Una nova amenaça (I)

una nova amenaça

Boba Fett

Llibre 5

Elizabeth Hand

 

Un enemic poderós és el major perill.

Quan treballes per Jabba el Hutt, fas el que ell vol que facis, sense importar el risc. En ser el caça-recompenses més nou d’en Jabba, Boba Fett ha de demostrar molt… i poc temps per fer-ho. Així doncs, quan Jabba l’envia al gruix de les Guerres Clon, no hi ha volta enrere de la lluita.

El General Grievous es troba al centre d'una conspiració per enderrocar la República. És feroç, fort, i pràcticament imparable. Quan el seu camí es creua amb el d’en Boba, salten espurnes… i moltes vides són amenaçades.

Capítol 1

Els sols bessons de Tatooine suraven sobre l'horitzó. Una vegada havia pensat que semblaven ulls demoníacs, amenaçant-li.

Advertint-li.

Desafiant-li.

Ara eren gairebé acollidors.

–Prepara't per aterrar –va ordenar el jove a la consola de l'Esclau I. Es va quedar mirant als vermells sols, les seves ombres barrejades per sota d'ells eren com sang. Malgrat això, va somriure.

Està bé estar de tornada, va pensar Boba Fett quan es va inclinar en el seient. En la cabina, darrere d'ell hi havia un parell de mans arrugades, tot el que quedava de l'última missió d’en Boba. Havia anat al Mar de les Dunes per donar caça a l'assassí noghri Jhordvar. L'àgil alienígena d'ulls sense parpelles havia comès l'error de trair al cap d’en Boba.

Mala idea, va pensar Boba, recordant el menyspreu d’en Jhordvar, quan va treure el cap des del seu desert amagatall, per veure al jove caça-recompenses dempeus enfront d'ell.

–Jabba envia un lacai per fer el treball d'un assassí! –va xiuxiuar l'alienígena.

–Incorrecte –va dir Boba. El seu blàster ja apuntava als ulls d’en Jhordvar–. Va enviar al millor caçador de recompenses de la seva casa.

La batalla va ser breu però intensa. Boba va oferir a Jhordvar l'oportunitat d'acompanyar-li de tornada a la ciutadella B’omarr d’en Jabba, però l'alienígena es va negar a rendir-se.

Jabba el Hutt volia al traïdor viu o mort. Bé, ell ho va aconseguir d'una de les dues formes, va pensar Boba, mentre guiava a l'Esclau I al moll d’atracada del palau d’en Jabba. Una tempesta de sorra del desert, l’havia deixat atrapat diversos dies en el cau del noghri, amb el cos capturat de l'alienígena, fora en la tempesta. La sorra i la calor havien momificat el que quedava d’en Jhordvar. Les mans, literalment, s'havien desprès pels forts vents; Boba va decidir que l'anell d’en Jhordvar seria suficient per identificar-lo, per la qual cosa va abandonar el cos, però va agafar les mans.

–Ho sabies, Jhordvar, hauries d'haver-te lliurat quan vas tenir l'oportunitat –va dir Boba quan l'Esclau I va aterrar–. Però vas lluitar valentament, això t'ho admeto. –Boba va ordenar a la computadora de la nau que s'apagués, després va recollir les urpes marcides del noghri. Les va mirar, va fer una ganyota, després les va guardar en la seva motxilla i va desembarcar. Va deixar el seu casc mandalorià a la cabina, tornaria a per ell després d'haver informat a Jabba.

–Ens veurem aviat –va dir, passant la mà al llarg del casc de l'Esclau I–. Molt aviat.

Un parell de guàrdies gamorreans es recolzaven en l'entrada del castell d’en Jabba. A mesura que s'acostava Boba, un d'ells li va donar un cop de colze a l'altre. Els dos es van mirar sorpresos, però ràpidament es van redreçar.

Un d'ells grunyí inquisitiu.

–Vaig tenir un petit retard –va replicar Boba. Es va ajustar la motxilla, perquè els enormes verros poguessin fer un cop d'ull a les urpes d’en Jhordvar, que sobresortien per la part superior–. Res seriós. Només una tempesta de sorra.

Els ulls dels guàrdies gamorreans es van eixamplar amb respecte i, sí!, amb por. Boba va lluitar contra les ganes de somriure triomfant. Era gairebé tota la recompensa que necessitava. Gairebé, però no tota. Va inclinar el cap cap a enrere i va mirar, fixament i deliberadament, a un dels gamorreans. Precipitadament el guàrdia va donar volta i va obrir l'enorme porta per a ell. Boba la va travessar amb gambades ple d’orgull.

Aconseguia tot el respecte que podia guanyar. Aconsegueix el seu respecte, el seu pare sempre li ho havia dit. Respecte aquells que siguin prou ximples com per no donar-te'l, bé, per a ells, sempre queda la por.

Boba va parar. La pesada porta darrere d'ell es va tancar de cop. Va parpellejar, esperant que els seus ulls s'adaptessin a la foscor de l'interior de la fortalesa. Va esperar que la seva pell s'aclimatés al frec de l'aire fresc i que les seves oïdes atrapessin els sons distants de la festa de la sala del tron.

Por i respecte, va pensar amb ombrívola satisfacció. Tot el que he après sobre aquestes coses pot resumir-se en tres paraules:

Jabba el Hutt.

Boba es va tornar i va començar a caminar pel corredor. Diversos androides de protocol li van passar precipitats, de camí a complir les ordres d’en Jabba. Dos guàrdies de seguretat drovians del senyor del crim hutt, es passejaven amunt i avall dels passadissos. Boba els va mirar quan van detenir a un parell de jawes, van escorcollar als carronyers de petits ulls grocs, abans de deixar-los passar. Quan Boba es va acostar, va tenir la satisfacció d'escoltar a un dels lacais d’en Jabba murmurar el seu nom.

–G’wan –va etzibar el drovià, indicant que passés–. T'esperaven. De fet, arribes d’hora, ningú va pensar que tornaries tan aviat.

–Alguns esperaven que no tornaries! –va riure el seu company.

Boba li va mirar amb fredor.

–M'asseguraré d'esmentar-ho a Jabba.

El lacai es va estremir quan Boba va continuar. Definitivament ser el caça-recompenses favorit d’en Jabba tenia els seus avantatges.

Quan va arribar al passadís de la sala del tron, es va detenir. Va poder veure una dotzena, més o menys, d'ombrívoles figures apinyades en el passadís. Va reconèixer a diversos d'ells, per les seves armes i armadures: caçadors de recompenses.

Alguna cosa està passant, va pensar Boba. Però què?

De l'interior, música estrident i aspres riures es feien ressò, els sons habituals de la depravació que envoltava a Jabba el Hutt.

Hi havia un altre so també, gairebé igual d'alt.

L'estómac d’en Boba grunyint.

No he menjat des d'ahir a la tarda, va pensar. I em prendrà un temps explicar-li a Jabba tota la història sobre Jhakva. A més, això em donarà oportunitat d'escoltar qualsevol xafarderia del que ha ocorregut des que em vaig anar.

Mirà cap a la sala del tron. A més dels caça-recompenses, va veure droides i diversos pirates espacials d'aspecte esparracat, una jove ballarina twi’lek retorçant-se pels nervis i un arkanià sostenint amb la corretja a un molt jove i molt actiu drac arkanià.

Sembla que Jabba estarà distret durant uns pocs minuts més, va pensar Boba. Ràpidament es va girar i va córrer per un passatge lateral.

–Per fi! Has vingut amb el nou humus de cucs! –Un selonià, amb bata blanca de xef sobre el seu elegant cos pelut mirava per fora de la porta. Quan va veure a Boba, va posar cara llarga.

–Culpa meva –va dir i va tornar a regirar quelcom fastigós en una olla bombollejant.

Boba va seguir movent-se. Va passar diverses portes, cadascuna tenia un senyal amb lletres en huttès. CUINA QUATRE, CUINA CINC, CUINA SIS…

–Cuina Set –va dir Boba, amb alleujament, quan va arribar a l'última porta. Va ajustar la motxilla i va entrar endins.

Immediatament, va ser rebut per la càlida aroma de la cocció de pa pod, crema yowvetch, i menta scry. Una torta figura estava inclinada sobre un forn fumejant. Al costat d'ell, una altra figura estava donant els últims tocs a un suflé de cuc blanc.

–He arribat molt tard per a l’esmorzar? –va preguntar Boba.

–No hi ha més esmorzar fins demà –l'anciana figura va dir sense mirar.

–Ni tan sols per a un famolenc caça-recompenses?

Els dos cuiners es van donar la volta.

–Boba! –va cridar la jove. Es va apartar el pèl dels ulls, deixant una taca de farina–. Has tornat! I estàs fins i tot més alt!

Boba va somriure.

–Potser tu estàs encongint, Ygabba.

Ygabba va sacsejar el cap. Li va mirar de dalt a baix.

–No. Sens dubte estàs més alt. Vas a necessitar aviat una nova armadura, Boba.

Boba es va llevar la motxilla de les espatlles i la va col·locar en el sòl.

–I que ho diguis –va dir–. Serà el primer punt de l'ordre del dia amb Jabba. El segon en realitat. –Va assenyalar al que hi havia en la motxilla.

Gab’borah ho va mirar. Era el pare d’Ygabba. Com a xef principal de postres d’en Jabba, estava acostumat a veure tot tipus de coses repugnants.

Però estava impressionat pel trofeu d’en Boba.

–Jabba estarà molt complagut –va dir Gab’borah. Va punxar una de les mans marcides, assentint–. Ni tan sols he reconegut la teva veu, Boba. Ygabba té raó, has crescut.

L'ancià va somriure i va assenyalar la paret darrere d’en Boba. Allà, en els últims dos anys, Gab’borah havia alineat a Ygabba i a Boba, dibuixant una línia sobre la part superior dels seus caps en la paret. Boba va mirar a l'última marca, i sí, ara era molts centímetres més alt.

–Caçar recompenses t’escau bé –va dir Gab’borah amb una picada d'ullet. Es va tornar i va agafar un plat de tremolosa crema yowvetch encara calenta del forn–. Pren, Boba, sembles gairebé famèlic.

Boba va començar a menjar voraçment.

–Mmmm, està boníssim –va dir.

–Que no et porti molt temps –va advertir-lo Ygabba–. Alguna cosa està passant. Hi ha un munt de caça-recompenses que han estat esperant els últims tres dies per veure a Jabba. Ho ha estat posposant, crec que amb l'esperança que tornessis, però no crec que vagi a esperar molt més.

–Mmmmff. –Boba es va empassar el que quedava de les natilles, netejant-se la boca amb la màniga–. Gràcies, Ygabba. I Gab’borah. Pel menjar i les notícies. –Va agafar la seva motxilla i es va dirigir cap al passadís. Ygabba va somriure i el va acomiadar.

–Ens veiem, Boba!

–Assegura't de passar-te abans de sortir una altra vegada –va cridar Gab’borah a Boba, que avançava cap a la sala del tron–. Necessitaràs més provisions per omplir aquesta nova armadura!

Aquesta vegada, els sequaços d’en Jabba es van apartar del camí tan aviat com van veure a Boba. Va veure de reüll, les mirades receloses que els altres caça-recompenses li tiraven en passar.

No obstant això, també els veia mirant-lo amb reticent admiració, especialment quan van veure el parell de mans momificades apuntant de la seva motxilla. Quan va arribar a l'entrada de la sala del tron, es va detenir. A poca distància, podia veure l'enorme forma d’en Jabba, uns núvols d'encens i fum s'elevaven com una muntanya de sorra en el Mar de les Dunes. Fins i tot ara a Boba no li ajudaria fer ganyotes a la vista del seu cap.

Noi, aquest és un hutt repugnant, va pensar. Va fer senyals a un androide de protocol proper.

–Tu –va ordenar Boba. L’androide es va girar, mirant-li amb els brillants ulls sense parpelles–. Digues-li a Jabba el Hutt que Boba Fett està aquí.

L’androide va inclinar lleugerament el seu brillant cap.

–Sí, senyor –va entonar i va caminar fluidament cap a la sala del tron, més enllà dels guàrdies. Els caça-recompenses que esperaven, van veure com l’androide s'acostava al tron, llavors va cridar amb la seva clara veu robòtica.

–Amo Jabba! Senyor…

Els caps van girar i la música va cessar quan Boba va irrompre a l'habitació. L’androide es va tornar i es va inclinar.

–Com pot veure, oh Poderós Jabba… Boba Fett ha tornat!

Següent