PART
UN
Tres
anys després
1
En
Déssel estava perdut en el sofriment de la seva feina, tot just al corrent d'allò
que passava al seu voltant. Els seus braços li feien mal per l'estomacada sense
fi del martell hidràulic. Petits trossos de pedra saltaven de la paret de la
caverna mentre ell la perforava, rebotant en les seves ulleres protectores i
ferint la seva cara i mans exposades. Núvols de pols atomitzada omplien l'aire,
enfosquint la seva visió, i el brunzit estrident del martell omplia la caverna,
apagant els altres sons mentre excavava centímetre a centímetre agonitzant en
la gruixuda veta de cortosis entreteixida a la roca davant seu.
Insensible
a la calor i l'energia, el cortosis era preuat per a la construcció d'armadures
i escuts tant per interessos comercials com militars, especialment amb la
galàxia en guerra. Altament resistents als raigs blàster, els aliatges de
cortosis suposadament podien suportar fins i tot la fulla d'un sabre làser.
Desafortunadament, les mateixes propietats que el feien tan valuós també el
feien difícil d'extreure. Els bufadors de plasma eren virtualment inútils;
portaria dies fer cremar fins i tot una petita secció de roca amb cortosis
incrustada. L'única forma efectiva d'extreure'l era a través de la força bruta
dels martells hidràulics estomacant sense descans la veta, picant el cortosis
trosset a trosset.
El
cortosis era un dels materials més durs de la galàxia. La força del martelleig
ràpidament desgastava el cap del martell, desesmolant-lo fins que es tornava
gairebé inútil. La pols obstruïa els pistons hidràulics, encallant-los.
Extreure cortosis era difícil per a l'equip... i encara més difícil per als
miners.
Des
havia estat martellejant durant prop de sis hores estàndard. El martell pesava
més de trenta quilos, i l'esforç de mantenir-lo alçat i pressionant-lo contra
la cara de la roca li estava passant factura. Els seus braços estaven tremolant
per l'esforç. Els seus pulmons panteixaven buscant aire i s'ofegaven en els
núvols de pols fina de material llançades pel cap del martell. Fins i tot les
seves dents li feien mal: el trontoll de la vibració se sentia com si s'estiguessin
deixant anar de les seves genives.
Però
els miners a Àpatros se'ls hi pagava basant-se en quant cortosis recuperaven.
Si abandonava ara, un altre miner es ficaria i començaria a treballar en la
veta, emportant-se una part dels beneficis. A Des no li agradava compartir.
El
brunzit del motor del martell va cobrar un to més agut, tornant-se un gemec
agut amb el qual en Des estava massa familiaritzat. A vint mil rpm, el motor
absorbia la pols com un bantha xuclant aigua després d'una llarga travessia pel
desert. L'única forma de combatre-ho era per la neteja i el servei regular, i
la Companyia de Mineria de la Vora Exterior preferia comprar equip barat i
reemplaçar-lo, en lloc d'invertir crèdits en manteniment. En Des sabia
exactament el que anava a ocórrer després, i un segon després, ho va fer. El
motor va explotar.
Els
hidràulics es van garrotar amb un horrible cruixit, i un núvol de fum negre va
escopir a la part posterior del martell. Maleint a l’MBE i les seves polítiques
empresarials, en Des va alliberar el seu dit contret del gallet i va llançar la
peça d'equip gastada a terra.
-Aparta't,
nen -va dir una veu.
Gerd,
un dels altres miners, va fer un pas endavant i va tractar d'apartar-lo del
camí amb un cop d'espatlla per poder treballar en la veta amb el seu propi
martell. En Gerd havia estat treballant a les mines per gairebé vint anys
estàndard, i havia convertit el seu cos en una massa de múscul dur, nuat. Però
el mateix Des havia estat treballant a les mines durant deu anys, des que era
un adolescent, i ell era igual de sòlid que l'home gran, i una mica més gran.
Ell no es va moure.
-No
he acabat aquí -va dir ell-. El martell ha mort, això és tot. Dóna'm el teu i
seguiré amb això una estona.
-Coneixes
les normes, nen. Pares de treballar i algú més té permís per ficar-se.
Tècnicament,
en Gerd tenia raó. Però ningú mai es ficava a la propietat d'un altre per un
mal funcionament de l'equip. No, tret que estigués tractant d'iniciar una
baralla.
En Des
va donar un cop d'ull ràpid al voltant. La càmera estava buida a excepció d'ells
dos, estant a menys de mig metre de distància. No era cap sorpresa; en Des
normalment escollia cavernes lluny de la xarxa principal de túnels. Havia estat
més que mera coincidència que en Gerd fos aquí.
En Des
el coneixia de tant de temps com podia recordar. L'home d'edat mitjana havia
estat amic d'en Hurst, el pare d'en Des. Abans, quan Des començà a treballar en
les mines amb tretze anys, havia rebut un munt d'abusos per part dels miners
més grans. El seu pare havia estat el pitjor torturador, però en Gerd havia
estat un dels principals instigadors, repartint més de la seva justa part de
provocacions, insults, i ocasionals estirades d'orelles.
Els
seus assetjaments havien acabat poc després que el pare d'en Des morís d'un
fort atac al cor. No era que els miners sentissin llàstima pel jove orfe, tot i
així. Per quan Hurst va morir, l'adolescent alt, prim al qual els hi encantava
assetjar s'havia convertit en una muntanya de múscul de mans pesades i un
temperament ferotge. El de miner era un treball dur; és la cosa més propera als
treballs forçats fora d'una colònia presó de la República. Qui fos que
treballés en les mines d'Àpatros es tornava gran, i va succeir que es va
convertir en el més gran de tots ells. Mitja dotzena d'ulls morats,
innombrables nassos sagnants, i una mandíbula trencada en l'espai d'un mes era
tot el que els hi va prendre als antics amics d'en Hurst per decidir que
estarien més feliços si el deixessin en pau.
Tot
i així era gairebé com si li culpessin de la mort d'en Hurst, i cada pocs mesos
un d'ells ho intentava de nou. En Gerd sempre havia estat prou llest com per
mantenir la distància, fins ara.
-No
veig cap dels teus amics aquí amb tu, vell -va dir en Des-. Així que
retrocedeix de la meva propietat, i ningú sortirà ferit.
En Gerd
va escopir a terra als peus d'en Des.
-Ni
tan sols saps quin dia és, oi, noi? Una kríffida desgràcia és el que ets!
Ells
estaven tan a prop l'un de l'altre, que en Des podia olorar l'amarg whisky
corellià en l'alè d'en Gerd. L'home estava borratxo. Prou borratxo com per anar
buscant baralla, però encara prou sobri com per mantenir-se dret.
-Avui
fa cinc anys -va dir en Gerd, movent el seu cap tristament-. Avui fa cinc anys
que el teu propi pare va morir, i tu ni tan sols ho recordes!
En Des
rarament tan sols pensava ja en el seu pare. No hi havia sentit res veure'l
marxar. Els seus records més recents eren del seu pare colpejant-lo. Ni tan
sols recordava el motiu; en Hurst rarament en necessitava un.
-No
puc dir que trobi a faltar a Hurst de la mateixa manera que tu, Gerd.
-Hurst?
-Esbufegà en Gerd-. Ell et va criar pel seu compte després que la teva mare
morís, i tu ni tan sols tens el respecte de dir-li Pare? Tu desagraït fill d'ensumadora
kath!
En Des
mirà avall amenaçantment a Gerd, però l'home més baix estava massa ple de
beguda i d'indignació moralista com per ser intimidat.
-Hauria
d'haver esperat això d'un cadell de Mudcrutch com tu: -va continuar en Gerd-.
Hurst sempre deia que no eres bo. Sabia que hi havia alguna cosa malament amb
tu... Bane.
En Des
va estrènyer els seus ulls, però no va picar. En Hurst li havia dit per aquest
nom quan estava borratxo. Bane. Hi
havia culpat al seu fill per la mort de la seva dona. Li havia culpat per estar
enganxat a Àpatros. Considerava que el seu únic fill era la desgràcia[1] de la seva
existència, un fet que tendia a escopir a Des en les seves rebequeries
borratxes.
Bane. Això representava com
era de maliciós, roí, i infame el seu pare. Colpejava les pors més internes de
cada nen: la por a la decepció, la por a l'abandó, la por a la violència. Quan
era un nen, aquest nom l'havia ferit més que tots els cops dels punys pesats del
seu pare. Però en Des ja no era un nen. Amb el temps va aprendre a ignorar-ho,
juntament amb tota la resta de la bilis d'odi que escopia la boca del seu pare.
-No
tinc temps per això -va murmurar ell-. Tinc feina a fer.
Amb
una mà va agafar el martell hidràulic de l'agafada d'en Gerd. Va posar l'altra
mà a l'espatlla d'en Gerd i el va apartar d'una empenta. Trontollant d'esquena,
l'home embriagat va donar amb el seu taló en una roca i va caure durament
contra el terra.
Es
va aixecar amb un grunyit, les seves mans tancades en punys.
-Suposo
que el teu pare ha estat fora massa temps, noi. Necessites a algú que et torni
el seny a cops!
En Gerd
estava borratxo, però no era cap imbècil, es va adonar ell. En Des era més
gran, més fort, més jove... però havia passat les últimes sis hores treballant
amb un martell hidràulic. Estava cobert de brutícia i la suor degotava de la
seva cara. La seva samarreta estava xopa. L'uniforme d'en Gerd, d'altra banda,
encara estava relativament net: sense pols i sense taques de suor. Devia
d'haver estat planejant això tot el dia, prenent-s'ho amb calma i acomodant-se
mentre ell es desgastava.
Però
en Des no anava a retrocedir en una baralla. Llançant el martell d'en Gerd a
terra, es va deixar caure ajupint-se, amb els peus estesos i els braços cap a
fora davant d'ell.
En Gerd
va carregar cap endavant, balancejant el seu puny dret en un ganxo violent. En Des
va estendre el braç i va agafar el puny amb el palmell obert de la mà esquerra,
absorbint la força del cop. La seva mà dreta va colpejar cap endavant i va
agafar la part inferior del canell dret d'en Gerd; mentre tirava a l'home gran
cap endavant, en Des es va ajupir i es va girar, portant la seva espatlla al
pit d'en Gerd. Utilitzant el mateix impuls del seu oponent contra ell, en Des
es va tensar i va tirar fortament del puny d'en Gerd, donant-li la volta cap
amunt de manera que va colpejar el terra amb la seva esquena.
La
lluita hauria d'haver acabat just llavors; en Des va tenir mig segon on podia
haver deixat anar el seu genoll contra el seu oponent, traient-li l'aire dels
pulmons i clavant-li a terra mentre ell el pogués colpejar amb els seus punys.
Però no va passar. A la seva esquena, exhausta per les hores d'aixecar el
martell de trenta quilos, li va donar un espasme.
El
dolor era agonitzant; instintivament en Des es va aixecar, agafant-se els
músculs lumbars nuats. Li va donar a Gerd una oportunitat per rodar fora del
camí i tornar-se a posar dempeus.
D'alguna
manera en Des va aconseguir deixar-se caure en la seva flexió de combat de nou.
La seva esquena udolava en protesta, i ell gesticulava mentre dagues roent de
dolor es disparaven a través del seu cos. En Gerd va veure els gestos i va
riure.
-Tens
una estrebada allà dalt, noi? Hauries de saber que és millor no tractar de
lluitar després d'una jornada de sis hores en les mines.
En Gerd
carregà cap endavant de nou. Aquest cop les seves mans no eren punys, sinó
urpes esgarrapant i agafant qualsevol cosa que poguessin trobar, tractant
d'anul·lar l'altura de l'home més jove i atrapar-lo apropant-se. En Des va tractar
de llançar-lo fora del camí, però les seves cames estaven massa rígides i
ressentides com per fer-li arribar. Una mà va agafar la seva samarreta, l'altra
el tenia agafat del seu cinturó mentre en Gerd tirava de tots dos cap a terra.
Ells
van forcejar junts, lluitant en la pedra dura, irregular del sòl de la caverna.
En Gerd tenia la seva cara enfonsada contra el pit d'en Déssel per protegir-la,
evitant que en Des li donés un cop de colze sòlid o un cop de cap. Encara tenia
agafat el cinturó d'en Des, però ara la seva altra mà estava lliure i colpejava
a cegues cap a on imaginava que estaria la cara d'en Des. En Des va ser forçat
a embolicar els seus braços al voltant del propi braç d'en Gerd, entrellaçant-los
de manera que cap home pogués llançar un cop de puny.
Amb
les seves extremitats unides, l'estratègia i la tècnica significaven poc. La
lluita s'havia convertit en una prova de força i resistència, amb els dos
combatents desgastant-se lentament l'un a l'altre. En Déssel va tractar de fer-lo
rodar sobre la seva esquena, però el seu cos esgotat li va trair. Les seves extremitats
eren pesades i toves; no va poder aconseguir fer palanca com necessitava. En el
seu lloc va ser en Gerd qui va ser capaç de torçar-lo i girar-se, alliberant
una de les seves mans mentre encara mantenia la seva cara pressionada fortament
contra el pit d'en Des de manera que no quedés exposada.
En Des
no va tenir tanta sort... la seva cara estava oberta i vulnerable. En Gerd li
va donar un cop amb la mà lliure, però no va colpejar amb un puny tancat. En el
seu lloc va portar el seu polze amb força cap a la galta d'en Des, només a un
parell de centímetres del seu veritable objectiu. Va colpejar de nou amb el
polze, buscant treure un dels ulls del seu oponent i deixar-lo cec i
retorçant-se de dolor.
Li
va portar a Des un segon adonar-se del que estava passant; la seva ment cansada
s'havia tornat tan lenta i maldestre com el seu cos. Va apartar la seva cara
just quan el segon cop va aterrar, el polze colpejant dolorosament en el
cartílag superior de la seva orella.
La
ira fosca va explotar dins d'en Des: una explosió de passió fera que va arrasar
amb el cansament i la fatiga. De sobte la seva ment estava buida, i el seu cos
se sentia fort i rejovenit. Sabia que anava a fer a continuació. Més important,
sabia amb absoluta certesa el que en Gerd faria a continuació també.
No
podia explicar com ho sabia; de vegades simplement podia anticipar el següent
moviment d'un oponent. Instint, haurien dit alguns. En Des sentia que era
alguna cosa més. Era massa detallat -massa específic- per a ser simple instint.
Era més com una visió, una breu mirada al futur. I quan passava, en Des sempre
sabia què fer, com si alguna cosa estigués guiant i dirigint les seves accions.
Quan
el següent cop va arribar, Des estava més que preparat per a ell. Podia
dibuixar-lo perfectament en la seva ment. Sabia exactament quan anava a arribar
i precisament on colpejaria. Aquest cop va girar el cap en direcció oposada,
exposant la seva cara al cop que arribava, i obrint la seva boca. Va mossegar
amb força, la seva sincronització perfecta, i les seves dents es van enfonsar
profundament en la carn bruta del polze inquisitiu d'en Gerd.
En Gerd
cridà mentre Des tancava la seva mandíbula, seccionant els tendons i trencant
l'os. Es preguntava si podia mossegar-lo netament i llavors -com si el propi
pensament ho fes passar- va seccionar el polze d'en Gerd.
Els
crits es van convertir en crits mentre Gerd alliberava la seva adherència i
s'allunyava rodant, agafant la seva mà minvada amb la qual tenia sencera. La
sang carmesina brollava a través dels dits tractant de contenir el flux del seu
monyó.
Aixecant-se
lentament, en Des va escopir el polze a terra. El gust de la sang estava
calenta a la boca. El seu cos se sentia fort i revigoritzat, com si algun gran
poder es disparés per les seves venes. La baralla havia eliminat del tot al seu
oponent; en Des podia fer el que volgués amb Gerd ara.
L'home
gran va rodar cap enrere i endavant a terra, la seva mà aferrada al seu pit.
Estava ploriquejant i plorant, pregant misericòrdia, suplicant ajuda.
En Des
capcinejà en disgust; Gerd s'ho havia buscat. Havia començat com una simple
baralla de punys. El perdedor hauria acabat amb un ull morat i alguns blaus,
però res més. Llavors l'home gran havia portat les coses a un altre nivell
tractant de deixar-lo cec, i ell havia respost al seu nivell. En Des havia
après feia molt a no escalar una baralla tret que desitgés pagar el preu per
perdre. Ara en Gerd havia après aquesta lliçó també.
En Des
tenia un temperament, però no era del tipus dels que seguien colpejant a un
oponent indefens. Sense mirar enrere al seu enemic derrotat, va abandonar la
caverna i es va dirigir de tornada al túnel per explicar-li a un dels
capatassos el que havia passat perquè algú pogués anar a atendre la ferida d'en
Gerd.
No
estava preocupat per les conseqüències. Els metges podien reinserir el polze d'en
Gerd, així que en el pitjor dels casos a Des li multarien amb un dia o dos del
seu sou. La corporació no es preocupava realment del que feien els seus
empleats, mentre seguissin tornant a extreure el cortosis. Les lluites eren
comunes entre els miners, i MBE sempre havia fet els ulls grossos, encara que
aquesta lluita havia estat més violenta que la majoria, salvatge i curta, amb
un final brutal.
Igual
que la vida a Àpatros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada