Camí de destrucció (XVII)

Anterior

17

El desafiament d'en Bane penjava en l'aire, com si les làmines de pluja incessants haguessin atrapat d'alguna manera les seves paraules. A través de la foscor de la tempesta va veure la multitud apartar-se i a Sirak caminar lentament cap endavant.

El zabrak es va moure amb una confiança silenciosa. En Bane havia esperat que l'inesperat desafiament intranquil·litzés al seu enemic. Si podia posar-lo nerviós, agafar-li amb la guàrdia baixa o confondre'l, podria tenir un avantatge abans que la lluita si més no comencés. Però si el seu oponent sentia res en absolut, ho mantenia acuradament emmascarat sota una capa freda, calmada.

En Sirak va estendre el seu llarg sabre de doble fulla a Yevra, un dels germans zabrak que sempre semblaven seguir el seu rastre, llavors es va treure la seva capa pesada, amarada per la pluja. Sota les seves túniques portava un simple parell de calçons i una armilla sense mànigues. Sense una paraula va llançar la seva capa feta malbé i Llokay, l'altre zabrak, va sortir corrent des de la multitud i la va agafar. Llavors Yevra va lliscar dins per retornar l'arma a la mà oberta i esperant.

En Bane es va treure la seva pròpia capa i la va deixar caure a terra, tractant d'ignorar el fred punyent de la pluja sobre el seu tors nu. No hi havia esperat realment que en Sirak es posés nerviós pel seu desafiament, però al final esperava que el zabrak es tornés massa confiat. Hi havia però, una eficiència implacable en la preparació d'en Sirak -una economia i precisió de moviments- que li deia a Bane que s'estava prenent aquest duel molt seriosament.

En Sirak era arrogant, però no era estúpid. Era prou llest per entendre que en Bane no li hauria desafiat de nou a no ser que pensés que tenia algun pla de victòria. Fins que entengués quin era el pla, no anava a donar al seu oponent per garantit.

En Bane sabia que probablement podia derrotar-lo ara. Com la Githany, no creia en la llegenda d'un escollit que s'alçaria d'entre les files dels Sith: estava convençut que en Sirak no era, de fet, el Sith'ari. No volia simplement derrotar-lo, però. Volia destruir-lo, igual que en Sirak l'havia destruït en la seva última trobada.

Però en Sirak era massa bo; mai es deixava exposat de la forma en què ho havia fet en Bane. No al principi. No, tret que en Bane d'alguna manera li temptés.

Sobre l'anell, en Sirak va assumir la posició de preparació. La seva pell humida per la pluja semblava brillar en la foscor: un dimoni groc emergint de les ombres d'un malson cap a la dura llum de la realitat.

En Bane va saltar cap endavant, obrint la melé amb una sèrie d'atacs complexos, agressius. Es va moure ràpidament... però no massa ràpid. Va haver-hi panteixos de sorpresa des de la multitud davant la seva òbvia i inesperada habilitat, encara que en Sirak va apartar el seu assalt amb la suficient facilitat.

En resposta a l'inevitable contraatac, en Bane es va deixar trontollar cap enrere en una retirada oscil·lant. Per un breu instant va veure al seu oponent estendre's, deixant el seu braç dret vulnerable a un cop que hauria acabat amb l'enfrontament just aquí. Lluitant contra els seus propis instints finament polits, Bane va retrocedir. Hi havia treballat massa temps i massa dur per clamar una victòria amb un simple cop al braç.

La batalla va continuar amb el familiar ritme del combat, el flux i reflux de l'atac i la defensa. Bane s'havia assegurat que els seus atacs fossin efectius encara que crus, tractant de convèncer al seu enemic que era perillós però definitivament un oponent inferior. Cada vegada que es protegia d'una de les càrregues d'en Sirak, adornava les seves maniobres defensives, transformant els bloquejos ràpids en llargs i maldestres escombrats, que semblaven mantenir el sabre de doble fulla a ratlla tant com per sort cega com per intenció.

Amb la rauxa i l'increment de cada intercanvi, Bane suaument punxava amb la Força, provant i buscant una debilitat que pogués explotar. Li va portar només un parell de minuts fins que la va reconèixer. Malgrat el seu entrenament, el zabrak no tenia experiència real en batalles llargues, extenses, cap dels seus oponents havia durat prou per pressionar-lo de debò. Imperceptiblement, els cops del seu enemic es van tornar menys contundents, els contraatacs menys precisos, i les transicions menys elegants mentre que en Sirak gradualment es desgastava. La boira del cansament estava ennuvolant lentament la seva ment, i en Bane sabia que només era qüestió de temps fins que cometés un crucial -i fatal- error de càlculs.

Encara que estava lluitant amb el zabrak, la batalla real d'en Bane era amb ell mateix. Temps, i de nou hauria de retrocedir per evitar llançar-se a una obertura presentada pels assalts desesperats en augment del seu enemic. Va entendre que la victòria aclaparadora que buscava només vindria a través de la paciència, una virtut normalment no encoratjada en els seguidors del Costat Fosc.

Al final la seva paciència va ser recompensada. Sirak es va tornar més i més frustrat mentre contínuament tractava sense èxit de fer caure al seu oponent inepte, trontollant. Mentre el perllongat cansament físic va començar a passar factura, els seus cops es van tornar salvatges i temeraris, fins que va abandonar tota pretensió de defensa en un esforç per acabar el duel que percebia que s'estava lliscant d'ell.

Quan la desesperació del zabrak es va tornar en una desesperança, cada impuls li cridava amb el desig de prendre la iniciativa i acabar la batalla. En el seu lloc va deixar que la proximitat temptadora de la derrota d'en Sirak alimentés la seva fam de venjança. La fam creixia amb cada segon que passava fins que es va convertir en un dolor físic destrossant el seu interior: el Costat Fosc li va omplir i el sentia a la vora d'estripar-lo, separant la seva pell i sortint a borbolls com una font de sang fosca.

Va esperar fins a l'últim segon possible abans d'alliberar l'energia embotellada en el seu interior en un gran rampell de poder. La va canalitzar a través dels seus músculs i extremitats, movent-se tan ràpid que semblava com si el temps s'hagués aturat per a la resta del món. En un parpellejar va colpejar el sabre de la mà d'en Sirak, va tallar cap avall per trencar el seu avantbraç, llavors va girar i va portar el seu sabre làser aixafant contra la cama baixa del seu oponent. Es va fer estelles sota l'impacte i en Sirak cridà mentre un tros d'os blanc lliscava a través del múscul, tendons, i finalment pell.

Per un instant cap dels espectadors va estar tan sols al corrent del que havia passat; portà un moment a les seves ments captar i registrar la taca d'acció que havia passat molt més ràpid del que els seus ulls podien veure.

En Sirak estava estirat desplomat a terra, retorçant-se en agonia i agafant amb la mà bona el tros d'os que sobresortia de la seva canyella. En Bane va vacil·lar mig segon abans de moure's per acabar amb ell, assaborint el moment... i donant-li a Kas'im l'oportunitat d'intervenir.

-Suficient! -va cridar el Mestre d'espases, i l'aprenent va obeir, congelant el seu sabre fins i tot en l'acte de colpejar cap avall al seu enemic indefens-. S'ha acabat, Bane.

Lentament, en Bane va baixar el seu sabre i es va allunyar caminant. La fúria i concentració que li havien convertit en un conducte del poder imparable del Costat Fosc s'havia anat, reemplaçat per una hiperconscient alerta dels seus voltants físics. Estava dret damunt del sostre del temple al mig d'una tempesta rabiant, amarat de la pluja freda, el seu cos mig congelat.

Va començar a tremolar mentre recollia del terra la seva capa que havia rebutjat. La va agafar però, en trobar-la completament xopa, no es va molestar a posar-se-la.

Kas'im va caminar des de la multitud, suaument posant-se entre Bane i l'indefens zabrak.

-Heu testificat una sorprenent victòria avui -va dir a la multitud reunida, cridant perquè se li escoltés per sobre de la pluja colpejant-. El triomf d'en Bane va ser tant resultat de la seva brillant estratègia com de la seva habilitat superior.

En Bane tot just estava escoltant les paraules. Merament va romandre en el centre de l'anell, en silenci excepte pel cruixit de les seves dents.

-Va ser pacient i acurat. No volia només derrotar el seu oponent... volia destruir-lo! Va aconseguir el dun moth... no perquè era millor que en Sirak, sinó perquè era més llest.

El Mestre d'espases va estendre una mà i la va posar sobre l'espatlla nua d'en Bane.

-Deixem que aquesta sigui una lliçó per a tots vosaltres -va concloure ell-. El secret pot ser la vostra major arma. Manteniu la vostra veritable força oculta fins que estigueu preparats per deslligar el cop final.

Ell va deixar anar l'espatlla d'en Bane i xiuxiuejà.

-Hauries d'anar dins abans que agafis fred. -Llavors es va girar per dirigir-se als sorpresos germans zabrak drets a la vora dels estudiants en cercle-. Porteu-vos a baix a Sirak, al centre mèdic.

Mentre es movien cap endavant per emportar-se al seu campió gemegant i amb prou feines conscient, en Bane es va girar cap a les escales. Kas'im tenia raó: havia de sortir de la pluja.

Sentint-se estranyament irreal, va caminar amb rigidesa cap a les escales que portaven a la calor i refugi de les habitacions de sota. La multitud va partir ràpidament per deixar-lo passar. La majoria dels altres aprenents estaven mirant-lo amb expressions de por i meravella, obertament, tot i així ell amb prou feines es va adonar. Va descendir les escales cap a la planta principal del temple, caminant en una estupor que només va ser trencada quan va sentir la Githany cridar el seu nom.

-Bane! -va cridar ella, i ell es va girar per veure-la afanyar-se sota les escales darrere d'ell. El seu pèl amarat estava aixafat anàrquicament per la seva cara i front. Les seves robes amarades enganxades fermament al seu cos, accentuant cada corba de les seves formes ben proporcionades. Ella estava respirant amb força, tot i que si era per excitació o pel cansament d'arribar fins a ell no ho podia dir.

Va esperar a la base de les escales mentre ella s'aproximava. Va córrer baixant les escales cap a ell, i per un moment va pensar que ella continuaria cap als seus braços. En l'últim segon es va aturar, però, i es va parar a mers centímetres d'ell.

La Githany es va prendre un segon per recuperar l'alè abans de parlar. Quan ho va fer seves paraules van ser dures, encara que la seva veu era baixa.

-Què ha passat allà dalt? Per què no el vas matar?

Part d'ell havia esperat aquesta reacció, encara que una altra part d'ell estava esperant que anés a felicitar-lo per la seva victòria. No podia evitar sentir-se decebut.

-Ell em va enviar al tanc de bacta en el nostre primer duel. Ara li he fet el mateix -va contestar ell-. Això és venjança.

-Això és una estupidesa! -va cridar ella-. Creus que en Sirak simplement s'oblidarà d'això? Vindrà darrere teu de nou, Bane. Igual que tu vas anar darrere d'ell. Així és com funciona això. Has perdut l'oportunitat de posar una fi permanent ena aquesta contesa, i vull saber per què.

-La meva espasa estava alçada per al cop mortal -li va recordar en Bane-. Lord Kas'im va caminar dins abans que pogués acabar amb Sirak. Els mestres no volen que un dels seus millors estudiants acabi mort.

-No -va dir ella, negant amb el cap-. La teva espasa estava alçada, però en Kas'im no et va aturar. T'has quedat indecís. Una cosa et va retenir.

En Bane sabia que tenia raó. Hi havia vacil·lat. Simplement no sabia per què. Va tractar d'explicar-ho... a la Githany i a si mateix.

-Ja he matat un enemic en l'anell. Qordis em va reprendre per la mort d'en Fohargh. Em va advertir que no deixés que passés de nou. Suposo... suposo que em vaig preocupar del que els mestres em farien si matava a un altre aprenent.

Els ulls de la Githany es van encongir de ràbia.

-Vaig creure que finalment havíem deixat de mentir-nos l'un a l'altre, Bane.

No era una mentida. No exactament. Però no era del tot precís, tampoc. Va trontollar incòmode, sentint-se culpable sota la seva mirada furiosa.

-No podies fer-ho -va dir ella, estenent un braç i llançant el seu dit cap a ell fortament contra el pit-. Vas sentir el Costat Fosc empassant-te, i el vas fer enrere.

Ara era el torn d'en Bane enfadar-se.

-T'equivoques -va deixar anar ell, allunyant la mà acusadora-. Em vaig retirar del Costat Fosc després de matar a Fohargh. Sé com se sent. Això és diferent.

Les seves paraules portaven el just pes de la veritat. L'última vegada s'havia sentit buit per dins, com si li haguessin tret alguna cosa. Aquesta vegada encara podia sentir la Força fluint a través d'ell en una glòria salvatge, omplint-lo amb la seva calor i poder. Aquesta vegada el Costat Fosc romania dins seu.

La Githany no estava convençuda.

-Encara no estàs disposat a lliurar-se per complet al Costat Fosc -va dir ella-. Sirak va mostrar debilitat, i tu li vas mostrar misericòrdia. Aquest no és el camí dels Sith.

-Què saps tu del camí dels Sith? -va cridar ell-. Sóc jo el que ha llegit els textos antics, no tu! Tu estàs encallada aprenent de mestres que han oblidat el seu passat.

-On en els textos antics diu que cal mostrar compassió a un enemic caigut? -va preguntar ella, la seva veu amb desdeny.

Ferit per les paraules, en Bane la va empènyer fortament cap enrere i es va girar. Ella va fer un pas ràpid per equilibrar-se, però va mantenir la seva distància.

-Només estàs enfadada perquè el teu pla s'ha ensorrat -va mussitar ell, de sobte sense estar disposat a encarar-la. Volia dir més, però sabia que la resta dels estudiants estaria allà baix aviat. No volia que ningú els veiés parlant junts, així que simplement es va allunyar caminant i la va deixar sola.

La Githany el va seguir amb uns ulls freds, calculadors. Havia estat impressionada veient-lo jugar amb Sirak en l'anell; havia semblat invencible. Però quan havia fracassat a matar al indefens zabrak, va ser ràpida a reconèixer i identificar el que havia passat. Era un defecte en la personalitat d'en Bane, una debilitat que es negava a reconèixer. Tot i així hi era però.

Una vegada que la passió del moment es va esvair -una vegada que ja no estava sent dirigit pel Costat Fosc- la seva set de sang cremant s'havia refredat. No hi havia estat capaç de matar el seu més odiat enemic sense provocació. El que significava que probablement no seria capaç de matar la Githany si es donava l'ocasió.

Saber això canviava la naturalesa de la seva relació de nou. Recentment ella havia començat a témer a Bane, témer que si ell es tornava en contra seva, no seria prou forta per aguantar contra ell. Ara ella sabia que això mai passaria. Ell simplement no era capaç de matar un aliat sense justificació.

Afortunadament, ella no tenia les mateixes limitacions.

En Bane encara estava pensant en el que la Githany havia dit després, aquella nit mentre estava estirat al llit, incapaç de dormir. Per què no havia estat capaç de matar a Sirak? Tenia ella raó? Hi havia retrocedit davant algun equivocat sentit de compassió? Volia creure que havia abraçat al Costat Fosc, però si ho hagués fet, hauria tallat a Sirak sense pensar-s'ho dues vegades, sense importar les conseqüències.

No obstant això, era més que això el que li estava molestant. Estava frustrat per com havia deixat les coses amb la Githany. Estava innegablement atret cap a ella; ella era hipnòtica i persuasiva. Cada vegada que ella es fregava contra ell sentia calfreds per l'esquena. Fins i tot quan estaven apartats sovint pensava en ella, els records flotant com l'essència del seu intoxicant perfum. A la nit el seu llarg pèl negre i els seus ulls perillosos encantaven els seus somnis.

I ell honestament creia que ella sentia alguna cosa per ell, també... encara que dubtava que mai ho admetés. Encara amb com de propers que s'havien tornat durant les seves lliçons secretes junts, mai havien consumat el seu desig. Simplement semblava malament mentre Sirak encara fos el millor aprenent de l'acadèmia. Derrotar-lo havia estat la meta subjacent per a cada un d'ells; cap havia volgut qualsevol distracció d'aquesta meta. Era un enemic comú que els unia en una única causa, però de moltes maneres, també havia estat un mur separant-los.

Abatre Sirak hauria d'haver convertit aquest mur en runes. Però Bane havia vist la decepció a la cara de la Githany després de la batalla. Hi havia promès matar el seu enemic, i ella havia cregut en ell. Tot i així, al final les seves accions havien demostrat que no estava a l'altura de les seves expectacions, i el mur entre ells s'havia tornat molt, molt més fort.

Algú va colpejar suaument la porta de la seva càmera. Era ben després del toc de queda; cap dels aprenents tenia cap motiu per estar als passadissos. Només podia pensar en una persona que pogués estar vagant pels passadissos en aquesta hora.

Saltant del seu llit va creuar el terra en un ràpid pas i va tirar per obrir la porta. Ràpidament va emmascarar la seva decepció en veure a Lord Kas'im dret més enllà del llindar.

El Mestre d'espases va caminar a través de la porta oberta sense esperar una invitació; li va donar a Bane un gest de cap que li va dir que la tanqués una vegada que estigués a dins. En Bane va fer el que devia, preguntant-se pel motiu de la visita no anunciada a meitat de la nit.

-Tinc una cosa per a tu -va dir el twi'lek, apartant els plecs de la seva capa i agafant el seu sabre làser del seu cinturó. No, es va adonar Bane. No el seu sabre làser. L'empunyadura de l'arma d'en Kas'im era notablement més llarga que la majoria, permetent que albergués dos vidres, un per donar-li poder a cada fulla. Aquesta empunyadura era més petita, i estava dissenyada amb una estranya corba, donant-li una aparença de ganxo.

El Mestre d'espases va encendre el sabre làser: la seva fulla única cremà d'un vermell fosc.

-Aquesta era l'arma del meu Mestre -va dir a Bane-. Quan era un nen vaig observar durant hores mentre el meu Mestre feia els seus entrenaments. Els meus records més primerencs són de llums robí dansant movent-se a través de les seqüències de batalla.

-No recorda als seus pares? -va preguntar en Bane, sorprès.

En Kas'im va capcinejar.

-Els meus pares van ser venuts en els mercats d'esclaus de Nal Hutta. Aquí és on el Mestre Na'daz em va trobar. Es va adonar de la meva família en els blocs de subhastes; potser estava atret cap a ells perquè érem twi'leks. Malgrat que encara era tot just prou gran com per posar-me dret, el Mestre Na'daz va poder percebre la Força en mi. Em va comprar i em va portar de tornada a Ryloth, per criar-me com el seu aprenent entre la nostra pròpia gent.

-Què li va passar als seus pares?

-No ho sé -va contestar en Kas'im amb un encongiment d'espatlles indiferent-. No tenien cap connexió especial amb la Força, així que el meu Mestre no va veure cap motiu per comprar-los. Eren febles, i per tant van ser deixats enrere.

Va parlar sense donar-li importància, com si el fet de saber que els seus pares havien viscut i probablement mort com a esclaus al servei dels Hutts no tingués efecte sobre ell en absolut. En certa manera la seva apatia era comprensible. Mai no havia conegut als seus pares, així que no tenia llaços emocionals cap a ells, bons o dolents. Bane breument es va preguntar com hauria estat la seva pròpia vida de diferent si hagués estat criat per algú més. Si Hurst hagués estat assassinat a les mines de cortosis quan només era un nen, hauria acabat tot i així aquí, a l'Acadèmia de Korriban?

-El meu Mestre va ser un gran Lord Sith -va continuar en Kas'im-. Era particularment adepte de les arts del combat de sabre làser... una habilitat que em va passar a mi. Em va ensenyar com utilitzar el sabre làser de doble fulla, encara que com pots veure ell preferia un disseny més tradicional per a si mateix. Excepte per l'empunyadura, és clar.

La fulla va parpellejar fora de l'existència mentre apagava l'arma i la llançava a Bane, que la va agafar amb facilitat, embolicant la seva mà al voltant de l'empunyadura en forma de garfi.

-Se sent estranya -va murmurar ell.

-Requereix una variació menor en la teva adherència -va explicar en Kas'im-. Agafa-la més amb el palmell, més lluny de les puntes dels dits.

En Bane va fer com li va ordenar, deixant que el seu cos s'acostumés a l'estrany pes i equilibri. Ja la seva ment estava començant a córrer a través de les implicacions de la nova agafada. Donaria al portador més poder en els seus cops de revés, i canviaria l'angle dels atacs per la mera fracció d'un grau. Just prou per confondre i desorientar un oponent desprevingut.

-Alguns moviments són més difícils amb aquesta arma en particular -va advertir-li en Kas'im-. Però molts altres són molt més efectius. Al final crec que trobaràs que aquest sabre làser s'ajustarà al teu estil personal força bé.

-M'està donant això a mi? -va preguntar en Bane incrèdul.

-Avui has demostrat ser mereixedor d'ell. -Hi va haver només una ombra d'orgull en la veu del Mestre d'espases.

En Bane la va encendre, escoltant al dolç brunzit del pack d'energia i el murmuri espurnejant de la fulla d'energia. Va fer un parell de floritures simples, llavors abruptament la va apagar.

-Qordis ho aprova?

-La decisió és meva, no seva -va afirmar en Kas'im. Gairebé va sonar ofès-. No he guardat aquesta espasa durant deu anys només perquè Qordis decideixi a qui donar-la-hi.

En Bane va respondre amb una reverència respectuosa, completament al corrent del gran honor que en Kas'im acabava d'atorgar-li. Per omplir l'incòmode silenci que va seguir va preguntar,

-El seu Mestre li va donar això quan va morir?

-El vaig agafar quan el vaig matar.

En Bane estava tan sorprès que no podia cobrir la seva reacció. El Mestre d'espases la va veure i va somriure lleugerament.

-Vaig aprendre tot el que vaig poder del Mestre Na'daz. Tan fort com era en el Costat Fosc, jo era més fort. Tan hàbil com era amb el sabre làser, jo em vaig tornar millor.

-Però per què matar-lo? -va preguntar en Bane.

-Una prova. Per veure si jo era tan fort com creia. Va ser abans que Lord Kaan s'alcés amb el poder; estàvem encara atrapats en els camins antics. Sith versus Sith, Mestre versus aprenent. Estúpidament posant-nos els uns contra els altres per provar la nostra dominació. Afortunadament, la Germandat de la Foscor va posar una fi a tot això.

-No del tot -va murmurar en Bane, pensant en Fohargh i Sirak-. Els febles encara cauen davant els forts. És inevitable.

En Kas'im va inclinar el seu cap cap a un costat, tractant de mesurar el significat darrere de les seves paraules.

-No deixis que aquest honor et cegui -li va advertir -. No estàs preparat per desafiar-me, jove aprenent. T'he ensenyat tot el que saps, però no t'he ensenyat tot el que sé.

En Bane no va poder evitar somriure. La idea d'enfrontar a Kas'im en una lluita real era absurda. Sabia que no era rival per al Mestre d'espases. Encara no.

-Tindré això en ment, Mestre.

Satisfet, en Kas'im es va girar per anar-se'n. Just abans que en Bane tanqués la porta darrere d'ell va afegir,

-Lord Qordis et vol veure a primera hora del matí. Vés a les seves càmeres abans dels entrenaments del matí.

Fins i tot la sòbria perspectiva de trobar-se amb l'ombrívol director de l'Acadèmia no podia apagar l'esperit eufòric d'en Bane. Tan aviat com va estar sol a la seva habitació va tornar a encendre el sabre làser i va començar a practicar les seves seqüències. Van ser moltes hores abans que finalment allunyés l'arma i grimpés esgotat cap al llit, tots els pensaments sobre la Githany ja esvaïts de la seva ment.

La primera hora del matí va trobar a Bane a la porta que portava a la cambra privada de Lord Qordis. Havien passat molts mesos des que havia estat aquí per última vegada. En aquell moment havia estat reprès per matar a Fohargh. Aquest cop hi havia ferit seriosament a un dels millors estudiants de l'Acadèmia, un dels favorits personals d'en Qordis. Es preguntava què havia preparat per a ell.

Invocant el seu coratge, va colpejar una vegada.

-Entra -va arribar la veu des de dins.

Tractant d'ignorar un sentiment d'inquietud, en Bane va fer el que li van dir. Lord Qordis era al centre de l'habitació agenollat ​​en la seva catifa de meditació. Era gairebé com si no s'hagués mogut: la seva posició era exactament la mateixa que tenia en la seva última trobada.

-Mestre -va dir en Bane, fent una baixa reverència.

En Qordis no es va molestar a aixecar-se.

-Veig que tens un sabre làser en el teu cinturó.

-Lord Kas'im me'l va donar. Va sentir que m'ho havia guanyat amb la meva última victòria en l'anell. -En Bane de sobte es va sentir molt a la defensiva, com si estigués sota atac.

-No desitjo contradir al Mestre d'espases -va contestar en Qordis, encara que el seu to suggeria el contrari-. No obstant això, tot i que ara portis un sabre làser, no oblidis que encara ets un aprenent. Encara deus la teva obediència i lleialtat als Mestres aquí a l'Acadèmia.

-I tant, Lord Qordis.

-La forma en què vas derrotar a Sirak ha deixat bastant impressionats als altres estudiants -va continuar en Qordis-. Ara busquen emular-te. Has de ser un exemple per a ells.

-Faré el que pugui, Mestre.

-Això vol dir que les teves sessions privades amb la Githany han d'acabar.

Un calfred va recórrer a Bane.

-Ho sabia?

-Sóc un Lord Sith, i Mestre d'aquesta Acadèmia. No sóc imbècil, i no sóc cec al que passa dins dels murs del temple. He tolerat tal comportament quan eres un rebutjat perquè no danyava als altres aprenents. Ara, però, molts dels estudiants t'estaran vigilant de prop. No vull que segueixin el teu camí i tractin d'entrenar-se els uns als altres en un intent esgarriat de duplicar el teu èxit.

-Què li passarà a la Githany? Serà castigada?

-Parlaré amb ella igual que estic parlant amb tu. He de ser clar amb la resta d'aprenents en què vosaltres dos no esteu entrenant junts en privat. Això vol dir que ja no pots veure-la. Has d'evitar tot contacte excepte en les lliçons de grup. Si tots dos m'obeïu en això, no hi haurà més conseqüències.

En Bane entenia les preocupacions d'en Lord Qordis, però va sentir que la solució anava massa lluny. No hi havia necessitat d'apartar-se de la Githany tan completament. Es preguntava si els Mestres sabien de la seva atracció cap a ella. Temien que fos una distracció?

No, es va adonar, no era això. Això només era sobre el control. Bane havia desafiat a Lord Qordis; havia tingut èxit malgrat ser apartat de la resta de l'Acadèmia. Ara Qordis volia clamar la propietat dels èxits d'en Bane.

-Això no és tot -va continuar en Qordis, interrompent els pensaments d'en Bane-. També has de posar fi al teu estudi dels arxius.

-Per què? -explotà en Bane, sorprès i enfadat-. Els manuscrits contenen la saviesa dels Sith antics. He après molt sobre els camins del Costat Fosc d'ells.

-Els arxius són relíquies del passat -contraatacà en Qordis agudament-. Són d'un temps que fa molt que s'ha esvaït. L'Orde ha canviat. Hem evolucionat més enllà del que has après en aquests pergamins florits i toms. Entendries això si haguessis estat estudiant amb els mestres en lloc de córrer pel teu propi camí.

Tu ets qui em va forçar a anar per aquest camí, va pensar en Bane.

-Els Sith poden haver canviat, però encara podem ampliar amb el coneixement d'aquells que van venir abans que nosaltres. Segur que vostè entén això, Mestre. Per què sinó ha reconstruït l'Acadèmia a Korriban?

Hi va haver una espurna de ràbia als ulls del Lord Fosc. Òbviament no li agradava ser desafiat per un dels seus estudiants. Quan va parlar, la seva veu era freda i amenaçant.

-El Costat Fosc és fort en aquest món. És l'únic motiu pel qual vam escollir venir aquí.

En Bane sabia que hauria de deixar l'assumpte, però no estava preparat per retrocedir. Això era massa important.

-Però què hi ha de la Vall dels Lords Foscos? Què hi ha de les tombes dels Mestres foscos enterrades a Korriban, i els secrets ocults en elles?

-És això el que busques? -es va burlar en Qordis-. Els secrets dels morts? Els Jedi van saquejar les tombes quan Korriban va caure davant seu fa tres mil anys. No queda res de valor.

-Els Jedi són servents de la llum -va protestar en Bane-. El Costat Fosc té secrets que ells mai entendrien. Pot haver alguna cosa que hagin passat per alt.

En Qordis va riure, un dur i desdenyós lladruc.

-De veritat ets tan ingenu?

-Es diu que els esperits de poderosos Mestres Sith ronden per les seves tombes -va insistir en Bane, tossudament rebutjant acovardir-se-. Apareixen només davant aquells que són dignes. No s'haurien revelat davant els Jedi.

-De veritat creus que els fantasmes i esperits encara ronden en les seves tombes, esperant passar els grans misteris del Costat Fosc en aquells que els busquin?

Els pensaments d'en Bane van tornar als seus estudis. Hi havia massa informes documentats en els arxius per ser meres llegendes. Havia d'haver alguna veritat en això.

-Sí -va contestar ell, encara que sabia que enfuriaria a Qordis encara més-. Crec que puc aprendre més dels fantasmes a la Vall dels Lords Foscos que dels mestres amb vida aquí a l'Acadèmia.

En Qordis saltà sobre els seus peus i li va bufetejar fortament a la cara, les ungles com urpes plenes de sang. En Bane va mantenir el terreny; ni tan sols es va arronsar.

-Ets un estúpid insolent! -va cridar el seu Mestre-. Veneres en aquells que s'han anat i han mort. Creus que guarden algun gran poder, però no són més que pols i ossos!

-S'equivoca -va dir en Bane. Podia sentir la sang brollant de les ratllades a la cara, però no va moure el braç per netejar-se. Simplement es va mantenir quiet com una pedra davant del seu enfurismat Mestre.

Encara que en Bane no es va moure, Qordis va donar mig pas cap enrere. Quan va parlar, la seva veu estava més recomposta, tot i que encara escopia amb ràbia.

-Fora -va dir ell, estenent un dit llarg, ossut cap a la porta-. Si valores tant la saviesa dels morts, llavors vés. Deixa el temple. Vés a la Vall dels Lords Foscos. Troba les teves respostes en les seves tombes.

En Bane va vacil·lar. Sabia que era una prova. Si es disculpava ara -si s'humiliava i pregava el perdó del seu Mestre- Qordis probablement li deixaria quedar-se. Però sabia que en Qordis s'equivocava. Els Sith antics estaven morts, però el seu llegat romania. Aquesta era una oportunitat per clamar-lo per a si mateix.

Li va donar l'esquena a Lord Qordis i va marxar fora de l'habitació sense dir ni una paraula. No tenia sentit continuar la discussió. L'única manera en què podia guanyar era trobant proves. I no anava a trobar-les quedant-se allà.

Següent