Cacem: El relat del whíphid

Cacem: El relat del whíphid

 

per Marina Fitch i Mark Budz

5.

Hora de menjar una altra vegada. Els cruixits i espetecs d'ossos van ressonar a través de les parets de l'habitació del whíphid J’Quille mentre el rancor «mascota» de Jabba devorava el seu últim mos.

J’Quille caminava d'un costat a un altre per la seva austera habitació. L'anhel de la caça vibrava a través de la seva alta figura coberta de pèl daurat, i arrufava el seu ample musell. Els seus ullals es van estremir a pesar que havien passat diverses hores des que Jabba va tirar a la ballarina twi’lek al pou del rancor. Els crits havien cessat feia molt temps, però J’Quille no podia deixar de salivar. La saborosa aroma de la sang fresca li escalfava la boca de l'estómac.

La calor no duraria per molt temps. J’Quille grunyí des del fons de la seva gola. La propera vegada el rancor podria menjar-se a J’Quille. Jabba s'avorria tan fàcilment. Què passaria si la novetat d'emprar-lo per descobrir conspiracions a un ex-amant de la senyora del crim whíphid Dama Valarian s'acabava?

Sens dubte, el tipus de recordatori que Jabba va voler donar-li quan li va assignar a J’Quille habitacions tan properes al pou. Si Jabba sospitava que J’Quille encara treballava per a ella...

Propietària del Dèspota Afortunat, la Dama Valarian era la més poderosa rival de Jabba. No només era la seva discoteca la més reeixida en Mos Eisley —en tot el planeta de Tatooine—, sinó que ella desviava els negocis de Jabba amb la mateixa facilitat amb què bevia ginebra sullustana.

Tan fàcilment com el rancor xarruparia la medul·la dels ossos de J’Quille si era descobert.

J’Quille va esbufegar. Tot el que havia de fer era mantenir els seus ullals nets per uns dies més. Llavors el rancor i el seu fidel guardià, Malakili, s'haurien anat, lliures de Jabba. J’Quille havia ajudat a organitzar la seva fugida amb la Dama Valarian. Una de les poques coses bones que havia estat capaç de fer a esquena de Jabba.

Això, i subornar al marmitó de cuina, Phlegmin, per agregar al dipòsit de gripaus pigosos de refrigeri de Jabba un verí d'acció lenta. Una mica massa lenta pel que semblava.

Un altre os va cruixir.

Les urpes d’en J’Quille es van tibar. Es va allisar el pèl estarrufat al voltant del coll, aixecat per l'olor de la sang de la twi’lek i l'anhel de la caça sorgint a través d'ell. Però era ell el caçador o la presa? O tots dos?

Va deixar de caminar i va mirar l'habitació, buida tret per la seva plataforma de dormir. Construïda pels monjos B’omarr, l'ascetisme descarnat de la sala li recordava als refugis de pedra i ossos del seu planeta natal, Toola. Dos trofeus cerimonials penjaven en les parets oposades: un collaret de dents de mastmot, embegut en verí; i el crani d'un jove bantha que ell havia derrocat una nit amb les seves urpes nues. Ell era un caçador, no un feble gos de gel que es quedava enrere i esperava que arribés la mort.

Va obrir violentament la porta i va passar al passadís. Un gemec ple de dolor va venir des d'una de les cel·les de la fila. Un guàrdia gamorreà esguellà mentre passava empenyent a J’Quille, ensopit pel somni o massa ginebra sullustana.

J’Quille es va acariciar els cabells estarrufats del seu llavi inferior. A la Dama Valarian li agradava la ginebra. Si tan sols estigués de tornada en el Dèspota Afortunat! Fa dos dies, quan semblava que tot anava segons al pla, li havia semblat una possibilitat. La seva «baralla» amb la Dama Valarian acabaria i finalment podria deixar de fingir.

Això va ser abans de la nota. Algú sabia que estava subornant a Phlegmin. Ell ja havia pagat uns imponents deu mil crèdits per mantenir al xantatgista en silenci. Però només era qüestió de temps abans que Jabba ho descobrís.

Quant temps? Aquesta era la pregunta.

El cruixir i espetegar d'ossos va acabar. Maledicció. La suor emperlava el front i el llarg i ample musell de J’Quille. Quan va ser l'última vegada que hi havia estat fresc? Es va netejar la cara amb el dors de l'urpa. Uns brins de pèl es van aferrar a la suor. Va fer una ganyota. Estava canviant el pèl de nou. La sufocant calor seca de Tatooine li xuclava tota l'energia. El que no donaria per un parell de minuts en una de les saunes de gel del Dèspota Afortunat.

Alguna cosa corretejà al costat d'ell, un d'aquests droides semblats a aranyes que els monjos B’omarr il·luminats usaven per transportar els seus cervells escabetxats. El flascó de cristall centellejà a la tènue llum, després el droide i el cervell van desaparèixer girant la cantonada.

J’Quille grunyí de disgust i es va apressar a continuar, detenint-se fora del pou del rancor. La porta interior estava lleugerament oberta, com havia sabut que estaria. Malakili estava netejant la gàbia externa.

L'olor de sang era més forta aquí. J’Quille va tancar els ulls i va respirar profundament. L’embriagador aroma va calmar els seus tibants nervis, alleujant la seva frustració reprimida. Si només pogués rastrejar al xantatgista i matar-lo...

Un peu va raspar el terra de pedra prop d'ell. Va obrir els ulls de cop. Una mà es va aixecar amb les urpes esteses, mentre que l'altra va buscar la seva vibrofulla.

—Ei, només sóc jo —va dir Malakili en veu baixa, sortint de les ombres de la gàbia. La suor vidrava el seu pit nu i forts braços. Palmejà l'espatlla de J’Quille amb una mà enguantada de negre—. Tranquil. Estàs més tibant que un soldat d'assalt imperial.

—Ha estat una mala nit —va dir J’Quille, deixant anar la seva vibrofulla.

—Digues-m'ho a mi —va dir Malakili, ajustant-se la cinta negra del cap. Els seus ulls es van estrènyer en la seva gruixuda cara pastosa—. Hi ha alguna cosa en l'aire. Fins i tot el meu amic d'aquí està mes nerviós que de costum.

—Aquest lloc és una tomba —va dir J’Quille—. Fins i tot els vius estan morts dins d'aquestes parets. Seria millor ficar els nostres cervells en flascons.

—Sí, però els cervells dels monjos no estan morts. —Malakili se li va acostar més—. Escolta, vaig sentir una cosa que crec que tu hauries de saber.

J’Quille es va tibar.

—Què?

—Aquesta tarda Bib Fortuna va tractar de fer que Jabba et tirés al pou. Pensa que seria una baralla interessant.

J’Quille va mirar a Malakili.

—Què va dir Jabba?

—Jo el vaig tractar de convèncer del cas contrari. Li podries fer molt dany abans que el meu amic et matés. Però Jabba no estava convençut. Va dir que anava a pensar-s’ho una mica.

—Així que tinc una mica de temps —va dir J’Quille.

Malakili va assentir.

—Una mica. Amb sort, els dos ens anirem d'aquí aviat.

—Amb vida, espero —va dir J’Quille, corbant cap enrere les comissures dels llavis en un somriure al voltant dels seus ullals.

Malakili va somriure.

—T'ho faré saber si escolto alguna cosa més.

—Gràcies —va dir J’Quille.

Carrisquejant els ullals, J’Quille es va apressar a tornar a la seva habitació. Les coses es movien massa ràpid, forçant-lo a actuar abans d'hora. La creixent fredor de Jabba, el xantatgista... i ara els plans de Bib Fortuna. Hora de fer que Phlegmin augmentés la dosi del verí lent. El més aviat possible que Jabba fos reduït a un cubell de gelea bavosa balbucejant, abans podria J’Quille tornar amb la Dama Valarian. Havia volgut augmentar la dosi abans, però havia tingut por que algú notés un canvi sobtat en Jabba.

Ara ja no es podia permetre el luxe de la precaució.

J’Quille es va ficar a la seva habitació i es va dirigir a la cadena de dents de mastmot penjada en la paret. Traient el collaret de la seva clavilla, se’l va posar per sobre del cap. Per sort la majoria de la gent, incloent a Jabba, el considerava un salvatge insensat amb una preferència per la joieria tosca. Ningú sospitava que les dents estaven embegudes en verí.

J’Quille es va sobresaltar per un baix refilet mecànic fora de la seva porta. Les seves fosses nasals es van eixamplar, arrufant-se davant l'acre olor d’oli i metall.

Un droide.

Les urpes de la mà dreta d’en J’Quille es van embolicar involuntàriament al voltant de l'empunyadura de la seva vibrofulla, i després es van relaxar lentament. Un droide assassí no anunciaria la seva presència.

El refilet es va repetir. J’Quille va obrir la porta d'una estirada.

El droide de manteniment, un model de neteja O2C1 blau, va xerrotejar i va fer un pas enrere. Els seus dos braços de tub flexible es van estremir. Amb un gemec, va aspirar aire a través del raspall dur al final del seu braç esquerre i l'accessori per a tapisseria del dret.

—Espero no molestar —va dir amb la seva veu metàl·lica—. Vaig rebre instruccions de netejar aquesta habitació.

J’Quille va fer un pas al costat, permetent entrar al droide. Una altra molèstia calculada per part d’en Jabba o algun dels seus serfs, molt probablement Salacious Crumb. Aquest mico-llangardaix kowakià llepa-baba probablement revisava el dipòsit de residus del droide a la recerca d'entrepans entre menjars. J’Quille va fer una ganyota de desdeny. Li encantaria programar al droide de neteja per aspirar aquest grallant munt d'escombraries.

—Si us plau, tanqui la porta —va dir el droide—. Això no prendrà molt temps.

J’Quille va rondinar.

El braç dret del droide serpentejà per escombrar el pis. El fort grinyol va irritar els nervis de J’Quille. Va allargar la mà cap al picaporta.

—Tinc un missatge —va dir el droide.

J’Quille va vacil·lar.

—Un missatge?

—D'un amic. —El droide es va detenir, però va deixar la seva aspiradora funcionant—. «Sé qui t'està fent xantatge. Et veuré en el terrat de la ciutadella a l'alba i et diré el nom».

La muralla damunt de les habitacions d'hostes. J’Quille havia pujat més d'una vegada per escapar de la pressió de les parets i absorbir l'aire fresc de la nit.

—Em van donar instruccions d'esperar la seva resposta —va dir el droide.

El pelatge del coll d’en J’Quille es va estarrufar. Un enginyós ardit de Jabba per treure’l a la llum? Si el missatge havia estat enviat per un amic, per què el secret? Per què no simplement donar-li el nom del xantatgista?

Òbviament la persona volia una mica més d'ell... però què?

Diners? O enllistar-lo en un altre complot per matar a Jabba? Certament hi havia suficients d'aquells. J’Quille només li havia filtrat una fracció d'ells a Jabba. Només els menys prometedors.

—Com el reconeixeré? —va preguntar J’Quille.

—No ho faràs —va dir el droide—. Reconeixeràs el que porta posat.

J’Quille va exhalar bruscament, cansat de jugar en aquests jocs. Si resultava ser un parany, sempre podia dir que ell només estava fent el seu treball, seguint a un sospitós. Per a Jabba.

J’Quille es va humitejar els llavis. Sí, aquesta era la manera de portar la situació. Un sotrac va recórrer el seu cos, no diferent al que tenia quan perseguia a un cadell de gel o a un porc de mar a Toola.

—Allà estaré —va dir J’Quille.

Va sortir al passadís i va pujar les escales a la sala d'audiències principal de Jabba. Jabba i els seus sequaços dormitaven sobre la tarima del senyor del crim. La banda tocava un jizz melòdic i un fum dens joguinejava en una dansa sinuosa de so i olor. Congelat en carbonita, Han Solo el mirava fix des del buit d'exhibició.

J’Quille va passar al costat del lloc dels músics, vorejant la trapa del pou del rancor. Va aconseguir veure a Malakili a través de la reixa, encara netejant el pou, mentre que el rancor rosegava content un os humit.

El rancor va rotar. La banda va perdre un compàs, però es va recuperar ràpidament, com si tractés d'ofegar la pertorbació.

Jabba va obrir un ull, després el va tornar a tancar, clarament despreocupat. La seva cua es va moure, un signe segur que estava despert. Fins i tot el nou androide daurat al costat d'ell estava alerta, llest per traduir les ordres del seu amo. Bib Fortuna dormia en el terra, al costat de Salacious Crumb, que roncava sorollosament. Ni tan sols el somni podia silenciar al petit triturador d'escombraries.

J’Quille va baixar les escales a la cuina. Algú li observava des d'un buit fosc: un dels monjos B’omarr que encara aguaitaven en el palau. L'ample i rodó rostre del monjo era pàl·lid com la lluna, el nas tort projectava una ombra com un cràter sobre una galta.

J’Quille va arrufar les celles i va apressar el pas.

Va reduir la velocitat prop de la porta de la cuina. L'aroma d’herba caprina aixafada emanava de l'habitació fosca. Es va acostar més. La tènue llum provenia d'una de les habitacions interiors.

Va aixecar les orelles.

Dues veus es van elevar en una discussió: el perpetu balbuceig de Ree-Yees i els grunyits guturals d'un guàrdia gamorreà. Amagant-se darrere del marc de la porta, J’Quille va treure el cap a l'habitació.

L'herba caprina omplia la cuina com les plomes d'una presa recent. Encara més inestable de l'habitual, Ree-Yees es trontollava sobre un cos tendit al costat d'una caixa trencada. Els tres peduncles oculars de Ree-Yees tremolaven mentre tractaven d'enfocar-se en el gamorreà. El guàrdia li va arrufar el gest a Ree-Yees, a continuació es remenà cap endavant i es va inclinar per mirar el cadàver.

Ree-Yees es va moure una mica, deixant que J’Quille el veiés clarament.

Phlegmin, el marmitó de cuina.

Les urpes del peu d’en J’Quille es van doblegar per reflex, clavant-se en el terra de pedra. El seu cor li martellejava en les oïdes, apagant els grunyits porcins del guàrdia i els bels borratxos de Ree-Yees. Què havia fet aquest drap de bar amb cara de cabra i tres ulls? Estrenyent i afluixant les urpes, J’Quille va sufocar les ganes de seguir endavant i arrencar-li la gola al lladre gran.

J’Quille grunyí a sota veu i va fer un pas enrere. Millor esperar. Podia caçar al borratxo assassí més tard. No hi havia res que pogués fer ara... no sense despertar les sospites del guàrdia. Va empassar saliva, allunyant-se de la cuina.

Va retrocedir per on havia vingut. En aturar-se precipitat al costat del buit fosc, es va detenir. El monjo B’omarr havia desaparegut.

La ment d’en J’Quille corria a tota velocitat. Tal vegada Ree-Yees no havia assassinat al marmitó de cuina després de tot. Tal vegada va ser el monjo. Phlegmin podria haver enviat al droide a J’Quille després de descobrir el complot de xantatge del monjo. El monjo ho va descobrir i va matar a Phlegmin...

Però per què un monjo B’omarr faria xantatge a J’Quille? Sospitava que els monjos volien que Jabba se n'anés de la seva ciutadella tant com qualsevol, o més. Però si Jabba va trobar a un B’omarr descontent que treballés com a espia per a ell... no seria sorprenent. De fet, seria més sorprenent si no ho hagués fet.

Però per què no simplement lliurar a J’Quille a Jabba?

J’Quille va deixar escapar un sospir i va pujar corrent les escales fins a la sala d'audiències. La Dama Valarian sabria què fer. L'última vegada que hi havia contactat, li havia dit que no truqués fins que Jabba fos un llimac rialler i sense sentit.

Però sense Phlegmin això podria demorar un temps. A més, ella havia de saber el que estava passant.

La banda estava fent les maletes en quan J’Quille va passar al costat d'ells. El rancor roncava en el seu pou, i fins i tot la cua de Jabba havia desaccelerat el seu ritme pensatiu. J’Quille va corbar les urpes per evitar tocar el collaret de dents de mastmot. Va desviar la mirada del tanc de gripaus vius.

En pujar les escales a les habitacions d'hostes, J’Quille va passar al caça-recompenses emmascarat que havia portat al wookiee i amenaçat amb volar el palau amb un detonador termal més primerenc aquella nit. J’Quille va somriure. Un bon i subtil gest d'anhel de la caça. Veritablement admirable.

El caça-recompenses va assentir una vegada i després va seguir baixant les escales. Sens dubte de camí cap a la masmorra per burlar-se del wookiee. Les fosses nasals d’en J’Quille es van estremir. Alguna cosa sobre el caça-recompenses feia una olor rara, fora de lloc. No hi havia temps per pensar sobre això ara. J’Quille va córrer escales amunt.

Va panteixar, amb els pulmons adolorits amb l'aire quiet i calent. Les portes vorejaven tots dos costats de la corba ala d'hostes, la majoria obertes per revelar les habitacions buides. En el passat havien servit com a càmeres dormitori i de meditació individuals per als monjos, però ara l'alè florit de l'abandó omplia el passadís. Jabba tenia pocs convidats en qualsevol moment donat. Fins i tot dos o tres tendien a alimentar la seva consentida paranoia.

Fent un cop d'ull per sobre de l'espatlla, J’Quille va entrar a una habitació buida prop de l'escala que portava al terrat. Va tancar la porta suaument darrere d'ell.

J’Quille va anar a la finestra escletxa en la paret del fons. Mirant al cel nocturn, va obrir les fosses nasals, aspirant la suau brisa. L'aire fresc feia una olor lleugerament de pols. Una glopada d'herba caprina s'aferrava a la brisa, sens dubte aixecant-se des de la cuina. Una deliciosa esgarrifança li va recórrer. La sang també ensutjava el vent aquesta nit.

Es va apartar de la finestra i va obrir el pom de la seva vibrofulla. Traient un tub d’holo-projecció amagat en ella, el va posar en el gruixut ampit, assegurant-se que la petita lent estigués en el costat que l’enfrontava.

Va prémer el botó de transmissió i va esperar al fet que la Dama Valarian respongués. No hauria de demorar molt temps. Ella no se n'anava al llit fins a l'alba, quan el Dèspota Afortunat tancava durant un curt temps per preparar-se per als clients de l'endemà.

Una llum va parpellejar en el cilindre. Mig segon després la lent va projectar un holograma de l’escotilla d'entrada i la mampara on la Dama Valarian desenvolupava la seva activitat empresarial. Part de l'encant del Dèspota Afortunat era que una vegada havia estat una nau de càrrega. La Dama Valarian havia utilitzat la decoració de la nau espacial per crear un ambient còmode per als viatgers espacials i prou exòtic per atreure a la clientela del planeta. Un grunyit baix i nostàlgic va retrunyir en la gola d’en J’Quille.

I al mig de l’holo va entrar la Dama Valarian, enlluernadora com sempre. La seva cabellera arrissada, tenyida d'un vermell brunyit, es vessava als costats del seu rostre. S'havia pintat els ullals de blau i portava un anell d'or en l'esquerre. Uns pendents brillaven en les seves orelles.

Una ona de nostàlgia va passar per J’Quille. Les seves fosses nasals es van estremir amb el recordat encant del seu perfum de feromones, la suavitat del seu pelatge contra la part plana del seu nas, la forma com ploriquejava dormida...

—J’Quille —va dir ella, agitant una mà d'urpes polides. El fragor dels músics i jugadors de sàbacc del caf Càmera Estel·lar sonava en el fons—. Què meravellós veure't! Oh, el meu petit mastmot, què prim estàs! Has tornat a canviar el pèl. Bé, ara que has completat aquesta petita tasca que vas prometre fer per mi...

—Encara no, la meva petita tigressa de gel —va dir ell. Va fer espetegar la llengua—. Hi ha un problema. Haig de parlar amb tu...

Els ulls de la Dama Valarian es van estrènyer.

—Quin tipus de problema, estimat?

L'enorme mà d'un home whíphid va entrar per la vora de l'holograma i li va oferir un blàster de gin sullustà amb gel. La gola d’en J’Quille es va estrènyer. Un home, a les habitacions de la Dama Valarian...

—J’Quille? —va dir la Dama Valarian—. Estimat?

J’Quille es va aclarir la gola. Probablement només era un servent.

—M'estan fent xantatge —va dir—. Algú sap que el marmitó de cuina estava enverinant els gripaus. Va ser assassinat fa uns minuts.

La Dama Valarian es va llevar el sorbet dels llavis.

—Què intentes dir-me, estimat? Sap Jabba que l’estàs intentant enverinar?

—Encara no —va dir J’Quille, desitjant poder estar tan segur.

La Dama Valarian va sospirar.

—Llavors per què estàs trucant, estimat? Si us plau vés al gra. Haig d’atendre altres assumptes.

Les aletes del nas d’en J’Quille es van eixamplar.

Els ulls de la Dama Valarian es van omplir de llàgrimes sota el seu front preocupat.

—I això és molt perillós. Si algú et veu, el meu preciós...

J’Quille es va inclinar cap a l’holo.

—Necessito ajuda. Haig d'esbrinar qui va matar al marmitó. Tens alguna idea de qui el va matar o qui podria estar fent-me xantatge?

—Hi ha un monjo B’omarr...

Un riure profund va retrunyir des de baix a través de les parets del palau, ofegant les paraules.

Jabba.

J’Quille es va posar rígid. El pelatge de la seva esquena es va estarrufar en una onada de por.

Els ulls de la Dama Valarian es van eixamplar.

—J’Quille...

—No fallaré —va dir J’Quille, agafant el tub de projecció quan una altra riallada va reverberar través de les parets. Va tallar la connexió i va inserir el tub en l'empunyadura de la seva vibrofulla.

Amb els músculs tibants, J’Quille va sostenir la vibrofulla llesta per davant d'ell. Va escoltar a la recerca de fins i tot el més mínim so... uns peus raspant la pedra o el tritlleig d'armes.

Silenci.

Estaven els guàrdies esperant-lo en el passadís? Millor enfrontar-se a la mort de front. Va obrir la porta, esperant un tret de blàster o la ganivetada d'una vibrodestral.

Res.

El passadís estava buit. J’Quille va córrer cap a les escales llunyanes. Veus distants, veus humanes, suraven des de la sala d'audiències d’en Jabba, esquitxades per l’escataineig inconfusible de Salacious Crumb.

J’Quille baixava de dos graons alhora. Just abans d'arribar a l'últim graó alguna cosa va cridar la seva atenció. Va fer un pas enrere.

La llosa de carbonita.

Buida.

La cua d’en J’Quille es va sacsejar. L'humà suplicant-li a Jabba devia ser Han Solo. Però això era impossible. Una persona tenia una millor oportunitat de sortir caminant del cor d'un iceberg toolà que d'alliberar-se de l'agafada de congelació de la carbonita...

Una altra ronda de riallades va omplir la sala d'audiències. Una cacofonia de veus es va unir al riure en to baix d’en Jabba. Abraçant la paret, J’Quille va treure el cap a l'habitació.

La caça-recompenses, una dona humana, estava parada sense el casc al costat d’en Solo i enfront d’en Jabba. J’Quille va xiular de sorpresa. Una humana! Així que aquesta havia estat l'olor!

El cap d’en Solo es balancejava i trontollava, amb els ulls fora de focus i sense acabar de fixar-se en Jabba.

—Et vaig a pagar el triple —deia mentre els guàrdies gamorreans l'hi portaven a ròssec—. Estàs tirant una fortuna. No siguis ximple!

Jabba va somriure, després es va tornar per fer una mirada lasciva a la dona humana amb la mateixa luxúria cruel amb la qual havia mirat a la ballarina twi’lek. Els seus llavis bavosos brillaven de saliva.

J’Quille va tornar a les ombres i silenciosament va embeinar la vibrofulla. No es veuria bé si un guàrdia el trobava a l'aguait en l'escala amb la seva arma desenfundada. Va respirar profund i va deixar anar l'aire lentament.

El xiscle histèric de Crumb va cobrir la retirada d’en J’Quille per les escales. Encara hi havia temps. Tant temps com Jabba estigués distret amb la femella humana.

J’Quille va trotar pel passadís fins a l'habitació d'hostes. Això seria més segur que les seves pròpies habitacions si Jabba sospitava d'ell. Va tancar la porta i es va asseure en el pis enfrontant la finestra escletxa, amb la vibrofulla recolzada sobre les cames. Emmarcat en la ranura, el cel nocturn havia passat del negre al blau profund. Aviat clarejaria.

Mirà a la paret de pedra enfront d'ell. Jabba havia de saber-ho. Per quina altra raó estaria mort Phlegmin? El xantatgista, el monjo del que la Dama Valarian li va advertir, li havia explicat a Jabba dels gripaus enverinats i després va matar al marmitó de cuina per provar la seva lleialtat. J’Quille va fer una ganyota. Jabba sempre exigia proves de lleialtat. J’Quille havia estat obligat a caçar i «matar» al seu propi servent en una demostració de fidelitat. Afortunadament aquesta gran bossa miop de bava gelatinosa no podria distingir un ullal de whíphid d'una dent major de mastmot.

Uns passos pesats es van sentir pel passadís. J’Quille es va posar dempeus d'un salt, desenfundant la seva vibrofulla. Els forts i porcins esguells de diversos guàrdies gamorreans feien ressò pel passadís. Aguantant la respiració, J’Quille es va posar darrere de la porta.

Els guàrdies van passar pesadament.

J’Quille va escoltar fins que els seus passos es van esvair, i després es va tornar a tirar al terra. Va lliscar la vibrofulla en la seva funda. La Dama Valarian li havia donat l'arma.

La Dama Valarian. Per qui arriscava els seus ullals diàriament.

I qui tenia a un mascle estrany en la seva càmera. Només un servent? O un rival? La cabellera d’en J’Quille es va estarrufar. Tal vegada aquest xantatgista tenia més a veure amb la Dama Valarian que amb Jabba.

Tal vegada la Dama Valarian s'havia cansat d'esperar al fet que actués i va decidir desfer-se de la vergonya potencial d'un espia inepte en el Palau de Jabba. Ella sempre havia menyspreat als mascles ximples i febles. Mira a D’Wopp, el seu primer marit. El ximple havia estat massa estúpid per rebutjar la recompensa que va oferir Jabba durant la recepció de les seves noces. La Dama Valarian l’havia enviat de tornada a Toola en una caixa.

J’Quille no era ximple i no era feble. El verí lent havia estat idea de la Dama Valarian. «No siguem massa obvis, el meu amor», havia cantussejat ella.

J’Quille va fixar la mirada en la vibrofulla. Meravellosament elaborada, era la millor arma que els crèdits podien comprar. Estava traient conclusions precipitades? Encara així, ella sabia sobre el monjo...

Els xocs i cops van fer ressò des de la direcció de l'hangar. J’Quille va escoltar en la porta, després va aguaitar per la finestra escletxa. A la llum grisa la gent estava corrent, preparant la barcassa velera ubrickkiana d’en Jabba. Evidentment Jabba estava planejant un viatge al Gran Pou de Carkoon en algun moment en un futur proper, probablement per donar-li de menjar Han Solo i el wookiee al Sarlacc.

Estaria també J’Quille en el menú?

Es va estremir, després va mirar a l'altre costat de les sorres al blau de lluentor en l'horitzó. Un dels dos sols de Tatooine estava sortint. La llum s'expandia lentament com l'aigua, esbandint la lluentor dels estels. Seria millor que anés fins al terrat a trobar-se amb l'informant. J’Quille va desenfundar la seva vibrofulla i va obrir la porta.

Algú va passar apressat pel passadís. J’Quille va esperar en la porta i va escoltar a la recerca del sec murmuri de la roba. En lloc de disminuir cap a les escales a la principal càmera d'audiència, la bullícia constant es va tornar més forta.

Una ombra es va materialitzar al voltant de la corba de la sala. Va passar una porta oberta. Un rostre pàl·lid i rodó amb un nas tort va revisar amb cautela cada ombra.

El mateix monjo que s'havia amagat en el buit fora de la cuina.

J’Quille es va ficar a la sala i va esperar al fet que el monjo passés. Les robes soltes de l'home es balancejaven a cada pas. La llum de la porta parcialment oberta li il·luminava el costat de la cara. El seu cap i la seva cara estaven desproveïdes de qualsevol cabell.

La ira va inundar a J’Quille. Va estrènyer els ulls, aprofundint les ombres en el passadís. El pols li bategava en les urpes mentre el seu pit s'estrenyia al voltant dels batecs del seu cor.

J’Quille va sortir al passadís. El monjo va fer una pausa i es va tornar, les seves mans ocultes en els plecs de la seva túnica, una túnica prou àmplia per ocultar un blàster o una vibrofulla.

—Aquí estàs —va dir el monjo. La seva mirada es va desviar cap a la vibrofulla—. Anem al terrat, amic, on podrem parlar lliurement.

La vibrofulla va tremolar a la mà d’en J’Quille. La va estrènyer més fort.

—Què vols de mi?

El monjo va mirar nerviosament pel passadís.

—Aquest no és un bon lloc per parlar. És massa fàcil que ens escoltin. Confia en mi.

—Tu estaves aquí quan el marmitó de cuina va ser assassinat —va dir J’Quille, sense moure's—. Et vaig veure.

—No va haver-hi res que jo pogués fer —va dir el monjo. Les seves mans es van moure sota la seva túnica.

Abans que el monjo pogués alliberar les mans, J’Quille tallà cap amunt amb la seva vibrofulla. La fulla va tallar a través de les robes i el pit de l'home. El monjo va mirar a J’Quille, amb una mirada de sorpresa en el rostre, després va caure endavant al pis.

La pressió en el pit d’en J’Quille es va alleujar. Per fi podia respirar una altra vegada. Va respirar profund, omplint els seus pulmons amb l'acre i marejant olor de sang fresca.

Va embeinar la seva vibrofulla, es va agenollar i va donar la volta el cos. El monjo va balbotejar:

—Phlegmin... xanta... ista —va dir amb veu aspra, llavors es va estremir i va morir.

Phlegmin? J’Quille va arrufar el gest i es va inclinar més a prop.

Alguna cosa centellejà en la tènue llum.

Una arracada. J’Quille va girar el cap del monjo per poder veure millor la gemma verda groguenca enfilada en un únic cèrcol d'or. Se li va gelar la sang. «Reconeixeràs el que porta posat», havia dit el droide de neteja.

L’arracada era de la Dama Valarian.

J’Quille li havia regalat el parell el dia després de la seva primera nit junts. Grunyí de delit i es va posar immediatament les arracades.

J’Quille va desenganxar la joia de lòbul de l'orella del monjo.

El monjo havia estat treballant per a la Dama Valarian. J’Quille va flexionar les urpes al voltant de l’arracada. Què anava a dir-li a ella?

Un grunyit es va filtrar pel passadís. J’Quille va aferrar la túnica del monjo i va arrossegar el cos cap a l'habitació d'hostes més propera. Les mans del monjo van caure per sota de la túnica.

La seva mà dreta aferrava un detonador termal.

El que el caça-recompenses havia utilitzat per amenaçar a Jabba?

J’Quille el va arrabassar de la mà rígida. Qualsevol cosa que hagués fet, aquí hi havia una oportunitat de redimir-se.

Uns passos pesats acompanyats per un altre grunyit. J’Quille va mirar per sobre de l'espatlla. Ningú ara com ara, però la persona definitivament venia cap a ell. Mirà desesperat al seu voltant. On podria ocultar el detonador? La bossa del seu cinturó semblava massa petita...

De totes maneres J’Quille va encaixar el detonador en la bossa, resant que no s'activés. La bossa es va inflar, negant-se a tancar-se. J’Quille es va allisar el pelatge sobre la bretxa de la bossa, aixecant les espatlles a mesura que l'estrany que s'acostava va cridar.

O més aviat, va xisclar. J’Quille es va tornar lentament, obligant-se a no somriure, i va mirar a la cara d'un baixet guàrdia gamorreà.

L'estupidesa amb peülles.

El guàrdia portava el cadàver d’en Phlegmin sobre una espatlla. Aquest havia de ser el mateix gamorreà que havia estat parlant amb Ree-Yees en la cuina.

El guàrdia va caminar fins a ell, bleixant i esbufegant. Va pronunciar uns grunyits incomprensibles més, després va mirar expectant a J’Quille.

La ment d’en J’Quille corria frenèticament. Com d’estúpids eren aquests guàrdies? Si aquest tanoca podia creure a Ree-Yees, es creuria qualsevol cosa.

El gamorreà esguellà amb impaciència. Un dels xiscles sonava com a «mort».

J’Quille es va posar dempeus.

—No està mort, està, eh..., meditant. Va entrar en un tràngol profund. Ponderant els imponderables.

El guàrdia es va inclinar sobre el monjo. Va arrufar el nas davant la sang i va ploriquejar un esbufec curt i desconcertat.

J’Quille es va humitejar els llavis.

—La sang? Volia veure si havia aconseguit la fase final de la il·luminació. Va decidir fer una petita prova pel seu compte per veure si estava llest abans de demanar-li als seus amics que posessin el seu cervell en un flascó.

Els ulls del guàrdia es van estrènyer. Grunyí i va assenyalar primer al cap del monjo, després al seu pit.

J’Quille es va encongir d'espatlles.

—Aquí és on estan els seus cervells. En els seus pits. Així resulta més fàcil llevar-los-hi.

El guàrdia va arrufar el gest. Va ploriquejar, llavors grunyí alguna cosa que va sonar com, «No pot meditar aquí», llavors es va ajupir i es va posar el cos del monjo en l'altra espatlla.

J’Quille va veure al gamorreà allunyar-se coixejant, després va llançar un sospir d'alleujament. Va tocar el detonador termal.

Entrant a l'habitació més propera, va anar fins a la finestra. Va aixecar l’arracada i va admirar la llum del sol brillant a través de la pedra clara, després la va posar en l'ampit de la finestra. Va obrir la seva bossa.

J’Quille va bressolar el detonador termal en les seves urpes. Sabia exactament què fer amb ell. Li havien donat una segona oportunitat per desfer-se d’en Jabba... aquesta vegada no l'arruïnaria.

FI