El (no tan) gran cop d’Hondo Ohnaka

El (no tan) gran cop d’Hondo Ohnaka

Jason Fry

Era un dia d'estiu a Florrum, el que significava que les planes cremaven, els generadors estaven sobrecarregats, i l'últim lloc on Hondo Ohnaka volia estar era una oficina desastrosa plena de bruts pirates weequay. I, a sobre, l’holoprojector es negava a funcionar per moltes vegades que el cap pirata el copegés amb el seu puny.

–Amo, li està donant al botó d'apagat –va protestar 4A-2R, intentant obrir-se pas entre l’aguerrida pell de Finn, Tegotash i Goru. Tegotash, molest, va empènyer l’androide de protocol amb ulls d'insecte contra Goru, i aquest va amenaçar al desafortunat autòmat amb un desacoblament immediat.

–Quatre-A, quant acabis de molestar als cavallers parlarem de negocis –va dir Hondo.

Un dels cops d’Hondo va impactar en l'interruptor d'encesa, i els pirates van emetre sons d'apreciació en veure el creuer brillant amb morro esmolat que ara surava en l'aire sobre l'escriptori.

–El nostre objectiu és el Mariner de Salin, que viatja de Lianna a Botajef –va dir Hondo–. Un creuer C-1 amb divuit passatgers en primera classe, gaudint de la millor hospitalitat que Excursions Salin pot oferir.

Hondo es va aixecar les ulleres i va somriure.

–Oh, quines vistes contemplaran en el fabulós Salin! Els Ràpids de Foc de Mazuma! L’Eixam de Cometes de Carpastor! I com a colofó, uns pocs afortunats visitaran les planes de Florrum i observaran de primera mà una autèntica base pirata en funcionament!

La majoria dels pirates van riure i van victorejar... només la precipitada advertència d’Hondo va evitar que Dagu Flask ho celebrés disparant la seva pistola a la llum. Però alguns dels weequays semblaven confusos.

–El viatge a Florrum vindrà després que els segrestem de la nau i els retinguem demanant un rescat –va dir Hondo, més lentament aquesta vegada.

Ara tothom victorejava; inclòs el mico-llangardaix kowakià Pilf Mukmuk, que cloquegés alegrement des del seu lloc habitual pujat a l'espatlla d’Hondo.

–Serà un plaer volar un forat en aquesta preciosa nau –va grunyir el corpulent Goru–. L’aturarem en sec i després la saquejarem a plaer!

Hondo va fer callar els crits de joia.

–Un moment, un moment... una operació com aquesta requereix subtilesa i finor. Seleccionarem als nostres convidats després d'una inspecció personal durant la travessia. Una vegada que els hàgim triat, muntarem una distracció, farem que el Mariner s'aturi, i haurem entrat i sortit abans que les forces policials del sector puguin arribar.

–Però jo volia fotre-li un forat –va rondinar Goru.

–Qui triarà els afortunats passatgers, Cap? –va preguntar Tegotash.

–Ah –va dir Hondo–. Per a aquest treball necessitarem algú sofisticat i culte, un viatger refinat que pugui barrejar-se amb els alts estrats de la societat galàctica.

Els pirates semblaven confusos.

–Ei, estic parlant de mi mateix, per descomptat –va dir Hondo–. Contempleu a Rondo Rosada, magnat d'importacions i exportacions, i col·leccionista d'art!

–Però Cap, no et caldrà suport per prendre els ostatges?

–El nostre soci en Excursions Salin ha disposat de tres buits a bord del Mariner. Turk i Piit s'uniran amb mi al creuer.

Els pirates van mirar amb enveja a Turk Fals i a Piit Pota de Fusta.

–Això sí que és pirateria d'alt nivell! –va dir en Sabo, i després va començar a riure a riallades–. Imagineu a la vella Piit vestida amb les gales d'una princesa sakiyana!

Piit va moure les seves trenes amb aire ofès.

–Puc empolainar-me molt bé. A diferència d'un llardós follet espacial com tu.

Hondo va xiular per aturar la discussió que s'acostava.

–Lamentablement, només hi ha un buit disponible en primera classe. Turk i Piit es faran passar per membres de la tripulació, i m'ajudaran (heroicament, sens dubte) des de les cobertes inferiors.

–Les cobertes inferiors? –va gemegar Turk, deixant caure els plecs de pell de la seva mandíbula.

–Les cobertes inferiors –va dir Hondo–. Servei de neteja, per ser exactes.

***

Hondo es va allisar les ratlles del seu gipó de vellut negre, va fregar el seu monocle de vidre en una mànega, i després va sortir a la coberta de passeig del Mariner de Salin. A l'exterior de les finestres de transpariacer, l'agitat caos de l'hiperespai bullia i s'arremolinava. Però a l'interior, un quartet de l'Extrem Dostony tocava un majestuós vals, mentre criats de lliurea flotaven al voltant de les tres taules, portant còctels i safates d'exquisideses.

–Senyor Rosada? –va preguntar una jove humana vestida amb la lliurea de la nau–. Els seus companys de taula ja li estan esperant, senyor. Puc portar-li alguna cosa del bar? Un Reserva corellià potser?

–Esplèndid –va dir Hondo, parpellejant somnolent. Després de trobar del seu gust la seva ben assortida suite, havia sol·licitat una pedicura (el millor per lluir les seves sabatilles de llana gaber) i després havia gaudit d'una llarga migdiada vespertina entre llençols de brillaseda–. De fet, capollet meu, que sigui doble! Estic de celebració!

–Doble, llavors –va dir la minyona amb un somriure, oferint-li una cadira a la taula central–. I aquest és el seu seient, senyor.

Hondo es va acomodar a la seva cadira i va somriure als seus companys de taula: una jove wrooniana, quasi-humana i de pell blava, i un wroonià gros i de més edat amb un abric vermelló; un gotal calb, amb barba i banyes; un siniteen amb ulls petits i brillants i un cap calb que semblava un cervell a l'aire lliure; i un bivall de pell color salmó que portava fermalls enjoiats en els seus circells oculars giratoris.

–Bona nit a tots vostès, senyores i senyors –va dir Hondo–. Sóc Rondo Rosada, de... GRAN MARE DE QUAY, M’ESTAN DEVORANT!

Hondo es va apartar d'un salt de la taula, subjectant entre les seves mans un dels seus peus enfundats en sabatilles.

–Li han llepat els dits dels peus, oi? –va preguntar el wroonià gran, amb una rialleta–. Només són Higgs i Twiggs dient hola. Sortiu d'aquí, gamberrets!

Va aixecar les estovalles i van aparèixer dos caps allargats coberts de pelatge verd, amb les seves llengües porpra penjant en l'aire.

–Papi vol als seus gossos de pantà kobarians gairebé tant com a mi –va dir la wrooniana amb un somriure afectat–. Higgsie i Twiggsie són gossos d'exhibició; un regal de noces per a mi i el meu promès.

–Valen una fortuna –va dir el pare–. Són part del dot de la meva estimada Pelf. És un matrimoni concertat, és clar; no som plebeus.

Hondo va tornar a seure, apartant del seu gipó les mans dels servents que tractaven de allisar-se’l, i els seus peus calçats amb sabatilles van buscar la seguretat entre les potes de la cadira. Va arribar el seu brandi, i durant els aperitius va conèixer als seus companys de taula. Els wroonians eren Pelf Pachoola i el seu pare Fume, de camí a Botajef per a les núpcies de la jove. El siniteen, era un empresari que dissenyava interfícies d’HoloRed, mentre que el bivall era Usk Haffa, qui orgullosament es proclamava com el major propietari de superfícies comercials a Protobranch. El gotal, Dix Tarfait, va dir amb un grunyit que era un petit home de negocis, i després va seguir mantenint un hostil silenci.

–I vostè a què es dedica, Rosada? –va preguntar Fume, fent sorollets de petons mentre donava menuts d'au a Higgs i Twiggs.

–Oh, a una mica de tot –va dir Hondo, fent senyals per demanar un altre brandi–. Importació i exportació, transport de mercaderies i, hmm, adquisició de personal. No és molt, però és suficient per donar-me un caprici com aquest ocasionalment.

–Jo no treballo –va murmurar Fume, sacsejant un gra de pols del seu llarg recer–. La fortuna del meu avi em va lliurar de tal indignitat. La sola idea em resulta humiliant.

–Parli per vostè –va grunyir Monchan sense aixecar la mirada de la seva tauleta de dades–. La meva empresa Monchantrònica, va obtenir cinc-cents milions de crèdits de benefici net en l'últim trimestre fiscal. La nostra primera emissió pública d'accions surt a la venda a la Borsa de Valors de Mileva el mes que ve. Tot gràcies a una àmplia visió i el treball dur.

–Òbviament jo no he treballat prou –va dir Haffa–. Potser vostè se senti com entre cotons, senyor Rosada, però a mi no m’impressionen els nostres allotjaments. Les cabines estan pràcticament fetes esquinçalls, els holos són del mes passat, i encara que en les ampolles posi Reserva corellià, el que ens estan servint és brandi vasarià.

–M'agrada el vasarià –va grunyir el gotal.

–Hi estic d'acord; aquest creuer és com una acampada –va grunyir Fume–. Almenys no estem perdent el do de gents.

Els seus companys de taula van riure entre dents i Hondo va mirar fixament el seu brandi mentre apareixien cambrers amb plats tapats. Va decidir no comentar els gherks en gelatina fins a estar informat de les seves deficiències.

Hondo es va adonar que el seu tovalló estava encara sobre la taula i se’l va col·locar a la falda. Semblava que hi havia massa tenidors -per la galàxia, la taula estava coberta d'ells- i va mirar dissimuladament a Pelf, esperant a veure quin estri prenia. Però ella estava xerrotejant amb el seu pare sobre arranjaments florals, mentre Haffa i Monchan discutien sobre impostos aranzelaris de la Federació de Comerç. Ningú menjava, ni mostrava cap senyal de fer-ho. L'estómac d’Hondo va rugir.

Clarament això demanava un altre brandi, fos quina fos la qualitat.

***

Al matí següent, amb la seva cabina donant voltes, Hondo es va dirigir trontollant a la banyera de la unitat sanitària, on després d'un breu debat va decidir no ofegar-se. Es va vestir amb el seu gipó de vellut verd, va buscar sense gaire entusiasme el seu monocle desaparegut, i avançà vacil·lant al Passeig Vista del Mariner, encongint-se de dolor amb cada salutació dels diversos servents, dolorosament eixordadors per al seu gust.

A l'altra banda dels finestrals, la brillantor de l’hiperespai era marejador. Es va assegurar que estava sol i va extreure la seva combinació de comunicador i localitzador. El dispositiu era tecnologia punta, dissenyat per enviar un senyal encriptat a Goru i a les naus que els seguien.

Goru va respondre immediatament, i a un volum deplorable.

–Més alt... pot ser que a Coruscant no t'hagin escoltat –va dir Hondo–. Aturarem la nau demà a la nit... després de sopar, és clar. Estan les mines de massa llestes per al desplegament?

–Sí, Cap –va dir Goru, amb veu més baixa aquesta vegada–. Trauran la nau fora de l’hiperespai. Però estem tenint problemes per trobar uniformes mèdics adequats.

Hondo va sospirar.

–Uniformes? Per què necessiteu uniformes? Una vegada que estigueu dins de la nau podreu comportar-vos com pirates! Pinta una de les llançadores d'atac amb els colors d'una nau de resposta per a emergències i memoritza el guió que et vaig donar. Ja saps, el que parlava de la quarantena a Phindar. Goru? M'estàs escoltant?

–Podríem limitar-nos a obrir un forat a la nau –va dir Goru amb aire llastimós.

Hondo va sospirar i es va recolzar contra el finestral, pensant en descansar la vista un moment. Llavors alguna cosa li va colpejar al pit, fent que trontollés cap enrere creuant-se en el camí d'una llevadora ruebeqni de carns exuberants, que va clacar espantada.

–HIGGSIE! HIGGSIE DOLENT!

–Per l'aixada d'Am-Shak! Què dimonis és això? –va exclamar Hondo, mentre el gos de pantà kobarià tornava a saltar sobre ell, amb la corretja penjant inútil per darrera. El comunicador d’Hondo va sortir acomiadat de la seva mà i Higgs el va atrapar en l'aire mentre Hondo queia sobre la seva esquena.

–Higgsie! Seu ara mateix! –va ordenar la Pelf.

Higgs va bordar i va seure obedientment sobre les seves potes posteriors, mentre Twiggs començava a donar grans llepades a la cara d’Hondo.

–Twiggie! Seu! –va dir la Pelf de nou–. Els petits s'alegren de veure-li, senyor Rosada! I jo també! Va estar tan divertit ahir a la nit! Tota l'estona pessigant-me les galtes i dient que estava preciosa!

Hondo es va aixecar agitat, oferint una mirada assassina a Higgs, el devorador de comunicadors.

–Bé, és que ho és vostè, el meu petit pastisset blau.

Pelf va deixar anar una rialleta nerviosa i va recriminar a Hondo movent el dit índex.

–Va dir que volia segrestar-me i mantenir-me captiva per demanar un rescat! No crec que al meu promès li agradés molt això, senyor Rosada!

–Ah –va dir Hondo–. He. No hauria de fer cas a les converses de sobretaula; se li poden pujar al seu preciós cap ceruli.

–En les postres va anunciar que adorava a tota la taula i que planejava segrestar-nos a tots! –va dir la Pelf–. Això va ser abans que decidís que era hora de parlar amb la banda.

–Parlar amb la banda? –va preguntar Hondo.

–Oh, sí! Va proclamar que si havia de suportar un altre avorrit minuet, s'apoderaria del timó i ens portaria directament al sol més proper. Després va llançar una pila de xips de crèdit a la banda i els va ordenar que no toquessin altra cosa que scrack i smazzo. Mai va dir que sabés ballar, senyor Rosada!

–Solien dir-me que no era gaire dolent bellugant l'esquelet –va dir Hondo, apropant-se amb aire casual a Higgs per donar-li un temptatiu cop a les costelles.

–Ja li dic! Va ser tot un espectacle... bé, almenys fins que va catapultar a la Dama Malitikis contra el carret de les postres. Però el cirurgià diu que la seva espatlla quedarà com nova.

Higgs, cansat de rebre cops d’Hondo, va grunyir.

–Tranquil, senyor Rosada... Higgsie no és un tambor! –va dir la Pelf–. Bé, he de triar els aperitius de la festa. El veig en el menjar!

***

Hondo va arribar quan el menjar estava finalitzant, amb el seu eixordador mal de cap reduït a un apagat batec gràcies a una migdiada de mig matí i a una garrafa de caf. El saló de banquets va quedar en silenci quan ell va entrar, i el quartet va perdre el compàs. Després la xerrameca va començar de nou i els músics van passar a interpretar un càlid vals. Sorrut, Hondo va avançar silenciós al seu seient. Els Pachoolas estaven discutint sobre les invitacions, mentre Higgs i Twiggs roncaven satisfets al passadís.

–Ah, senyor Rosada –va dir Monchan amb un somriure que Hondo va trobar lleugerament burleta–. Usk i jo estàvem parlant de problemes amb els sindicats. Sens dubte un home de negocis educat com vostè ha de tenir un interessant punt de vista sobre la relació amb els seus empleats.

Hondo va decidir dues coses en aquell mateix instant: No estava d'humor perquè es burlessin d'ell, i anava a doblar el rescat demanat per Monchan i Haffa.

–Aconsegueixi un gundark –Va grunyir–. El millor és una matriarca establerta; com en totes les cultures, són les pitjors. Agafeu l'esvalotador amb menys talent i llanci’l a la fossa amb ella mentre tots els altres miren. Després que li hagi arrencat els braços, les queixes cessaran per art de màgia.

–Parla metafòricament, és clar –va dir Dix Tarfait.

–Metàfores, bah... Sóc un home d'acció! –va dir Hondo, deixant caure el puny sobre la taula i fent saltar l'excés de tenidors.

L’esquerp gotal va somriure, mostrant les seves dents grogues i planes.

–Distribueixo licors i altres begudes alcohòliques... el meu territori comprèn cinc sectors. Un gundark resultaria útil en les visites comercials.

L'hostessa va aparèixer al costat d’Hondo.

–Senyor Rosada! Quin viatge tan atrafegat ha tingut fins ara, senyor!

–Atrafegat? Ha! Només intento fer les coses interessants.

–Hem preparat una sorpresa; una exposició hologràfica de pintures saffa després de les postres. No sigui tímid, senyor Rosada! En el seu formulari d'inscripció va dir que era un expert en pintures saffa!

Un cambrer va ensopegar amb un dels gossos de pantà, llançant un tureen pels aires.

Monchan va mirar fixament a Hondo.

–Pintures saffa? De debò? No sembla aquesta classe de persones, senyor Rosada.

–Ei, odio presumir. La humilitat és una virtut; això és el que em va ensenyar la meva mare.

–Estic segur –va dir Monchan. Va xiuxiuejar alguna cosa a Haffa, que va somriure maliciosament.

Tres assistents van introduir terminals flotants que mostraven quadres brillants, tots ells amb línies i remolins entrellaçats i colors que van fer que a Hondo li fes mal encara més el cap.

–Ooh, que bonic –va dir la Pelf, fent una ullada als quadres.

Hondo va maleir la raó que havia portat les pintures saffa al seu cervell quan s'enfrontava als espais buits del qüestionari. Però la xerrameca sobre art li va recordar a un enutjós filòsof nouanès que Sabo havia segrestat en un transport de línia.

–Se li ha menjat la llengua el gos de pantà, senyor Rosada? –va preguntar Monchan–. Si us plau, il·lumini’ns sobre el que estem observant.

Sabo havia semblat perplex quan Hondo li va explicar que la sofisticació en parlar no implicava que una persona tingués tan sols dos crèdits que tirar-se a la butxaca, i la xerrameca del filòsof havia resultat ser tan molesta que realment va acabar al pou del gundark. Però com es deia? Hondo no podia recordar-ho.

–Senyor Rosada? –va insistir Monchan–. Li he preguntat si reconeix l'època d'aquesta pintura saffa.

Hondo va decidir triplicar el rescat d’en Monchan.

–La seva pregunta, senyor Monchan, revela la diferència entre mirar a l'art i entendre’l–va dir Hondo, aclarint-se la gola–. De quina època és? Amb quins mitjans està fet? Aquestes petites i avorrides dades no són coneixement, ni saviesa! Només són soroll! I això és el contrari al gaudi! Pelf, miri aquest quadre. Digui’m el que veu, el meu adorable pastisset blau.

–Hmm, és vermell? Vermell i verd i ondulat! És un Deek-paneek que surt a nedar?

–Ha! Aquí ho té, Monchan. Això és sensibilitat artística; no la seva recerca carronyera de dades. Em va demanar que li descrivís les pintures saffa, i no puc... perquè ningú pot! Però em temo que les pintures saffa han fet un gran treball descrivint-li a vostè.

Monchan va mirar a Hondo i parpellejà, i el pirata va creuar els braços i es va recolzar en el seu seient, somrient.

Aleshores la Pelf va començar a cridar, amb el braç estès i un gest horroritzat a la cara.

–Què és això? -grallà, assenyalant a una dona a l'altra banda de la sala amb un complex vestit taronja que a Hondo li va recordar una flor carnívora nocturna de Forlonis Menor.

–Vaja, senyoreta Pachoola, aquesta és l'aprenenta de rebosteria del Mariner –va dir l’hostessa–. Simplement està portant el nou carret de les postres.

–PAPI! –va protestar la Pelf–. EL SEU VESTIT! ÉS EL MATEIX VESTIT DE LES DAMES D'HONOR!

La màniga de l'abric vermelló d’en Fume va quedar instantàniament amarat de llàgrimes. Va xiuxiuejar alguna cosa per consolar la seva filla.

–NO, RES ANIRÀ BÉ! UNA REBOSTERA EN UN CREUER DE TERCERA PORTA EL MATEIX VESTIT QUE LES MEVES DAMES D'HONOR!

–Aprenenta de rebostera –va dir Hondo servicialment, fent un gest per demanar un brandi.

–FES QUE PARI, PAPI! FES QUE SE’N VAGI PER SEMPRE!

Higgs i Twiggs es van despertar i van començar a udolar. Hondo es va tapar una oïda amb un dit i es va inclinar sobre la taula cap a Dix Tarfait.

–Distribuïdor de licors, eh?

***

Amb la Pelf encara sumida en la seva aflicció, Hondo es va oferir voluntari per dur a Higgs i Twiggs a donar el seu passeig vespertí habitual pel Passeig Vista. Els gossos de pantà alternaven entre ensumar coses i saltar sobre Hondo, que es defensava d'ells amb imprecacions en huttès mentre esperava que arribés el sobrecàrrec.

Hondo va decidir no segrestar la Pelf; només pensar-hi cridant en una cel·la de Florrum feia que tornés a fer-li mal de cap. Però Tarfait seria un bon substitut. Un distribuïdor de licors, un aristòcrata wroonià, un magnat de l’HoloRed i un important terratinent... si, aquests quatre servirien perfectament. Si tan sols aquest idiota del sobrecàrrec mogués el cul i...

–Senyor Rosada? –va preguntar un jove humà amb ulleres i la lliurea del Mariner–. Tinc entès que la seva companyia animal necessita un emètic.

–Urgentment –va dir Hondo, prenent el vial i passant-li un crèdit al sobrecàrrec–. Sempre menjant coses que no deuen! Higgs, pillastre... no et vaig dir que la panxeta et ficaria en embolics?

No estava segur de com convèncer a un gos de pantà kobarià perquè es prengués la medicina, però les dues bèsties van veure el vial i van començar a bordar ansiosament. Hondo va tractar de recordar quin era Higgs i quin era Twiggs, i finalment es va rendir deixant caure els braços.

–Que potser sóc veterinari? –va preguntar, obrint el vial i buidant-lo a terra.

Higgs i Twiggs van llepar l’emètic, després remenaren les seves cues i relleparen les restes. Res va passar durant prop d'un minut, però llavors els dos gossos de pantà van deixar de bellugar les seves cues, mostrant un aspecte més perplex del que era habitual. Un moment després, Hondo s'havia apartat tant com li permetien les corretges, mentre els altres passatgers fugien del Passeig Vista com si una banda d’esclavistes de Merson acabés de travessar els finestrals.

Hondo va obrir un dels seus ulls plorosos prou per veure el seu comunicador brillant enmig de la massa regurgitada per Higgs i Twiggs, que inclinaven avergonyits els seus caps. Va donar un pas endavant, agitant una mà davant seu, i després va començar a sentir arcades.

–Què us dóna de menjar aquesta gent? –va dir Hondo entre panteixos–. Garró de mynock marinat en lubricant per a lliscants?

Estava clar: Fume i els seus valuosos gossos de pantà també anaven a quedar-se enrere. Els fluids digestius de Higgs i Twiggs podrien deixar inhabitable mig Florrum.

Hondo va veure el sobrecàrrec d'aspecte horroritzat a l'altra banda del Passeig Vista, planejant la seva retirada.

–No es quedi aquí com un nerf encantat! –va exclamar, fent petar els dits–. Truqui al servei de neteja!

***

–Ha escoltat això? –va preguntar Tarfait–. Hem sortit de l'hiperespai.

–Estic segur que és pura rutina –va dir Hondo amb un badall.

Gairebé lamentava que el seu temps amb els companys de taula estigués a punt d'acabar. Hi havia passat el tercer dia sense preocupar-se per les forquilles, sense permetre que les rebequeries de la Pelf alteressin els seus nervis, sense disseccionar cada pregunta de Monchan a la recerca d'insults ocults. En lloc d'això, havia passejat pel Passeig Vista, havia fet unes migdiades, havia explicat històries de Porla el Hutt, havia sopat i havia demanat moltes vegades que li omplissin la copa amb brandi vasarià, el qual havia resultat ser bastant del seu gust.

I ara tot estava acabant, va pensar, comprovant el seu cronòmetre.

Hmm. De fet, ja havia d'haver començat a acabar.

Hondo es va disculpar i es va escapolir a la unitat sanitària, on un assistent amb la lliurea del Mariner i aspecte ombrívol estava en el seu lloc al costat del lavabo.

–És que ja no existeix el concepte de privadesa? –va preguntar Hondo–. Fora!

–És la meva feina –va protestar l'assistent.

–Observa el miracle dels polzes oposables! Això vol dir que sóc capaç de rentar les meves pròpies mans i prendre jo mateix un mentolat cardellià del cistellet!

Un xip de crèdit va volar per l'aire i va apressar la partida de l'assistent, i Hondo va treure el seu comunicador... que encara conservava una desagradable oloreta a estómac de gos de pantà.

–Goru? Per què esteu trigant tant?

–Les mines s'han activat segons el planejat, Cap –va dir Goru–. Però el capità no ens deixa pujar a bord. Crec que no ens creu.

–Si hi ha alguna cosa que no m'agrada, és un escèptic. Has seguit el guió?

–Bé... Es van perdre algunes pàgines, així que Gwarm i jo vam improvisar.

–Què us he dit sobre improvisar?

Goru semblava alarmat.

–Cap! S'acosten les forces del sector!

Hondo va sospirar.

–M’emportaré als presoners en una càpsula d'escapament.

–Però la distracció...

–Oh, vola un forat a la nau.

***

Quan el Mariner es va estremir, Hondo estava preparat.

–Si això no és un míssil d'impacte, jo sóc un cadell de bantha –va dir, acabant el seu brandi–. Seguiu-me tots. Ràpid i en silenci; no volem que s'estengui el pànic.

Tarfait es va posar dempeus. La Pelf va panteixar i es va emportar una mà a la boca. Monchan i Haffa van intercanviar una mirada de preocupació.

–No hi ha res a témer, senyors; que tothom mantingui la calma mentre investigo –va dir a la resta de passatgers de primera classe, i després va baixar la veu–. Adreceu-vos a les càpsules d'escapament de l'escala d'estribord.

Per enuig d’Hondo, Pelf es va agafar al seu braç, amb els ulls oberts de terror. Sentint la seva angoixa, Higgs i Twiggs van començar a udolar.

Hondo va prémer el botó d'obertura de l'escotilla de la càpsula d'escapament. En la distància, va escoltar crits i soroll de passos.

–Senyor Tarfait, que em segueixi a la llibertat! –va dir, agafant l'estupefacte gotal i llançant-lo a l’interior de la càpsula–. Monchan! Haffa! Apressin-se!

–Ejectar-nos en una zona de combat? –va preguntar Monchan–. Està vostè boig? Jo vaig a la sala segura de la Intersecció Besh.

–I jo –va dir Haffa.

–No hi ha temps per discutir! –va dir Hondo.

–Hi estic d'acord –va dir Monchan–. A reveure, Rosada.

–Vostè té raó; porti a la senyoreta Pachoola amb vostè –va dir Hondo.

–Aquesta llunàtica cridanera? –va dir Monchan per sobre de la seva espatlla–. És problema seu.

–Vull sortir d'aquesta nau! –gemegava la Pelf–. Les dones i els nens primer!

–Pelf, el meu tresor de safir... –va començar a dir Hondo, però Pelf ja s'havia llançat a l'interior de la càpsula.

Higgs i Twiggs van començar a bordar. Donant-se la volta, Hondo va veure a Turk i Piit fent avançar a empentes als passatgers, amb les pistoles alçades. Abans que Hondo pogués avisar-los, van esquivar a Monchan i Haffa.

–No! Atureu aquests dos! –va exclamar Hondo.

–No hi ha temps, Cap! –va respondre Turk–. El capità ha repartit armes! I la Patrulla del Sector acaba de sortir de l’hiperespai. Correm!

Turk i Piit van passar al costat d'ell i van entrar en l'ara abarrotada càpsula d'escapament. Sorrut, Hondo els va seguir. Fume, amb ulls salvatges, va romandre al passadís amb Higgs i Twiggs.

–Pelf! –va exclamar Hondo–. Queda't amb el teu pare!

–No! PAPI! NO EM DEIXIS!

–Deixeu-me sortir! –es va queixar Tarfait.

–Turk! –va cridar Hondo–. Prem el botó d'ejecció!

Un Fume frenètic es va obrir pas cap a l'interior de la càpsula. Hondo el va tractar d'empènyer de nou cap al passadís, només per aconseguir que Higgs i Twiggs li tiressin a terra i li impedissin aixecar-se, començant a llepar-li la cara.

–Turk, prem el botó d'ejecció –va dir Hondo amb un sospir, activant el comunicador.

La càpsula va sortir acomiadada del Mariner de Salin, i després va començar a donar tombs.

–Ho hem aconseguit! –va exclamar la Pelf amb un grinyol estrident–. Espero que Higgsie i Twiggsie no es maregin!

–Oh, no –va dir Hondo.

***

Hondo i Turk observaven com el vaixell de càrrega desapareixia en el cel sobre Florrum. El capità que havia lliurat el brandi vasarià havia protestat poderosament quan se li va ordenar que s’emportés a Fume, Pelf i dos gossos de pantà a més d’en Tarfait, però una impressionant quantitat d'armes apuntant en la seva direcció havien detingut les seves queixes.

-Quants crèdits hem pagat i quant de temps hem perdut a canvi de vuit caixes de grog? –va preguntar Turk amb disgust.

–Bath... Les matemàtiques són per a escolars i comptables, no per aguerrits pirates com nosaltres –va dir Hondo.

–El nuvi de la noia va dir que podíem quedar-nos-la. El vell va dir que preferiria morir abans de pagar-nos. Els gossos de pantà menjaven deu quilos de menjar al dia. I el gotal va mentir sobre que tenia diners.

–Ei, era prou ric com per aconseguir-nos vuit caixes de grog –va dir Hondo–. I a més vam poder aconseguir que el senyor Pachoola que ens deixés aquest excel·lent abric.

–M’oblidava de les teves luxoses robes –esbufegà Turk–. Suposo que llavors és un triomf, després de tot.

–La diferència entre tu i jo, Turk, és que jo sóc un incansable optimista –va dir Hondo–. Avui, Florrum... i aquest abric, i aquest grog. Demà, les estrelles!

–Ets un optimista perquè no has hagut de treballar en el servei de neteja. Ni netejar vòmit de gos de pantà.

–Tracta de no viure en el passat, Turk –va dir Hondo–. No és bo per a l'ànim.

FI