Yoda: Trobada fosca (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

L'hangar era el fosc baix ventre de l’espaiport de Phindar. Les naus grans com els transports comercials, els transbordadors de passatgers o les naus de transport de tropes flotaven fora del port, emprant petites passarel·les extensibles per descarregar al personal. Les naus més petites, des de saltadors intersistema monoplaces a iots de luxe amb capacitat per a trenta passatgers, entraven per les obertes gargamelles de l'hangar i atracaven dins de l’espaiport en si. Després de posar-se amb un espetec metàl·lic sobre la coberta reforçada, esperaven que l'hangar s'omplís d'aire i pressió, i després deixaven que els androides pilots aparquessin la nau segons els plans de vol prefixats. Asajj Ventress, que preferia un lloc prop de les portes per poder fer una sortida ràpida, havia decidit no utilitzar el servei d'atracada. De fet, l'únic que quedava dels androides de servei era una pila de femelles, volanderes, ferralla i fumejant lubricant.

Les càmeres de seguretat penjaven del sostre com globus oculars arrencats de les seves conques, en tristos i fumejants embulls de cables amb trossos de vidre fumejant a l'extrem. D'haver seguit en funcionament, haurien vist a dos notables figures movent-se la una cap a l'altra. D'una banda, movent-se ràpidament entre les naus aparcades, hi havia el Mestre Yoda, amb la brillantor verda del combat centellejant perillosament en els seus ulls.

També era Yoda, un Yoda diferent, qui baixava feixugament per la passarel·la de la cabina del Darrera Oportunitat. Aquest Yoda semblava tenir molt mal aspecte, ferit, brut i deshidratat. Encara tenia els canells i els turmells lligats, i se li havia desenganxat una de les orelles, de manera que ara penjava tristament d'una banda del cap, balancejant-se d'un costat a un altre.

El primer Yoda va alçar el seu sabre làser com si fos una vareta lluminosa i va estudiar la castigada paròdia de la seva persona.

–Mmmm –esbufegà–. Mal aspecte tinc!

–Per les estrelles –raucà Palleus Chuff–. Ets jo! Dic, tu!

Un fogonada de llum va brillar en la distància, en algun lloc de la foscor, seguit d'una sèrie de cops distintius: un, dos, tres, quatre androides assassins saltant els vuit metres que hi havia entre el vestíbul principal i la coberta dels hangars.

–Ara dos de nosaltres hi ha –va grunyir en Yoda–. Zero aviat hi haurà si ràpid no ens movem.

Va agitar els dits, i Palleus Chuff va contemplar sorprès com la cinta que unia els seus canells i turmells començava a desembolicar-se sola. Va llançar un ganyol quan els bucles de cinta van acabar per alliberar-se del tot, emportant-se amb elles tires de borrissol corporal.

–Coure pot –va afegir Yoda.

Passos de metall van ressonar en la foscor, dirigint-se cap a ells.

–És Ventress! –va dir Chuff–. Ha vingut a matar-te. Em va agafar presoner creient que jo era tu, però va descobrir d'alguna manera que tu anaves a ser aquí i va venir a pel de veritat. Però va cometre un error –va panteixar, triomfant–. Deixar-me sol a la nau. No va creure que pogués fer-li mal, què va! Com podria fer-ho Chuff, el pobre actor? Doncs he programat la seva horrible nau perquè s'autodestrueixi!

Un tret làser va il·luminar la foscor com un llampec sobtat. Yoda el va bloquejar.

–Autodestruir?

–Sí! Faig el mateix a Jedi!, acte tercer, escena quarta, quan escapares dels tholians... –Chuff va fer una pausa–. No creus que potser hauries d’apagar aquesta espasa? Sembla un blanc perf...

Yoda va emprar la Força per fer girar a tots dos en l'aire i caure a l'altra banda del Darrera Oportunitat, mentre una andanada de dards rebotava i queia amb un dring del costat de la nau estel·lar.

–Per explotar la programares? –va tornar a dir Yoda.

–Sí, li vaig programar un compte enrere que connecta l’hiper... –Palleus Chuff va fer una pausa–. Encara que, és clar, a Jedi! la nau està a l’espai i tu tens una càpsula de salvament. Creus que fer que els motors del Darrera Oportunitat s'encenguin i donin un salt a l'atzar a l'hiperespai des de dins de l'estació espacial és una cosa dolenta?

Resultava difícil interpretar l'expressió del Mestre Jedi en les fogonades estroboscòpiques dels trets gairebé continuats, però Chuff, que havia estudiat durant mesos vídeos de Yoda, li va semblar que l'arrugat rostre del vell Jedi estava una mica irritat.

Mentrestant, a la coberta principal, Whie saltava de la barana proferint un crit sonor i esperant distreure l'androide assassí que apuntava un llançadards contra Exploradora. L'androide es va tornar, el ronc so de l'arma es va fer sentir, i una andanada de traçadors esmolats com navalles solcà l'aire en direcció a Whie. El jove Padawan es va retorçar en l'aire, emprant la Força per desviar cap al sostre el doll de metall. La gravetat artificial de l'estació era de només 0,69 g, el que accentuava l'aparença de gràcia sense pes que tenia el noi. Va descendir girant i amb el sabre làser d'un furiós verd blavós. Els quatre androides de les escales es van separar. Dos van caure sota Whie; els altres dos es llançaren a per Exploradora. Un la va agafar del turmell i va tractar d'aixafar-lo a la mà de metall, però només va aconseguir que la brunzinaire taca blava del sabre làser d’ella li tallés la mà a l'altura del canell de metall.

L’androide es va mirar el monyó tallat el braç. Els seus engranatges i cables expulsant espurnes. Exploradora va saltar cap endavant, intentant enfonsar la seva arma al pit fortament cuirassat, però aquest es va girar a un costat, deixant que la fulla travessés l'espai, inofensiva, i dirigint cap a ella un terrible cop que, de tenir encara l'androide una mà unida a l'extrem del braç, li hauria arrencat el cap. Ara, el seu monyó es va limitar a passar pel costat de la seva cara, espetegant i escopint espurnes.

Els anys d'entrenament amb Mà de Ferro es van fer càrrec. Exploradora va deixar anar el sabre làser sense dubtar-ho, va agafar el monyó que passava al costat d'ella, el va subjectar a prop del seu cos, es va ajupir i va girar en direcció a les escales, usant la inèrcia del propi androide per llançar el seu enorme cos per sobre la barana. Va semblar surar un moment a l'aire, abans de caure amb gran estrèpit a terra, sis metres més avall.

–Bon llançament –va dir una veu metàl·lica.

Exploradora es va tornar just quan la mà del segon androide es va tancar al voltant del seu coll.

Maks Leem jeia esbufegant al vestíbul de l'espaiport, sagnant per un centenar de ferides. El seu sabre làser jeia allà on l'havia deixat caure quan l'última andanada de dards va convertir la seva mà en carn picada.

Quedaven dos dels sis androides assassins assignats a acabar amb Jai Maruk i amb ella.

En viatjar d'incògnit per l’espaiport, ni Jai ni ella portaven armes que poguessin disparar a distància, i els seus contrincants s'havien aprofitat d'això. Els estúpids androides de combat haurien atacat amb qualsevol arma a la seva disposició, però aquests superassassins androides s'havien mantingut embogidorament fora del seu abast, acontentant-se amb disparar a distància i protegint-se darrere dels empal·lidits venedors de bitllets i els guàrdies de seguretat que agafaven intentant fugir. Tenien una bona programació, una bona informació tàctica o ambdues coses.

L'androide que havia acabat enderrocant-la per la seva descàrrega, va llançar a un costat al pilot de saltador que havia estat utilitzant d'escut i es va acostar fins a posar-se a cinc metres. No més a prop, és clar. La sang degotava dels tres ulls de la gran mentre ella mirava el seu sabre làser. No sabia de què li serviria recollir-lo amb la Força. Hauria de lluitar amb l'esquerra, i, de tota manera, l'implacable androide seguiria mantenint-se lluny, esperant que arribés la seva ocasió.

–Vas a ser desballestada –va comentar aquest, alçant el seu làser.

–Ho sé –va dir Maks–. Però no per tu.

I va emprar la Força per fer dues coses en ràpida successió; la primera, la més complicada, va ser aixafar el canó del seu làser. Això havia estat difícil, però un cop aixafat el metall va ser joc de nens estirar el dit del gallet i mantenir-lo prement.

El làser va rebentar, emportant-se la mà de l'androide i derrocant-lo d'esquena.

Llavors va fer el mateix amb el canó de gran calibre que portava a l'espatlla. Aquest li va rebentar el pit, llançant per tot el vestíbul goterons de metall fos.

Jai Maruk es va tornar en sentir la primera explosió, somrient amb ferocitat triomfal. Quan va tenir lloc la segona explosió, estava preparat. Va buscar amb la Força, conformant l'explosió per guiar els fragments fosos i enfonsar-los com fumejants bales de canó en el cos de l'assassí que li havia estat turmentant. L'impacte va llançar l'androide contra una paret, descantellant el seu folre de transpariacer. Jai va emprar la Força per mantenir-lo allà clavat i va córrer cap a ell. Mogut per una ràbia perillosament propera al Costat Fosc, el seu sabre làser va llançar una espurna i, amb una poderosa espasada, va partir a l'androide assassí en dues fumejants meitats.

Es va parar sobre el seu enemic, panteixant, i amb l'aire esgarrapant-li el coll. Va notar sang a la boca. És només una màquina, es va dir. Una simple eina. El seu veritable enemic era la ment que havia comprat i informat a aquests assassins.

Un únic parell de mans va aplaudir pesadament en el complex gairebé desert.

–Ben fet, Jedi –va dir una veu burleta.

El Mestre Maruk es va tornar a poc a poc. El gran vestíbul seguia sense estar buit. Unes poques persones s'arraulien, aterrides, darrere de les cabines de bitllets i les cintes d'equipatge. A l'altre costat de la taula d'informació, Maks Leem havia aconseguit posar-se de genolls. Esquitxades de la seva sang tacaven el terra de rajoles al seu voltant, vermell sobre blanc. Les formes trencades dels cinc androides assassins que havien destruït jeien disperses pel vestíbul. El sisè trontollava espasmòdicament i treia espurnes al costat de les escales. Intentava alçar-se, però alguna cosa s'havia trencat en les articulacions de la cama o el seu maluc. En comptes d’aixecar-se, només aconseguia girar al seu voltant en lents i irregulars cercles, com la joguina trencada d'un nen.

No hi havia cap rastre del Mestre Yoda.

Només una figura romania fresca i alçada en tot aquest paisatge de destrucció: Asajj Ventress, tan alta, esvelta, elegant i letal com la recordava.

–Ah... Ets disset, oi? –va dir amb plaer. Un parell de sabres van escopir i van reduir, cobrant xiuxiuejant vida a les seves mans–. M'alegro que els androides no acabessin amb tu. Això m'hauria espatllat el recompte.

–Numeres les teves víctimes? –va dir Jai–. Has de necessitar un exèrcit de comptables.

–Oh, la veritat és que treballo sola, i m'agrada viatjar lleugera d'equipatge –va dir Ventress, flexionant els canells i tallant ràpids arcs de llum en l'aire–. Només compto als meus Jedi, i només als morts.

A l'hangar, Palleus Chuff havia programat el Darrera Oportunitat perquè connectés els seus motors al cap de deu minuts. Ja havien d'haver passat almenys cinc d'aquests minuts, i com més pensava l'actor en aquests motors gegants encenent-se dins el tancat moll, més pensava que potser la seva idea no havia estat tan bona.

Yoda treballava molt de pressa. El Darrera Oportunitat estava ancorat a la coberta amb cinc enganxalls magnètics de gran potència situats al final de les cinc potes sobre les que es recolzava. El vell Jedi els estava tallant un a un.

–Per què fas això? –va preguntar Chuff, mirant cap endavant, de manera que va posar el cap sota la cantonada de la nau que acaba de quedar-se sense suport.

Yoda va xisclar i va inflar les galtes rodones amb el sobtat esforç d'usar la Força per impedir que la nau aixafés a Chuff convertint-lo en una taca de greix al terra de l'hangar.

–Enrere! –va bordar.

–Tampoc tens per què posar-te tan susceptible. –Un raig de plasma supercalent es va dirigir cap a Chuff, corbant-se i allunyant-se de forma misteriosa en el darrer minut–. Alçaaaa! Quina sort he tingut!

Yoda va proferir un lladruc. Va agafar l'actor pel canell i el va desplaçar cap amunt fins a situar-lo sota l’aparcada nau estel·lar, deixant que la cantonada s'estavellés on ells havien estat una dècima de segon abans. L'aire espurnejà i dringà quan un enfilall de dards es va clavar al casc de la nau.

–No creus que seria millor acabar amb aquests androides? –va cridar Chuff–. No és que vulgui ensenyar-te a fer la teva feina, però donades les circumstàncies...

Una granada sònica va arribar rebotant fins aturar-se a sota de la nau. Una empenta de la Força, i Yoda la va enviar cap a fora.

–Si els motors de la nau s'encenen, l’espaiport destrossaran –va grunyir.

–Oh –va dir Chuff, alacaigut–. Em sembla que no se m'havia ocorregut...

–És cert! –va grunyir Yoda, i amb una altra estirada de la Força, els dos s’elevaren per enganxar-se a la part inferior de la nau, mentre una línia de foc de plasma escombrava la coberta allà on havien estat abans. Un instant després tornaven a caure a terra, ara calenta sota els seus peus.

–De les màquines m'ocuparé –va dir Yoda amb ulls brillants. Va apagar el sabre làser i l’hi va passar–. Agafa això. Tallar l'última pota has perquè fora de la coberta d'amarratge la nau jo pugui empènyer. Després als turboascensors corre.

–Jo! –va dir l'actor–. Però...

Yoda va agafar les mans d’en Chuff, tancant-les al voltant del sabre làser.

–Viure el teu paper pots. Un heroi Jedi de ser has!

I, d'alguna manera, la força, el valor i la confiança van semblar fluir de les mans de l'ancià, i Chuff es va sentir més viu que mai. Com si el valor fos una foguera i estigués massa a prop de Yoda per evitar cremar-se.

Va sentir que li brillaven els ulls, i la boca se li corbava en el somriure Yoda del Alegre Caos.

–Que la Força t'acompanyi, Mestre Yoda.

El vell Jedi va llançar una riallada.

–Normalment ho fa!

Llavors, el so espetegant d'un làser de repetició va mossegar el fosc hangar, arrencant una línia d'espurnes del sòl, i Yoda va desaparèixer. Un instant després, un dels androides assassins era agafat com per una mà invisible i llançat contra un camarada. Els traços de llum dels trets van convergir en una figura en ombres que s’allunyava d’en Chuff.

Quant de temps queda?, es va preguntar a l'actor. Tres minuts? Dos? Va respirar fondo. Es va arrossegar en silenci cap a l'última àncora magnètica del Darrera Oportunitat.

Tot l'hangar es va omplir d'un soroll grinyolant i raspant quan una nau monoplaça localitzada a certa distància va començar a arrossegar-se per terra. Yoda estava allunyant d'ell als androides.

Chuff va coixejar fins a l'última pota de la nau. Després de passar diversos dies lligat al celler de la Ventress, sentia tot el cos rígid, adolorit i maldestre. Tenia estarrufat el pèl de l'esquena perquè esperava la descàrrega de foc làser que el mataria allà mateix. Es va obligar a ignorar-ho, decidit a no fallar a Yoda.

Fogonades de trets van il·luminar l'altre extrem de l'hangar com si fos un llampec continuat, i una granada sònica va esclatar, afegint el seu fragor greu al grinyolar i espetegar dels làsers de repetició.

Sense tenir ni un sabre làser a mà, el Mestre Yoda estava donant als androides assassins més feina de la que podien atendre.

Quan Chuff va arribar a l'últim ancoratge, va tenir un moment de pànic, pensant que no sabria com connectar el sabre làser. Va estrènyer el que hauria estat el botó d'encesa en el sabre d'attrezzo que havia utilitzat a les 1.437 representacions de Jedi! Per a la seva delícia, l'arma xiuxiuejà immediatament, cobrant vida.

–Per les estrelles –va murmurar, sentint que al seu rostre aflorava el seu millor somriure de Yoda Sap–, la Força està amb mi.

Va tallar ràpidament el suport, va apagar el sabre làser per no delatar la seva posició i va saltar cap enrere quan una sobtada flamarada de trets traçadors van gemegar sobre ell.

La nau es va assentar a la coberta amb un sonor estrèpit, lliure dels seus lligams magnètics.

Quan Chuff va arribar al turboascensor, el compte enrere de la seva ment li deia que els motors del Darrera Oportunitat rugirien cobrant vida en qualsevol moment. Va tenir una sobtada imatge del que significaria això: bandes d'energia magnètica i descàrregues de fusió bategant per tot l'hangar, la nau estavellant-se cegament contra les parets. Energia acumulant-se per al salt a cegues a l'hiperespai, i que la Força ajudés a tot el que es veiés atrapat amb això en un espai tancat.

Chuff va empassar saliva. Hi havia sentit un tremolós valor per tot el seu ésser jugant a ser un heroi amb el sabre làser de Yoda a les mans, però el valor començava a abandonar-lo, deixant només la tremolor. Es va encongir en una cantonada i va posar la cara contra la paret per no veure la primera brillantor dels motors del Darrera Oportunitat en encendre’s.

Una mà li va tocar a l'espatlla. Es va sobresaltar, va fer mitja volta i va veure els alegres ulls de Yoda mirant-lo. El Mestre Jedi va agafar-lo i va saltar cap a l'ascensor mentre una filera de dards es clavava a la paret davant la qual havien estat aturats.

Els llums es van encendre per tot el Darrera Oportunitat, i un brunzit greu va començar a bategar en els seus motors. La nau va relliscar a cegues pel terra de l'hangar, guanyant velocitat i, llavors, va travessar la paret de l'estació espacial amb un ensordidor crit metàl·lic. Botà per l’obertura i va sortir a l'espai en una pluja de transpariacer, aïllant i cables espurnejants. Va guanyar velocitat, allunyant-se de l'estació a mesura que es connectaven les primeres troneres.

La descompressió explosiva va absorbir tot l'aire fora dels hangars, arrossegant cadires, papers, eines, caixes petites i, el que era més important, els quatre androides assassins, que van ser llançats al negre buit de l'espai. L’udolant vent gairebé arrenca a Chuff del turboascensor, obligant-lo a seguir-los, però la mà del Mestre Yoda el va retenir. Una bossa d'aire romania a l'ascensor, mantinguda allà per la voluntat d’en Yoda.

A fora, en la profunda foscor de l'espai, els androides assassins giraven, xocant entre ells mentre s'allunyaven més i més, fins que els seus erràtics trets no van ser més que el centelleig de llums distants.

Yoda es va tornar cap a Chuff.

–Gràcies –va dir.

De tornada a l'escala entre el vestíbul principal i la zona menjador, la mà metàl·lica de l'androide assassí tenia un tacte fred al coll d'Exploradora. La jove va sentir com li cruixien les vèrtebres quan va ser aixecada a poc a poc del sòl pel coll. Whie la mirava. Els altres dos androides estaven fets trossos al seu voltant.

–Baixa la teva arma –va dir l'androide a Whie.

–No ho facis –va panteixar Exploradora–. Jo no sóc important...

Els dits de l'androide es van estrènyer només una fracció més, ofegant tota classe de parla. Tot just podia aconseguir aire. Amb l'experiència de tota una vida en claus de lluita lliure, va suposar que cauria inconscient en trenta segons. A no ser que l'androide decidís estrènyer una mica més, amb força, és clar; llavors estaria morta.

Whie va estudiar la situació. Per una vegada fins i tot respirava amb força. Va assentir, i la flama del seu sabre làser es va reduir i es va apagar.

–Fes-li mal i et... desballestaré.

–Això és irrellevant –va dir l'androide amb veu monòtona–. Només la missió és rellevant. No has d’interferir amb la missió.

Un suau anell negre es formava a les vores de la visió d’Exploradora. Va lluitar per mantenir-se conscient. L'androide estava parat de costat a les escales, sostenint-la lluny del seu cos amb mecànica facilitat, en clara advertència a Whie, aturat cinc graons més avall.

Hi havia quelcom estrany en un costat del cap de l'androide. Exploradora va pestanyejar i es va obligar a enfocar la mirada. Sí, allà estava: una petita mota vermella, com la punta d'una vareta lluminosa, centrada en el costat del cap de l'androide. Que estrany.

–Hi ha cap problema? –va dir Fidelis, baixant les escales amb aire primmirat.

–Qualsevol interferència amb la missió tindrà com a conseqüència la terminació d'aquesta unitat –va dir l'androide, fent èmfasi en la seva argumentació amb una encaixada que va arrencar un xiscle escanyat d’Exploradora.

Fidelis es va acostar a poc a poc.

–La noia no m'interessa. Jo només serveixo a l'amo Malreaux, que està aturat darrere teu. Sembla que els teus camarades i tu li heu ofert violència.

–Va intentar interferir amb la missió –va dir l'androide. No semblava notar la petita mota vermella del seu front–. Tot el que interfereixi amb la missió ha de ser suprimit. Retrocedeix o tu també seràs desballestat.

–Això no és molt educat –va dir Fidelis. Els seus dits van sortir disparats per enfonsar-se en les conques oculars de l'androide assassí i arrencar-li el cap.

En aquest mateix instant, va brillar la taca verda del sabre làser d’en Whie, i Exploradora va caure a terra amb la mà tallada de l'androide encara envoltant-li el coll. A mig metre d'ella va poder veure els engranatges i cables tallats del monyó del seu canell, intentant tancar la mà i oprimir-li el coll.

La màquina sense cap i sense mà es va inclinar per posar-se dempeus.

–Crec que no –va dir Fidelis.

L'assistent personal de cavallers va enfonsar la mà a la connexió del coll de l'androide i la va treure subjectant les entranyes de l'androide, arrossegant tubs i cables com si fossin un cor arrencat amb els ventricles encara bombejant. Fidelis va tancar la mà amb la mateixa força aclaparadora amb què havia polvoritzat l'arma del soldat del DCPI, reduint les entranyes de l'androide assassí a un brillant bloc de la mida d'un terròs de sucre.

L'androide es esfondrar en les escales com un munt de ferralla.

–Matons barats –bufà Fidelis–. Terriblement inferiors.

Whie mirava fixament al seu servent.

–Què ets tu?

–El seu assistent personal de cavallers, senyor.

–Això..., em doneu un cop de mà? –va dir Exploradora entretalladament. Whie va tancar la boca que mantenia oberta i va emprar la Força per obrir els dits de metall engarrotats al voltant del seu coll.

Exploradora va aspirar una gran glopada d'aire. Per viciat, enllaunat o reciclat que fos l'aire, cap brisa de l'oceà li hauria sabut millor. Va mirar els trossos d'androide dispersos per les escales. Whie havia fet una bona feina amb l'espasa mentre ella queia i intentava trencar mans de metall amb el coll.

–Gràcies pel rescat, bell príncep.

Whie va somriure. Exploradora va decidir que quan el noi no intentava ser Serè i Superior A Tot, tenia un rostre bastant agradable. Ell li va agafar la mà i la va ajudar a aixecar-se.

–Em limito a complir amb la meva jornada laboral, princesa.

Van mirar cap avall des del seu lloc d'avantatge a les escales. No hi havia ni rastre de la petita unitat R2 en què s'havia amagat el Mestre Yoda. El vestíbul de l'espaiport estava cobert de restes d'androides. Els sòls de ferroceràmica estaven foradats i socarrimats. La part propera a Maks Leem estava esquitxada de sang.

Uns pocs phindians seguien intentant escapar de la zona. Se sentien sirenes en la distància. Un estrèpit apagat es va sentir procedent d’alguna part dels hangars inferiors.

Jai i Maks tenien problemes. La Mestra Leem intentava posar-se dreta, però fins i tot en aquesta distància van poder veure pels seus moviments trontollants i insegurs que lluitava per no perdre la consciència. A trenta metres d'ella, Jai Maruk lliurava una lluita ferotge contra Asajj Ventress, el seu sabre làser blau cel s'enfrontava a dues fulles vermell sang. Asajj estava guanyant.

Whie i Exploradora es van mirar consternats.

–Som-hi! –va dir Exploradora.

Jai Maruk estava sord i es movia en una boirina de soroll blanc que baixava gradualment de to fins a esdevenir un feble xiuxiueig, el so de la sang circulant sota la seva pell.

En tota la seva vida havia lluitat amb tanta feresa. Els androides només havien estat un escalfament, un exercici d'estiraments que li havia costat un got de sang i una mica de mobilitat al costat dret, gràcies a un dard clavat al maluc.

En les onze setmanes i mitja transcorregudes des que va veure a Ventress per primera vegada, hi havia repassat aquella trobada un cop i un altre, catalogant cada error, analitzant tot el que podia recordar d'aquell primer salvatge duel. A Coruscant va arribar a comprendre que l'havia subestimat. Des de les primeres estocades de la seva trobada havia buscat desarmar-la; i quan es va adonar del seu error, ella ja havia pres la iniciativa i li feia retrocedir amb un atac incessant. Els seus bloquejos es van tornar excessius, i això va acabar per erosionar la seva postura defensiva i el seu equilibri.

Hi havia imaginat un centenar de vegades com es desenvoluparia el seu retrobament, pensant en les obertures que utilitzaria, quins atacs tindrien més èxit i en quin dels seus punts forts se centraria. El control que ella tenia de l'esgrima a dues espases era admirable, però la seva experiència li deia que aquests combatents tendien a dependre massa de les seves armes i prestaven una atenció excessivament escassa a la Força.

Només hi havia una cosa que mai havia admès del tot en el seu anàlisis: Que ella era millor que ell.

Simplement.

Millor.

Durant el llarg vol de tornada a casa li havia resultat molt fàcil ignorar aquest fet. Mentre jeia en el seu llit al Temple Jedi, planejant combinacions i moviments, havia oblidat aquest únic detall, aparentment crític.

Ella era millor.

Més ràpida. Més elegant. Amb millor joc de peus. Més precisa amb les seves armes. Sucumbir al Costat Fosc de la Força podria ser una mala decisió a la vida, però fins i tot el seu maneig de la Força era millor que el d'ell: més poderós, més subtil, més delicat i, el que més li costava admetre, oferia una millor comprensió d'ella. Asajj Ventress comprenia la seva pròpia naturalesa, les seves habilitats i les seves debilitats molt millor del que Jai es coneixia a si mateix. Simplement era millor.

Aquest coneixement li havia abandonat així que va sortir de Vjun, com si fos un somni. No era una cosa que suportés creure. Però ara, la profunda veritat que Ventress anava a matar-lo començava a entrar en la comprensió de Jai Maruk, esmolada i dura, com una daga entrant en el seu cos, com un malson oblidat durant el dia però que s’arrossega fins a ell per la nit.

Amb només tres moviments, ella li va fer una llarga ferida al braç, quan la seva parada va arribar tard. Llavors ja era evident que l’habilitat sola no li salvaria. Va intentar un truc, emprant la Força per agafar un tros trencat d'androide i llançar-lo contra ella per darrere. Ella, d'alguna manera, el va sentir venir, es va girar com una ballarina askajiana i va llançar el tros de metall contra ell. Ell va intentar apartar-lo, però només va aconseguir partir-lo en dos, i una de les meitats el va colpejar amb força a la cama dreta.

Va passar dels trucs a la força de voluntat. Ja havia guanyat així abans. Quan era un nen petit, al Temple, la seva carta triomfant havia estat la seva força de voluntat. Hi havia guanyat concursos de mirades des dels set anys perquè es limitava a desitjar mantenir els ulls oberts mentre aquests li cremaven i se li omplien de llàgrimes, mirant fixament fins que el dolor resultava excessiu per al seu contrincant. Així era Jai ​​Maruk. L’anomenaven falcopenat per la seva ferotge mirada. No era prou.

Odiava això. La dona era dolenta. Menyspreable. Ell havia dedicat tota la seva vida a servir a la justícia, la veritat i la saviesa, a temperar el seu cos fins convertir-lo en una mena de sabre, una espasa espiritual, ràpida i precisa. I no era prou.

Aquesta dona, cinc o més anys més jove que ell. Aquesta repugnant assassina burleta era, senzillament, millor que ell, i ell odiava això. Va atacar amb negra fúria, fent-la retrocedir, deixant-se portar com mai ho havia fet, enderrocant-la, mig cec i embogit per l'odi. Va pressionar, fent-la creuar el sòl tacat de sang.

Es va sentir un gran estrèpit i tot el vestíbul es va estremir. Va saltar alt, empenyent a Ventress fins on era la pobra Maks Leem, la seva bona, amable i moribunda companya, a la qual se li escapava la vida, dessagnant-se a la vora d'un forat tallat en el sòl. Era tova i anava a morir per això, perquè al final del dia els qui aguantaven eren els qui mataven.

Ventress somreia. Movia la boca. No podia sentir-la, és clar, però sí seguir el moviment dels seus llavis. Molt bé, li deia. S'ha acabat, disset.

Ventress es va tornar amb un gest gairebé casual i va traçar un fumejant tall al ventre de la Mestra Leem. La gran es va desplomar sobre els seus genolls. Ni tan sols es va mirar la ferida. Mirava a Jai, i els seus tres ulls estaven tristos, molt tristos. No ho facis Jai, deien els seus llavis.

Un altre estrèpit grinyolant. No podia escoltar-lo, però sí sentir-lo en les plantes dels peus. Llavors es va crear un huracà al vestíbul, un poderós vent, quan tot l'aire va començar a ser absorbit pel forat del sòl. Han foradat el casc de l'estació espacial, va pensar Jai.

El fum s'enroscava en desprendre’s del ventre de la Mestra Leem. Tot i així, seguia mirant-lo fixament. No ho facis, Jai.

Tot estava en silenci. Tot era quietud.

Una veritat va florir al pit d’en Jai des del cor d'aquesta quietud: anava a morir.

Anava a morir aquí. Ara.

No hi hauria cap rescat miraculós. No hi hauria cap fuga meravellosa. Els dos anaven a morir. Ventress anava a matar-lo, i la pregunta que es reflectia en el rostre de la Maks Leem era si ell moriria com un Jedi o si passaria els últims segons de la seva vida cedint finalment, per sempre, al Costat Fosc.

Perquè era allà on estava en aquest moment. Jai podia sentir tot el seu odi a les vores d'aquest lloc de quietud del seu cor. I, sí, també la seva desesperació. Pel criminal malbaratament que suposava, per l'horrible perversió que fos Ventress qui guanyés. Tot hi era, tots els motius que pogués arribar a necessitar per admetre que el Costat Fosc era el més fort. Per rendir-se a ell.

Hi va haver un lleugeríssim titubeig en el seu gest. El cos de la Maks Leem estava sent absorbit en el forat practicat a terra. Ja no podia mirar a Jai, en concentrar fins a l'última mica de les seves energies en la Força per segellar l'obertura, per impedir que s’emportés tot l'aire de l'estació.

–No ho faré –va dir. No podia sentir-se –. No ho faré –va cridar, i d'alguna manera va saber que Maks Leem, sorda i moribunda, li havia sentit i estava satisfeta.

Ningú arribaria a saber mai com de prop que havia estat Jai de rendir-se al Costat Fosc. Ningú, llevat Maks, sabria que s'havia resistit al final. Els dos haurien mort al cap de pocs minuts, i la seva elecció no marcaria cap diferència en l'univers.

Però per a Jai Maruk ho era tot.

Durant els següents trenta segons va lluitar de forma més elegant i bella que en tota la seva vida, i quan Asajj el va abatre finalment, va caure somrient.

Whie tenia un sentit de l'equilibri tan fenomenal que se les havia arreglat per no caure fins i tot quan corria escales avall en el moment en què la primera ràfega de vent provocat per la descompressió va colpejar el vestíbul principal. Exploradora no va tenir tanta sort. La ràfega la va fer caure i la va arrossegar escales avall. Va haver de recuperar-se d'un cop que es va donar al cap abans de poder forcejar per aixecar-se. Llavors, la Mestra Leem semblava estar contenint la ruptura i Whie estava molt lluny d'ella, corrent cap a Asajj Ventress.

Exploradora havia començat a córrer quan Ventress va matar a Jai. El Mestre Maruk havia alçat el sabre làser per bloquejar un cop descendent d'una de les armes d'ella; l'altra li va traspassar netament mig pit en un tall lateral que el va fer caure com un munt de branques de mill tallades.

L'alè va abandonar el cos d’Exploradora com si hagués estat atropellada per un lliscant. Ni se li va ocórrer preocupar-se de si mateixa. Jai Maruk havia mort de sobte. El seu Mestre, al qual havia jurat honrar i defensar. Una hora abans havia estat queixant-se d'ell, però quan va arribar el moment de posar-se a prova només havia aconseguit demostrar que tot el que ell li havia dit sobre que no estava llesta era cert. Hi havia caigut per les escales, havia deixat anar el sabre làser i havia perdut temps en deixar que l'estúpid androide l'agafés pel coll. Tot havia estat un estúpid error darrere l'altre, i cada un d'ells consumí els preciosos segons que van resultar ser tot el temps que havia tingut el seu Mestre.

I ara s'estava morint, si és que no estava ja mort.

Whie va titubejar i detenir.

–Per les estrelles –va xiuxiuejar mentre Exploradora arribava fins a ell. Tenia la cara mortalment pàl·lida i mirava a Asajj Ventress–. Això no pot ser. No se suposa que sigui aquí.

Un altre estrèpit grinyolant va pujar des del nivell inferior. El vent ja no xiulava pel forat del sòl.

La rígida concentració va abandonar el cos de la Mestra Leem, que es va ensorrar al costat del forat, respirant ràpidament i superficialment.

Ventress es va apartar del cos d’en Maruk i va caminar cap a Maks Leem.

–Això ha estat molt noble, però sembla que algú ha arreglat la ruptura del casc. –Enfonsà el sabre làser al pit de la Mestra Leem–. Divuit –va afegir.

Whie es va llançar cap a ella amb un crit de ràbia, enarborant el sabre làser. Ventress va fer un pas enrere.

–No ho facis –va dir ella amb calma.

Ell va atacar encegadorament ràpid. Ella era més ràpida encara. Va avançar, ella es va posar a una banda, desviant la fulla d'ell, buscant amb la Força i llançant-lo contra un taulell de bitllets amb força suficient com perquè l'aire abandonés els seus pulmons i no pogués fer altra cosa que quedar-se allà parat, boquejant, amb el diafragma movent-se en espasmes.

–No tinc especials ganes de matar-te –va dir ella–, però ho faré si insisteixes.

L'aire va tornar al pit d’en Whie.

–No, no ho faràs aquí –panteixà–. Ni tan sols avui. Ets Jedi?

–No –va escopir deliberadament Ventress.

–Portes un sabre làser.

–El meu primer Mestre va ser un Jedi. L'Orde va abandonar-lo al turment i la mort. No és un club al qual em vingui de gust unir-me.

Whie va riure. No era un so agradable. Està histèric, va pensar exploradora. Veure morir la Mestra Leem li ha trasbalsat per complet.

–Normalment no cal que t'uneixis a l'Orde Jedi. Inferns, jo no ho vaig fer. Normalment ells es limiten... a apuntar-t’hi.

Ventress el va mirar, i després, amb precaució, va mirar a Fidelis, que va arribar per detenir-se al costat del seu amo.

–La Força és gran en tu –va comentar ella.

–Això em diuen. Tinc un talent molt peculiar –va dir el noi–. Somio el futur. Per exemple, ahir a la nit vaig somiar amb la meva mort. I no era això.

Exploradora va mirar-lo amb els ulls molt oberts. No era d'estranyar que Whie estigués tan estrany aquest matí.

–La veritat és que crec que trobaràs això divertit –va dir Whie, encara esfilagarsat a la vora de la histèria–. Vaig saber que moriré a mans d'un Jedi. Així que em temo que se t'ha acabat la sort. Perquè això no vol dir que jo no pugui matar-te.

–Vols matar-me?

–Has mort a la persona que més estimava al món. Li vas traspassar el pit quan estava indefensa. Jo diria que les meves raons són molt bones.

–Crec que estic d'acord –va dir Ventress, examinant-se les ungles–. Però no mostres un sentit de desinterès molt Jedi, no creus? –Seguia examinant-lo amb cura, i més encara a Fidelis, mentre caminava i parlava, recalcant les seves paraules amb el taloneig de les seves botes a terra–. Un Jedi de veritat no m’atacaria mai, no creus? Un Jedi de veritat examinaria la situació de forma tàctica, pensaria en les seves responsabilitats envers la noia, en la necessitat de mantenir-se viu per acabar convertint-se en una valuosa eina de la República. Un veritable Jedi aniria a buscar al Mestre Yoda. Un veritable Jedi seria un covard –va dir ella. Ja no hi havia res burleta en la seva veu. Només un to pensatiu. Les botes colpejaven el terra de forma constant, com un pèndol –clic, clac–, dividint el temps en segons–. Un verdader Jedi deixaria aquí els seus cossos. –Li va mirar fixament, amb curiositat–. De debò vols ser un veritable Jedi?

Ell la va mirar amb odi.

–Jo crec que no –va dir Ventress. Clic, clac–. Encara ets jove. Encara no t'han adoctrinat del tot. I crec que, en el més profund del teu cor, saps que el camí Jedi és una mentida. Vols que no t'importi que jo hagi matat la teva Mestra? Vols ser una persona a qui això no li importa?

Clic, clac. Clic, clac. Botes negres. Passos lents. Veu calmada. Estranyament amable. Estranyament commoguda, com si es veiés reflectida en la pàl·lida fúria d’en Whie. En els horroritzats ulls d’Exploradora.

–Deixa que et parli del Costat Fosc –va dir Ventress en veu baixa. Clic, clac–. Només se li diu així per la típica propaganda Jedi. Diguem-ne "la veritat".

Va fer una pausa per estudiar el cos de la Mestra Leem amb quelcom semblant a la tristesa.

–La veritat és que t’importa que aquesta Jedi hagi mort. Hauria d’importar-te. La veritat és que els principis que semblen vàlids per a un hipòcrita de vuit-cents anys d'edat, que igual viu per sempre, no tenen sentit per als que vivim, patim i morim en aquest món. La nostra existència aquí és tan breu, tan valuosa, tan dolça, que donar-li l'esquena, refugiar-se en un monestir i ensenyar-se a un mateix a no sentir és un malbaratament –va dir Ventress. Li tremolava la veu–. És una... blasfèmia.

"Si l'univers estima el "bé", com volen fer-te creure els Jedi, si la moralitat dels febles governa el ball de les estrelles, si la vida és justa, per què llavors jo segueixo amb vida mentre la teva Mestra està morta?

Per un moment va semblar com si anés a tocar el cos de la Maks Leem amb la bota. D'haver-ho fet, Whie l'hauria matat allà mateix, o hauria mort intentant-ho.

En comptes d'això, va seguir caminant, sense parar, amb aquest hipnotitzador clic clac que aixecava ecos en el buit vestíbul.

–La veritat és que el bé no existeix, i tampoc el mal –va dir ella amb un somriure macilent–. Només hi ha la vida... o no.

»Els poderosos sempre enganyen als simples amb la promesa del poder. Aquesta és la forma més senzilla de dur a algú al Costat Fosc. Dir: "Cedeix davant la teva ira!", és un truc simple, i efectiu, perquè sempre funciona. Quan la gent deixa de negar el que en el seu cor sempre va saber que era cert, acaba caient, fins a cert punt, en el seu poder. Però aquest no és el final del viatge. Només el principi. Aquesta desesperació, aquest instant de fúria en el qual se t’obren els ulls i veus el món tal com és de veritat... no és més que un primer pas necessari.

Ella va passejar la mirada d'en Whie a Exploradora, i de tornada a aquest.

–Jo t’ofereixo el do de la vida. Odia’m si vols. Però odia també això –va dir, mirant als cossos dels dos Jedi–. Has d’odiar-los. Et dono el do del meu propi cor trencat. Si aprens d'ell, podràs enfrontar-te al buit de l'univers, amb alguna possibilitat de créixer. –Va arronsar les espatlles–. Si sou nens espantats que no voleu deixar-vos anar de la mà de Yoda i torneu al seu costat per escoltar els seus contes de fades i les seves mentides tranquil·litzadores, que així sigui. Si tenint una oportunitat de veure la veritat, trieu voluntàriament viure en la mentida Jedi, aleshores la propera vegada que ens trobem sabré el que he de fer, i ho faré amb molt menys remordiment que en executar a aquests.

Un comunicador li va xiular al canell. Asajj se’l va acostar a la boca.

–Sí...? On ets...? T'has deixat... Que estàs girant a l'espai...? No, no penso parar-me a recollir-te –va dir, posant els ulls en blanc davant els Padawans. Va escoltar un moment més, després va apagar el comunicador i sospirà–. Yoda ha destruït la meva nau i llançat els meus androides al buit. Diversos creuers militars phindians es dirigeixen cap aquí. Donada la situació –els seus ulls van tornar a mirar amb curiositat a Fidelis–, serà millor que robi una altra nau abans que torni el Mestre Yoda.

Exploradora va prémer amb mà tremolosa el comandament d'encesa del seu sabre làser.

–Tu no vas enlloc.

Ventress va treure d'una cartutxera del maluc el que semblava una petita pistola de dards i va disparar contra la paret. Devia contenir a la punta alguna classe de producte corrosiu o incendiari a contacte, perquè res més tocar la paret, aquesta va cedir i va rebentar al moment.

–Una ruptura al casc –va dir alegrement Ventress quan l'aire va començar a udolar novament en sortir de l’estació–. Jo en el vostre lloc arreglaria això.

Els va donar l'esquena i va córrer ràpidament cap als punts de control de seguretat, en direcció als creuers aparcats en els hangars externs de l'estació. Després de dirigir-li una última mirada de fúria, Whie va concentrar tota la seva atenció a la paret trencada. Va recórrer a la Força i es va concentrar a mantenir el forat segellat fins que arribés Yoda.

–Exploradora? –la paraula era un murmuri agònic.

Exploradora es va tornar. Jai Maruk, que no havia mort encara, intentava dir el seu nom. Ella va córrer fins agenollar-se al seu costat. El cop de mort d’Asajj Ventress li havia obert al pit una ferida terrible. Panteixava, en respiracions breus i entretallades.

Ell va somriure en veure la seva cara. Va fer una ganyota davant la sang i les ferides del seu cap i coll.

–Segueixes... Guanyant... per la via difícil –va xiuxiuejar. Va baixar la mirada cap al seu destrossat cos–. Jo... també.

Estava somrient. Ella no creia haver-lo vist somriure abans. Les llàgrimes van acudir a Exploradora.

–No intenti parlar. Tot sortirà bé, Mestre. El Mestre Yoda arribarà de seguida per tenir cura de vostè. –Les llàgrimes van caure dels seus ulls fins al destrossat pit. Hi va haver una llarga pausa en la seva respiració. Va tancar els ulls–. Mestre Maruk? Mestre Maruk! No em deixi –va cridar Exploradora–. No em deixi!

Ell va obrir els ulls, i va tornar a somriure.

–Mai... –va xiuxiuejar –... meu padawan.

Els seus ulls es van tancar, i va morir.

Següent