Camí de destrucció (XXI)

Anterior

PART TRES

21

Lord Hoth, Mestre Jedi i general actiu de les forces de la República a Ruusan, s'asseia ajupit en una soca fora de la seva tenda i mirava amunt cap als núvols foscos surant sobre el campament. Aclucà els ulls davant del cel malenconiós com si pogués esvair la tempesta que s'acostava amb la ferocitat de la seva expressió.

-Hi ha res que li pertorba, Lord Hoth?

La veu del Mestre Pernicar, el seu amic de feia temps i mà dreta durant la seva interminable campanya, va cridar la seva atenció de tornada cao a on pertanyia.

-Què no em pertorba, Pernicar? -va preguntar ell amb un sospir pesat-. Estem escassos de menjar i packs mèdics. Els nostres ferits superen en nombre als sans. Els exploradors informen que hi ha reforços de camí per assistir a Kaan i als seus Sith. -Ell va colpejar la mà contra una genoll-. Tot el que tenim venint a la nostra ajuda són joves i nens.

-Nens que són poderosos en la Força -li va recordar Pernicar-. Si no els vam reclutar al nostre costat, els Sith els clamaran per al seu.

-Maledicció, Pernicar, només són nens! Necessito Jedi. Completament entrenats. Tots els que puguem reunir. Però encara hi ha membres del nostre propi Orde que rebutgen ajudar-nos.

-Potser és per com el hi has preguntat -va dir una nova veu des de darrere d'ell.

Hoth es va fregar la templa però no es va girar per encarar a qui parlava. Lord Valenthyne Farfalla havia estat un dels primers Mestres Jedi a unir-se a l'Exèrcit de la Llum a Ruusan. Hi havia lluitat gairebé en cada confrontació, i els Sith l'havien arribat a conèixer bé: Farfalla era difícil de passar per alt fins i tot en el caos de la batalla.

Tenia llargs rínxols caient de pèl daurat que penjaven passant les seves espatlles. La placa pectoral de la seva armadura també era daurada, abrillantada i polida fins a brillar abans de cada batalla. Estava retallada amb unes mànigues vermelles brillants i adornada amb robins que anaven a joc amb el color dels seus ulls i contrastaven amb la seva pàl·lida pell.

Lord Hoth li trobava insofrible. Farfalla era un lleial servent a la llum, però també era un imbècil banal i gallejant que passava més temps seleccionant el guarda-roba abans de cada batalla del que ho feia planejant l'estratègia. Farfalla era l'última persona amb la qual volia tractar ara.

-Si haguessis mostrat més tacte, Lord Hoth -va continuar en Farfalla, sortint a la vista-, podries haver atret a més Jedi a la teva causa.

-No hauria d'haver de persuadir! -va rugir en Hoth, saltant sobre els seus peus i movent els seus braços en exasperació. Farfalla va saltar amb agilitat fora del seu camí-. Estem lluitant contra els Sith! El Costat Fosc ha de ser destruït! Podríem fer-ho si més Jedi estiguessin aquí!

-Hi ha alguns que no ho veuen així -va dir amb calma Pernicar. S'havia acostumat a les explosions d'en Hoth durant el seu temps a Ruusan, i havia après a ignorar-les, la major part del temps.

-Hi ha altres mons de la República a part d'aquest que estan sota atac -va ficar basa Farfalla-. Molts Jedi estan ajudant a les tropes de la República en altres sectors, ajudant-los contra les flotes Sith.

Hoth va escopir a terra i estava content de veure la mirada d'en Farfalla de disgust horroritzat.

-Aquestes flotes pot ser que volin amb la insígnia dels Sith, però estan fetes d'éssers ordinaris. La República té els números per derrotar-los. No necessiten l'ajuda dels Jedi per fer-ho. Tots els Sith reals... els Lords Foscos... són aquí ara. Si derrotem a la Germanor de la Foscor, la rebel·lió Sith es col·lapsarà. No entenen això?

Hi va haver un llarg silenci mentre els altres dos intercanviaven mirades intranquil·les. Va ser en Pernicar qui finalment va trobar el coratge de respondre.

-Alguns dels Jedi creuen que no hauríem d'estar aquí. Senten que l'única cosa que manté unida la Germandat és el seu odi a l'Exèrcit de la Llum. Clamen que si ens desbandem i rendim Ruusan, llavors els Sith ràpidament es tornaran els uns contra els altres, i la Germandat es farà miques ella mateixa.

En Hoth va capcinejar en incredulitat.

-No veuen quina gran oportunitat tenim aquí? Podem escombrar als seguidors del Costat Fosc d'una vegada per totes!

-Alguns argumentarien que aquest no és el propòsit del nostre Orde -va suggerir suaument Farfalla-. Els Jedi són defensors de la República. Creuen que l'Exèrcit de la Llum està prolongant la rebel·lió enfortint la resolució dels Sith. Diuen que realment estàs fent mal a la República que vas jurar defensar.

-Això és el que tu creus? -va grunyir en Hoth.

-Lord Farfalla ha estat amb nosaltres des del principi -li va recordar Pernicar-. Només t'està dient el que diuen els altres... aquests Jedi que no han vingut a Ruusan.

-Els Sith estan rebent reforços de Korriban -va grunyir en Hoth-. Nosaltres amb prou feines tenim prou números per contenir-los així. Els ho hauré de fer entendre!

-Probablement tindríem més èxit si algú més s'aproximés a ells -va dir en Farfalla-. Hi ha alguns que creuen que això s'ha convertit en una vendetta personal per a tu. No veuen Ruusan com la lluita definitiva entre la llum i la foscor, sinó més aviat com una baralla entre tu i Lord Kaan.

En Hoth va seure amb cansament.

-Llavors estem condemnats. Sense reforços serem superats.

En Farfalla es va ajupir al seu costat, deixant la seva mà, amb una manicura perfecta i fortament perfumada, sobre l'espatlla fornida d'en Hoth. Li va portar cada unça de disciplina al general Jedi no treure-se-la de sobre.

-Enviï'm, senyor -va dir en Farfalla seriosament-. He estat aquí des del principi; crec en aquesta causa tan fortament com vostè.

-Per què t'escoltarien a tu més que a mi?

En Farfalla va deixar anar un riure alt, trinant que li va fer esmussar les dents a Hoth.

-Senyor, malgrat tota la seva habilitat en la batalla i tot el seu poder en la Força, és d'alguna manera escàs en el delicat art de la diplomàcia. És un general brillant, i la seva naturalesa taciturna li serveix bé quan dóna ordres a les seves tropes. Desafortunadament, pot mantenir en aquells que no estan sota el seu comandament a ratlla.

-És massa tallant, senyor -va aclarir en Pernicar.

-Això és el que acabo de dir -va insistir en Farfalla amb només una ombra de molèstia. Llavors va continuar: D'altra banda, la gent em troba a mi enginyós i encantador. Puc ser bastant persuasiu quan cal. Doni'm permís per reclutar altres per a la nostra causa, i tornaré amb cent... no, tres-cents! Jedi preparats per unir-se a l'Exèrcit de la Llum.

Hoth va deixar caure el seu cap en les seves mans de nou. La seva templa estava bategant: Farfalla sempre semblava tenir aquest efecte sobre ell.

-Vés -va murmurar sense mirar amunt-. Si estàs tan segur que pots portar-me reforços, llavors porta-me'ls.

En Farfalla va fer una extravagant reverència, llavors es va girar amb una floritura i se'n va anar, la seva seguretat d'or sortint a dojo darrere d'ell en el vent aixecant-se de la tempesta que s'acostava.

Tan aviat com va estar fora de l'abast de l'oïda, Pernicar va parlar de nou.

-És això savi, senyor? Els nostres números ja són escassos. Quant creu que podrem sobreviure sense ell?

La pluja va començar a caure en grans gotes, pesades, i una idea va saltar a la ment d'en Hoth.

-Els Sith no poden derrotar-nos si no ens aixequem i lluitem -va dir ell-. No els donarem ocasió. L'estació humida és aquí; les pluges faran impossible que els seus rastrejadors ens trobin. Ens ocultarem al bosc, fustigant-los amb ràpids atacs i emboscades abans que ens esvaïm de tornada en els arbres.

-Aquesta estratègia no funcionarà una vegada que l'estació seca arribi -va advertir en Pernicar.

-Si Farfalla no m'ha portat els meus reforços per llavors, no importarà -va contestar en Hoth.

* * *

Els cinc Intrusos -petites naus de transport, d'abast mitjà multitropes utilitzades pels Sith- escombraven baix per l'horitzó de Ruusan. Cada navili portava una tripulació de deu, composta completament d'antics estudiants i mestres de l'Acadèmia de Korriban.

A la nau líder, la Githany manejava els controls amb la precisió calmada d'un pilot altament entrenat. Ella havia après a volar realment en un navili de la República, però les bases eren les mateixes.

Els Intrusos eren més lleugers i més ràpids que els transports Bivac preferits per la República. Els Intrusos tenien menys plaques d'armadura, sacrificant la seguretat dels ocupants de l'interior a canvi d'un major abast i maniobrabilitat. Com per demostrar el punt, ella va llançar el seu navili baix, i fortament, cap a babord, portant-los tan a prop de la superfície del planeta que les fulles dels arbres dels grans boscos de Ruusan tremolaven al pas del seu motor d'ions.

Els altres navilis van seguir el seu camí, sense trencar mai la formació. Enllaçats amb la Githany a través de la Força, els altres pilots van reaccionar al perfecte uníson a cada moviment seu. Si ella cometia un error, tot el comboi cauria. Però la Githany no cometia errors.

-Seria més segur pujar més amunt sobre la línia dels arbres -va observar Lord Qordis des del seu seient al costat de la Githany a la cabina de comandaments.

-No vull que els Jedi captin res en els seus escàners -va explicar ella, la seva atenció centrada en evitar que la nau s'estavellés contra l'oceà de fusta a mers metres sota el casc-. La Germandat no ha assegurat aquesta regió. Si un esquadró d'observadors ens fixa, aquests transports no estan equipats amb suficient poder de foc per contenir-los.

Lluny en la distància, mitja dotzena de petits caces van sortir a la vista, la seva trajectòria portant-los en una línia recta per interceptar el camí dels Intrusos. Qordis va maleir, i la Githany es va preparar per començar les maniobres evasives.

Un segon més tard va reconèixer el perfil distintiu dels Voltors Sith i va respirar un sospir d'alleujament.

-La nostra escorta és aquí -va dir ella.

Estarien al campament base Sith en un parell de minuts, i amb els Voltors aquí per captar qualsevol caça Jedi que arribés ja no hi havia necessitat de volar tan perillosament a prop de les copes dels arbres. Ella podria afluixar la palanca per portar la nau cap amunt a una altura més segura.

En el seu lloc, ella va mantenir el seu rumb. Gaudia de l'emoció d'estar a un diminut error d'un final instantani i ferotge. Per la seva postura rígida a la cadira del copilot, estava clar que en Qordis no compartia la seva opinió.

Una vegada que van haver assolit el bosc ella va accelerar la seva velocitat, llavors va portar més baix la seva nau amb gràcia cap al camp d'aterratge a la vora del campament d'en Lord Kaan.

Una petita col·lecció de Mestres Sith, en Kaan dret al capdavant, esperava per saludar els reforços mentre desembarcaven. Havien d'haver estat només cinquanta en nombre, però cada un d'ells era un Lord Sith: més poderós que tota una divisió de soldats.

Mentre ella s'obria pas sota la rampa de sortida de la nau, la Githany va ser ràpida en entendre per què la seva presència havia estat sol·licitada tan urgentment. Més enllà de la reunió de Lords Foscos, la resta del campament dispers en els límits de la seva visió i tot el que podia veure, era una imatge de lúgubre desesperació. Tendes esparracades i atrotinades reunides en petits anells de cinc albergaven al gruix de l'exèrcit: habitacles de tela tacats i gastats pel vent i la pluja. Dispersos entre ells estaven els navilis repulsors, les torretes pesades, i altres instruments de guerra. L'equip estava cobert de fang sec i taques d'òxid, com si els esforços per mantenir-los apropiadament haguessin estat abandonats.

Les tropes estaven disperses en petits focus, ajupits al voltant dels focs de cuina construïts en els cercles de tendes. Els seus uniformes estaven coberts de pols i brutícia; molts portaven embenats bruts sobre ferides que havien abandonat tota esperança de mantenir netes o estèrils. Les seves cares eren totes marcades pel sabor amarg de massa derrotes a mans dels seus enemics, i va ser la desesperança de les seves cares el que causava major impressió.

Lord Qordis semblava de pedra igualment davant l'escena depriment, i va fer una ganyota mentre Lord Kaan s'aproximava.

En Kaan semblava prim, la seva cara demacrada i gravada amb línies de preocupació. El seu pèl estava xop, malgirbat i desordenat. Una barba d'un dia aombrava el seu mentó, fent-li semblar vell i cansat. Semblava físicament més petit del que la Githany recordava. Disminuït. Menys imponent. L'espurna que havia trobat tan persuasiva quan l'havia trobat per primera vegada ja no hi era. Els seus ulls havien cremat una vegada amb el foc d'un home absolutament confiat del seu imminent èxit. Ara cremaven amb una cosa més. Desesperació. Bogeria, potser. No podia evitar-se preguntar si en Bane tenia raó.

-Benvingut, Lord Qordis: -va dir en Kaan, agafant el braç del nouvingut amb una salutació. Ell va alliberar la seva adherència i es va girar per dirigir-se al resta d'ells-. Benvinguts, tots vosaltres, a Ruusan.

-No esperava veure el teu exèrcit en una forma tan lamentable. -Va murmurar en Qordis.

Una mirada que havia d'haver estat ràbia parpellejà pels trets d'en Kaan. Llavors se'n va anar, reemplaçada per la brillant confiança que la Githany recordava. Va llançar enrere les seves espatlles i es va aixecar una mica més ferm.

-No pots jutjar la victòria d'una guerra sense veure la condició de tots dos bàndols. -Va dir ell secament-. Els Jedi estan encara en pitjor forma. La meva intel·ligència informa que les seves baixes són molt més grans que les nostres. Els seus subministraments s'estan esgotant; els seus números estan minvant. Tenim packs mèdics, menjar, i majors nombres. I ells no tenen nous reforços.

Va alçar la seva veu perquè arribés a través del campament, les seves paraules esclatant sobre el paisatge de tendes.

-Ara que sou aquí, la Germandat de la Foscor està a la fi completa!

Les tropes al campament es van aturar i li van mirar. Un parell es van alçar expectants dempeus. Hi havia foc en aquesta única afirmació simple; revifava l'esperança d'aquestes cendres humides per la fatiga i desesperació.

-Tot el poder dels Lords Sith està ara unit aquí a Ruusan -va continuar ell, projectant les seves paraules fins i tot al més distant dels seus seguidors. Arribant-los-hi amb l'innegable poder de la Força, ell els alimentava, els rejovenia, i omplia els seus esperits buits-. Som forts. Més forts que els Jedi. Som els campions del Costat Fosc, i aixafarem a Lord Hoth i als seus servents de llum!

Un gran crit va rugir d'entre les tropes. Aquells que estaven asseguts van saltar sobre els seus peus. Aquells que estaven drets van llançar els seus punys amunt a l'aire. El ressò dels seus ànims sacsejà el campament com un terratrèmol.

La Githany ho sentia de manera tan segura com la resta de les tropes. Era més que només les paraules. Era la forma en què les deia. Tots els dubtes i pors simplement es van esvair, aixafades pel pes d'una simple i breu xerrada. Era com si hagués estat forçada a obeir per un poder encara més gran que ella mateixa.

Es van obrir pas a través del campament, delectant-se en el nou optimisme de les tropes mentre Lord Kaan els portava a la gran tenda on tenien lloc les seves sessions de guerra. Un twi'lek rabassut es va posar al costat d'en Lord Qordis davant de la Githany. Portada pel moment, li va portar diversos segons recordar-lo: Lord Kopecz.

-On és en Bane? -va preguntar a Qordis, la seva veu tan baixa que només Qordis i la Githany probablement l'escoltaven.

-Bane se n'ha anat -va respondre en Qordis.

En Kopecz va grunyir.

-Què ha passat? El vas matar? -Ell va fer poc per ocultar el seu menyspreu.

-Encara viu. Però li ha donat l'esquena a la Germandat de la Foscor.

-El necessitem -va insistir en Kopecz-. És massa fort perquè simplement el deixis anar.

-Va ser elecció seva, no meva! -va deixar anar en Qordis.

Ells van continuar sense parlar. Kopecz al final va trencar el silenci, sospirant mentre preguntava.

-Al menys saps on va anar?

-No -va dir Qordis-. Ningú ho sap.

* * *

En Bane va treure al Valcyn de l'hiperespai en la vora més allunyada del sistema remot, llavors va encendre els motors d'ions i va continuar lentament cap a l'únic planeta habitable: un petit món atrapat en òrbita al voltant d'una estrella groga pàl·lida.

El nom oficial del planeta era Lehon -el mateix que el del sistema solar- però era més comunament referit com el Món Desconegut. Gairebé tres mil anys abans, en aquest sistema insignificant localitzat més enllà dels límits més allunyats de l'espai explorat, Darth Revan i Darth Malak havien descobert als Rakata: una espècie antiga d'usuaris de la Força que havien governat la galàxia molt abans del naixement de la República.

També havien descobert la Forja Estel·lar, una increïble estació espacial en òrbita i fàbrica... i un monument al poder del Costat Fosc. Una gran batalla s'havia lluitat aquí entre la República, liderada pel Mestre Jedi redimit Revan, i els Sith d'en Darth Malak. Malak havia caigut, els Sith van ser derrotats, i la Forja Estel·lar havia estat destruïda, encara que a un gran cost per a la República.

Fins i tot ara les restes d'aquesta titànica batalla romanien. Naus d'ambdues flotes havien estat atrapades a la cataclísmica explosió que havia destruït la Forja Estel·lar. Qualsevol cosa atrapada en les ones de xoc de la detonació, incloent la pròpia fàbrica immensa, havia estat torta i destruïda per la força de commoció, llavors fusionant-se per la calor de l'explosió en irreconeixibles trossos de metall fos.

Moltes de les restes s'havien fusionat en una àmplia banda que envoltava el petit planeta de Lehon com anells comuns en molts dels gegants gasosos de la galàxia. La resta de la runa estaven dispersos pel sistema, orbitant el sol com un vast camp d'asteroides que feia difícil la navegació, si no impossible.

En Bane va canviar els controls a manual i va prendre el control. Utilitzant la Força, va maniobrar la seva nau amb compte a través de la traïdora ruta d'obstacles. Li va portar gairebé una hora arribar al seu destí, i per quan finalment va passar més enllà de l'anell i cap a la relativa seguretat de l'atmosfera del Món Desconegut, estava suant per la intensa concentració.

No hi havia res de trànsit de naus amb el qual tractar, és clar. Ningú va contactar amb ell mentre queia del cel cap a la superfície del planeta, buscant un lloc per aterrar.

Els Rakata havien estat una espècie moribunda a la vora de l'extinció quan Revan i Malak els van descobrir. Virtualment, tota evidència de la seva existència més enllà del seu diminut món natal havia estat esborrada; havien estat purgats de la memòria galàctica. Res havia canviat significativament després de la Batalla de la Forja Estel·lar per alterar aquest fet.

Els oficials de la República havien estat al tant d'ells, és clar, però la seva existència mai havia estat oficialment reconeguda més enllà dels informes classificats del conflicte. Es creia que la població general no hauria reaccionat bé a la sobtada reemergència d'una espècie antiga que havia esclavitzat un cop a la majoria de la galàxia coneguda. Els pocs Rakata supervivents havien declinat deixar la seva llar ancestral, i els seus números havien estat insuficients per mantenir un pool genètic viable. Amb un parell més de generacions, la llarga i lenta extinció de la seva espècie va ser finalment completa.

Mantenir en secret l'existència dels Rakata havia demostrat ser una tasca sorprenentment simple. El sistema mai havia atret massa atenció després de la batalla. Encara que hi havia un munt descomunal de material de naus estel·lars abandonat després de la destrucció de la Forja Estel·lar, no s'havien fet intents de rescatar res d'ell. En lloc de profanar les tombes flotants dels seus soldats, la República va escollir honrar la memòria dels seus morts designant Lehon com un lloc històric protegit. Això feia tècnicament il·legal que qualsevol nau entrés en el sistema sense una autorització oficial.

Ningú mai es molestava a buscar tal permís. El sistema no tenia cap valor inherent de recursos, a part de la runa de naus estel·lars protegides. Estava localitzat ben lluny de qualsevol carretera hiperespacial establerta i de les rutes d'intercanvi, tan lluny que ni tan sols els contrabandistes es molestaven. Una petita anotació de la seva localització va ser afegida als registres oficials de la República, i va començar a mostrar-se com una brossa insignificant en les vores d'alguns dels gràfics estel·lars més detallats. A part d'això, bé podria no haver-hi existit.

En Bane entenia que no era tan simple com això. El Món Desconegut era un lloc poderós en la Força. Podia fins i tot haver estat el lloc de naixement dels primers servents del Costat Fosc: els líders Rakata que van dirigir la seva gent a conquerir i esclavitzar centenars de mons deu mil anys abans que la resta de la galàxia ni tan sols descobrís la tecnologia dels hipermotors. Aquest poder havia estat concentrat i centrat en la Forja Estel·lar, i hauria estat alliberat amb la seva destrucció.

Els Jedi entenien això, i temien quin mal havia d'engendrar-se en tal lloc. Els oficials de la República havien actuat a les seves ordres, aïllant el sistema sencer, posant-lo eficientment en quarantena de la resta de la galàxia. En els següents segles els Jedi havien treballat per mantenir ocults els seus secrets. La història d'en Revan i Malak continuava amb vida, com ho feien els rumors i especulacions sobre els Rakata, però la veritable naturalesa del Món Desconegut estava enterrada sota una pila de secrets i mentides per omissió.

En els arxius de l'Acadèmia, en Bane s'havia topat amb trossos i fragments que ocultaven la veritat. Al principi ni tan sols s'havia adonat de les implicacions del que estava veient. Un petit esment d'un món aquí. Una al·lusió a ell allà. L'entesa havia arribat lentament mentre desenredava els misteris del Costat Fosc. Mentre el seu coneixement creixia, s'havia acostat més i més a reunir el puzle complet. Havia pensat completar-lo en la Vall dels Lords Foscos però havia fracassat. Ara havia anat allà per reclamar l'última peça.

Sota ell, el món era un tapís de petites illes tropicals separades per un oceà blau brillant. Va utilitzar els sensors del Valcyn per identificar les masses de terra més grans, llavors es va balancejar per buscar un lloc on aterrar. L'illa estava coberta gairebé per complet per una jungla densa, frondosa, i no hi havia clars prou grans per a la seva nau. Finalment va frenar el propulsor i va començar un lent descens, aterrant el Valcyn a la platja de sorra de vidre a la vora de l'illa.

Tan aviat com els peus d'en Bane van tocar la superfície del Món desconegut ho va sentir: una profunda vibració, similar a la que havia sentit per primera vegada a Korriban però molt, molt més forta. Fins i tot l'aire se sentia diferent: carregat d'història antiga i secrets fa temps oblidats.

Dempeus amb l'esquena cap a l'oceà, mirant al mur virtualment impenetrable de boscos que cobria l'interior de l'illa, va percebre una cosa més, també: una presència: una força viva d'immensa grandària i força. S'estava movent cap a ell. Ràpidament.

Un parell de segons després podia escoltar-la aixafant la vegetació. Havia d'haver estat atreta per l'aterratge de la nau a la platja, un enorme caçador buscant una presa fresca.

El rancor va irrompre endavant des dels arbres i va començar a saltar sobre la sorra, bramant el seu terrible crit. En Bane va mantenir el terreny, veient-lo venir, meravellat davant la velocitat amb la qual l'enorme bèstia es movia. Quan hi havia escurçat la distància entre ells a menys de cinquanta metres, amb calma va alçar una mà i es va estendre amb la Força per tocar la ment del monstre carregant.

La seva ordre muda, va trontollar per aturar-se i es va mantenir al seu lloc, esbufegant. Amb cura de mantenir fermament a ratlla els instints depredadors de la criatura, en Bane es va aproximar al rancor. Romania calmat, tan dòcil com un tauntaun sent inspeccionat pel seu genet.

Per la seva mida, en Bane podia veure que era un mascle adult, tot i que la brillant coloració de la seva pell i el petit nombre de cicatrius suggerien que havia d'haver arribat a la seva edat adulta només recentment. Va passar el seu palmell per una de les seves enormes cames, sentint els músculs tremolar sota la pell mentre sondejava més profund en el cervell de l'animal.

No va trobar consciència, conceptes, o enteniment dels mestres que un cop van haver domat tals bèsties per utilitzar-les com a guardians i muntures. No estava sorprès: els Rakata s'havien esvaït molts segles abans que aquest rancor nasqués. Però en Bane estava buscant alguna cosa més.

Un conjunt d'imatges i sensacions li van assaltar. Innombrables caces a través del bosc, la majoria acabant en una matança amb èxit. Estripant nervis i ossos. El festí d'excavar la carn encara calenta. La recerca d'una companya. Lluitar amb un altre rancor per la dominació. I llavors, finalment, va trobar el que estava buscant.

Enterrat profundament en els records de la criatura hi havia la imatge d'una piràmide de pedra gegant de quatre costats oculta en les profunditats del cor de la jungla. El rancor l'havia vist només una vegada abans, quan encara era una criatura a cura de les seves mares del ramat. Tot i així l'estructura havia deixat una marca indeleble en la ment de la bèstia.

El rancor era un animal, el més alt de la piràmide alimentària del Món Desconegut. No coneixia la por, tot i així, va deixar sortir un gemec mentre en Bane treia a la llum el record d'aquest Temple. La bèstia es va estremir, sabent que s'esperava d'ella, però no tenia energies per fugir; la Força l'obligava a obeir.

Es va ajupir cap a terra, i en Bane va saltar sobre la seva esquena. Es va alçar amb cura sobre els seus peus, el seu genet penjant de les seves grans espatlles, encorbades. A l'ordre d'en Bane el rancor carregà amb ell, deixant la platja enrere i dirigint-se de tornada al bosc, portant-lo cap a l'antic Temple Rakata.

 Següent