Curandera Jedi (XXXII)

Anterior

32

Kaird, o Mont Shomu, com se’l coneixia quan portava la seva disfressa d'humà obès, va somriure mentre el pilot humà i la tècnic twi'lek bevien de l'ampolla de vi de la terra que havia portat per a l'ocasió. No era un mal vi; s'extreia d'una fruita encarnada i rodona, de la mida d'un puny humà, que creixia en els arbres bolet dels Altiplans Jasserak. Es deia avedame, i la polpa era cruixent quan estava madura, d'un sabor àcid, però dolç a la vegada. El vi reflectia tot allò.

El fet que el vi estigués enverinat amb myiocaïna no afectava al gust en absolut, ja que el relaxant muscular era insípid, inodor i incolor en la seva forma líquida. Per eliminar qualsevol sospita, Kaird també va beure del vi. La diferència era que la seva copa també portava un pessic de neutralitzador barrejat amb el vi, per assegurar-se de no patir els efectes de la substància.

–Us assembla que comencem ja? –va dir la femella twi'lek. Estava tan animada que parlava massa alt. Kaird va somriure, i el gras rostre de la seva disfressa va somriure amb ell. Que dolça i innocent...

Bogan, el pilot humà, estava igual d’esvalotat. Es va beure la meitat del vi de fruites i va encendre impacient l’holoprojector amb un gest de la mà. No era propi d'un pilot beure vi, encara que no fos molt.

La imatge d'un gran saló ple de taules, cadascuna d'elles amb dos jugadors asseguts, va florir en l'aire davant seu. L’holoprojecció tenia molta definició, i s'ho passarien bé durant els primers vint o trenta minuts. Després d'això, quan la substància comencés a fer efecte, estarien desperts i conscients, però senzillament no es podrien moure.

Als quinze minuts, tots dos van començar a sentir-se més maldestres, i encara que sens dubte es preguntaven per què era i es preocupaven, la veritat és que no tenien energia per fer res més que no fos arrufar les celles. Als vint minuts, ni tan sols podien flexionar els músculs facials com per a realitzar aquest gest. Si els hagués donat una pistola làser a cada un, cap hagués pogut reunir les forces necessàries per alçar-la i disparar-li.

Kaird es va acostar a l'humà.

–Pots parlar?

–Ssss... Ssssssí –va dir Bogan amb un balboteig arrastrat–. Q... q... què?

–T'ho diré de forma breu i senzilla. Us he drogat. Vull els codis de la nau personal de l'almirall: accés, seguretat, operatius, tot. La droga que t'he donat no té efectes greus, però si no em dones els codis o em menteixes, us mataré. Ho entens?

–Ssssssí...

–D'acord –Kaird va treure una gravadora de la butxaca. Sabia que donaria igual que l'home balbucités, ja que els codis de seguretat no tenien reconeixement de veu, per què qualsevol pogués accionar-los–. Digues-me els codis. Pren-te el teu temps, identifica'ls clarament un a un. Si funcionen, la teva amiga i tu passareu una agradable nit veient la partida d’strag i demà us podreu moure prou com per demanar ajuda. Però si algun codi falla... –Kaird va treure un petit detonador tèrmic de la butxaca. Les unitats d'aquesta mida s'empraven per fer explotar bombes de grans dimensions, i si explotava en aquella habitació ho faria tot miques, pintaria les parets de sang i de carn evaporada i acabaria enderrocant les parets. Tot això en una mil·lèsima de segon. L'hi va acostar a l'home perquè pogués veure’l–. Saps el que és això?

–Sss...

–Bé –va dir Kaird, interrompent-li–. Tinc un transmissor per a aquest detonador amb un abast de dos-cents quilòmetres –va treure un petit dispositiu, el va alçar i va tornar a guardar-lo–. Si passa alguna cosa estranya quan me’n vagi amb la nau robada, sí, vaig robar-la amb els codis que m'has donat, qualsevol cosa fora de lloc, l’activaré –es va aixecar, va moure l’holoprojector i va col·locar la bomba tèrmica sobre el dispositiu.

Bogan va començar a suar, la qual cosa era bo.

–Sé que ets pilot, i, per tant, seràs un noi valent que probablement no tingui por de morir –li va dir–, però la teva companya twi'lek d’strag és una civil innocent. No voldràs que es converteixi en una pasta sanguinolenta, a què no?

–N... No...

–Llavors estem d'acord. Els codis?

Un cop Bogan va pronunciar en veu alta les paraules i els nombres, un procés llarg i lent, Mont Shomu va agafar diversos dels coixins del sofà i els va emprar per col·locar a la immòbil parella l'un al costat de l'altre, perquè poguessin veure l’holoprojector. Va assecar la suor de la cara d'en Bogan.

–Gaudiu de la partida. He posat el projector en repetició perquè no us avorriu. Almenys no les dotze primeres vegades –Kaird va realitzar una lleu inclinació i va sortir.

Podria haver-los matat sense més, és clar, i hi havia molts en el seu gremi que ho haurien fet sense pensar-ho dues vegades. Tampoc li hauria importat especialment fer-ho. Ja havia enviat a molta gent de tornada a l'Ou Còsmic en el que portava de vida, i dos més no afectarien al total. Però tenia raons per no matar-los. En primer lloc, ningú li havia pagat per fer-ho. En segon lloc, no era necessari. Tots dos estaven fora de servei i tancats en una tenda, i quan algú els trobés a faltar, Kaird estaria molt lluny d'allà. Ells no tenien ni idea que ell era un nediji, i l'humà obès al qual havien conegut seria sintecarn reciclada en qüestió de minuts. S'havia assegurat que cap camí portés fins al seu niu.

Va somriure dins de la seva disfressa. La veritat era que això del detonador tèrmic era un conte. Mecànicament i elèctricament era idèntic a una granada, però no contenia càrrega explosiva, i, per tant, era inofensiu. El "transmissor" que li havia ensenyat a Bogan era una pinta de plomes. Pel que Kaird sabia, no hi havia transmissors de mà d'aquesta mida en dos-cents klicks a la rodona. I el que era més important, si els codis no funcionaven i algú el capturava, no volia que l'acusessin de càrrecs d'assassinat intencionat. Li enxamparien per robar una nau, és clar, però això no era un crim de pena de mort, ni tan sols tractant-se del transport d'un almirall en temps de guerra. I Sol Negre acabaria enviant a algú per esbrinar el que li havia passat, i aconseguirien alliberar-lo. Un consell de guerra que li trobés culpable d'assassinat, d'altra banda, li fregiria i reciclaria molt abans que a Sol Negre se li acudís preguntar per ell.

A més, hi havia el tema de l'antic almirall al que ja havia eliminat, el sakiyan Tarnisse Bleyd, i ningú li convenia que espiessin dins de la seva ment i descobrissin allò. Però fins i tot en la guerra hi havia regles, i els escàners cerebrals no podien realitzar-se sense l'autorització adequada. I, arribats en aquest punt, més li valdria tancar-se en banda que parlar, ja que en qualsevol cas estaria mort i preferia fer-ho ell, de forma ràpida i indolora, perquè Sol Negre no tindria miraments en cas de descontentament.

Però el millor pla seguia sent evitar que el capturessin.

Kaird es va dirigir a un lavabo per desfer-se de l'última de les pesades disfresses humanes. I en bona hora. Mont Shomu, igual que el kubaz Hunandin, li havia fet un bon servei, però li alegrava no haver de tornar a portar aquells pesats vestits. Es va preguntar com podien funcionar els humans que portaven una quantitat de teixit adipós semblant. Pel que a Kaird competia, preferia que el desplomessin i el rostissin en un forn a viure així.

***

Jos estava més enfadat que mai en la seva vida. Veia a l'home que tenia davant seu pràcticament com si tingués una boira vermella davant els ulls.

–Si no fossis el meu oncle avi i el meu oficial al comandament, et deixaria inconscient –li va dir entre dents.

–Suposo que jo en el teu lloc em sentiria igual.

Estaven al despatx de l'almirall a la MedStar, i estaven sols, però Jos tenia la lleugera sospita que si començava a embolicar-se a plantofades amb Erel, algú entraria a veure què passava. Diverses persones de fet, i totes elles agents de seguretat, grans, armats i mancats de sentit de l'humor.

No és que li importés. Tal com se sentia, res ni ningú hauria pogut detenir-lo si hagués volgut aixafar el seu recentment recuperat oncle.

–Com t'atreveixes a interferir així entre ella i jo? Amb quin dret?

–Només volia estalviar-te el sofriment.

–Estalviar-me el sofriment? Allunyant de mi a la dona que estimo? Perdoni’m, doctor, però no veig tan clara la recepta. Tolk és la cura per a moltes de les coses que em molesten, que em fan mal, que em fan por, fins a un punt que ni t'imagines –Jos va caminar iracund d'un costat a un altre–. Segueixo sense poder creure que ella et fes cas!

–El que ho fes és un indicatiu del seu amor i consideració cap a tu, Jos.

–Per què?

–Perquè no vol apartar-te de la teva família i dels teus amics.

–Però aquesta va ser la imatge trista que tu li vas donar. La vas pintar com si ens anessin a mirar com a l'escòria de la galàxia.

–He d'admetre que així és.

Jos va haver de relaxar els punys de forma conscient. Va respirar fondo, va deixar anar l'aire i va tornar a inspirar. Tranquil, es va dir a si mateix. Trencar-li el nas a l'almirall podria ser realment satisfactori, però no la millor jugada, per molt que l'home s'ho mereixés. És metge, es va recordar Jos a si mateix. Estava fent el que creia que era millor. Però li seguia costant. Volia clavar-li un cop de puny al vell. El desitjava.

Tot i així, la veritat era que se li havia passat una mica la ràbia. Va tornar a respirar profund.

–Bé, oncle, si la meva família no està disposada a acceptar a la dona que estimo, llavors només és la meva família de nom, i estic millor sense.

Keros va negar amb el cap, en un gest d'infinita tristesa.

–Jo també pensava així. Recorda que ja he passat per això, Jos.

–Però tu no ets jo. Potser em penedeixi, encara que ho dubto, però encara que això passi, haurà estat la meva decisió. Em correspon a mi prendre-la.

–No és tan senzill, fill. Estàs parlant de costums culturals que existeixen des de fa milers d'anys. Hi ha molta tradició que les justifica.

–I dins de seixanta o vuitanta anys, gran part d'aquesta cultura i aquesta tradició, incloses les prohibicions respecte als ensters i els eksters, hauran desaparegut –Jos es va aturar, lluitant per retenir la seva ràbia. Sabia que podia explicar-li allò al seu oncle. Era intel·ligent i sabia expressar-se. Si podia explicar-li un complicat procediment a un pacient nerviós, sens dubte podria posar allò en termes comprensibles.

–Escolta –va dir–, tu et vas avançar al teu temps, i jo segueixo per davant. Però els meus fills i els fills dels meus fills no hauran de lluitar amb aquests mopeks sense sentit.

L'oncle Erel va negar amb el cap.

–Ho trobo difícil de creure. És que pots preveure el futur?

Jos va negar amb el cap i va sospirar.

–Puc veure el present, oncle –es va aturar de nou–. Portes molt temps lluny de casa. Alguna vegada has sentit esmentar el terme Hustru fonster?

El seu oncle va negar amb el cap.

–Em sona a hoodish.

–Gairebé. És vulanish, un dialecte igualment fosc dels Grans Canons del Sud. Crec que els últims parlants d'aquest idioma al nostre planeta van desaparèixer fa cinquanta anys. En qualsevol cas, el que significa és "la dona a la finestra". És un terme que ha començat a emprar-se fa uns anys, i del qual no es parla en reunions formals.

El seu oncle avi semblava atònit.

En Jos va prosseguir.

–Imaginem a un jove de bona família que es veu atret per una noia Ekster. Bé, tothom es pica els ulls, es dóna cops de colze de complicitat i mira cap a un altre costat mentre ell deixa anar els seus instints. No està prohibit, és una cosa que es permet mentre després torni al ramat.

»Però, cada vegada més sovint, els bons fills estan sortint del planeta i trobant eksters amb les que volen continuar les seves relacions. Sí, el costum ho prohibeix, però els qui tenen mitjans, han trobat la manera de superar aquest costum.

»El bon fill, o filla, torna a casa i es casa amb un enster. Però aquest marit o dona entra al matrimoni per raons estrictament comercials o de posició social. Els nuvis contracten una mestressa de claus, un jardiner o un cuinera que casualment és Ekster. Suposo que sabràs a on vaig a parar.

El seu oncle no va dir res.

–Tècnicament –va prosseguir Jos– no hi ha una prohibició respecte a aquest tipus d'acords. Per això tothom està content. No hi ha escàndols, no hi ha vergonya, i si la "majordoma" es queda embarassada d'alguna relació desconeguda, vaja, els amos de la casa crien aquest nen gairebé com si fos propi, tal és la seva preocupació pels seus valuosos empleats. Potser fins i tot arriba a produir-se l'adopció legal, ja que cada vegada hi ha més matrimonis enster com aquest que es declaren estèrils.

»I, és clar, si el fill d'una bona esposa s'assembla al jardiner, o el rebrot de l'assistenta és igual que el senyor de la casa, doncs sens dubte és una coincidència.

El seu oncle va negar amb el cap.

–I això es porta a terme en el nostre món?

–I de manera cada vegada més freqüent.

Erel es va quedar com si hagués mossegat alguna cosa amarga.

–Bé. Doncs aquí tens la teva resposta.

–No, senyor –va replicar Jos. Va tornar a escalfar-se, però aquesta vegada ni va trepitjar el fre–. Em nego a sotmetre a la meva dona a semblant pràctica. Viure una mentida que no es creu ningú, només per mantenir un costum arcaic i anacrònic que ja no serveix per a res. Jo vull casar-me amb la Tolk per a tota la vida, i qualsevol que pensi que això és inacceptable que obri les escotilles i respiri una mica de buit.

–La teva família...

–Tolk és la meva família! Ella és la primera i la més important. Qualsevol que vingui a partir d'ara anirà després d'ella. L'estimo. No puc comprendre la vida sense ella. I si he d’arrossegar-la per un camp de fulles d'obsidiana per convèncer-la, ho faré.

El vell va somriure.

–Et diverteix això? –Jos va sentir com la seva ira creixia encara més. Mopek! Anava a assestar-li una bona plantofada en aquell home, per molt oncle avi o comandant seu que fos!

–Jo li vaig fer aquest mateix discurs al meu germà molt abans que tu nasquessis –es va posar dret–. Felicitacions, nebot. Donaré suport la teva decisió en tot el que pugui.

Jos va parpellejar, sentint-se com si li haguessin donat una fuetada d'un dels remolins de buit contra els que havien de lluitar els pilots de caça.

–Què?

–Enfrontar-se a mil anys de tradició no és tasca per a febles. Si Tolk no signifiqués tant per a tu, potser acabaries penedint-te. Però, com tu dius, pot ser que et penedeixis de totes maneres, encara que almenys comences des d'una posició de poder.

Jos es va recolzar sobre l'escriptori i va mirar al vell directament als ulls.

–De moment, oncle, gràcies a la teva mediació, vaig a partir de zero. Tolk serà traslladada a un altre Uquemer. Ja no em parla. No sé per què, però no crec que les coses s'arreglin estant a mil klicks de distància.

–Fill, cap membre de les Forces Mèdiques Expedicionàries de la República surt d'aquest planeta sense el meu permís. Si la dona que estimes és digna que renunciïs a tota la resta, llavors tens alguna cosa que val la pena. Jo corregiré el meu error. I ella es quedarà aquí.

–Però, com? El mal ja està fet. Com vas a...?

–Deixant que Tolk vegi l'enregistrament d'aquesta conversa –va dir l'almirall Keros–. Ella anava a renunciar a tu perquè t'estima. Si veu i sent el molt que l’estimes, segur que servirà d'alguna cosa.

Jos es va asseure, sentint-se com si acabés de pujar a un transbordador. Podia Erel rectificar el seu error? O seria ja massa tard?

–No et preocupis, Jos. El que jo trenco, jo ho arreglo.

I per primera vegada des de feia dies, Jos va sentir una profunda esperança al seu interior.

Següent