Yoda: Trobada fosca (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

Dos androides jugaven al dejarik sota la pluja, a la part alta d'un atrotinat gratacels del Districte dels Temples de Coruscant. Jugaven extremadament de pressa, movent cada peça amb rapidesa i precisió encegadores; els seus dits queien i s'aixecaven com agulles de màquines de cosir enfonsant-se en retalls de sintotela.

Els dos androides eren humanoides i alts, construïts segons un disseny idèntic, però aquí s'acabava la seva semblança, com si fossin bessons separats en néixer, un vivint en un palau, l'altre condemnat a ser un marginat, a esgarrapar una existència difícil en carrerons i clavegueres. El primer androide estava immaculadament pintat, amb una adornada lliurea de color crema amb rivets carmesins a les extremitats, repetint-se en el seu tors els colors sang i ivori en un motiu escacat. El vermell era una mica suau i estava enfosquit amb tons marrons, recordant el color del pelatge d'una guineu, o el de la sang seca. El crema estava tenyit de groc. El mostrari de colors de la botiga on l'androide s'havia retocat la pintura per última vegada anomenava aquest to "ullal animal".

L'androide marginat feia temps que s'havia vist reduït al metall nu, i mai s'havia repintat. La seva cara esgarrapada era gris, com gastada en incomptables anys d'intens servei. Va fer una pausa per mirar la pluja. Posava cura en refregar-se cada nit, però, tot i així, l'òxid s'havia apoderat de les seves articulacions i esgarrapades. Tenia la cara marcada allà on el seu rostre havia començat a pelar-se, i on s'havia fregat implacablement les zones de metall que començaven a oxidar-se fins caure.

Els androides estaven asseguts a la vora del terrat. El desgastat mantenia els receptors visuals fixos en el joc, però el seu company ricament pintat alçava contínuament la mirada, buscant en el congost entre edificis, en les atapeïdes voreres lliscants, al constant fluir de naus que brunzien passant i en l'àmplia entrada i les elevades torres del distant Temple Jedi.

Per descomptat, des d'aquesta petita terrassa era molt difícil veure una mica del que passava al Temple. En aquesta distància, i amb la pluja, s'haurien necessitat ulls d’horansi per veure la figura xopa que pujava xipollejant les escales del Temple. Determinar que aquesta figura era un enfurismat diplomàtic troxà portant una valisa diplomàtica de curiós aspecte hauria requerit alguna cosa més que la simple visió biològica; quelcom com el llegendari espiell telescòpic per franctiradors de Tau/Zeiss –amb transpariacer pautat i retícula d'implant retinal disponibles segons encàrrec–, la capacitat per mantenir-se en el blanc en tota la seva amplitud d'ajustos de X1 a X100 no havia estat superada en els quatre-cents anys estàndard que havien passat des que van deixar de fabricar-se.

L'androide crema i carmesí va fer una pausa, els seus dits romangueren immòbils sobre el tauler. A diversos quilòmetres d'allà, a través de la canviant cortina de pluja, el diplomàtic troxà discutia amb el jove Jedi que complia el seu servei de sentinella a les portes del Temple. El paquet va canviar de mans.

–Què fas? –va preguntar el seu company gris i deslluït.

El diplomàtic va tornar xipollejant entre la pluja fins a una aeronau que l'esperava. El jove va desaparèixer dins del Temple.

Els dits de l'androide amb lliurea van traspassar als guerrers hologràfics del tauler circular per moure una peça.

–Esperar –Va dir.

Els xenoetnòlegs de Coruscant van calcular el nombre d'espècies intel·ligents de l'univers en uns vint milions, amb un error estàndard d'una o dues, segons el que s'entengui per "intel·ligent" en un moment donat. Per exemple, un pot preguntar-se si la bivalva contemplativa, l'anomenada cloïssa pensant de Perilix, realment "pensa" en tota l’accepció del terme, si els seus semàfors narratius multigeneracionals reflecteixen alguna cosa semblant a la conversa o més aviat són una comunicació de tipus abellar. Tot i així, vint milions és la xifra habitual.

Un observador que veiés la Mestra Jedi Maks Leem aixecar la vora de la seva túnica i córrer pel Temple Jedi a altes hores de la nit, uns trenta mesos després de la batalla de Geonosis, diria que, de totes les espècies registrades, la més apropiada per expressar preocupació era la gran, de cap de cabra i tres ulls. Les tres peludes celles dels ansiosos ulls de la Mestra Leem estaven arrufats per la tensió. Tenia la mandíbula estreta i allargada, massa fins i tot per la mitjana gran, i quan estava impacient tendia a cruixir les dents, una resta atàvica del passat remugant dels gran.

La Mestra Leem no era de natural nerviosa. Amable, maternal i plàcidament competent, era una de les preferides pels acòlits més joves, i molt difícil d'irritar. Un Mace Windu o Ànakin Skywalker podien posar-se nerviosos davant l'actitud bàsicament defensiva dels Jedi, però no Maks Leem. Els gran eren un poble profundament social, orientat a la comunitat, i ella havia renunciat encantada en aquest tipus de vida per poder servir a l'ideal del pacificador. En aquest moment, el que més odiava era que tant els Jedi com ella s'estiguessin convertint, de manera lenta però aparentment inevitable, de manera menyspreable en soldats.

Sempre va pensar que el pitjor que podia passar era una guerra civil a la República. Llavors va tenir lloc la massacre de Geonosis, que va acabar amb el millor de tota una generació de Jedi en un sol dia. L'esclat de les descàrregues de plasma, el gust de la sorra a la boca, el brunzit i el grinyolar dels androides de combat... li semblaven un malson, un esborrall confús de dolor i pesar. Havia perdut allà a més d'una dotzena de camarades, tots quelcom més que germans. Això li havia fet descobrir el que era la guerra com no hauria pogut fer-ho cap distant videonoticiari.

En el camí de retorn a Coruscant, el Mestre Yoda havia parlat de curació i recuperació, però els últims trenta mesos havien estat molt, molt difícils per Maks Leem. Li resultava més fàcil enfrontar-se als records de la batalla que assimilar el terrible buit del Temple. Es disposaven quaranta places per sopar en un saló construït per albergar un centenar. S'havia abandonat l'ala oest dels horts de la cuina. Els ritmes de la vida del Temple s'escurçaven per falta de temps; ja no hi havia temps per conrear o per arreglar les túniques a mà, ni per jugar. Tot era ja combat cos a cos, entrenament tàctic en petites unitats, en exercicis d'infiltració militar. El menjar es preparava precipitadament amb ingredients comprats a la ciutat, i nens d'ulls greus amb dotze i catorze anys d'edat es veien de sobte controlant transmissions, repassant rutes de missatgeria o estudiant plans de batalla.

Els nens eren el que més preocupava a Leem. El temple, gairebé buit d'adults, semblava una escola abandonada pels professors. Padawans sobtadament orfes, acòlits amb molt pocs professors i massa responsabilitats. Maks Leem temia per ells. Per molt que s'esforcessin Yoda i els altres mestres en inculcar les antigues virtuts Jedi, la present generació sempre estaria marcada per la violència. Com si s'haguessin alletat amb llet enverinada, pensava sempre. Per primera vegada des de la Guerra Sith, hi hauria una generació de Cavallers Jedi que creixerien en una Força ennuvolada pel Costat Fosc. Estaven aprenent a sentir amb cors que havien envellit massa, amb massa duresa, massa aviat.

Va ser un d'aquells nens, l'amable i gràcil Whie, al qual ella havia pres com Padawan, qui la va cridar a l'entrada del Temple. Maks havia arribat per descobrir que el nen romania, com sempre, notablement serè, suportant una cataracta d'improperis d'un pompós, despòtic i furiós diplomàtic troxà que no podia creure que un simple nen el detingués a les portes del Temple. Aquest ésser púrpura de ganyes que vibraven furioses afirmava tenir un despatx per a entregar personalment al Mestre Yoda.

Maks va acudir de seguida al rescat d’en Whie, emprant la Força d'una manera que li era natural, calmant al troxà fins que les seves ganyes es van relaxar, rosades i humides, i fent–li marxar amb la promesa que ella lliuraria personalment el paquet al Mestre Yoda. Whie podria haver fet el mateix, ja que la Força era gran en ell, però s'animava als Padawans a no fer servir els seus poders a la lleugera. Els dons del nen sempre havien estat grans; i potser a causa d'això ell sempre havia mostrat especial cura en no abusar-ne.

Whie li va lliurar el paquet. Era una valisa diplomàtica d'alta seguretat, d'un tipus emprat habitualment per molts mons de la Federació de Comerç. Una barreja de metaceràmica entreteixida amb monofilaments computacionals que componien un objecte que era alhora recipient i ordinador, amb una superfície pròpia. La major part d'aquesta superfície estava ara coberta amb una eriçada processó de lletres, mostrant un missatge repetit en troxà i en Bàsic:

BENEVOLÈNCIA DE TROXAR.

Despatx d'enllaços Diplomàtics. Paquet Incendiari.

Comunicat confidencial per: YODA

Gran Mestre de l'Orde Jedi i conseller militar del Canceller Suprem del Senat Galàctic.

COMPTE! Només per al seu destinatari!

Aquesta valisa diplomàtica està activada:

Sense una identificació positiva,

EL CONTINGUT ES DESINTEGRARÀ

EN OBRIR-SE EL PAQUET!

La bossa s'assentava a la mà, de forma no desagradable, mentre els monofilaments computacionals canviaven i fluïen davant el seu tacte fins niar en els palps dels seus dits. Era com estar aturat a la platja i sentir com les ones s’emportaven gradualment la sorra de sota dels peus. Un mapa topogràfic de les seves empremtes digitals va aparèixer per un breu instant en la superfície del paquet. Una altra part del paquet es va aclarir per mostrar una petita superfície emmirallada amb l'ideograma "ull" marcat en ella. La Mestra Leem va parpellejar davant el seu propi reflex, i va tornar a parpellejar quan el paquet va llançar una breu fogonada lluminosa.

Pauta de ganyes: No aplicable.

Identificació dactilar: Negatiu.

Escàner retinal: Negatiu.

L'actual portador no ha pogut ser identificat com el destinatari d'aquest Paquet Incendiari del Despatx d'enllaços Diplomàtics.

COMPTE!

EL CONTINGUT ES DESINTEGRARÀ EN OBRIR-SE

EL PAQUET!

Maks i el seu Padawan van intercanviar una mirada.

–Serà millor que no se'ns caigui –va dir el noi amb tota serietat.

Maks va posar els ulls en blanc, en un altre gest notablement expressiu entre els gran de tres ulls, i es va internar en el Temple, buscant al Mestre Yoda.

El va trobar a l'Estada de les Mil Fonts, assegut en una roca de negra pedra calcària que sobresortia d'un petit estany. En apropar-se a ell per darrere, va sorprendre com de petit que semblava allà assegut, grassonet i desmanyotat en la seva túnica informe. Va pensar que era com un trist gripau de pantà. Quan era més jove hauria suprimit el pensament a l'instant, sorpresa davant si mateixa. Amb l'edat havia après a deixar fluir els seus pensaments amb distància, i també amb certa diversió. Després de tot, la ment era una cosa estranya, indisciplinada i excèntrica. Fins i tot la ment d'un Jedi. I la veritat és que resultava molt encertat descriure’l com un trist gripau de pantà.

Llavors es va girar i li va somriure, i ella va sentir en el seu interior, sota tot el seu cansament i la seva pena, la deu eterna de l'alegria, mil fonts inesgotables d'alegria, com si Yoda fos una esquerda a la superfície del món, i la mateixa força vivent bombollegés a través d'ell.

Les peludes celles dels tres càlids ulls marrons de la Mestra Leem es van relaxar, i les seves dents van deixar de carrisquejar. Es va dirigir a la vora de l'estany, apartant suaument llargues fulles de falgueres. Estava rodejada pel so que provocava l'aigua en córrer sobre llits plens de còdols, a bombollejar entre les roques o degotar en petits estanys transparents, sense oblidar el distant rugit de la cataracta, a la paret més llunyana de l'enorme habitació.

–Vaig suposar que el trobaria aquí, Mestre.

–Els jardins exteriors prefereixo.

–Ja ho sé, però no estan tan a prop de la Cambra del Consell Jedi com aquesta sala.

Ell somriure pesadament.

–Veritat dius. –Les seves orelles, que s'havien alçat en veure-la, van tornar a caure–. Reunions i més reunions. Converses tristes i greus. Guerra, guerra i sempre guerra. –Abastà amb la seva mà de tres dits l'Estada de les Mil Fonts–. Un lloc de gran bellesa aquest és. Però... nosaltres ho vam fer. Cansat de tot aquest... fer estic. On el temps per ser està, Maks Leem?

–En algun lloc que no és Coruscant –va respondre amb franquesa.

El vell Mestre va fer que sí amb pesar.

–Més veritat de la que creus dius. A vegades penso que el Temple Jedi de Coruscant d’emportar-nos hauríem.

La Mestra Leem es va quedar bocabadada. Ho havia dit en broma, però Yoda semblava parlar molt seriosament.

–Només en un planeta com Coruscant, on boscos no en queden, ni muntanyes que escalar, ni rius seguint el seu curs, la Força tornar-se tan tèrbola podia.

Maks va parpellejar amb els seus tres ulls.

–On portaries el Temple?

Yoda va arronsar les espatlles.

–A algun lloc humit. Salvatge. Sense tant fer. Sense tantes màquines. –Es va incorporar i va respirar a fons–. Bé! Decidit està! Enseguida el Temple mourem. A càrrec quedes. Un nou lloc troba i demà d'això informa’m!

Les dents de la Mestra Leem carrisquejaren a doble velocitat.

–Ha d'estar de broma! No podem fer una cosa així ara, enmig d'una guerra! A qui trobaríem per...? –Es va interrompre, i els tres ulls que havien estat molt oberts s’aclucaren–. Et burles de mi.

El vell gnom va llançar una rialleta.

Per un moment mig li va passar pel cap la idea de tirar el paquet troxà contra la cara somrient de Yoda, però es va contenir a recordar els advertiments legals escrits en ell.

–Vaig prometre lliurar això.

Yoda va arrufar el nas amb desgrat. Es va pujar la vora de la túnica per sobre dels seus vells genolls i va lliscar de la roca amb un xipolleig. Després de tot, era un jardí interior situat a prop del cim d'una elevada torre artificial, i l'aigua de l'estany només li arribava als turmells. Xipollejà cap a terra i va agafar el paquet. Les arrugues van grimpar pel seu front, i les seves orelles es van alçar tant per la sorpresa quan el Paquet Incendiari va escanejar les seves empremtes dactilars.

Identificació dactilar: Positiva.

El mirall reflectant va aparèixer en la superfície del paquet. Yoda li va treure la llengua i va fer una ganyota.

Escàner retinal: No concloent.

Si us plau, mostri davant la superfície reflectant la cara del destinatari d'aquest paquet o la interfície de comunicació corporal equivalent.

–Màquines –va grunyir Yoda, però va mirar seriosament al paquet.

Escàner retinal: Positiu.

L'actual portador ha estat identificat com el destinatari d'aquest Paquet Incendiari del Despatx d'enllaços Diplomàtics. Sistema autodestructor desconnectat.

A les vores del paquet va aparèixer una microperforació, i tota la bossa es va pelar sola, revelant el mànec socarrimat i castigat d'un sabre làser Jedi. Els gruixuts dits verds d’en Yoda es corbaren suaument entorn d'ell, i va sospirar.

–Mestre?

–Jang Li-Li –va dir–. Tot el que d'ella queda això és.

L'aigua gotejava i xiuxiuejava al voltant d'ells.

–En els morts pensant estava.

–La llista augmenta cada dia –va dir la Mestra Leem amb amargor.

Pensava en l'última vegada que va veure a Jang Li-Li. Les hi havia tocat el torn del sopar, poc abans de marxar, i havien anat a l'hort a recollir hortalisses per al menjar de la nit. La recordava asseguda en un cubell tornat del revés, mentre Jang es ficava amb ella i li preguntava si usar la Força per pelar pèsols antarians era abusar del seu poder. Amb arrugues rialleres al voltant dels seus ulls ametllats.

El rostre de Yoda, fosc en el seu reflex, la va mirar des de fora de l'estany.

–Hi ha qui creu que entrar per complet en la Força després de la mort possible és.

–Segurament ho fem tots, Mestre.

–Ah, però potser seguir sent únic i individual es pugui. Seguir sent un mateix.

–Penses en Jang Li-Li –va dir la gran amb un somriure trist–. M'agradaria creure que està fora de perill i lliure i rient encara, en algun lloc de la Força. M'agradaria, però no puc. Tots els pobles tenen l'esperança que hi hagi alguna cosa després de la mort. L'univers va donar forma a aquestes mans i ulls, i es mantindran sencers uns quants anys, per després desintegrar-se. Això ha de ser suficient. Per entrar de forma més completa en la Força, un ha de dissoldre’s com la mel barrejada amb l’estimcaf calent.

Yoda va arronsar les espatlles i va mirar el mànec del sabre làser de la pobra Jang Li-Li.

–Potser raó tinguis, però em pregunto... –Va agafar un còdol d'una esquerda de la roca en la qual estava assegut–. Si aquest còdol a l'estany deixo, què passarà?

–S'enfonsarà.

–I després?

–Bé –va dir la Mestra Leem, sentint que la cosa se li escapava–. Suposo que provocaria ones que es dispersarien.

Les orelles de Yoda es van aixecar.

–Sí! El còdol l'aigua colpeja i una ona sorgeix fins que...?

–Arriba a la riba.

–Cert. Però l'aigua de l'onada on el còdol va caure, la mateixa aigua de l'onada que toca la riba és?

–No...

–Però, l'onada la mateixa onada és?

–Creus que podem convertir-nos en... onades en la Força, conservant la nostra forma?

Yoda va arronsar les espatlles.

–D’això un cop Qui-Gon va parlar.

–Li trobo a faltar –va dir Maks Leem. Mai havia aprovat la conducta d’en Qui-Gon; era massa ràpid en oposar-se a l'Orde, massa disposat a enfrontar la seva voluntat solitària al bé del grup, però havia estat un home valent i noble. I amable amb ella quan era jove.

Va tornar a concentrar la seva atenció en el sabre làser trencat de la Jang.

–Qui l’envia, Mestre?

Maks no estava segura de si Yoda havia sentit la pregunta. Va guardar silenci un temps perllongat, acariciant el mànec amb els seus vells dits roms.

–Padawan tens ara, Mestra Leem?

Ella va assentir.

–El segon?

–El tercer. Rees Alrix va ser el primer. Combat amb les tropes clon de Sullust. El segon... El segon va ser Eremin Tarn –va dir amb pesar.

Eremin s'havia convertit en partidari de Jeisel, un dels més destacats Jedi dissidents que pensaven que la República havia perdut l'autoritat moral per governar. Eremin sempre s'havia oposat a l'autoritat, inclosa la seva, quan era la seva Mestra, però tenia forts principis. Maks podia comprendre intel·lectualment la seva decisió d'apartar-se de l'Orde, però li havia trencat el cor veure allunyar-se al seu propi Padawan, a qui havia ensenyat des dels tretze anys fins que va ser tot un Cavaller Jedi.

–Aquest nou Padawan el buit del teu cor omple? –va preguntar Yoda, com si li llegís la ment.

Maks es va posar vermella i va apartar la mirada.

–Vergonya en això no n'hi ha. Creus que la relació entre Mestre i Padawan per ajudar-los a ells només és? –Yoda va inclinar el cap a un costat i la va mirar amb ulls vells i savis–. Oh, això és el que creure els fem, sí!, però quan arribi el dia en què el vell Yoda dels seus estudiants no aprengui, llavors a ensenyar no tornaré. –Va prémer lleugerament la mà d'ella, envoltant els sis dits amb els seus tres–. Un do més gran que un cor generós no n'hi ha.

Les llàgrimes van afluir a Maks Leem, i ella els va deixar córrer.

–Sé que la inclinació no és el camí Jedi. Però...

Yoda va tornar a estrènyer la mà i va tornar a sospesar el mànec de sabre làser. Per un moment va veure com el seu dit es detenia en una petita peça metàl·lica, sorprenentment neta i d'aspecte recent, com si hagués escapat de l'explosió o s'hagués afegit després. Va arrufar les celles.

–Aquest Padawan teu, a punt per a la galàxia està?

–Whie? No! I si. És jove. Tots són tan joves. Però si hi ha algun que estigui llest és ell. La Força és gran en ell. No tant com en el jove Skywalker, però sí en el nivell anterior. I, entre tu i jo, la porta millor del que ho ha fet mai Ànakin. Té tanta calma. Tanta serenitat i seguretat. En veritat és increïble en algú tan jove.

–Cert.

Quelcom en la veu de Yoda li va cridar l'atenció.

–Ho creus impossible?

–Crec que moltes ganes de complaure't té –va dir el vell Mestre amb cura.

Abans que pogués preguntar-li el que volia dir, un gong va donar l'hora.

–Ah, la meva classe! –va dir Maks, donant-se cops a les banyes del front amb la mà–. Se suposa que hauria d'estar ensenyant navegació hiperespacial a la Torre Tres.

Yoda va obrir molt els ulls i va fer un gest com si l'empenyés amb les mans.

–Llavors connectar el teu hipermotor has!

Va observar-la, rient, com sortia corrent de la sala. Amb la vora de la seva túnica voleiant al voltant dels seus peluts turmells i les petjades de les seves botes allunyant-se en la distància.

Quan va estar segur d'estar sol, va pressionar el botó d'encesa del que una vegada va ser el sabre làser de la Jang Li-Li. Com sospitava, l'arma havia estat modificada; en comptes d'aparèixer la fulla blava de la Jang, ho va fer un holograma: El Comte Dooku, amb una alçada de deu centímetres, com aturat al mànec del sabre làser. Semblava vell..., molt més vell que a Geonosis. Atabalat. Estava assegut en un escriptori elegantment equipat. Darrere d'ell hi havia una finestra esquitxada per la pluja; més enllà es veia un cel gris i trist. A l'escriptori, davant seu, estava l’espelma que li havia enviat Yoda.

–Hem de parlar –va dir Dooku.

No mirava l’holocàmera, com si no s'atrevís a mirar al seu vell Mestre als ulls, ni tan sols a través de les setmanes de temps i de l’interminable avenc negre de l'espai que els separava.

–Hi ha un núvol al meu voltant. Al voltant de tots nosaltres. Fa anys que el vaig sentir créixer a la República. Vaig fugir d'ell llavors i vaig intentar emportar-me a l'Orde amb mi. Tu no vas voler venir. Per covardia, vaig pensar llavors. O per corrupció. Però ara... –es va fregar la cara amb gest cansat–. Ara no ho sé. Potser tenies raó. Potser el Temple fos l'única llanterna capaç de mantenir la foscor a ratlla, i que jo m'equivoqués apartant-me d'ell i sumir-me en la nit. O pot ser que la foscor estigués tot el temps en el meu interior.

Va alçar els ulls per primera vegada. La seva mirada era ferma, tret per una feble brillantor d'angoixa pura, com el so de sanglots en una habitació tancada.

–És com una malaltia –xiuxiuejà–. Com una febre en la sang. Hi ha guerra per tot arreu. Crueltat. Morts, i algunes en el meu nom. Sang que corre com la pluja. Sento constantment els crits dels morts en la Força, colpejant en el meu interior com si fos una artèria a punt de rebentar. –Es va recuperar, va arronsar les espatlles i va seguir parlant–. He arribat al fons. Ja no sé el que està bé. Estic cansat, Mestre. Molt cansat. I com qualsevol home, quan la fi s'acosta, anhelo tornar a la llar.

El petit Dooku hologràfic va tocar l’espelma que Yoda li havia enviat, fent-la girar en els seus vells dits.

–Vull que ens vegem. Però no ha de saber-ho ningú de fora del Temple. Jo sempre estic vigilat, i tu estàs sent traït més profundament del que creus, Mestre. Vine fins a mi; Jai et mostrarà el camí. Parlarem. No prometo res més. No puc creure que siguis corrupte, però fins i tot tu, Mestre, estàs controlat més enllà de la teva comprensió. Si els meus aliats saben de la teva arribada, no s'aturaran davant res per matar-te. Si endevinen per què véns, no s'aturaran davant res per matar-me a mi.

La seva mirada va tornar a centrar-se en el present: ferotge i pràctica.

–Em sentiré decebut si prens la meva invitació per una oportunitat tàctica. Si veig el menor signe de noves forces desplegant-se cap a la Via Hydiana, abandonaré el meu actual parador i acceleraré la guerra fins que els creuers de combat androides consumeixin tota la vida de Coruscant amb una pluja de flamíger plasma. Vine només amb Jedi. –Va somriure de manera torta i trista–. Hi ha coses que no han de sortir de la família...

El Comte Dooku de Serenno, senyor de la guerra d'un poderós exèrcit, un dels éssers més rics de la galàxia, espadatxí llegendari, antic estudiant, notori traïdor, fill perdut, titil·là davant els ancians ulls d’en Yoda i va desaparèixer.

Yoda va tornar a prémer el botó d'encesa del sabre làser i tornà a veure la gravació, tres vegades més. Va tornar a pujar a la seva roca preferida, sumit en els seus pensaments. En algun lloc sobre ell, en les seves habitacions privades, estarien apilant els missatges de la República. Despatxos de comandants militars, preguntes de Jedi destacats en llocs llunyans respecte a les missions i ordres rebudes, potser fins i tot a una convocatòria del Senat o una petició de reunió del despatx del Canceller. Havia arribat a conèixer massa bé el pes de tots aquests ulls ansiosos. Avui Yoda necessitava més que ningú la saviesa de Yoda.

Va respirar fondo, intentant aclarir la ment i sumir-se en meditació, deixant que els records acudissin a ell.

Les mans d’en Dooku agafant l’espelma, les seves emocions brunzint com si fossin un corrent elèctric, fent que li tremolessin les puntes dels dits.

Jai Maruk fent el seu retallat informe a la Cambra del Consell, amb la cremada d'un sabre làser creuant-li l’eixuta galta.

Més enrere, Dooku i ell en una cova de Geonosis. El xiuxiueig i la fogonada de brunzidors sabres làser, obscurament bells, com libèl·lules, i Dooku sent encara un noi de vint anys, i no l'ancià que xiuxiuejava sobre l'arma de la pobra Jang. Les orelles de Yoda van caure lentament, mentre se sumia profundament en la Força i el temps es fonia sota la seva ment com gel podrit, alliberant el passat i el present perquè es barregessin. Aquest orgullós nen que feia seixanta anys murmurava al jardí que "cada Jedi és un nen del que els seus pares van decidir prescindir".

La petita Jang Li-Li, amb vuit anys, regant les orquídies de l'Estada de les Mil Fonts un dia lluminós, amb la llum travessant els panells de transpariacer; i Li-Li aixecant núvols d'aigua amb el seu Mestre, i cridant, amb les galtes rosades, quan cada nuvolet que aixecava xocava amb un raig de llum convertint-lo en colors, taques fugitives de vermell, violeta i verd. "Mestre, Mestre, estic fent arcs de Sant Martí!". Colors que encara no significaven senyals militars, ni llums de navegació de naus estel·lars, ni fulles de sabre làser. Només una nena fent arcs de Sant Martí.

Dooku acabat d'arribar de Serenno, amb mirada seriosa, prou gran com per saber que la seva mare s'havia desfet d'ell. Prou gran per saber que un sempre pot ser traït.

L'aigua bombollejava, amarava i relliscava al voltant de Yoda, en el passat i en el present, líquida i elusiva, i Qui-Gon va estar al seu costat. Hauria estat un error dir que el Jedi mort va anar a Yoda, ja que era més cert dir que Qui-Gon sempre havia estat allà, al punt de quietud al voltant del qual gira el temps. Qui-Gon esperant que Yoda trobés el seu camí pel sender no trepitjat i creués la porta sense obrir, entrant al jardí que hi ha al cor de les coses.

Yoda va obrir els ulls. La sensació d’en Qui-Gon en la Força era la mateixa de sempre: sever i enèrgic, com una madeixa de bona corda lligada amb un hàbil nus mariner.

En una onada s'ha convertit, va pensar Yoda. En una onada sense costa.

Yoda va donar un copet al mànec del sabre làser de la Jang Li-Li.

–Ho vas veure?

Ho vaig veure.

–Astut és. Si per anar a veure’l em moc, les naus de la República de la Via Hydiana he d’allunyar. La possibilitat de pau del tot he de negar, o sense ser molestat al seu cau mesos de cedir-li he.

És un espadatxí, va reposar Qui-Gon. Equilibri, posició, avantatge. Per a ell són tan naturals com respirar.

–El meu antic estudiant, el teu antic Mestre, Qui-Gon. La veritat diu?

Ell creu que menteix.

Les orelles d’en Yoda es van aixecar.

–Mmmm?

Ell creu que menteix.

Un somriure va il·luminar lentament el rostre rodó d’en Yoda.

–Ssssí! –va murmurar.

Un instant després, Yoda va sentir una vibració en la Força, una pertorbació que brollava dels dormitoris d'estudiants de sota, com la feble remor d'un tro distant. Qui-Gon es va estremir i va desaparèixer, com si la Força fos un estany d'aigua i ell un reflex en la seva superfície, trencat pel xipolleig de la pertorbació que acabava de colpejar al Temple.

Els somnis veritables no venien sovint. La veritat és que Whie intentava no tenir-los.

No eren per res com malsons corrents. També tenia molts d'aquests, l'últim any gairebé un per nit. Eren confusos i divagants, i en ells sempre fracassava per alguna cosa que va haver de fer, per una classe que se suposava havia de prendre o per un paquet que havia de lliurar. Sovint el perseguien. A vegades estava nu. La majoria d'aquests somnis acabaven amb ell aferrat desesperadament a algun lloc elevat i caient, caient des de les torres del Temple, d'un pont, d'una nau estel·lar, per un tram d'escales, d'un arbre dels jardins. Sempre caient, i avall, esperant-lo, hi havia una multitud murmuradora composta per decebuts, per aquells als quals havia fallat. Els somnis veritables eren diferents. En ells es veia alliberat del temps. Podia anar a dormir al catre del seu dormitori i despertar de cop en el futur, com si hagués caigut per una trapa i aterrés dins del seu cos.

Un cop, anant a dormir quan tenia vuit anys, va despertar per descobrir que tenia onze i estava construint el seu propi sabre làser. Va treballar en ell durant més d'una hora abans que entrés un altre nen al taller i digués: "Rad Tharn ha mort!". Va intentar preguntar: "Qui és Rad Tharn?", Però va sentir com la seva veu deia una cosa molt diferent. Només llavors es va adonar que ell no era el Whie que construïa el sabre làser, sinó que només estava dins del seu cap, com si fos un fantasma.

No hi havia res, absolutament res, pitjor que l'espantosa sensació de veure’s enterrat viu dins del teu propi cos. A vegades, el pànic era tan intens que es despertava, però d'altres passava hores abans d'aixecar-se sobresaltat al seu llit, sanglotant i panteixant amb alleujament davant el so d'un timbre o el frec de la mà d'un amic.

Aquesta vegada es va sumir en el somni veritable i aterrà en una habitació estranya ricament moblada. Estava parat sobre una tova catifa que tenia brodat un complicat dibuix de bosc, amb arbres espina, lianes espina i verinosa molsa verda, entre les ombres sotjaven els ulls brillants de malèvols ocells. La catifa estava salpicada de sang. Per l’ardent dolor del seu braç esquerre i l'apagada molèstia de les seves costelles va endevinar que part de la sang era seva.

Un antic crono, en una caixa metàl·lica dissenyada per semblar un entramat d'espines i canyes, emetia tic-tacs al racó de la cambra, amb un so apagat. Cada tic-tac semblava lent i erràtic, com els batecs d'un cor moribund.

A l'habitació hi havia almenys dues persones més. Una era una dona calba amb franges pintades en el crani i llavis del color de la sang fresca. Podia olorar-hi el Costat Fosc com si fos fum de fusta, com una cosa cremant en una nit humida. Li feia por.

L'altra persona era un altre aprenent Jedi, una noia pèl-roja anomenada Exploradora. En la seva vida despert, ella tenia un any més que Whie, era manaire i cridanera i mai s'havia fixat en ell. En el somni, la sang li regalimava per la cara des d'un tall en el cuir cabellut. I li mirava. "Fes-li un petó", li xiuxiuejava la dona calba amb veu suau. Llàgrimes vermelles reptaven des dels talls de la noia i es vessaven de la seva boca. La sang corria en una línia vermella que baixava pel coll per amarar les solapes de la seva túnica just a sobre de la part superior dels seus petits pits. "Fes-li un petó, Whie".

El Whie que somiava va retrocedir.

El Whie que estava despert volia besar-la. Estava furiós, malalt i avergonyit, però volia besar-la.

La sang degotava. El crono emetia tic-tacs. La dona calba li va somriure. "Benvingut a casa", li va dir.

–Whie!

–Hmm?

–Desperta! Whie, desperta. Sóc jo, la Mestra Leem. –La seva cara amable va aparèixer davant seu en el fosc dormitori, amb els seus tres ulls preocupats–. Notem una pertorbació en la Força.

Ell va parpellejar, buscant aire, intentant aferrar-s’hi i encara que seguia desitjant-ho era relliscós com una barra de sabó humida.

Els nois que compartien el dormitori amb ell s'amuntegaven al voltant del seu llit.

–Has tingut un altre d'aquests somnis?

Va pensar en la noia, Exploradora, una altra aprenenta Jedi, en la reguera de sang de la seva gola. En el seu desig culpable.

La Mestra Leem li va posar sis dits a la mà.

–Whie?

–No ha estat res –va dir amb veu ronca–. Només un malson.

Els nois que envoltaven el llit van començar a anar-se'n, decebuts i incrèduls. Seguien sent prou joves com per voler veure miracles. Creien que tenir visions seria divertit. No podien comprendre com de terrible que era veure un moment sobresortir del futur com una columna que apareix de cop i volta en un camí ennuvolat, sense que hi hagi manera d'evitar xocar contra ella.

Qui era la dona calba de la seva visió? Feia pudor al Costat Fosc, però no s'havia enfrontat a ella. Serien aliats per algun estrany destí? I com arribaria a vessar la sang de la noia, Exploradora, vermella sobre els seus llavis vermells, i per què la miraria ella un dia amb tanta intensitat? Potser Exploradora s'aliés amb la malvada dona calba. Potser es rendís als seus desitjos, la seva ira, la seva luxúria. Potser també intentés atrapar-lo, seduir-lo, portar-lo al Costat Fosc.

–Whie? –va dir la Mestra Leem.

Ell li va estrènyer la mà per tranquil·litzar-la, intentant sonar més normal.

–Només va ser un mal somni –va repetir.

Va seguir insistint, de manera educada i agraïda, en què estaria bé, que no li passava res, fins que ella va sortir per fi del dormitori.

Una altra cosa interessant dels somnis veritables d’en Whie era que li havien turmentat tota la vida, com si fossin una maledicció. Però aquesta vegada era la primera que despertava en un lloc que no era el Temple Jedi. I ni una sola vegada, en tantes i tantes visions, havia despertat en un cos molt més vell del que tenia ara. La seva mort s'acostava. Seria aviat.

Següent