure's la sensació de sobre que hi havia quelcom més que això. No es
considerava a si mateix una persona cruel. No creia que fos implacable o sàdic.
Malgrat tot com explicar el que li havia fet a l'indefens makurth? Havia estat
assassinat, o execució... i en Bane estava tenint problemes en acceptar-ho.
Tenia
un munt de sang a les seves mans: havia matat a centenars, potser fins i tot a
milers, de soldats de la República. Però allò havia estat la guerra. I l’alferes
que havia matat a Àpatros havia estat un cas de defensa pròpia. Aquells eren
tots casos de matar o morir, i no tenia penediment pel que havia fet. No com
ahir.
No
importava com ho intentés, no podia trobar una forma de justificar el que havia
passat en l'anell. En Fohargh li havia provocat, alimentant la seva ràbia i la
seva fúria letal. Tot i així, ni tan sols podia utilitzar l'excusa que s'havia
deixat portar per la calor del moment. No si anava a ser honest amb si mateix.
Hi havia sentit les seves emocions enrabiar-se a través d'ell mentre atreia al Costat
Fosc, però l'acte en si mateix havia estat fred i deliberat. Calculat, fins i
tot.
Estirat
al seu llit, en Bane no podia evitar preguntar-se si la relació entre la passió
i el Costat Fosc era més complexa del que en Qordis l'havia fet semblar. Va
tancar els ulls, pensant en el que havia passat. Va fer respiracions lentes,
profundes, tractant de romandre en calma i indiferent per poder analitzar el
que havia anat malament.
Havia
estat humiliat i avergonyit, i havia respost amb ràbia. La seva ràbia li havia
deixat invocar al Costat Fosc per llançar-se contra el seu enemic. Podia
recordar un sentiment d'eufòria, o triomf, quan Fohargh va ser tombat per
l'aire. Però hi havia alguna cosa més també. Fins i tot en la victòria, el seu
odi havia seguit creixent, alçant-se com les flames d'un foc que només podia
ser sufocat amb sang.
La
passió alimentava al Costat Fosc, però, i si el Costat Fosc també alimentava la
passió? L'emoció portava poder, però aquest poder augmentava la intensitat
d'aquestes emocions... les quals al seu torn portaven a un increment de poder.
En les circumstàncies correctes, crearia un cicle que acabaria només quan una
persona arribés als límits de la seva habilitat per comandar la Força, o quan
l'objectiu de la seva ràbia i odi fos destruït.
Malgrat
la calor a la seva habitació, un gelat calfred va córrer per l'esquena d'en
Bane. Com era possible contenir o controlar un poder que s'alimentava de si
mateix? Com més aprenia, com a aprenent, a esgrimir la Força, més li
controlaven les seves emocions. Com més fort es tornava una persona, menys
racional seria. Era inevitable.
No, va pensar en Bane.
Hi havia passat una cosa per alt. Havia de ser així. Si això fos cert, els
mestres estarien ensenyant als estudiants tècniques per evitar aquesta
situació. Estarien aprenent a distanciar-se a si mateixos de les seves pròpies
emocions, fins i tot mentre les utilitzaven per atraure el Costat Fosc. Però no
hi havia res d'això en el seu entrenament, de manera que l'anàlisi d'en Bane
havia de ser erroni. Havia de ser-ho!
Quelcom
així com tranquil·litzat, en Bane va deixar que els seus pensaments anessin a
la deriva cap a la comoditat del son.
-Em poses malalt -va escopir el seu
pare-. Mira quant menges! Ets pitjor que un kríffid porc zucca!
En Des tractà d'ignorar-lo. Es va
enfonsar en el seu seient a la taula i es va concentrar en el menjar del seu
plat, portant-ne lentes cullerades a la boca.
-M'escoltes, noi? -va deixar anar el
seu pare-. Creus que el menjar davant teu és gratis? Jo vaig pagar per aquest
menjar, ja ho saps! He treballat cada dia d'aquesta setmana i encara dec més
ara que el que ho feia al començament del maleït mes!
En Hurst estava borratxo, com estava normalment.
Els seus ulls eren vidriosos, i encara feia pudor de les mines; ni tan sols
s'havia molestat a dutxar-se abans de donar-li a l'ampolla que tenia guardada
sota els llençols de la seva llitera.
-Vols que comenci a treballar torns
dobles per sustentar-te, noi? -va cridar ell.
Sense mirar per sobre del seu plat en Des
murmurà,
-Jo treballo tantes jornades com tu.
-Què? -va dir en Hurst, amb la seva
veu caient a un murmuri amenaçador-. Què acabes de dir?
En lloc de mossegar-se el llavi, en Des
mirà per sobre del seu plat i just als ulls vermells, ennuvolats del seu pare.
-He dit que jo treballo tantes
jornades com tu. I només tinc divuit anys.
En Hurst va apartar la seva cadira de
la taula d'una empenta i es va alçar.
-Divuit, i encara massa ximple per
saber quan mantenir la boca tancada. -Ell va capcinejar de costat a costat en
una decepció exagerada. Una ruïna[1]
sagnant de la meva existència és el que tu ets.
Llançant la seva forquilla cap avall
en el seu plat, en Des va empènyer cap enrere la seva pròpia cadira de la taula
i es va alçar amb tota la seva altura. Ell era més alt que el seu pare ara, i
el seu port estava començant a omplir-se amb els músculs guanyats en els
túnels.
-Vas a colpejar-me ara? -Li va grunyir
al seu pare-. Vas a ensenyar-me una lliçó?
La mandíbula d'en Hurst estava ben
oberta.
-Què brix passa amb tu, noi?
-Estic malalt d'això -va deixar anar en
Des. Em culpes a mi de tots els teus problemes, però tu ets el qui s'està
bevent tots els nostres crèdits. Potser si et tornessis sobri podríem sortir
d'aquest pudent món!
-Tu cadell de Mudcrutch, bocamoll! -va
rugir en Hurst, bolcant la taula de manera que va colpejar contra la paret. Va
saltar sobre l'espai ara buit entre ells i va agafar-lo pels seus canells en
una agafada tan irrompible com un parell de manilles de duracer. El jove va
tractar d'alliberar-se, però el seu pare li sobrepassava en pes per uns vint-i-pocs
quilos, gairebé la meitat dels quals eren múscul.
Sabent que era inútil, en Des deixà de
lluitar després d'un parell de segons. Però no anava a cobrir-se i plorar. No
aquesta vegada.
-Si vas a colpejar-me aquesta nit -va
dir ell-, recorda que podria ser l'última vegada, vell. Serà millor que sigui
una de bona.
En Hurst ho va fer. Va il·luminar al
seu fill amb la fúria salvatge d'un home amargat, sense esperances. Li va
trencar el nas; li va posar morats tots dos ulls. Li va fer saltar dues dents,
li va partir el llavi, i li va trencar les costelles. Però durant tot això en Des
mai va dir ni una paraula, i no vessar ni una sola llàgrima.
Aquella nit, mentre en Des estava
estirat al seu llit massa masegat i tumefacte per dormir, un únic pensament
passava per la seva ment, apagant els forts roncs borratxos d'un Hurst
inconscient a la cantonada.
Espero
que moris. Espero que moris. Espero que moris.
Mai va odiar al seu pare tant com en
aquell moment. Va visualitzar un cop de mà gegant prement el cor cruel del seu pare.
Espero
que moris. Espero que moris. Espero que moris.
Les paraules van rodar i rodar, un
mantra sense fi, com si pogués fer-les realitat a través de la pura força de
voluntat.
Espero
que moris. Espero que moris. Espero que...
En Bane
es va aixecar amb un sobresalt, el seu cor bategant i el seu cos banyat en suor
de terror mentre colpejava els llençols enredats a les seves cames. D'un breu
segon va pensar que estava de tornada a Àpatros en l'estreta habitació plena
amb Hurst i l'aclaparadora pudor de la beguda. Llavors es va adonar d'on era, i
el malson va començar a esvair-se. Una horrible revelació va lliscar per
substituir-lo.
En
Hurst havia mort aquella nit. Les autoritats ho havien atribuït a una mort
natural. Un atac de cor, portat per una combinació de massa alcohol, una vida
treballant a les mines, i el sobreesforç de colpejar al seu fill gairebé fins a
la mort amb les seves mans nues. Mai van sospitar la veritable causa. Ni tampoc
ho va fer ell. No fins ara.
Tremolant
lleugerament, es va donar la volta, exhaust però sabent que el somni no
tornaria aquella nit.
En Fohargh
no era la primera persona a qui havia assassinat amb la Força. Probablement no
seria l'última. En Bane era prou llest per entendre-ho.
Sacsejant
el cap per allunyar el record de la mort d'en Hurst. L'home no mereixia
llàstima o misericòrdia. El feble sempre seria aixafat pel fort. Si an Bane
volia sobreviure, havia de tornar-se un dels forts. Això és pel que estava aquí
a l'Acadèmia. Aquesta era la seva missió. Aquest era el camí del Costat Fosc.
Però
la revelació no va fer res per apaivagar el sentiment de nàusees en el seu
estómac, i quan va tancar els ulls encara podia veure la cara del seu pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada