Camí de destrucció (XVIII)

Anterior

18

En Bane s'havia perdut la sessió de pràctiques del matí. No era difícil per Kas'im imaginar qui era responsable de la seva absència.

No es va molestar a colpejar la porta de Lord Qordis; simplement utilitzà la Força per destrossar el pany, llavors li va fúmer una coça per obrir-la. Desafortunadament l'element de la sorpresa que havia estat esperant s'havia perdut.

Qordis estava d'esquena a la porta, examinant un dels magnífics tapissos que penjaven darrere del seu llit descomunal. No es va girar quan el Mestre d'espases va irrompre dins; no va reaccionar en absolut. El que significava que havia esperat la intrusió.

En Kas'im va fer un gest violent amb la seva mà, i la porta va colpejar tancant-se. El que anava a dir no era per a les oïdes dels estudiants.

-Què dimonis has fet, Qordis?

-Suposo que et refereixes a l'aprenent Bane -va arribar la resposta massa desinteressada.

-I és clar que em refereixo kríffidament a Bane! No més jocs, Qordis. Què li vas fer?

-A ell? Res. No de la manera que penses. Merament vaig tractar de raonar amb ell. Vaig tractar de fer-li entendre la necessitat de treballar dins de l'estructura d'aquesta institució.

-El vas manipular -va dir en Kas'im amb un sospir de resignació. Sabia que Qordis no sentia afecte per Bane. No amb Lord Kopecz, el seu fa temps rival, sent qui l'havia portat aquí. El Mestre d'espases es va adonar que havia d'haver advertit al jove aprenent que estigués en guàrdia.

-Vas retòrcer la seva ment d'alguna manera -va continuar ell, tractant de treure una reacció-. Li vas forçar a anar per un camí que volies que prengués. Un camí de ruïna.

No hi va haver resposta immediata. Cansat de mirar l'esquena d'en Qordis, va caminar cap endavant per agafar a l'home més alt per l'espatlla, fent-li girar per encarar-lo.

-Per què, Qordis?

En el primer breu segon en què el director de l'Acadèmia estava girant, Kas'im va captar una mirada d'inseguretat i confusió en els trets demacrats, desgastats. Llavors aquests trets es van convertir en una màscara de ràbia, amb els ulls foscos cremant a les conques enfonsades. En Qordis bufetejar la mà d'en Kas'im.

-Bane s'ho ha buscat! Va ser un obstinat! Obsessionat amb el passat! No ens és d'utilitat fins que accepti els ensenyaments d'aquesta Acadèmia!

En Kas'im es va quedar de pedra: no per la rauxa sobtada, sinó per la inesperada mirada d'inseguretat que li havia precedit. Tot d'una es preguntava si la trobada no havia anat exactament com havia planejat. Potser en Qordis havia intentat manipular a Bane sense èxit. No seria la primera vegada que subestimaven al seu inusual aprenent.

Ara en Kas'im se sentia més curiós que enfadat.

-Digues què va passar, Qordis. On és Bane ara?

En Qordis sospirà, gairebé penedit.

-S'ha anat als erms. S'adreça a la Vall dels Lords Foscos.

-Què? Per què faria això?

-T'ho vaig dir: està obsessionat amb el passat. Creu que hi ha secrets allà fora que li seran revelats. Secrets del Costat Fosc.

-Li vas advertir dels perills? Els eixams de pelko? Els tuk'ata?

-No em va donar cap ocasió. No hi hauria escoltat de totes maneres.

Fins aquí, almenys, Kas'im se'l creia. Tot i així no estava segur de si confiava en la resta de la història d'en Qordis. El Mestre de l'Acadèmia era subtil, astut. Seria típic d'ell que enganyés a algú perquè s'aventurés a través de la mortal Vall dels Lords Foscos. Si volia eliminar a Bane sense que se li'n culpés, aquesta seria una de les formes de fer-ho, excepte per una petita cosa.

-Sobreviurà -va afirmar en Kas'im-. És més fort del que saps.

-Si sobreviu -va contestar en Qordis, tornant-se cap al tapís-, aprendrà la veritat. No hi ha secrets a la vall. Ja no. Tot allò de valor ha estat pres: tret primer per Sith que buscaven preservar el nostre Orde, i més tard per Jedi que buscaven escombrar-lo. No ha quedat res en les tombes excepte càmeres buides i munts de pols. Una vegada que vegi això per si mateix, abandonarà la seva estúpida idealització dels Sith antics. Només llavors estarà preparat per unir-se a la Germanor de la Foscor.

La conversa s'havia acabat; això estava clar. Les paraules d'en Qordis tenien sentit, si tot això era part d'una lliçó més gran per fer que Bane finalment abandonés els camins antics i acceptés el nou Orde Sith i la Germandat de Kaan.

Tot i així mentre es girava i sortia de l'habitació, Kas'im no podia lliurar-se del sentiment que en Qordis estava racionalitzant els esdeveniments després dels fets. Qordis volia que els altres creguessin que havia estat amb el control tot el temps, però l'aspecte encantat que havia vist el Mestre d'espases donava evidència de la veritat real: Qordis s'havia espantat per alguna cosa que en Bane havia fet o dit.

Aquest pensament va portar un somriure als llavis del twi'lek. Tenia tota la confiança que Bane sobreviuria al seu viatge cap a la Vall dels Lords Foscos. I estava molt interessat de veure què passaria quan el jove home tornés.

* * *

En Sirak s'estava movent amb cura. Havia passat les últimes trenta-sis hores en un tanc de bacta, i encara que les seves ferides havien estat completament curades, el seu cos encara reaccionava instintivament als records de les ferides infligides pel sabre d'en Bane. Lentament va reunir els seus efectes personals, ansiós per tornar als voltants familiars de la seva pròpia habitació i deixar la solitud del centre mèdic enrere.

Un dels droides metges surà dins, portant un parell de pantalons, una samarreta, i una túnica fosca d'aprenent. Les robes feien olor de desinfectant, era una pràctica comuna esterilitzar-ho tot abans de portar-lo al centre mèdic. La roba li anava bé, però sabia tan aviat com se la va posar que mai se l'havia posat ningú abans.

No havia vist a un sol ésser a part dels droides metges des que li portessin inconscient des de l'anell de duels. Ningú havia anat a comprovar com estava mentre hi havia estat surant en el fluid sanador: ni Qordis, ni Kas'im, ni tan sols Llokay o Yevra. No els culpava.

Els Sith menyspreaven la debilitat i el fracàs. Quan els aprenents perdien en l'anell de duels, se'ls deixava sols amb la vergonya de la seva derrota fins que es tornessin prou forts per tornar als seus estudis. Li havia passat a tothom abans o després... excepte perquè mai li havia passat a Sirak.

Hi havia estat invencible, intocable, el millor aprenent en cada disciplina. Hi havia escoltat els rumors i els murmuris. Li deien el Sith'ari, l'ésser perfecte. Només que ells ja no li dirien el Sith'ari ara. No després del que en Bane li havia fet.

Va tornar cap a la porta i va trobar la Githany allà, observant-lo.

-Què vols? -va preguntar ell cautelosament.

Ell sabia qui era ella, encara que mai havia parlat realment amb ella. En el dia de la seva arribada, ell l'havia identificat com una amenaça potencial. L'havia observat, i ell l'havia vist observant-lo, cadascun mesurant i avaluant l'altre, tractant de determinar qui tenia la mà guanyadora. En Sirak estava al corrent de tots els potencials desafiants, o això havia pensat, fins que l'únic estudiant que menys havia temut li havia fet caure.

-Vaig venir per parlar amb tu -va contestar ella-. Sobre Bane.

Ell es va retorçar involuntàriament davant el nom, llavors es va maleir a si mateix per la seva reacció. Si la Githany s'havia adonat, no va donar indicis d'això.

-Què passa amb ell? -va preguntar ell bruscament.

-Tinc curiositat per quins seran els teus plans ara. Com vas a utilitzar aquesta situació?

Era una lluita invocar la seva antiga arrogància, tot i així va aconseguir fer una burla satisfactòria.

-Els meus plans són meus.

-Vas a buscar venjança? -va pressionar ella.

-Al seu temps, potser -va admetre ell finalment.

-Puc ajudar-te.

Ella va fer un pas més cap a l'habitació. Fins i tot en aquest únic pas Sirak podia veure que ella es movia amb la gràcia sensual d'una ballarina del vel zeltron. Ell va encongir els seus ulls amb sospita.

-Per què?

-Vaig ajudar-lo a derrotar-te -va dir ella. Vaig reconèixer el seu potencial des del moment que el vaig veure per primera vegada. Quan Qordis i els altres Mestres li van donar l'esquena, en secret li vaig ensenyar les seves lliçons en la Força. Sabia que el Costat Fosc era fort en ell. Més fort que en mi. Més fort que en tu. Potser fins i tot més fort que en els propis mestres.

En Sirak no podia veure el sentit de la seva història.

-Encara no has contestat a la meva pregunta. Vas tenir el que volies d'en Bane. Per què ajudar-me ara?

Ella va capcinejar amb tristesa.

-Em vaig equivocar amb Bane. Vaig pensar que si l'ajudava a tornar-se més fort, abraçaria el Costat Fosc. Llavors podria aprendre d'ell i guanyar poder per a mi mateixa. Però és incapaç d'abraçar el Costat Fosc. Tots els altres creuen que el seu triomf sobre tu va ser una gran victòria. Només jo ho vaig reconèixer com un fracàs.

Ella estava jugant amb ell. Burlant-se d'ell. I a ell no li agradava.

-Ningú no m'ha derrotat mai en l'anell de duels abans que en Bane! -va deixar anar ell-. Com pots dir-ne un fracàs?

-Encara ets viu -va dir ella simplement-. Quan va arribar el moment de copejar-te i acabar amb la teva vida, va vacil·lar. No podia portar-se a fer-ho. Era feble.

Intrigat, en Sirak no va respondre immediatament. En el seu lloc va esperar que ella ho elaborés.

-Preparà i planejà durant mesos per prendre la seva venjança de tu -va continuar ella-. El seu odi li va donar la força per sobrepassar-te... i en l'últim instant va mostrar misericòrdia i et va deixar viure.

-Jo li vaig deixar viure al final del nostre primer duel -li va recordar en Sirak.

-Allò no va ser del tot un acte de misericòrdia, va ser un acte de menyspreu. Vas pensar que l'havies destruït per complet. Si haguessis sabut que s'alçaria per desafiar-te de nou algun dia, hauries pres la seva vida sense importar les regles de l'Acadèmia.

»El vas subestimar. Un error que sé que no cometràs de nou. Però en Bane no et subestima. Sap que ets prou poderós per representar una veritable amenaça. Tot i així et va deixar amb vida, sabent que un dia buscaries venjança contra ell. És o un feble o un imbècil -va concloure ella-, i no vull prendre part de cap d'ells.

Hi havia alguna cosa de veritat en el que havia dit, però en Sirak encara no estava convençut.

-Canvies d'aliats massa ràpidament, Githany. Fins i tot per a un Sith. -Ella va estar en silenci una llarga estona, tractant d'esbrinar com respondre-li. Llavors de sobte ella va mirar avall a terra, i quan va mirar amunt els ulls plens de vergonya i humiliació.

-Va ser en Bane que va acabar amb aquesta aliança, no jo -va admetre ella, gairebé ennuegant-se amb les paraules-. Ell em va abandonar -va continuar ella, sense fer cap intent d'ocultar la seva amargor-. Va deixar l'Acadèmia. Mai em va dir per què. Mai va dir tan sols adéu.

De sobte tot tenia sentit. Sirak entenia el seu desig sobtat d'unir-se a ell en companyonia contra el seu antic aliat. La Githany estava acostumada a estar en el control. Estava acostumada a estar al comandament. Estava acostumada a ser la que acabava amb les coses. I no li agradava estar a l'altra banda.

Era com l'antiga expressió corelliana: Tem la ira d'una dona menyspreada.

-On ha anat? -va preguntar ell.

-Els estudiants diuen que en Qordis el va enviar fora a la Vall dels Lords Foscos.

En Sirak gairebé deixa anar, Llavors ja és mort! Però en l'últim segon va recordar la seva reprimenda de no subestimar de nou a Bane. En el seu lloc va dir,

-Esperes que torni.

-Estic segura d'això.

-Llavors estarem preparats -va prometre en Sirak-. Quan torni, el destruirem.

* * *

Mentre Bane marxava per la sorra cremant dels erms de Korriban, es va adonar del sol enfonsant-se ràpidament sota l'horitzó. Havia estat caminant durant hores sota la seva calor. La petita ciutat de Dreshdae i el temple que s'alçava sobre ella estava bé enrere. Havien estat reduïts a meres motes a l'horitzó; si anava a mirar enrere, hauria estat capaç només d'intuir-les a la llum esvaint-se.

No va mirar enrere. Va marxar tenaçment cap endavant. La calor abrusadora no l'havia frenat; ni tampoc ho farien les temperatures que anaven a caure prop de la congelació amb la posta de sol. Les incomoditats físiques -el fred, la calor, la set, la fam, la fatiga- no tenien un efecte significant sobre ell, sustentat com estava pel poder de la Força.

Tot i així, estava pertorbat. Recordava la primera vegada que havia posat un peu a Korriban. Hi havia percebut el poder del món: Korriban era viu amb el Costat Fosc. Tot i així, el sentiment havia estat vague i distant. Durant el seu temps a l'Acadèmia s'havia acostumat tant al brunzit gairebé subconscient que tot just el percebia ja.

Quan hi havia deixat el temple i l'aeroport espacial enrere, havia esperat que aquest sentiment es tornés més fort. Amb cada pas portant-lo més a prop de la Vall dels Lords Foscos pensava que sentiria el Costat Fosc creixent en intensitat.

En el seu lloc no va sentir res. Cap canvi perceptible en absolut. Estava només a un parell de quilòmetres de distància de l'entrada de la vall; podia veure els perfils enfosquits de les tombes més properes excavades a les parets de pedra. I tot i així el Costat Fosc no era més fort que un ressò buit, no més que un record romanent de mons distants parlats en el passat distant.

Fent els seus dubtes i reserves a un costat, va redoblar el seu pas. Volia arribar a la vall abans de la completa foscor. Hi havia agafat un grapat de bastons de llum abans de deixar l'Acadèmia; podria usar-los per trobar el seu camí si era necessari. Desafortunadament, la seva llum actuaria com una balisa en la foscor, assenyalant la seva localització a qualsevol, o qualsevol cosa. Amb el seu nou sabre làser al seu costat estava confiat que podria sobreviure a gairebé qualsevol trobada, però hi havia coses que rondaven prop de les tombes i era millor que no atragués la seva atenció.

Els darrers pocs raigs de llum encara penjaven en l'aire quan finalment va aconseguir el seu destí. La Vall dels Lords Foscos s'estava estenent davant seu, oculta sota la cobertura de la brillantor del crepuscle. Breument va considerar aturar-se durant la nit i acampar fins a l'alba, llavors va rebutjar la idea. El dia o la nit no farien cap diferència un cop que estigués dins de les tombes: hauria d'utilitzar els bastons de llum sense importar l'hora que fos. I ara que finalment hi era estava massa ansiós per veure què trobaria com per retardar-se més.

Va escollir el temple més proper, l'únic que realment podia entreveure en la tènue llum. Com totes les tombes, aquesta havia estat excavada des de les elevades crestes de pedra que s'encaixaven a la vall a cada costat. El gran arc de l'entrada havia estat construït a la cara de la carena. Però les càmeres que albergaven les restes del Lord Fosc enterrat dins s'obrien pas profundament dins de la roca.

Mentre s'apropava, va poder esbrinar els intricats dissenys gravats en l'arc. Alguna cosa estava escrita sobre la part superior en lletres que no reconeixia. Va endevinar que l'artesania havia d'haver estat inspiradora una vegada, però eons de vent del desert havien desgastat la majoria dels detalls.

Es va aturar al llindar, prenent l'aire del misteri oblidat que envoltava l'entrada de la tomba. Encara no percebia cap canvi en la Força, però. Caminant cap a l'entrada, va estar sorprès de veure que la gran llosa d'una porta havia estat separada per obrir-la. Va passar els seus dits per les vores de la fissura. Suau. Desgastada. Qui fos que hagués trencat la porta ho havia fet feia molt.

En Bane es va posar ferm i va marxar amb gosadia a través del portal destrossat. Es va obrir pas sota el llarg túnel de l'entrada, movent-se lentament a través de la penombra. Mitja dotzena de metres cap a dins, la foscor es va tornar absoluta, així que va treure un bastó de llum i el va activar.

Una esgarrifosa llum blava omplia el túnel, enviant un petit eixam de mortals bestioles pelko apressant-se per refugiar-se més enllà del tènue cercle d'il·luminació. Havien estat aguaitant-lo, acostant-se des de tot arreu. Encara els percebia allà, rondant en les ombres del seu voltant, però no tenia por. Després de tot, no era la llum el que els mantenia a ratlla.

Les bestioles pelko, com moltes de les criatures indígenes de Korriban, estaven en sintonia amb la Força. Haurien percebut l'arribada d'en Bane fins i tot abans que entrés en la tomba; el seu poder inevitablement els atrauria. Tot i així també els mantenia a ells i les seves pues paralitzants a una distància segura. Instintivament, les bestioles pelko podien percebre la pura amplitud del seu poder; estaven al corrent d'ell. No s'aproparien prou com per atacar-li, convertint-los en poc més que una molèstia. Depredadors més grans, com els tu'kata, podrien ser una real amenaça. Però tractaria amb ells si es donés el cas.

Ara mateix estava més preocupat pels perills potencials que els constructors de la tomba havien d'haver deixat enrere. Els mausoleus Sith eren coneguts per les seves trampes endimoniadament letals. Bane es va estendre amb la Força, acuradament sondejant els murs, terra, i sostre davant d'ell, buscant qualsevol cosa fora del normal. Estava alleujat -i lleugerament decebut- de no descobrir res. Part d'ell havia esperat que ensopegués amb una càmera no descoberta, cosa que els Jedi haguessin passat per alt.

Va continuar baixant el túnel, caminant després de diverses càmeres on les riqueses i tresors haurien estat enterrats amb el difunt Lord Fosc juntament amb els seus encara vius servents menors. Les habitacions no guardaven cap interès per a ell; no era un lladre de tombes. En el seu lloc va continuar anant més i més profund fins que va aconseguir arribar a la pròpia càmera de sepultura.

Les bestioles pelko van igualar el seu progrés, interminablement envoltant-lo just més enllà de la il·luminació blava exercida pel seu bastó de llum. Podia escoltar del clic de to agut -skreek skreek skreek- de l'eixam frustrat: sense poder per assaltar a la seva presa, tot i així irresistiblement arrossegats pel seu pas.

La càmera de sepultura era fàcilment identificable per l'enorme sarcòfag de pedra al centre de l'habitació, descansant sobre un petit pedestal de pedra. Era poc més que una ombra en forma de bloc en els límits de la llum del seu bastó de llum, però l'omplia amb una sensació tant de por com de respecte.

Encara utilitzant la Força per escanejar a la recerca de trampes, acuradament es va aproximar a la tomba, la seva trepidació creixent mentre la llum blava la banyava per revelar més i més detalls. La pedra estava gravada amb símbols similars en aquells de l'entrada de la cripta, però aquests no havien patit indicibles segles d'erosió. Sobresortien durament, brutals i aguts. No podia llegir el llenguatge poc familiar o la identitat del Lord Fosc en el blasó, tot i així sabia que aquest era el lloc de descans d'un antic i poderós ser.

Va arribar a la plataforma; s'alçava poc més alta que el seu genoll. Va posar un peu a sobre, llavors va estendre un braç per agafar una vora protuberant d'un dels símbols gravats a un costat del propi sarcòfag. Mig havia esperat rebre un agut impacte o atordiment, però tot el que va sentir va ser la freda pedra sota el seu palmell.

Utilitzant la seva nansa per mantenir el seu equilibri, es va empènyer cap amunt de manera que estava dempeus amb els dos peus sobre la plataforma, mirant a baix a la part superior de la tomba. Per al seu horror, ara podia veure que la llosa de pedra que segellava el sarcòfag havia estat virtualment destruïda. El que fos que hi hagués hagut dins s'havia anat, reemplaçat per enderrocs, pols, i un parell de trossos d'ossos trencats que havien d'haver estat un cop els dits o polzes de les restes de l'esquelet del Lord Fosc.

Va baixar de la plataforma, frustrat però encara no disposat a abandonar. Lentament, es va girar en un gran cercle, com si esperés trobar les restes robades descansant en una cantonada de la cambra de sepultura. No hi havia res: la tomba havia estat robada i profanada.

En Bane no havia estat segur del que esperava trobar, però no era això. Els esperits dels Lords Foscos eren éssers de pura energia del Costat Fosc; eren tan eterns com la pròpia Força. L'esperit vagarejaria durant segles, mil·lennis, almenys, fins que un successor mereixedor arribés. O això l'havien portat a creure els textos a l'arxiu.

Tot i així, la dura evidència davant ell era innegable. Els manuscrits antics li havien fallat. Ho havia apostat tot a la veritat de les seves paraules -fins i tot desafiant al propi Qordis- i havia perdut.

En desesperació va llançar enrere el seu cap i va estendre els seus braços a la pedra irregular del sostre de dalt.

-Estic aquí, Mestre! -va cridar ell-. He vingut a aprendre els seus secrets! -Ell es va aturar, escoltant a la recerca d'una resposta. En no escoltar res, cridà: Mostri's! Per tot el poder del Costat Fosc, mostri's!

Les seves paraules van reverberar per les parets, sonant vanes i buides. Ell va caure de genolls, els seus braços caient als seus costats i el seu cap colpejant cap endavant. A mesura que el ressò moria, l'únic so que sentia era l'estrident skreek de les bestioles pelko.

* * *

En Kopecz va escopir a terra mentre vigilava el campament. Estava envoltat per un exèrcit, però era un exèrcit d'inferiors. On fos que mirés veia els esbirros dels Sith: fúries de batalla, assassins, i aprenents. Però hi havia pocs preuats Mestres Sith. L'aparentment interminable guerra contra els Jedi en els camps de batalla de Ruusan estava cobrant un alt preu en la Germanor de la Foscor de Kaan. Sense reforços estarien forçats a retirar-se, o a ser escombrats pel General Hoth i al seu odiat Exèrcit de la Llum.

El fornit twi'lek es va alçar sobre els seus peus, esperonat a l'acció pel descobriment que alguna cosa havia de fer-se. Es va obrir pas a través de dispersos grups de soldats, donant-se compte de quants estaven ferits, exhausts, o simplement derrotats. Per quan va arribar a l'entrada a la tenda d'en Lord Kaan, el menyspreu que sentia pels seus anomenats Germans havia aconseguit el punt d'ebullició.

Quan Kopecz va entrar, Lord Kaan li va fer una mirada i va despatxar als altres consellers amb un agut gest de la mà. Ells van sortir en fila, cap d'ells atrevint-se a acostar-se massa.

-Què passa, el meu vell amic? -va preguntar en Kaan. La seva veu era tan encantadora com sempre, però els seus ulls estaven ben oberts i salvatges, com una bèstia caçada.

-Has vist el que passa amb el nostre exèrcit allà fora? -va grunyir en Kopecz, llançant un polze sobre la seva espatlla mentre caminava lentament cap endavant-. Si això és tot el que tenim per aguantar contra Lord Hoth, bé hauríem de cremar les nostres túniques negres i començar a practicar el Codi Jedi.

-Tenim reforços de camí -li va assegurar Lord Kaan-. Dues divisions completes més de soldats a peu, un altre nucli de franctiradors. Mig escamot de navilis repulsors armats amb armament pesat. Hi ha molts que se senten atrets per la glòria de la nostra causa. Més i més cada dia. La Germandat de la Foscor no pot fracassar.

En Kopecz tenia poc consol de les seves promeses. Lord Kaan sempre havia estat la força de la Germandat de la Foscor, un home que dirigia als Lords Foscos a una única causa a través de la grandesa de la seva personalitat i visió. Ara, però, semblava com un home al límit. L'esforç de lluitar constantment contra els Jedi li havia deixat fet pols.

En Kopecz va capcinejar amb disgust.

-Jo no sóc un dels teus psicòpates consellers -va dir ell, amb la seva veu alçant-se-. Jo no em prosterno i em rasparé davant teu, Lord Kaan. No apilaré lloances al teu estúpid cap quan veig amb els meus propis ulls que ens estàs portant a la nostra destrucció!

-Mantingués baixa la veu! -va deixar anar Kaan-. Destruiràs la moral de les nostres tropes!

-No els queda moral per destruir -va etzibar en Kopecz, tot i que sí que va baixar el seu volum-. No podem derrotar als Jedi amb soldats normals. Hi ha massa d'ells i no els suficients de nosaltres.

-Per nosaltres et refereixes a aquells mereixedors d'unir-se a les files dels Lords Foscos -va contestar en Kaan. Ell va sospirar i va mirar a baix a l'holomapa desplegat a la taula davant seu.

-Saps que el que has de fer -li va dir Kopecz, la seva veu perdent una mica de la ràbia. Hi havia escollit seguir a Kaan; no l'abandonaria ara. Però no anava a quedar-se assegut davant la cara d'una derrota segura-. Ens enfrontem a un exèrcit de Cavallers Jedi i Mestres. No podem aguantar contra ells sense els nostres propis Mestres de l'Acadèmia. Els estudiants, també. Tots ells.

-Ells són mers aprenents -va protestar en Kaan.

-Són els més forts del nostre Orde -li va recordar Kopecz-. Tots dos sabem que fins i tot els més baixos estudiants de Korriban són més forts que la meitat dels anomenats Lords Foscos d'aquí a Ruusan.

-El treball d'en Qordis encara no està complet. Els estudiants d'allà encara han d'aprendre massa -va insistir en Kaan, encara que sense molta força-. Massa potencial tancat. L'Acadèmia representa el futur dels Sith.

-Si no podem derrotar als Jedi aquí a Ruusan, llavors no tindrem futur! -va insistir en Kopecz.

Lord Kaan es va agafar el cap amb les mans, com si un gran mal amenacés amb partir-lo en dos. Va començar a tremolar en l'adherència d'alguna terrible paràlisi. En Kopecz involuntàriament va fer un pas enrere.

Només li va portar un parell de segons a Kaan recuperar les formes i baixà les seves mans. La mirada encantada en els seus ulls s'havia anat, reemplaçada per la calmada seguretat en si mateix que havia atret a tants a la Germanor en primer lloc.

-Tens raó, vell amic -va dir ell. Les paraules van ser suaus i fàcils; parlava com si un gran pes se li hagués tret de sobre. Radiava confiança i força. Semblava brillar amb una aura violeta, com si fos la pròpia personificació del Costat Fosc. I de cop i volta, inexplicablement, Kopecz estava segur.

-Enviaré la petició a Qordis -va continuar en Kaan, la Força emanant d'ell en palpables ones-. Tens raó. És hora que aquells de l'Acadèmia de Korriban s'uneixin realment a les files dels Sith.

Següent