Yoda: Trobada fosca (i XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

Fins on arriba la memòria de qualsevol, Yoda havia passat la major part del seu temps al Temple Jedi amb els més joves. El recordaven jugant amb ells quan tenien dos i tres anys; a fet i amagar, a esquivar i córrer, a fet i amagar amb la Força. Les primeres lliçons durant les excursions pel jardí en les quals els hi ensenyava la vida secreta dels vegetals, l'irresistible florir dels plançons i les flors vestint-se de colors. Tots al seu voltant per veure una aranya-orbe teixir la seva tela, o a una abella dirigint-se cap a un massís de flors.

Yoda els guiava en les primeres lliçons de combat, amb les seves caigudes, les rodades i jocs de peus. Per començar, perquè ell tenia la seva mateixa mida. El primer toc de veritable combat que Dooku podia recordar va ser jugant amb el Mestre a un joc anomenat Empènyer la Ploma. L'objectiu del joc era ser conscient del menor, del més ínfim, canvi en la pressió i l'equilibri, i aprendre a contrarestar la força del teu contrincant no bloquejant amb la teva major força, sinó tornant contra el teu contrincant la seva pròpia força.

A mesura que un millorava en aquest joc, i Dooku va ser amb molt l'alumne més avantatjat d'aquell any, més i més s'assemblava a un combat real. Obtenia la victòria el primer combatent que fes perdre l'equilibri al seu contrincant. A mesura que l'alumne creixia, més es començava la trobada en posició de combat, tocant lleugerament amb els dits els avantbraços del contrincant. El primer embat d’en Dooku podia ser lleuger i ràpid, o lent i pesat, l'energia podia aplicar-se des de baix o caient des de dalt, o en una empenta sobtada directe al pit. Va guanyar el Torneig de Fins a Dotze Anys quan en tenia nou, utilitzant el truc de començar amb temptejos molt suaus, com calibrant al seu enemic en la versió infantil de la trobada, per després prémer de sobte el punt de pressió del colze del seu enemic i atacar en l'instant de sorpresa i dolor.

Però, per bo que fos, mai va poder vèncer al Mestre Yoda. Fora com fos el truc emprat, una empenta de la Força per darrere o un cop als ulls, el Mestre sempre sentia venir el cop abans que arribés i s'apartava a una banda, com un borinot esquivant mans furioses. Cada vegada que Dooku creia tenir atrapat al vell Jedi i propinava l'empenta final, Yoda evitava el cop, i Dooku es trobava manotejant en l'aire i perdent l'equilibri, com algú que baixa una escala i es troba de sobte amb que falten dos graons de forma inexplicable. I caient.

El més frustrant era que Yoda solia perdre amb freqüència en aquests jocs d’Empènyer la Ploma. Si empenyia a algun nen o nena amb la meitat del talent de Dooku, aquest es retorçava amb poca traça, apartant-se a un costat, i el Mestre es llançava còmicament als seus peus, posant ganyotes de tristesa mentre el nen reia i cridava d'alegria. Dooku s'adonava que els deixava guanyar a propòsit, per ajudar-los a tenir seguretat en si mateixos. Però mai va perdre amb Dooku, ni una sola vegada. Era injust, clarament injust, i durant sis mesos, Dooku va atacar amb creixent fúria, intentant el que fos per guanyar, i que alhora feia més vulnerable el seu propi equilibri, de manera que quan perdia (i sempre perdia, sempre, sempre, sempre), ho feia de forma progressivament espectacular. I s'esforçava per deixar clar que perdia malament, dolorosament, reptant a tots els altres a adonar-se que Yoda el tractava d'una forma molt injusta.

Dooku tenia dotze anys l'última vegada que van jugar. Yoda acudia un cop per setmana, o així, a les classes de combat sense armes, i aquella primavera s'havien enfrontat en una llarga sèrie d’humiliants derrotes en què Dooku obtenia una satisfacció amarga, desdenyosa i progressivament orgullosa. Ja doblava al Mestre en alçada, i Yoda seguia sense deixar-lo guanyar, ni tan sols una vegada. El vell Mestre no admetia el que li feia, i Dooku es negava a concedir-li la satisfacció de plorar o queixar-se per això.

Quan es van saludar, Dooku va decidir convertir aquesta derrota en una cosa espectacular, tan evident que tothom hauria d'admetre el que passava. Va decidir que es trencaria el seu propi braç.

Es van aixecar de la reverència. Dooku va assumir la posició de guàrdia, calmant-se i preparant-se per al dolor que s'acostava.

–Guanyo –va dir Yoda.

–Què? –va cridar Dooku llavors–. Si ni tan sols hem començat!

–Quan un combatent l'equilibri perd, el seu contrincant guanya –va dir Yoda suaument–. Jo guanyo.

I en aquest instant, una altra vegada, com sempre, va sentir que trontollava i queia, i va veure que Yoda tenia raó. Per molt que Dooku afluixés les extremitats, el seu orgull seguia sent rígid, i contra ell havia estat empenyent Yoda, no deixant-li guanyar mai, fins que es va sentir tan immers en la seva ràbia i humiliació que havia acudit a la trobada amb intenció de perdre.

La realització va ser tan gran que amb prou feines va poder assimilar-la. Pestanyejà, enlluernat pel geni contingut en l'ensenyament del Mestre a mostrar-li una debilitat que ell mai hauria descobert per si mateix, per moltes vegades que vencés als seus companys estudiants.

–Gra..., gràcies –havia tartamudejat, dividit per dins entre la ràbia, la humiliació i l'abjecta gratitud. I la cara del vell Jedi havia trencat a somriure.

Aquest va encaixar llavors la mà d’en Dooku i va tirar d'ella per apropar-lo i abraçar-lo, rient.

–Quan tu caiguis, aprenent..., per agafar-te jo hi seré!

Aquella nit, estirat al seu llit, dues sensacions seguien barrejant-se amb dificultat al pit d’en Dooku. La de trontollar, precipitar-se i caure a l'aire, novament desequilibrat, superat i vençut; i l'estreta i encantadora abraçada de Yoda que va rebre a continuació, una promesa física, realitzada cos a cos: "Quan tu caiguis, per agafar-te jo hi seré".

I va ser aquest trontollar i caure, aquesta pèrdua d'equilibri i la sobtada caiguda en la impotència, el que va tornar a apoderar-se d’en Dooku després de tants anys, quan va mirar meravellat al vell follet amagat i somrient pujat a la seva finestra.

Va tenir la breu fantasia de desfogar-se amb un sol xoc d'energia de la Força, trencant la finestra i flagel·lant al vell Mestre amb les estelles. Va imaginar a Yoda caient en l'aire, ensangonat i inconscient, rebentant el cap contra les lloses de sota. Llavors tot hauria acabat d'una piadosa vegada, i Dooku ja no hauria de sentir aquesta estranya i caòtica confusió. Les mans deixarien de tremolar-li i estaria sec per dins, i tens: tens, sec i buit com un tambor, un tambor que seria tocat per Darth Sidious. Què còmode seria això.

Però Yoda estaria preparat; mai seria tan fàcil. El Comte Dooku s'enorgullia de la seva habilitat per a veure la realitat com era de veritat.

Va obrir la finestra.

–Mestre! Passa.

Yoda va saltar del repetjó de la finestra a l'escriptori d’en Dooku, trepitjant per entre els diferents paisatges que es transmetien als holomonitors. Es va sacsejar com un gos, esquitxant al seu voltant amb una ruixada de pluja de Vjun, i mullant la superfície de l'escriptori i el llom de diversos dels volums més valuosos de la impressionant col·lecció d’en Dooku de llibres antics. Yoda portava el seu sabre làser, però de moment seguia al cinturó. Portava el bastó en una mà, ja que, per descomptat, havia de manegar-se-les per enfilar-se fins a una finestra del cinquè pis sense deixar anar el bastó. En l'altra tenia una rosa de Malreaux, de pètals blancs rivetejats de vermell sang.

–Has estat agafant roses de les meves tanques?

Yoda va alçar la rosa.

–Sí. Boniques són –va dir, examinant les espines esmolades com agulles.

Va inclinar amb cautela la flor crema i carmesí cap a ell, i va aspirar. Va tancar els ulls i va sospirar amb plaer davant la seva fragància. Era un vell perfum silvestre, tossut, pronunciat i pessigollejant com un secret d'infància.

–La veritat és que van ser les roses pel que vaig decidir quedar-me aquí –va comentar Dooku–. A Vjun hi ha altres mansions que m'haurien servit igual, però a la gran casa de Serenno hi havia roses; suposo que em recordava a la llar.

–A elles les recordes? –va preguntar Yoda sense donar-li importància.

–Evidentment. Acabo de dir...

–D'abans?

–Ah –Dooku va deixar anar una rialleta–. La veritat és que sí. És un dels pocs records que tinc d'abans d'anar al Temple. Recordo que era un dia càlid, un dia brillant, amb el sol al cel. L'olor de les roses era molt forta, com si el sol les hi arrenqués la fragància. Cremant com si fos encens. Jo estava amagat al jardí de roses i em sagnava el dit. Suposo que em vaig punxar mentre jugava en els arbustos. Encara em recordo llepant-me la sang, i com brollava pel forat del meu dit.

–Amagant-te?

–Què?

Yoda es va asseure a l'escriptori d’en Dooku.

–Amagant-te dius que estaves. –Va treure les cames curtes per la vora i va deixar penjar els peus. Darrere del cap tenia lloc una muda holotransmissió des d’Omwat–. Per què a la casa no vas anar a buscar un embenat, o rebre un petó?

–La meva mare s'enfadava si jo em feia mal.

Yoda el va mirar amb curiositat.

–S'enfadava?

Silenci.

–Aquest no és el nostre costum –va dir bruscament Dooku–. Els Comtes de Serenno no es queixen ni ploren. Naixem per tenir cura dels altres. No esperem que els altres tinguin cura de nosaltres.

–Però, el dit..., et feia mal?

–No espero que ho entenguis –va dir Dooku, sentint ràbia contra el vell Jedi, enfurismat de manera absurda, sense motiu.

Desequilibrat.

A la porta va sonar una trucada.

–Què? –va exclamar Dooku, tallant.

La porta es va obrir amb un cruixit, i Whirry va entrar a l'habitació amb evident agitació.

–El petit! –va dir–. El petit ha tornat! Però la terra s’esfondra massa de pressa perquè pugui llegir la fortuna, i em preocupa que la seva jove senyora li faci mal, li prego em perdoni, Comte.

La petita guineu de Vjun va entrar a l'habitació per entre les cames de la dona. Va veure i va olorar a Yoda, es va parar amb les potes en tensió, va arquejar el llom i grunyí. Yoda va mirar a l'animal des de l'escriptori, va ensenyar les dents i grunyí en resposta.

Whirry es va sobresaltar amb un xiscle.

–Si és un d'aquests desagradables trasgos de celler –va cridar, mirant a Yoda–. No es preocupi, Sa Senyoria, agafaré una escombra i li colpejaré al cap.

–El Mestre Yoda serà petit, vell i arrugat com una malèvola patata verda –va recalcar el Comte Dooku–, però és el meu convidat, i preferiria que no li peguessis amb una escombra tret que jo ho desitgi.

–Oh! Així que és convidat de Sa Senyoria –va dir la majordoma, dubitativa–. Cadascú amb les seves preferències, com sol dir-se. Però, vaja, vol vostè parlar amb la seva jove senyora d'ulls com ganivets i avisar-la abans que faci algun mal al petit? Vaig fer el que vostè em va dir, Senyoria; l'androide els va portar aquí com si hagués pescat un Eperlà a la xarxa –va afegir patèticament, i el seu ampli pit li va tremolar d'emoció sota el brut vestit de ball rosa.

–En aquest moment estic ocupat –va dir Dooku, tallant–. Pel que a mi es refereix, Asajj pot jugar com li vingui de gust amb els ratolins que ha agafat.

–Però, senyor...

–Ara no vulguis estimar-lo –va dir el Comte. Si l’estimessis, l’hauries mantingut al teu costat.

Whirry el va mirar, sorpresa.

–Estimar al petit? És clar que sempre l’he estimat...

–Tenies una bona casa, riqueses, tot el que pot desitjar una persona, i vas renunciar a ell. Els Jedi van arribar a la porta com captaires i et van demanar el teu primogènit, el teu hereu, el teu preciós petit... I tu l'hi vas lliurar. –El rostre del Comte estava pàl·lid. La seva mà traïdora li tremolava i tremolava–. El vas enviar a un planeta distant sense enviar-li mai una carta o un missatge, el vas allunyar de l'única llar que havia conegut i vas deixar que el tanquessin en el Temple. Li vas robar tot el que hauria estat legítimament seu, i ara tens la desvergonyiment de venir aquí i dir que l’estimes?

Whirry i la guineu retrocedien espantats. Dooku va controlar la seva veu.

–Mare? Fill? Amor? –va dir lentament–. No saps el que signifiquen aquestes paraules. –Li va fer un gest amb la mà–. Deixa'ns.

El majordoma va fer mitja volta i va sortir corrent. La guineu es va quedar un moment al llindar de la porta, mirant a Dooku i al Mestre Yoda. Llavors també ella va fer mitja volta i va marxar.

Dooku es va fregar les temples amb mans cansades.

–Perdona'm. Ja saps que va embogir gairebé tot Vjun, i Whirry no és l'excepció.

–Crec que tothom a Vjun boig acaba –va murmurar Yoda–. Tard o d'hora.

–Perdona els meus comentaris sobre el Temple. Saps que mai he dubtat de la teva bondat. Però, i això ho dic amb tot el respecte, hi ha coses que tu prefereixes no veure, Mestre. Els principis Jedi, els teus principis, són nobles, però els Jedi s'han convertit en un instrument en mans d'una República corrupta. Si de veritat volguessis fer justícia...

Yoda va alçar els ulls i va enfrontar la mirada d'en Dooku amb un avorriment tan infinit i distant que aquest va interrompre en sec el seu discurs.

–Amb mentides no em vinguis, Dooku –va dir Yoda, fent caure amb un cop casual del seu bastó una estatueta que era a l’escriptori–. Per aquest camí no em deixaré portar. Sora Bulq no sóc, per a una xarxa d’ideals deixar-me atrapar. Bah. Això superficial és. Per als joves reserva'l.

Va fer una pausa i va clavar els seus profunds ulls verds en Dooku abans de continuar.

–Jove no sóc. I els vells aviat ens avorrim. Fins i tot Yoda, encara que intento no ferir sentiments mostrant-ho. Però, a Yoda la galàxia has fet creuar per de noblesa i justícia sentir-te parlar?

Yoda va riure. Era de lluny el so més pesat, amarg i desagradable que Dooku li havia sentit. Es creia més enllà de tota sorpresa, però el desgrat en la veu de Yoda li resultava sorprenent.

Yoda va mirar a terra, fent dibuixos en l'aire amb el seu bastó.

–Hi ha res real digues-me. Una altra forma d'acabar aquesta guerra mostra’m. Una cosa que Dooku sàpiga i Yoda no explica’m. –El Comte va mirar desconcertat a Yoda–. Només per una cosa la galàxia he creuat, Dooku.

–Sí, Mestre? –va dir Dooku, odiant les paraules quant van sortir de la seva boca. Ara només tenia un Mestre, i era molt gelós.

–Evident és, Dooku. –I llavors Yoda ho va fer una altra vegada: el balanceig inesperat, la desaparició del seu equilibri, i el seu món es va girar del revés quan li va dir–: Converteix-me, Dooku. T'ho suplico. La grandesa del Costat Fosc mostra’m.

Més avall, a la Sala del Dolor del château Malreaux, Exploradora va rugir i va posar la mà al sabre làser.

Ventress la va esgarrapar al cap amb una urpada salvatge, tirant-la a terra.

–Estigues quieta fins que jo digui que et moguis –va dir.

Un foc cremava en una reixeta a l'altra banda de l'habitació. La llenya era humida i feia espetegar i guspirejar les flames. Fines filagarses de fum acre s'arrossegaven dels troncs i ascendien cap al sostre.

Exploradora panteixà, encongida sobre mans i genolls, esperant que les estrelles es buidessin dels seus ulls. La sang degotava des dels talls del seu front i cuir cabellut, formant petites taques vermelles a la catifa ricament brodada. Pit, pal. Taques vermelles van aparèixer a la catifa.

Pit, tick, pat, tock, Plic.

–Gràcies –va dir Asajj, mirant a Fidelis–. Qui no gaudeix amb la petita traïció personal d'un assistent de cavallers? Oh, no posis aquesta cara –va dir a Whie–. O és que creies que estar esperant-te aquí s'ha degut només a la mala sort?

Whie es va tornar cap a Fidelis.

–Però... Se suposava que havies de tenir cura de mi.

–Així és –va dir Fidelis, semblant avergonyit–. Però la seva senyora mare segueix sent el cap de la Casa Malreaux, i em va suggerir que el millor per als dos, per als interessos a llarg termini de la Casa Malreaux, seria que vostè arribés a un acord amb el Comte Dooku i els seus, ah, representants.

–Avui en dia no hi ha manera d'aconseguir un bon servei –clacà Ventress–. Tu saps amb què estàs jugant, noi? Aquest és un Lacai Tac-Spec. Molt perillós. Ara mateix, només la seva maquinària es podria vendre al col·leccionista adequat pel preu d'un petit planeta. –Arrufà el gest–. De fet, em vindria bé una mica de metàl·lic. El preu d'un planeta petit em val. Presentin armes –afegí amb aire absent.

Els androides assassins van apuntar a l'instant al pit i el cap d’en Whie.

–Què està fent? Exigeixo parlar amb la meva senyora –va dir Fidelis, afegint amb intenció–: Baixin aquestes coses o em veuré obligat a prendre les mesures oportunes.

–No siguis ridícul. Ni tan sols tu podries posar fi als sis androides i a mi abans que matéssim al noi. I mataré al noi si em causes més problemes. Ja li vaig donar una oportunitat de viure l'última vegada que ens vam veure.

Exploradora es va posar dreta, trontollant i eixugant-se amb la màniga la sang dels ulls. Va mirar a Fidelis, preguntant-se què faria l'androide. Números i diagrames van desfilar en una brillantor titil·lant pels ulls d'aquest, a mesura que calibrava tàcticament la situació.

Asajj va treure una arma quadrada de mà.

–Saps el que és això?

Els Padawans es van mirar, inexpressius. Fidelis es va moure i va tossir.

–Un esborrador de neuroxarxa –Va dir.

–Així és –va dir Asajj amb plaer–. Agafa'l. –L’hi va allargar–. Vinga, androide. Agafa’l o ja saps.

Els seus ulls van mirar a Whie.

Fidelis va agafar amb rigidesa la lletja arma.

–Porta-te’l al cap i prem el gallet –va dir Asajj.

Tip, plic, tap. De la cara d’Exploradora degotejà més sang.

–Vinga, androide. Porta-t'ho al cap i prem el gallet o li volo el cap al noi. A què esperes? És aquesta la lleialtat llegendària sobre la qual tant he llegit? Aquí hi ha un Malreaux sota una amenaça clara i present.

Whie es va humitejar els llavis.

–Fidelis. No. No moriré aquí. No puc. Només pot matar-me un Jedi. Ho he vist en un somni. No perdis així la teva vida.

–Això seria arriscar massa per un somni –va dir Asajj–. I en el cas que sigui cert, per què creus que passarà així? Perquè Fidelis et salvarà ara la vida. Va a realitzar el sacrifici últim, com un bon androide. Sap quin és el seu deure, oi que sí?

Si l'androide hagués estat programat per odiar, l'hauria mirat amb odi. En comptes d'això, es va portar la pistola neural al cap.

–No oblidi mai que vaig servir a la Casa Malreaux –Va dir.

–Fidelis, no! No ho facis!

L'androide va parpellejar.

–No vaig pensar que fora a acabar així –va dir. I va prémer el gallet.

Exploradora i Whie van cridar alhora. Els ulls de l'androide es tornaren blancs i el seu cos es va ensorrar a terra, entre espasmes i tremolors. Línies blaves van brillar per les seves mapes de circuits a mesura que la nanocremada recorria els seus conductes processadors, solcant-los com primes corrents d'àcid. L'androide patí convulsions i es va estremir durant una llarga estona, i llavors, al final, va emetre un horrible i espetegant so mecànic, com l'horrible paròdia d'un crit humà que seguia i seguia, fins que finalment el cos es va quedar immòbil , convertit en un munt de maquinària a terra.

Asajj va mirar cap avall i va donar una empenta amb la bota a la màquina morta.

–Lleialtat –va dir filosòficament–. Sempre acaba sent la teva perdició.

El millor que tenien els sensors auditius Einblatz/Docker de fidelitat ultra-alta, amb programari incorporat d'anàlisi sonogràfic a temps real i capacitat per micròfons virtuals direccionals hyperbolic™, era que podien apagar-se i deixar-se muts, va pensar amb fúria Solis des del seu amagatall a l'altre costat de la porta del celler, mentre el crit de mort de Fidelis seguia i seguia.

Solis tampoc havia estat programat per sentir odi, però aprenia de pressa.

–Vols que et parli del poder del Costat Fosc? –va dir Dooku, desconcertat.

Yoda tornava a tenir els ulls d'un drac: mig tancats, brillant sota pesades parpelles.

–Gran, gran el Costat Fosc en aquest lloc és –va murmurar–. Tocar-se pot, com el ventre d'una serp lliscant sota la teva mà. Assaborir-lo, com sang en l'aire... Del Costat Fosc parla’m, aprenent.

–Ja no sóc el teu aprenent –va dir Dooku.

Yoda va esbufegar, va riure i va agitar l'aire amb el seu retorçat bastó.

–Creus que Yoda d'ensenyar deixa només perquè el seu estudiant sentir no vulgui? Yoda professor és. Yoda ensenya com els borratxos beuen. Com els assassins maten –va dir suaument–. Però ara ensenya tu, Dooku. Digues-me: el poder del Costat Fosc costa molt trobar?

–No. Els coneixements dels Sith són una altra qüestió. Però per tocar el poder del Costat Fosc, per començar-lo a conèixer, l'únic que has de fer és... permetre't fer-ho. Relaxar-te. Portem el Costat Fosc dins nostre. Segurament ja sabràs això. Segurament fins i tot Yoda l’ha sentit. És mitja vida, foscor per compensar la llum, esperant en el teu interior com un orfe. Esperant per ser benvingut a casa.

»Tots desitgem, Yoda. Tots tenim por. Tots patim. Un Jedi aprèn a reprimir aquestes coses, a ignorar-les, a fer veure que no existeixen, o que, d'existir, són aplicables a un altre, no a nosaltres. No als purs. No als protectors.

Dooku es va descobrir caminant d'un costat a un altre.

–Per conèixer el Costat Fosc només cal deixar de mentir. Deixar de fer veure que no vols el que vols. Deixar de fer veure que no tems el que tems. La meitat del dia és nit, Mestre Yoda. Per veure de veritat només cal aprendre a veure en la foscor.

–Mmmm –va murmurar i rondinar Yoda, amb ulls ja gairebé tancats–. El Costat Fosc poder em donarà.

–Poder sobretot. Quan comprens la teva pròpia maldat i la maldat dels altres, aquests resulten lamentablement fàcils de manipular. És una altra forma d’Empènyer la Ploma. El Costat Fosc et mostra els llocs entumits d'un ésser. Les temors i necessitats. El Costat Fosc et proporciona la clau per accedir-hi.

–Mmmm. Molt bé això està, però poder Yoda ja té –va dir l'ancià Mestre, examinant-se els peluts dits dels peus–. En un lloc més gran que aquest viu, si el Temple un palau considero. Dooku exèrcits mana, però Yoda també. De moment, iguals som.

–És que hi ha alguna cosa semblant a tenir massa poder? –va mussitar Dooku abans de continuar amb compte–. Per exemple, hi va haver un dia en què el teu poder era clarament més gran que el meu. Però avui he crescut, com tu has disminuït. Estàs a la meva ciutadella. Tinc a les meves ordres servents, androides i grans poders propis que crec podrien superar-te fins i tot a tu. Podria fer que et matessin dient una sola paraula. I, sense tu, quant durarien els teus éssers estimats? Podria acabar amb ells, un a un: Mace i Mà de Ferro, Obi-Wan i el seu preciós Skywalker. Segurament et sentiries més fora de perill de no ser així.

Yoda va inclinar el cap a un costat.

–Per Ànakin estima no sents?

–Potser em recorda massa a mi mateix a la seva edat. Arrogant. Impulsiu. Orgullós. M'adono que la humilitat és una de les importants Virtuts Obligades, les que ningú adquireix per elecció, però, un cop dit això, si el Destí busqués un instrument amb el qual humiliar a Skywalker, confesso que jo em presentaria voluntari.

Yoda es va emportar el bastó a l'esquena, intentant gratar-se en un lloc entre els omòplats.

–Poder sobre els éssers no necessito. Què més aquest Costat Fosc teu pot donar-me?

–A què jugues, Mestre Yoda?

Yoda va somriure davant l'ús de la paraula "Mestre". Maleït sigui, i va arronsar les espatlles.

–Un joc no és. Una pèrdua aquesta guerra és. Fins i tot tu en això d'acord estàs. L’espelma et vaig enviar; sabies que a casa tornar pots. Els dos ho sabem, i si tornar al Temple vols, allà t’acolliré.

–Molt amable –va dir Dooku secament–. És molt decent per la teva banda oferir-me un braç en el qual recolzar-me.

–Sempre t’agafaré quan caiguis –va dir en Yoda–. Ho vaig jurar.

Dooku es va encongir com si li hagués dolgut.

–Però una altra manera de solucionar aquesta guerra hi ha. Si a mi unir-te no vols, potser jo unir-me a tu hagi. Digues-me més –va dir Yoda, testarrut–. Si poder sobre els éssers no necessito, què més el teu Costat Fosc per mi pot fer?

–Què vols? –va deixar anar Dooku–. Digues el que vols i jo et mostraré com pot ajudar-te el Costat Fosc a aconseguir-ho. Vols amics? El Costat Fosc farà que acudeixin a tu. Amants? El Costat Fosc sap el que és la passió d'una manera que ni t'imagines. Vols riqueses, vida eterna, gran saviesa...?

–Vull... –Yoda va alçar la flor que tenia a la mà i va respirar una altra vegada–. Vull una rosa.

–Parla de debò –va dir Dooku, impacient.

–De debò parlo! –va cridar Yoda. Es va posar dret d'un salt. Aturat a l'escriptori era gairebé tan alt com Dooku. Va allargar la flor imperiosament cap al seu antic pupil–. Una altra rosa fes per a mi!

–El Costat Fosc brolla del cor. No és un manual per fer trucs barats de conjurador.

–Però aquest truc m'agrada! El truc que la flor del sòl fa brotar. El truc que foc al sol pren.

–La Força no és màgia. No puc crear una flor del no-res. Ningú no pot, ni tu, ni el Senyor dels Sith.

Yoda va pestanyejar.

–La meva Força sí que pot. La Força que entenc jo, a totes les coses vives uneix.

–Mestre, això són jocs de paraules. La Força és com sempre ha estat. El Costat Fosc no és altra classe d'energia. Per utilitzar-lo només has d’obrir-te a noves formes de dominar aquesta energia que està en el cor dels éssers. Vols alguna cosa més? Vols poder?

–Poder tinc.

–Vols riquesa?

–Riqueses no necessito.

–Vols estar fora de perill –va dir Dooku, frustrat–. Vols alliberar-te de la por?

–Jo fora de perill mai estaré –va dir Yoda, donant l'esquena a Dooku–. L'univers gran, fred i molt fosc és, aquesta la veritat és. El que vull, tard o d'hora del meu costat em trauran, i no hi ha cap poder, fosc o lluminós, que salvar pugui. Assassinat va ser Jai Maruk quan d'ell jo cuidava, i Maks Leem, i els molts, molts Jedi que he perdut. La meva família eren.

–Doncs enfureix-te per això! –va dir Dooku–. Odia! Omple't de ràbia! De desesperació! Permet-te, per una vegada, deixar de jugar a ser el gran Cavaller Jedi i admet el que sempre has sabut: que estàs sol, i que ets gran, i que quan el món et colpeja és millor respondre al cop que posar l'altra galta. Sent, Yoda! Puc sentir la foscor apuntant en tu. Sigues honrat per una vegada, aquí, en aquest lloc, i sent la veritat sobre tu mateix.

En aquest moment, Yoda es va tornar, i Dooku es va sobresaltar. Potser pels holomonitors, en projectar les seves imatges de l'espai i distants batalles, o per algun truc de la llum, el rostre de Yoda estava ara profundament sumit en ombres, clapejat de negre i blau, i, per un terrible instant, va semblar exacte a Darth Sidious. O més aviat al Yoda que podria haver estat, o en el qual encara podia convertir-se; un Yoda podrit, un Yoda amb uns impressionants poders que s'havien desencadenat per complet gràcies a la seva connexió amb el Costat Fosc. D'un fugaç moment, Dooku va veure com d’imprudent que havia estat en intentar portar al vell Mestre al Costat Fosc. Si Yoda hagués pres aquest camí, el mateix Sidious quedaria aniquilat. L'univers encara no comprenia la classe de maldat que podria causar un Cavaller Jedi de gairebé nou-cents anys.

Yoda va parlar des de les ombres.

–Ser decebut no m'agrada, aprenent –va bordar en to malèvol, malèvol de veritat. Dóna'm la meva rosa!

Hi havia roses tallades a la paret de la sala del Dolor, i també espines, meravellosament realistes. Meravellosament esmolades. La sang semblava córrer una mica més de pressa per la cara d’Exploradora. No és greu, es va dir. Les ferides del cap sempre sagnen molt. No facis que sigui greu. La sang es vessava a poc a poc per les galtes, fins arribar a la línia de la mandíbula; pat, plic, plic, ploc, degotava la sang, caient com grans en un rellotge de sorra. Lliscant cap avall. Allunyant-se d'ella.

Plic, ploc. De la xemeneia li arribava l'olor de la fusta mullada en cremar-se. Flames que engolien i s'agitaven. Allà per on passaven les flames, marques i ampolles ennegrien la pàl·lida fusta. Crack, creck, espetegava la fusta.

–Què vas a fer-nos? –va grunyir Exploradora roncament–. Nosaltres no...

–No has de dirigir-te als teus majors –va dir Asajj tranquil·lament.

Crak. Plic.

Exploradora va intentar parlar, però Asajj va mantenir la Força al voltant del seu coll com si fos un grilló.

Ploc.

–Et faré saber quan és el moment en què pots parlar –va dir Ventress.

A Exploradora li cremaven els ulls mentre forcejava buscant aire.

Plic. Crak. Ploc.

–No li facis això –va dir Whie.

–A ella? La Força és feble en ella. M'importa poc si viu o mor. Matar-la seria més polit, però no insistiré. Tu, en canvi, m'interesses molt. –Asajj va allargar una mà i va tocar, només va tocar, la galta d’en Whie–. Hi ha coses que vols. Per què no les agafes?

–No sé què vols dir.

–Jo no sóc la teva mare –va dir Asajj suaument–. No tens per què ser... bo per a mi. Sento molt bé el Costat Fosc, aquí. Molt bé. –Va mirar a Exploradora–. He notat com la mires.

–T’ho estàs inventant–va dir Whie ronc–. Creus que pots matar al meu androide, ferir a la meva amiga i després convèncer-me perquè em passi al teu bàndol?

–Això és just el que crec. –Una vegada més, va tornar a tocar-li la galta, només amb el dors dels dits–. He matat el teu androide i puc matar la noia. La vida no és un conte de fades, noi. Els bons no guanyen sempre. I de vegades els dolents no saben que estan en el bàndol equivocat. Però tu sí saps que ets al costat equivocat, oi? –La seva veu seguia sent suau i indolent–. L'única regla que hi ha al món és el poder. Qui el té, i qui està disposat a fer servir el que té.

–Jo no sóc com tu –va dir Whie, però la veu se li va trencar com si estigués a punt de trencar a plorar.

–Creus que no? Vas dir que et mataria un Jedi. A mi em sembla que estàs destinat a canviar de bàndol.

El foc espetegà.

–Lluites contra mi amb tot el que tens –va murmurar Ventress–. Com si jo volgués fer-te mal, quan l'únic que vull és alliberar-te. –Ella estava parada tan a prop d'ell que podia sentir la calor del seu cos. La seva veu era un murmuri lleuger, com una aranya arrossegant-se fins a la seva orella–. Pots tenir tot el que vulguis, noi. Prendre el que desitgis. Tot això és teu –va dir, fent un gest que va abastar tota l’habitació–. Aquesta habitació és teva, la mansió és teva. Els Jedi t'ho van treure tot, però és teu i pots recuperar-ho. El foc també et pertany. Tot és per a tu, i amb això tot el que vulguis agafar. Ella també pot ser teva –va afegir, mirant a Exploradora–. Pots tenir-la si vols.

L'olor amarga de la fusta humida cremant-se.

–Digues-li que pot fer-ho –va murmurar Ventress a Exploradora.

I, per al seu horror, Exploradora va sentir que Asajj feia servir la Força per tirar dels seus llavis i forçar un somriure.

Plic, ploc.

–Fes-li un petó, Whie. –La sang degotava de la cara d'Exploradora. Mullant el coll de la seva túnica–. Fes-li un petó.

I ell volia fer-ho.

Asajj va somriure.

–Benvingut a casa –va dir–. Ara, tria.

–La mà et tremola –va dir Yoda.

–Sí –Dooku se la va mirar, arrufant les celles–. Els anys.

Yoda va somriure.

–La por.

–No crec...

Yoda va sortir d'entre les ombres. La visió del seu avatar Sith s’esvaní. Només era Yoda, el mateix de sempre. Va agafar la mà d’en Dooku i la va estudiar fixament, com si fos la boja Whirry, intentant llegir el futur en la pauta de taques hepàtiques.

–Fins i tot tu la tremolor sentir has.

L'atac a Omwat es desenvolupava darrere d'ell, en els holomonitors.

–Jo et vaig enganyar perquè vinguessis aquí –va dir Dooku–. És un parany.

–Un parany? Oh, sí, ho és.

El seu ancià tacte era càlid i ferm. "Si tu caus, per agafar-te jo hi seré".

No. No "si", sinó "quan". Yoda havia dit: "quan tu caiguis, per agafar-te jo hi seré". Hi hauria sabut llavors, fa setanta anys, que arribaria aquest dia? Segurament, ni tan sols Yoda podia endevinar que el seu pupil estrella cauria tan, tan lluny.

–Al Costat Fosc crec que no aniré –va dir Yoda en to conversacional–. Avui no. L'estirada sento? És clar! Però un secret deixa que t'expliqui, aprenent.

–No sóc el teu aprenent –va dir Dooku. Yoda el va ignorar.

–Yoda amb una foscor càrrega –va dir el Mestre–... i Dooku amb una llum. Al cap de tants anys! Després de tots aquests oceans d'espai! Després de tots aquests cossos que amuntegar entre nosaltres has intentat, encara el petit Dooku a mi em crida! Cap a la Força veritable vola, com el ferro a un imant atret –Yoda va riure–. Fins i tot la llavor cega cap a la llum creix. Podrà el poderós Dooku ser incapaç d'aconseguir el que fins i tot la rosa va poder?

–He avançat massa pel sender fosc per poder retrocedir.

–Bah –Yoda va fer petar els dits–. L'univers buit no està. Sol estàs, Comte, i el teu amo ningú és. Cada instant l'univers s'aniquila a si mateix i a començar torna. –Punxà amb força a Dooku al pit, amb el bastó–. Tria, i a començar torna!

Més avall, Whie estava parat a centímetres de la cara ensangonada d’Exploradora.

I llavors, Exploradora va somriure de veritat, perquè va saber, va saber el que ell faria. La Força va desbordar en ella i va poder trencar el grilló amb el qual Asajj li estrenyia la gola.

–Tot va bé! –panteixà–. Vas a prendre la decisió correcta!

–De veritat?

–Sí!

L'alleujament va recórrer el rostre del noi com la llum del dia inundant un lloc fosc.

–Què fas? –va dir Asajj, furiosa.

Whie va riure i va fer petar els dits.

–Despertar! –va respondre–. Exploradora, Exploradora, tens raó! No vaig a rendir-me! No sóc dels dolents!

–Vas a ser dels morts –va dir Ventress. Els seus dos sabres làser van cobrar vida amb un llampegueig.

Whie va tornar a riure.

–La veritat és que això em fa menys por que la idea que jo estigués a punt de... de convertir-me en tu –va dir–. Sense ànim d'ofendre.

–No m’ofenc –va dir a poc a poc Asajj–. Androides, matar al...

Una salva de llampecs va travessar la porta, reduint-la a fumejants estelles. A l'altra banda de la sala, on abans hi va haver sis androides assassins apuntant-los amb els làsers, de sobte hi va haver dos androides assassins danyats de gravetat, un a cada costat d'un munt d'escòria fosa.

–Què ha estat això? –va preguntar Ventress.

–Un minicanó Ruka/Moab –va dir Solis, travessant l'espai on solia estar la porta.

–Això no estava en les especificacions del Lacai.

Ell va arronsar les espatlles.

–Una millora.

I va liquidar als androides restants.

–No sabia que fóssiu dos –va dir Ventress, mirant-lo amb precaució–. Creia que va ser aquell qui em va trucar per donar-me el parador de Yoda. –Va fer una lleugera puntada al cadàver de Fidelis.

–No, aquest vaig ser jo.

–Per què ens rescates? –va dir Exploradora, desconcertada.

–Encara no us ha rescatat –va dir Asajj, burleta.

–Es va fer enrere en el tracte. Un no pot permetre que et facin això sovint –va dir Solis–. És dolent per al negoci. Us he salvat perquè les possibilitats de vèncer-la són més grans estant els tres vius i lluitant.

Exploradora el va mirar amb ulls com escletxes.

–No crec que això sigui tot. Crec que no t'agrada la idea que morim.

Solis va sospirar.

–No volia que morissis tu –va dir l’androide–. Mai vaig arribar a sentir molta inclinació pel noi.

Exploradora va encendre el seu sabre làser, una flama blau pàl·lid.

–També m'agrada això de tenir més possibilitats de vèncer-la.

Asajj va saltar sobre la mort sobtada que escopia el canó al final del braç de Solis. Un armari esclatà en una pluja d'estelles. Ventress anava a per la noia, però la Força també era gran en Exploradora en aquest lloc i hora, i ja parava el cop de mort abans que li caigués a sobre.

Whie va treure el sabre làser. L'habitació era tot caos i foc, olor de fum i de metall fos.

Un altre pessigolleig de premonició va recórrer la columna vertebral d'Exploradora, que es va sobresaltar en veure que Ventress emprava la més subtil de les estrebades de la Força per aixecar l'oblidat esborrador neural de la mà metàl·lica de Fidelis.

–Solis! –va cridar Exploradora, quan es va moure el gallet–. Darrere teu!

Massa tard. Línies de foc blau van recórrer l'esquena de Solis.

–Correu! –va cridar l'androide.

Va disparar contra Ventress amb velocitat i punteria mecanitzades, travessant la seva cama esquerra amb un raig de metall superaccelerat. L'esborrador de neuroxarxa es va apoderar dels seus circuits i va començar a disparar darrere d'ella, per després disparar contra res en absolut, quan les seves extremitats es van sacsejar presa d'espasmes. Whie va contemplar, amb el rostre pàl·lid, com començava a morir.

–Som–hi! –cridava Exploradora, tirant d'ell pel coll de la túnica–. Hem de sortir d'aquí i buscar al Mestre Yoda!

El va arrossegar cap a l'altra porta, i els dos van córrer per la casa desconeguda. Es van sentir sirenes i es van disparar alarmes. Van girar per un passadís a l'atzar, i Exploradora va córrer cap a una arcada que semblava conduir a un gran vestíbul que donava a l'entrada de la mansió. Es va parar en sec quan una descàrrega làser va creuar l'arc.

–D'acord..., a la següent opció –va panteixar, i van triar una altra porta.

Darrere d'ells, Asajj Ventress es va arrencar una tira de tela de la seva pròpia túnica i, amb un grunyit, es va embenar l’ensangonada cama amb ella. La ferida no era greu, però li feia mal, i pensava fer-los-ho pagar. Tensà l'improvisat embenat i va córrer darrere seu, amb un bram retrunyint en la seva gola. Va creuar el mateix passatge que ells, va seguir el so dels làsers i va saltar per l'arcada per entrar al gran vestíbul del château Malreaux.

–Ja us tinc! –va bordar...

... I es va veure cara a cara amb Obi-Wan i Ànakin.

–És tal com dius –va dir Obi-Wan, sempre educat–. Però què faràs amb nosaltres?

Darrere d'ell, el sabre làser d’Ànakin xiuxiuejà, cobrant brunzinaire vida.

Ventress va donar mitja volta i va fugir.

–Explotant la teva casa està –va comentar Yoda, mirant amb interès la imatge de diversos holomonitors. Una llum parpellejava a la consola de comunicacions. Una llum vermella, especial. Dooku la va mirar, i després va apartar la mirada.

–Un missatge –va dir Yoda voluntariós–. A respondre’l vas?

La suor corria lliurement pel rostre del Comte.

–Potser és algú que no vols que jo vegi. El teu nou Mestre truca. Preguntar-te alguna cosa has, Dooku: Qui de nosaltres t’estima més?

–Jo només serveixo a Darth Sidious.

–Aquesta la meva pregunta no és, aprenent.

La llum vermella va parpellejar. En els pisos inferiors va tenir lloc una altra explosió. Es va disparar una sirena, i en diversos dels holomonitors es van veure esclats.

–Vine –va dir Yoda amb urgència. Va tornar a posar la mà al braç d’en Dooku–. Que t’agafaria vaig dir. Creure has: més perdó que en el nou al teu vell Mestre trobaràs.

Hi va haver una remor de petjades espantades, i la majordoma va entrar a l'habitació.

–Mestre, hi ha Jedi a la sala de ball. Venen a dur-se al meu petit! –va cridar.

Dooku va anar canviant els canals dels monitors de seguretat fins a trobar el de la sala de ball.

–Ah –va dir. Una cosa a la seva cara va semblar congelar-se i morir–. Veig que has portat al teu protegit.

–Comprendre’t no puc –va dir Yoda.

–No vas esmentar haver vingut amb el jove Skywalker –va dir Dooku, assenyalant l'holomonitor–. I també a Obi-Wan. Això canvia considerablement la situació. Aquí està el teu Noi Meravella combatent els androides assassins que vaig posar de sentinelles a la porta principal. –La seva mà estava ara meravellosament ferma–. El teu nou fill favorit.

–A ell jo no vaig portar!

–Ah, però, aquí està, amb Obi-Wan. Un miracle i un prodigi. Suposo que el deixaries a cobert. Igual vas fallar a una cita amb ell. És tan fàcil perdre el sentit del temps quan es xerra amb els vells amics.

A l'entrada, Whirry es repenjava en un peu i en un altre, sumida en l'agitació.

–Si us plau, amo! No deixeu que els Jedi tornin a robar-me al meu petit! Faci alguna cosa per mi, per haver treballat tant, amo.

Dooku va alçar la mirada.

–Fer alguna cosa per tu? –Els seus ulls es van fixar en Yoda i en el sabre làser en el cinturó del Mestre Jedi–. És clar que faré alguna cosa per tu.

Amb un gest de la mà, va agafar la corpulenta dona amb la Força i la va llançar a través de la finestra. Els ulls de Yoda es desorbitaren per la sorpresa.

Yoda va estar a la finestra amb un sol salt. Whirry girava cap avall pel negre aire, cridant i precipitant-se cap a les lloses de pedra de sota. Yoda va estrènyer els ulls i va buscar en la Força per agafar-la a tot just tres metres de terra.

Un instant després, ell mateix estava en l'aire, apartant-se del salvatge atac d’en Dooku abans fins i tot de ser conscient de ser atacat. L’encegadora creu escarlata que era el sabre làser d’en Dooku va tallar l'aire, obrint una ardent ferida al costat de Yoda abans de partir en dos el seu escriptori.

Yoda va treure la seva arma mentre intentava dipositar suaument a Whirry sobre les lloses de sota.

–Fer-te mal no desitjo!

–Què estrany –va comentar Dooku–. Jo penso gaudir mentre et mato.

Quan Yoda va alliberar a Whirry de l'abraçada de la seva ment i la va deixar suaument a terra, la punta del sabre làser de Dooku va traçar una ardent línia en la seva espatlla. La fulla del Comte era ràpida com un escurçó atacant. Dels altres Jedi, pot ser que l'únic que l’igualés en terreny neutral fos Mace Windu, però aquí, a Vjun, sumit en el Costat Fosc, la seva esgrima era maldat feta visible, malvolença il·luminada per una llum vermella.

–T'he fet mal! –va cridar Dooku.

–Moltes vegades –va dir Yoda. Va calibrar el seu dolor i el va apartar d'ell. Ara en l'únic que havia de concentrar-se era en Dooku, i el seu sabre làser va brillar amb la mateixa ferotge llum verda que centellejava darrere dels seus ulls de pesades parpelles–. Però no em vas matar quan oportunitat vas tenir. Un error va ser. Més de vuit-cents anys ha sobreviscut Yoda, a perills que tu ni somiar pots.

–Sé com matar –va xiuxiuejar Dooku.

Els ulls d’en Yoda es van obrir molt, i van ser com boles de foc verd.

–Sí, però Yoda com viure sap!

Llavors, les seves fulles s’entrexocaren en un encaix de foc verd i vermell, però el verd cremava amb més calor. Dooku va anar cedint a poc a poc, lentament, i, en el fosc i viciat aire de Vjun, Yoda era una visió terrible de contemplar.

–Sí –va xiuxiuejar Dooku–. Sent-me. Sent la traïció. Tots aquests anys ensenyant-me, criant-me. Confiant en mi. I aquí estic, el teu fill preferit, massacrant un a un als teus preciosos Jedi. Odia’m, Yoda. Saps que vols odiar-me.

El Comte Dooku va atacar amb el seu sabre làser. Yoda va fer un ràpid pas enrere i va sentir la calor de la fulla vermella tallar l'aire a centímetres de la seva túnica. Va saltar, va girar i va colpejar l'esquena d’en Dooku abans que aquest aterrés. Dooku es va apartar en l'últim moment, traçant un arc per l'espai en el qual Yoda havia estat segons abans. Novament de front, les seves fulles es van trobar, van xocar, es van immobilitzar.

–Hàbil ets –va dir Yoda, respirant amb força.

–Vaig tenir excel·lents Mestres –va dir Dooku.

Yoda es va deixar caure i va rodar a un costat amb el sabre làser refulgint, buscant els turmells d’en Dooku. Dooku va saltar i va girar cap a enrere, aterrant suaument per situar-se cara a cara davant Yoda. Novament a peu dret, Yoda va girar i va colpejar a Dooku, xocant la seva fulla verda contra la d'en Dooku, fent-lo retrocedir. Dooku va atacar incessantment, amb abandó alimentat per l'odi. Les seves fulles van murmurar juntes, xiuxiuejant i espetegant.

Dooku va baixar la fulla cap al diminut Mestre Jedi, i Yoda la bloquejà, enganxant el seu sabre làser en el de Dooku. Yoda va respirar, calmant-se.

–Però, fins i tot aquí a Vjun, on el Costat Fosc em xiuxiueja i em xiuxiueja... a tu prou t’estimo com per matar-te.

Va tornar a fer retrocedir a Dooku, i les fulles centellejaren i desprenien fogonades de llum, vermell sang i verd mar.

La suor regalimava per la barba d’en Dooku mentre contrarestava cada moviment de Yoda amb llavis blancs. Holobatalles rugien al voltant d'ells mentre les consoles mostraven a Obi-Wan i Ànakin enfrontant-se a una onada rere l'altra d'androides de combat. Dooku va mirar fugaçment el botó vermell del seu escriptori i, amb una empenta de la Força, el va prémer.

Yoda va inclinar el cap a un costat.

–Una elecció has fet, Dooku?

–Veig que ja no sóc el teu aprenent –va dir Dooku entre respiracions–. Per descomptat, sempre hi ha una possibilitat que em puguis vèncer. –Yoda va atacar, Dooku bloquejà–. Així que vaig posar un míssil en òrbita, programat per a aquesta localització. Ja està caient. Guanyant velocitat. –Dooku va retrocedir un pas cap a la finestra–. Notes com cau? Una espina, una agulla, una fletxa. Cada vegada més ràpid. –Va fer una pausa per recuperar l’alè–. Obi-Wan, el teu preciós Skywalker i els teus petits Padawans seran esborrats quan copegi el míssil. Per tant, el que has de decidir és: què t'importa més, Mestre Yoda? Salvar les seves vides, o prendre la meva?

Després de dir això, va saltar cap enrere, fora de la finestra. Yoda va botar darrere d'ell. Era tot el que podia fer en el fosc aire de Vjun per no saltar en persecució d’en Dooku, caure sobre ell com un raig verd i aniquilar-lo per complet.

... Però ja podia sentir el míssil, caient amb un crit vermell a través de l'atmosfera, dos–cents quilos d'explosius apuntats cap al château Malreaux. Amb una bufada, Yoda va girar els ulls cap al cel i va trobar la brillant mota que s'acostava des de l'horitzó.

Sota ell, Dooku aterrava suaument a terra i es perdia en els jardins de roses.

El míssil s'apropava amb terrible potència i velocitat, massa i massa de pressa perquè Yoda pogués detenir-lo per complet, inclús amb temps per perfeccionar la seva pau interior. Però va buscar fer apilament de la Força, fins i tot de la que hi havia a l’amarga molsa verda i en els retorçats arbres espina de Vjun, i la va deixar fluir a través d'ell com un vent; l'alè d'un món, reunit i alliberat en un joc d’Empènyer la Ploma amb totes les seves vides en joc, no per enfrontar la potència del míssil amb més potència, sinó per tocar-lo suaument en un costat, prou per desviar-lo i que passés udolant davant la finestra trencada i s'enfonsés a un quilòmetre d'allà, en el fred i invitador mar.

Un llarg instant després, un raig d'aigua s'elevava de l'oceà en un llampec lluminós de tres-cents metres d'alt, que després es va desplomar novament a l'aigua.

El château i tots els que l’habitaven estaven fora de perill, però Dooku s'havia anat.

Moments després, Yoda trotava fins al que va ser el gran vestíbul del château Malreaux, ara convertit en una trencada i fumejant ruïna.

Obi-Wan tocava pensativament amb el peu les restes d'un androide de combat que el seu company havia partit per la meitat.

–Bon treball, Ànakin –va respondre, mirant al seu voltant, examinant la carnisseria–. Però hauràs de prendre algunes classes més si se t'ocorre començar una carrera com a decorador d'interiors.

–Oh, no –va comentar Ànakin–. Això és Nou Brutalisme. Crec que farà furor si les Guerres Clon no acaben aviat.

–Mestre Yoda! –va dir Obi-Wan, creuant el vestíbul quan l'ancià va baixar per la gran escala corbada–. Està bé?

–Trist estic, però il·lès –va sospirar el vell Jedi–. A prop he estat!

–Gairebé mata a Dooku? –va dir Ànakin, compassiu–. Que frustrant!

Yoda li va dirigir una mirada estranya..., gairebé de fúria.

Ànakin no es va adonar.

–Potser podem agafar-lo encara, deu estar en algun lloc prop d'aquí. Vaig creure que podríem acabar d'una vegada per totes amb Ventress, però se'ns va escapar. Aquest lloc és una bogeria, és ple de passatges secrets.

–I androides de combat darrere de cada paret –va afegir Obi-Wan.

El so familiar dels motors d'una nau estel·lar cobrant vida va arribar fins a ells des de la distància. Obi-Wan es va dirigir a la porta principal.

–Mestres! –va xiuxiuejar Ànakin, detenint als altres on eren.

Es va dur un dit als llavis, demanant silenci als altres, i es va moure enganxat a la paret del vestíbul fins arribar a una porta que donava a l’interior de la mansió. Va tocar el seu sabre làser, fent que cobrés vida, i saltà al passadís, llançant un crit esgarrifós, en el moment exacte en què Exploradora i Whie saltaven cap a ell des de l'altra direcció. Per un llarg i còmic instant, els tres es van quedar congelats en les seves posicions, empunyant els sabres làser, cridant-se els uns als altres.

Yoda va aparèixer llavors, esbufegant de riure.

Ànakin va ser el primer a recuperar-se.

–Ep... Si són els taps de bassa!

–De veure-us me n'alegro! –va dir en Yoda–, però ferits esteu –va afegir. La preocupació va filar encara més la punta de les llargues orelles.

Les robes d’en Whie estaven socarrimades i esquinçades pel foc descontrolat de les raneres de mort de Solis, i Exploradora tenia els cabells tacats de sang coagulada.

–No és res –va dir Exploradora amb un somriure–. No podem estar millor.

Whie va riure i va abraçar a Ànakin amb alegria.

–Estic tan content que no hagis vingut a matar-me!

Ànakin li va donar uns copets l'esquena, divertit.

–Jo també –va respondre, i mirant per sobre de la seva espatlla va dir–: Igual vols examinar en aquest per si té alguna lesió al cap, Mestre.

–Ànakin? –va dir Obi-Wan.

–Sí?

–Recordes que la primera vegada que em vaig creuar amb Asajj Ventress, li vaig robar la nau espacial?

–A Queyta, oi?

–I que quan vam tornar a veure-la vam tornar a treure-li la nau?

–Sí, per què ho esmentes? –va dir Ànakin, apropant-se al llindar en el qual estava parat Obi-Wan.

Els dos van veure junts com la seva estimada Chryya s'elevava lentament pel plorós cel de Vjun i es dirigia cap a l'espai, accelerant cada vegada més.

–Oh, per res –va dir Obi-Wan.

Les mans d'Obi-Wan es van moure pels controls del Seltaya de segona mà que Yoda havia comprat a la Via Hydiana. El Mestre havia aconseguit un preu excel·lent, un cop va incloure en la negociació el valor de les dues fragates de la Federació de Comerç que havien agafat per sortir de Vjun.

–Llestos per sortir de l’hiperespai?

–Més que llest –va dir Ànakin.

El Jedi va mirar al jove, que somreia amb anticipació. L’envejo, va pensar, sorprès.

–En què penses, Obi-Wan? Has somrigut.

–Recordes la màxima de Yoda sobre la humilitat?

–"La humilitat incessant és" –cità Ànakin.

–Aquesta. Has sentit la traducció de Mace Windu? –Ànakin va negar amb el cap–. "Mai s'és massa vell per cometre un altre gran error".

Obi-Wan va programar els controls per al salt al subespai.

–Saltant de l'hiperespai a l'espai de Coruscant. A la de tres, dos, un.

La nau va trontollar com si xoqués amb una ona, les esborrallades estrelles van tornar a ser punts brillants, i Coruscant es va retallar en la negror com il·luminada per les ànimes dels seus milers de milions d’habitants.

Ànakin va mirar impacient la imatge del planeta que augmentava de grandària en les pantalles, com si, fins i tot de l'altra punta d'aquest sistema estel·lar, pogués veure un carrer concret, una residència determinada, una finestra il·luminada en què un altre parell de ulls escrutaven el cel, esperant-ho.

–Me n’alegro de tornar a casa –va dir.

A l'altra punta de la nau, Exploradora i Whie miraven aquesta mateixa imatge a les pantalles. Exploradora va negar amb el cap.

–Resulta estrany pensar que demà tornarem a estar en el Temple. Em pregunto si no ens semblarà tot un somni.

En el moment en què va dir la paraula "somni", lamentà haver-la utilitzat.

–No, ara estem desperts –va dir Whie amb tranquil·litat–. El Temple va ser el somni.

–Potser..., pot ser que la teva última visió no es faci realitat –va dir Exploradora–. O pot ser que la interpretessis malament.

–Pot ser –Digué Whie. Ella es va adonar que no ho creia–. Però no passa res. Tinc por de morir. Però em feia més por acabar sent... –No va acabar la frase–. Però no va arribar a passar, gràcies a tu. El que vas dir va ser com si tornés a mi mateix. Em vas donar permís per ser bo.

Exploradora va negar amb el cap..

–No va ser cap truc mental, Whie. Jo no vaig fer res. Només vaig saber quin camí anaves a escollir.

Whie va somriure.

–Com tu vulguis. La veritat és que resulta interessant veure't humil. Em resulta... encantador.

Exploradora li va donar un copet al cap amb la Força, però fluixet. No prou com per impedir que seguís rient.

–Cigronet –va dir ella amb dignitat.

Yoda va sortir de la cuina carregant una safata amb una ampolla d'una cosa color ambre i tres gots.

–Preocupar-te no has–va dir–. Oportunitats de ser dolent tornaràs a tenir. –Va riure, mentre omplia un got per a cadascun–. I de ser bo. Cada instant l'univers de nou comença. Tries, i comença una altra vegada.

Exploradora va alçar el seu got i va mirar insegura el contingut. Yoda va esbufegar, indignat.

–Que una cosa dolenta Yoda et donaria creus?

Exploradora i Whie van intercanviar una mirada, van inclinar nerviosos el got i van olorar. La fragància d'un bon suc de baies reythà es va dispersar per la petita cabina, dolç com la llum del sol en una millaflor.

–Ja gairebé estem a casa –va dir Exploradora, inclinant amb valentia el got i bevent. El suc va entrar com melosa pluja d'estiu.

–Gràcies a tu –va dir Whie, somrient–. Tot just puc esperar per explicar a tots com vas dirigir aquestes naus de l’espaiport per treure’ns de Vjun. "Ràpid, tinent, els assassins Jedi escapen al seu Chryya! Hem de trucar a les naus i iniciar la persecució!".

–Vau ser vosaltres, amb els poders mentals, els qui vau fer que funcionés –va dir Exploradora amb modèstia, enrogint de plaer.

Era molt amable per part d’en Whie fer-la sentir com si de veritat hagués contribuït en alguna cosa a la missió, en comptes de limitar-se a ser l’excés d'equipatge que Jai Maruk esperava que fos. Jai i molts més, va pensar, recordant a Hanna, amb els seus blancs ulls arkanians plens de menyspreu en el Torneig d'Aprenents. Xarrupà del seu suc.

–Alçaaaa. Acabo de trobar a faltar a Hanna Ding.

–La noia arkaniana que es va ficar amb tu?

–Li preocupa que la matin en aquesta guerra –va dir Exploradora, sorprenent-se–. No vol morir. Els Jedi li importen molt. Ens importen a tots. L'Orde és tota la família que tenim.

Es va dur la mà a la boca per segona vegada en altres tants minuts. Whie li va dirigir una mirada adolorida.

Yoda va xarrupar aire.

–Difícil va ser, crec, veure la teva mare després que Dooku fugís.

–Portava tants anys esperant-me –va dir Whie–. Però el més estrany és que no m'esperava a mi. Gens ni mica. El que havia perdut era un nen petit, i aquest nen ja no existeix. Quan em va veure, va veure a un estrany.

–Va ser com quan tots es van anar a Geonosis –va dir de sobte Exploradora–. El Temple estava desert. Intentàvem estudiar les nostres lliçons i ser bons, però en realitat només estàvem fent temps, esperant que tornessin. Però no van tornar mai. –Va tornar a beure del suc–. No em refereixo només als que van morir. Fins i tot els qui van sobreviure van tornar sent gent diferent. Més seriosos.

Whie va remoure el suc al got.

–Vols dir que..., que encaixarem quan tornem? No puc imaginar-me assistint a les mateixes classes, parlant amb la mateixa gent com si no hagués passat res. Tot em resulta diferent –va dir, i la preocupació vibrava en la seva veu.

Ha canviat, va pensar exploradora. Abans era el noi que ho sabia tot. Ara sonava molt menys segur, però això li feia semblar més gran. Ja no era un noi fingint ser un Jedi; era un jove que començava a assimilar el món insegur i voluble dels adults en el qual vivia un Cavaller Jedi.

Whie la va mirar.

–Bé... I encara et preocupa que t'enviïn als Cossos Agrícoles?

Per a la seva pròpia sorpresa, Exploradora va descobrir que no li preocupava.

–Nah –va dir amb comoditat–. Crec que ara els Jedi hauran de carregar amb mi.

–Suposo que podrem aprendre a viure amb això –va dir Whie amb un somriure, però hi havia dolor en els seus ulls–. Saps? –va afegir al cap d'un moment de silenci–. Jo trio deixar el château Malreaux. Jo trio tornar a Coruscant. Esperava sentir-me com a casa meva, com em vaig sentir a Vjun quan vaig trepitjar el planeta. Però no és així.

Va mirar el planeta que creixia ràpidament a les pantalles.

–Em sento com si m'hagués enlairat d'ell. Ja sé que no pertanyo a Vjun, que no puc tornar-hi per molt que la meva mare vulgui que torni. No sóc el Vescomte Malreaux. Sóc jo, Whie, aprenent de Jedi. Però tampoc sento que pertanyi a Coruscant. És aquest el destí d'un Jedi? –va preguntar a Yoda–. Vagar per tot arreu sense descansar mai? Si és així, ho accepto. Vaig jurar viure per l'Orde, i no penso retractar-me, però crec..., crec que no sabia que seria tan difícil. Crec que no sabia que mai podria sentir-me com a casa.

Yoda va tornar a omplir el got d’en Whie i va sospirar.

–Mai dues vegades el mateix riu pots creuar. Cada vegada el riu corre. Cada vegada qui creua ha canviat. –Arrufà les orelles, recordant–. Molts viatges llargs he fet. I molt he esperat també a què altres dels seus propis viatges tornessin. Els Jedi a les estrelles viatgen, i esperen, i tenen esperança, amb una espelma a la finestra. Alguns tornen, alguns trencats, tan diferents que només els seus noms romanen. Alguns trien el Costat Fosc i fins a l'últim viatge es perden, aquell que tots junts hem de fer. De vegades, en els dies més negres, l'estirada d'aquest últim viatge sento. –Buidà el got de suc i va mirar a Whie–. El Costat Fosc dins teu està, això ho saps.

Whie va apartar la mirada.

–Sí.

–Però altres coses dins teu hi ha –Yoda li va donar un copet suau al pit–. La Força dins teu està. Un veritable Jedi en la Força viu. La Força toca. Li envolta, i sorgeix de dintre d'ell per tocar el que l'envolta –Yoda va somriure, i Exploradora va sentir la seva presència, càlida i lluminosa en la Força, com una llanterna encesa enmig de la cabina–. Un munt de permacret una casa no és. Ni un palau o una cabana, una nau o un llit. Allà on un Cavaller Jedi ha, també la Força està. Estiguem on estiguem, la nostra casa és.

Exploradora va alçar el got i el va xocar amb serietat contra els dels altres. Tink, ting.

–Per tornar a casa –va dir, i van beure junts.

***

Molt, molt lluny d'allà, en un planeta menor d'un insignificant planeta darrere de les línies de la Federació de Comerç, el Comte Dooku passejava per la platja d'un mar estrany, sol. Hi havia establert allà el seu nou quarter general, i en una hora tornaria al seu campament, a veure’s envoltat de consellers, androides, servents, aduladors, enginyers i oficials, tots reclamant una part del seu temps, tots presentant els seus plans i estratagemes, xuclant com abelles del nèctar del seu poder. Potser fins i tot Asajj Ventress, la seva protegida, hi fos, demanant que la convertís en la seva aprenenta. Tenia una reunió programada amb el formidable general Grievous, encara més poderós que Ventress, però molt menys interessant a l'hora de conversar en la taula. I, per descomptat, el seu Mestre podia convocar-se en qualsevol moment.

Què som?

A la superfície de la badia, l'aigua s'alçava i rodava, caient en una blanca topada contra la platja i recorrent cantant per la freda sorra.

Què creus que som, Dooku?

El mar escumejà al voltant de les seves botes i es va retirar, deixant una petxina buida a la sorra. Dooku la va agafar. Va tenir un record sobtadament intens de fer això mateix a Serenno, quan encara era un nen petit, abans que arribés el Jedi. Podia recordar l'olor de la mar, el fi llot salat gotejant de la petxina quan se la va posar a cau d'orella, i, en el seu record, una cosa meravellosa va passar, una cosa màgica que el va omplir d'alegria, només que ara no podia recordar el què.

Va sacsejar la petxina per assecar-la i se la va posar a cau d'orella. Ara era l'oïda d'un vell, no el d'aquell nen que va viure tant de temps abans. Va sentir que el cor se li accelerava com si, quina idea més absurda, com si pogués sentir alguna cosa en la petxina, una cosa terriblement important.

Però la petxina era diferent, o la mar, o alguna cosa s'havia trencat en el seu interior sense possibilitat d'arranjament. L'única cosa que sentia era el feble xiuxiueig del vent i les onades, i per sota de tot això, l’apagat ressò dels batecs del seu cor.

Al final, el que som és éssers solitaris.

Solitaris, xiuxiuejava la petxina. Solitaris, solitaris, solitaris.

Va aixafar la petxina a la mà, deixant que els fragments fossin arrossegats lluny de la platja. Llavors es va girar i va començar a caminar cap al campament.

***

La mare d’en Whie s'asseia a la gran cadira de l'estudi de l’aquesta petxina trencada que era el château Malreaux, mirant al vespre. La finestra que Dooku havia destrossat amb el seu cos no s'havia reparat, i tallants estelles de vidre apuntaven per les vores del marc, com dents en una boca udolant. El vidre li havia fet parracs el vestit de ball rosa, esquitxant-lo de sang. No li importava. El petit s'havia anat.

Quan va llegir el seu futur en el vidre trencat, es va posar a plorar. Però el temps per plorar ja havia passat. Ja no quedava res. Res a fer, excepte seure davant la finestra.

El sol es va posar. Amb l'arribada de la nit, el vent es va convertir en una rara brisa terrestre que va apartar els omnipresents núvols. El sol va tocar l'aigua, es va submergir, es va ofegar. La foscor es va arrossegar pel cel, aquest cop aclarit. Les estrelles del cel eren com resquills de gel. El seu noi estava entre elles, en algun lloc. No tornaria mai.

La foscor va caure del tot, però la dona no es va moure per posar una llum a la finestra.

Tot era fosc, i més fred encara. La petita guineu de Vjun va gemegar i va ensumar al voltant de les cames de la dona, que cada vegada estaven més rígides.

Al matí, tampoc ell s'hauria anat.

***

Llum.

Al principi gris, tocant les torres del Temple Jedi, els alts cims de la residència del Canceller. Una llum suau del mateix color que les endormiscades coloms trantorianes va cobrir els seus nius en els grans gratacels de ferrociment de Coruscant. La remor greu i constant del trànsit va començar a augmentar a mesura que els primers ciutadans corrien als seus matiners treballs en fleques, fàbriques i estacions holocomunicadores. Llavors, la vora del sol va sorgir per l’horitzó. La llum es va tornar d'un aquós to daurat pàl·lid, esquitxant les finestres. La rosada brillava en les naus aparcades, i els seus esvelts costats metàl·lics adquirien el primer to de color del dia.

Clarejava a Coruscant.

Un timbre va sonar en les profunditats del gran apartament que albergava a la senadora de Naboo, i uns moments després una de les donzelles del seguici de la Padmé va entrar corrent a la sala principal, terminant de vestir-se, per trobar la seva senyora parada davant la finestra.

–La meva senyora ha cridat?

–Posa aigua a escalfar per al te i prepara la meva roba, vols? Una cosa que pugui portar fora, però que em faci semblar meravellosa –va dir la senadora Padmé Amidala, i va riure en veu alta.

La segona donzella es va sorprendre i va somriure.

–Estarà meravellosa, la meva senyora. Puc preguntar a què es deu l'ocasió?

–Mira!

A un quilòmetre de distància, una nau es posava en les plataformes d'aterratge del Temple Jedi. Unes figuretes van baixar per la rampa, altres figuretes van córrer a rebre-les. Padmé es va girar. El somriure del seu rostre era radiant.

–Estan a casa –va dir.

FI