Els Camins del Destí (i XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Va tornar perquè necessitava saber. Necessitava saber si ell estava condemnat, i si estava condemnat amb ell l'Orde Jedi que havia creat. La Vergere va aixecar la vista cap al Luke des del tamboret on estava posada.

-Has vingut a fer-me més preguntes? -li va dir-. He d'advertir-te que ja he passat el dia responent a preguntes del Servei d'Intel·ligència de la flota, i estic cansada.

-Faré un tracte amb tu -va dir en Luke-. Una pregunta meva contra una pregunta teva.

Els bigotis de la Vergere van tremolar.

-No has respost a l'última que et vaig fer. Si no ets capaç de detectar els yuuzhan vong amb la Força, és per culpa dels yuuzhan vong, o de la teva percepció?

En Luke es va instal·lar a la cadira que estava davant la Vergere.

-Et vas deixar una tercera possibilitat. La culpa pot ser de la Força.

La cresta plomosa de la Vergere es va alçar en gest de sorpresa.

-És aquesta la teva resposta?

-No. No tinc resposta -va reconèixer en Luke. Va mirar la Vergere-. La tens tu?

La Vergere es va allisar la cresta amb una mà.

-És aquesta la teva primera pregunta?

-Ho és.

La Vergere va fer una llarga pausa, com si estigués assajant mentalment una resposta.

-Abans de respondre, he de saber si en Jacen t'ha explicat el que em va passar a Zonama Sekot.

-M'ho ha comptat -va dir en Luke.

-Llavors, sabràs que vaig optar per acompanyar els yuuzhan vong per tal de descobrir la seva veritable naturalesa.

-Vas passar cinquanta anys amb ells. De manera que, si algú una té una resposta a la pregunta de si els yuuzhan vong estan fora de la Força, has de ser tu.

-Sí -es va produir una llarga pausa mentre en Luke esperava que la Vergere seguís parlant. Aquesta va dir per fi-. Aquesta ha estat la teva resposta.

En Luke va somriure.

-La resposta a la meva primera pregunta és «sí!».

-Correcte.

-I hauré de fer una altra pregunta si vull més informació.

-Correcte també.

-No és això una mica infantil?

Les plomes de la Vergere es van inflar i es van assentar de nou.

-És el teu joc, no el meu. I crec que em toca a mi.

-Endavant -va dir en Luke, arronsant les espatlles. La Vergere li va clavar els ulls oblics.

-Si els yuuzhan vong està completament fora de la Força, què suposa això per als Jedi i per a les nostres creences?

En Luke va titubejar. Allò era alguna cosa més que una pregunta; era la pregunta de les preguntes, la qüestió que s'havia estat plantejant des del començament de la invasió. Quan va parlar per fi, ho va fer amb prudència.

-Suposa que el nostre coneixement de la Força és erroni o incomplet. O suposa que els vong són... una aberració. Una profanació de la Força. Una cosa que no hauria d'existir -va titubejar de nou, però la lògica implacable del seu fil de pensament el va obligar a continuar-. La vida mereix la nostra compassió i el nostre deure. Però he de preguntar-me quin deure tenim envers una cosa que és completament aliena a la nostra definició de vida, envers una cosa que és una espècie de mort vivent. He de preguntar-me si els devem alguna cosa més que una mort real...

-Defuges aquest pensament.

Era una afirmació, no una pregunta.

-Com ha de defugir qualsevol ésser que tingui consciència -va dir en Luke. Sentia la tensió a la mandíbula que l'impulsava a serrar les dents-. Però, amb tot, el meu deure com a Jedi és no témer les conclusions a les que pugui portar això.

Es va centrar, i va intentar llançar lluny de si la tensió.

-Em toca -va dir.

La Vergere fer que sí amb el cap.

-Endavant.

En Luke va respirar fondo, i es va forçar a si mateix a fer la pregunta que sospitava que li tiraria a sobre el seu destí.

-Els yuuzhan vong estan fora de la Força?

-Sobre això només tinc una opinió pròpia.

-Però és l'opinió d'una Jedi amb experiència en la Força i que ha passat cinquanta anys entre els yuuzhan vong.

-Sí. I la meva opinió és la següent. La Força, per definició, és tota la vida, i tota vida és la Força. Per tant, els yuuzhan vong, que són éssers vivents, estan dins de la Força, encara que nosaltres no puguem veure'ls en ella.

En Luke va sentir que se li queia dels braços i les cames la tensió acumulada durant mesos, i que un gran pes se li aixecava de sobre del cor.

-Gràcies -va murmurar.

La Vergere el va mirar i va parlar amb intensitat tranquil·la.

-Has de tenir amb els yuuzhan vong el mateix grau de compassió que amb tota vida. No està justificada cap guerra d'extermini. No hauràs d'eradicar tota existència d'aquesta profanació.

En Luke va abaixar el cap i va repetir:

-Gràcies.

-Per què temies la meva resposta?

-Perquè si els enemics no fossin vida, si no mereixessin compassió, llavors lliurar una guerra contra ells hauria obert el camí perquè entrés el Costat Fosc, no només en mi, sinó en tots els Jedi que he format.

-Llavors, segons entenc la teva postura, cal evitar els trets tals com la ira i l'agressió, perquè poden conduir al domini de la ment i de l'esperit pel Costat Fosc de la Força.

En Luke la va mirar.

-Ha estat aquesta la teva segona pregunta?

-Jove Mestre -va dir la Vergere-, he tingut molta cura de no plantejar-la com a pregunta. Simplement, intentava aclarir la teva postura.

-Sí -va dir en Luke, somrient-. L'has entès correctament.

-Llavors, la meva pregunta següent és aquesta: creus que la natura ens hauria donat trets com ara la ira i l'agressió, si no fossin útils?

-Útils per a què? -va dir en Luke-. Són útils per al Costat Fosc. Quina utilitat tenen per al Jedi la ira i l'agressió? El Codi Jedi ho deixa ben clar: no obrem moguts per la passió, sinó per la serenitat.

La Vergere va canviar de postura al seu seient.

-Ja ho entenc -va dir-. Les nostres diferències rauen en el lloc d'origen d'aquesta serenitat. Tu creus que la serenitat és una falta de passió, però jo crec que és fruit del coneixement, i sobretot de l'autoconeixement.

-Si la passió no s'oposa a la serenitat, per què es contraposen en el Codi Jedi? -va dir en Luke.

-Perquè les conseqüències d'aquests dos estats mentals s'oposen entre si. Una passió no continguda produeix actes precipitats, mal pensats i, en molts casos, destructius. La serenitat, per la seva banda, bé pot no produir cap acció en absolut; i, quan les produeix, les accions que produeix la serenitat surten del coneixement i de la deliberació, si no de la saviesa -l'ampla boca de la Vergere va suggerir un somriure-. Em toca a mi.

-Jo no he fet la meva pregunta encara.

-Perdona, però has fet una pregunta sobre el Codi Jedi, i jo l'he respost.

En Luke va sospirar.

-Està bé. Però em sembla que estic fent moltes concessions.

-Al contrari. Estàs obrant a partir de l'autoconeixement serè.

-Si t'obstines... -va dir en Luke, rient.

-M'obstino -La Vergere es passà la mà pels bigotis delicats i va pensar la seva pregunta següent-. He observat que, en la darrera visita, estaves enfadat amb mi. Creies que havia fet mal al teu aprenent deliberadament (i era cert), encara que la teva ira es va moderar una mica quan et vaig explicar els meus motius.

-És veritat -va reconèixer en Luke.

-I bé, la meva pregunta és aquesta: aquesta ira era fosca? Et va posseir una passió maligna del tipus de les que et poden fer caure en el Costat Fosc?

En Luke va ordenar acuradament els seus pensaments.

-Podria ser. Si hagués emprat aquesta ira per copejar-te, o per fer-te mal, sobretot per mitjà de la Força, llavors hauria estat una passió fosca.

-Jove Mestre, jo sostinc que la ira que vas sentir era natural i útil. Jo vaig passar diverses setmanes fent mal deliberadament, causant dolor, angoixa i sofriments, a un jove de qui t'havies fet responsable tu, i per qui senties cert grau d'afecte. És natural que sentissis ira. És natural que volguessis trencar el meu coll prim i fràgil. Quan es descobreix que una persona ha fet mal deliberadament a una víctima indefensa, és absolutament natural sentir ira contra aquesta persona. És una emoció tan natural com la de sentir compassió cap a la víctima.

La Vergere va quedar en silenci, i en Luke va deixar que s'acumulés el silenci.

Després, la Vergere fer que sí amb el cap.

-Molt bé, jove Mestre. Tens raó quan dius que, si haguessis entrat a la meva cel·la i m'haguessis colpejat amb la Força, aquest acte hauria estat fosc. Però no ho vas fer. En comptes d'això, la teva ira et va portar a parlar i a buscar els motius dels meus actes. En aquesta mesura, la teva ira no només va ser natural, sinó útil. Va conduir a una entesa per part dels dos.

La Vergere va fer una pausa i va afegir:

-Em disposo a fer una pregunta retòrica. No cal que responguis.

-Gràcies per l'advertència.

-La meva pregunta retòrica és la següent: per què no va ser fosca la teva ira? I la meva resposta és: perquè la vas entendre. Vas entendre la causa de l'emoció, i per això no es va apoderar de tu.

En Luke s'ho va pensar un moment.

-Llavors, la teva postura és que entendre una emoció és impedir que passi.

-La passió no raonada pertany a la foscor -va dir la Vergere-. Però una emoció entesa no és no raonada. Per això, el camí que condueix a la mestria passa per l'autoconeixement -va obrir més els ulls oblics-. No és possible, ni desitjable, reprimir totes les emocions. Una persona sense emocions no és més que una màquina. Però entendre l'origen i la naturalesa dels propis sentiments, això sí que és possible.

-Quan Darth Vader i l'Emperador em van tenir presoner, m'insistien que em rendís a la meva ira -va dir en Luke.

-La teva ira era una reacció natural davant la teva captivitat, i ells volien aprofitar-la. Volien avivar la teva ira fins que es convertís en una ràbia ardent que deixés entrar la foscor. Però qualsevol passió no racional hauria servit. Quan la ira es converteix en ràbia, quan la por es converteix en terror, quan l'amor es converteix en obsessió, quan l'amor propi es converteix en supèrbia, llavors una emoció natural i útil es converteix en compulsió irracional, i llavors es produeix la foscor.

-Vaig deixar que el Costat Fosc s'apoderés de mi -va dir en Luke-. Vaig tallar la mà al meu pare.

-Aaah -va dir la Vergere, assentint amb el cap-. Ara entenc moltes coses.

-Quan la meva ràbia es va apoderar de mi, em vaig sentir invencible. Em vaig sentir complet. Em vaig sentir lliure.

La Vergere va tornar a assentir.

-Quan ets al poder d'una compulsió irresistible, és quan més et sents tu mateix. Però, en realitat, tu mateix estaves passiu en aquells moments. Vas deixar que els sentiments s'apoderessin de tu.

-Em toca a mi fer una pregunta -va dir en Luke; i llavors va sonar una unitat de comunicació.

-Mestre Skywalker -va dir la veu d'en Nylykerka-. Acaba d'arribar una flota de l'hiperespai, i volen posar-se en contacte amb tu.

La Vergere el va mirar, parpellejant.

-La propera vegada serà -va dir.

-La propera vegada -va dir en Luke, posant-se dempeus.

En Nylykerka l'estava esperant davant la cel·la i el va rebre amb una reverència.

-Acaben d'arribar setze naus, la majoria vaixells de càrrega o vaixells de càrrega modificats, però també un destructor estel·lar, el Ventura Errant. Hi ha missatges per a tu del capità Karrde, i també d'en Lando Calrissian, que mana una de les naus.

-Gràcies.

En Nylykerka el va acompanyar fins a la unitat de comunicació més propera.

-Se m'estan acabant les preguntes que fer-li -Va dir el tammarià-. I també se m'estan acabant els motius per retenir-la.

-Reten-la fins que jo hagi pogut parlar amb ella una vegada més -va dir en Luke-. Encara no estic convençut de les seves bones intencions.

La bufeta d'aire del tammarià va tremolar amb aire reflexiu.

-Llavors, per què hauria rescatat a Jacen?

-Per tenir accés als Jedi, potser per poder-nos destruir.

En Nylykerka va deixar anar l'aire de la bufeta amb una xiulada.

En Luke va pujar a bord del Karrde Salvatge, on estaven formats per rebre'l amb una salutació militar dues files d'androides de grans cranis i ulls lluents, de complexió immensa i front fugisser. La nau feia olor d'oli de màquines. En Luke els hi va tornar la salutació i va caminar fins al final de la formació, on el va abraçar Lando Calrissian i Talon Karrde. Li va donar una forta encaixada de mans.

-Veig que la teva fàbrica d'androides segueix funcionant bé -va dir en Luke al Lando.

-Tot el que veus aquí està a disposició del govern a preu molt raonable -va dir en Lando amb un gran somriure. En Luke va arrufar les celles en sentir el comentari cínic del seu amic.

-Això dependrà molt de si tenim govern o no -va respondre. En Karrde es va posar seriós i es va tirar de la petita masclet.

-Serà millor que ens ho expliquis -va dir.

En Karrde se'ls va dur a la seva cabina, i aquest va relatar a Lando i a Karrde els últims esdeveniments al Senat.

-Sempre havien corregut rumors sobre Fyor Rodan -va dir per fi-. Rumors que està relacionat amb activitats de contraban a la Vora. Si algun dels dos coneixeu algun detall, potser podríeu ajudar-nos...

-Desacreditant a Rodan relacionant-nos amb ell -va dir en Karrde, rient.

-No pretenia ofendre...

-I no has ofès -va dir en Karrde-. Però em temo que no puc ajudar-te. El contrabandista no és Fyor Rodan sinó el seu germà gran, Tormak.

-Tormak Rodan solia fer vols sortint de Nar Shaddaa per Jabba el hutt -va dir en Lando-. Quan Jabba va tenir el seu... «accident», Tormak es va independitzar i es va establir pel seu compte a la Vora.

-El seu germà i ell es porten molt malament -va afegir en Karrde-. Tormak es ficava en tots els negocis tèrbols, i el germanet Fyor va sortir tan honrat com el que més, segurament com a reacció a la conducta del seu germà gran, Tormak. Si en Fyor és sensible al tema del contraban, suposo que deu ser per això. Amb tot -va afegir, acariciant-se el masclet-, crec que Lando i jo podrem ajudar al teu candidat.

Un senyal d'alarma va recórrer els nervis d'en Luke.

-Com? -va preguntar.

En Karrde va esbossar un somriure misteriós.

-Serà millor que no t'assabentis.

-No vull que es desacrediti a Cal Omàs -es va afanyar a afegir en Luke-. Si us atrapen en alguna cosa tèrbola, ningú creurà que Cal no estava implicat.

En Lando va recolzar una mà al braç d'en Luke amb gest tranquil·litzador.

-La nostra especialitat és que no ens atrapin en alguna cosa tèrbola.

-Sempre ha d'haver una primera vegada.

-Luke -va dir en Lando-, nosaltres no som més que homes de negocis. Intentem guanyar contractes amb el govern. Tenim motius perfectament legítims per parlar amb qualsevol que pugui ajudar-nos.

-I tenim setze naus carregades de subministraments que anem a donar als refugiats de Mon Calamari -va afegir en Karrde-. Tot això, cortesia de l'Aliança de Contrabandistes. De manera que serem popularíssims durant una temporada, i els polítics voldran que els vegin amb nosaltres.

-No sé si m'agrada el que estic sentint -va dir en Luke.

-Llavors, canviarem de tema -va dir en Karrde tranquil·lament. Va obrir un armari i va treure una caixa de metall, la va deixar a la taula donant un cop i la va obrir.

-T'agrada?

En Luke va veure un droide quadrangular, amb rodes, que li va produir un lleu calfred de desgrat.

-Sembla un droide ratolí -va dir. Existien milions de droides ratolí que anaven d'un costat a un altre a fer encàrrecs poc clars, grinyolant i pul·lulant entre els peus dels ciutadans molestos. En Luke no era capaç d'entendre per què algú havia pensat en dissenyar un droide amb la figura d'una bestiola portadora de malalties.

-És un xassís de droide ratolí, en efecte -va dir en Lando-. Els vam aconseguir barats... la gent pràcticament ens dóna diners a sobre per endur-nos-los. Però aquest droide ratolí conté ara la unitat sensora d'un dels nostres droides Caçadors de Yuuzhan Vong.

-Ah -va dir en Luke, amb gest de comprensió.

-Les Unitats Caçadores de Yuuzhan Vong són capaços de percebre als yuuzhan vong millor que als humans -va dir en Karrde-. Però són agressives i... bé...

-Assassines -va dir en Lando.

En Karrde li va fer una mirada tallant.

-El que anava a dir era visibles -va donar un copet al droide ratolí-. Una de les nostres unitats CYV-R és capaç de detectar els yuuzhan vong infiltrats i, a diferència dels nostres Caçadors, no sentirà la temptació de fer-lo saltar en trossos al moment. En comptes d'això, es pot programar perquè segueixi l'infiltrat, perquè enregistri els seus moviments i prengui nota de qualsevol amb qui parli l'infiltrat.

-Qui es fixa en un droide ratolí? -va dir en Lando-. La majoria de la gent fan tot el possible per evitar-los.

-El nostre pròxim model ha de portar un petit repulsor. Caçadors de Yuuzhan Vong voladors... figura-t’ho!

En Luke havia estat fent alguns càlculs en silenci mentre els altres li feien la presentació del seu producte.

-Crec que no hauríeu de parlar amb qualsevol del vostre model CYV-R -va dir-. Volem que siguin una sorpresa, sobretot per als yuuzhan vong.

En Lando va somriure i va assentir amb el cap.

-Ens pots suggerir amb qui podríem parlar?

-Amb Dif Scaur i amb Ayddar Nylykerka, per començar.

-El Cap del Servei d'Intel·ligència de la Nova República, i el seu col·lega militar. Està molt bé.

En Luke va estendre la mà i va donar un copet a la suau superfície de plàstic del droide ratolí.

-Tinc la sensació que aquesta criatureta resultarà de gran utilitat...

-oOOOo-

La Mentidera estava aparcada en òrbita al voltant de Kashyyyk, i un grup de tècnics wookiees es van posar a treballar amb ella, supervisats per Lowbacca. Havien trobat allotjaments per l'Esquadró Sols Bessons i hangars pels seus Ala-X en el vell dreadnaught rendilià Starsider, que s'havia convertit en nau de suport i subministrament per a altres naus. La Jaina va trobar la seva nova cabina i es va deixar caure en un matalàs que encara conservava l'olor del cos sense rentar del seu ocupant anterior.

El primer que va mirar van ser els holomissatges pendents que se li havien acumulat mentre era a la missió d'Obroa-Skai. Sí. Hi havia un holomissatge d'en Jacen. Va prémer amb dits tremolosos els botons que farien reproduir la gravació.

-Hola -deia en Jacen-. He tornat d'entre els morts.

I ho semblava: estava deu o dotze quilos per sota del seu pes ideal, i amb els cabells llargs i la barba hirsuta que portava, tenia l'aspecte d'un ermità recentment tret d'una llarga etapa de dejuni al desert. En Jacen explicava breument que l'havien tingut presoner els yuuzhan vong i que l'havia rescatat una Jedi anomenada Vergere, Jedi de l'Antiga República.

-Em sap greu no haver intentat posar-me en contacte amb tu pel nostre vincle de bessons -va dir-. Has estat en els meus pensaments constantment. Però jo sabia que els yuuzhan vong volien que tu intentessis rescatar-me... t'estaven esperant. Volien sacrificar-nos als dos en una cerimònia especial. De manera que, la meva major oportunitat per mantenir-me viu era mantenir-me el més apartat de tu que pogués.

«Em diuen que has tingut un paper important en una victòria -els ulls castanys d'en Jacen la miraven amb suavitat des de l'holo-. Espero que això signifiqui que has estat bé durant la meva absència. Bastant dolent ha hagut de ser saber que l'Ànakin havia mort, sense haver de pensar que jo també ho estava -titubejà-. Sé que tens el sentit comú suficient per no ficar-te en res que et pugui fer molt de mal; però espero que estiguis bé i que puguem parlar aviat. Saluda de part meva a Lowie i a tots. Cuida't. T'estimo». La imatge hologràfica es va apagar. A la Jaina li donava volta els pensaments. Pel que semblava, estava perdonada per no haver intentat posar-se en contacte amb Jacen pel vincle de bessons que compartien; però, per altra banda, semblava que en Jacen havia percebut, o potser havia sentit parlar del seu frec furiós, violent, amb el Costat Fosc; de la seva capitulació davant la fúria que tenia per herència, en portar la sang d'en Vader.

Què podia dir-li? Bastant difícil havia estat ja confessar els seus actes a la seva mare.

El missatge següent era d'en Jagged Fel, que li explicava que s'havia vist amb el seu pare i amb la seva mare a la Via Hydiana i que la Leia li havia explicat que en Jacen s'havia fugat de mans dels yuuzhan vong.

«És que tothom s'havia assabentat abans que jo?», Va pensar.

-T'he trobat a faltar -deia en Jag-. Voldria estar al teu costat.

Voldria poder veure la teva reacció quan t'assabentis que en Jacen està viu. Vull donar-te un petó per celebrar-ho.

Tot i que en aquells moments la Jaina volia que la deixessin en pau amb la seva tristesa, les paraules d'en Jag la van animar. El record dels seus braços que l'envoltaven, i l'ombra del sabor dels seus llavis en els d'ella, li murmuraven en el record com un dia calorós d'estiu.

En realitat, no podia, va pensar. Estar enamorada en una època com aquella era una bogeria. En una època en què tenia la mort als ulls en cada moment; en què estimar una altra persona no significava més que haver de plorar a una altra persona quan arribés el moment.

Però en Jacen havia tornat... potser allò volia dir que les coses havien canviat. La ment li donava voltes. Però tenia clara una cosa: la mort no trigaria a venir-la a buscar. Com menys persones haguessin de plorar-la, millor.

-oOOOo-

La Jaina va trobar a Kyp Durron al menjador de pilots. Estava mastegant sense entusiasme un bistec de iagoin congelat i reconstituït que podia haver estat en conserva des dels temps de l'Emperadriu Teta.

-Oh, Gran -va dir en Kyp, aixecant la vista-, et demanem que exerceixis els teus poders divins per fer aparèixer menjar de veritat. Estem en òrbita a sis-cents quilòmetres de la superfície del planeta més verd de la Nova República, i sembla que no hi ha verdures fresques per al menjador d'oficials.

Va fer una pausa, i va mirar després a la Jaina amb sorpresa.

-Què passa, Escuradents?

-En Jacen està viu -va dir la Jaina-. Està a Mon Calamari amb l'oncle Luke i la Mara.

A Kyp se li va alegrar la cara.

-Meravellós! -va dir-. Serveix-te un plat de pasta de mongetes salthianes rehidratades, i anem a fotre'ns un banquet per celebrar-ho!

La Jaina es va deixar caure pesadament al seient cara a Kyp.

-I què li dic que he estat fent des que el van capturar? -va preguntar.

En Kyp va començar a comprendre.

-Ja veig -va dir. Va baixar els ulls al seu plat, va apartar el iagoin amb desgrat i va tornar a mirar-la -. Bé, podries dir-li la veritat.

-Hi ha alguna cosa més -va dir la Jaina-. Durant la seva captivitat, no va fer cap intent de posar-se en contacte amb mi a través de la Força, per por que jo intentés rescatar-lo i caigués en un parany. Llavors, què li dic? Que em va donar un atac de bogeria assassina perquè no es posava en contacte amb mi? Quin efecte li produirà això a ell?

En Kyp la va escoltar amb atenció, i va assentir amb el cap.

-Entenc la teva inquietud -va dir-; però crec que en Jacen pot cuidar-se sol. Sempre ho ha fet. I, d'altra banda, la mort de l'Ànakin va tenir tant a veure amb el teu pas al Costat Fosc com amb la captura d'en Jacen.

-Pot ser. Però és difícil saber com encaixarà les coses. I si ho fa caure en una altra espiral de... del que el va paralitzar la primera vegada, fos el que fos?

-Tu has vist l'holograma -va dir en Kyp-. Semblava paralitzat?

«La Jaina va somriure sense proposar-s'ho».

-No. Semblava que havia patit molt, però tenia bon aspecte.

I tenia raó de preocupar-se per mi.

En Kyp va assentir amb el cap amb solemnitat.

-Llavors, crec que quan el vegis, sabràs què dir-li.

La Jaina es va mirar les mans.

-Això espero.

-I hi ha alguna cosa més que t'impedeixi celebrar-ho? -va dir en Kyp, amb un somriure.

La Jaina li va tornar el somriure, però va tornar a posar-se seriosa de seguida.

-L'Almirall Kre'fey -va dir-. Els bothans i ell s'han tornat bojos... han arribat a la conclusió que van a eliminar els yuuzhan vong sense deixar ni una cèl·lula d'ells. Així que, ara tenim a un comandant obstinat a destruir una espècie sencera. Ja em diràs tu si això no és una invitació a passar-se al Costat Fosc -va afegir, mirant-lo. En Kyp es va quedar impressionat.

-Ni tan sols jo he arribat tan lluny mai -va dir. Es va inclinar sobre la taula cap a la Jaina-. Crec que el Costat Fosc només pot prendre el comandament quan estàs sentint determinades emocions -va dir-. En el meu cas era la ira. En el teu, el desig de venjança.

-Per un germà que va resultar que no era mort -va afegir la Jaina amb amargor.

-A més d'un altre que sí que ho estava. Sí. Això va estar malament, i ja ho hem parlat. Però crec que hem d'intentar establir aquí diverses distincions.

-Està bé -va dir la Jaina; encara que veia amb objeccions la idea d'establir massa distincions i matisos entre la llum i la foscor.

-Existeix l'agressió per l'agressió. I això és dolent.

-Sí.

-Hi ha la guerra defensiva, combatre contra els invasors per defensar els teus propis mons, o al teu poble, o al teu govern. La qual cosa, encara que no necessàriament sigui bo, almenys està justificat.

-Et segueixo -va dir la Jaina, assentint amb el cap.

-I també hi ha els contraatacs en una guerra que, d'altra banda, és defensiva. Va ser el cas d'Obroa-Skai.

-I això com és? -va preguntar la Jaina-. Bo?, dolent?, justificat?

-Justificat -va dir en Kyp-. He estat pensant molt en això, i crec que està justificat. Deixa'm que et posi una analogia Han -va afegir, en veure la cara de dubte de la Jaina.

-Està bé.

-Imagina't que tens un amic que posseeix alguna cosa valuosa, per exemple, un anell. I un lladre ataca al teu amic i li roba l'anell, i tu no ho pots evitar per algun motiu.

-Et segueixo.

-I, més tard, et trobes amb el lladre i veus que porta posat l'anell. Seria una agressió portar al lladre davant la justícia i tornar l'anell al seu legítim propietari?

-Llavors, el que m'estàs dient és que el lladre és com els yuuzhan vong, que ens han estat robant els nostres mons, i que no seria una agressió voler recuperar els nostres mons i treure'ns de sobre els yuuzhan vong? -va preguntar la Jaina.

-No dic que en això no hi hagi cert grau d'agressió. Però sí dic que està justificat.

-Però i si la teva agressió deixa entrar el Costat Fosc?

-Llavors, no està justificada -va dir en Kyp. Sospirà-. Mira, pots perseguir al lladre perquè sents ira cap a ell i vols donar-li una bona pallissa, o pots perseguir el lladre perquè vols fer justícia. És diferent. La ira és foscor, però l'amor a la justícia és llum.

-I la justícia perfecta és impossible -va respondre la Jaina.

-La justícia perfecta no és la qüestió. Estàs marcant un nivell massa elevat. Nosaltres no hem jurat ser perfectes -s'ho va pensar un moment-. Mira, és com quan Luke lluitava contra Darth Vader i l'Emperador estava al seu costat i li deia que colpegés amb ira. Lluitar contra Darth Vader no era dolent! El que sí que era dolent era lluitar contra ell per ira.

La Jaina va fer-li una llarga mirada.

-Sense ànim d'ofendre, Kyp, preferiria que això m'ho estigués dient l'oncle Luke, en comptes del major expert conegut sobre el Costat Fosc de la Força.

En Kyp li va tornar la mirada amb serenitat.

-Jo també ho preferiria, Jaina. Jo també.

-oOOOo-

Quan la Wínter va obrir la porta, es va produir un lleu xiulet pel canvi de pressió. Va veure al Luke, la Mara i al Jacen, i es va fer a un costat per deixar-los passar.

-Passeu, si us plau.

L'apartament de l'almirall Ackbar estava a la Ciutat Flotant d'Heurkea, molt per sota del nivell del mar, i estava ple de l'aroma de l'oceà. Les habitacions tenien formes arrodonides i llum tènue, i en elles ressonava la música de l'aigua que queia. Hi havia en totes les habitacions piscines profundes d'aigua de mar, interconnectades entre si per túnels submergits o per canals salvats per pontets en forma d'arc. Els reflexos de la llum daurada sobre les ones es reproduïen a les parets, i els sòls estaven pavimentats de colors que reflectien els estats d'ànim de la mar: verd, blau, turquesa i aiguamarina. La porta es va tancar amb un xiulet quan van haver entrat. La Wínter portava una llarga túnica blanca i un collaret de jade color Verdmar. Va saludar al Luke i la Mara amb sengles abraçades, i va donar a Jacen un petó a cada galta.

-Com està l'almirall? -va preguntar en Luke. Va parlar en veu baixa, amb l'esperança que aquelles grutes artificials no amplifiquessin la seva veu fent-la ressonar per tota la casa.

-El cos ja no li respon -va dir la Wínter. Va parlar amb calma i naturalitat, però en Luke va apreciar les arrugues de tristesa que li arrencaven de les vores dels ulls.

-Es pot fer alguna cosa? -va preguntar la Mara.

-Com ja et va dir l'altre dia, el que està malament no és una sola cosa -va dir la Wínter-. El veritable problema és l'edat, i els grans esforços que va fer durant la Rebel·lió. Ja sabeu que ja en aquells dies no era jove.

-Suposo que no -va dir en Luke-. A mi no em va passar mai preguntar-me quina edat tindria. Semblava tant jove... com calia, suposo.

-Mireu que té la ment tan àgil com sempre -va dir la Wínter-. Encara és capaç de treballar deu hores seguides, si es té cura del cos.

-De treballar? -va dir la Mara-. En què?

-Deixaré que t'ho expliqui el propi Ackbar.

Luke, Mara i Jacen van seguir a l'alta dona de cabells blancs a través d'un pont i trepitjant després sobre unes pedres (en realitat, la part superior d'altes columnes) que sobresortien de la superfície d'un estany tranquil. Van arribar a una agradable sala d'estar, amb una piscina central entre mobles còmodes. Allà els esperava l'Ackbar, flotant a la piscina. Els va saludar aixecant una de les seves mans enormes.

-Luke! -va exclamar-. Mara! Jove Jacen! Benvinguts a casa meva!

La seva veu no donava les mostres de flaquesa que havia tingut en el despatx de l'almirall Sovv, i ressonava amb tant vigor com si estigués cridant ordres des del pont de comandament de la seva nau capitana.

-Gràcies, senyor -va dir en Luke.

-Feu el favor de seure. Perdoneu que no m'uneixi a vosaltres... en aquests temps em sento molt millor si em quedo a l'aigua.

-La teva casa és preciosa -va dir la Mara.

-És la que em convé -va dir l'Ackbar amb senzillesa.

La Wínter va servir amb eficiència una mica de menjar i beure mentre l'Ackbar xerrava amb els seus convidats. Després, l'Ackbar es va deixar surar fins al Jacen i el va mirar amb els seus ulls sortits.

-Pots parlar-me dels yuuzhan vong, jove Jacen?

-Amb molt de gust -va dir en Jacen-. Però el tema és ampli.

-Ets l'única persona que conec que els ha tractat. Digues el que puguis.

En Jacen passà llarga estona parlant dels yuuzhan vong, de les seves castes, del seu lideratge, de la seva religió, de les seves relacions entre si i amb els seus captius. Només va tocar de passada la seva pròpia experiència. En Luke es va sorprendre i es va impressionar en advertir la manera en què Jacen, entre turments, esclavitzat i sol, havia estat capaç d'observar tan bé als seus carcellers, i com de bé que posava en ordre el que sabia.

La Wínter escoltava en silenci, i al cap d'una estona es va asseure a la vora de la piscina, es va recollir la túnica i va ficar les cames a l'aigua. L'Ackbar va flotar fins al seu costat, i ella, amb afecte, li va recolzar una mà a l'espatlla arrodonida i llisa. En Luke els va observar, pensant en les moltes tragèdies que es tancaven en la ment de la Wínter. Aquella dona de cabells blancs estava dotada d'una memòria hologràfica que registrava tota la seva vida amb perfecció de detalls, però no li deixava oblidar res. El dolor que va haver de sentir amb la destrucció del seu món natal d'Alderaan, amb la seva família i els seus amics, estava tan fresc en la seva ment com feia vint anys. Les batalles de la Rebel·lió, els combats contra Furgan i Joruus C'baoth, el segrest de l'Ànakin Solo de nen... La Wínter podia tornar a viure tots aquells fets amb la mateixa intensitat que quan els havia viscut per primera vegada. De la mateixa manera, tenia tan vius els anys que havia passat amb Jacen quan aquest era nen com la presència mateixa del Jacen adult que estava assegut ara mateix prop d'ella. En Luke comprenia que la ment de la Wínter era un holograma: contenia un diagrama complet de la seva vida. Naixements, morts, alegries, tragèdies, violència, triomfs, desesperacions. Vist d'aquesta manera, no era d'estranyar que la Wínter hagués volgut acompanyar l'Ackbar en la retirada d'aquest: la seva ment potser contenia ja més que suficients experiències dures, i ella necessitava uns quants records plàcids per posar-los al costat d'aquells que no tenien el més mínim de plàcids. Però ara, amb el deteriorament de l'Ackbar, la Wínter anava a adquirir encara més records llargs i tristos que no seria capaç d'oblidar mai.

L'Ackbar va escoltar el relat d'en Jacen, i després la Wínter i ell li van fer una sèrie de preguntes. Per fi; l'Ackbar va deixar anar un sospir i es va relaxar tranquil·lament a l'aigua.

-Molt bé -va dir-. Ara ja sé com vèncer-los.

-Llavors, ha estat en això en el que has estat treballant?

-Ah, sí -va dir l'Ackbar. Va aixecar la vista cap a la Wínter i li va donar un copet al genoll-. Comptant amb la Wínter com a memòria i com a assistent insubstituïble, he treballat molt en un pla estratègic per a la guerra; i ara en Jacen ha confirmat les idees que tenia jo sobre el caràcter dels yuuzhan vong. Crec que la victòria ja és concebible.

-Penses deixar el teu retir? -li va preguntar en Luke. L'Ackbar va deixar anar un sospir que va sortir en forma de bombolles.

-No sé si això serà possible. L'almirall Sovv està disposat a seguir els meus consells en la qüestió; però qui voldrà fer cas al pobre almirall Sovv?

-Et faran cas a tu -va dir en Luke-. No m'imagino que hi pugui haver algú que no et faci cas.

En Luke va mirar a l'almirall amb sorpresa.

-Borsk Fey'lya no va voler fer-me cas -va dir l'Ackbar-. I en Borsk Fey'lya tenia molts amics -L'Ackbar va sacsejar el seu enorme cap-. Trobo molt a faltar la Mon Mothma. Ens enteníem... les nostres habilitats es complementaven perfectament. Ella i jo formàvem un equip perfecte; ella era la gran oradora i política, i jo era la seva espasa. Era capaç de veure les trampes que eren invisibles per a mi, i jo veia els perills que ella no veia. La seva saviesa va portar la Rebel·lió a la seva fi i va crear la Nova República. I jo, amb les meves flotes, vaig ajudar a produir la derrota de l'Imperi -va tornar a sacsejar el cap-. Em va malacostumar! -va exclamar-. Ella entenia els meus mètodes, i jo els seus. Des de la seva mort, he hagut de treballar amb altres que no tenien aquesta comprensió, i a mi em faltava l'habilitat de tenir-la... mai l'havia necessitat fins llavors -va sospirar, i va començar a parlar per primera vegada amb veu farfallosa, com en la reunió anterior -. Mon Mothma. Potser no hauria d'haver-me quedat quan ella va faltar.

La Wínter va mirar-lo amb sobresalt.

-No diguis això.

-No -va dir en Luke-. Encara tens molt a aportar. El teu pla ho demostrarà.

L'Ackbar va sospirar un cop més.

-Però qui durà a terme aquest pla? No només exigeix ​​la col·laboració de l'exèrcit, sinó la dels nivells superiors del govern. I el nostre govern no té nivells superiors.

L'Ackbar estava clarament cansat, i els visitants no es van quedar molta més estona. Quan la Wínter els acompanyava a la sortida, es va aturar i va posar una mà a l'espatlla d'en Jacen.

-Vaig sentir molt allò de l'Ànakin -va dir.

En Jacen fer que sí amb el cap a poc a poc.

-Sempre va estar agraït cap a tu -va dir-. Sabia com vas lluitar per ell a Anoth -va prendre la mà de la Wínter entre les seves-. Si no hagués estat per tu, no hauria pogut gaudir dels seus últims catorze anys de vida. I no només t'ho agraïa l'Ànakin, sinó també la Jaina i jo, i tots els que el coneixien.

Va besar la mà de la Wínter, i la va deixar anar.

La Mara i en Luke van abraçar-la i van sortir de l'apartament. En Luke va pensar que la memòria hologràfica de la Wínter potser no fos sempre causa de dolor. Recordaria a l'Ànakin de recent nascut, de nen, i aquells records brillants i inesborrables potser podien ser més alegres que el coneixement més distant de la seva mort. Almenys, hi havia un lloc on els records de l'Ànakin es conservaven perfectament, els records de l'Ànakin tal com va ser, viu i vitalista, lliure de la tragèdia que va implicar la seva fi.

Allò consolava molt al Luke.

FI

Continuarà...