Camí de destrucció (III)

Anterior

3

En Des es va aproximar a la taula de sàbacc i va assentir a CardShark Beta-4 que repartia les mans. L'MBE preferia els droides automàtics als crupiers orgànics: no hi havia salari a pagar, i no hi havia risc que un jugador arter convencés al droide per fer trampes.

-Entro -va declarar ell, prenent el seient buit.

L’alferes estava assegut directament davant d'ell. Ell va deixar sortir un llarg xiulet, fort.

-Maledicció, ets un noi gran -va cridar estrepitosament-. Quant mesures... un noranta? Un noranta-cinc?

-Dos metres més o menys -va contestar en Des sense mirar-lo. Va passar la targeta del seu compte de l'MBE pel lector construït a la taula i va introduir el seu codi de seguretat. La compra per la taula es va afegir al total que ja estava en deute del seu compte de l'MBE, i el CardShark obedientment va empènyer una pica de fitxes sobre la taula cap a ell.

-Bona sort, senyor -va dir ell.

L’alferes continuà avaluant-lo, prenent un altre glop llarg de la seva gerra. Llavors bramà un riure.

-Guau, us fan créixer ben grans aquí fora en la Vora col·lega. Estàs segur que en realitat no ets un wookiee que algú ha afaitat per fer una broma?

Un parell dels altres jugadors van riure, però ràpidament es van aturar quan van veure a Des estrènyer la seva mandíbula. L'home feia olor de cervesa corelliana. La mateixa olor que tenia en Gerd quan va iniciar una baralla amb Des just un parell d'hores abans. Els músculs d'en Des es van tensar, i es va inclinar cap endavant en la seva cadira. L'home més petit va deixar sortir un sospir curt, nerviós.

-Vinga, fill -va dir el comandant a Des en una veu calmant, donant un pas per controlar la situació de la mateixa manera que havia estat controlant la taula durant el joc. Tenia un aire d'autoritat tranquil·la, un patriarca presidint una baralla familiar a la taula-. Només és una broma. No pots acceptar una broma?

Girant-se per encarar l'únic jugador a la taula prou bo per fer-li un desafiament real, en Des resplendí amb un somriure i va deixar que la tensió llisqués dels seus músculs enroscats.

-Segur, puc acceptar una broma. Però millor acceptaré els teus crèdits.

Hi va haver una breu pausa, i llavors era com si tothom hagués sospirat d'alleujament. L'oficial va riure entre dents i li va tornar la mirada.

-Suficientment just. Juguem a les cartes.

En Des començà lentament, jugant de manera conservadora i retirant-se sovint. Els límits en la taula eren baixos; el valor màxim de qualsevol mà donada estava limitat a cent crèdits. Entre l'aposta inicial de cinc crèdits i la «taxa de l'administració» de dos crèdits que carregava l'MBE als jugadors cada vegada que començaven una nova ronda, els pots de mà tot just cobririen el cost de seure a taula, fins i tot per a un jugador sòlid. El truc estava en guanyar els suficients pots de mà per ser capaç de quedar-se el temps suficient per tenir una oportunitat amb el pot de sàbacc que continuava augmentant amb cada mà.

Quan al principi va començar a jugar, un dels soldats va tractar de donar-li una mica de xerrada.

-Em dono compte que la majoria de miners humans aquí s'afaiten els seus caps -va dir ell, assenyalant amb el cap fora a la multitud-. Per què és això?

-No ens afaitem. El nostre pèl cau -va respondre en Des-. Ocorre per treballar massa jornades en les mines.

-Per treballar a les mines? No ho pillo.

-Els filtres no eliminen totes les impureses de l'aire. Treballes torns de deu hores dia rere dia, i els contaminants s'apoderen del teu sistema -ell va parlar en una veu plana, neutral. No hi havia amargor-. Ens posem malalts un munt de vegades; el nostre cabell es cau. Se suposa que ens prenem un parell de dies lliures i comencem de nou, però des que l'MBE va signar aquests contractes de la milícia de la República les mines mai es tanquen. Bàsicament, estem sent lentament enverinats per assegurar-nos que el vostre contenidor de càrrega estigui ple quan marxeu.

Això era suficient per tallar qualsevol altre intent de conversa, i ells van continuar les mans en un relatiu silenci. Després de mitja hora en Des estava en pau a la nit, però només acabava d'escalfar. Va empènyer la seva aposta inicial i la part de l'MBE, com van fer els altres set jugadors a la taula. El crupier va treure dues cartes per a cada un d'ells, i una altra mà va començar. Els primers dos jugadors van donar un cop d'ull a les seves cartes i es van retirar. L’alferes de la República va mirar les seves cartes i va llançar suficients fitxes per quedar-se a la mà. En Des no estava sorprès, ell difícilment retirava les seves cartes, fins i tot quan no tenia res.

L’alferes ràpidament va empènyer una de les seves cartes al camp d'interferència. Cada torn, un jugador podia moure una de les cartes-xip electròniques al camp d'interferència, segellant el seu valor per protegir-lo de què canviés si hi havia un canvi al final de la ronda.

En Des va capcinejar. Segellar cartes era un joc de ximples. No podies descartar-te d'una carta segellada; en Des normalment preferia mantenir totes les seves opcions obertes. L’alferes, però, estava pensant a curt termini, no planejant per avançat. Això probablement explicava per què havia perdut diversos centenars de crèdits durant la nit.

Mirant la seva pròpia mà, en Des va escollir quedar-se. Tots els altres jugadors es van retirar, deixant-los només a ells dos.

El CardShark va repartir una altra ronda de cartes. En Des mirà avall i va veure que hi havia tret una Resistència, una figura amb un valor de vuit negatiu. Estava assegut davant d'un total de sis, una mà increïblement feble.

El moviment intel·ligent era retirar-se; llevat que hi hagués un canvi, estava mort. Però en Des sabia que hi hauria un canvi. Ho sabia amb tanta seguretat com havia sabut on i quan anava a moure's el polze d'en Gerd quan ell el va mossegar. Aquests breus cops d'ull al futur no ocorrien sovint, però quan ho feien, sabia prou bé què havia d'escoltar-los. Va empènyer els seus crèdits. L’alferes va igualar l'aposta.

El droide va recollir les fitxes cap al centre de la taula, i el marcador davant d'ell va començar a prémer amb ràpids colors canviants. El blau significava que no hi havia canvi; totes les cartes es quedarien igual. El vermell significava un canvi: sortiria un impuls del marcador, i una carta electrònica de cada jugador es reiniciaria a l'atzar i canviaria el seu valor. El marcador va parpellejar cap enrere i endavant entre vermell i blau, guanyant velocitat fins que estava fent clic tan ràpidament que els colors es va esborrallar en una única tonalitat violeta. Llavors el parpelleig va començar a alentir-se i va ser possible veure els colors individuals per separat de nou: blau, vermell, blau, vermell, blau... Es va aturar en vermell.

-Maledicció! -Va maleir l’alferes-. Sempre canvia quan tinc una mà bona!

En Des sabia que no era veritat. Les probabilitats del canvi eren 50-50: completament aleatòries. No hi havia manera de predir si un canvi anava a arribar... tret que tinguessis un do com ho tenia ocasionalment en Des.

Les cartes van parpellejar mentre es reiniciaven, i en Des va recollir la seva mà una vegada més. La Resistència s'havia anat, reemplaçada per un set. Estava en vint-i-u. No era un sàbacc, però era una mà sòlida. Abans que la següent ronda pogués començar, en Des desplegà les seves cartes, exposant la seva mà a la taula.

-Ascendeixo a vint-i-u -va dir ell.

L’alferes va llançar les seves cartes a la taula amb disgust.

-Maleïda bomba.

En Des va recollir el petit munt de fitxes que estaven en el pot de mà, mentre que l'altre home pagava a contracor la seva sanció al pot de sàbacc. En Des suposava que estava a prop dels cinc-cents crèdits ara mateix.

Un dels miners de la taula es va aixecar.

-Vinga, hem de marxar -va dir ell-. L'últim speeder se'n va en vint minuts.

Remugant i amb queixes, els altres miners es van aixecar dels seus seients i van caminar per començar la seva jornada. L’alferes els va observar marxar, llavors es va girar amb curiositat cap a Des.

-No te'n vas amb ells, gran col·lega? Vaig pensar que t'estaves queixant abans sobre el fet de tenir un dia lliure.

-Jo treballo en el torn de dia -va dir en Des breument-. Aquests paios són del torn de nit.

-On és la resta del teu grup? -va preguntar la tinent. En Des clarament va reconèixer el seu interès com un intent d'evitar que l’alferes digués alguna cosa per enemistar encara més al miner gran-. La multitud s'ha tornat horriblement escassa. -Ella va fer un gest amb la mà al voltant a la cantina, ara virtualment buida excepte pels soldats de l'exèrcit de la República. En veure els seients lliures de la taula de sàbacc, un parell d'ells estaven deambulant per unir-se als seus camarades en el joc.

-Estaran per aquí aviat -va dir en Des-. Jo només vaig acabar la meva jornada una mica abans avui.

-De veritat? -El seu to implicava que només coneixia un únic motiu perquè el torn d'un miner acabés abans.

-Tinent -va dir educadament un dels soldats nouvinguts mentre arribava a la taula-. Comandant -va afegir ell, dirigint-se a l'altre oficial-. Li importa si ens unim, senyor?

El comandant va mirar a Des.

-No vull que aquest jove pensi que la República està aliant-se en contra seu. Si tots prenem els seients, on van a seure els seus amics quan apareguin? Ell diu que estaran per aquí en qualsevol minut.

-No són aquí ara -va dir en Des-. I no són els meus amics. Podeu seure. -Ell no va afegir que la majoria dels miners del torn de dia no jugarien, de totes maneres. Quan Des es presentava a taula tendien a anar-se'n; guanyava massa sovint per al seu gust.

Els seients buits van ser ràpidament ocupats.

-Així que com t'estan tractant les cartes, Alferes? -va preguntar una dona jove a l'home que en Des havia superat en l'última mà. Ella es va asseure al seu costat i va posar una gerra plena de cervesa corelliana a la taula al davant d'ell.

-No molt bé -va admetre ell, fent un somriure i intercanviant la seva gerra buida per la plena-. Potser quedi en deute amb tu per aquesta beguda. No sembla que estigui de sort aquesta nit. -Ell va assenyalar amb el cap en direcció a Des-. Vigila aquest. És tan bo com el comandant. O això, o fa trampes.

Ell va somriure ràpidament per mostrar que només era una altra de les seves bromes moderadament ofensives. En Des el va ignorar; no era la primera vegada que li havien dit trampós. Estava al corrent de què la seva precognició li donava un avantatge sobre altres jugadors. Potser era un avantatge injust, però no ho considerava fer trampes. No era com si sabés el que anava a passar a cada mà; no podia controlar-lo. Ell era prou llest per fer la resta quan això passava.

El CardShark va començar a passar les fitxes als nouvinguts, desitjant-los a cada un d'ells una superficial «Bona sort» mentre ho feia.

-Així que sembla que realment no et portes bé amb els altres miners -va dir la tinent, centrant-se en els comentaris anteriors d'en Des-. Has pensat alguna vegada a canviar de professió?

En Des va grunyir per dins. Per quan s'havia unit a la taula els oficials havien abandonat el seu discurs de reclutament i s'havien cenyit principalment a jugar a les cartes. Ara ell li havia donat una obertura per treure-ho de nou.

-No estic interessat de convertir-me en soldat -va dir ell, posant la seva part de l'aposta inicial per a la següent mà.

-No vagis tan ràpid -va dir ella, la seva veu lliscant en un tust relaxant, lleu-. Ser un soldat per la República té les seves recompenses. Sospito que és millor que treballar a les mines, almenys.

-Hi ha tota una galàxia aquí fora, fill -va afegir el comandant-. Mons molt més atractius que aquest, si no et fa res que ho digui.

Com si no ho sabés, va pensar en Des. En veu alta va dir,

-No planejo passar tota la meva vida aquí. Però quan me'n vagi d'aquesta roca, no vull passar els meus dies esquivant blàsters Sith en la línia de front.

-No lluitarem contra els Sith molt més, fill. Els tenim fugint ara. -El comandant va parlar amb una seguretat calmada, que en Des estava mig temptat de creure.

-Això no és el que he escoltat -va dir en Des-. Els rumors diuen que la Germandat de la Foscor ha estat guanyant més batalles. He escoltat que ara tenen més d'una dotzena de regions sota el seu control.

-Això va ser abans del General Hoth -va ficar basa un dels altres soldats.

En Des havia escoltat de Hoth a l'HoloRed; ell era un autèntic heroi de la República. Victoriós en mitja dotzena d'enfrontaments importants, era un estrateg brillant que sabia com arrabassar la victòria de la gola de la derrota. No era sorprenent, donat el seu rerefons.

-Hoth? -va preguntar innocentment, mirant cap a baix a les seves cartes. Púrria. Va retirar la seva mà-. No és un Jedi?

-Ho és -va contestar el comandant, fent-li una ullada a les seves pròpies cartes. Va empènyer una petita aposta-. Un Mestre Jedi, per ser més precisos. I un excel·lent soldat, també. No podries demanar un home millor per liderar els esforços de guerra de la República.

-Els Sith són més que simplement soldats, ja saps -va dir l’alferes borratxo seriosament, la seva veu fins i tot encara més fort que abans-. Alguns d'ells poden usar la Força, igual que els Jedi! No pots derrotar-los només amb blàsters.

En Des havia escoltat multitud d'històries soltes sobre els Jedi fent extraordinàries proeses a través del poder místic de la Força, però imaginava que eren llegendes i mites. O almenys exageracions. Sabia que hi havia poders que transcendien al món físic: les seves pròpies premonicions eren una evidència d'això. Però les històries del que els Jedi podien fer eren simplement massa impossibles per creure-les. Si la Força era realment una arma tan poderosa, per què aquesta guerra estava durant tant?

-La idea de respondre davant un Mestre Jedi realment no m'atrau -va dir ell-. He escoltat algunes coses estranyes sobre el que creuen: sense passió, sense emoció. Sona com si volguessin convertir-nos a tots en droides.

Una altra ronda de cartes va ser repartida als jugadors restants.

-Els Jedi són guiats per la saviesa -va explicar el comandant-. No deixen que les coses com el desig o la ràbia ennuvolin el seu judici.

-La ràbia té els seus usos -va assenyalar en Des-. M'ha tret d'alguns llocs fastigosos.

-Crec que el truc està en no ficar-se en aquests llocs en primer lloc -contraatacà la tinenta amb la seva veu lleu.

La mà va acabar un parell de torns després. La jove dona que li havia comprat la beguda a l’alferes va aconseguir un vint, no una gran mà, però no una de dolenta, tampoc. Ella va mirar al comandant mentre ell desplegava les seves cartes, i va somriure quan ell només tenia dinou. El seu somriure es va esvair quan l’alferes va mostrar la seva vint-i-u. Quan ell va agafar el pot, ella va tallar el seu riure amb un cop de colze amistós a les seves costelles.

Tothom va fer l'aposta inicial i el crupier va repartir un altre parell de cartes a cada jugador.

-Els Jedi són els defensors de la República -va continuar la tinent amb serietat-. Les seves maneres poden semblar estranys per als ciutadans normals, però estan de la nostra part. Tot el que volen és la pau.

-De veritat? -va dir en Des, mirant les seves cartes i empenyent les seves fitxes-. Vaig pensar que volien escombrar els Sith.

-Els Sith són una organització il·legal -va explicar la tinent. Ella va retirar les seves cartes després d'un moment d'acurada deliberació-. El Senat va fer un projecte de llei il·legalitzant-los prop de tres mil anys enrere, poc després que Revan i Malak portessin la destrucció a tota la galàxia.

-Sempre havia escoltat que Revan va salvar la República -va dir ell.

El comandant va tornar a la conversa.

-La història d'en Revan és complicada -va dir ell-. Però els fets romanen, els Sith i els seus ensenyaments van ser prohibits pel Senat. La seva pròpia existència és una violació de la llei de la República... i amb un bon motiu. Els Jedi entenen l'amenaça que els Sith representen. És per això que s'han unit a la flota. Pel bé de la galàxia, els Sith han de ser escombrats d'una vegada per totes.

L’alferes borratxo va guanyar la mà de nou, la seva segona vegada seguida. A vegades era millor ser afortunat que bo.

-Així que la República diu que els Sith han de ser escombrats -va dir en Des mentre pagava l'aposta inicial per a la següent mà-. Si els Sith fossin els que estiguessin al comandament, aposto a què dirien el mateix dels Jedi.

-No diries això si sabessis com són realment els Sith -va dir un dels altres soldats-. He lluitat contra ells: són assassins assedegats de sang!

En Des va riure.

-Sí, com s'atreveixen a tractar de matar-vos en meitat d'una guerra? No saben que esteu ocupats tractant de matar-los a ells? Que grollers!

-Tu sagnant gos kath! -va deixar anar el soldat, aixecant-se del seu seient.

-Assegui's, home de coberta! -va bordar el comandant. El soldat va fer el que se li va dir, però en Des podia sentir la tensió en l'aire. Tots els altres a taula, amb la possible excepció dels dos oficials, li estaven mirant.

Bé. L'últim que tenen en ment ara són les cartes. Enfadar a la gent no creava bons jugadors de sàbacc.

El comandant percebia que les coses estaven malament, també. Va fer el que va poder per rebutjar la situació.

-Els Sith segueixen els ensenyaments del Costat Fosc, fill -va dir a Des-. Si haguessis vist el tipus de coses que han fet durant aquesta guerra... i no només a altres soldats. No els importa si els civils innocents pateixen.

Només mig escoltant, en Des mirà les seves cartes i va posar una aposta.

-No sóc estúpid, Comandant -va dir ell llavors-. Tant si la República els reconeix oficialment com si no, esteu en guerra amb la Germandat de la Foscor. I coses dolentes ocorren durant la guerra, en ambdós bàndols. Així que no tractis de convèncer-me que els Sith són monstres. Són persones, com tu i com jo.

De tots els jugadors a la taula, només el comandant va retirar les seves cartes. En Des sabia que almenys un parell dels soldats estaven jugant amb mans dolentes simplement per tenir l'oportunitat de derrotar-lo.

El comandant va sospirar.

-Tens raó, fins a cert punt. Els soldats normals, els que serveixen en l'exèrcit perquè no saben com són realment els Mestres Sith i la Germandat de la Foscor, són només gent. Però has de mirar als ideals que van darrere d'aquesta guerra. Has d'entendre per quina cosa cada costat està lluitant.

-Il·lumini'm, Comandant. -En Des posà només una ombra de condescendència en la seva veu i com si res va llançar més fitxes, sabent que exasperaria a la taula encara més. Estava content per veure que ningú es retirava; estava jugant amb ells com un músic bith refilant una cançó amb un sabriquet.

-Els Jedi busquen preservar la pau -va reiterar el comandant-. Serveixen a la causa de la justícia. Quan és possible, utilitzen el seu poder per ajudar a aquells que ho necessiten. Busquen servir, no governar. Creuen que tots els éssers, sense importar espècie o gènere, han estat creats igual. Segur que pots entendre això.

Era més una frase que una pregunta, però en Des contestar de totes maneres.

-Però tots els éssers no són realment iguals, no? Vull dir, alguns són més llestos, o més forts... o millors en les cartes.

Ell va treure un petit somriure del comandant amb l'últim comentari, encara que tots els altres en la taula van arrufar les celles.

-Suficientment cert, fill. Però no és el deure dels forts ajudar els febles?

En Des va arronsar les espatlles. No creia molt en la igualtat. Treballar per fer que tothom fos igual no deixava gaire espai perquè ningú aconseguís la grandesa.

-Llavors què hi ha de la Germandat de la Foscor? -va preguntar ell-. En què creuen ells?

-Ells segueixen els ensenyaments del Costat Fosc. L'única cosa que busquen és poder; creuen que l'ordre natural de la galàxia és que els febles serveixin als forts.

-Sona força bé si ets un dels forts. -En Des desplegà les seves cartes, llavors va agafar el pot, alliberant els grunyits i les malediccions murmurades sota l'alè dels perdedors.

En Des mostrà un somriure canalla al voltant de la taula.

-Pel bé de la República, espero nois que sigueu millors soldats que jugadors de sàbacc.

-Tu covard Mudcrutch, herba de Rank! -va cridar l’alferes, saltant i tirant la seva beguda a terra-. Si no fos per nosaltres, els Sith estarien sobretot aquest pou de món!

Un altre miner l'hi hauria intentat colpejar, però l’alferes -fins i tot estant més que lleugerament borratxo- tenia prou disciplina militar per mantenir els seus punys a un costat. Una mirada severa del comandant el va fer seure i xiuxiuejar una disculpa. En Des estava impressionat. I una mica decebut.

-Tots sabem per què la República es preocupa per Àpatros -va dir ell, apilant les seves fitxes i tractant de semblar despreocupat. De fet, estava cercant la taula per veure si algú més es preparava per fer un moviment en contra seu.

-Utilitzeu el cortosis en els cascos de les vostres naus, l'utilitzeu en les carcasses de les vostres armes, fins i tot l'utilitzeu en la vostra armadura corporal. Sense nosaltres, no tindríeu una oportunitat en aquesta guerra. Així que no pretenguis que estàs fent cap favor aquí: ens necessiteu tant com nosaltres us necessitem a vosaltres.

Ningú havia posat l'aposta inicial encara; tots els ulls estaven fixos en el drama desenvolupat entre els jugadors. El CardShark va vacil·lar, la seva programació limitada estava insegura de com manejar la situació. En Des sabia que en Groshik estava observant des de l'altre extrem de la cantina, amb la seva mà prop del blàster atordidor que mantenia guardat darrere de la barra. Dubtava que el neimoidià el necessités, tot i així.

-Totalment cert -va concedir el comandant, empenyent la seva aposta inicial. Els altres, incloent Des, li van seguir-. Però almenys us paguem pel cortosis que utilitzem. Els Sith simplement us l'agafarien.

-No -va corregir en Des, estudiant les seves cartes-, pagueu a l'MBE pel cortosis. Aquests crèdits no arriben directes a un paio com jo. -Ell va retirar la seva mà però no va parar de parlar-. Mira, aquest és el problema amb la República. En el Nucli tot és grandiós: la gent és sana, rica, i feliç. Però aquí en la Vora les coses no són tan fàcils. He estat treballant en les mines gairebé tant com puc recordar, d'una o altra manera, i encara li dec a l'MBE suficients crèdits com per omplir el casc d'un vaixell de càrrega. Però no veig cap Jedi que vingui a salvar-me d'aquest poquet d'injustícia.

Ningú tenia una resposta per a ell aquesta vegada, ni tan sols el comandant. En Des va decidir que havien parlat prou de política; volia centrar-se en guanyar els dos mil crèdits que s'havien acumulat en el pot de sàbacc. Va entrar a matar.

-No tracteu voler vendre als vostres Jedi i la vostra República, perquè és exactament el que és: la vostra República. Dieu que els Sith només respecten la força? Bé, això és força similar a com funcionen les coses aquí a la Vora, també. Tu tens cura de tu mateix, perquè ningú més ho farà. És per això pel que els Sith segueixen trobant nous reclutes disposats a afegir-s'hi aquí fora. La gent sense res sent que no té res a perdre. I si la República no s'ho imagina aviat, la Germandat de la Foscor guanyarà aquesta guerra, tant és els Jedi que estiguin liderant el vostre exèrcit.

-Potser hauríem de centrar-nos en les cartes; -va suggerir la tinent després d'un silenci llarg, incòmode.

-Això està bé per a mi -va dir en Des-. Sense ressentiments?

-Sense ressentiments -va dir el comandant, forçant un somriure.

Un parell dels altres soldats van murmurar un assentiment, però en Des sabia que els ressentiments estaven encara aquí. Havia fet tot el possible per assegurar-se que arribessin prou profund.

Següent