Curandera Jedi (XXXVII)

Anterior

37

El coronel D'Arc Vaetes, com a líder de l’Uquemer-7, era l'oficial militar de més rang que tenia a mà. Barriss va anar a veure’l durant un recés temporal en les operacions. Feia un dia o dos que les coses estaven sorprenentment tranquil·les. Es va preguntar si no seria la calma prèvia a la tempesta.

Com a padawan, podia haver demanat i probablement hauria aconseguit una audiència amb el nou almirall de la MedStar, però hi havia un protocol assentat en les relacions amb les Forces Armades, i Barriss havia vist com funcionava tantes vegades que sabia que era millor intentar-ho abans amb la cadena de comandament. L'exèrcit de la República era moltes coses, però "flexible" no era la primera paraula que se li venia a la ment a l'hora de tractar amb ell. Estava la forma correcta, la incorrecta i la militar...

–Què puc fer per vostè, padawan Offee?

–La base està en perill, coronel –va dir ella.

El coronel va somriure.

–De debò? Un Uquemer que es troba en un front actiu de guerra està en perill? Qui ho hauria dit...

–No, senyor. Vull dir, està en més perill del que és normal... Sigui el que sigui "normal".

Vaetes era un cirurgià de primera classe, un oficial de carrera i de tot menys ximple. El seu somriure es va esvair, i es va girar per centrar-hi tota la seva atenció.

–Expliqui’s, si us plau.

–Crec que la persona responsable de l'explosió del transbordador de bota fa algun temps és la mateixa que va estar darrere de l'atac a la MedStar, i que aquesta persona està a punt de convertir-se en vital en una acció que posarà en perill la vida dels membres de l’Uquemer. I no només d'aquest.

–La investigació del transbordador es va tancar fa temps –va dir Vaetes–. Es va determinar que Filba el Hutt era espia, a més del responsable del sabotatge. Aquesta va ser la conclusió del coronel Doil, l'oficial al càrrec de la investigació.

–Jo no ho crec. O almenys, no és la història completa.

–D'acord. Llavors, qui és el responsable? I què va a fer que ens posarà tan en perill?

Barriss va sospirar.

–Encara no sé exactament de qui es tracta. Ni el que passarà.

Vaetes la va mirar.

–Llavors per què sap el que sap? Per intuïció?

–Ho vaig saber gràcies a la Força. És difícil d'explicar a algú que no l'ha sentit, però és molt més que una intuïció.

No podia explicar-li que la seva connexió amb la Força havia estat augmentada amb el consum de drogues, i a més amb una droga a la que se suposava que no tenia accés. Qualsevol credibilitat que pogués tenir s'evaporaria ràpidament si anava per aquest camí. Vaetes era un home de l'exèrcit, extremadament pragmàtic, a més de cirurgià. Per la seva experiència amb la majoria dels cirurgians sabia que, per a ells, si un problema no podia extirpar-se amb un escalpel, no existia.

–Padawan Offee, sé que la Força és una gran part de la seva organització..., és el mètode operatiu, però... –va dir Vaetes, encongint-se d'espatlles– Què puc dir a l'almirall per justificar qualsevol acció? I, donada la manca d'informació específica, tot i que accedís a concedir-li la seva confiança en això, què se suposa que hauríem de fer?

Barriss va sentir que li inundava una sensació de frustració. Què podia dir? Ell tenia raó. I si no podia convèncer a Vaetes, un home que la coneixia i al que ella sabia que queia bé, quines possibilitats tenia de convèncer a algú que no la coneixia gens? Tot allò era massa vague.

–Coronel, seria possible que contactés vostè amb Coruscant? El meu intercomunicador no pot fer trucades adequadament.

Ell va negar amb el cap.

–Se suposa que això és secret militar, padawan Offee, però de moment nosaltres tampoc podem trucar a casa. És per algun tipus de fallada subetèrica que afecta les comunicacions de llarg abast. Els nostres tècnics de comunicació no acaben de trobar-la.

Barriss va assentir. Ella albergava l'esperança que si l'exèrcit podia parlar amb el Consell Jedi, potser aquest podria avalar-la,  almenys per poder justificar l'alarma. Però, pel que semblava, això no passaria.

–Escolti –va dir ell–. Vaig a dir-li el que farem... Vaig a parlar amb el comandant de la unitat de tropa d'aquest Uquemer, li diré que algun pacient enemic em va dir abans de morir que anava a passar alguna cosa i que reforci els controls. Em temo que no puc fer altra cosa llevat que ens doni una cosa més sòlida que puguem verificar.

Això era millor que res.

–Gràcies, senyor.

En sortir del despatx, Barriss va veure a Jos Vondar allunyant-se de la pista d'aterratge. Estava ennuvolat, probablement anava a ploure de nou, però l'aura d’en Jos estava més lluminosa i la seva energia més alta del que ella havia percebut en molt de temps. Almenys estava més lluminosa que la seva en aquell moment.

Es va afanyar a atrapar-lo.

–Jos, què tal estàs?

Ell va somriure.

–Millor del que he estat últimament, crec. O almenys això espero. Ho esbrinaré aviat.

–M'alegra sentir-ho.

Ell la va mirar.

–Què et preocupa?

A ella li va sorprendre la pregunta.

–Per què creus que hi ha alguna cosa que em preocupa?

–Es veu. El teu llenguatge corporal, l'expressió de la teva cara, el teu comportament en general, tot em diu que estàs angoixada per alguna cosa. Què passa?

No passaria res dolent per dir-ho, i ell ja sabia que ella tenia accés a la bota. Potser el fet de tenir una altra ment treballant en el problema l'ajudés. En aquest moment li vindria bé qualsevol ajuda que pogués trobar.

Li va anar explicant mentre caminaven, explicant-li això de la seva experiència amb la Força, la bota i la seva certesa sobre el perill imminent. Gairebé sense adonar-se'n, quan va haver acabat estaven davant de la tenda d’en Jos.

–I això és el que hi ha –va dir ella.

–Per tots els banthes –va dir ell–. És increïble.

–Sí, em sento com l'endevina mitològica Daranas, d'Alderaan. Puc veure el futur, però ningú creu en les meves advertències.

Jos va dir:

–Bé, l'hi has explicat a Vaetes, i ell ho va a transmetre a les tropes de terra. I, d'haver algun perill, probablement vindrà per aquí. Com a mínim tindran avantatge.

Ella va assentir.

–I de veritat creus que la bota augmenta i concentra la connexió amb la Força?

–Totalment –Va dir ella–. I sé que atorga un gran poder. Crec que amb aquesta connexió podria aturar el perill d'alguna manera. Potser fins i tot aturar completament la guerra en aquest planeta.

Ell no va dir res, però ella va poder sentir a través de la Força que no acabava de creure-la.

–Creus que és alguna classe d'al·lucinació, oi?

–Jo no he dit això.

–Però ho penses.

Ell es va fregar la cara.

–Barriss, ets metge. Saps que la medicina exerceix diferents efectes en cadascun. Donar a un devaronià dos centímetres cúbics de nitrat pletílic li curaria d'una pneumònia i obriria els seus pulmons congestionats sense gairebé cap efecte secundari, però si li dones aquesta mateixa dosi a un humà li pujaràs la pressió arterial a un nivell de síncope. I si la dónes a un bothan...

–Estarà mort abans de tocar terra –va acabar ella–. Què vols dir amb això?

–La bota és la droga miraculosa de la nostra era. A cada pas que donem ens meravellem davant el nou efecte que exerceix en alguna espècie en què no s'havia provat abans. I potser sí et connecta amb la Força d'alguna manera misteriosa i potent. O potser t'ho vas imaginar. Un científic hauria de dur a terme una sèrie de proves objectives per comprovar si existeix aquesta forma de connexió. Tots dos hem treballat amb pacients amb deliris psicodèlics. Ells també creuen en el que veuen, senten i noten.

Ella va assentir.

–Sí, però la Força no és una cosa que pugui col·locar-se sobre la taula del laboratori per disseccionar. I jo sé que el que vaig experimentar era real.

–Però ets l'única.

–La Mestra Unduli em va dir que diversos membres del Consell van sentir les ones.

–Odio ser l'advocat del Sith, però, si entenc bé el que m'estàs explicant, no hi ha manera de demostrar que el que van sentir va ser un ressò de la teva experiència. És tot massa subjectiu. Tot i així, suposem, per continuar amb l'argument, que tot és cert. Quins riscos comporta que tinguis tant poder? Què podries provocar involuntàriament?

Barriss va assentir. Sí. Hi havia donat amb el cor del problema. Qui era ella per brandar una arma que podia ser com un sabre làser de mida planetari? Què podria fer per accident? No hi havia manera d’endevinar-ho. Fins i tot el més savi dels Mestres Jedi hauria d'assumir semblant poder amb molta precaució i una vida sencera d'experiència. I ella era amb prou feines una padawan, mancada de talent o de saviesa.

Per tant, la decisió era prendre la torxa que li oferia la Força i emprar-la per allunyar els gats salvatges de la seva porta, corrent el risc de cremar la casa en fer-ho.

D'una forma o d'una altra, aviat hauria de prendre una decisió. Perquè d'una cosa estava segura: s'estava quedant sense temps.

Següent