Camí de destrucció (XXVI)

Anterior

26

Lord Hoth s'agitava i girava, incapaç de dormir. Els cruixits del seu catre s'unia al brunzit dels eixams d'insectes xucladors de sang que seguien al seu exèrcit on fos que acampessin. El soroll es componia del brunziment dels ocells nocturns d'ales petites atipant-se sobretot dels insectes que s'atipaven dels seus soldats. El resultat era un so estrident, formant una cacofonia que surava en els límits de l'escolta.

Però no eren els sorolls el que li mantenien despert, o l'implacable calor que li deixava amb una constant capa de suor al front, fins i tot a la nit. No eren les estratègies militars i els plans de batalla que passaven constantment per la seva ment. No eren cap d'aquestes coses, sinó la suma de totes juntes, i el fet que semblava no haver fi en aquesta maleïda guerra endimoniada. Les molèsties menors que havien estat tolerables durant els primers mesos a Ruusan s'havien magnificat per la frustració i la futilitat fins a turments insuportables.

Amb un grunyit enfadat va fer a un costat el fi llençol sota el qual dormia, llançant-lo a la cantonada oposada de la seva tenda. Balancejà les cames pel lateral i es va asseure a la vora del catre, inclinant-se cap endavant amb els seus colzes als genolls i el seu cap atrapat entre les seves mans.

Durant dos anys estàndard havia lliurat la seva campanya contra la Germanor de la Foscor aquí a Ruusan. Al principi, molts Jedi s'havien reunit al seu costat. I molts Jedi havien mort... massa. Sota el comandament de Lord Hoth s'havien sacrificat a si mateixos, oferint les seves pròpies vides pel bé d'una causa major. Tot i així ara, després de sis batalles principals -sense esmentar les innombrables escaramusses, expedicions, enfrontaments menors, i indecises batalles- res havia estat decidit. La sang de milers tacava les seves mans, i tot i així, no estava més a prop de la seva meta.

La frustració estava començant a donar lloc a la desesperació. La moral estava més baixa del que mai havia estat. Molts dels soldats murmuraven que en Farfalla tenia raó: el general havia deixat que Ruusan es convertís en la seva boja obsessió i els estava portant a la seva condemna.

En Hoth ja ni tan sols tenia la força per discutir amb ells. A vegades sentia com si hagués oblidat els motius pels quals havia anat allà en primer lloc. Una vegada podia haver hagut virtut en aquesta guerra, però tal noblesa s'havia perdut feia temps. Ara lluitava per venjança en nom d'aquells Jedi que havien caigut. Lluitava amb odi al Costat Fosc i pel que lluitaven. Lluitava per orgull i en un rebuig a admetre la derrota. Però més que tot, lluitava simplement perquè ja no sabia fer res més.

Encara que si abandonava ara, suposaria alguna diferència? Si ordenava retirar-se a les seves tropes, que evacuessin el planeta en les naus d'en Farfalla, canviaria alguna cosa? Si es feia a un costat i deixava la càrrega de lluitar contra els Sith -aquí a Ruusan o a qualsevol lloc de la galàxia- a un altre, trobaria finalment la pau? O simplement estaria traint a tots aquells que havien cregut en ell?

Desmantellar l'Exèrcit de la Llum ara, mentre la Germandat de la Foscor encara existia, deshonrava la memòria de tots aquells que havien mort en el conflicte. Seguir pressionant significava que molts més moririen segur... i ell mateix perdria la llum per sempre.

Es va recolzar i va tancar els ulls de nou. Però el somni no arribava.

-Quan totes les opcions estan malament -va murmurar per a si mateix en la foscor-, què importa quina esculli?

-Quan el camí davant teu no està clar -va respondre una veu etérea-, deixa que les teves accions siguin guiades per la saviesa de la Força.

En Hoth va alçar el seu cap per veure a través de la foscor de la tenda. Una figura era tot just visible en les ombres, dreta a l'altre costat.

-Pernicar! -va exclamar ell, llavors de cop i volta va preguntar-: Això és real? O en realitat estic adormit en el meu catre, i tot això no és altra cosa sinó un somni?

-Un somni és només un altre tipus de realitat -va dir Pernicar amb un entretingut capcineig. Va creuar la tenda lentament, acostant-se. Mentre s'aproximava, Hoth es va adonar que realment podia veure a través d'ell.

L'aparició va seure al catre. Les molles no van cruixir; era com si no tingués pes o substància en absolut.

Havia de ser un somni, es va adonar en Hoth. Però no volia despertar. En el seu lloc, es va aferrar desesperadament a l'oportunitat de veure el seu vell amic de nou, fins i tot si només era una il·lusió conjurada per la seva pròpia mort.

-T'he trobat a faltar -va dir ell-. Els teus consells, la teva saviesa. Els necessito ara més que mai.

-No estaves tan disposat a escoltar-me quan era viu -va respondre el Pernicar del seu somni, colpejant a la culpa més secreta i al penediment més profundament enterrat en el subconscient d'en Hoth-. Hi havia molt que podies haver après de mi.

Un pensament graciós va colpejar al general.

-Vaig ser jo el seu Padawan tot aquest temps, Mestre Pernicar? Tan jove i estúpid que ni tan sols sabia que estava tractant d'instruir-me en els camins de la Força?

En Pernicar va riure lleugerament.

-No, General. Cap de nosaltres és jove... encara que tots dos hem tingut més moments estúpids de la nostra part.

En Hoth va assentir ombrívolament. Per un moment no va dir res, només va gaudir de la presència d'en Pernicar un cop més, fins i tot si només hi era en esperit. Llavors, sabent que havia d'haver algun propòsit en aquesta xarada elaborada que el seu subconscient havia creat per a ell, va preguntar.

-Per què has vingut?

-L'Exèrcit de la Llum és un instrument del bé i la justícia -li va dir en Pernicar-. Tems haver perdut el teu camí, però mira en la Força i sabràs que has de fer per trobar-lo de nou.

-Fas que soni molt simple -va dir en Hoth amb un lleuger capcineig-. Realment he caigut tan lluny que ni tan sols puc recordar els ensenyaments més bàsics del nostre Orde?

-No és cap vergonya caure -va dir en Pernicar, aixecant-se-. Només és una vergonya si renúncies a aixecar-te de nou.

Hoth va sospirar amb força.

-Sé el que he de fer, però no tinc les eines per fer-ho. Les meves tropes estan a la vora del col·lapse: exhaustes i superades en nombre. I els altres Jedi ja no creuen en la nostra causa.

-Farfalla encara ho fa -va assenyalar en Pernicar-. Encara que tinguéssiu les vostres diferències, sempre va ser lleial.

-Crec que he allunyat a Farfalla de veritat -va admetre Hoth-. No vol tenir res més a veure amb l'Exèrcit de la Llum.

-Llavors per què les seves naus encara estan en òrbita? -Contraatacà en Pernicar-. El vas allunyar amb la teva ràbia, i tem que hagis caigut al Costat Fosc. Mostra-li que no és així i et seguirà de nou.

Pernicar va fer un pas enrere. Hoth podia sentir-se a si mateix començant el lent ascens a la consciència de nou. Podia haver lluitat contra això. Podia haver-se esforçat per romandre en el món dels somnis. Però hi havia feina per fer.

-Adéu, vell amic -va xiuxiuejar ell. Lentament, els seus ulls es van obrir, revelant el món en vigília i la buida foscor de la seva tenda-. Adéu.

El somni no va tornar a ell aquella nit. En el seu lloc va pensar llargament i fortament en el que Pernicar li havia dit en el seu somni. Pernicar sempre havia estat a qui acudia en els moments de confusió i problemes. Tenia sentit que la seva ment hagués conjurat la imatge del seu més estimat amic per posar-li de nou en el camí adequat.

Sabia el que havia de fer. S'empassaria el seu orgull i li demanaria perdó a Farfalla. Havien de posar a un costat les seves diferències personals pel bé dels Jedi.

A primera hora del matí va sortir de la seva tenda, determinat a enviar un enviat a Farfalla. Però per la seva sorpresa va trobar que una de la gent de Farfalla havia vingut a parlar amb ell.

-Em preguntava si hauria fet aquest viatge en va -va admetre la missatgera una vegada que Lord Hoth li va donar la benvinguda a la seva tenda-. Tenia por que rebutgés veure'm fins i tot a mi.

-Si haguessis vingut un dia abans, probablement hauries tingut raó -va confessar ell-. L'última nit vaig tenir una... revelació que va canviar les coses.

-Suposo que tenim sort que vingués avui, llavors -va contestar ella amb una inclinació cordial del seu cap.

-Sí, sort -va murmurar ell, encara que part d'ell creia que el moment del son no tenia res a veure amb la sort en absolut. Certament, la Força era una poderosa i misteriosa aliada.

* * *

En Bane encara podia sentir el verí en el sistema quan dirigia el reptador de terra per les planes vastes i buides d'Àmbria. El soroll del motor no ofegava massa el dringueig de la ferralla apilada a la part posterior. El dringueig li evitava que apartés els records dels amos anteriors del vehicle completament de la seva ment, però no sentia remordiments per les seves morts.

Va deixar els seus cossos estirats on havien caigut, enmig del camp de batalla on reunien els seus premis. Les seves morts li havien donat la força per seguir endavant, però ja la rauxa de poder que havia sentit s'estava esvaint. Tenia la força per mantenir al synox a ratlla per un parell d'hores més, però necessitava trobar una cura permanent.

Necessitava trobar a Caleb. Si podia arribar al sanador, encara hi hauria esperança. Però l'estatge de l'home estava encara a molts quilòmetres de distància.

Era només qüestió de temps fins que el seu cos sucumbís a la paràlisi i la seva ment fora empassada per la bogeria febril que portava amb si la toxina. Per ara, tot i així, la seva ràbia li permetia mantenir aclarits els seus pensaments.

No estava enfadat amb la Githany. Ella només havia actuat com una servent del Costat Fosc ho faria. La seva era ràbia cap a dins, cap a la seva pròpia debilitat i arrogància inapropiada. Havia d'haver anticipat la veritable profunditat de la seva astúcia.

En el seu lloc, li havia deixat enverinar-lo. I si moria ara, la seva gran revelació -la Regla de Dos, la salvació dels Sith- acabaria amb ell.

* * *

En Caleb va sentir el reptador de terra aproximar-se molt abans que el veiés o l'escoltés. Era com una tempesta al vent, un cel negre corrent per cobrir el sol. Quan el vehicle va rodar per aturar-se davant la seva cabana ja estava assegut fora esperant-lo.

L'home que va sortir era gran i musculat, un fort contrast amb la pròpia constitució d'en Caleb, prima i nerviüda. Portava roba fosca, i un sabre làser amb empunyadura de garfi enganxat al seu cinturó. La seva pell era grisa com la cendra, i els seus trets estaven retorçats en una expressió de crueltat i menyspreu. Fins i tot si no hagués estat sensible als camins de la Força, no hauria estat difícil per Caleb reconèixer-lo com un servent del Costat Fosc. El que no hauria percebut era com de poderós que era realment el seu lúgubre visitant.

Però en Caleb havia tractat amb homes i dones poderosos abans. Jedi i Sith per igual havien anat a ell en el passat, i els havia fet donar mitja volta a tots. Era un servent de la gent comuna, aquells que no es podien ajudar a si mateixos. No volia formar part de la guerra entre la llum i la foscor.

L'home va començar a caminar cap a ell, movent-se feixugament. La fètida pudor del verí sortia dels porus del Sith moribund, sufocant l'aroma de la sopa bullint que penjava del foc d'en Caleb. Llançant un pal a les brases per suscitar més calor, Caleb ara entenia la complexió antinatural del seu visitant. Els efectes del synox eren inconfusibles. Va suposar que el condemnat home tenia com a molt un dia abans que morís.

No va parlar fins que l'home es va aixecar directament sobre ell, alçant-se com l'espectre de la pròpia mort.

-Hi ha verí en el teu cos -va dir en Caleb plàcidament-. Has vingut a per la cura -va continuar ell-. No te la donaré.

L'home no va parlar. Poc sorprenentment, donat el seu estat. El verí hauria deixat la seva llengua esquerdada i inflada, la seva boca trossejada i embutllofada. Però no necessitava paraules per expressar el seu missatge mentre la seva mà agafava l'empunyadura del seu sabre làser.

-No tinc por de morir -va dir en Caleb, sense cap canvi en la seva veu-. Pots torturar-me si vols -va afegir ell-. El dolor no significa res per a mi.

Per provar el seu punt capbussà la seva mà en el calder bombollejant. L'aroma de carn socarrimada es va barrejar amb les olors de la sopa i el verí. La seva expressió mai va canviar, fins i tot mentre retirava la seva mà i la sostenia amunt per mostrar la carn escaldada.

Va veure dubte i confusió en els ulls del nouvingut, una mirada que havia testificat moltes vegades abans. En el passat el seu estoïcisme li havia servit bé, normalment frustrant els plans d'aquells Sith o Jedi que li havien buscat per un motiu o un altre. Ells no podien entendre'l, i així és com ho volia.

No li importava gens la seva guerra o quin bàndol preferien. De fet, només hi havia una cosa que li importava en tota la galàxia. I aquesta actuació era la seva única esperança de protegir-lo del monstre que s'alçava per sobre d'ell.

L'implacable home davant seu el confonia. La seva única esperança de sobreviure acabava de rebutjar-lo, i no estava segur del que podia fer sobre això. Podia percebre el poder en aquest home, però no era el poder ni del Costat Fosc ni de la llum. No era ni tan sols el poder de la Força en cap sentit normal de la paraula. Treia les seves forces de la terra i la pedra; les muntanyes i els boscos; la terra i el cel. Malgrat aquesta diferència, Bane podia percebre que el poder de l'home era formidable en el seu propi sentit. En Bane trobava aquesta estranyesa pertorbadora, inquietant. Era possible que anés a perdre aquesta batalla de voluntats? Era possible que aquest únic home -un home amb només el més lleu parpelleig de la Força en el seu interior- fos capaç de desafiar a un Lord Fosc dels Sith?

Si la ment del sanador hagués estat feble, en Bane podria simplement haver-li encoratjat a fer allò que li ordenés, però la seva voluntat era tan indestructible com el ferro negre de l'olla on hi havia ficat la mà. Hi havia demostrat que el dolor i l'amenaça de mort serien armes ineficients per convèncer-lo perquè canviés d'opinió, també. Fins i tot ara en Bane podia percebre la seva ment armant murs per bloquejar el dolor; enterrant-se tan profundament que gairebé semblava desaparèixer. I hi havia alguna cosa més que estava enterrant també. Una cosa que estava tractant desesperadament d'evitar que en Bane descobrís.

Els ulls d'en Bane es van encongir mentre reconeixia el que era. Estava tractant d'ocultar la presència d'un altre, escudant a qui sigui qui fos de les percepcions borroses, febrils del Lord Fosc. Va canviar la seva atenció a la cabana petita, atrotinada del sanador. L'home no va fer cap moviment per detenir-lo. De fet, no va tenir cap reacció en absolut.

La porta estava bloquejada tan sols per una llarga cortina que onejava suaument a la brisa. En Bane va caminar cap endavant i la va apartar a un costat per revelar una petita habitació, atrotinada. Una jove, els seus ulls oberts amb terror, ajupida en silenci contra la paret oposada.

Un somriure ombrívol d'alleujament va tocar les cantonades dels llavis d'en Bane mentre es donava compte de la veritat. En Caleb tenia una debilitat després de tot; es preocupava per alguna cosa. Tota la seva força de voluntat era inútil a causa d'aquest error. I en Bane no estava per sobre d'explotar-lo per aconseguir el que necessitava.

Amb una única ordre mental va aixecar a la noia aterrida en l'aire, portant-la cap a fora per suspendre-la cap per avall sobre l'olla bullint del sanador.

En Caleb va saltar sobre els seus peus, mostrant emoció real per primera vegada. Va estendre un braç cap a ella, llavors va retirar la seva mà, els seus ulls parpellejant entre la seva filla i l'home que literalment tenia la seva vida a les mans.

-Papa -gemegà ella-, ajuda'm.

El cap de l'home va caure en derrota.

-Està bé -va dir ell-. Tu guanyes. Tindràs la teva cura.

El ritual de curació va durar tota la nit i el següent dia. En Caleb va fer ús de tot tipus d'herbes i arrels: algunes cuinades en les aigües bullint de la seva olla; altres convertides en pasta; altres es van posar directament en la llengua inflada d'en Bane. Durant tot el procés en Bane va estar alerta, preparat per desencadenar la seva venjança contra la nena del sanador si l'home intentava trair-lo.

Però conforme les hores passaven lentament va sentir el synox drenant-se del seu cos, extret per les medicines. Per a la tarda del següent dia totes les restes del verí havien desaparegut.

En Bane va tornar al seu campament i va empaquetar. Un parell d'hores després estava preparat per enlairar-se i deixar enrere Àmbria.

Després que es completés el ritual de curació breument havia considerat massacrar tant al pare com a la filla pel crim de veure'l en el seu moment de debilitat. Però aquests eren els pensaments d'un home encegat per la seva pròpia arrogància. La seva recent trobada amb la Githany li havia mostrat els perills d'aquest camí.

Ni en Caleb ni la seva filla representaven cap amenaça per a ell o per als seus objectius. I en Caleb tenia una habilitat que podria necessitar de nou algun dia. Malgrat tot el seu poder, el Costat Fosc era feble en les arts de guarir.

De manera que els va deixar viure. No hi havia cap propòsit o avantatge en les seves morts. Matar-los sense motiu o guany era un plaer insignificant d'imbècils sàdics.

I en Bane estava determinat -mentre introduïa les coordenades de Ruusan a l'ordinador de navegació- a netejar el Costat Fosc d'imbècils.

Següent