Yoda: Trobada fosca (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

El château Malreaux s'alçava en un elevat cingle a la banda nord de la Badia de les Llàgrimes, un port d'aigües profundes protegit per sobtats bancs de sorra. El Riu Dolorós, que desembocava a la badia, havia tallat un fantàstic laberint de coves en els farallons de la costa. Tots aquests trets –un port amic per a qui conegués els seus secrets, mort per a qui no els conegués, i les galeries de coves connectades que convertien la costa en un rusc– havien convertit la Badia de les Llàgrimes en un port perfecte per els contrabandistes. El primer Comte Malreaux havia estat un pirata que va extorsionar els seus títols nobiliaris sobre el territori circumdant a canvi de la promesa, trencada només de forma ocasional, de deixar de saquejar els vaixells que passessin per la zona.

La vista des del cingle tenia certa grandesa àrida: la punta assotada pel vent, completament nua a excepció de la ubiqua molsa de Vjun que ho cobria tot, ressaltava amb un verd verinós contra un cel gris i un mar de peltre. El vent bufava amb força, desplaçant grans onades que trencaven contra la cinglera. Fins fils de pluja s’inclinaven i fuetejaven en l'aire, barrejant-se amb les esquitxades del mar. Unes poques gavines pirata, negres i amb taques platejades, giraven i xisclaven sobre la petita cala.

El sistema de coves i túnels que ascendia des de la platja tenia sortides a tot arreu, fins i tot, per descomptat, als cellers del château Malreaux. Un d'aquests passatges subterranis donava al vessant d'un gran turó coronat per arbres espina, mig quilòmetre terra endins. Un observador interessat protegit sota aquestes espines va observar com un vell vaixell de càrrega B-7, acompanyat de dos caces ala de vespa de la Federació de Comerç, descendia de les altures amb l'aparent intenció de posar-se a les pistes d'aterratge abandonades de les ruïnes d'Amarg Final, una ciutat situada a l'altra punta de la badia, lluny del château. Amarg Final havia acollit a seixanta mil ànimes abans que les plagues i la bogeria la convertissin en una ciutat fantasma una dècada abans.

El vaixell de càrrega va fer un salt sobtat, com si patís algun problema en les seves toveres d'altitud. Es va escorar ràpidament a un costat, girant de manera convincent, i va desaparèixer en una esquerda entre dos turons rocosos. Una actuació molt ben realitzada, va pensar l'observador. Els caces de la Federació de Comerç es van parar en sec, van ascendir, i finalment van concloure el descens a Amarg Final.

Cent dotze segons més tard, el primer lliscant arribava udolant des d’Amarg Final, en direcció al cingle que hi havia davant el château Malreaux. La carretera acabava allà, al mirador.

En el seu amagat lloc d'observació, Solis va utilitzar la seva mira telescòpica T/Z amb retícula inclosa per identificar les tropes que saltaven dels lliscants i entraven en l'accidentat terreny. Deu, dotze, quinze humans en total, a més de deu androides assassins d'elit com els que Ventress havia portat a l’espaiport de Phindar, i dos escamots d'androides rondinaires per ajudar-los a batre els matolls. No hi havia dubte que aviat arribarien més rastrejadors especialitzats; el comitè de recepció que enviava Dooku per ser la "guàrdia d'honor" de Yoda.

Una entrada de cova s'obria a tres minuts de marxa precipitada des d'on havia aterrat el B-7. La tripulació d’en Yoda podria arribar a ella amb temps sobrat, va pensar Solis. Un cop dins podrien ampliar el seu avantatge, almenys fins que els caçadors aconseguissin sensors més sofisticats.

Malgrat tot, res d'això era inesperat, només raonables moviments d'obertura per part dels dos bàndols, cadascun buscant una reunió, i els dos preferint controlar quan i com tingués lloc aquesta trobada.

Solis va assentir per dins. Era hora de dirigir-se a les coves.

–Arribes tard –va dir el Comte Malreaux suaument quan Whirry va entrar en el seu estudi, acalorada i panteixant.

–Ho lamento, però estava buscant a la Srta. Vix. Oh, aquí hi ha la petita! –va cridar Whirry en veure que el Comte subjectava a la guineu tacada.

La subjectava passant una mà sota el pit de l'animal, mentre acariciava amb l'altra la seva pell marró i vermella. La guineu forcejava i gemegava a les seves mans. Panteixava i tenia els ulls molt oberts i aterrits.

Dooku va passar els dits darrere de les seves orelles i li va acariciar el llom entre els prims omòplats, fràgils com branquetes.

–Et vaig dir que venien convidats; a un li vaig convidar jo, a un parell d'ells no. –Va seguir acariciant a l’aterrida guineu–. He estat examinant alguns arxius de la casa. Quan el teu marit va embogir, tu vas donar un fill als Jedi.

–El petit –va xiuxiuejar Whirry–. Els molt bèsties me'l van robar. Me’l van treure quan tenia la ment malament. La sang tacava el meu vestit. –Es va mirar amb aire absent el vestit de ball, fixant-se en les taques de la vora i les bocamànigues, en les apagades taques més fosques que les del simple verrim–. Me’l van robar.

–En aquell temps hi havia aquí un androide –va dir Dooku–. Un Lacai Tac-Spec que va servir a la Casa Malreaux durant dotze generacions, i que després va desaparèixer misteriosament. No hi ha cap menció d'ell en els últims deu anys. Curiosament, Asajj Ventress es va trobar fa vuit dies amb un androide així que viatjava amb un Padawan Jedi cap aquí.

Una carícia, una altra; la petita guineu tremolava i gemegava.

–És que pensaves en donar una petita festa de benvinguda sense informar-me d'això, Whirry? Això em resultaria... decebedor.

–La intenció era que seria una sorpresa –va xiuxiuejar la vella.

–No m'agraden les sorpreses.

–Oh, d’acord, d'acord –empassà saliva.

–Puc suposar que pots comunicar-te amb aquest androide?

–Sí.

El Comte la va mirar.

–Sí, amo –va dir amb rapidesa.

Dooku va passar la mà amb suavitat pel llom de la Srta. Vix. La guineu es va encongir i va deixar anar un ganyol. Dooku va aixecar la mà. Tenia les puntes dels dits plenes de pèl.

–Mmmm –Va dir.

Va sacsejar la mà per desprendre’s del pèl i va tornar a les seves carícies. Un altre ganyol. Més pèl. Va fer una pausa, com si se li hagués passat alguna cosa pel cap, i va moure a la guineu per mostrar la seva pell mutilada.

–Escolta, Whirry..., vols llegir el teu futur?

El majordoma va mirar al seu amo i la guineu, abans de tornar a mirar al seu amo, amb la boca tremolosa.

–Què vol que faci?

***

–Què li passa al teu trasto assistent? –va preguntar Exploradora a Whie. Ja portaven un temps recorrent les coves, seguint la brillantor del sabre làser de Yoda, quan l'androide es va parar de sobte, com si se li hagués penjat la programació.

–Fidelis?

La veu d’en Whie era tallant i de comandament. Els seus ressons es van allunyar de la càmera per ambdós costats.

Un grinyol, un espetec. Fidelis va semblar despertar-se. Va sacsejar el cap.

–Sí, amo Whie?

–Hi ha cap problema?

–En absolut, senyor. Només, ah, només comprovava els meus mapes interns, senyor.

–Anem –va dir en Yoda–. Una gran càmera aquí hi ha. En ella descansarem.

–No necessito descansar –va dir Whie. El seu caminar, sempre elegant, era elèctric, i la seva veu ressonava amb excitació continguda–. Necessito anar a casa.

Exploradora es movia com podia per aquestes sinistres coves, amb els ulls adolorits per l'esforç d'intentar veure en la foscor. Ja s'havia esgarrapat els barbs, dues vegades, en la seva primera entrada al sistema de coves. Whie, en canvi, es movia per elles com si estiguessin a la llum del dia. Tenia els ulls lluminosos, gairebé embogits.

–La Força és intensa aquí –va dir, i es reia amb el plaer que fos així.

Tenia raó en això de la Força. Fins i tot Exploradora podia sentir-la, com un pessigolleig nerviós al seu interior, com si el món estigués ple d'imants i pogués sentir-los estirant el ferro de la seva sang. Whie ho trobava vivificant. Exploradora ho trobava sinistre. Hi havia quelcom terminal en la Força d'aquest lloc: una sensació tallant, desequilibrada, tan diferent de la suau brillantor del Temple Jedi com ho era el vent humit i àcid de Vjun de l'aire de casa.

Whie es va avançar saltant, seguit per Fidelis. Exploradora va arribar més a poc a poc. El Mestre Yoda la va agafar suaument del braç.

–En veu baixa –li va dir en un murmuri–. Un moment escolta, Padawan. Aquí deixar-vos dec.

–Deixar-nos! –va xiuxiuejar ella.

–No sé si Fidelis de confiança és. Al teu company Padawan sé que fora de perill mantindrà, però els assumptes Jedi altra cosa són.

Molt cert, va pensar Exploradora, recordant la traïció de Solis.

Yoda va aspirar aire.

–Una sortida a la superfície prop hi ha; l'aire puc olorar. Prendre-la he. Els altres i tu a les coves quedar-vos heu. Si tot va bé, amb vosaltres tornaré. Si en dotze hores no ens veiem, a la nau torneu i un missatge al Temple Jedi envieu, dient que Yoda no torna.

–Però...!

La mà li va estrènyer el braç.

–Al teu company padawan vigilar has! A Vjun el Costat Fosc en ell crida.

–Mireu això! –va cridar Whie una mica més endavant–. Esquelets!

–Què se suposa que he de fer amb ell? –va xiuxiuejar Exploradora, però Yoda ja s'havia anat.

Exploradora va grimpar per una sèrie de pedres calcàries mentre maleïa entre dents. L'única llum que hi havia procedia de la feble brillantor del sabre làser d’en Whie, molt endavant. El terra estava cobert d'una pols grisa, fina com la cendra. Res creixia allà, tot i que Exploradora veia algun que altre os petit, d'animals que havien caigut per un forat o havien estat arrossegats fins allà per les marees. En algun lloc en la distància, l'aigua gotejava fins a un estany subterrani. Plic, ploc, plic. Cada gota amb un ressò que s'esvaïa i moria.

Llavors se li va ocórrer que cada gota era com una vida que s’inflava fins a néixer en l'invisible sostre de la caverna, per després cobrar vida, llançar-se al buit i acabar estavellant-se a l’aigua freda, despertant ressons, que són com els records que queden en el que es deixa enrere, febles, apagant-se, desapareixent.

–Què creus que li ha passat a Exploradora? –va sentir que deia Whie amb una veu estranya, còmica–. Millor vaig a veure-ho! –es va respondre Whie amb veu aguda, cridanera.

Es va sentir un estrèpit de pals vells entrexocant. Quan Whie va grimpar fins a la vora de la següent caverna, un somrient crani blanc el va mirar. Un braç ossut va allargar una mà esquelètica. Whie estava emprant la Força per fer surar en l'aire els fràgils ossos.

–Sembla que et vindria bé un cop de mà –va dir amb aquella veu aguda, cridanera, i els flotants dits ossuts es van tancar al seu canell.

Exploradora va cridar i va colpejar la mà contra la pedra calcària. Els ossos es van deixar anar i estellaren. L'esquelet flotant, no més gran que un nen, es va posar la mà, ara sense dits, davant les buides conques dels seus ulls.

–Alça. Estic tolit –va cridar amb veu de nen petit.

Un segon esquelet de la mida d'un home adult va arribar saltant en l'aire per unir-se al primer.

–Ves amb compte, fill –va dir Whie en una horrorosa paròdia de la veu d'una mare–. Que aquesta és guerrera.

A Exploradora el cor li donava cops al pit.

–Talla ja, Whie.

–Només em divertia una mica –va dir Whie, apareixent davant ella–. És increïble. Hi ha quelcom en aquest lloc... No ho sents? Mai havia sentit la Força amb tanta intensitat. Normalment hauria de concentrar-me només per poder aixecar aquests ossos en l'aire, però aquí...

Va imitar el so d'un brunzit, agitant el sabre làser com si fos la batuta d'un director d'orquestra. Els dos esquelets van unir les mans i van començar a ballar.

–Deixa els ossos –va dir Exploradora, esforçant-se per mantenir la veu calmada.

–Per què? Els seus amos ja no els utilitzen.

–No és respectuós.

–No veig per què...

–Whie. T'ho suplico. Si us plau.

Silenci.

–D'acord. –Whie va fer mitja volta. Els ossos van caure a terra amb estrèpit–. Suposo que no està bé espantar les nenes petites.

Exploradora va esperar que el seu cor deixés de córrer.

–Whie?

–Sí?

–Saps que no sones molt normal, oi?

Silenci.

–Ho sé.

–Això em fa por –va dir Exploradora–. La Força és aquí molt potent. Si fins i tot jo puc sentir-la, només puc imaginar com serà per a tu. No crec que sigui molt bona idea que la utilitzem tret que no ens quedi més remei. És com..., com aire amb massa oxigen. El Costat Fosc només espera el moment de prendre.

–Tinc una notícia per a tu, Exploradora. El Costat Fosc és aquí –va dir Whie, donant-se cops al pit–. Ho portem amb nosaltres allà on anem.

Va apagar el sabre làser.

La foscor va ser absoluta i instantània. En algun lloc, una gota d'aigua es formava, s'inflava, queia a l'estany sense llum. Plic, ploc. oc... oc...

Silenci.

Les estrelles van aparèixer en la foscor, petits punts de llum en el sostre de la caverna.

–He vist abans aquestes llums –va dir Whie.

–Cuquillums –va respondre Fidelis–. Solíem baixar aquí quan era un nadó, Amo. Vostè i jo, i el seu germà i el seu pare abans de la seva, això, malaltia.

–Què li va passar?

Exploradora va treure el seu propi sabre làser i el va encendre a la menor potència, només per tenir llum.

–Tradicionalment, les millors famílies de Vjun tenen quantitats molt elevades de midiclorians –va dir Fidelis–. Era senyal de rang. Només en les últimes generacions va establir Vjun relacions comercials significatives amb la República; abans d'això, els Jedi no van tenir cap oportunitat de, perdoni que parli amb franquesa, mantenir subjugats als habitants amb el seu costum de segrestar a tots els nens que mostressin una habilitat extremadament elevada. Vjun va mantenir contacte en el passat amb els Sith, però van ser els recents contactes amb la República els que van suposar la seva primera exposició perllongada al culte Jedi. Per descomptat, l'interès pel fenomen dels midiclorians sempre va ser elevat, però l'arribada dels caçadors de nadons Jedi va induir a les millors famílies a buscar una forma d'augmentar les seves pròpies habilitats i protegir-se així de l'amenaça que representaven els... –va tossir amb delicadesa–... forasters.

»El seu pare, el Comte, era membre d'un consorci dedicat a augmentar genèticament els nivells naturals de midiclorians del populatxo de Vjun. De fet, l'experiment va tenir un èxit increïble.

–Vols dir que van crear tot un planeta de persones sensibles a la Força sense l'entrenament mental necessari per assimilar-la? –va dir Exploradora, bocabadada.

–Oh, en això fa olor l'aire –va dir Whie–. A bogeria. Tots es van tornar bojos, oi? Es pot sentir cridar a les roques.

A Exploradora se li va assecar la boca.

–Whie?

–És que no ho sents? No puc fer-ho callar –va dir.

–Estàs tornant a espantar-me.

–No et preocupis. Aquest és el meu lloc. La meva casa. Aquí em coneixen. –Travessà el munt d'ossos amb el peu–. Suposo que serien una mare i el seu fill. Van venir aquí amagant-se del meu pare, oi?

–Bé, senyor –va quequejar Fidelis–. No sabria dir-li.

Exploradora va alçar la mà davant el so de trepitjades distants, la dringadissa i el frec del metall. Llavors, gràcies a algun efecte de les coves, per una esquerda els hi va arribar un conjunt d'ordres, com si el soldat les donés a pocs metres d'ells:

–Disperseu-vos per les coves. Podeu agafar els presoners vius o morts.

–Els androides de Dooku vénen a per nosaltres –va replicar Exploradora.

–És hora de moure’s –va admetre Whie–. Ei..., on és el Mestre Yoda?

–S’ha anat. Va dir que havíem de reunir-nos amb ell a la nau d'aquí a dotze hores.

–Jo no he sentit això –va dir Whie amb sospita–. Per què t'ho va dir a tu i no a mi?

–No ho sé –va replicar ella–. Perquè estàs actuant de forma molt estranya?

Whie va començar a deixar anar una rèplica furiosa, però es va contenir. Va assentir, amb llavis premuts.

–Bona resposta. Ser aquí no és fàcil per a mi. Els meus pensaments no deixen de donar voltes, he d’aïllar-me d'ells. He estat fent servir la Meditació Silenciosa que ens va ensenyar el Mestre Yoda quan teníem cinc anys. La recordes?

–Sí.

Ulls mig tancats, llengua tocant el paladar, la Força girant des de dalt de la coroneta, vessant-se per la columna vertebral, arribant fins a la medul·la dels fèmurs i buidant-se pels punts de pressió de les plantes dels peus. "Un nen ple de la Força com un núvol que transporta el raig és", solia dir. "Deixeu que la càrrega us traspassi fins arribar al terra, a terra". Encara podia sentir la seva amable veu d'ancià, "relaxeu-vos heu!", i el so dels nens rient al seu voltant a l'aula il·luminada per l’endormiscada llum del sol.

La veu d’en Whie va interrompre els seus records.

–Això és el que li va passar al Mestre de l’Asajj Ventress, saps? Va quedar abandonat en un planeta estrany i violent, i els Jedi van deixar-lo allà. El Mestre Yoda el va abandonar.

–De veritat creus que aquesta és tota la història?

Whie va arronsar les espatlles.

–Només dic que és una curiosa coincidència. Fidelis, podràs allunyar-nos d'aquests androides?

–I tant, senyor. Conec cada escletxa i esquerda d'aquestes coves. Si volen seguir-me?

Els Padawans el van seguir, amb Exploradora en primer lloc, el seu sabre làser projectava la seva pàl·lida brillantor blava, i Whie tancava la rereguarda, movent-se amb facilitat. El pes de les roques que tenien sobre els seus caps no semblava preocupar-li, però a Exploradora no li agradava gens aquest pes aclaparador, de milions de tones mètriques de pedra podrida amb forats i obertures. Un parell de trets de morter o un granada d'impacte podia fer caure tota aquesta rastellera de cavernes, enterrant-los en vida.

Deixa-ho ja, es va dir. Un Jedi no cau presa del pànic, ni tan sols un de jove i frenètic. Has treballat tota la vida per assumir aquests riscos, Tallisibeth. T'has guanyat aquesta por. Què hauria pensat Jai Maruk?

En pensar en ell, la pena i l'afecte es van apoderar d'ella. Es recordava plorant sobre ell mentre jeia moribund a l'estació de Phinda. "No em deixis, Mestre", li havia dit. "Mai, la meva Padawan", va ser la seva resposta.

Whie va riure darrere d'ella.

–Recordes el que solia dir-nos el Mestre Yoda? Quan al Costat Fosc miris, cura has de tenir...

–... Doncs el Costat Fosc la mirada et torna –va dir Exploradora.

***

Pric, tap, proc, tick.

El Comte Dooku estava assegut davant l'escriptori del seu estudi, pretenent llegir els informes diaris sobre les Guerres Clon, però en realitat escoltava la incessant pluja de Vjun colpejant les finestres que tenia a la seva esquena. També escoltava amb un altre sentit que no era el de l'oïda.

Yoda estava a prop.

Es movia amb cura, en silenci, ocultant la seva presència en la Força, viatjant amb ella com una fulla arrossegada suaument per un rierol. Però a Vjun, la Força estava poderosament esbiaixada cap al Costat Fosc, i de tant en tant el Mestre es movia contra el corrent. Eren aquells moments els que buscava Dooku. En una ocasió, diversos minuts abans, el vell Jedi havia trepitjat malament, posant un peu a contracorrent, i la pertorbació havia ressonat al mateix llit rocós sobre el qual s'alçava el château Malreaux, anunciant l'arribada del Mestre com un terratrèmol distant.

O potser no havia estat un error. Potser Yoda voldria fer saber que estava de camí.

Des de llavors, el món havia estat en silenci. El vell Jedi es movia per la superfície de la Força com un patinador aquàtic, sense altra cosa que anunciés la seva arribada que una feble sensació de calor a la pell d’en Dooku, com un cec que contempla una matinada, invisible per a ell, però percep una pàl·lida calidesa que li recorre el cos.

La veritat era que no esperava que el Mestre permetés que se li portés custodiat al château Malreaux. "El combat el moment oportú és", solia dir el Mestre, "i la feina del guerrer destruir l'oportunitat del seu contrincant és". Dooku encara podia veure en la seva ment la contrafeta i petita forma del Mestre vestit amb una túnica marró aquell primer dia de pràctica del sabre làser, parlotejant i repartint les espases de fusta de les pràctiques, els nois rient, l'olor de llençols i estores netes , el Mestre arrossegant els peus davant ells, el llarg sospir, com un esternut, i després la pujada; la petita figura invocant la Força perquè li omplís, amb una tirada tan potent que Dooku i els altres nens van poder notar-ho com un corrent que brollava dels racons de la sala en direcció als càlids peus de Yoda, recorrent les seves cames i el seu tronc com descàrregues elèctriques, amb foc als ulls; la Força concentrada a la punta de la seva espasa de fusta, com un llamp engabiat, i quan va aixecar el peu i va trepitjar amb força l'estora, posant-se en posició de guàrdia, es va poder sentir tremolar al Temple sencer.

Tap, ploc, tip.

Seria interessant tornar a veure a Yoda. Com revisitar la casa de la teva infància. Encara que Dooku no es volia veure embargat per un sentiment de nostàlgia, era lògic que en estar allà assegut, tenint en les seves mans el destí de milions d'éssers, subordinats suplicant ordres i víctimes suplicant pietat, li resultés temptador recordar aquests dies primerencs comparativament despreocupats, quan era un nen somiant amb les vides que anava salvar, en comptes de comptant cadàvers per milers. Era divertit pensar que alguna vegada va ser tan jove com per considerar preciosa una sola vida.

Però ara era adult i havia superat aquest sentiment, ja no era un nen al que poguessin donar ordres.

Exceptuant a Sidious, és clar.

Les paraules de Ventress van acudir a la seva ment: "Com podria deixar-te viure...?", "Ell et farà servir...". Parlava per sortir del seu compromís, és clar, però per les estrelles que havia sabut triar bé el seu envit. Si alguna cosa podia dir-se d’Asajj és que els seus instints per saber on enfonsar el ganivet eren impecables.

"Hauràs d'aguantar massa a la llum del seu sol, Comte."

Dooku va mirar als holomonitors agrupats en el seu escriptori, on moltes escenes reclamaven la seva atenció: una panoràmica de la batalla a Omwat; una imatge de la devastació d’Honoghr, sis mesos després de la catàstrofe tòxica; part de la proposició del General Grievous d'incrementar l'ús de bioarmes en les campanyes de la Vora Exterior; una holotransmissió de la càmera del Senat de la República; un comunicat urgent mostrant una nau petita entrant a tota velocitat en l'òrbita de Vjun, perseguida per dos interceptors que van partir de les fragates orbitals; actualitzacions a temps real de les tropes que van seguir a Yoda i els seus nens a les coves, i una bateria d'imatges de vigilància del château en si mostrant la façana principal, el vestíbul, la posta de servei i el passadís que hi havia fora d'aquest estudi.

Al Comte no li agradaven les sorpreses.

Tap, pric, tap! La pluja queia amb més força, colpejant les finestres.

Va allargar la mà per ampliar la imatge de la nau que perseguien els seus interceptors, es va aturar, es va examinar la mà. La molt estúpida tornava a tremolar. La sensació de calidesa a la pell es va intensificar, com un enrogiment per la vergonya, i la tremolor va empitjorar. D'una manera estranya, era com si estigués espantat. La seva ment racional estava molt calmada, però, per algun motiu, el seu cos estava reaccionant com si fos un col·legial a punt de dirigir-se a una nena bonica: sentia por, vergonya, enyorança i esperança, tot embogidorament barrejat.

Tap, tap!

Per fi, el Comte es va adonar que aquest no era el so de la pluja. Es va tornar per mirar cap a la finestra del seu estudi. El Mestre Yoda colpejava el vidre amb el seu bastó, impossiblement aturat a la prima cornisa exterior, a cinc pisos d'alçada. La pluja corria per les esquerdes del seu arrugat rostre, i estava somrient com una gàrgola.

***

Una veloç nau correu Hoersch-Kèssel classe Chryya modificada va entrar en l'atmosfera de Vjun com el llamp, perseguida acaloradament per dues corbetes de la Federació de Comerç. "Acaloradament" era la paraula adequada, ja que el pilot de la Chryya semblava haver-se saltat l'assignatura de frenada en l'atmosfera en les seves classes de pilot. En comptes de reduir velocitat en una llarga sèrie de bucles en l'atmosfera superior, el molt veloç correu descendia en un angle suïcida. Els seus protectors tèrmics tenien un profund i ominós color ataronjat. Un rastre d'aire supercalent i partícules atmosfèriques incendiades el seguia com el rastre d'un cometa.

Una de les corbetes que el perseguien es va desviar cap amunt; no s'atrevia a mantenir aquest angle d'entrada tan pronunciat. L'altra, brillant roent, es va mantenir a l’encalç del Chryya, disparant curtes descàrregues amb els canons davanters que no van aconseguir donar en el blanc. El cel va cridar quan les naus el van estripar per la meitat com si fos plastifí. El Chryya es va moure alegrement d'un costat a un altre per entre l'andanada de trets, va fer girar el làser muntat en el seu llom, apuntà directament cap a popa i va alliberar un raig de foc continuat.

Els deflectors davanters de la corbeta van aguantar durant un llarg moment.

Quan li va arribar la fi, el que va acabar amb ella no va ser la descàrrega d'energia que li va traspassar el blindatge; sinó la calor ambiental, que va aconseguir el punt de fusió del nucli. Durant un instant etern, la vora de la nau van semblar esborronar-se i arrencar a córrer, llançant-se contra el terra com una gota de sang ardent. El pilot va intentar sortir de la barrina, però les enormes forces gravitacionals van arrencar la carcassa que s'estava fonent, i la nau es va dissoldre, estavellant-se en les ruïnes de la ciutat d'Amarg Final com una ardent bola de neu.

A un parell de quilòmetres d'allà, el Chryya es va posar elegantment a terra, a un centenar de metres de l'abandonat B-7 de Yoda.

–Què va ser això? –va dir Obi-Wan Kenobi, deixant-se anar del cinturó de la cadira d'artiller del canó de la torreta–. Vaig creure que anaves a aconseguir que ens engeguessin una canonada. Després vaig estar segur que aconseguiries que acabéssim incinerats. Després vaig estar convençut que anàvem a estavellar-nos.

Ànakin va saltar de la cadira del pilot, amb un gran somriure a la cara.

–Només era una cosa que m'agrada anomenar...

–Presumir?

–Presumir! La qüestió no és guanyar, Mestre. Androides de combat de la Federació apropant-se en dues fileres des del lloc d’aterratge del B-7. Sis, set, vuit –va afegir despreocupadament, mirant el monitor tàctic del Chryya–. Es tracta de guanyar amb estil–. Va posar la mà al sabre làser que penjava del seu costat i es va disposar a llançar-se per l'escotilla davantera del Chryya–. Preparat?

–No! –Obi-Wan va tornar a la cadira de l'artiller de la torreta i va utilitzar el canó làser del Chryya per obrir forats en tres dels androides d'atac que es dirigien cap a ells, abans que els altres es dispersessin buscant posar-se a cobert–. D’acord. Ara sí estic llest.

Ànakin va treure dues pistoles làser de l’armariet per a armament de l'escotilla davantera.

–M'encanta aquest planeta. Està amarat en la Força. Vaig poder sentir-lo en el moment en què vam tocar l'atmosfera. Normalment sóc un bon pilot.

–Un gran pilot –va admetre Obi-Wan.

–... Però aquí era com si el casc de la nau i la meva pell fossin la mateixa cosa. Podia sentir amb precisió quanta calor podia aguantar, tota la torsió, quants girs...

–Era evident que no utilitzaves la Força per connectar amb el meu estómac.

Obi-Wan, amb la cara encara una mica verdosa, va agafar un rifle làser i un parell de granades d'impacte.

–La diferència entre Coruscant i aquest planeta és com la diferència entre nedar en aigua fresca i nedar en l'oceà. Em sento optimista.

Ànakin va donar un cop a l'interruptor de l'escotilla i es va llançar a l’exterior amb un enorme salt. La resplendor dels trets làser centellejaren al voltant de l'escotilla, però ell ja era fora, girant en l'aire, amb una pistola a cada mà i disparant contínuament; una, dues, tres, quatre vegades, obrint forats en els videosensors de dos androides que corrien cegament pel vessant del turó, ben calent per les seves destrossades carcasses.

Ànakin va penjar en l'aire per un temps impossiblement llarg, i finalment es va deixar caure. Girà per terra amb l'espatlla, va disparar dues vegades més a un androide que li intentava atacar per l'esquena, li va treure la seva arma de mà i li va volar un genoll. Després es va aixecar perfectament equilibrat, amb les pistoles fumejant sota la pluja de Vjun.

–Puc caminar sobre l'aigua –va dir.

Els androides van començar a retirar-se de forma ràpida i eficient per part dels que encara romanien intactes, però els dos que Ànakin havia encegat trontollaven i donaven voltes pel terreny, emetent crits aguts que sonaven com xiscles antinaturals de dolor mecànic. Obi-Wan va seguir a Ànakin fora, emprant el sabre làser per desviar un parell de trets que li van dirigir els androides en retirada.

–Per què fan aquest soroll? –va preguntar Ànakin.

–Ecolocalització. És un sentit direccional de reserva per a utilitzar com a últim recurs; criden com falcopenats, intentant crear un gràfic sonar del terreny –Ànakin li va dirigir una mirada–. No estic fent conya. Estava en un dels últims informes.

–Se’m devia passar aquest –va murmurar Ànakin, mirant com els androides encegats xocaven uns contra els altres mentre trontollaven darrere dels seus companys.

–Anem. Comprovem si tenen a Yoda i els Padawans. Van córrer en persecució dels androides en retirada, detenint-se en el B-7 el temps just per assegurar-se que allà no hi havia captius Jedi.

Els androides van pujar per un turó i es van ficar a la boca d'una cova.

–Tu què penses? –va preguntar Obi-Wan, passant-li uns electrobinoculars. Els dos estaven ara tombats darrere d'un petit sortint molsós, mirant a una esquerda fosca, un tall, com una ferida, en el verinós verd del vessant del turó. Van poder veure el flaix que la llum arrencava a les puntes dels rifles làser que tenien els androides estirats a la boca de la cova.

–És una llarga carrera fins allà –va considerar Ànakin–. Al descobert. Dispararien contra nosaltres en terreny obert des d'una posició protegida. Seria un camp de mort, ja posats.

–Més o menys el que jo pensava.

Ànakin va alliberar del seu cinturó una esfera amb clotets i la va llançar turó amunt.

–Espera! –va dir Obi-Wan massa tard.

Ànakin ja havia utilitzat la Força per guiar la granada d’impacte fins a la boca de la cova, on va detonar amb un so greu i profund, com un tub sònic en caure des de la torre més alta del Temple Jedi i xocar amb el paviment de pedra de sota.

Un batec. Dos.

Restes metàl·liques van sortir volant de la boca de la cova com si fossin confeti. Un moment després, Obi-Wan va sentir una profunda sacsejada que va fer tremolar el terra sota els seus ventres. Després una altra. Després més. El so de la pedra en caure va rugir, sortint de la boca de la cova i seguit per una enorme exhalació de pols, una bafarada que sortia de l'obertura com si fos l'alè d'un gegant moribund.

–Fantàstic –va dir Obi-Wan–. Les cavernes s'estan enfonsant.

Parts senceres del vessant es van contreure i es van desplomar, tornant-se toves i fosques, com si fossin fruits aixafats sota la prima pell de la molsa de Vjun. L'estrèpit de la pedra en esfondrar-se va continuar i continuar. El sòl es va arquejar quan parts completes del turó es van enfonsar lentament sobre si mateixes i es van plegar a la terra.

El somriure va abandonar lentament la cara d'Ànakin.

–No estic segur que una granada fos la millor idea –va recalcar Obi-Wan.

–No suposaries que Yoda estava dins? –va preguntar Ànakin–. I els Padawans?

–Més et val que no –En veure la cara llarga expressiva del jove, Obi-Wan va cedir–. Estic segur que hauríem sentit la mort de Yoda en la Força. Però la propera vegada pensa una mica més abans d’alterar el paisatge, vols?

–Sí, Mestre –va dir Ànakin. Tècnicament ja no era el Padawan d'Obi-Wan, però tendia a parlar com si ho fos quan era molt conscient d'haver-la espifiat–. I ara què?

Obi-Wan es va posar dempeus.

–La propera vegada, crec que..., ugh! –va dir, mirant-se.

La seva túnica Jedi estava tacada de verd, com si fos el suc d'algun fruit verinós, i allà on la tela havia tocat la molsa de Vjun, humida per la pluja feblement àcida del planeta, ja començava a podrir-se.

–Ho sé. Ja noto la meva pell començant a cremar pel plugim –va dir Ànakin.

–Quin planeta més horrible –va comentar Obi-Wan–. No voldria ser el seu ministre de turisme–. Va assenyalar a una magnífica mansió de pedra blanca rivetejada per roig sang, situada a cosa d'un quilòmetre terra endins–. Crec que hem d'anar-hi. Sembla ser de l'estil del Comte Dooku, i allà on estigui Dooku, Yoda no estarà molt lluny.

Normalment, la Força només ajudava a Exploradora a predir els moviments dels seus enemics quan s'enfrontava a ells cara a cara, però l'aire de Vjun era ric fins i tot per a ella, i en la seva pell ballà una pessigollejant premonició segons abans que les coves comencessin a esfondrar-se.

–Fidelis! Treu-nos d'aquí! –havia dit, i l'androide, en resposta al seu urgent to de comandament, la va agafar pel cinturó i va carregar amb ella.

Van córrer a tota velocitat per un llarg i estret passatge. Llavors va tenir lloc la primera explosió, un cruixit apagat com el tret d'un làser a boca de canó, seguit pel retrunyir d'un tro que no es va apagar, sinó que va augmentar en intensitat a mesura que les coves que tenien darrere començaven a esfondrar-se.

Es van mirar l'un a l'altre mentre l'aire immòbil de la caverna va començar a bufar i remoure com un vent embogit. El sòl del passatge va tremolar sota els peus.

–Uh, oh –va xiuxiuejar Exploradora.

–Segueix corrent! –va cridar Fidelis–. Ja gairebé hem arribat!

Es va moure amb rapidesa en la foscor, ficant-se en un altre passatge i arrossegant a Exploradora tan alt i tan ràpid que els peus d'ella no tocaven el terra cada diversos passos.

Un retrunyir, un cruixit, un estrèpit ensordidor.

–Un dels llacs s'ha enfonsat! –va dir Fidelis.

Exploradora seguia intentant comprendre el que significava que una paret d'aigua caigués de sobte sobre d'ells. Va haver d'obrir-se alguna esquerda en un dels grans llacs subterranis, i el que una vegada havia estat un petit llac tranquil i predictible va ser de sobte una cataracta en moviment que queia des de les altures, aixafant el cap d’Exploradora contra el costat metàl·lic de l'androide amb tanta força que li brunziren les orelles.

–Amo! –va cridar l'androide.

Exploradora va poder veure a Whie en els esclats de la brillantor estroboscòpica del seu sabre làser, enderrocat pel sobtat allau d’aigua i arrossegat passatge avall. Llavors va tenir lloc un altre estrèpit titànic, quan es va esfondrar el sostre de la caverna que acabaven d'abandonar.

Fidelis va llançar a Exploradora a un costat, posant-la fora de perill, i va tornar corrent pel passatge que s'havia convertit en el llit temporal d'un riu. El corrent arrossegava a Whie cap a la vora d'una cataracta recentment creada que tronava fins perdre’s en l'abisme. El rostre pàl·lid d’en Whie sorgia ocasionalment de l'aigua gelada. El jove va allargar una mà, buscant un sortint a la roca al qual agafar-se per lluitar contra el riu que l'empenyia cap a la mort.

Exploradora va ignorar la impressió que li va provocar l'aigua gelada i el brunzit del seu cap, va fer apilament d'energies i va afegir la seva voluntat a la d’en Whie, emprant la Força per clavar la seva mà a la pedra.

Segons després, el perill havia passat. El llac d'aigua s'havia buidat, el corrent es va afluixar i Fidelis va arribar fins al seu amo. L'androide el va agafar i va carregar amb ell. Un enorme alleujament va florir al pit d’Exploradora.

–Gràcies –va dir Whie entre panteixos.

–Per què?

–Vaig sentir que m’agafaves. La roca estava massa relliscosa, vaig intentar agafar-me a ella, però em relliscava. Llavors tu em vas agafar, i jo vaig aguantar allà. –Va somriure, respirant fondo, amb el rostre humit i masegat–. Així que gràcies per salvar-me la vida. Encara que sigui un presumit arrogant.

–Ja, bé, però ets el meu presumit arrogant –va grunyir Exploradora. Estava avergonyida de plaer–. Són coses que els Jedi fan uns per uns altres.

El sòl va tornar a tremolar sota els peus, i davant d'ells va caure alguna cosa que resultava incòmodament semblant a diversos centenars de tones mètriques de roca.

–Som-hi! –va cridar Fidelis.

Els va empènyer pel passatge, i van creuar al costat d'una cova lateral, una segona, i van torçar per la tercera. Després van entrar en una altra esquerda estreta, tant que Exploradora va haver de posar-se de costat per poder passar, i de sobte va sentir rajoles sota els seus peus. Estaven en un passatge fosc, semblant a una claveguera buida. Moments després van estar davant d'una porta.

Fidelis la va obrir.

–De pressa!

Quan l'androide els va empènyer dins i va tancar la porta darrere d'ells, la llum els va assaltar, enlluernant els seus ulls acostumats a la foscor.

Pestanyejant a la llum sobtada, Whie es va adonar que no estaven en una masmorra o un celler polsós, sinó en una habitació ben moblada, amb tapissos a les parets i un foc espetarregant en una llar de foc. A terra hi havia una elegant catifa, amb una escena de bosc brodada i un filetejat crema i carmesí.

Era l'habitació del seu somni.

Era l'habitació del seu somni, només que en ella hi havia sis androides assassins esperant amb les armes preparades, i, darrere d'ells, al costat de la porta que acabaven de creuar, estava Asajj Ventress.

–Amo Malreaux –va dir amb to indolent–. Benvingut a casa.

Següent