Yoda: Trobada fosca (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

El Comte Dooku va apartar la cadira de la taula del menjador en el château Malreaux, xipollejant en el vi vessat que gotejava de la seva vora. La mig boja Whirry es va abalançar cap al saló menjador, com si esperés que es vessés el vi, ajustant-se l'estola de cues de guineu al voltant de les gastades muscleres del brut vestit de ball rosa.

–Puc netejar això per vostè, senyoria? Puc? Puc?

Dooku va sospirar. La raó, i ell era un home raonable, li deia que ell havia vessat el vi. Estava distret meditant en els progressos de la guerra. Les coses anaven tan bé en la Vora Exterior que la premsa de la República insistia que s'enviessin més tropes allà "abans de perdre per sempre tota la Vora a mans de la Confederació". La veritat era que a Dooku li semblava que de vegades els plans de Darth Sidious resultaven innecessàriament complexos. Començava a semblar que Dooku podia limitar-se a guanyar, a arribar a Coruscant amb els seus androides de combat i reclamar la República allà mateix.

No és que qüestionés el poder de Darth Sidious, o el fosc secret que controlava. Però cada un acaba utilitzant els seus propis recursos. Si es dóna un problema a un soldat, s'obté una solució militar; amb el mateix problema, obtindràs diplomàcia d'un diplomàtic i roba d'un sastre. Darth Sidious tenia ment d’intrigant, així que dipositava la seva fe en intrigues.

Dooku es va controlar. El pensament era injust. Diguem més aviat que Darth Sidious era l'únic ésser de la galàxia que coneixia més íntimament els brots foscos que florien al cor de totes les criatures. Era un expert en la desintegració personal, en com un pot arribar a trair-se. No era d'estranyar, doncs, que fins i tot un xoc d'imperis es presentés davant dels Sith com una simple batalla psicològica que havia de guanyar-se o perdre al nivell de la fortalesa o debilitat interior de cada ésser. El mateix Dooku –encara que psicològicament estable, tant de forma natural com per mediació del seu entrenament Jedi primer i després gràcies a la saviesa dels Sith– havia nascut també en la riquesa i el poder, i havia dirigit durant anys grans grups de partidaris, tant exèrcits com corporacions. Li semblava que la naturalesa interna d'un ésser, per noble o vil que pogués ser, tenia el mateix aspecte en ser aixafada per les rodes d'un tanc. Quan es tenen forces suficients, no hi ha necessitat d'intrigues.

–Uh..., Oh –va dir Whirry. S'havia ajupit per netejar amb un drap vell el vi vessat. Les estrelles no voldrien que corregués el risc de tacar de vi els tovallons de tela dels Malreaux, però la seva mà s'havia detingut en ple aire, sobre la taca de borgonya de la taula–. Tens problemes.

–Whirry –va començar a dir Dooku amb severitat–. Ja t'he dit abans que no m'agrada...

Es va sentir un carilló a la consola de comunicacions. Fent una mirada, el Comte va veure qui trucava i va interrompre la frase.

–L’agafaré en el meu estudi.

Darth Sidious no va parlar durant una bona estona, limitant-se a reenviar la notícia a l’holoconsola de Dooku: Un somrient Palleus Chuff, magolat però moderadament triomfant; llargues panoràmiques de l'interior de l’espaiport de Phindar; reporters assenyalant excitats els dards clavats i les cremades de plasma; forats apedaçats amb rapidesa en sòl i parets; primers plans del Mestre Yoda, "un altre brillant triomf en la seva llegendària carrera"; gravacions de seguretat dels androides assassins de la Federació de Comerç atacant descontrolats; dos Cavallers Jedi combatent valentament per salvar civils abans de ser assassinats; Asajj Ventress, és clar; un plànol de les càmeres exteriors de l'estació espacial amb el Darrera Oportunitat donant pesats tombs per l'espai, accelerant i donant un salt hiperespacial a un segur final; una nau d'alta tecnologia construïda amb càrrec a Dooku, la tercera que ella perdia, si es comptava la nau que Ànakin i Kenobi li havien robat...

Dooku desitjava que Darth Sidious parlés.

Era culpa de Ventress. La dona era impossible. Tenia talent, sí, però, la veritat, un batalló d'androides s'havia d'utilitzar en qüestions més pràctiques. I, en aquest pas, en empreses més barates. Hauria d’acabar amb ella.

La despietada figura encaputxada titil·là a l’holoconsola com un fantasma.

–No era conscient d'això. Gràcies per mostrar-m’ho. No cal que digui que Ventress actuava per iniciativa pròpia. –L’arrogància, fins i tot podria dir-se condescendència, amb la qual havia estat pensant en el seu Mestre uns minuts abans el va abandonar ara com la sang en vessar-se per una vena oberta–. Això no obstant, el més important no ha variat: Yoda em ve a veure aquí, i aquí acabaré amb ell, d'una vegada per totes.

–Això espero.

Darth Sidious va somriure. Un cop, al principi de la seva carrera Jedi, Dooku va arribar a un planeta distant massa tard per aturar una massacre. Una gran sala de fusta i herba, l'interior ple d'enemics tribals, l'exterior mullat de querosè al qual es llançava un llumí... Les flames, ballant, van ser com el somriure del seu Mestre.

–Per descomptat, Comte, deixo a les teves mans matar a Ventress com consideres adequat, però vols saber el que jo faig quan els meus servidors mostren massa... iniciativa?

Dooku va sorprendre al seu dit tocant, només tocant, el botó vermell del seu escriptori.

–Mestre?

–Els aixafo –va dir Darth Sidious.

***

Sala del Consell Jedi, Coruscant.

–Mestre Windu!

–Canceller.

–Gran alegria m'han produït les bones notícies del dia! Allà on més es necessita ajuda i menys s'espera, el Mestre Yoda apareix per salvar la situació. Ha estat un meravellós pujada per a la moral: un dia se li dóna per mort, i l'altre reapareix a l'altre extrem de la galàxia amb una victòria gloriosa! Aquell qui va dir que el públic havia perdut la fe en els Jedi s’ha d'estar menjant ara mateix les seves paraules.

–Ho vam intentar, Canceller.

Una pausa.

–Està molt seriós.

–Hem perdut dos Cavallers Jedi, senyor, amics als quals conec des de la meva infància en el Temple, i agents d'excepcional vàlua. El Mestre Yoda viatja ara pel cor del territori enemic, sense tapadora, acompanyat per dos aprenents que són poc més que nens.

–Ah. Sí, ja ho veig. El polític està impressionat amb una victòria al camp de batalla de les relacions públiques; si bé no tant el comandant militar. Però m'havia anticipat a vostè en això, almenys en certa manera. Li asseguro, Mestre Windu, que, precisament pels motius que ha descrit, no estic còmode amb la situació de Yoda. Em quedaria més tranquil si pogués reemplaçar als caiguts amb un altre destacament. No sabria dir-li exactament amb qui... Bé, per què no amb Obi-Wan? No va dir vostè en el seu últim informe que la seva última missió ja havia conclòs? Obi-Wan i el jove Skywalker. Em sentiria més còmode sabent que van rumb a Vjun. Tinc una gran opinió del Mestre Yoda, però és ja molt ancià i pot ser que no sigui com una vegada va ser. La idea que s'enfronti sol al Comte Dooku, en la fortalesa del Comte... fa que se’m geli la sang a les venes. Sí, Obi-Wan i Skywalker estaria bé.

–És això una ordre, Canceller?

–Considerem-ho una petició, Mestre Windu. Una petició de cor.

***

–Aquesta transmissió s'ha demorat molt –va dir Dooku, un holofantasma de vint centímetres d'alt, en brillant malva, a la coberta de transmissió de la goleta que Asajj havia robat en els hangars de l'espaiport de Phindar.

–He estat una mica ocupada, Comte. –Asajj va intentar arreglar els controls de color de la consola, preguntant-se si el sistema era defectuós o si només estava configurat específicament per a algun alienígena amb peculiaritats òptiques que feien que el malva semblés natural. I tampoc tenia pressa per mirar a Dooku als ulls–. Vaig haver de calcular un parell de salts d'hipervelocitat per treure’m de sobre als serveis de seguretat phindians.

–Has perdut el Darrera Oportunitat.

–Sí. Davant Yoda.

–No, sembla ser que davant un actor.

–Com?!

–Potser jo disposi d'informació més recent –va dir Dooku. La seva veu era molt calmada. Molt considerada.

Asajj va saber que tenia problemes.

–L’actor estava fent-se passar per Yoda. El vaig agafar a Ithor.

–Ens hauria estalviat temps i problemes deixar-lo entre les ruïnes de la seva nau, no creus?

Ventress tenia les mans enganxoses. Hauria preferit mil vegades que li copegés, a sentir aquesta veu freda, quirúrgica, distant. Una baralla hauria estat una escaramussa entre aliats, entre col·legues. Això era més aviat una dissecció.

–Si l’hagués deixat entre les restes, haurien pogut identificar-lo i saber que no era Yoda. Podria haver-lo expulsat per l'escotilla en alguna altra part, però...

–Però què?

Ella va arronsar les espatlles.

–Escullo als meus amics i enemics. Matar a l'atzar, sense altre motiu que el despit em sembla de febles. De poca disciplina.

–I si jo t'hagués demanat que el matessis?

–Llavors ho hauria fet, és clar.

–Què passaria llavors amb els teus escrúpols?

–La meva lleialtat per tu és més forta que ells.

–Però jo no et vaig demanar que el matessis, oi?

–És que vas arribar a saber que estava a bord de la meva nau? –va dir Ventress, donant-se compte res més dir aquestes paraules del parany en què s'havia ficat–. No, no ho sabies. Perquè no et vaig donar oportunitat de saber-ho. No t'ho vaig dir. Encara que igual ho hauria d'haver fet. –Quadrà les espatlles–. Acceptaré aquesta responsabilitat. Actuava per iniciativa pròpia.

Una emoció difícil d'identificar va sorgir a la cara malva en sentir la paraula "iniciativa".

–Principis, escrúpols, són coses de joves. A mesura que un envelleix –va dir el Comte–, es torna més pràctic. No m'importen gran cosa els conceptes teòrics del que està bé o malament. M’importen l'oportunitat, l'efecte, la precisió. Si tinc un presoner, o més aviat un aliat –la va mirar a poc a poc– que em costa molt car en recursos o introdueix massa incerteses en l'esquema de les coses, elimino aquesta persona, m'entens?

Asajj va empassar saliva.

–Crec –va continuar el Comte amb to tranquil– que faries bé en convèncer-me que suposes un guany net per a la meva eficiència, Asajj. Has perdut dues de les meves naus, una davant Obi-Wan i una altra davant un actor de segona fila dels teatres de Coruscant. Sense consultar-me, has intervingut en una cadena d'esdeveniments que vaig posar en marxa per fer que Yoda vingués als meus calabossos per la seva pròpia voluntat. I en comptes d'estar contemplant ara el seu cap, he de presenciar un augment en la popularitat dels Jedi i una pujada de la moral de la República que fa dos dies estava a punt d'esfondrar-se. En aquest moment resultes una aliada molt cara, Asajj. Ara mateix m'estàs costant molt més del que vals.

La freda cremada de les seves paraules la va colpejar com un raig de nitrogen líquid. No estava només furiós. Si ella no feia alguna cosa en aquest mateix moment, ell hauria de matar-la. Ni tan sols es va molestar a pensar d’escapar. Si Dooku volia matar-la, la mataria. No li havia ensenyat tota la saviesa Sith que posseïa, però fins a la feble connexió que els unia la feia terriblement vulnerable a les seves arts. A més d'això, bé podia ser l'ésser més poderós de la galàxia, i disposava de recursos gairebé il·limitats a la seva disposició. Una quantitat de diners que amb prou feines es notaria en els comptes de Dooku n'hi hauria prou per mantenir-la fugint d'assassins contractats per la resta de la seva breu i miserable vida, amagant-se en selves i vivint a força de rates womp, o sotmetent-se a una sèrie d'injeccions xop que li mutilessin els trets en una feble i desesperada possibilitat de disfressar-se.

No. Asajj sabia amb totes les fibres del seu ésser que fugir, amagar-se, defensar-se, no era l'estratègia més apropiada. En tots els enfrontaments cal prendre la iniciativa. En tots els enfrontaments la clau rau en atacar.

–Mata al teu Mestre –va dir.

Dooku va pestanyejar.

–Què?

Bé, almenys no s'ho esperava, va pensar Asajj amb un somriure salvatge. Hi havia fet la seva aposta, i ja no li quedava més que recolzar-la.

–Mata ara al teu Mestre, amb la meva ajuda. Ara, mentre pots. –Notà cert gest a la cara del Comte–. Tard o d'hora, l'aprenent Sith intenta enderrocar al seu Mestre. Jo ho sé. Tu ho saps. Ell ho sap. Aquest és el teu moment. Ets un agent independent en un planeta fortalesa. Tens exèrcits sota el teu comandament. Tens a la teva disposició la riquesa de mons sencers. Aquest és el teu moment.

–Admiro l'estil inesperat del teu atac –va murmurar Dooku–. Ja t'he esmentat més d'una vegada els beneficis de l'edat, però també té els seus inconvenients. Un s'acostuma a una forma d'actuar. Però tu... Tu segueixes sorprenent-me. Segueixes sent inesperada.

–Com creus que marxa aquesta guerra? –va dir Ventress, aprofitant el seu petit moment d’avantatge–. Què passarà si guanyes? Tornaràs triomfant a Coruscant? T'asseuràs a la dreta del gran home quan acabi la lluita? No ho crec. Com podria deixar-te viure...? Ets Dooku, general conqueridor. Dooku el ric. Dooku el savi. Hauràs d’aguantar massa a la llum del seu sol, Comte.

–Estàs faronejant amb coses que no coneixes, Asajj. És un esforç valent, però inútil.

El seu intent de formar un somriure condescendent no la va convèncer.

–Ell et farà servir. Et posarà a primera línia de combat sempre que pugui. Llançarà a Yoda contra tu, i als seus aduladors: Kenobi, Windu, Skywalker.

–Una gran habilitat comporta una gran responsabilitat, Ventress. Una cosa que, clarament, no és el teu fort.

–D'acord, d'acord, encaixa això –va dir amb impaciència–. Ara mateix m'estàs concedint temps només perquè tinc raó. Fes-te una pregunta, fes-te-la des del Costat Fosc i amb la mirada clara, Comte. Ara mateix el teu Mestre et fa servir perquè es veu envoltat de perills. Què passarà quan tu siguis l'home més perillós que quedi a peu dret?

Pel canal de comunicacions no va arribar més so a part del xiuxiueig estàtic de les estrelles, cremant i cremant.

–Si et dic que et matis, ho faries? –va preguntar Dooku.

–No.

–I si et dic que tornis aquí, a Vjun?

–Aniria.

–Tindries por?

–Estaria aterrida.

A fora, en les profunditats de l'espai, podia retardar-lo. Fugir. Però pel que fa que posés el peu al château Malreaux, quant es col·loqués en l'àrea de poder de Dooku, no podria sortir viva d’allà, tret que ell ho desitgés.

–Però, vindries?

–Si tu ho ordenes.

Dooku la va mirar.

–Ho ordeno.

S'ha acabat el faró.

–Faràs que em matin o escoltaràs el que he de dir-te?

–Això no és assumpte teu.

–Ell et farà servir, Comte. Et traurà la sang i et llançarà a un costat. Buscarà a algú més jove, més feble, més fàcil d'influir.

–Algú com tu?

–Tant de bo. No, quan tu no estiguis, a mi m’escombrarà amb tu –va dir amb to taciturn–. Per a ell només sóc una de les teves criatures. Potser inclús també per a tu. Per si no ho havies notat, la lleialtat sol ser més forta quan discorre cap amunt que cap avall.

–Això sol ser cert –va admetre el Comte–. El Mestre Yoda pot ser l'excepció. Crec que la seva lleialtat envers els seus estudiants és molt més profunda que la que ells senten cap a ell.

–Admirable –va dir Ventress, tallant–. Però això no ens serveix de res a cap dels dos, no creus?

Asajj Ventress va romandre una estona llarga asseguda davant l'ordinador de navegació de la nau robada, pensant què fer i maleint-se contínuament en veu baixa. Per fi, va teclejar les coordenades de Vjun. Al final, el seu estil no era fugir i amagar-se. Les seves possibilitats de convèncer al Comte que havien de treballar junts serien molt millors quan el veiés cara a cara. A ell li agradava el seu foc i la seva passió i, encara que mai perdia el seu ferri autocontrol, sabia que la considerava maca, i això tampoc podia perjudicar-la.

I si les coses sortien malament..., més li valia que la matés amb rapidesa, en persona, amb les fulles desembeinades, a viure ocultant-se en la misèria per la resta dels seus dies, sentint que cada raig de sol que li acariciava l’esquena era la mota traçadora d'un franctirador.

Un cop dit tot això, forçar als seus dits a teclejar les coordenades de Vjun va ser com ficar-los deliberadament en foc, i estava d'un humor bastant negre quan la consola de comunicacions refilà. Va ignorar el senyal. Al capdavall, no era la seva nau. Però la crida va seguir repetint-se, una vegada i una altra, fins que va veure, irritada, que el codi de crida era el de l'androide Lacai Tac-Spec, el que li havia proporcionat el parador de Yoda.

Oh, fantàstic.

–Què vols?

–Crec que ho saps –va dir la veu calmada de l'altre extrem–. Vull la resta dels meus diners. Vam acordar un preu concret, i ara descobreixo que només un terç d'aquesta quantitat s'ha ingressat al meu compte.

–No vaig aconseguir l'objectiu.

–La meva informació era precisa i correcta, i és pel que tu vas pagar. La teva incapacitat per realitzar la teva missió no és motiu per penalitzar-me a mi.

–Ja. Bé, la vida és difícil per a tots –va deixar anar Ventress–. Ja deus saber que he perdut una nau estel·lar. No tinc crèdits per a tu..., i, francament, vaig renunciar a la vida dels nois per fer-te un favor. Considera-ho un pagament en espècies.

–Ells no eren part del nostre acord.

–Parles com un androide de sang freda. O hauria de dir d’oli fred?

Mentre parlava, Ventress va buscar el manual de manteniment i reparacions en el sistema de la nau. Durant l'últim salt hiperespacial havia començat a brillar una llum de servei, una petita icona representant a una medusa porpra amb el que semblaven fletxes traspassant-la, i una gran barra vermella. No tenia ni idea del que podia significar.

–Mira, regatejar diners no és la meva activitat preferida en el meu millor moment, i per ser-te franc, regatejar amb una llauna de conserves, una llauna de conserves traïdora, m'interessa encara menys.

–Jo seré un traïdor –va dir l’androide–, però no sóc dels que fan descomptes en les tarifes... Et recomano seriosament que ho reconsideris.

Això mateix!, va pensar Ventress, passant el manual de la nau, ja ho tenia! La llum parpellejant era l'indicador de revolucions del fluid de lligadures. Va llegir ràpidament la secció d'ajuda:

... Quan la llum brilla és perquè el fluid de les lligadures pot córrer perill de revolucionar-se, o s'ha revolucionat ja. Les revolucions poden provocar un ús excessiu, pèrdua de pressió translumínica o guany de pes deguda a una inestabilitat en els sistemes de gravetat artificial. I, en rares ocasions, la mort...

... En ocasions, l'indicador de revolucions del fluid de lligadures pot brillar sense motiu.

I allà estava ella, tornant a Vjun en una nau robada que podia haver revolucionat el seu fluid de lligadures, o no, amb un perill aparentment imminent d'obtenir un pes induït per la gravetat, amb la perspectiva d'entrevistar-se amb un enfurismat senyor Sith que l’esperava amb l'execució en ment.

–Home de llauna, t'he de dir que, en aquest moment, ets l'última de les meves preocupacions.

***

En el mateix instant en què es va apagar aquesta connexió, una altra va cobrar vida entre la Cambra del Consell Jedi i la nau d'Ànakin Skywalker.

–Se't saluda!

–Mestre Windu!

–Obi-Wan? Per què no estàs en la teva pròpia nau?

Obi-Wan va fer una ganyota.

–L’estan reparant. Ànakin va acceptar portar-me.

–Ja veig. Localització actual?

Obi-Wan li va posar els ulls en blanc a Ànakin, que li va respondre amb un somriure. Mace Windu, esplèndidament preparat per a moltes coses, no ho estava per a les converses banals.

–Rumb a Coruscant, segons el pla de vol previst –va respondre Ànakin–. Passarem un dia i mig a subllum per reaprovisionament i emmagatzematge. Hauríem d'estar a casa d'aquí a quatre dies. Segons els noticiaris locals, les notícies de la mort del Mestre Yoda van ser molt exagerades.

–Cert. Però no es pot dir el mateix de Maks Leem i Jai Maruk –va dir Mace amb gest seriós.

–Oh. –Els Jedi es van mirar l'un a l'altre, perdent el somriure–. No ens havíem assabentat.

–El Mestre Yoda es dirigeix ​​a... Està codificat aquest canal?

Els protocols de comunicació de la nau d'Ànakin estaven permanentment programats perquè qualsevol canal que comuniqués amb el Temple estigués triplement codificat, però, tot i així, ho comprovà. Una avaria en els impulsors del reactor podia costar-los la vida a Obi-Wan i a ell, i unes fallades molt menors en la codificació d'un senyal podia costar-li la vida a milions d'éssers.

–És segur –va dir, tallant. El to esquerp de Mace Windu era contagiós.

–El Mestre Yoda es dirigeix ​​a Vjun per negociar en secret la possible deserció d'una important figura situada a les esferes més elevades de la Confederació. En les més elevades –va dir Mace amb significat.

–El Mestre Yoda? –va dir Ànakin, desconcertat–. Segurament tindrà coses més importants que fer que...

Es va callar quan Obi-Wan va mirar-lo de fit a fit.

–Endevino que es tracta de la més elevada –va dir l'home més gran.

Ànakin ho va entendre mig segon després.

–Dooku? Va a negociar amb Dooku? És un parany. Sabrà que és un parany, no?

–Una trampa, sí..., però per a qui? –va murmurar Obi-Wan.

–En aquest moment, el Mestre Yoda es dirigeix ​​a Vjun per dur a terme una missió molt important –va continuar en Mace–. Volíem ser discrets al respecte, però és evident que el secret s'ha descobert. També és igual d'evident que la vostra vella amiga, Asajj Ventress, va a per ell. Ja va matar els dos Jedi que viatjaven amb ell; només queden els seus dos Padawans. M'agradaria...

–Oh, oh –va dir Obi-Wan–, per què tindré la sensació que al final no anem a Coruscant?

–... Que els dos us dirigíssiu a Vjun a tota la velocitat possible i proporcioneu al Mestre Yoda tota l'ajuda que sol·liciti i requereixi.

–És que no hi ha ningú més? –va preguntar de sobte Ànakin–. Ja fa tres setmanes que hauríem d'haver tornat a Coruscant. Ja vaig trencar una promesa per tornar...

Les seves paraules van penjar en l'aire, irrevocables.

–Una promesa? A qui li vas fer aquesta promesa?

–Als estudiants de la classe de la Mestra Mà de Ferro –va dir Obi-Wan, com si res–. Ànakin va prometre ensenyar-los alguns trucs.

–Hauràs de posposar el moment d'exhibir-te –va dir Mace. Ànakin s'havia familiaritzat amb aquella mirada de desgrat. La desaprovació d'Ànakin per part d’en Mace semblava tan genèrica, tan reflexiva, que li costava no notar-la en moments com aquest, on hi havia més per desaprovar del que Mace suposava–. Aneu a Vjun, si us plau. Windu, fora.

Ànakin va enrogir una mica i no va mirar a Obi-Wan.

–Gràcies.

Obi-Wan va arronsar les espatlles.

–No sé per què em molesto a arriscar el coll per tu. –Es va afanyar a programar el rumb cap a Vjun–. Sobretot quan sento amb tots els nervis del cos que un dia no m’agrairàs haver-ho fet.

***

L'únic que volia fer Exploradora després de la lluita en l'espaiport de Phindar era fer-se una bola i plorar.

Yoda tenia altres idees.

Va convèncer a les autoritats perquè els hi deixessin llogar una nau fins a Jovan. Un cop allà van prendre una llançadora pública fins a la zona de renda baixa de l'estació de Jovan, abarrotada de venedors de naus usades i tallers de desballestament. Yoda va dir que ja no volia seguir usant el transport públic. Va arrossegar als Padawans de ferralleria en ferralleria, buscant una nau que pogués dur-los a Vjun.

Van poder triar entre diverses naus d'aspecte decent, però el Mestre Yoda les va rebutjar totes: "massa cridanera, massa nova, massa cara".

–Cara? –Havia preguntat Exploradora–. Pots emprar els crèdits del Temple Jedi, no? O els del Despatx del Canceller, ja posats.

Yoda havia pres aire i les seves orelles es van encongir en un gest de repugnància.

–I malgastar els diners del poble dec?

Exploradora havia alçat les mans al cel, frustrada.

Així que els quatre van seguir buscant: Yoda, Whie, Exploradora i Fidelis, l'assistent personal de cavallers. No havien vist ni rastre de Solis des que van deixar l’espaiport. No hi havia premi per endevinar per què. Ventress havia anat allà buscant-los. Els seus androides havien anat de seguida a per la unitat R2. Quan Solis va desaparèixer després de la batalla, va resultar evident qui els havia traït. La cara d’Exploradora s'enduria recordant com l'havia enganyat l'androide, apartant-la dels altres amb la seva història de necessitar un acompanyant humà a l’espaiport. Dividint-los. Pot ser que, de quedar-se, les coses haguessin passat d'una altra manera. Potser no hauria pogut salvar a Maks Leem i al Mestre Maruk. Però almenys no hauria estat en una escala a cent metres de distància, veient com els assassinaven.

Fidelis s'havia mostrat inconsolable. Al principi, Exploradora volia desballestar-lo o abandonar-lo, però la seva angoixa per haver portat un acompanyant que havia posat en perill el llinatge dels Malreaux era tan profunda i obsessiva, tan evidentment incorporada als seus circuits, que ni tan sols ella va creure que pogués estar implicat en la traïció. Van pensar d’enviar-lo lluny, però també això hauria resultat al final poc pràctic. A més, després d’haver-se reunit finalment amb Whie, res que no fos tallar-lo per la meitat amb un sabre làser impediria que l'androide els seguís.

–Si et negues a deixar-me entrar a la nau, em cargolaré al nucli –els va dir, i la veritat era que li havien cregut.

Yoda va trobar finalment el que buscava en la cinquena ferralleria de l'estació de Jovan que van visitar: una vella nau abonyegada, un vell vaixell de càrrega lleuger B-7 amb taques vermelles a les portes del celler de càrrega.

–Òxid? –va dir Whie–. Com se't pot oxidar una cosa sense aire ni aigua?

Això va provocar una riallada en l'empleat de la ferralleria.

–Nah, aquesta petita va caure en mans de pirates, sap? Aquestes taques vermelles no són d'òxid, sinó de...

–Quant? –va preguntar ràpidament Yoda.

Exploradora i Whie es van fer una ganyota. El Mestre Yoda preferia no utilitzar la Força per una cosa tan simple com discutir per un preu. Va dir que seria irrespectuós amb la Força i amb el teu contrincant en un combat comercial, però, la veritat, pensava Exploradora en privat, era que Yoda era un comprador alegre, queixós i incansable que considerava divertit el regateig. Bona part del regateig es basa en la paciència, i els venedors d'un centenar de mons havien descobert, pel seu pesar, que no sabien el que era la paciència fins que intentaven superar un vell i garrepa Jedi de vuit-cents i tants anys d'edat. Whie i Exploradora ja havien vist a Yoda passar-se hores discutint un preu en les últimes dues ferralleries, per després allunyar-se descontent d'elles, agitant el bastó i murmurant entre dents, deixant als pobres venedors amb la mateixa cara que haurien tingut d'haver estat aixafats lentament en un triturador d'escombraries.

Els dos Padawans es van allunyar de la Zona del Regateig. A Exploradora li va semblar que Whie tenia un aspecte terrible: macilent i amb els ulls injectats en sang per la pena i la falta de son.

–Ei –va dir–. Com ho portes?

–Bé.

–Estàs mentint.

–Sí.

Ell la va mirar de forma escrutadora, gairebé desesperada. Ella va notar que la seva mirada es desviava cap a Yoda, que seguia regatejant.

Exploradora va moure el polze en direcció a una petita zona buida entre el B-7 i la següent nau, una vella fragata classe Epoch amb una única torreta de canons làser, amb el canó doblegat com una antena trencada, evidentment, a Whie li passava alguna cosa; Exploradora va suposar que una mica d'intimitat li facilitaria el fet de parlar-ne. Per benèvol que fos Yoda, hi havia algunes debilitats, alguns dubtes que un no voldria confessar davant l'ésser amb poder per convertir-te o negar-te ser un Cavaller Jedi.

Exploradora es va passejar sense presses per l'estret sender, passant les mans pel fusellatge de l'Epoch. Tenia el casc abonyegat, esgarrapat i foradat amb una ruixada de punxades de micrometeors. La nau havia hagut de passar els seus últims anys com a comerciant dins d'un sistema, navegant pel perillós espai solar i tacant-se amb restes d'asteroides i altres classes de partícules de matèria. Amb les naus estel·lars passa el mateix que amb els vaixells d'alta mar, i només els novells gaudeixen en veure terra. El bon mariner només estava a gust envoltat de mar blava o negre espai, lluny dels perills de les costes de sotavent i dels camps de gravetat.

–Bé, deixa-ho anar –va dir Exploradora quan van estar lluny de les mirades dels altres.

Whie va donar un cop de peu amb aire absent al vell vaixell de càrrega.

–Ahir... Va ser ahir o el dia anterior? He perdut el sentit del temps. És igual. L'última vegada que vaig dormir vaig tenir un somni. –Va fer una pausa–. Una classe especial de somni.

–Aquest en el qual tu...?

–En el que em matava un Jedi. Sí. –Empassà saliva i li va dirigir un somriure apagat–. Però no és l'únic somni que he tingut recentment. Vaig tenir un altre, just abans de deixar Coruscant. Tu estaves en ell.

–Jo?

–Sí. –Per primera vegada des que va morir la Mestra Leem, una mica de color va sorgir a la cara d’en Whie–. Estàvem en una habitació, una habitació bonica, terrible. I tu sagnaves...

–Amo Whie? –va cridar la veu ansiosa de l'assistent personal de cavallers de la família Malreaux des de darrere del casc de l’Epoch–. Amo? On està?

–Aquí! Què passa? –va exclamar Whie.

–Està aquí! –Fidelis va girar la cantonada apressadament–. Estava fent càlculs de canvi de moneda per al Mestre Yoda, i quan vaig alçar la mirada, vostè no estava!

–Vint metres, Fidelis. Ni que m'haguessin segrestat pirates espacials.

–Això no seria culpa seva –va dir l'androide agrament–. Si us plau, no s'allunyi sol. Mai se sap el que podria trobar en un lloc com aquest.

–Això..., res? –aventurà Whie–. No estem precisament en una zona de barraques. Ni tampoc sortirà un grup de mariners amb vestits espacials d'un bar pròxim per buscar brega amb mi.

–Encara que és vostè noble i posseeix molts recursos, segueix sent un ingenu respecte a com funciona el món –va dir Fidelis, inalterable–. Un cementiri de ferralla com aquest és just el lloc on un podria trobar-se amb androides marginals. Fugitius que busquen peces de recanvi. Criatures sense amo que no senten prejudicis en agafar un ostatge humà si la seva programació s'ha incontrolat prou.

–Aquesta advertència arriba una mica tard –va dir Exploradora acaloradament–. Per què no ho vas pensar abans de contractar a Solis?

–El que cometés un error de judici no és motiu per...

–Perd-te, Fidelis –va dir Whie amb veu ronca.

L'androide es redreçar molt digne i es va retirar fins al final del camí entre els dos vaixells de càrrega, procurant no perdre el contacte visual.

–Tu creus que pot llegir els llavis? –va murmurar Exploradora.

–Sí –va dir Fidelis.

–Calla, androide –va grunyir Whie. Era evident que havia desaparegut la possibilitat de tenir una xerrada en privat.

Exploradora va pestanyejar.

–No crec haver-te sentit mai posant-te groller.

–Perdona.

–No hi ha per què –va riure ella–. Resulta encantador.

– ... Encantador?

Fins i tot Exploradora va haver d'admetre que Yoda havia aconseguit una ganga fantàstica amb el B-7.

–Com has pogut aconseguir-lo tan barat? –li va preguntar, mirant al vell Jedi mentre aquest es guardava un datapad al cinturó–. Hi deu haver usat els seus poders mentals Jedi. Creia que va dir que no era just.

–Allò just no m'interessa. Només els resultats –bufà–. Però poders Jedi no vaig fer servir. Preu just vaig pagar.

Exploradora i Whie van mirar dubitatius l’atrotinat casc.

–Què té de dolent? –va dir Exploradora–. A part de l'evident, és clar.

Yoda va colpejar amb el bastó la part externa de la nau, aixecant un petit núvol de pols. I de pintura. I de metaceràmica.

–Bon casc. Bona línia –va dir.

–Un sol canó làser –va dir Whie–. Res de tubs de míssils d'impacte. Res de llançadors de plasma.

–Porta a bord un Superflux Hanx-Wargel II i una antena de sensors passius Sipe-Irol –va dir amb vehemència el propietari de la ferralleria–. Generadors de reserva, sensors actius de Carbanti i escuts deflectors de popa gairebé nous, de fabricació local, però amb res dolent.

–Què hi ha dels escuts de proa?

–Si algú us apunta amb una arma, tireu a córrer –va dir el venedor.

–I si això no funciona?

–Rendiu-vos.

–D’allò més prometedor –va dir Exploradora.

–No acabo d'assimilar que s’emportin del meu costat al meu preciós... –el venedor va fer una mirada ràpida al costat de la nau on estava pintat el nom–... Falcó Nocturn. Em donen ganes de pujar el preu, només per com sou d’estirats.

–Si té tants avantatges –va insistir Exploradora–, per què el ven tan barat? Què és el que no fa?

El venedor va mirar al cel i es va allunyar. Exploradora es va tornar cap a Yoda, que somreia beatíficament.

–Volar –va dir.

–"Una ganga és!", diu. "En res de temps s'arreglarà!". Passa’m la clau sònica, vinga –va grunyir Exploradora.

Un pàl·lid fluid color mel va degotar del motor que intentava instal·lar. Cada gota queia i es dispersava en la gravetat relativament escassa de l'estació de Jovan.

–Crec que ja tinc gairebé instal·lats aquests acoblaments –va dir Whie.

–Amb l'extrem vermell cap amunt?

–Sí.

Treballaven colze amb colze, instal·lant la unitat d'encesa que Yoda havia rescatat d'un vaixell de càrrega lleuger corellià que hi havia al final del pati de ferralla.

–Què fa el Mestre Yoda mentre nosaltres treballem? –Va grunyir Exploradora.

–No puc saber-ho! Va dir quelcom de subministraments. T'has assabentat d’això de l'aigua? –va dir Whie, i Exploradora li va mirar–. Deu kilobarrils de cinc-cents per al nostre ús i com a refrigerant. I ho anem a carregar nosaltres.

–De cinc-cents?

–El Mestre Yoda va considerar que seria malgastar diners llogar un elevador de paletes per a un sol treball.

Van intercanviar una mirada.

Una altra bombolla de lubricant degotà lliurement. Aquesta contenia un insecte mort, un perforador del metall amb antenes emplomallades i les mandíbules tacades d'òxid vermell.

–Uajjj –va exclamar Exploradora.

–Passa’m el soldador làser, vols? –va dir Whie, que treballava a cinc metres de distància d'ella.

Exploradora l’hi va llançar amb un gest suau. Va flotar fins a la mà d'ell en la baixa gravetat. A continuació li va llançar una barra soldadora.

–Gràcies.

Whie va alçar la mirada. Tenia una mampara aixecada, exposant cables i tubs retorçats com intestins multicolors. No era d’estranyar que la gent parlés de les "tripes" d'una nau, va pensar. Estava treballant en el protector de la bomba de buit; tenia la coberta protectora esquerdada, així que el segell al buit no parava de fallar. Era divertit que una petita esquerda d'un pèl de gruixuda causés tants problemes, perquè deixava passar un no-res.

El buit en una nau era com l'honor d'un Jedi, res que es pogués notar fins que es perdia.

–Exploradora? Et preguntes alguna vegada si ets una mala persona?

–Si m’ho pregunto? Ja ho sé –va dir, rient.

–Ho dic de debò. Si descobrissis que no ets una bona persona, et preocuparia, no?

–Jo mai he estat una bona persona. –Exploradora va emprar la clau sònica per obrir una femella que s'havia oxidat en el seu lloc–. Només aspiro a ser prou bona. Per què ho preguntes?

–Per res.

Exploradora va esperar, sense mirar a Whie. Segons el calendari, ella era un any més gran que ell, però era tan calmat, tan centrat, que normalment oblidava la diferència d'edat. Avui sonava jove, i ella se sentia més vella que ell en molt. Es va recordar d'una cosa que va dir Yoda una vegada: "L'edat més que un compte de batecs de cor és. L'edat quants errors has comès és". Comptant les ficades de pota, ella devia tenir com deu anys més que Whie.

–Jo solia considerar-me una bona persona –va dir a poc a poc Whie–. Però llavors van passar diverses coses. Vaig tenir aquest somni. I en el somni pensava coses dolentes.

–Apa, noi. No tens per què posar-te així pel que penses quan estàs dormint.

–No ho entens. Allò no era un somni, no era el meu subconscient manifestant-se. Allò va passar de veritat. Acabarà passant –es va corregir.

El dolor en la seva veu era ara evident, i Exploradora es va adonar que això era molt important per a ell.

Whie va pressionar la soldadura amb l’esquerdada coberta de la cambra de buit i va passar el soldador per ella. Resultava estranya la forma en què aquests pals de metall, que semblaven tan durs i rectes, poguessin estovar-se tan fàcilment. Eren inconstants.

–I després hi ha l'altre somni. Aquest en què moro. Mai havia somiat abans sobre això.

Exploradora va esperar.

–Tot era molt confús. No estic molt segur d'on era jo, ni del que estava fent. Estava dins del meu propi cap; i un sabre làser llampegava. Vaig intentar defensar-me, però l'altre era massa fort per a mi. Massa ràpid. Llavors, una barra de llum em va creuar els ulls. Com un sol –la soldadura de ferro va deixar anar espurnes i va brillar en els foscos racons del castigat vaixell–. I després res.

–El que fos un sabre làser no vol dir que fos un Jedi.

–Oh, però ho sabia. El somni va ser molt curt, ni tan sols vaig veure qui era, però quan em vaig sumir en aquest moment, ni tan sols estava espantat, només molt sorprès. Jo vaig pensar: Així és com vaig a morir? Era molt rar. Fins i tot havent tingut aquest somni, la meva mort seguirà sorprenent-me quan passi. Suposo que sempre et sorprèn.

Exploradora va aplicar a la reticent rosca una altra dosi de dissolvent.

–Potser ho has interpretat malament. Igual no et mors. En el somni no vas morir, oi? No ho saps amb seguretat. Igual només era una prova, un exercici. Aquesta és l'explicació més probable si pensaves que era un Jedi. Una instrucció, o un torneig com el que vam tenir abans de sortir. Aposto al fet que és això.

–Pot ser –Va dir Whie. Ella sabia que ell no ho creia–. Vols que et torni el soldador làser?

–Nah. Me les manego. –Exploradora va aconseguir treure per fi el cargol oxidat–. I el somni que vas tenir en el qual sortia jo, em moria?

–No en la part que vaig veure.

No era una resposta tan reconfortant com Exploradora esperava.

–Mira, crec que vaig a passar-me al Costat Fosc –va dir Whie atropelladament–. És l'únic que té sentit. Per això pensava jo el que pensava en el primer somni. Per això em mata un Jedi.

–Això és ridícul –va dir Exploradora, esbalaïda de veritat–. Ets l'última persona del món que podria passar-se al Costat Fosc. I això ho sap tothom. Ets millor que qualsevol de nosaltres. Sempre ho has estat. Jo odiava com de bo que ets. No hi ha manera que passi això –va afegir amb aire positiu.

–Jo sempre em vaig considerar una bona persona. Estava orgullós d'això. Però ara, mirant cap enrere, m'adono que només simulava ser bo. Saps? Actuava. No era de veritat. Només... simulava ser un Jedi.

Per primera vegada, Exploradora va deixar a terra les seves eines, es va arrossegar sota el casc de la nau i va posar la mà al braç d'ell.

–Mira, Whie. A vegades l'únic que es pot fer és simular.

Una hora després, Fidelis omplia de provisions les armaris de rebost de la petita cuina del vaixell de càrrega. Yoda li havia demanat que comprés menjar suficient per a un festí, i ell havia fet tot el possible. Programat per complaure, li alterava la idea de cuinar sense conèixer els gustos dels seus convidats, però, com es va recordar filosòficament, tota vida és improvisació i, de tota manera, l'única cuina que havia provat Whie era la que servien a la cafeteria del Temple Jedi. Si Fidelis no aconseguia superar aquest estàndard és que mereixia que se l’abandonés a les ferralleries de l'estació de Jovan. A més, encara que la seva exposició davant Whie havia estat escassa, havia cuinat per a dotze generacions del clan Malreaux i, per descomptat, tenia a la seva disposició un escaneig genètic complet del noi. El desenvolupament de les papil·les gustatives seguia sent més art que ciència, però creia que, en estar armat amb tanta informació, seria estrany no poder acostar-se mínimament al seu objectiu.

Mentre col·locava els ingredients, va poder sentir a Yoda a la cabina davantera, grunyint i bufant mentre repassava el manifest de la nau i el manual del propietari. Sorolls, cruixits i cops venien de popa. On l'amo Whie i la noia emmagatzemaven els grans barrils d'aigua.

Fidelis va ficar el cap a la cabina.

–Perdoni, Mestre Yoda, però voldria posposar de moment la tasca de cuinar i ajudar a emmagatzemar l'aigua. Tornaré en qüestió de moments.

–No –va grunyir el vell Jedi.

–Perdó, com diu?

–No hi vagis. Treball de Padawan és carregar la nau.

–Però en ser jo considerablement més fort, segurament seria més eficient que jo m’ocupés d'aixecar els objectes pesats, sobretot quan això elimina el risc de lesions o estirades musculars en els joves.

–Usar la Força deuen. Bona pràctica serà.

–Però cap d'ells ha dormit en més d'un dia.

Yoda va allargar la mà i va colpejar a Fidelis a la cama amb el seu bastó, sense molestar-se a alçar la vista del manual de la nau en què estudiava els protocols bastant estranys que necessitava el B-7 per sortir de l’hiperespai. L'androide va emetre un agradable so dringant, com una campaneta de bronze.

–Quelcom important no entens, cosa-torradora. Els Padawans treballar necessiten. Si no treballen pensaran.

–Oh –va dir Fidelis.

Yoda es va girar i va mirar per sobre de la seva gepa perquè els seus ulls s'estudiessin. Home i màquina.

–Vells som, i forts; arbres que a molts hiverns sobreviscut han. Però, per aquests dos, la mort dels seus Mestres primer hivern és. Treballar deixa'ls –va dir amb amabilitat–. I menjar. I plorar. I potser, només potser, dormir després.

L'androide va mirar-lo.

–Ets savi, Mestre Yoda.

–Això em diuen –va grunyir en Yoda–. Però com aquí estàs, dels quarters del Comte Dooku parla’m.

–Amb prou ​​feines són això –va dir l'androide molt estirat–. Confio que el Comte romangui a la Casa Malreaux com a convidat. La naturalesa exacta de la situació és poc clara, en portar jo molts anys a Coruscant i haver-se tornat una mica erràtica la meva comunicació amb la Dama Malreaux.

Yoda va estudiar a l'androide.

–Jai Maruk em va esmentar una dama que va veure a la casa. Una guineu de Vjun la seguia.

–Aquesta deu ser Dama Malreaux. La guineu és el seu familiar.

–El seu familiar?

Fidelis va arronsar les espatlles.

–Així diuen els servents. No m'importa atribuir-ho a la superstició, encara que es diu que la Força és molt gran a Vjun, i, per descomptat, la Casa Malreaux ha produït els millors adeptes en les seves arts.

–Gran és... en el Costat Fosc –va murmurar Yoda.

Fidelis va arronsar les espatlles.

–Els intents del Comte Malreaux d'aplicar la manipulació genètica als cossos midiclorians van ser, potser, i amb la distància que donen els anys, en excés ambiciosos. Però no es pot deixar d'admirar l'abast de la seva visió!

–No es pot? –va dir Yoda secament–. Un vell refrany sobre jugar amb el foc ha, assistent personal de cavallers. Però la teva Dama Malreaux, boja majordoma de Dooku ara és.

Ni tan sols Yoda havia vist a un androide presa d'un xoc, però aquesta era exactament l'expressió que es pintava a la cara metàl·lica de l'androide: xoc, mortificació i quelcom més que una persona gairebé hauria dit ira.

–Això no pot ser.

–El sòl va dir Jai que fregava. I netejava lavabos. "Majordoma" la paraula apropiada no és? "Serventa" ho és? "Fregadora"? –va preguntar innocentment–. "Esclava"?

–El terme adequat és "Dama" –va dir Fidelis, tallant–. O "Senyora".

–Amb Dooku trobar-me jo voldria –va continuar el Mestre Yoda alegrement–. Convèncer-ho que torni a Coruscant dec. Però fàcil no és. Guàrdies hi haurà. Deixebles potser. Soldats. Alguna forma privada d'entrar al château Malreaux coneixes?

–Sí conec –va dir Fidelis.

Tres hores després, el Falcó Nocturn s'allunyava de l'estació de Jovan, començant la llarga i lenta carrera que necessitava per escalfar motors de cara al salt a l’hiperespai. La seva desigual tripulació es reunia en el que el propietari del manual del B-7 denominava amb optimisme "la sala de la tripulació", una petita bombolla al coll de la nau, situada entre la cabina i la cuina, i prou àmplia com per encaixar-hi una petita taula projectora que permetés tenir holojocs o gaudir d’holovídeos, sempre que estiguessin codificats en un dels dos formats de la Via Hydiana, cap dels quals era l'estàndard de Coruscant per a pel·lícules de la República.

Entre els altres elements de la sala hi havia dos malls incomplets de cartes, quatre tamborets de bar de segona mà del disseny enfonsat–en–el–centre que tan de moda va estar vint anys estàndard abans, i que et feia sentir com si t'haguessis assegut en un tub, i un tauler plegable planxa-robes. El mestre Yoda s'asseia ara a la taula de planxar, gronxant els peus en l'aire. Era massa petit per asseure’s en els tamborets sense arriscar-se a quedar encallat en el forat del centre.

Fidelis va emetre un sorprenent dring des de la cuina:

–El sopar està servit.

Whie va connectar la taula de projecció als sensors externs de la nau, de manera que enmig de la petita sala hi havia ara un paisatge estel·lar, una profunda negror esquitxada per sols com caps d’agulla, en la qual el seu petit vaixell de càrrega era una mota lluminosa al centre. El noi tenia la cara macilenta i esgotada, els ulls rivetejats per un cercle fosc.

–No tinc gana –va dir.

–Ah, però he fet creps Malreaux –va dir Fidelis, entrant a la sala amb dues safates de fumejant menjar–. Una recepta que vaig crear per al novè Comte. Els meus gentils éssers van ser tan amables com per aplaudir-les amb calidesa durant les últimes vuit generacions.

–Fan una olor deliciosa –va dir Exploradora.

–Evidentment, no disposo de remolatxes àcides per a la guarnició habitual; de fet, no sé si Vjun segueix exportant. Així i tot, vaig poder obtenir un reguitzell d’eperlans secs i un formatge excel·lent per a servir com aperitiu, juntament amb unes galetes reythanes i una tapenada a la mostassa càustica que vaig treure d'una vella recepta ortolana que espero sigui de la satisfacció de tots.

Fidelis va dipositar a la taula de projecció les safates de menjar. L’eperlà amb formatge torrat fumejava suaument entre les estrelles.

–He pres la precaució d'agafar tovallons –va dir Fidelis, repartint-los–. Són menjars per menjar amb els dits; hi ha poc espai a la cuina i vaig pensar que seria millor no embarcar amb molta vaixella.

–També tenen un gust deliciós –va dir Exploradora com va poder, amb la boca plena de galetes i tapenada–. Per les estrelles, no sabia que tingués tanta gana.

–Per vostè, Mestre Yoda, crema de peix abissal –va dir Fidelis, dipositant un bol de matèria ocre, negre i enganxosa, amb innombrables coàguls pàl·lids color liquen d'arbre surant en ella. Olorava de forma extraordinàriament semblant al lubricant cremant–. He seguit la recepta al peu de la lletra –va afegir l'androide impacient.

Yoda es va inclinar sobre el bol i va olorar. Va posar els ulls en blanc de plaer.

–Excel·lent!

Exploradora tenia els ulls mig tancats en somiadora apreciació d'un eperlà amb formatge torrat.

–Alça!

El Mestre Yoda va alçar el seu bol.

–A la torradora que aquest festí preparés li vaig demanar –va dir, assentint amb benevolència a Fidelis–, perquè el nostre menjar compartir poguéssim i als nostres perduts Mestra Leem i Mestre Maruk recordar.

Fidelis va lliurar als Padawans gerres d'un líquid bellament porpra que feia gust de mores i aigua de pluja i olorava a dolçor. Pessigollejà a la llengua d’Exploradora quan va beure el brindis.

–Per la Mestra Leem i el Mestre Maruk.

–Això és tot? –va dir Whie furiós–. Això és tot el que voleu fer? Menjar? Maks i Jai Maruk han mort, i en l'únic que penseu és a omplir-vos la panxa?

Exploradora va mirar-lo amb aire culpable, llepant-se engrunes de galeta de les comissures de la boca.

–Què hi ha de buscar a Ventress? –va exigir Whie–. Què hi ha de fer-li pagar el que va fer? És que els Jedi estan per sobre de la justícia, o de les postres?

–Profiteroles ukio –va dir Fidelis en to calmat–. Amb un farciment de ganatxe de caramel.

Yoda va assaborir una cullerada de crema.

–Honra la vida vivint, Padawan. Matar només a la mort honra, només al Costat Fosc.

–Llavors s'ha honrat molt al Costat Fosc –va dir Whie amb amargor.

–Noi, fa massa hores que no dorms –va dir Exploradora.

–No em diguis "noi" –va dir Whie amb to perillós–. No sóc el teu germà petit. Sóc jo qui té cura de tu, i no a l'inrevés, Tallisibeth. Jai Maruk tenia raó amb tu. Si jo no hagués tingut cura de tu a l’espaiport, podria haver saltat al vestíbul a temps d'impedir que ella els matés a tots dos.

–Tenint cura de mi! –va cridar Exploradora, ultratjada–. Qui estava atrapat contra la barana pel seu androide majordom mentre jo intentava arribar a baix? Qui es va escapar per sentir històries sobre la seva suposada família de veritat? –va dir ella, pàl·lida de ràbia.

Yoda va apartar amb pesar el seu bol de crema.

–Sents com actua, oi?

–El què sento? –va deixar anar Whie.

–Al Costat Fosc. Sempre ens parla des del dolor. Des de la pena. El nostre dolor a tot el dolor connecta, el nostre sofriment a tot el sofriment.

–Potser és perquè té molt a dir –Whie va mirar el paisatge estel·lar que surava sobre la taula de projecció–. Per a vostè és molt fàcil. Què li pot importar? No sent afecte per res, no és així? Probablement no morirà mai. Què era Maks Leem per a vostè? Una altra pupil·la. Qui podria culpar-lo de què no pugui seguir el rastre de tots ells al cap de tants segles? Doncs per a mi era molt més que això. –Li va mirar, reptador. Les llàgrimes solcaven brillants el seu rostre, però els seus ulls seguien seriosos i furiosos–. Era el més semblant a una mare que vaig tenir, ja que vostè em va apartar de la meva mare real. Ella em va triar per ser el seu Padawan i jo li vaig fallar, vaig deixar que morís, i no penso quedar-me aquí, creuat de braços, per afartar-me i superar-ho de una vegada!

Va acabar amb un xiscle, escombrant la safata de creps de la taula de projecció, i llançant-la a terra.

Els ulls de Yoda, de parpelles pesades i mig tancats com els d'un drac endormiscat, van brillar. El Mestre Jedi va agitar un dit. Menjar, safata, begudes i tota la resta va quedar suspès en l'aire. La bandeja es va posar a taula, les creps van tornar a ella, el got bolcat de Whie es redreçà sol i el saborós líquid porpra degotà de tornada a ell. Tot va tornar a estar sobre la taula.

Un altre moviment dels dits d’en Yoda, tot just un agitar, i el cap de Whie es va girar com si un cordill tirés d'ell, fins que es va trobar mirant d'enfront dels ulls del vell Jedi. Eren verds, verds com l'aigua d'un pantà. Mai abans s'havia adonat de com d’aterridors que podien ser aquells ulls. Un podia ofegar-se en ells. Un podia veure’s arrossegat cap a ells.

–Ensenyar-me què és el dolor creus poder? –va dir Yoda amb veu suau–. Creus que al vell Mestre afectar no pot. Mmm? Qui sóc has oblidat? Vell sóc, si. Mmm. Més que tu jo he estimat, Padawan. Més he perdut. Més he odiat. Més he matat. –Els ulls verds es van estrènyer fins a ser brillants escletxes sota les pesades parpelles. Ulls de drac, vells i terribles–. Creus que preu la saviesa no té? El Costat Fosc, sí, més fàcil per a ells és. El dolor massa gran es fa, i consumeixen la foscor per d'ell poder fugir. Yoda no. Yoda per això estima i pateix, estima i pateix.

S'hauria pogut sentir una ploma tocant el terra.

–El preu de la saviesa de Yoda elevat és, molt elevat, i s'ha de pagar eternament. Però, ensenyar-me a mi el que és el dolor vols?

–Jo... –Whie va aconseguir fer funcionar la boca–. Ho sento, Mestre. Estava furiós. Però... i si ells tenen raó? –va cridar, angoixat–. I si la galàxia és foscor? I si és com diu Ventress, que naixem, patim, morim i això és tot? I si no hi ha cap gran pla?, i si no existeix el "bé"? I si patim a cegues, intentant trobar un motiu per al sofriment, però en realitat ens estem enganyant a buscar una esperança que no existeix? I si només existeixen les estrelles i el negre espai entre elles, i la galàxia no li importa si vivim o morim?

–Cert és –va dir Yoda.

Els Padawans li van mirar atordits.

Les curtes cames del Mestre es van balancejar endavant i enrere, endavant i enrere.

–Potser –va afegir. I sospirà–. Molts dies que hi ha una esperança més gran segur estic. Alguns dies no tant. –Va arronsar les espatlles–. Què més dóna?

–Ventress tenia raó –va dir Whie, deixant enrere la ira i substituint-la per la sorpresa.

–No! Equivocada està! Més equivocada estar no pot! –esbufegà en Yoda–. Dolor a la galàxia hi ha? Oh, si. Oceans de dolor. Mons de dolor. I foscor? –Yoda va assenyalar el paisatge estel·lar de la taula de projecció–. Aquí la veus: foscor, foscor per tot arreu, i unes poques estrelles. Uns pocs punts lluminosos. Si cap pla hi ha, ni destí, ni providència, ni Força, què queda llavors? –Els va mirar un a un–. Res excepte les nostres decisions, Mmm?

»Asajj consumeix la foscor i a ella la foscor la consumeix al seu torn. Fes això si ho desitges, Whie. Fes-ho si ho desitges. –El vell Jedi va mirar al paisatge estel·lar: sols, planetes i nebuloses girant, petits punts de llum brillant en la foscor–. Ser Jedi afrontar la veritat és, i escollir. Projectar llum, o projectar foscor, Padawan. –Les seves embullades celles es van arquejar sobre els seus ulls color pantà, i va punxar a Whie amb la punta del bastó. Punk, punk –. O ser una espelma o ser la nit, Padawan, però triar has!

Whie va plorar durant el que va semblar molt de temps. Exploradora va menjar. Fidelis va servir. El Mestre Yoda va explicar històries de Maks Leem i Jai Maruk, històries de les seves aventures més emocionants, per descomptat, però també anècdotes còmiques dels temps en què només eren nens al Temple. Van beure junts, van brindar molt.

Exploradora va plorar. Whie va menjar. Fidelis va servir.

Yoda va explicar històries, va menjar, va plorar i riure, i els Padawans van veure que la mateixa vida era un sabre làser en les seves mans; que fins i tot davant la traïció, la mort i la desaparició de l'esperança, seguia cremant com una espelma en la foscor. Com un estel resplendent en la negra eternitat de l'espai.

Següent