Camí de destrucció (IV)

Anterior

4

Les hores passaven. Altres miners van començar a arribar, el torn del dia arribava per reemplaçar al grup nocturn que se n'havia anat. El CardShark seguia repartint, i els jugadors seguien apostant. El munt de fitxes d'en Des s'estava tornant contínuament més gran, i el pot de sàbacc seguia creixent: tres mil crèdits, quatre mil, cinc... Cap dels jugadors semblava estar-se divertint ja; Des imaginava que la seva xerrada mordaç havia arrasat amb tot el plaer del joc.

A Des no li importava. No jugava a sàbacc per divertir-se. Era un treball, igual que treballar en les mines. Una manera de guanyar crèdits i saldar el seu compte amb l'MBE per poder deixar Àpatros enrere per sempre.

Dos dels soldats es van apartar de la taula, nets dels seus crèdits. Els seus seients van ser ocupats aviat per miners del torn de dia. L'atractiu de l'enorme pot del sàbacc era suficient per atreure'ls, malgrat la seva reluctància a anar contra en Des.

Una altra hora va passar i els oficials sènior -la tinent i el comandant- finalment van acabar. Ells, també, van ser reemplaçats per miners amb vista a aconseguir una bona mà i ficar-se en les butxaques el pot de sàbacc sense reclamar. Els soldats de la República que es van quedar al voltant, com l’alferes que al principi havia desafiat a Des, havien de tenir unes butxaques molt, molt profundes.

Amb el constant flux de jugadors nous i diners nou, Des es va veure forçat a canviar d'estratègia. Hi havia recopilat diversos centenars de crèdits; tenia un coixí suficient per poder-se permetre perdre un parell de mans si ho havia de fer. Ara la seva única preocupació era protegir el pot de sàbacc. Si no tenia una mà amb què pensés que podia guanyar, es plantaria en els primers pocs torns. No anava a donar-li a ningú més l'oportunitat de fer una mà de vint-i-tres. Va deixar de retirar-se, fins i tot quan tenia cartes febles. No participar en una mà els donava als altres jugadors massa oportunitats de guanyar.

Alguns canvis afortunats i algunes pobres eleccions fetes pels seus oponents li van assegurar que la seva estratègia funcionava, encara que no sense cap cost. Els seus esforços per protegir el pot de sàbacc van començar a menjar-se els seus beneficis. La seva pila de guanys es va enfonsar ràpidament, però valdria la pena si guanyava el pot de sàbacc.

Després d'uns mà a mà agonitzant, els jugadors continuaven arribant i anant-se. Un a un els soldats van abandonar els seus seients, forçats quan es quedaven sense fitxes i no es podien permetre més. Del grup original, només quedaven Des i l’alferes. La pila de l’alferes estava creixent. Un parell dels soldats es van quedar a mirar, aferrant-se al seu home perquè derrotés al miner bocamoll.

Altres espectadors anaven i venien. Alguns només estaven esperant que un jugador marxés per poder-se ficar i agafar el seient. Uns altres eren atrets per la intensitat de la taula i la mida dels pots. Després d'una altra hora el pot de sàbacc va arribar a les deu mil fitxes, el límit màxim. Qualsevol crèdit que es pagués ara al pot de sàbacc estaria perdut: anaven directament als comptes de l'MBE. Però ningú es queixava. No amb l'oportunitat de guanyar una petita fortuna sobre la taula.

En Des mirà el crono sobre la paret. La cantina tancaria en menys d'una hora. Quan es va asseure abans a la taula, s'havia sentit segur que guanyaria en gran. Per un moment havia estat així. Però les últimes hores havien drenat les seves fitxes. Treballar per protegir el pot de sàbacc estava devastant-li: s'havia quedat sense tots els seus beneficis i va haver de tornar a comprar dues vegades. Hi havia caigut en el clàssic parany del jugador, obsessionant tant amb guanyar el gran pot que havia perdut de vista quant estava perdent. Havia deixat que el joc passés a ser personal.

La seva samarreta estava calenta i enganxosa de suor. Les seves cames estaven adormides per estar assegut tant de temps, i la seva esquena li feia mal d'estar inclinat cap endavant expectant d'estudiar les seves cartes.

Havia perdut gairebé mil crèdits aquella nit, però cap dels altres jugadors havia estat capaç d'aprofitar-se de la seva desgràcia. Amb el pot de sàbacc al límit totes les apostes inicials i sancions anaven directament a l'MBE. Hauria de treballar un mes de torns esgotadors en les mines si volia tornar a veure aquests crèdits. Però era massa tard per retrocedir ara. El seu únic consol era que l’alferes de la República havia perdut almenys dues vegades el que ell. Tot i així cada vegada que l'home es quedava sense fitxes, simplement ficava la mà a la seva butxaca i treia una altra pila de crèdits, com si tingués diners il·limitat. O com si simplement no li importés.

El CardShark va disparar una altra mà. Mentre va observar ell les seves cartes, en Des començà a sentir les primeres ombres reals de dubte. I si el seu pressentiment estava equivocat aquesta vegada? I si aquesta no era la seva nit per guanyar? No podia recordar un moment en el passat en el que el seu do li hagués traït, però això no significava que no pogués passar.

Ell va empènyer les seves fitxes amb una mà feble, desafiant cada instint que li deia que es retirés. Hi hauria hagut de plantar-se al principi del següent torn, sense importar com de febles que fossin les seves cartes. Una mica més i algú més podria robar el pot de sàbacc pel qual ell estava treballant tan dur.

El marcador va parpellejar i les cartes van canviar. En Des no es va molestar a mirar; simplement va donar la volta a les seves cartes i va mussitar,

-Em planto.

Quan va veure la seva mà va sentir com si li haguessin bufetejat. Estava en un vint-i-tres negatiu exactament, una bomba. La sanció netejava la seva pila de fitxes.

-Whoa, gran col·lega -es va mofar l’alferes embriagadament-, has d'estar amarat de llum per plantar-te amb això. Què brix estaves pensant?

-Potser no entén la diferència entre mes vint-i-tres menys vint-i-tres -va dir un dels soldats que estava veient l'enfrontament, somrient com un gat manka.

En Des tractà d'ignorar-lo mentre pagava la sanció. Se sentia buit. Buit.

-No parles massa quan estàs perdent, eh? -es va burlar l’alferes.

Odi. En Des no sentia res més al principi. Pur odi, un vermell roent consumia cada pensament, cada moviment, i cada unça de raó del seu cervell. Tot d'una no li importava el pot, no li importava quants crèdits havia perdut ja. Tot el que volia era escombrar l'expressió de petulant de la cara de l’alferes. I només hi havia una forma en què ho podia fer.

Va fer una mirada salvatge en direcció a l’alferes, però l'home estava massa borratxo per ser intimidat. Sense treure els ulls del seu enemic, en Des lliscà la seva targeta del compte de l'MBD pel lector i va fer una altra compra, ignorant la part lògica de la seva ment que tractava de parlar-li sobre no fer-ho.

El CardShark, els seus circuits i cables ignorants del que estava passant realment, va empènyer una pica de fitxes cap a ell i va ulular el seu típic ànim,

-Bona sort.

En Des va obrir amb l'As i el dos d'espases. Estava en disset, una mà perillosa. Un munt de potencial per anar massa alt en la seva següent carta i que fos una bomba. Va vacil·lar, sabent que el moviment intel·ligent era retirar-se.

-Pensant-t'ho dues vegades? -Li va reprendre l’alferes.

Actuant en un impuls que no podia ni tan sols explicar, en Des va moure el seu dos al camp d'interferència, llavors va empènyer les seves fitxes cap al pot. Estava deixant que les seves emocions el guiessin, però ja no li importava. I quan la següent carta va resultar ser un tres, sabia què havia de fer. Va empènyer el seu tres al camp d'interferència al costat del dos que ja hi era. Llavors va fer l'aposta màxima i va esperar al canvi.

Hi havia en realitat dues formes de guanyar el pot de sàbacc. Una era aconseguir una mà que sumés vint-i-tres exactament, un sàbacc complet. Però hi havia fins i tot una millor mà: l'Arranjament de l'Idiota. En les regles modificades de Bespin, si tenies una mà de dos i tres del mateix pal i treies la figura coneguda com l'Idiota, que no tenia del tot cap valor, tenies un Arranjament de l'Idiota... vint-i-tres en el sentit literal. Era la mà més rara possible, i valia més que fins i tot un sàbacc complet.

En Des estava a dos terços d'arribar-hi. Tot el que necessitava ara era un canvi que es portés el seu deu i el reemplacés amb l'Idiota. Per descomptat, això significava que havia d'haver un canvi. I fins i tot llavors hauria d'aconseguir l'Idiota d'ell... i havia només dos Idiotes en tota la baralla de setanta-sis cartes. Era ridículament improbable.

El marcador va resultar vermell; les cartes van canviar. En Des ni tan sols havia de mirar la seva mà: ho sabia.

Va mirar just als ulls de l'alferes.

-Em planto.

L’alferes va mirar avall a la seva pròpia mà per veure què li havia donat el canvi i va començar a riure tan fort que amb prou feines va poder mostrar la seva mà. Tenia el dos de copes, el tres de copes... i l'Idiota!

Va haver-hi panteixos de sorpresa i murmuris d'incredulitat en la multitud.

-Com us agrada aquesta, nois? -va riure ell-. L'Arranjament de l'Idiota en el canvi!

Ell es va aixecar, estenent el braç cap al munt de fitxes en el petit pedestal que s'assentava al centre de la taula representant el pot sàbacc.

En Des colpejà a la taula i va agafar el canell del jove en una agafada tan freda i dura com el duracer, llavors va desplegar les seves pròpies cartes. Tota la cantina es va quedar en silenci com una tomba; el riure de l'alferes es va apagar en la seva gola. Un segon més tard va alliberar la seva mà i es va tornar a asseure, petrificat. Des de l'altre extrem de la taula algú va deixar sortir un llarg xiulet, fluixet de sorpresa. La resta de la multitud cremava per l'enrenou.

-... Mai a la vida...

-... No ho puc creure...

-... Estadísticament impossible...

Dos Arranjaments de l'Idiota en la mateixa mà?

El CardShark va resumir el resultat de la forma més purament analítica.

-Tenim dos jugadors amb mans d'igual valor. La mà serà determinada per un sobtat tancament.

L’alferes no va reaccionar amb el mateix tipus de calma.

-Tu estúpid Mudcrutch! -Ell va escopir, la seva veu ofegada d'ira-. Ara ningú va a emportar-se el pot de sàbacc! -Els seus ulls se sobresortien salvatgement; una vena estava bategant en el seu front. Un dels seus companys soldats li havia posat una mà a l'espatlla, com si tingués por que el seu amic pogués saltar per la taula per intentar arrabassar-li la vida al miner que hi havia a l'altre costat.

L’alferes tenia raó: cap d'ells obtindria el pot de sàbacc en aquesta mà. En un tancament sobtat a cada jugador se li repartia una carta més, i el valor de les mans es tornava a calcular. Si tenies la millor mà, guanyaves... però no tindries el pot de sàbacc tret que tinguessis vint-i-tres exactament. Això, però, semblava impossible: no hi havia més Idiotes que repartir per preservar un Arranjament de l'Idiota, i ni una sola carta tenia un valor més alt que el quinze de l'As.

No és que a Des li importés. Era suficient destruir la voluntat del seu oponent; aixafar les seves esperances i robar-li la seva victòria. Podia sentir l'odi de l’alferes, i ell responia a ell. Era com un ésser vivent, una entitat de la que podia extreure força, alimentant el seu propi infern de ràbia. Però en Des no va mostrar les seves emocions perquè les veiessin la resta del grup. L'odi cremant en ell era el seu propi magatzem privat, un poder rabiant en el seu interior tan ferotge que podia sentir que podria esquinçar el món si el deixava escapar.

El crupier va repartir dues cartes panxa enlaire perquè tothom les veiés. Les dues eren nous. Abans que qualsevol si més no tingués temps de reaccionar el droide havia recalculat la mà, havia determinat que els dos jugadors estaven encara empatats, i va disparar una altra carta a cada un d'ells. L’alferes va treure un vuit, però Des treure un altre nou. Idiota, dos, tres, nou, nou... vint-i-tres!

Ell va estendre el seu braç lentament i li va donar un cop a les seves cartes, xiuxiuejant una única paraula al seu oponent:

-Sàbacc.

El soldat es va tornar furiós. Va saltar, va agafar la part inferior de la taula amb les dues mans, i va fer un llançament poderós. Només el pes de la taula i els seus estabilitzadors interns van evitar que bolqués, encara que va sortir volant i va colpejar de nou el terra amb un estrèpit diàfan. Totes les begudes en ella es van vessar; cervesa i lum vessades per les cartes electròniques, fent que traguessin espurnes i es curtcircuitessin.

-Senyor, si us plau no toqui la taula -va implorar el CardShark amb una veu lamentable.

-Calla, munt de ferralla metàl·lica rovellada! –L’Alferes va agafar una de les gerres bolcades de la taula i la va llançar al droide. Li va donar amb un cop sonor. El droide va trontollar cap enrere i va caure.

L’alferes va llançar un dit a Des.

-Has fet trampes! Ningú treu un sàbacc en un tancament sobtat! No tret que faci trampes!

En Des no va dir res; ni tan sols es va aixecar. Però els seus músculs estaven preparats en cas que el soldat fes un moviment.

L’alferes es va girar cap al droide mentre s'alçava agitadament sobre els seus peus.

-Tu estàs en això! -Li va llançar una altra gerra, donant-li de nou i fent caure al droide una segona vegada. Dos dels altres soldats van tractar de retenir-lo, però ell es va alliberar sacsejant-se de la seva adherència. Ell va girar, movent els seus braços cap a la multitud-. Tots vosaltres esteu en això! Escòria bruta, amant dels Sith! Odieu la República! Ens odieu. Sabem que ho feu. Ho sabem!

Els miners es van acostar a empentes, grunyint enfadats. Els insults de l’alferes no eren lluny de la diana; hi havia un munt de ressentiment cap a la República a Àpatros. I si ell no vigilava la seva boca, algú anava a mostrar com de forts eren aquests ressentiments.

-Donem les nostres vides per protegir-vos, però no us importa un wobber! Qualsevol oportunitat per humiliar-nos, la preneu!

Els seus amics l'havien agafat de nou, tractant de portar-lo per la força a la porta. Però no hi havia manera que poguessin passar a través de la multitud ara. Per l'aspecte de les seves cares, els soldats estaven aterrits. Amb motiu, va pensar en Des. Cap d'ells estava armat; els seus blàsters estaven en la seva nau. Ara estaven atrapats en el centre d'un aixafament hostil de miners fortament musculats que havien estat bevent tota la nit. I el seu amic no callaria.

-Hauríeu d'agenollar-vos i agrair-nos-ho a cada un i cada vegada que aterrem en aquesta bola de suor de bantha que dieu planeta! Però sou massa estúpids per saber quina sort teniu de tenir-nos del vostre costat! No sou res sinó un munt de bruts, analfabets...

Una ampolla de llum llançada anònimament des de la multitud li va colpejar fort en el lateral del seu cap, tallant les seves paraules. Ell va caure a terra, arrossegant als seus amics amb ell. En Des es va aixecar immòbil mentre una massa de miners enfadats sorgia.

El so d'un blàster va fer que tothom es quedés gelat. En Groshik s'havia enfilat a la part superior de la barra, el seu atordidor ja carregant cap amunt per disparar de nou. Però tots sabien que el següent tret no estaria dirigit cap al sostre.

-Hem tancat -grallà tan fort com la seva veu aspra va poder-. Tothom fora de la meva cantina!

Els miners van començar a retrocedir, i els soldats es van aixecar cautelosament. L’alferes es balancejava, el tall del seu front estava sagnant sobre el seu ull.

-Vosaltres tres primers -va dir el neimoidià a l’alferes i als soldats que li donaven suport. Ell va moure el canó de la seva arma amenaçadorament al voltant de l'habitació-. Netegeu un camí. Traieu-los d'aquí.

Tothom excepte els soldats van romandre quiets. Aquesta no era la primera vegada que en Groshik havia tret l'atordidor. El rifle d'atordiment Firespray BasTech CS-33 era un dels dispositius de control de multituds no letal més fi del mercat, capaç d'incapacitar a múltiples objectius amb un únic tret. Més d'un parell de miners havia sentit la força brutal de la seva explosió de raig ampli deixant-los inconscients. Per experiència personal en Des podia testificar el fet que no era un dolor que ningú pogués oblidar fàcilment.

-Tu no. Tu et quedes.

En Des no es va moure ni un mil·límetre fins que els altres se'n van anar. No estava espantat; no pensava que en Groshik li disparés realment. Tot i així, no veia cap avantatge a donar-li un motiu per fer-ho.

Només quan l'últim client se n'havia anat i va tancar la porta, en Groshik va baixar la seva arma. Va baixar cap a baix de forma estranya des de la barra i va posar el rifle a la taula, llavors es va girar cap a Des.

-Em vaig imaginar que era més segur retenir-te aquí amb mi una estona -va explicar-. Aquests soldats estan bastant bojos. Haurien d'estar-te esperant de camí a casa.

En Des va somriure.

-No vaig imaginar que estiguessis emprenyat amb mi -va dir ell.

En Groshik va esbufegar.

-Oh, estic emprenyat amb tu. És la raó per la qual tu m'ajudaràs a netejar aquest desastre.

En Des va sospirar i va moure el cap en una exasperació burleta.

-Vas veure el que va passar Groshik. Només vaig ser un transeünt innocent.

En Groshik no estava d'humor per escoltar-lo.

-Només comença recollint les cadires -va mussitar ell.

Amb l'ajuda del CardShark -almenys era bo per a alguna cosa més a part de repartir cartes, va pensar en Des- va acabar de netejar en només una hora. Quan van acabar el droide va caminar com un ànec amb les seves cames tremoloses, dirigint-se cap a les instal·lacions de manteniment perquè el reparessin. Abans que marxés, en Des es va assegurar que els seus guanys del sàbacc haguessin estat apuntats al seu compte.

Ara que només estaven ells dos, en Groshik va fer anar a Des a la barra, va agafar un parell de gots, i va baixar una ampolla del prestatge.

-Brandy de Cortyg -va dir ell, omplint a cadascun mig got-. Directament des de Kashyyyk. No és la cosa forta que els wookiees beuen, tot i així. Més tou. Més suau. Més insípid.

En Des va prendre un glop i gairebé es va ofegar mentre el fer líquid cremava de camí per la seva gola.

-Això és insípid? Odiaria veure el que beuen els wookiees!

En Groshik va arronsar d'espatlles.

-Què esperaves? Són wookiees.

Amb el seu segon glop, en Des va tenir més cura. Ho va deixar rodar per la seva llengua, assaborint el deliciós sabor.

-Això és bo, Groshik. I car, apostaria. Què se celebra?

-Has tingut un bon dia. Vaig pensar que podries utilitzar-lo.

En Des buidà el seu got. En Groshik el va emplenar de nou per la meitat, llavors va tapar l'ampolla i la va col·locar de nou al prestatge.

-Estic preocupat per tu -va dir amb veu ronca el neimoidià-. Preocupat pel que va passar en la baralla amb Gerd.

-No em va donar moltes opcions.

El neimoidià va assentir.

-Ho sé, ho sé. Tot i així... li has arrencat el polze d'una mossegada. I aquesta nit gairebé comences un disturbi en el meu bar.

-Ei, jo només volia jugar a les cartes -va protestar en Des-. No és la meva culpa que les coses se sortissin de mare.

-Potser sí, potser no. T'he vist aquesta nit. Estaves provocant en aquest soldat, jugant amb ell com jugues amb tot aquell que s'asseu contra tu. Els pressiones, els retorces, els fas ballar com marionetes sota els fils. Però aquesta vegada no vas afluixar. Fins i tot quan tenies l'avantatge, vas continuar pressionant-lo. Volies que es posés així.

-Estàs dient que vaig planejar tot això? -va riure en Des-. Au vinga, Groshik. Van ser les cartes les que li van posar així. Saps que no estava fent trampes... simplement no és possible. Com podria controlar quines cartes es repartien?

-Va ser quelcom més que les cartes, Des -va dir en Groshik, la seva veu greu anant tan baixa que en Des va haver d'inclinar-se més a prop per escoltar-lo-. Estaves enfadat, Des. Més enfadat del que t'he vist abans. Podia sentir-ho des de l'altre costat de l'habitació, com alguna cosa en l'aire. Tots podíem sentir-ho.

-La multitud es va tornar a males de pressa, Des. Era com si s'estiguessin alimentant de la teva ira i el teu odi. Estaves projectant onades d'emoció, una tempesta de ràbia i fúria. Tots els altres es van veure d'alguna manera arrossegats per ella: la multitud, aquest soldat... tots. Fins i tot jo. Tot el que vaig poder fer va ser dirigir aquest primer tret del meu blàster al sostre. Cada instint del meu cos estava dient-me que disparés a la multitud. Volia abatre'ls a tots i deixar-los retorçant-se de dolor.

En Des no podia creure el que escoltava.

-Escolta el que estàs dient, Groshik. És una bogeria. Saps que no faria això. No podria fer això. Ningú podria.

En Groshik estendre una mà llarga, fina i li va donar uns copets a Des a l'espatlla.

-Sé que mai ho faries a propòsit, Des. I sé com de boig que sona. Però hi havia alguna cosa diferent en tu aquesta nit. Vas cedir davant les teves emocions, i això va desencadenar una cosa... estranya. Una cosa perillosa.

En Groshik va llançar el seu cap cap enrere i va buidar el que quedava del seu cortyg, estremint-se mentre baixava gola avall.

-Només cuida't, Des. Si us plau. Tinc un mal pressentiment.

-Vés amb compte, Groshik -va contestar en Des amb un altre riure-. Els neimoidians no són famosos per confiar en els seus pressentiments. No és bo per al negoci. -En Groshik li va estudiar amb cura per un moment, llavors va afirmar-ho amb cansament-. És cert. Potser només estic cansat. Hauria de dormir una mica. I el mateix hauries de fer tu.

Es van donar la mà, i en Des va deixar la cantina.

Següent