Serveis
de suport
Els
trets de làser de les peces d'artilleria i les naus espacials estripaven l'aire
nocturn mentre la doctora s'ajupia en la trinxera i treballava sobre el ferit.
Quan va arribar, l'olor del fang, de la por i la sang gairebé la va marejar,
però ara ja no ho notava. Encara que encara s'encongia amb els trets làser.
Semblava que no era capaç d'acostumar-se a ells.
—Suposo
que aquest ja està prou apedaçat per poder moure's —va dir a un auxiliar—.
Traieu-lo d'aquí.
L'auxiliar
i un zelador van aixecar l'home en una llitera i el van portar a un vehicle
repulsor que esperava a uns 500 metres darrere de la doctora. No podien acostar
més el vehicle; no hi havia cobertura i l'artilleria els hauria massacrat.
La
doctora portava allà tres dies; mentre les forces de l'Aliança repel·lien
l'ofensiva dels imperials, ella aplicava packs mèdics fins que es van acabar,
embenava ferides, amputava extremitats més enllà de qualsevol reconstrucció
possible, i posava als ferits en forma per al perillós camí de tornada a
l'estació d'ajuda.
Ja
no se sentia cansada, havia deixat de sentir cansament en algun moment del dia
anterior; havia arribat a un lloc més enllà del cansament, un lloc on només
estaven els ferits, només el seu dolor, només la seva devoció a la causa.
La
doctora es va rentar la sang de les mans i va passar amb gest ombrívol a la
següent pacient. Feia olor de carn cremada: ferida
de blàster. La soldat feia un so de succió en respirar: pulmó perforat. Amb gest mecànic, la doctora
va introduir un drenatge en una sonda, va subjectar tot en el seu lloc amb
benes, i va fer un gest als zeladors perquè se l’emportessin. Li donava a la
soldat una probabilitat de supervivència de tal vegada una entre tres.
Més
endavant, cap a les línies del front, va escoltar crits i foc de blàster. Foc
continuat. Un altre atac. La doctora ni tan sols va aixecar la mirada. Tal
vegada resistissin, tal vegada no. No era el seu treball.
Quatre
dies abans, quan va arribar allà, hi havia hagut altres tres metges amb ella.
Un havia caigut durant la primera hora; un altre havia mort aquella mateixa
nit; el tercer havia estat greument ferit aquest matí. Tots s’havien entrenat
junts; s'havia promès a Kral. No sabia si ell seguia encara amb vida. Ara només
estava ella. Ni tan sols podia plorar; no semblava importar-li. Va reprimir una
esgarrifança, es va fregar els ulls, i va passar al següent pacient.
Algú
li va tocar en el braç. Va alçar la mirada per veure el rostre del Tinent
Reese, al comandament d'aquest sector del camp de batalla.
—Senyora,
l'enemic s'ha obert camí; ens estem retirant —va dir el tinent.
Ella
va assentir.
—Necessitaré
quinze minuts per deixar als ferits en condicions per viatjar...
El
tinent va bellugar el cap.
—No,
senyora. Ha de marxar ara. En quinze minuts aquest lloc estarà infestat de
vehicles d'assalt imperials. Si no s'ha marxat en dos minuts, no podrà anar-se’n.
Per
primera vegada, la doctora va escoltar el pànic que surava en la veu del
tinent. Al seu voltant, els soldats abandonaven les seves posicions a
trompades; la retirada corria un risc imminent de convertir-se en una fugida
caòtica.
La
doctora va assentir amb un sec moviment de cap.
—Dos
minuts. Sí, senyor.
El
tinent es va marxar sense respondre-li i es va dirigir precipitadament al
capdavant, o al que quedava d'ell, per intentar posar ordre en els seus homes.
La doctora va cridar als seus zeladors.
—Fotem
el camp! Abandonarem tot l'equip; ajudeu als ferits que puguin caminar a
arribar a la rereguarda. Que aquells massa ferits per caminar estiguin el més
còmodes possibles; no tenim temps per salvar-los. Teniu dos minuts: en marxa!
Els
zeladors es van posar en moviment, corrent a realitzar les seves tasques fins i
tot abans que ella acabés les ordres; les retirades no els eren estranyes. La
pròpia doctora estava en moviment en menys d'un minut, portant mig a ròssec a
la rereguarda a un ferit encegat per una cremada, quan es va trobar amb Kral.
El
seu promès estava tendit en una llitera, pàl·lid i ple d'embenatges. Li va
somriure.
—Salva'ls,
nena —va murmurar.
La
doctora es va detenir, horroritzada, oblidant al soldat cec que tenia al seu
costat.
—No
puc abandonar-te! —va exclamar.
—És
clar que pots, maleïda sigui —va respondre ell—. M'han disparat en l'estómac.
No puc caminar; no pots permetre't personal per portar-me. Estaré bé —va
mentir—. Tinc un analgèsic; sobreviuré fins que arribin els imperials a
capturar-me. Ens veurem després de la guerra. Ara, mou-te, soldat, abans que
t'atrapin.
La
doctora va baixar la mirada cap a ell, després va aixecar la vista per mirar al
jove que estava dempeus al costat d'ella. Finalment, va assentir. Li va fer un
petó de comiat, i després es va marxar a trompades amb el soldat ferit.
Una
vegada que ella es va haver marxat, Kral es va regirar en la seva llitera,
deixant finalment que l'agonia es mostrés en el seu rostre. Tenia un analgèsic;
però encara no l’havia usat.
Va
pensar en la seva promesa per allunyar el dolor de la seva ment. Era una gran
noia, i a més un bon soldat. L'estimava amb bogeria; llàstima que mai tornaria
a veure-la. No obstant això, havia estat suficient amb tenir una oportunitat
d'acomiadar-se; la majoria de la gent no la tenia.
Va
escoltar: els sons dels trets s'anaven acostant. Bé. L'enemic estaria aquí en un parell de minuts. Molt bé. Feia mal. Molt.
Quan
va arribar el primer soldat imperial, Kral li va mirar amb un somriure. Llavors
va llevar l'anella de la granada oculta sota els seus llençols. L’analgèsic va
resultar ser extremadament efectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada