36
En Kaird
va sentir una profunda sensació d'alleujament en deixar enrere l'últim grup de
naus guaita. Era un professional, i enfrontar-se a la mort era part de la seva
vida. No li feia por tornar a l’Ou. Tard o d'hora, tots hem de fer aquest
viatge, i ell havia posposat aquest trajecte bastants més vegades que la
majoria. Així i tot, estar a l'espai exterior a punt de donar el salt a
hipervelocitat significava que havia tornat a sobreviure, i era permissible
sentir cert orgull per això.
Tornava
a Coruscant, portant una valuosa càrrega per als seus.
També
tenia una gratificant sensació per haver-ho aconseguit. Hi havia aconseguit
treure partit a una mala situació, havia aconseguit rescatar alguna cosa del
que inicialment havia de ser un complet desastre. Sí, tal com deia la dita, no hi havia carronya tan dolenta que no
oferís alguna cosa al carronyer.
Amb la
nau en pilot automàtic, Kaird es va rentar, es va menjar unes farinetes de bool
sintetitzades i va realitzar una curta sèrie d'exercicis marcials. Sentint-se
menys encarcarat després d'escalfar els músculs i obrir els pulmons, va tornar
al compartiment d'entrada en el que havia deixat el fals embalum amb la valuosa
càrrega. Preferia posar-lo on pogués veure’l, encara que estava sol a la nau. Quantes
menys deixés a l'atzar, menys coses podrien sortir malament.
El bagul
estava on l'havia deixat. Era pesat, encara que no tant com per no poder
aixecar-lo i portar-lo, però sí prou com
per voler posar-li unes rodes. Kaird el va arrossegar fins a la cabina de
control.
La nau
tenia una sèrie de portes de pressió al passadís. En cas de trencament del
casc, aquestes portes se segellaven ràpidament i automàticament per mantenir
separats els diferents compartiments. Tenien el llindar lleugerament elevat
perquè el segellat tingués un major efecte. L'elevació era d'un parell de
centímetres, però havia de recordar-se d’aixecar els peus per no ensopegar quan
el camp de gravetat-A estava activat. Kaird feia tot allò de forma gairebé
inconscient després d'anys viatjant per l'espai. Els fabricants d'equipatge
eren conscients d'aquests obstacles en els llindars, i, per tant, les rodes
estàndard de les maletes estaven fetes d'un material flexible que passava
fàcilment per sobre.
Però no
les rodes d'aquell bagul trucat. Kaird no sabia on havien trobat aquestes rodes
els seus antics socis, però la veritat és que estaven fetes d'una cosa més dura,
perquè quan va arribar al primer llindar, el maletí va xocar i una de les rodes
es va trencar.
En Kaird
va negar amb el cap. Hauria de portar-lo a pols, després de tot. Va alçar el
maletí, i tant la roda com el seu eix es van sortir, emportant-se un tros de
carbonita de la mida d'un puny que, va caure a terra amb un soroll metàl·lic.
Una cosa
metàl·lica lluí des de la vora de la maleta trencada.
Kaird la
va observar. Un sobtat esclat hormonal va recórrer el seu sistema, fent que les
plomes se li posessin de punta, estarrufant-se perquè semblés més gran que
qualsevol depredador que pogués considerar-lo una presa. El fet que no hi
hagués res remotament semblant a un depredador en els diversos milers de
quilòmetres cúbics d'espai buit que hi havia al seu voltant no li va fer tenir
menys por instintiva.
No havia
d'haver res metàl·lic a la carbonita.
La bota
era fràgil. Fins i tot quan es comprimia en blocs podia podrir-se, i aquesta
era la raó per la qual el contraban es transportava en carbonita: el procés de
congelació del carbó suspenia gairebé totes les accions orgàniques moleculars.
La bota no s'estabilitzava realment fins que un procés addicional la convertia
en una substància en forma de pastilla. En el format de maó que solia emprar-se
per al transport, qualsevol cosa inclosa en el paquet podria causar reaccions
químiques no desitjades. En aquesta fase es prenien grans precaucions per
assegurar-se que el producte s'embalava el més pur possible, i ell havia
insistit que es posés tota la cura per part dels contrabandistes.
Llavors,
per què estava veient una cosa metàl·lica dins del bloc de carbonita?
Les
seves plomes van començar a suavitzar-se mentre respirava diverses vegades per
calmar-se, assegurant-se que les exhalacions eren un segon o dos més llargues
que les inhalacions, per expulsar tot el diòxid de carboni del seu sistema.
Funcionava: va sentir que el seu pols recobrava la normalitat mentre el seu
nivell d'ansietat descendia.
Va
considerar les possibilitats. Primera possibilitat: hi havia alguna cosa dins
de la carbonita amb la bota.
Segona:
hi havia alguna cosa dins de la carbonita en lloc de la bota...
La nau
d'assalt comptava amb una unitat mèdica que incloïa un diagnosticador. Kaird va
alçar amb cura el maletí amb els braços i es va dirigir a l’automed. En el
transcurs de la seva carrera havia hagut d'utilitzar aquests dispositius en
alguna ocasió per atendre ferides, ja fossin seves o dels seus camarades. No
era un expert, però aquelles màquines es dissenyaven per poder utilitzar-se amb
una formació mèdica mínima, i venien equipades amb senzilles instruccions.
Aquell
model tenia un ressonador d'imatge.
Kaird va
col·locar amb cura el paquet sobre la taula del diagnosticador, va consultar
les instruccions del dispositiu a l'ordinador i va trobar els controls, que va
accionar degudament.
Un escut
de radiació de transpariacer amb forma de cèrcol gairebé translúcid va baixar
cap a la maleta. Es va sentir un potent brunzit. El dispositiu mèdic amb prou
feines va trigar un moment en emetre una imatge del que hi havia dins, i el que
l'escàner va mostrar no eren blocs de bota comprimida.
El que
va mostrar era una bomba.
Kaird va
estudiar la imatge que surava en l'aire sobre l'ordinador amb el seu ull
expert. Va veure quatre detonadors tèrmics enllaçats en sèrie amb un
temporitzador. Més que suficients per vaporitzar la carbonita i tot el que hi
hagués entre el casc de la nau i ella. Potser fins i tot amb potència suficient
per fer saltar pels aires el transport sencer. El que va aparèixer quan la
carbonita es va esquerdar era la cantonada d'un dels detonadors. i atès que la
carbonita no influïa en el desenvolupament dels processos electrònics o mecànics,
no hi havia raó per pensar que no anés a esclatar d'acord al planejat.
Thula i Squa
Tront li havien traït. S'havien quedat amb la bota i en el seu lloc li havien
donat una sentència de mort. I ell els havia pagat bé per això!
La sort
era una cosa curiosa. Ell havia optat per portar la maleta a pols en lloc de
rodant. Si no hagués estat per aquella roda de mala qualitat, si aquella
escotilla no l'hagués trencat, llavors la bomba hauria estat asseguda al costat
d'ell a la cabina de control en el moment d'esclatar.
Havia
estat una jugada arriscada. Si hagués funcionat, la parella s'hauria fet d'or i
ningú s'hagués assabentat de res.
I potser funcioni després de tot, si et
quedes aquí parat com un pollet espantat...!
Kaird va
alçar la maleta i es va dirigir ràpidament al compartiment més proper. No sabia
quan saltaria el temporitzador. Va sentir com començava a suar mentre tornava a
posar el paquet al compartiment, tornava a l'altra banda de l'escotilla,
apagava el camp de gravetat-A i premia el botó de cicle.
Els
vents tornaven a bufar a favor d’en Kaird. El corrent d'aire de la cabina
despressuritzada es va endur la bomba fora de la nau, cap al buit. Ell va
tornar a la cabina, i en uns segons ja havia accelerat prou com per deixar
enrere la maleta. Potser trigués hores o fins i tot dies en esclatar...
La
flamarada insonora es va reflectir en els retrovisors menys de dos minuts
després d'haver llançat la bomba. La lectura va mostrar un impacte de mig kilotona.
La bomba li hauria convertit a ell i a la nau en un núvol de plasma
incandescent.
Kaird es
va recolzar en el seient. Hi havia comès un error, un error molt seriós que
podia haver-li costat la vida. Hi havia caigut en un excés de confiança. Hi havia
donat per fet que Thula i Squa Tront eren prou llestos com per donar-se compte
de la ximpleria que seria enganyar-lo. Que aniria a per ells i que els hi faria
pagar amb sang, per molt que trigués, per molt lluny que fugissin. Sol Negre
tenia ulls i oïdes a tot arreu i, més tard o més d'hora, ell els trobaria.
Amb el
que no havia comptat era amb què la parella tingués la sang freda d'intentar
assassinar a un assassí. Eren delinqüents de baixa estofa, sense historial de
violència. No hi havia sabut el que tenien al seu interior, i això havia estat
un error fatal. Sempre era millor sobrevalorar el potencial d'un enemic que
subestimar-lo. Si un es preparava per al pitjor, sempre li resultava més fàcil
controlar-lo.
El que
se li s'ennuegava al pap era que gairebé havien fet bé en subestimar-lo. Havia
tingut sort i, com tothom sap, hi havia ocasions en què la sort era millor que
el talent. I ell ho acceptava.
La
pèrdua de la bota no era un error terrible en si, ja que el seu vigo mai sabria
que allò hauria estat sobre la taula. Kaird podia donar-li la volta a tot perquè
la història no li deixés massa malament. Sí, ell havia descobert que la planta
havia mutat, però, per desgràcia, quan ho va esbrinar, l'exèrcit s'havia fet
amb tot i no hi va haver manera de recol·lectar res. Els vigos quedarien
defraudats, però era part del negoci, i la veritat és que Kaird era una eina
massa valuosa com per castigar-lo per una desgràcia que no havia provocat.
Sempre hi hauria alguna altra forma de treure diners.
Ningú
sabria que havia errat, excepte el mateix Kaird i altres dos.
La qual
cosa significava, va pensar lúgubrement, que seguia sent esclau de Sol Negre.
La possibilitat que el seu amo, enriquit i agraït, li donés permís per retirar-se
ja no estava sobre la taula, i un no podia agafar i marxar quan tenia una feina
com la d'en Kaird.
No hi
havia res a fer.
Kaird va
prémer un puny, semblava com si estigués aixafant el destí d'aquelles dues mosteles.
Esperava que Thula i Squa Tront gaudissin de les seves vides al màxim, durant
el temps que els hi quedés. Aquest temps no seria en absolut tant com ells
pensaven, i el seu final seria d’allò més desagradable.
D’allò més desagradable.
En Kaird
va introduir les coordenades en l'ordinador de navegació i va activar l’hipermotor.
La nau es va estremir quan el camp de gravetat va parpellejar, el firmament
dibuixat a la pantalla frontal es va convertir en un munt de línies lluminoses,
els motors van rugir i es va allunyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada