Curandera Jedi (XXXIII)

Anterior

33

Den Dhur es va asseure a la cantina a donar-li voltes al cap.

Hi havia acabat ja l'esborrany de l'article sobre les mutacions de la bota, i, amb tota modèstia, el considerava un dels seus millors èxits. Hi havia inclòs alguns punts d'interès examinant les formes potencials en les que diverses espècies es podrien veure afectades per la pèrdua de l’adaptogènic miraculós, emprant una sèrie de casos d'èxit verificats per l'HoloRed. A més, havia posat l'accent en la ironia de lliurar una guerra per una planta que de cop i volta muta, convertint aquest conflicte en una cosa inútil.

Sí, aquella era la classe de periodisme que generava notícies. La seva signatura en una cosa així podria tornar a posar-lo en òrbita i proporcionar-li una missió a algun lloc menys... emocionant que Drongar. I si de veritat acabava tornant a Sullust i acceptant l'oferta de l’Eyar, seria una gran notícia de comiat.

Només hi havia un problema. I, per molt que pensava, no trobava la manera de solucionar-ho.

Quan fora del domini públic que la bota era inútil, Den preveia dues coses. La segona seria el cessament de les hostilitats i l'evacuació de Drongar, ja que no quedaria res en aquella bola de llot pel que valgués la pena lluitar. I això a ell li semblava fantàstic.

Però la primera seria una batalla final sense límits entre els separatistes i la República pels últims cultius de bota. Com que la planta creixia gairebé en exclusiva en aquella àrea de Tanlassa Sud, en una superfície d'uns mil klicks quadrats, la lluita es concentraria allà. Les tropes enemigues arrasarien els quinze Uquemers encarregats del deure de cuidar els ferits i, més en el cas de l’Uquemer-7 i d'alguns més que també s'encarregaven de recol·lectar la bota. Els androides de combat, els droidekes, mercenaris de totes classes i gairebé qualsevol que somiés amb fer-se ric ràpidament vindrien udolant per sobre de les barricades com un eixam de garrins del pantà. Seria horrible.

En el precís moment en què va sentir la remor es va adonar que allò passaria. Però la notícia sortiria a la llum, tard o d'hora. Per què no anava a ser ell qui es quedés els beneficis?

Però, per molt que odiés admetre-ho, ja sabia quina era la resposta. D'alguna manera, durant la seva estada allí s'havia contagiat d'un germen més letal que qualsevol bestiola del pestilent ecosistema de Drongar: la consciència.

Den podia publicar allò en secret, això ho sabia, però llavors seria parcialment responsable de què a sobre dels qui havia acabat per considerar amics caigués un munt de fems de bantha.

En Den va sospirar amb força, agitant els plecs de les galtes d'exasperació. Tant si la filtració procedia d'ell, com si procedia d'una altra persona, la calamitat seria gairebé segura. I quan això passés, més li valia contemplar-ho a uns quants parsecs de distància. La qual cosa significava que hauria de trobar un passatge en algun transport de sortida. I aviat. I per això se li va ocórrer que acompanyar a I-5 en el seu viatge a Coruscant era una opció bastant atractiva. Des d'allà li seria fàcil arribar fins a Sullust o qualsevol altre lloc.

Però seguia sense decidir-se sobre la seva retirada. De fet, al seu costat, un troig de dos caps era un exemple de determinació. Abandonar-ho tot i convertir-se en el patriarca del clan Eyar? O tornar a la voràgine de la feina que havia exercit durant tota la seva vida adulta? Al cap i a la fi, encara quedaven bones notícies per desenterrar.

D'altra banda, Eyar era una femella d'allò més adorable i desitjable... Hauria de decidir-se aviat. I-5 marxaria en breu en la seva missió per a la Barriss Offee. No hi hauria problemes amb què Den l'acompanyés...; era un civil, lliure d'anar i venir quan li vingués de gust. Podrien arribar als planetes del Nucli en quaranta-vuit hores estàndard, potser menys.

No tenia raons per quedar-se, llevat que volgués arriscar la vida romanent allà per informar de les últimes hores de caos. I, com ja li havia explicat a tot aquell qui hagués estat disposat a escoltar-lo, ell no era cap heroi.

Però anar-se'n i deixar-hi a gent com Jos, i Barriss, i Tolk, Klo, Uli... era una cosa que no li resultava fàcil.

Com havien arribat les coses en aquest extrem? Per què de cop i volta tenia tanta gent per la qual preocupar-se?

Maledicció.

***

Pujar a la MedStar va ser fàcil en el seu paper de Silenciós. Els Ordes religiosos i meditatius, sobretot els que tenien efectes beneficiosos en els malalts i ferits, solien tenir tractament preferent. Un cop a bord, i després de facturar adequadament el seu bagul, Kaird es va dirigir a l'hangar principal. Com els Silenciosos no parlaven, va donar al guàrdia un document amb la seva petició, va mostrar el seu identixip fals i se li va permetre el pas. Sens dubte, el viatger Silenciós anava a emmagatzemar el seu equipatge en un transport militar que sortiria cap als planetes del Nucli l'endemà. Allà hi hauria un altre guàrdia, però no faria cas a algú disfressat com Kaird; la figura encaputxada del Silenciós no despertaria les sospites del guàrdia.

La nau de l'almirall estava apartada dels altres transbordadors i les naus, cosa que no era sorprenent. Per arribar-hi, havia de recórrer un passadís privat i llarg.

No hi havia guàrdies apostats a l'hangar, ja que no era necessari; sense els codis, no es podia entrar a la nau, ni operar-la, ni traspassar al Control de Vol, ni les naus piquet. I els únics que tenien els codis eren els pilots, així que no hi havia raó per preocupar-se.

Kaird es va moure lentament, amb la preocupació d'algú que medita constantment sobre temes profunds. Sabia que l'esperava una zona cega, just a la volta de la cantonada. L'havia trobat quan estudiava els plànols de la MedStar, pels quals havia pagat uns bons diners. No hi havia càmeres cobrint l'àrea, que era petita, de tan sols uns pocs metres quadrats, però no necessitava més.

Quan va arribar en aquest punt, va mirar al seu voltant, no va veure ningú i es va treure ràpidament la túnica. A sota portava un dels uniformes de Bogan i una màscara de pell humana senzilla. La màscara era genèrica, semblava humana, i a curta distància no faria creure a ningú que es tractava d'en Bogan, però sí enganyaria a les càmeres de seguretat. L'única cosa que podria cridar l'atenció seria la màscara de filtrat que havia de portar, buidada per adaptar-se a la seva boca en forma de bec. La seva altra disfressa humana era prou carnosa com per ocultar el seu bec de tres centímetres. Bogan, però, era exomorf, pel que Kaird havia hagut de ser una mica més creatiu. Així i tot, aquestes màscares eren bastant freqüents a la MedStar, sobretot després de l'explosió, ja que en l'atmosfera de la nau seguia havent pols i possibles partícules tòxiques.

Els últims cent metres eren els més perillosos. Si es creuava amb algú en el tram final hauria de matar-lo ràpidament i córrer per la seva vida. Però no esperava trobar-se amb ningú, i mentre s'acostava a la porta de la nau va començar a sospirar d'alleujament.

–Ei, ets tu, Bogan? –va cridar algú des del darrere.

Una punxada de por gelada es va clavar en el seu cor, matant l'alleujament que acabava d'experimentar. Va agafar aire ràpidament i es va girar el just perquè se li veiés la màscara. Va saludar amb la mà a l'home, que estava a uns trenta metres. Després va introduir ràpidament el codi d'accés al teclat.

–No et donis amb les parets en sortir! –li va cridar l'home, amb una riallada.

Kaird li va fer un gest de mal gust amb la mà, i la veu va tornar a riure, aquesta vegada més alt.

L'escotilla es va obrir. Kaird va pujar ràpidament els graons. Un cop dins de la nau va deixar el bagul de bota a terra i va entrar a la cabina. Va introduir els codis de seguretat, va encendre els controls principals i va iniciar les comprovacions rutinàries de llançament.

Control de Vol va aparèixer en l'intercomunicador.

–A-1, aquí Control de Vol. Li tenim en pantalla en ignició. És vostè, tinent Bogan?

Aquella era una altra de les parts difícils, però Kaird l'havia planejat amb la mateixa cura que les altres. Podia imitar la veu d’en Bogan; els humans eren fàcils d'imitar, donat el seu limitat sistema de cordes vocals. Però fabricar una màscara prou bona com per enganyar a algú que estigués mirant per l’holocàmera d'una nau era si més no problemàtic. A Coruscant, amb un motlle de cares, un bon artista per als cabells i la coloració i unes quantes hores per arreglar-ho no hi hauria problema, però en aquell lloc tan salvatge no tenia opció, i probablement voldrien veure-li la cara. O més aviat, la cara de Bogan.

Va carregar un xip ràpidament i va accionar un comandament. La imatge del pilot humà amb la màscara d'aire va aparèixer en el monitor de l'intercomunicador, amb interferències.

–Sí, sóc jo –va dir Kaird amb la veu d’en Bogan–. Jo... vaja! La càmera està fent coses rares –en dir això, va tallar la transmissió. Només havien estat un parell de segons, el just perquè Control de Vol pogués albirar un rostre humà. Això, i la imitació de la veu de Bogan, haurien de ser suficients per convèncer-los que era qui ells creien.

–Hauran d’imaginar el meu bell rostre, Control.

Es van sentir rialles des de Control. Kaird es va adonar que era una humana.

–He vist pastors de nerf més guapos que tu. De fet, he vist nerfs que eren més guapos que tu –la veu es va posar seriosa–. Què fas, Bogan? Avui no tenim plans de vol per a l'almirall.

–Necessito hores de pràctica –va respondre Kaird fent de Bogan –per a quan em faci pilot comercial després de llicenciar-me. Només m'absentaré un parell d'hores. Un parell de tirabuixons, un parell de picats, torno a portar la nau i tots contents.

–I a l'almirall no li importa?

–Ell m'ha dit que no pensava anar enlloc. Crec que anava cap a la banyera quan el vaig veure, però pots trucar i preguntar-li, si vols.

–Treure a l'almirall de la banyera? Sí, és clar. Dóna'm els codis del compartiment.

Kaird va somriure amb la seva ganyota de depredador i li va passar el codi.

–Verificat –va respondre Control–. Té permís per accedir a la cambra de buit.

Les portes que separaven la cambra de pressurització del compartiment es van obrir. Una lleugera brisa va sacsejar uns deixalles mentre Kaird feia entrar la nau en el gegantí compartiment. Les enormes portes es van tancar darrere d'ell, es va sentir una sirena d'alarma i es va encendre un llum vermell.

–Alerta, Alerta: compartiment despressuritzant-se –va dir l’altaveu de l’intercomunicador–. Tot el personal no protegit ha d'evacuar la càmera immediatament. Alerta, alerta.

La veu va repetir la seva lletania d'alerta fins que la sirena es va silenciar i el llum vermell es va apagar. Al cap d'un altre moment, les portes exteriors es van obrir, revelant la negror espacial, amb els seus punts lluminosos d'estrelles llunyanes.

–A-1, introdueixi els codis d'enlairament.

Kaird ho va fer.

–A-1, permís per enlairar-se. Procuri no xocar amb les parets en sortir.

Kaird va tornar a somriure i va agafar els comandaments. La nau va començar a sortir del compartiment. Per l’Ou Còsmic, estava abandonant Drongar i portava valuosos presents per als seus superiors. Presents que aviat l’alliberarien i li deixarien marxar cap a casa per fi. Podia haver alguna cosa millor?

Següent