Curandera Jedi (XXXIV)

Anterior

34

No hi havia molt per ficar a les maletes. Els anys que Den havia passat com a corresponsal de guerra li havien ensenyat a viatjar lleuger d'equipatge. Tampoc és que es limités a portar el raspall de plecs, però gairebé. Les seves robes multiclimàtiques eren totes de teixits comprimibles, i el seu dictaveu tot just tenia la mida d'un polze. Dos paquets, tots dos petits, eren tot el que necessitava. Se’ls posava a l'espatlla i agafava la porta. Ho havia fet mil vegades. Com a poc.

L’intèrfon va ressonar.

–Passa.

El panell d'entrada es va obrir, i va aparèixer I-5.

–Ets just l'androide que estava esperant –va dir Den.

Els fotoreceptors d'I-5 van fer una cosa semblant a l'equivalent androide d’arquejar les celles. Va mirar al seu voltant.

–Sembles estar fent les maletes per anar-te’n, encara que és una mica difícil endevinar on, donat el... ambient general.

Den va somriure.

–No sóc el millor amo de casa del planeta –va admetre–. Probablement no sigui el millor amo de casa de cap planeta conegut. Ni dels desconeguts, crec.

–Bé, tampoc està tan malament –va dir l'androide–. Dóna'm trenta minuts i un llançaflames i...

–Crec que encara queda a la base un transbordador per transportar els últims còmics. Segur que un androide que fa uns monòlegs tan divertidíssims estarà en la seva llista de necessitats.

–No ho dubto. Precisament per això, jo sortiré just a la nau següent.

Den va assentir. Era el que havia suposat.

–Llavors Barriss t'ha encarregat la missió?

–Sí. Porto informació molt secreta i una ampolleta que he de lliurar –I-5 va estendre la mà–. He vingut per acomiadar-me.

Den no va agafar la mà de l'androide.

–No cal. Me'n vaig amb tu.

Un altre sobtat canvi en la lluminositat dels fotoreceptors, aquest cop indicant sorpresa.

–De debò? I com és què tinc aquest honor?

–Al fet que molt aviat aquest lloc serà arrasat per separatistes, androides, mercenaris i qualsevol cosa que tinguin prou a punt com per moure’s i disparar al mateix temps –Den li va explicar breument el tema de la mutació de la bota, i quin seria el probable resultat quan allò sortís a la llum pública.

–La mutació no em sorprèn –va dir I-5–. Tot aquest planeta és un gegantesc experiment transgènic. Tenint en compte tota la pol·linització creuada de les espores i el potencial de l'ADN natiu, l'únic que em sorprèn és que hi hagi romàs estable tant de temps.

–Bé, "Estabilitat" és una paraula que no s’emprarà molt, almenys a curt termini. Per això retorno a Coruscant –Den va arronsar les espatlles–. Se’m va acudir que podíem viatjar junts.

–No tinc res a dir. Encara que dubto que els altres androides em dirigeixin la paraula si viatjo amb un orgànic.

–Més et valdria tallar una mica aquesta part tan melindrosa que tens a la teva programació. Si no, algú ho farà per tu... amb un vibroganivet. A la gent no li agraden els androides de llengua esmolada.

–Com et podràs imaginar, no ets ni de lluny el primer a dir-me alguna cosa així. No obstant això, a mi agrada perquè això li dóna una mica de gust a una existència que d'una altra manera seria bastant anodina. I puc cuidar-me sol, gràcies.

Den va mirar el seu crono.

–Falten unes nou hores perquè surti el transport. Tens algun pla per a aquest temps?

–A mi em semblaria adequat passar-ho a la sala d'operacions, ajudant a Jos i els altres. Després de tot, aquesta era la meva missió principal.

–Jo tinc un altre lloc en ment. Però encara que anem a passar-nos aquestes hores en llocs separats, la veritat és que tots dos tenim almenys una cosa en comú –va dir Den amb un somriure.

–L'alcohol –L'androide es va quedar callat un moment–. Vas a explicar-li a algú això de la mutació de la bota?

Den va mirar a I-5, sens dubte era agut com un sabre làser.

–Oficialment, no. I encara que em dediqués a explicar-ho al personal de la base no aconseguiria res de bo, perquè no estan en posició de fer res més que preocupar-se.

–Percebo que hi ha alguna cosa que estàs ometent.

–Sí, bé, alguns dels jugadors de cartes i jo ens hem fet amics, i la veritat és que no m'agradaria que això els enxampés desprevinguts.

–Però si tu mateix has dit que no podrien fer res, per què dir-ho?

Den va arronsar les espatlles.

–Tu no voldries saber-ho?

–És clar que sí. Com més informació tingui un, millor equipat estarà.

–Doncs això –Den es va acostar a la porta–. Vaig a prendre una copa o sis, i els ho explicaré als meus amics les notícies. Et veig a l'hangar.

Següent