Camí de destrucció (VI)

Anterior

6

El sol Groc de Phaeseera estava directament sobre el seu cap, llançant els seus raigs per la frondosa vall i sobre el campament de la jungla on Des i els seus companys soldats Sith esperaven. Sota el refugi d'un arbre cydera, Des va fer una revisió ràpida al sistema del seu rifle blàster TC-22 per passar l'estona. El pack d'energia estava totalment carregat, ben bé per cinquanta trets. El seu pack d'energia de reserva comprovat, també. La precisió estava desviada lleugerament, un problema comú amb tots els models TC. Tenien un bon abast i poder, però amb el temps les seves mires perdien el calibratge precís. Un ràpid ajust el va portar de tornada en la línia.

Les seves mans es van moure amb una confiança ràpida nascuda de milers de repeticions. Durant els últims dotze mesos havia passat per la rutina tantes vegades que tot just havia de pensar-hi més. Una revisió d'armes abans de la batalla no era una pràctica estàndard en la milícia Sith, però era un hàbit que tenia, un que li havia salvat la vida en diverses ocasions. L'exèrcit Sith estava creixent tan ràpidament que els subministraments no podien amb la demanda. El millor equip estava reservat per als veterans i oficials, mentre que els nous reclutes estaven forçats a manegar-se-les amb el que fos que hi hagués disponible.

Ara que era un sergent podia haver sol·licitat un model millor, però el TC-22 era la primera arma que havia après a disparar i s'havia tornat bastant bo amb ella. En Des imaginava que una mica de manteniment de rutina era una millor opció que aprendre a dominar les matisos subtils d'un altre arma.

La seva pistola blàster, però, era de gamma alta. No a tots els soldats Sith se li donava pistoles: per a la majoria de soldats un rifle d'abast mitjà i mig repetidor era arma suficient. Ells probablement estarien morts molt abans que s'apropessin prou al seu enemic per utilitzar una pistola. Però en el passat any Des havia demostrat una dotzena de vegades que ell era més que només carn de canó de torretes. Els soldats prou bons per sobreviure a l'allau inicial i ficar-se de ple en les files enemigues necessitaven una arma més adequada a la lluita a curt abast.

Per a Des aquesta arma era el GSI-21D: la pistola disruptora més fina fabricada per les Indústries de Solucions Galàctiques. L'abast òptim era només de vint metres, però dins d'aquesta distància era capaç de desintegrar l'armadura, carn, i plaques de droide amb igual eficiència. El 21D era il·legal en la majoria de sectors controlats per la República de la galàxia, un testament al seu increïble potencial destructiu. El pack d'energia disruptor portava càrrega suficient per a una dotzena de trets, però quan estava cara a cara amb un oponent poques vegades portava més d'un.

Lliscà la pistola a la funda amarrada al seu cinturó; va comprovar la vibroespasa de la seva bota, i girà la seva atenció als seus soldats. Tots al voltant d'ell, els homes i dones de la seva unitat estaven seguint el seu lideratge, fent inspeccions similars al seu propi equip mentre esperaven ordres. No va poder evitar somriure; els havia entrenat bé.

S'havia unit als exèrcits Sith com una forma d'escapar tant de la presó com del propi Àpatros. Però no li havia portat molt de temps encapritxar-se amb la vida de soldat. Hi havia una camaraderia entre els homes i dones que lluitaven al seu costat, un vincle que ràpidament s'estenia per incloure al propi Des. Mai havia sentit cap connexió amb els miners a Àpatros i certament sempre s'havia considerat a si mateix un solitari. Però en la milícia havia trobat el seu veritable lloc. Pertanyia allà amb les tropes. Les seves tropes.

El Soldat Sènior Adanar es va adonar de la seva mirada i va respondre donant-se un cop de puny lleuger contra el seu pit dues vegades, just sobre el seu cor. Era un gest només conegut pels membres de la unitat: un senyal privat de lleialtat i fidelitat, un símbol del vincle que tots compartien.

Des li va tornar el gest. Ell i l'Adanar havien estat a la mateixa unitat des del primer dia de les seves carreres militars. El reclutador els havia allistat junts i els havia assignat a tots dos als Caminants de la Penombra, la unitat del Tinent Ulabore.

L'Adanar va agafar el seu rifle i va caminar cap a on estava assegut el seu amic.

-Imagines que necessitarem aquesta pistola disruptora teva aviat, Sarg?

-No fa mal estar preparat -va contestar en Des, netejant el disruptor i fent una floritura giratòria abans de tornar-la a la funda.

-Espero que ens donin ja l'endavant -va grunyir l'Adanar-. Hem estat en posició per dos dies ja. Quant de temps van a esperar?

En Des va arronsar les espatlles.

-No podem anar fins que estiguin preparats per moure's amb la força principal. Si anem massa aviat i el pla s'ensorra.

Els Caminants de la Penombra s'havien guanyat força reputació l'any passat. Havien estat a les files de batalla de mitja dotzena de mons, i havien provat molt més de la seva part de victòries. Havien passat de ser una de les mil unitats de primera línia prescindibles a soldats d'elit reservats per a missions crítiques. Ara mateix eren la clau per capturar el món industrial de Phaseera, si algú simplement els donava l'ordre d'avançar. Fins llavors estaven aferrats en aquest campament a la jungla a una hora de marxa lluny del seu objectiu. Havien estat allà només un parell de dies, però ja estava començant a passar-los factura.

L'Adanar va començar a caminar. Des va seure amb calma en l'ombra, veient-li marxar cap enrere i endavant.

-No et cansis -va dir després d'un minut-. No anirem enlloc fins al vespre com a molt aviat. Bé hauries d'acomodar-te.

L'Adanar va deixar de caminar, però no es va asseure.

-El Tinent diu que això serà tan fàcil com traficar amb espècia -va dir ell, tractant de mantenir la seva veu indiferent-. Creus que té raó?

El Tinent Ulabore havia rebut molts guardons per l'èxit de les seves tropes, però tothom en la unitat sabia qui estava realment al comandament quan els raigs de blàster començaven a volar.

El fet s'havia tornat dolorosament clar prop d'un any abans a Kashyyyk, on Des i Adanar havien vist la seva primera acció. La Germandat de la Foscor havia tractat d'assegurar una posició en la Vora Mitjana envaint el sistema, enviant onada rere onada de tropes per capturar el món natal ric en recursos dels wookiees. Però el planeta era una fortalesa de la República i no anaven a retirar-se, sense importar com de superats en nombre que es veiessin.

Quan la flota Sith va aterrar per primera vegada, els seus enemics simplement es van esvair al bosc. La invasió es va convertir en una guerra per desgast, una llarga i eterna campanya, combatuda entre les branques dels arbres Wroshyr alts sobre la superfície del planeta. Els soldats Sith no estaven acostumats a lluitar al cim dels arbres, i el dens fullatge i les parres kshyy del fullatge del bosc li proveïen una perfecta cobertura als soldats de la República i als seus guies wookiee per llançar emboscades i exploracions de guerrilla. Milers i milers d'invasors van ser escombrats, la majoria morint sense si més no veure a l'oponent que havia disparat el tret mortal... però els mestres Sith simplement seguien enviant més tropes.

Els Caminants de la Penombra eren part de la segona onada de reforços. Durant la seva primera batalla es van separar de les files principals, tallats fora de la resta de l'exèrcit. Sol i envoltat d'enemics, el Tinent Ulabore va entrar en pànic. Sense ordres directes, no tenia ni idea de què fer per mantenir la seva unitat amb vida. Afortunadament, Des hi era per fer un pas i salvar els seus culs.

Per començar, podia percebre als enemics fins i tot quan no els podia veure. D'alguna manera simplement sabia on eren. No podia explicar-ho, però va deixar de tractar d'explicar-se els seus talents únics fa molt de temps. Ara simplement tractava d'utilitzar-los pel seu millor avantatge. Amb Des com el seu guia, els Caminants de la Penombra van ser capaços d'evitar les trampes i les emboscades mentre lentament s'obrien pas de tornada per reunir-se amb la força principal. Els va portar tres dies i nits, innombrables batalles breus però mortals, i una marxa aparentment interminable a través del territori enemic, però ho van fer. Malgrat totes les batalles, la unitat va perdre només un grapat de soldats, i els soldats que van aconseguir tornar sabien que li devien la vida a Des.

La història dels Caminants de la Penombra va esdevenir un punt de reunió per a la resta de l'exèrcit Sith, elevant la moral que s'havia tornat perillosament baixa. La seva una única unitat podia sobreviure durant tres dies pel seu compte, van raonar ells, llavors amb seguretat mil unitats podien guanyar la guerra. Al final els hi va portar gairebé dos mil unitats, però Kashyyyk finalment va caure.

Com a líder dels heroics Caminants de la Penombra, al Tinent Ulabore li van donar una menció especial. Mai s'havia molestat a esmentar que en Des era realment el responsable. Tot i així, havia estat prou llest per ascendir-lo a Sergent. I ell sabia que era millor romandre fora del camí quan les coses s'escalfaven.

-Llavors? -va repetir l'Adanar-. Quina és la paraula, Des? Quan finalment ens donin l'endavant, aquesta missió serà un trànsit d'espècia?

-El Tinent només diu el que creu que tots volen sentir.

-Ho sé, Des. És pel que estic parlant amb tu. Vull saber a què ens enfrontem realment.

En Des s'ho va pensar un parell de minuts. Estaven en un forat a la jungla en el límit d'una vall estreta, l'única ruta cap a la ciutat cabdal de Phaseera, on l'exèrcit de la República tenia un assentament. Si els Sith intentaven moure tropes a través de la vall, fins i tot de nit, l'assentament segur que els albiraria. Haurien avisat al campament base de manera que les seves defenses estarien alçades i completament operatives molt abans que l'enemic tan sols hi arribés.

La missió dels Caminants de la Penombra era simple: eliminar l'assentament perquè la resta de l'exèrcit pogués llançar un atac sorpresa al campament base de la República. Tenien equip de caixes de curt abast d'interferència que podien utilitzar per evitar que l'assentament transmetés un senyal per advertir al campament principal, però havien de colpejar-lo ràpid. L'assentament informava cada dia a l'alba, i si els Caminants de la Penombra colpejaven massa d'hora, la República s'adonaria que alguna cosa anava malament quan l'informe diari no hi arribés.

El temps era crític. Havien de treure'ls fora just abans que la força principal entrés a l'àrea. Això deixaria un parell d'hores perquè creuessin la vall i agafessin el campament base desprevinguts. Era factible, però només si tot estava coordinat a la perfecció. Els Caminants de la Penombra estaven en posició, però les forces principals no estaven preparades per fer el seu moviment encara... així que ells esperaven.

-Estic preocupat -va concedir finalment en Des-. Prendre aquest assentament no serà fàcil. Una vegada que tinguem l'endavant no hi ha marge d'error. Hem de ser perfectes. Si tenen alguna sorpresa esperant-nos, podríem estar en problemes.

L'Adanar va escopir a terra.

-Ho sabia! Tens un mal pressentiment, no és així? Això és un Hsskhor altra vegada!

Hsskhor havia estat un desastre. Després que Kashyyyk caigués, els soldats supervivents de la República van anar al món veí de Trandosha. Vint unitats de soldats Sith, incloent als Caminants de la Penombra, van ser enviats en la seva persecució. Van arribar fins als supervivents de la República a les planes desèrtiques fora de la ciutat de Hsskhor.

Un dia de lluita salvatge va deixar a molts morts en cada bàndol, però sense un vencedor definitiu. En Des havia estat intranquil durant la batalla, tot i que alhora no havia estat capaç de dir per què. La seva intranquil·litat havia crescut mentre la nit queia i tots dos bàndols es van retirar als extrems oposats del camp de batalla per reagrupar-se. Els trandoshans havien colpejat un parell d'hores després.

La nit negra com la boca d'un llop no era un problema per als reptilians trandoshans: podien veure en l'espectre infraroig. Semblaven arribar del no-res, materialitzant-se des de la foscor com una substància de malsons.

Al contrari que els wookiees, els trandoshans no estaven aliats amb cap bàndol de la guerra civil galàctica. Els caça-recompenses i els mercenaris de Hsskhor van tallar una franja de destrucció a través de les files de la República i els Sith per igual, sense importar amb qui lluitaven mentre se n'anessin amb trofeus per les seves matances.

Els detalls de la massacre mai van ser oficialment alliberats. En Des havia estat en el mateix centre de la matança, i fins i tot ell amb prou feines va poder recompondre el que havia passat. L'atac va agafar als Caminants de la Penombra, com gairebé a cada unitat, completament amb la guàrdia baixa. Per quan el sol es va alçar gairebé la meitat de les tropes Sith havien estat eliminades. En Des va perdre un munt d'amics a la matança... amics que podria haver salvat si li hagués prestat més atenció a la premonició fosca que havia sentit quan va posar el peu per primera vegada en aquest abandonat món desèrtic. I ell va jurar que mai deixaria que els Caminants de la Penombra fossin atrapats en una matança com aquella de nou.

Al final Hsskhor pagà cara l'emboscada. Van ser enviats reforços des de Kashyyyk per aclaparar tant a les forces de la República com als trandoshans. Va portar menys d'una setmana que els Sith clamessin la victòria, i l'una vegada orgullosa ciutat va ser saquejada i arrasada fins als fonaments. Molts dels trandoshans simplement van abandonar la lluita per defensar les seves llars i van oferir els seus serveis als seus conqueridors. Eren caça-recompenses i mercenaris de lloguer, i caçadors per naturalesa. No els importava per a qui treballessin, mentre que hi hagués una oportunitat de fer més matança. No cal dir, que els Sith els van rebre amb els braços oberts.

-Això no serà repetir el de Hsskhor -va assegurar en Des al seu nerviós company. Era cert que tenia un sentiment intranquil una altra vegada. Però aquesta vegada era diferent. Una cosa gran anava a passar, però en Des no podia dir amb seguretat si seria bo o dolent.

-Vinga, Des -va pressionar-lo l'Adanar-. Vés a parlar amb Ulabore. Ell t'escolta de vegades.

-I dir-li què?

L'Adanar va deixar caure les seves mans en exasperació.

-No ho sé! Explica-li sobre el teu mal pressentiment. Fes-li que es comuniqui amb els CG i els digui que ens recullin. O que els convenci per enviar-nos-hi! Simplement que no ens deixi asseguts aquí fora com un munt de rates womp mortes podrint-se al sol!

Abans que en Des pogués contestar, un dels soldats júnior, una dona jove anomenada Lucia, va fer ràpidament una salutació contundent.

-Sergent! El Tinent Ulabore vol que reuneixis les tropes al costat de la seva tenda. Es dirigirà a ells en trenta minuts -va dir ella, la seva veu seriosa i excitada.

En Des li va fer un somriure al seu amic.

-Crec que finalment tenim les nostres ordres.

Els soldats romanien atents mentre el tinent i Des revisaven les tropes. Com sempre feien, la inspecció consistia en Ulabore movent-se amunt i avall en les files, assentint i donant aprovacions mig murmurades. Era la majoria per les aparences, una oportunitat que Ulabore se sentís com si tingués alguna cosa a veure amb l'èxit d'una missió.

Una vegada que van acabar, el tinent va marxar al capdavant de la columna i es va girar per encarar a les tropes. En Des estava sol davant de la unitat, la seva esquena cap a ells de manera que estigués cara a cara amb el seu oficial superior.

-Tothom aquí està familiaritzat amb l'objectiu de la nostra missió -va començar l'Ulabore, la seva veu estranyament d'un to agut i fort. Des suposava que estava tractant de sonar autoritari, però va esdevenir cridaner.

-Deixaré totes les especificacions de la missió al sergent aquí present -va continuar ell-. La nostra missió no és fàcil, però els dies dels Caminants de la Penombra fent treballs fàcils fa temps que van passar.

»No tinc molt més a dir; sé que tots esteu tan impacients com jo per acabar aquesta espera sense sentit. És pel que m'alegro d'informar-vos que ens han donat l'ordre de moure'ns. Copejarem l'assentament de la República en una hora!

Sospirs horroritzats i murmuris forts d'incredulitat es van alçar des de les files. Ulabore va fer un pas enrere com si li haguessin bufetejat. Òbviament havia estat esperant ànims i exultació, i va ser sacsejat pel sobtat enuig i falta de disciplina.

-Caminants de la Penombra, contingueu-vos! -va bordar en Des. Va donar un pas cap al tinent i va baixar la veu-. Senyor, està segur que aquestes eren les ordres? Moure'ns en una hora? Esteu segur que no volien dir una hora després del vespre?

-M'està qüestionant, sergent? -va deixar anar l'Ulabore, sense fer cap intent per mantenir la seva pròpia veu baixa.

-No, senyor. Només és que si sortim en una hora encara hi haurà llum. Ens veuran arribar.

-Per quan ens vegin ja estarem prou a prop per interferir els seus transmissors -contraatacà el tinent-. No seran capaços de tornar el senyal al campament base.

-No és això, senyor. Són els canoners. Tenen tres navilis repulsors equipats amb canons de flaix de repetició fort. Si tractem de prendre l'assentament durant el dia, aquestes coses ens cosiran a trets des del cel.

-És una missió suïcida! -va cridar algú des de les files.

Els ulls de l'Ulabore es van convertir en franges estretes, i la seva cara es va tornar vermella.

-L'Exèrcit principal es mourà al vespre, sergent -va dir a través de les seves dents fortament premudes-. Volen creuar la vall en la foscor i colpejar al campament base de la República amb la primera llum.

-Llavors no hi ha motiu perquè ens moguem tan aviat -va contestar en Des, lluitant per romandre en calma-. Si comencen al vespre, ls portarà almenys tres hores abans que arribin a la vall des de la seva posició actual. Això ens dóna multitud de temps per prendre l'assentament abans que arribin allà, fins i tot si esperem fins després del vespre.

-És obvi que no entén què està passant realment, sergent. -L'Ulabore va parlar com si discutís amb un nen tossut-. La força principal no començarà a moure's fins després que informem que la nostra missió s'ha completat. És pel que ens hem de moure ara.

Tenia sentit: els generals no voldrien arriscar la força principal fins que sabessin amb seguretat que la vall era segura. Però enviar-los durant la llum del dia garantia que la taxa de baixes dels Caminants de la Penombra augmentaria cinc vegades.

-Ha de tornar les comunicacions al CG i explicar-los la situació -va dir en Des-. No podem prendre aquests canoners en l'aire. Hem d'esperar fins que els aterrin durant la nit. Ha de fer-los entendre al que ens enfrontem.

El tinent va actuar com si ni tan sols li hagués escoltat.

-Els Generals em donen les ordres a mi, i jo les hi dono a vostè -va deixar anar ell-. No al revés! L'Exèrcit es mourà al vespre, i això no canviarà perquè quadri en els seus horaris, sergent!

-No hauran de canviar els seus plans -va insistir en Des-. Si marxem tan aviat es faci fosc, encara farem caure aquest assentament per quan arribin a la vall. Però enviar-nos ara només...

-És suficient! -va deixar anar el tinent-. Deixi de bramar com un bantha sense el seu ramat! Té les seves ordres, ara segueixi-les! O vol veure el que passa als soldats que desafien als seus oficials superiors?

Tot d'una estava clar per a Des el que estava passant realment. L'Ulabore sabia que l'ordre era un error, però tenia massa por per fer alguna cosa. L'ordre havia d'haver arribat directament d'un dels Lords Foscos. L'Ulabore portaria les seves tropes a una matança abans d'enfrontar-se a la ira d'un Mestre Sith. Però en Des no anava a deixar-li dirigir als Caminants de la Penombra a la seva mort. Això no anava a convertir-se en una repetició d'allò de Hsskhor. Va vacil·lar només durant un segon abans de colpejar amb el seu puny al mentó del tinent, deixant-lo fred.

Hi va haver un silenci sobtat de la resta de les tropes mentre l'Ulabore queia a terra. Des ràpidament li va treure les armes a l'oficial caigut, llavors es va girar i va assenyalar a un parell dels reclutes més nous.

-Vostès dos, facin un ull al tinent. Assegureu-vos que està còmode si es desperta, però no el deixin acostar-se al comunicador.

A l'oficial de comunicacions li va dir,

-Just abans que es faci fosc enviï un missatge de tornada al CG dient-los que la nostra missió s'ha completat perquè puguin començar a moure la força principal cap a la vall. Això ens donarà dues hores per aconseguir el nostre objectiu abans que arribin aquí.

Girant-se per dirigir a la resta de les tropes, es va aturar per deixar que la gravetat de les seves següents paraules s'entengués.

-El que he fet aquí és un motí -va dir ell lentament-. Hi ha una probabilitat que qualsevol que em segueixi des d'aquí en endavant s'enfronti a una cort marcial quan això s'acabi. Si qualsevol de vostès sent que no pot seguir les meves ordres després del que he fet aquí avui, que parli ara i li donaré el comandament al Soldat Sènior Adanar durant la resta de la missió.

Ell va mirar als soldats. Durant un segon ningú va parlar; llavors, com un, tots van alçar els seus punys i es van donar dos copets lleugers al pit, just sobre el cor.

Aclaparat d'orgull, Des va haver d'empassar saliva amb força abans de poder donar la seva última ordre a les tropes... les seves tropes.

-Caminants de la Penombra, trenquin files!

Les files es van dispersar en grups de dos i tres, els soldats xiuxiuejant en silenci els uns amb els altres. L'Adanar va trencar allunyant-se de la resta i va anar cap a Des.

-Ulabore no oblidarà això -va dir silenciosament-. Què faràs amb ell?

-Després que prenguem aquest assentament voldran penjar una medalla en el nostre oficial al comandament -va contestar en Des-. Aposto a què preferirà callar i acceptar abans de deixar que qualsevol sàpiga el que ha passat realment.

L'Adanar va grunyir.

-Suposo que has pensat en tot.

-No del tot -va admetre en Des-. Encara no estic segur de com anem a prendre aquest assentament.

Següent