Una nova amenaça (X)

Anterior

Capítol 10

–Qui sóc? –va repetir la criatura–. A Xagobah, ens agrada fer preguntes abans de respondre-les. Però…

El grinyol rugent d'un míssil va passar per damunt. Boba va vacil·lar. Un moment després el míssil va impactar a poca distància, fent-li caure sobre els genolls. Mirà cap amunt per veure a la criatura mirant-li fixament, encara sinistrament tranquil·la.

–Però sembla que ens trobem en el mateix bàndol de moment, –la criatura va seguir, com si no hagués passat res. La punta del seu blàster seguia estant fixa en Boba indicant-li que s'aixequés.

–I quin bàndol és aquest? –va bordar Boba.

–L'equivocat –va replicar la criatura, quan un altre míssil brunzí per dalt–. Ràpid!

Va empènyer el rifle blàster a un costat d’en Boba, gesticulant cap al bosc de bolets.

–De cap manera! –Boba va sacsejar el cap–. Ja he fet plans per sopar, i no inclouen ser el plat principal!

La criatura va proferir un profund grunyit. Boba es va posar rígid, llavors es va adonar que la criatura s'estava rient.

–Plans per sopar! –va repetir–. Això és bo! El temps del menjar s’ha acabat… –li va empènyer de nou, més fort aquesta vegada.

A contracor, Boba va començar a moure's cap al bosc de bolets.

–Els arbres flimmel comparteixen un sistema subterrani d'arrels –va continuar la criatura–. Tenen milers d'anys, i quan un és frit, tots sofreixen. I aquesta va ser una molt mala ferida!

Assenyalava a l'arbre flimmel del que Boba havia escapat. El seu paraigua s'havia retret completament. Semblava una ombrel·la tancada i trista.

–Cap d'ells estarà famolenc durant una estona. –La criatura va llançar a Boba una mirada d'admiració–. Li vas donar un bon sobresalt.

–Gràcies –va dir Boba. Mirà amb recel a la criatura. Però l'expressió amb la qual li mirava era sobretot de curiositat. Boba va col·locar la mà de manera que estigués prop del blàster.

Quina serà la millor manera de bregar amb aquesta cosa, sigui el que sigui?, es va preguntar.

L'alienígena estava armat, però també ho estava Boba. Podria disparar-li, però i si hi havia uns altres a prop?

Mirà a l'alienígena de cua d'ull. Quan ho va fer, el ressò de foc làser va fer tremolar el bosc de bolets com si un vendaval l’esquincés travessant-lo.

Ni tan sols sé en quin bàndol del conflicte està, rumià Boba.

Un sobtat esclat entretallat de comunicació estàtica, li va fer prendre una decisió.

Això va estar massa a prop, va pensar Boba. I podria dir per la mirada de l'alienígena que aquest va sentir el mateix. Boba va decidir intervenir. Es va ajustar el casc i va quadrar les espatlles per semblar el més alt possible.

–Millor que trobem refugi, ràpid –va dir.

Per a la seva sorpresa, l'alienígena va assentir amb el cap.

–Per aquí –va dir, donant-se la volta per córrer cap al bosc. Boba li va seguir, intentant no ensopegar-se amb els grups de bolets que brillaven feblement com petites cúpules disperses sota els peus. Va mantenir la mà en l'arma buscant, entre les ombres que creixien dels fongs al voltant d'ell, signes d'emboscada.

Afortunadament no va veure res, excepte els lluents bolets i ocasionalment un arbre flimmel. Van córrer durant diversos minuts. Una segona onada de comunicació estàtica va sonar, molt més a prop aquesta vegada. Boba va poder fer-se amb algunes paraules: Tambor, Angalarra, Ulu, possible emboscada…

Possible emboscada. Boba va agafar el blàster amb fermesa. Escassos metres per davant d'ell, el guia reptilià es va parar davant d'un enorme arbre-bolet del color de la tinta d'un calamar dimoni. Com l'arbre flimmel, estava coronat amb forma de paraigua. A diferència de l'arbre flimmel, aquest tenia branques poc fermes sortint d'ell. Li va recordar a Boba els radis d'una roda, si els radis estiguessin fosos.

–Per aquí! –va xiuxiuar l'alienígena. Va donar un salt a la carrera i es balancejà amb els avantbraços en la branca més baixa. El fong sencer va semblar que s'anava a col·lapsar. Gairebé immediatament la planta es va posar rígida, les seves branques es van enroscar i descargolar com dits.

–De pressa! –Li va cridar l'alienígena amb urgència–. Vine aquí!

Boba se’l va quedar mirant. Els seus ulls de verd jade, sense parpelles, estaven clavats en ell. Llavors es va girar i va començar a grimpar la tija del fong. Quan ho va fer va sonar un suau espetec, com si el bolet estigués parlant-li.

L'arbre sencer es va estremir, amb un fragorós so, sacsejant l'aire.

–Molt gentil, però no gràcies! –udolà Boba. Va començar a retrocedir. Abans que es mogués, la branca més baixa de l'arbre serpentejà cap a ell. Es va cargolar al voltant de la cintura, fermament però també amable; llavors ràpida com un raig li va llançar a l'aire.

Kaflooom!

Li van caure fragments de brutícia i fongs destrossats. Boba mirava al sòl amb horror. On havia estat, havia obert un forat de morter de la grandària d'un speeder. Flames pampalluguejant corretejaven al voltant del seu perímetre. Va olorar la pudor d’ozó d'una granada de pols.

–Això va estar massa a prop! –va exclamar Boba. Al costat d'ell, l'alienígena va assentir.

–No em diguis–va dir.

Boba va parpellejar. Per primera vegada es va adonar d'on estava: en la meitat d'un gran bolet, amb un rèptil armat, i possiblement famolenc, al costat d'ell. Li superaven en nombre, almenys de moment.

Millor fer-se el ximple, va pensar.

–Ei, sé que no t'agrada respondre preguntes, però pots dir-me exactament el que està passant?

L'alienígena li va mirar amb els seus ulls intel·ligents i tranquils. Li mirava de dalt a baix, fixant-se en l'armadura, el casc mandalorià i en les armes. Una de les seves mans amb urpes acariciava distretament la tija de l'arbre bolet.

Després d'un moment va parlar, però no responent a la pregunta d’en Boba. Va donar una sèrie d'espetecs i grunyits, aparentment dirigits a l'arbre. L'arbre va respondre estenent un circell llarg i prim cap al cap d’en Boba.

Ups! va pensar, però es va mantenir ferm. El circell va tocar el casc, i després el pit. Va romandre allà, pressionant contra la llisa armadura. Boba podia sentir el seu cor bategant amb força. Després d'un moment es va adonar que l'arbre també ho sentia.

M'està examinant!

Boba va sentir una admiració oculta. L'alienígena reptilià va mirar-li i li va assentir. La seva boca es va obrir amb un somriure de dents esmolades.

–El bolet té un sistema sensorial primitiu que respon a la calor i al moviment. Detecta un ritme cardíac elevat. El teu abillament indica que ets un guerrer i sospito que un mercenari amb la intenció d'atacar-me. Jo no sóc un guerrer.

L'alienígena es va recolzar en la tija del bolet. Els seus ulls de jade es van ennuvolar.

–Però he hagut d'aprendre a portar armes, com veus. El meu nom és Xeran. Sóc un xamster. La meva família ha estat vinculada a Malubi, aquest arbre-malvil, durant mil rotacions de Xagobah. Fa temps, centenars de nosaltres vivíem aquí collint les espores de Malubi. Ara només quedo jo.

La veu d’en Xeran es va entristir.

–La guerra ha arribat a Xagobah. A pesar que no volíem formar part d'ella, així i tot la guerra ens va reclamar. Molts del meu poble s'han vist obligats a servir a un bàndol o a l'altre. Molts altres van fugir, només per ser disparats durant la fugida. Els nostres arbres-malvil estan morint per abandó i solitud. I ara estic atrapat entre dos exèrcits. –Va aixecar una mà amb urpes i va assenyalar–. Aquí. Pots veure'ls?

Boba va esforçar la vista, però ni tan sols ajustar l'enfocament del casc li va ajudar.

–No –va respondre.

L'alienígena va fer una altra sèrie d'espetecs. L'arbre-fong, Malubi, va estendre un altre circell. Aquest era més gruixut i menys elàstic. L'alienígena va saltar sobre ell, llavors li va indicar a Boba que fes el mateix. Ho va fer, i l'alienígena li va agafar quan el circell els va portar a dalt, molt a dalt, fins que van estar en la part més alta de Malubi.

–Uau! –va sospirar Boba sorprès.

Aquí a dalt estaven per sobre de la boira vellutada d'espores porpres. Boba podia veure la fronda del bosc de bolets agitant-se suaument a sota. Podia veure la petita clariana on havia deixat l'Esclau I, encara que, per descomptat, la seva nau era invisible per a ell, a causa del dispositiu de camuflatge.

I…

A Boba la respiració se li va quedar atrapada en la gola. Es va agafar amb força a l'apèndix corretjós de Malubi. Li va alegrar que Xeran no pogués veure el seu rostre dins del casc mandalorià. Perquè en la part superior de l'arbre-malvil, tenia una visió clara i aterridora, del que havia vingut a buscar.

Des de l'aire, les trinxeres de la República havien semblat talls en el terra. Ara Boba veia com d'acuradament construïts que estaven. Cadascun tenia una línia d'una trentena de soldats clon, fortament armats. Onades de foc sorgien de les trinxeres, arquejant per l'aire cap a la fortalesa. Amb cada bombardeig, un grup de soldats clon carregava des de les trinxeres…

Només per ser rebuts per una càrrega oposada de droides!

Boba va xiular. Les forces de la República eren impressionants, va pensar que hi havia centenars, tal vegada milers de soldats clon, disposats en el camp de batalla per sota d'ell. No obstant això, la ciutadella estava tan ben defensada que Boba no va poder reprimir un sospir.

–Jabba tenia raó sobre Wat Tambor –va murmurar. Un mestre de les tecnologies de defensa, el mafiós li ho havia dit; Boba ara podia veure la veritat en això. A través de la boira de les espores i el foc làser, Boba va aconseguir veure per primera vegada l'exèrcit droide separatista: columnes de droides de batalla marxant implacablement, sense descans, cap als soldats clon per trencar les línies de la República.

Semblava bastant dolent. Però el que va fer que la mà d’en Boba estrenyés el seu blàster no van ser els exèrcits enfrontant-se.

Per primera vegada, va poder veure clarament la ciutadella de Wat Tambor.

Següent