Yoda: Trobada fosca (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

Ventress va atrapar al grup de naus correu Jedi només saltar a l'espai local ithorià. El Darrera Oportunitat anava equipat amb la millor tecnologia que podia proporcionar Geonosis, fins i tot tenia un prototip del "tallagemmes", construït a partir dels plans que la bona gent d'Electrònica Unida Carbanti encara no sabien que els havien robat. El tallagemmes estava dissenyat per contrarestar la invisibilitat que adquirien les naus en moure’s per l'hiperespai, i que els permetia materialitzar-se en l'espai real enmig d'una flota enemiga, aguaitant com una pantera de les sorres que salta des d'un arbre contra els indefensos herbívors que pasturen a sota. El prototip de Carbanti funcionava com un sismògraf, localitzant les falles que una nau obria en el continu espai-temps en el moment d'abandonar l'hiperespai. L'avís solia anticipar-se en menys de cinc segons de temps a l'aparició del vehicle, però aquests segons podien significar la diferència entre la vida i la mort.

I, per descomptat, quan el tallagemmes anava incorporat a una nau tan veloç i mortífera com el Darrera Oportunitat, pilotada per un pilot encara més veloç i mortífer, aquesta equació podia invertir-se per complet, de manera que, per continuar amb la metàfora, la suposada pantera podria descobrir de sobte que estava saltant contra una estaca esmolada. L'espai-temps es va estirar, es va deformar i es va trencar més enllà de l’últim planeta del sistema ithorià. El primer caça de la República va passar per l'esquinç i va sortir de l'hiperespai com una gota de rosada que es condensa en una finestra freda. Asajj el va identificar com una corbeta cuirassada HKD de classe Tavya, amb una bateria extra de torpedes de protons muntada a la part inferior del fuselatge. Va ignorar l'ordinador tàctic i la retícula de l'espiell HUD del Darrera Oportunitat per buscar la corbeta amb la Força, amb tendresa, embolicant-la com si abracés a un amant. Va poder veure els ulls del pilot desorbitar-se de sobte per la sorpresa, sentir la descàrrega d'adrenalina que va udolar per les venes quan es van disparar les sirenes d'alarma. Va poder assaborir la sobtada suor enganxosa que es va formar al voltant de la seva boca.

–És la teva última oportunitat, amor –xiuxiuejà–. Se t’ha acabat el temps.

Els canons làser van reduir a la vastitud silenciosa de l'espai, i la corbeta es va allunyar feta estelles, com una dent de lleó de Dantooine dispersant-se, presa del vent. Sempre li resultava estrany com de silenciosa que era la mort a l'espai, sense aire que transportés el tronar de les explosions o els crits dels qui morien. Ni tan sols en la Força suposava alguna diferència la pèrdua d'una petita vida, i la fi del pilot li va arribar amb timidesa, sense un rugit en l'oïda de la ment, sinó amb una desaparició titil·lant, com una espelma apagant-se.

Els companys d'esquadró d’en Yoda coneixien el seu treball. Dues corbetes més es van cristal·litzar a l'espai real. Van comprendre a l'instant que estaven sent atacats i van disparar els canons davanters. Els trets van passar al costat de cada flanc d’Asajj, perdent-se en alguna part del sistema.

Ella va inclinar la seva nau i la va fer baixar entre els letals parpelleigs de llum sòlida dels canons làser del Tavya de la seva esquerra. El de la dreta li va disparar dos rastrejadors, torpedes de protons que es movien al doble de velocitat que ella.

Asajj va fer ballar la seva nau i va girar, obligant als torpedes a perdre velocitat en maniobres. Com més difícil fora d'aconseguir, més igualarien la seva velocitat a la d'ella. Podia sentir els seus petits ordinadors d'objectius reformulant incansables els angles d'intercepció en cadascun dels seus salts i girs, i va riure en veu alta, descendint en una pauta giratòria contra la primera nau.

El tallagemmes va brillar i, un moment després, el Darrera Oportunitat li va revelar que una nau correu cuirassada classe Seltaya sortia en aquell moment de l'hiperespai. El Mestre Yoda havia arribat.

Li menjava terreny al primer dels Tavyas. Aquest tenia una torreta làser que podia girar sobre el seu eix per disparar cap enrere contra ella, però mai va estar a prop d'encertar-la. En un bon dia, Asajj Ventress podia caminar entre gotes de pluja, i qualsevol dia que li oferís l'oportunitat de poder portar al seu Mestre el socarrimat cap verd d’en Yoda era un bon dia.

El pilot del Tavya va deixar de disparar de sobte, oblidant-ho tot per una carrera desenfrenada cap al primer planeta del sistema, una roca congelada sense vida que amb prou feines es podia dignificar amb la paraula lluna, però armada pels ithorians amb una formidable bateria de defenses automatitzades pensada per dissuadir qualsevol visitant no benvingut. Esperava posar-se sota la protecció dels seus grans canons.

Tampoc és que fos a servir d'alguna cosa; el Darrera Oportunitat era massa ràpid, i ja devia haver-se adonat. Les seves lectures haurien d'haver-li informat. Havia de provar alguna cosa nova. O ajupir-se o aixecar-se, aquesta era la qüestió. No podia limitar-se a parar. Asajj va buscar en la Força, emprant-la com si fos una altra classe de tallagemmes, navegant en les intencions del pilot del Tavya.

Cap a baix.

Anava a baixar en picat cap a les bateries progressivament properes amb l'esperança que els trets d'ella passessin per sobre d’ell. Ella va sentir que al pilot se li accelerava el cor, sentir que es preparava per aguantar, aguantar, obligant-se a no descendir massa aviat.

Ella li va socarrimar una mica les ales, només per sobresaltar-lo.

Ja baixava! En una caiguda ràpida, a deu demolidores gravetats. Ni tan sols el seu vestit de pressió podria protegir-lo adequadament d'això. Asajj va poder sentir que la inconsciència començava a apoderar-se d'ell.

De forma pietosa, la veritat.

La pressió va fer que la sang s’espessís a les venes i amb prou feines va ser vagament conscient que el Darrera Oportunitat passava per sota d'ell i li sobrepassava. En aquest moment no tenia la consciència necessària per adonar-se que Asajj se li havia avançat i li tallava el pas. No podia ni prestar l'atenció necessària per veure el petit objecte que seguia a la seva enemiga.

El nou angle d'intercepció del torpede de protons el va portar directe al ventre del Tavya i va detonar. La nau es va obrir com un ou, vessant llum blanca i un rovell tacat de vermell. Una altra petita espelma titil·là estripada.

Yoda devia sentir això.

El Tavya que havia disparat els torpedes de protons contra ella donava mitja volta per reunir-se amb Yoda. Asajj el va abatre gairebé sense esforç en el moment en què una altra corbeta, l'última de les quatre que acompanyaven a Yoda, es materialitzava a l'espai real.

Hi havia acabat amb tres guàrdies, en quedava un, i després li tocaria al propi Mestre.

Asajj va arrufar les celles. Resultava especialment curiós que Yoda no s'hagués unit ja al combat. Encara que normalment se li citava embarbollant algun comentari bondadós sobre la bellesa inherent de la pau o de la vida, el vell gripau de pantà no era cap inútil amb el sabre làser, i pel que havia llegit sobre la batalla de Geonosis, esperava que acudís en defensa del seu seguici, disparant per tots els seus canons.

La seva nau va obrir foc, com responent als seus pensaments, però els trets eren lents i van passar molt lluny del blanc. O el vell o la seva unitat R2 atacaven en un moment difícil per a ells, o Yoda tenia un pla tan subtil que ella encara no l’havia pogut endevinar. En certa manera, gairebé esperava que fos el segon. Si estava assegut a la seva carlinga, presa d'un infart, això només aconseguiria disminuir de forma notable la glòria de matar-lo, tot i que, evidentment, no es pararia a comentar això en el moment d'informar a Dooku dels seus actes.

Altres pocs parpelleigs làser es van perdre en la distància, errant l'impacte per trenta clars graus. Si el vell tenia un pla, era massa profund perquè ella el comprengués. Igual estava fent senyals als reforços, i la cadència dels seus trets contenia algun codi.

Asajj va arronsar les espatlles i va accelerar en un atac llevataps contra la corbeta restant. El millor era acabar primer amb les distraccions.

El tallagemmes quequejà una alarma pels seus monitors, i, un moment després, l'últim dels protectors d’en Yoda saltava de tornada a l’hiperespai. Asajj va alçar una cella. Com deia el refrany, més valia ser una rata womp viva que un felí salvatge mort. Millor. Les estrelles sabien que entre els seus vicis no es comptava un sentit de la compassió molt desenvolupat, però no sentia especial plaer en matar espectadors indefensos.

I ara, a pel Mestre Jedi.

Va tancar els ulls, buscant-lo en la vasta foscor de l'espai. Li va costar més del que havia suposat. Dooku era una presència que podia localitzar a mig planeta de distància, una ombra ardent, la foscor feta visible. No esperava menys del Gran Mestre de l'Orde Jedi..., però quan per fi va sentir el petit puntet d’espantada vida en la seva nau, li va semblar una mica feble i insignificant.

Potser per fi li hagués abatut aquest caçador incansable que era la vellesa. Havia vist a éssers ancians apagar-se així, en els quals el foc de la vida cremava tan poc que amb prou feines els hi quedava calor per a les grans passions com l'amor, l'odi i la fúria, i que passaven els seus últims anys com brases, capaços d'alimentar només els petits focs de la avarícia, la irritabilitat i l'ansietat. La pobre i malbaratada ranera lluminosa de la vida.

Va tornar a buscar-lo, aquesta vegada amb ulls oberts, veient com la seva nau quedava coberta a poc a poc per l'ombra del Darrera Oportunitat. Va posar els dits als botons de tret, a mesura que els ordinadors de punteria localitzaven les seves toveres, els seus motors i la seva cabina. Al principi havia pensat atacar directament als motors, creient que el millor seria assegurar-se, però si el vell Jedi anava a morir amb tanta facilitat, igual podia intentar volar la carlinga i deixar pas al buit. Això li deixaria amb un trofeu per Dooku molt més convincent que una sèrie d'anàlisis espectrogràfics que insinuessin algun residu orgànic en un munt de ferralla.

El Seltaya va saltar i es va moure de forma mecànica en el seu espiell, però sense elegància en els seus moviments. Els seus dits es van tensar.

No.

Ventress va apartar les mans dels controls de tret. Sabia amb precisió el que estava fent el Seltaya. La seva unitat R2 executava les maniobres evasives preprogramades de fàbrica que ella havia vist ja en una dotzena de blancs previs.

Qui anava en aquesta nau no era Yoda.

Ventress va proferir un grunyit i va disparar un únic tret amb els seus làsers.

Va donar a l’estabilitzador posterior del Seltaya i el va enviar donant voltes a l'espai. Els sistemes d'ampliació li van permetre veure que els vidres de la cabina es tornaven verds. Qui estigués dins –evidentment, un esquer– s'havia marejat i estava vomitant.

Hi havia emboscat un esquer.

Un punt per al bàndol contrari.

Asajj va respirar fondo, recuperant la concentració. Què podia fer ara? Matar la pobra criatura que tenia davant en un atac d'ira no seria molt constructiu. Ara que ho pensava, l'esquer bé podia ser un nen; havia vist enregistraments d'ell caminant per l’espaiport fins a pujar al caça, i si mesurava més d'un metre d'alt no era molt més.

Va connectar els raigs tractors i va atreure lentament l'oscil·lant nau. Sempre podia deixar-lo marxar, és clar. L’R2 el pilotaria fins a Ithor, encara que el descens li resultaria difícil amb els danys rebuts per l’estabilitzador posterior. Un cop allà, les autoritats locals podrien empaquetar-lo i enviar-lo de tornada a Coruscant. Quina farsa.

Asajj va negar amb el cap. Què idiota havia estat. Pensar que el Gran Mestre de l'Orde Jedi podria enfonsar-se tan fàcilment en la llarga nit.

A no ser...

... Per a la resta del món, això era justament el que acabava de passar.

El covard quart caça havia vist com destruïa a la resta del seguici. Els controls automàtics de la bateria ithoriana confirmarien el combat. Si deixava que l'esquer arribés a Ithor, la República es veuria en una situació una mica compromesa. Però si destruïa la seva nau de manera que els seus trossos romanguessin en el sistema i poguessin ser trobats per les autoritats..., què passaria llavors?

La seva bella i cruel boca es va corbar en un somriure. Què li havia dit Dooku un cop? "Hi ha almenys dues coses que un valora més a mesura que envelleix: un bon vi i confondre a l'enemic".

Va llançar una riallada i va arrossegar l'indefens Seltaya sistema endins.

–Confondre l'enemic –va dir.

***

Obi-Wan Kenobi i Ànakin Skywalker estaven ficats fins als turmells en l'aigua de la neu fosa per la primavera de la tundra arkaniana, enfrontats a una tercera figura, una dona alta i de gest regi, amb els ulls nevats de la seva espècie.

–Si us plau –va dir Obi-Wan–, reconsidera-ho.

–He considerat la qüestió molt de temps i amb cura –va dir l’arkaniana. Es deia Serifa Altunen, i era una Dama Jedi.

Havia estat una Jedi.

Es va treure amb cura la capa Jedi, la va doblegar i la va entregar a Obi-Wan.

–Segueixo a la Força, no a la llei. Serveixo al poble, no al Senat. Faré la pau, no la guerra.

–Vas fer un jurament a l'Orde Jedi! –va dir Ànakin.

Ella va arronsar les espatlles.

–Llavors renuncio a ell. Però he de dir-te que no ho lamento molt.

–Si tots els Jedi poguessin triar quines ordres acatar i quines no, no trigaríem gaire a perdre'ns tots –va dir Obi-Wan.

Serifa va alçar les celles.

–Jo no em sento perduda. La Força està com sempre ha estat. És l'Orde qui s'ha desviat del camí.

Obi-Wan ho tenia ben merescut, per posar-se filosòfic amb una arkaniana. Yoda sempre aconseguia resoldre aquestes qüestions transcendentals, però a Obi-Wan mai semblaven sortir-li bé. Igual calia tenir més anys.

–Diguem més aviat que es perdrà la guerra –va dir Ànakin, furiós–. Diràs el que vulguis sobre seguir la teva consciència, però si dividim les nostres forces, qui guanyarà serà la Federació de Comerç. Si creus que la República s'ha desviat de la senda de la benevolència i la saviesa, espera a veure un Govern d'androides de combat.

–Llavors, et preocupa guanyar aquesta guerra? –va dir l’arkaniana.

–És clar que sí!

–Per què?

Ànakin va alçar les mans al cel.

–Com que per què?

Serifa li va dirigir aquesta mirada condescendent que els arkanians havien perfeccionat en el curs dels mil·lennis.

–Potser tu també hagis d’examinar el teu camí, almenys fins que obtinguis una resposta millor en aquesta pregunta.

Els dos van observar com ella es pujava a l’aerotrineu que l'havia portat a la cita i s'allunyava en ell per la desglaçada tundra, aixecant fonts bessones de gelada aigua fosa i perdent-se entre els dispersos pegats de gel i neu, blancs com els ulls de l’arkaniana, mentre un sol també blanc brillava en la plana aquàtica com si fos cristall trencat.

Obi-Wan va llançar un esbufec.

–Això no ha anat molt bé.

–De veritat té alguna influència en el Govern?

–És de suposar que algun pes tindrà un Jedi respectat que apareix dient que ha renunciat a l'Orde i que recomana que Arkània es declari neutral en aquesta guerra. En el millor dels casos és una situació diplomàticament nociva, i un malson de relacions públiques.

Obi-Wan es va girar i va xipollejar de tornada a les seves naus. Havien aterrat lluny de qualsevol poble per no cridar l'atenció, però, per un instant, Obi-Wan va trobar a faltar un bar acollidor amb una bona xemeneia i una oportunitat de beure un xopet d'excel·lent llet dolça arkaniana, forma mesurada d’anomenar a un licor cremós que podia tombar a qualsevol home per resistent que fos.

–Acompanya’m un moment –va dir Obi-Wan, allunyant a Ànakin de la seva pròpia nau. Aquest li va seguir fins al caça–. Renta't els peus o deixaràs empremtes humides per tot arreu. I ja saps quant els molesta això als R2.

–Quan recuperarem al teu vell R2?

–Quan hagin conclòs les seves reparacions. Donada la quantitat de guerra que ha vist sent el meu copilot, segur que no té cap pressa a tornar al servei –va dir Obi-Wan secament, asseient-se davant la consola de comunicacions–. Has estat enviant missatges privats a Coruscant.

Ànakin es va posar vermell.

–Has estat rastrejant els meus missatges de... –Es va callar de sobte–. Ho has endevinat.

–Sóc un Cavaller Jedi savi i poderós, saps? –va dir Obi-Wan, permetent-se un petit somriure.

El petit R2 va rodar a l'interior de la zona de navegació i comunicacions i va xiular infeliç davant les petjades humides de botes.

Hi va haver una pausa incòmoda.

–Atès que part del meu deure com el teu Mestre és comunicar-te la meva vasta saviesa... –va començar a dir Obi-Wan.

–Ja estem –va dir Ànakin.

–... Suposo que he de recordar-te oficialment que a la vida d'un Jedi no hi ha lloc per a... cert tipus de relacions.

–Ho tindré en compte.

–L’absència de lligams és un precepte fonamental de l'Orde, Padawan. Ho sabies quan vas acceptar seguir en l'Orde.

–Suposo que vaig oblidar llegir la lletra toydariana –va grunyir Ànakin.

Per primera vegada, Obi-Wan es va apartar del transmissor d’holocomunicacions.

–Fins a quin punt vas de debò amb aquesta noia, Ànakin?

–Aquesta no és la qüestió –va dir Ànakin, encara acalorat i enfadat–. La qüestió és que som aquí, demanant a la gent que doni suport a una República que amb prou feines reconeix la seva existència, i a la qual dóna suport a una força policial Jedi que ha jurat no preocupar-se per ningú! I encara ens preguntem per què ens costa tant de convèncer? –Va fer un gest cap a les finestretes davanteres–. I si Serifa té raó? I si som nosaltres els que hem perdut el camí? Confio en el que sento, Mestre. És el que m'has ensenyat sempre, no? Confio en la Força vivent. Confio en l'amor. El "principi de l'absència de lligams..."? Això és una cosa massa abstracte per jurar-li lleialtat.

–Confies en l'odi?

–És clar que no...

–Parlo de debò, Padawan –Obi-Wan va mantenir la mirada en els ulls del jove–. Continua amb el cor, tant en l'amor com en l'odi, a la llarga acaba sent el mateix error. Sempre acaba ennuvolant-te el judici. I els teus motius es tornen confusos. Si no hi vas amb compte, Padawan, l'amor et portarà al Costat Fosc. De forma menys ràpida que l'odi, sí, però amb la mateixa certesa.

L'aire que els separava era ple de tensió, però Ànakin va acabar per baixar la mirada.

–T’escolto, Mestre.

–Això és una cosa que no pots evitar –va dir Obi-Wan amb to de burla–. El que importa és si em creus o no –llançà un sospir–. Per si et serveix d'alguna cosa, la majoria dels Jedi comet el mateix error. Aprèn d'ell, creix gràcies a ell. Si l'Orde estigués compost només per éssers invulnerables a l'amor, seria un lloc molt trist.

Es va tornar per mirar el seu transmissor d’holocomunicacions, escanejant les notícies arkanianes mentre teclejava la clau codificadora de la transmissió que anava a enviar a Coruscant.

–Significa això que hi ha una dona per descobrir fins i tot al passat del Mestre Obi-Wan? –va inquirir Ànakin–. Me la imagino alta i de cabells foscos. Per descomptat, no cal dir que estaria desesperada per sortir amb qualsevol...

–Ànakin –va dir Obi-Wan amb un esbufec, mirant les notícies que parpellejaven al monitor–. Calla.

–Només estava fent broma!

Obi-Wan es va girar en la seva cadira. Mai no s'havia sentit tan perdut.

–És el Mestre Yoda. Ha mort.

***

–Què? –va cridar la Padmé.

–Emboscat als afores del sistema Ithor –va dir la seva donzella–. Els ithorians han trobat les restes de la nau del Mestre.

Pensaments del desastre van passar per la ment de la Padmé com meteorits. La pèrdua de Yoda era un cop demolidor per a la República, i segurament Dooku estava darrere, però què significaria això per a Ànakin? Ànakin estimava a Yoda, com tots, és clar, però també li havia dit que el vell Mestre mai havia confiat del tot en ell, que sempre li contenia... I si això era cert, qui agafaria el relleu i es convertiria en el cap visible de l'Orde Jedi? Mace era un soldat en temps de soldats, però no es portava molt bé amb el Canceller Palpatine...

Els seus pensaments s'agitaven embogits, com flocs de neu al vent, dipositant-se per fi en un únic i fred fet: Yoda havia mort i l’univers sencer s'havia enfosquit una mica més.

Valor, es va dir. Esperança. Quan els temps es tornen foscos, és quan més ha de brillar l'esperança. Si pogués donar la vida a canvi de lliurar a la següent generació la possibilitat d'una alba més lluminosa, la donaria?

Sense dubtar-ho.

–Vaig a la Cambra del Senat. El Canceller tindrà notícies més precises i fiables.

Al llindar de la porta, es va tornar per mirar per sobre de l’espatlla a les seves donzelles. Semblaven tremoloses i espantades, molt més que si hagués mort el Canceller. Qui podia culpar-les? Al cap de més de vuit-cents anys, era natural pensar que Yoda sempre estaria amb ells.

–Jo no deixaria de comptar encara amb el vell Mestre –va dir la Padmé–. Creuré que no està amb nosaltres quan els vegi portar el seu cadàver. No abans.

***

–Gràcies per rebre'm, Canceller –va dir Mace Windu amb tibantor a la imatge hologràfica del Canceller Palpatine, que es projectava a la Cambra del Consell Jedi.

–Tinc molt poc temps, Mestre Windu, però valoro en extrem la seva opinió –va dir l'intel·ligent rostre de Palpatine, arrugat per un petit somriure formal–. Crec que podrà vostè suposar sense dificultat que si se’m dóna a triar entre escoltar el consell de Mace Windu o, posem-hi, el de l'honorable senador de Sermèria, amb la seva impressionant habilitat per convertir qualsevol tema a discutir en un minuciós anàlisis de l'impacte que tindria en el comerç de tubercles del seu món natal, sempre preferiré escoltar-lo a vostè.

Mace Windu tenia les seves debilitats, però la susceptibilitat a l'afalac no era una d'elles.

–Gràcies –reposà–, però puc preguntar-li per què no ha emès un desmentiment immediat als informes sobre el Mestre Yoda. Ja sé que...

–Aquest canal està codificat, Mestre? –el va interrompre Palpatine.

–Sempre.

–Ho suposava, però els meus serveis de seguretat em diuen que Coruscant està ara mateix infestat d'espies de tot tipus, incloent els electrònics. És un desafortunat efecte col·lateral de la nostra política el fet de concedir el pas sense restriccions a pràcticament tothom, passant només pel més lleu dels controls de seguretat.

–El Mestre Yoda deia que la millor seguretat consistia a crear una societat que ningú vulgui atacar.

–I tant! Però en no poder convèncer d'això a la Federació de Comerç, hem de conformar-nos amb jugar amb les cartes que ens han tocat. No vivim en un món perfecte, i no totes les nostres decisions són fàcils. –Això era òbviament cert, i era el tipus de veritat en la qual Mace Windu solia trobar-se més còmode que sent blanc de les galanteries i lloances del Canceller–. Deixant de banda la qüestió dels espies, acceptaré la seva garantia que aquesta transmissió és confidencial. Continuï, Mestre Windu.

–Sé que Yoda no anava a bord de la nau estel·lar destruïda per Asajj Ventress. Vostè sap...

–Així que va ser Ventress. Crec que em van enviar vostès un expedient sobre ella fa temps.

–Si, Canceller. Almenys l’atacant va ser la seva nau. Té un disseny molt particular, semblant al de la nau del Comte Dooku. Hem analitzat els enregistraments de la cambra pilot...

–Que demà a la nit serà jutjat en consell de guerra per covardia, amb una condemna ràpida i pública –va dir amb tristesa Palpatine.

–... I la nau és, sens dubte, el Darrera Oportunitat de la Ventress. El que volia dir-li –va afegir Mace Windu, insistent– és que sé que el Mestre Yoda no estava en aquesta nau. Ja li vaig dir que el Mestre Yoda no anava en aquesta nau. Així que, com és que el seu despatx no emet un comunicat al respecte, tenint en compte que la notícia de la seva mort està tenint un efecte negatiu en la moral de tots.

La veu d’en Palpatine va adquirir per primera vegada cert to tallant.

–Mestre Windu, igual recorda que només se li va ocórrer informar-me que la nau que transportava ostentosament al Mestre era un esquer després que enlairés. De fet, només tinc la seva paraula que no està mort.

–La meva paraula –va dir Mace Windu a poc a poc– és una de les poques coses de la galàxia en què pot confiar un Canceller de la República.

–I tant que confio en vostè –va exclamar Palpatine–. Però això no és suficient. Els procediments existeixen per un motiu. El Canceller serveix al poble i al Senat, no a l'Orde Jedi. I, de la mateixa manera, els Jedi no poden ser considerats com el meu exèrcit privat. El poble d'aquesta República ha de pensar que el seu Govern respon directament davant seu i només davant d'ells. És el Comte Dooku qui afirma que la República està dirigida per un grapat de senadors corruptes i els seus còmplices en l'Orde i en la burocràcia del Govern. Si jo em presento davant el poble i li dic: "Sé que han vist les imatges, però els meus col·legues del Temple em diuen que només és una broma, que el Mestre Yoda segueix amb vida, però que ara mateix no volen que ho vegi ningú... ". Com creu que s'interpretaria això?

Mace Windu es va fregar la cara pesadament.

–El polític és vostè.

–Ho sóc, Mestre Windu. No és una professió que vostè tingui en molta estima, però sóc un polític, un polític superb, i mentre jo no li aconselli a vostè com subjectar el sabre làser, li prego que pensi que sé el que estic fent.

Al cap d'un breu silenci, el Canceller va sospirar i el seu to va deixar de ser aspre.

–El Mestre Yoda va fer enlairar un esquer perquè ell pogués viatjar sense ser detectat i realitzar una missió molt delicada. És una desgracia que diversos éssers morissin perquè aquest engany tingués èxit. Hem de fer que el seu sacrifici sigui inútil? O hem d’honrar i donar al Mestre Yoda uns dies més perquè viatgi en secret a Vjun i, potser, acabi amb aquesta terrible guerra?

–Molt bé –va dir per fi Mace Windu–. Espero que estiguem fent el correcte.

–Jo també –va dir Palpatine amb gravetat–. Mentrestant, agrairia molt que vostè es fes càrrec, d'una manera més formal, dels informes diaris que solia fer-me el Mestre Yoda.

–Per descomptat.

En les vores de la transmissió va aparèixer un ajudant, dient al Canceller en veu baixa que arribava tard a la següent cita.

–El deure em crida –va dir Palpatine, movent-se per tallar la comunicació. Però es va detenir–. Mestre Windu, atès que avui estem sent francs l'un amb l'altre, deixi que li digui que m'agradaria sentir en aquests informes el seu punt de vista, no el que vostè creu que diria el Mestre Yoda. És una gran persona, pot ser que la més gran de tota la República, però en el fons és un instructor. Vostè és un guerrer. I, lamentablement, pot ser que visquem en una època més apropiada per a vostè que per a ell.

–El Mestre Yoda és moltes coses, i jo no sóc el seu igual ni a la pau ni en la guerra.

–És una pena perquè ara mateix vostè és tot el que tinc. Espero que em rendeixi el seu millor servei.

–Per l'Orde i per la República, ho donaré tot i el que sigui, fins i tot la vida.

El Canceller va allargar la mà per tallar la comunicació.

–Bé –va dir–. Pot ser que també necessitem això.

***

–I en aquesta època de crisi –va continuar dient el senador Orn Free Taa de Ryloth–, o potser he de dir d'accentuada crisi, l'aparent mort, el despietat assassinat del Gran Mestre de l'Orde Jedi no fa sinó subratllar la urgent necessitat d'un nou grau de seguretat. Per descomptat, els Jedi seguiran fent tot el bé que puguin, però ara mateix ja estan en excés forçats. La tràgica mort del Mestre Yoda deixa això impressionantment clar.

La remor de sentiment va recórrer la vasta Cambra del Senat.

–El que necessitem –va continuar dient el senador twi'lek– és una gran força d'experts en seguretat i contraespionatge. Companys legisladors, potser ens resulti molt difícil guanyar combatent una guerra com aquesta en la qual ens trobem, però és molt més fàcil perdre-la a causa de la traïció i el sabotatge. Proposo, doncs, aquesta resolució per crear una gran força ofensiva que no estigui sotmesa a la jurisdicció de cap de les nostres innombrables burocràcies, que es mouen a ritme de glacera, sinó que respongui directament davant el despatx del Canceller i, a través seu, davant nostre. Ja és hora que anteposem la seguretat de la República. Ja és hora de posar la seguretat de la República en mans del seu poble!

És a dir, de nosaltres, va pensar la senadora Amidala, mirant als seus companys senadors. Al seu voltant, els seus col·legues cridaven, picaven de peus, xiulaven i aplaudien. El cor de la Padmé es va entristir. Per descomptat, tothom tenia moltes ganes de tenir algun control sobre una situació que semblava cada vegada més incontrolable. Però si s'aprovava aquesta resolució, i tot indicava que seria així, la missió de protegir la República passaria d'alguna manera des de les mans professionals, fredes i desapassionades de l'Orde Jedi a les cridaneres, emocionals i molt polititzades dels seus col·legues.

Per algun motiu, això no la feia sentir-se més segura.

***

Quan la nau en la qual viatjaven Whie, Exploradora, Maks Leem, Jai Maruk i el Mestre Yoda rumb a la Vora Exterior va sortir de la cadena de muntatge de Verpin, es va batejar inicialment com Aproximació Asimptomàtica a la Divinitat, ja que estava destinada a ser una nau peregrina per a una colònia de cultistes matemags. Malauradament van perdre els seus estalvis comunitaris en un escàndol d'inversions bancàries, deixant a l'Aproximació sense comprador. Un cop rebatejada com Pols Estel·lar, va entrar en el negoci dels creuers de plaer, transportant a adinerats viatgers sofisticats a llocs i esdeveniments exòtics de la galàxia, com el Forat Negre de Nakat, o la molt esperada Nova d’Ariarch 17. Malauradament, un error en el càlcul de l'ona d'expansió de l'estrella moribunda va provocar una fallada dramàtica i inesperada en la gravetat artificial de la nau, donant peu a dotzenes de plets. La litigació va durar dues generacions senceres, fins que els advocats dels propietaris del Pols Estel·lar van decidir quedar-se la nau en pagament per les factures que se'ls devia, rebatejant-la com Dubte Raonable i venent-la a Kreuers Kost-Reduït, els protocols de manteniment consistien bàsicament a omplir la nau d'atmosfera respirable i esperar un parell de dies en dic sec per veure a quin ritme perdia aire.

Els verpins, a més d'excel·lents constructors de naus estel·lars, són bàsicament insectes bípedes de dos metres d'alt que es comuniquen instantàniament mitjançant ones de ràdio produïdes en el seu abdomen, i l’agudesa visual és tanta que poden distingir si els polls de la pell d'un nerf a vint passos de distància són mascles o femelles. Per tant, els catres del Dubte Raonable tot just tenien un pam d'ample, el sistema intercomunicador era inexistent i la senyalització de bord, que segurament seria més que evident per als verpins, resultava completament invisible per a Exploradora. Durant el seu primer dia a l'espai va trigar gairebé una hora a trobar un lavabo, vagant pels passadissos amb creixent agitació fins que per fi es va rendir i va demanar a un membre de la tripulació que li indiqués un. Per vergonyant que li resultés fer això, molt pitjor va ser sortir dos minuts després per confessar al tripulant que no aconseguia endevinar quina part dels lavabos era la que s'utilitzava i per què.

Tres dies després, Whie i ella es van perdre, una altra vegada, quan van haver de recórrer pesadament el laberint de passadissos massa estrets per als éssers humans. El Mestre Yoda, al qual no li agradava estar atrapat dins de la carcassa de l’R2, però que procurava mantenir la seva disfressa, els havia enviat a per menjar més d'una hora abans. Els Kreuers Kost-Reduït no tenien extravagàncies com ara servei de cabines i altres serveis luxosos, com, per exemple, que et fessin llit. Destacaven per la seva absència.

Exploradora s'havia passat literalment tota la vida somiant amb el dia en què sortiria del planeta, escapant del Temple Jedi i de l’atapeït Coruscant per trobar les meravelles de la galàxia. Però un error en duanes els havia mantingut tantes hores atrapats al moll espacial, que estava adormida al moment de l'enlairament, fent una becaina en el que era més taula que llit, encara vestida i embolicada en la seva capa, i conscient del gran moment només perquè un sot sobtat la va tirar a terra. Havia estat una cosa una mica anticlimàtica, i hi havia estat rondinaire des de llavors.

A més, ara estava segura que no li queia bé a Jai ​​Maruk, el seu Mestre Jedi. Però no pensava permetre’s pensar en això.

Quant al menjar... Exploradora es va estremir. El Mestre Yoda no tenia queixes, però, és clar, igual havia evolucionat més enllà de les preocupacions de qualsevol mortal corrent.

Com la de l'olor.

El cas és que creia recordar que l'última vegada que havia vist al vell Jedi amb un bol de menjar a la rectoria del Temple, hi havia una cua apuntant per la vora.

–Et dic que estem massa baix –va dir Exploradora–. Vam haver de prendre el turboascensor fins el Nivell Catorze. És el que posava en el cartell.

–Allò no era un cartell. Era una raspadura a la paret del turboascensor.

–Un cartell.

–Una raspadura.

–Un cartell!

Whie va respirar fondo.

–Potser sí fos un cartell i que jo estigui equivocat. Provem en el Nivell Catorze.

Exploradora va avançar per l'estret corredor.

–Saps que la forma que tens de fer això li treu tota la diversió a tenir raó?

–La forma en què faig què?

–Rendir-te. És com si encara que jo tenia raó, i tu estiguessis equivocat, et limitessis a seguir-me el corrent. La serenitat Jedi està molt bé, però resulta una mica sinistra en un nen de tretze anys.

–Què vols que faci?

–Discuteix! Lluita! No siguis aquest..., aquest "simulacre de Jedi". És que no pots ser humà, ni que sigui per una vegada?

La boca d'en Whie es va contraure en un somriure.

–No –va dir.

La veritat era que Whie estava preocupat. La Mestra Leem havia insinuat que es dirigien a Vjun per veure algú molt important, pot ser que el mateix Comte Dooku, o fins i tot a la famosa Asajj Ventress, assassina de Jedi. Whie havia fet una recerca a l'ordinador sobre ella i es va trobar mirant a la dona del seu somni.

Ventress devia estar esperant-los a Vjun. D'aquí a uns dies, una setmana com a molt, estaria en una habitació amb un detonador amb temporitzador. Ventress li somriuria. Exploradora li miraria amb sang gotejant en la seva túnica. "Fes-li un petó", li diria Ventress.

Tant de bo sabés què li respondria.

Estaven aturats a la fila del menjar cuinat, ja que les files per al menjar cru eren massa llargues, quan algú va donar a Exploradora un educat copet a l'espatlla.

–Passatgera Pho?

–Què? Dic, sí? –va respondre Exploradora, recordant tard que Whie, Jai Maruk i ella viatjaven com la família Pho, que anaven al casament d'un cosí a Corphelion.

Es va trobar mirant a un androide alt de forma humanoide que havia vist dies millors. Si alguna vegada va tenir alguna marca –pintura, interfície o fins i tot algun senyal de marca–, feia temps que l'havia perdut, de manera que tot el seu cos tenia un aspecte mat, apagat i esgarrapat, com si hagués sortit directament de la línia d'acoblament i mai se li hagués polit per a la venda.

–El sobrecàrrec de la nau m'ha demanat que la busqui –va dir l’androide–. Sembla ser que s'ha dipositat una de les seves pertinences en Troballes.

Exploradora va empal·lidir. En els primers dies ja li havia quedat deprimentment clar que Jai Maruk no tenia una gran opinió d'ella. Podia imaginar l'expressió que es pintaria en el seu rostre eixut en saber que havia hagut de recuperar el sabre làser de l'oficina de Troballes del Dubte Raonable.

–Què he perdut?

–El sobrecàrrec va oblidar esmentar-ho –va dir l'androide amb educació–. Vol acompanyar-me?

Ella va mirar a Whie, que va assentir.

–Vés. Ja m’ho manegaré sol. –Tot i així, Exploradora titubejà–. No et preocupis. No ho diré a ningú.

No està intentant humiliar-me, es va dir Exploradora. És que és així.

L'androide esgarrapat va donar mitja volta i es va dirigir al turboascensor. Exploradora va anar darrere seu.

–Tens molt gastat l'acabat –va dir ella, buscant conversa.

–No sóc membre de la tripulació regular del Dubte Raonable –va explicar ell–. Em vaig oferir a treballar per a ells a canvi del meu passatge. Lamentablement, el meu amo és mort. Sóc responsable del meu propi manteniment.

Les portes del turboascensor es van obrir.

–Mai no havia parat a pensar-ho –va dir Exploradora–. El que li passa a un androide sense amo, vull dir.

–Tampoc jo –va comentar secament el seu acompanyant–, fins que em va passar a mi.

–Com fas el teu manteniment? Tornes a la fàbrica? Busques un tècnic en reparacions? Com pagues les reparacions?

–La seva comprensió del problema és admirable. Resulta que pertanyo a un model de producció escàs, pel que estic molt obsolet. Vaig ser programat per efectuar una bona quantitat de reparacions en mi mateix, però resulta difícil trobar peces de recanvi, i són molt cares, ja que cal comprar-les o bé com antiguitats o fabricades expressament a partir de les meves especificacions. Com ha suposat, el repte és considerable.

–Tampoc et costarien molt cares un parell de llaunes de pintura metàl·lica –va dir Exploradora, mirant les esgarrapades superfícies de metall nu del seu guia.

–L’ornamentació no és una prioritat lògica.

–Però és més fàcil trobar una feina tenint bon aspecte. Podries considerar una despesa laboral.

L'androide va arronsar les espatlles en un gest estranyament humà.

–Hi ha quelcom de veritat en el que diu..., però, alhora, hi ha quelcom honest en això –va dir, tocant-se la superfície de metall nu de la galta–. Tinc la impressió que la majoria dels éssers intel·ligents viuen tancats en un... capoll d'il·lusions i expectatives. Estem plens de suposicions: creiem conèixer-nos a nosaltres i als que ens envolten, creiem saber el que ens oferirà cada dia. Estem segurs que comprenem l'arc i la trajectòria de les nostres vides. Però llavors intervé el destí, ens redueix a metall nu, i llavors veiem que som poc més que derelictes a la deriva, surant entre tenebres.

Exploradora se’l va quedar mirant.

–Alça! Havies de ser un androide filòsof quan vas sortir de la línia de muntatge.

–Tot el contrari –va dir amb una expressió continguda–. La filosofia és una cosa que vaig adquirir amb el temps. –El turboascensor va arribar al nivell 34, i les portes van lliscar, obrint-se–. Darrere de vostè, Srta. Pho.

–Els meus amics em diuen Exploradora –va respondre, allargant la mà.

L'androide la va acceptar amb serietat.

–No crec que pugui considerar-m’hi un amic, encara. Només un androide amb una feina a fer.

–Ara has de dir-me el teu nom –li va acuitar Exploradora–. Així és com funciona això.

–En absolut. Per confiada que siguis tu, jo per descomptat no et conec prou com per donar-te el meu veritable nom. De moment, pots dir-me Solis, si ho prefereixes.

–És millor que Escolta, esgarrapadet! –Exploradora va tenir la clara impressió que si la programació de fàbrica de l'androide inclogués una funció de posar els ulls en blanc, els hauria posat. Va somriure–. Solis, llavors.

La cua de la cafeteria era interminable fins i tot per al menjar cuinat, però Whie va aconseguir per fi fer la seva comanda i pagar-la el que li va semblar com una era galàctica. Ara mirava incòmode el que carregava: una gran bombolla amb regalims, cinc racions de flors de buit, mitja dotzena del que el menú deia "blasteroides!", i que semblaven brots de mongetes refregides, un cubell de potes cruixents i mig cubell de xipollejant ferum (extra gomosa), al costat de cinc begudes i un grapat de tovallons. Això hauria de ser suficient, va pensar Whie. Però com aconseguiria tornar a la cabina?

Seria Asajj qui vessaria la sang d’Exploradora? O serien capturats per guàrdies i la portarien davant seu ja ferida?

Si la besava, assaboriria la sang de la comissura de la boca?

Deixa-ho! No pensis en això.

No pensis. No pensis.

El primer instint d’en Whie va ser fer una pila amb el menjar i confiar en què l'equilibri i una assenyada aplicació de la Força impedirien que la muntanya s'ensorrés, però això resultaria massa cridaner. Com resoldria això una persona normal? Amb poca traça, va decidir, mirant per la cafeteria i veient com una femella passava de costat entre taules amb una safata a cada mà i un nadó ploriquejant agafat a cada cama. Igual podia agafar un dels petits androides de servei de la nau i fer que l'ajudés a portar les safates fins a les seves cabines.

–Puc ajudar-lo, senyor? –va dir un androide alt i pintat amb una immaculada lliurea crema i carmesí que va aparèixer al seu costat com invocat pels seus pensaments.

La Força està amb mi, va pensar Whie, somrient per dins.

–No, no passa res. No vull distreure't dels deures del teu amo. Però si m'ajudes a trobar un androide de la nau...

L'androide va agafar els blasteroides i el cubell de ferum.

–Hi insisteixo, Amo Whie.

–Això és molt am... –Whie va callar de sobte–. Perdó. Com m’has dit?

–Amo Whie –va dir l'androide en veu baixa i agradable.

–Em dic Pho...

L'androide va negar amb el cap.

–Això és inútil, Amo Whie... Inútil del tot. Sé moltes coses sobre vostè. Potser fins i tot jo li conegui més que vostè a vostè mateix.

Whie va dipositar el menjar en una taula buida. Sentia la mà lleugera i amb un pessigolleig, i estava a punt per enfonsar-la sota la túnica i treure el sabre làser.

–Qui ets tu? Què ets tu? A qui pertanys?

–Suggereixo que es faci a vostè mateix aquestes preguntes concretes –va dir l'androide, i la seva veu era ara impacient.

A la sala d'exercicis de la nau, Jai Maruk s'exercitava per a la seva segona trobada amb el Comte Dooku, temperant el seu cos com una altra persona esmolaria un ganivet.

Maks Leem estava meditant en el que una vegada va ser una sala d'emmagatzematge, però que ara constava en el directori del Dubte Raonable com cabina 523. La Mestra Leem tenia la seva pròpia cabina, contigua a la dels altres. En part era perquè li agradava dedicar cada dia diverses hores a la meditació, si és possible embolicada, com ara, en un asfixiant núvol d'encens de gran que olorava, per al sistema olfactiu humà, com espeslòbul cremant-se. Però el principal motiu pel qual els altres l'havien animat a agafar una cabina pròpia era que els quatre estómacs remugants dels gran seguien treballant de forma contínua i sorollosa durant la nit, de manera que impossibilitava als humans dormir a prop d'ells.

Com que era una criatura social, la Mestra Leem lamentava veure’s aïllada dels seus camarades humans, i, de fet, passava amb ells gairebé totes les seves hores desperta. Però en aquest moment, amb Jai exercitant-se i els Padawans enviats a la cafeteria, havia anat a la cabina contigua per realitzar la seva petita meditació. Estava restablint encantada la seva connexió amb la Força viva que uneix totes les coses, embolicada en una fumera prou espessa com per asfixiar a un mamífer petit.

A la porta del costat, a la cabina 524, el Gran Mestre Yoda es preguntava quina cosa de l'univers podria estar entretenint als Padawans. No li preocupava la seva seguretat. Tenia gana.

L'interessant de viatjar, reflexionava Exploradora, és que aprens coses d'un mateix. En aquest sentit, el viatge estava anant molt bé. Hi havia après tot tipus de coses. Havia après que ser escollit Padawan no comporta forçosament la felicitat, com havia suposat, quan resulta evident que el teu Mestre et considera excés d'equipatge. Havia après que el seu cos estava massa acostumat al menjar familiar i confortable que se servia en el Temple Jedi, i que la galàxia era gran i estava plena de gent disposada a menjar voluntàriament les coses més desagradables imaginables. I havia après que no tenia cap sentit de la direcció, perquè tenia la impressió que el seu interminable viatge amb l'androide Solis, en el qual no aconseguia deixar de pensar com Esgarrapadet, li havia fet recórrer la nau sencera com tres vegades.

–Mira, això és ridícul –va dir per fi–. Fes que el sobrecàrrec enviï a la meva cabina el que sigui. Si és que si aconsegueixo tornar a trobar alguna vegada la meva cabina.

–Ja hem arribat –va dir Solis, impertorbable.

I en girar la cantonada es van veure davant d'una petita porta amb el rètol: "DESPATX DEL SOBRECÀRREC: NOMÉS PERSONAL DE LA NAU" en el sistema senyalitzador verpine, la qual cosa significava que era tan poc visible que el nas d’Exploradora tocava la porta mentre intentava distingir les lletres.

–Espera aquí un moment –va dir l'androide, i va desaparèixer dins. Exploradora va esperar.

I va esperar.

I va esperar.

–Ja està bé –va grunyir. Però en el moment precís en què anava a marxar-se'n furiosa, la porta es va obrir amb un xiuxiueig i Solis va tornar al seu costat.

–Bones notícies –va dir l'androide amb educació–. L'objecte perdut no et pertany. Ja ha estat reclamat per una altra persona.

–Què?

–Sembla que era una bossa pertanyent a una altra senyora Pho. Un simple cas de confusió d'identitats. Lamento molt les molèsties.

Els Jedi, es va recordar Exploradora, són serenitat. No s’exasperen pels petits capricis de la vida. Un veritable Jedi mai estaria imaginant l'aspecte que tindria aquest androide desballestat en tres cubells de cargols i un munt de ferralla.

El cap de l'androide es va inclinar a un costat.

–Passa alguna cosa, senyora?

–No –va dir Exploradora amb veu trencada–. Res en absolut. Em torno a la meva cabina ara mateix. Es va allunyar del despatx del sobrecàrrec i va girar la cantonada per internar-se en el laberint de passadissos de la nau. Solis, la seva audició es basava en la llegendària tecnologia d’audiofilaments Chiang/Xi, va sentir com els seus passos s'allunyaven per un temps, s'aturaven, i tornaven a poc a poc.

–D'acord –va grunyir ella, reapareixent per la mateixa cantonada diversos minuts després–. Pots dir-me com, en nom de tots els forats negres, puc trobar la meva cabina?

–Permeti’m que l'ajudi –va dir l'androide amb suavitat.

–Encantada –va bordar la noia.

Molt lluny d'allà, la porta de la cabina 524 de tercera classe, situada al passadís Taupe del Nivell 17A, registrat a nom de la família Pho, va lliscar cap avall gairebé per complet i es va enfonsar a terra. Els verpine solien construir les portes perquè llisquessin cap avall, de manera que l'ocupant de la cabina pogués mirar cap a fora i, de ser necessari, conversar amb qui estigués davant la porta sense patir cap tipus de vergonya ni que estigués vestit amb una bata. Aquesta porta s'obria només en gairebé tot el seu recorregut, quedant excel·lent un petit llindar que qualsevol nen de cinc anys mitjanament actiu podia saltar sense problemes, ja que el simpàtic enginyer de la nau havia emès ordres expresses que els cicles de manteniment només havien d'afectar a la tercera classe quan alguna cosa s'espatllava "més enllà de tot dubte raonable".

Sortejar un llindar de només quinze centímetres d'alt no suposa un gran repte per a un humà bípede. Però, per a una unitat R2, amb forma de cubell d'escombraries que es desplaça sobre rodes, el repte resulta una mica més gran.

La seguretat de rutina en els espais públics del Dubte Raonable corria de la mà d'unitats de vigilància Carbanti de no molt recent generació. Cada unitat es componia, bàsicament, d'una petita càmera i un micròfon, dependents d'una petita intel·ligència artificial molt obtusa. La fabricació d'una IA eficient era tant art com ciència, i les IAs assignades a les unitats de vigilància eren, amb molt, les últimes de la classe. Fins i tot dins d'aquests estàndards, la consciència mecànica que controlava el passadís situat davant la cabina 524 del nivell 17A era notablement maldestre. Qualsevol classe de conducta delictiva, amb les seves pautes i motivacions, la superava àmpliament. Davant les seves càmeres s'havien desenvolupat de manera flagrant diversos robatoris espectaculars i una estafa especialment graciosa amb un peix, un diamant i dos sordmuts, sense que en ella es despertés la menor urgència per enviar un informe d'Activitats Qüestionables a la IA més gran i intel·ligent que dirigia la seguretat de la nau. La veritat era que aquesta unitat concreta només contenia una única idea en el que es feia passar pel seu cervell, i aquesta idea era "Foc!". Portava tota la seva existència, d'uns setanta-tres trilions de cicles de processament, esperant que alguna cosa es registrés en els seus detectors de fum o infrarojos. Llavors seria, per fi, capaç de trencar el seu etern silenci amb un esgarip de llums i clàxons.

Dir que la unitat de seguretat del passadís Taupe, en el nivell 17A, "anhelava" que tingués lloc algun foc no seria exagerar. Els llums d'alarma que mai havien llançat un sol flaix i els clàxons que mai havien pogut emetre un so se sentien com un esternut que portés setanta-tres trilions de cicles amenaçant amb produir-se, però sense arribar a fer-ho. En aquells dies, la petita unitat de seguretat hauria fos voluntàriament els seus propis processadors fins a tornar al seu estat primigeni de sorra, si així pogués deixar anar abans el so i l'alarma de: "Foc!".

Així que la visió d'una unitat R2 saltant la porta encallada de la cabina 524 no la va afectar en res, ni tan sols quan el susdit R2 va colpejar dolorosament la barrera i va emetre un xiscle sorprenentment poc metàl·lic, seguit d'un esbufec ​​de frustració. La visió del petit androide colpejant repetidament cap avall la porta encallada amb un braç mecànic, en un gest que resultava notablement petulant en una màquina, hauria provocat la curiositat en qualsevol IA de més abast intel·lectual. Sent estrictes, els enginyers de Carbanti haurien dit que fins i tot la unitat de seguretat més obtusa hauria trobat xocant la visió d'aquesta unitat R2 elevant-se lentament en l'aire, sense l'ajuda de cap propulsor o coet visible. Quan l'androide es va posar amb un fort so metàl·lic al passadís i es va allunyar rodant amb aire enutjat i decidit, no hauria estat esperar massa que una unitat de seguretat amb la més mínima iniciativa marqués al petit androide perquè se li mantingués en observació.

Però la unitat del passadís Taupe no va fer res per l'estil. La trista realitat era que l'única circumstància en què hauria prestat cap mena d'atenció a aquest R2 volador, malhumorat i famolenc, hauria estat si algun passatger servicial hagués regat al petit androide amb combustible i li hagués calat foc.

Mentrestant, a la cafeteria continuava havent llargues files de passatgers avorrits fent cua per menjar. Els nens feien dibuixos a les taules de plàstic de la cafeteria mullant els dits en la salsa, o intentaven convèncer els seus pares que ja s'havien acabat la verdura, amagant-la sota bols bolcats. A l'altra banda de la sala, enfront a la zona menjador, una pantalla gegant d’holovídeo emetia contínuament notícies i imatges de les últimes tragèdies de les Guerres Clon.

En resum, que no hi havia cap evidència que el món tal com el coneixia Whie hagués franquejat alguna terrible frontera sense possibilitat de tornada.

–Vostè es diu Whie Malreaux –li deia l'androide vermell i marfil, amb la seva entonació precisa i picallosa–. Va venir en aquesta vida al planeta Vjun, després d'un part difícil que es va perllongar un dia i dues nits estàndard d'una primavera primerenca. Va ser un nen bo i pacient, a diferència del seu desafortunat germà, i aviat va aprendre a caminar i parlar. L'única cosa que ell feia millor que vostè era dormir –va dir l'androide, parlant encara en veu baixa, però sostenint sense problemes la mirada d'en Whie–. Doncs fins i tot sent molt jove, ja es veia turmentat pels seus somnis.

– Com saps tot això? –va xiuxiuejar Whie.

–Jo hi era.

–Però...

L'androide es tocar la lliurea de pintura metàl·lica.

–Aquests són els colors de la Casa Malreaux, carmesí i crema; sang i ivori, si ho prefereixes. I jo sóc un servidor d'aquesta casa.

Whie se sentia com si la seva ment acabés de donar el salt a l’hiperespai. En el seu interior va saltar la imatge del seu últim somni visionari, amb Exploradora, la dona malvada i ell aturats en una casa adinerada, amb una catifa cara sota els seus peus, i sota ella, estenent-se des de les seves atrotinades vores, un sòl escacat de rajoles vermell i ivori.

La meva casa. Les paraules van sonar amb certesa en el seu cor.

Tornava a casa.

–Quan els Jedi el van robar de casa...

–Robar-me! Els Jedi no roben!

L'androide va descartar això amb un gest de la mà.

–Van enxampar a la seva mare en un moment de debilitat, molt afectada per la mort del seu marit i tan borratxa que amb prou feines estava conscient. Jo la vaig urgir al fet que ho reconsiderés, però ningú escolta els consells d'un androide. La qüestió és que ja estava fet, i no podia desfer-se. Però al cap d'uns dies la seva mare es va adonar que els Jedi havien segrestat a l'hereu d'una casa noble. Em va enviar a Coruscant a vetllar per vostè, i esperar.

–Deu anys? Onze? –va dir Whie, incrèdul.

L'androide va arronsar les espatlles. Estava extremadament ben programat; encara que seguia sent, amb tota evidència, una màquina, els seus moviments eren fluids, naturals i precisos.

–Em dic Fidelis. Estic programat per sentir lleialtat absoluta cap a la Casa Malreaux, a la qual he servit durant dotze generacions, en temps de guerra i de bogeria. Ara li serveixo a vostè.

–Però, però... Jo no vull... –va quequejar Whie–. Sóc un Jedi. No tinc una altra família. No puc acceptar el teu servei.

–Li prego em disculpi, amo, però sóc jo qui concedeix aquest servei. El que vostè decideixi acceptar-lo o no està al marge dels paràmetres de la meva programació.

–Llavors et mano que em deixis en pau!

–La seva mare és l'actual dirigent de la Casa Malreaux, i, encara que respecto els desitjos de vostè, no té l'autoritat necessària per contrarestar les instruccions d'ella. Al marge de tot això, la meva lleialtat final és envers la Casa Malreaux en si, i se’m va programar amb amplis poders discrecionals per decidir quines són les accions que millor serveixen a la família. En aquest cas, em sento molt còmode cuidant de vostè, tant si ho desitja com si no. Puc oferir-li diverses opcions sobre la manera que podria adquirir els meus serveis –va continuar dient al voltant apaivagador–. Em sento molt còmode en el meu actual paper d'ajudant personal d'un cavaller, però si prefereix que sigui un guardaespatlles menys mundà, o fins i tot un assassí discret que es limiti a vigilar-lo durant els seus viatges, estic àmpliament equipat per desenvolupar aquests papers.

–No ho entens –va dir Whie llastimosament–. No hi ha cap Jedi que recorri la galàxia acompanyat d'un... un... ajudant personal de cavaller!

–Ara n'hi ha, amo Whie, donades les seves obligacions familiars. En aquest moment té vostè una mare esperant-lo al château Malreaux, insultada i degradada diàriament per l'odiós Comte Dooku.

–Dooku! –va exclamar Whie–. Dooku està ara mateix a casa meva? –es va aixecar de la taula d'un salt i es va dirigir cap a les fileres d’ascensors–. He de dir-ho a Y... He d’explicar-ho de seguida als altres.

Fidelis, brunzint dins seu i donant-li voltes a la forma en què Whie havia utilitzat les paraules casa meva, va recollir les safates de menjar i beguda i el va seguir. No li ajudava la Força en aquesta tasca, però havia atès les taules del château Malreaux al llarg de dotze generacions, i sabia com moure’s amb rapidesa carregant amb grans quantitats de menjar.

A l'altre costat d'on estaven Whie i Fidelis a la cafeteria, l’holotransmissor de la nau es va interrompre per emetre un butlletí especial de notícies.

Mentrestant, en un turboascensor que es dirigia a bon ritme cap al passadís Taupe del nivell 17A, Exploradora i Solis debatien el comportament de la República i la Confederació en el conflicte actual.

–Digues la veritat –va dir Exploradora amb cert acalorament–, vols viure en un món dirigit per androides de combat?

Si el fabricant de Solis hagués vist adequat equipar-lo amb cella, en aquest moment les hauria alçat.

–Ah –va dir Exploradora, mirant el seu apagat reflex en l’esgarrapada placa metàl·lica del pit de l’androide–. Bé, suposo que les coses es veuen d'una altra manera des del teu punt de...

Es va callar de sobte, quan la seva atenció va ser atreta per les paraules "Mestre Yoda", que ressonaven metàl·liques a la petita holopantalla situada sobre els botons del turboascensor: "... aquest enregistrament, presa des d'una instal·lació defensiva en les fronteres del sistema ithorià mostra amb tota claredat a l'atacant destruint a totes les naus guardianes del Mestre Yoda menys una. La nau de l'atacant, un versió modificada del conegut veler del Comte Dooku, ha estat identificada com el Darrera Oportunitat, registrada a nom de la coneguda pirata i sabotejadora Asajj Ventress, buscada en vuit mons per l’assassinat d'onze Cavallers Jedi".

***

–Disset! –va bordar Asajj, negant amb el cap–. T'ho pots creure? I es fan dir periodistes.

Palleus Chuff, fermament lligat al seient del copilot del Darrera Oportunitat, va considerar que la pregunta era retòrica. Però això era igual. Era considerat com una persona enginyosa en els millors cercles de la fraternitat d'actors de Coruscant, la qual cosa era dir molt, però entre la mordassa de la seva boca i la desafortunada tendència al desmai que li havia sobrevingut a intervals regulars des que els raigs tractors de la Ventress s'havien apoderat de la seva nau, mantenir una conversa li resultava una tasca molt superior a les seves actuals capacitats.

***

"... Un segon enregistrament enviat per oficials ithorians mostra amb tota claredat un munt de ferralla identificat com la nau del Mestre Yoda. El despatx del Canceller Palpatine ha declinat fer comentaris previs esperant que es completi una investigació exhaustiva sobre aquesta emboscada. Però la tristesa s'ha ensenyorit de la capital, mentre la República es prepara a afrontar les pròximes ofensives de la Confederació sense el Jedi que, a més de ser el seu principal estrateg militar, era d'una manera molt important, el cor i l'ànima de la República."

–Però això no és cert –barbotejà Exploradora–. És impossible. –Va mirar fixament a Solis. Hem de dir-los-hi!

–Dir què?

–Això..., res –va dir, recuperant el seny–. Res. Dir-ho als meus amics, això. He de tornar a la cabina i dir-ho de seguida als meus amics.

–Per descomptat. Ja gairebé estem allà.

A la Zona Infantil, Donni Bratx mirava com el seu germà començava la seva quarta partida consecutiva de Senda de Guerra Wookiee.

–Em toca ja? –va preguntar tímidament. Va procurar dir-ho en veu baixa, per no interrompre.

–Calla, Donni. Estic enmig del nivell Gaudir.

Chuck jugava molt concentrat, emprant una mica els peus i tots els avantatges que li proporcionaven els seus quatre polzes.

Donni considerava a Chuck un déu en tot allò relacionat amb la Senda de Guerra Wookiee.

Chuck havia deixat les seves Patates-Estel·lars i el seu Bip-Escumós al costat de la màquina. Una part molt dolenta d’en Donni va pensar en vessar el Bip-Escumós, però ell mai faria res així. Chuck, com la mare mai es cansava de dir-li, era el millor germà més gran que podia tenir ningú. A més, l'última vegada que va fer una cosa així, Chuck el va lligar al vell trineu zink al que li faltava el gimble posterior dret i el va posar en marxa fins que va vomitar a sobre de la cadira recent entapissada del saló.

Donni va mirar jugar a Chuck, intentant conformar-se amb admirar la perícia del seu germà, però quan va passar pel nivell del Pantà i el dels Ganivets Voladors, i ja havia rebentat a tots els Gripaus Flotadors del Destí, Donni no va poder contenir-se més.

–Vas dir que podria jugar un torn després de tu. Ho vas dir. I això va ser fa quatre crèdits –va afegir entre dents.

–No siguis plom, Cara de Mandonguilla.

Les antenes d’en Donni es van encongir.

–La mama va dir que no havies de dir-me això.

Chuck li va arrencar el braç a un wookiee verd amb una Clau Remolí executada amb habilitat.

–Però mare no és aquí, oi, Cara de Mandonguilla?

Sense que Chuck se n'adonés, sumit en un tens combat cos a cos amb quatre wookiees embogits, una petita unitat R2 va entrar una mica erràticament a la Zona de Jocs i es va parar en sec amb els videosensors centrals, enfocant el Bip-Escumós. Donni el va mirar, desconcertat, com el petit androide es desplaçava fins a la Senda de Guerra Wookiee i agafava el Bip amb una maldestra arpa mecànica. L'arpa es va tancar, va fallar i va tornar a tancar-se.

–Ei –va dir Donni.

–Calla, Cara de Mandonguilla! Encara no és el teu torn!

–Però...

Donni va empassar saliva quan la part superior del petit R2 va girar sobre si mateix i li va enfocar als ulls. Una estranya sensació gairebé vidriosa es va apoderar d'ell, i llavors, com per art de màgia, dues idees sorgiren viscudes en la seva ment, la una després de l'altra. La primera era que, si un ho pensava bé, la veritat és que Chuck era un carallot i ho tindria ben merescut que una unitat R2 li robés la beguda.

La segona era: Quina beguda?

Mentre sortia de la Sala de Jocs, el petit R2 es va aturar, orientant-se cap a una petita holopantalla situada a la porta, on un holopresentador meticulosament arreglat parlava amb veu gairebé inaudible sobre la simulació dels trets làser: "Per comentar les aclaparadores notícies d'avui, tenim a l'altra banda de la línia al nostre corresponsal Zorug Resumit, que ens fa la pregunta del moment: què fareu ara, Cavallers Jedi?".

Dos carillons van sonar suaument al banc del turboascensor situat al final del passadís Taupe, i dos conjunts de portes lliscaren suaument cap avall a banda i banda del vestíbul. Exploradora es va trobar davant la unitat R2.

–Tu! –va dir ella–. Se suposa que no pots sortir! On has estat?

El petit R2 va deixar caure un cartró buit de Bip-Escumós en el que un observador atent podria anomenar un gest furtiu. Exploradora, alterada per les notícies que portava, no ho va notar.

En canvi, l'androide de metall nu que tenia al seu costat si es va adonar.

Exploradora ja corria passadís avall.

–Dóna igual. Escolta, hem d'enviar un missatge a... –Va mirar a Solis... –als nostres amics el més aviat possible. Hi ha hagut una terrible confusió.

L’R2 va emetre un refilet poc convincent i va rodar darrere d'ella, girant la cantonada amb tanta rapidesa que ho va fer sobre una sola roda.

Solis va contemplar molt pensatiu al petit R2, i sense aparentar pressa, es va moure ràpidament darrere d'ells.

Segons després, Whie apareixia en l'altre extrem del passadís Taupe, cridant i corrent a tota velocitat.

–T'has assabentat? –li va cridar Exploradora mentre colpejava la porta del 524.

–Està a Vjun! –va dir Whie–. El Comte Dooku està a Vjun!

La unitat de seguretat del passadís Taupe no estava prou a prop com per notar que aquest comentari no anava dirigit a Exploradora, sinó a la petita unitat R2.

Solis, en canvi, estava prou a prop com per observar-lo. Potser no tingués instal·lades al sistema les últimes descàrregues d’holojocs, però el destí li havia proporcionat una vida molt més variada que la del seu company Fidelis, que en aquell moment arribava trotant darrere d’en Whie. Sota el seu exterior metàl·lic, Fidelis estava una mica aclaparat per l'anhelada consumació de servir finalment al nen Malreaux. Però a Solis, que no albergava especials sentiments per la Casa Malreaux en general ni per aquest noi en particular, el va emocionar molt més el fet que la safata amb la qual carregava Fidelis tingués cinc begudes en comptes de quatre.

–Mestre Jai! Mestre Jai, obri! Sóc jo! –va dir Exploradora sense deixar de colpejar la porta–. Hem d'enviar un missatge al Temple!

En aquest moment van tenir lloc diversos successos en ràpida successió. Primer la porta de la cabina 524 gairebé es va obrir (però no del tot), alliberant un núvol de vapor i mostrant al Mestre Jedi Jai Maruk amb una expressió de notable irritació i vestint només la tovallola que havia agafat en sortir de la dutxa.

–Més val que sigui important –va dir, mirant fixament a Exploradora.

Mentre deia això, la porta de la cabina 523 va baixar, i la cara preocupada de la Mestra Maks Leem va treure el cap per ella embolicada en un núvol de dens fum negre d'encens.

– Whie? A què ve tota aquesta commoció?

–Acabo de saber on està Doo...

En aquest moment, Whie va ser interromput per un sonor xoc quan, la petita unitat R2 derrapà, pel que semblava per accident, i va xocar contra Fidelis. Les altres paraules del Padawan es van veure ofegades per l'estrèpit i escàndol que van provocar quatre racions de menjar en caure a terra.

En aquest moment, la unitat de seguretat del passadís Taupe contemplà amb elèctric èxtasi com els núvols de vapor i encens del passadís sobrepassaven per fi el nivell de risc dels seus detectors de fum. Els llums centellejaren i les alarmes van sonar amb tota la passió implícita en setanta-tres trilions de cicles de processador de previsió.

–Senyoreta Pho –va dir Jai Maruk amb tota serietat–. Recorda quina era la principal prioritat d'aquest viatge?

Subjectant-se la tovallola amb una sola mà i mirant amb rudesa a Exploradora i als llums d'alarma, al menjar vessat i als androides que miraven, per després tornar a mirar Exploradora.

Aquesta va empassar saliva.

–Sí, Mest..., dic, pare.

–I quin era aquesta?

Whie i Exploradora van intercanviar mirades empal·lidides abans de respondre a l'uníson:

–Viatjar sense cridar l'atenció.

***

A la consola extremadament privada del Darrera Oportunitat es va sentir un dring.

–Sí?

Era un androide.

–Posseeixo certa informació que igual li interessa adquirir.

–No és probable –va dir Asajj.

–Sé on està Yoda. L'autèntic.

Asajj es va redreçar en el seu seient.

–Què vols dir? És que no veus les notícies? Yoda està...

–Puc tallar ara mateix la connexió –va dir l'androide. Mancava de pintura i de marques, i la seva veu calmada denotava una convicció absoluta.

–No! –va dir Asajj amb veu aguda.

–Admet estar interessada?

–És possible.

–Estaria interessada a pagar 744.995 crèdits de la República?

–Una suma curiosa.

L'androide va arronsar les espatlles.

–Les meves taules d'equivalència en traïció estan calibrades amb molta precisió.

Asajj s’ho va pensar per un moment.

–Crec que podrem posar-nos d'acord.

Un cop negociades les condicions, i amb la comunicació tallada, Asajj va posar rumb a l’espaiport de Phindar. Després de meditar-ho un moment va treure una imatge de la cara de l'androide de la memòria de la consola de comunicacions i va demanar a l'ordinador que realitzés una recerca de la seva sèrie i model. Era una recerca lenta, donada la diferència de transmissió entre la seva actual posició i la de la Xarxa, així que va prendre un dinar ràpid i va administrar al seu presoner una garrafa d'adrenalina, la seva tendència a deixar de respirar i desmaiar-se començava a resultar molesta.

La consola de comunicacions va emetre un estossec cortès per anunciar el final de la seva recerca.

–Identificació conclosa –va dir, mostrant una imatge de la completa Guia Peterson dels androides de la República, Vol. VII: L'era de la Gran Expansió Corporativa.

EL LLEGENDARI ANDROIDE LACAI TAC–SPEC.

PRODUÏT AMB UN COST MOLT ELEVAT SENT UNA SÈRIE LIMITADA.

LA MAJORIA DELS EXPERTS CONSIDEREN ALS LACAIS LES UNITATS DE SERVEI PERSONAL MÉS LETALS QUE S'HAN FABRICAT MAI, COMBINANT UNA LLEIALTAT FANÀTICA AMB UNA CAPACITAT DE MATAR QUE FA EMPAL·LIDIR EN COMPARACIÓ LES ESTADÍSTIQUES DELS ASSASSINS MODERNS.

Asajj es va apartar de la consola amb aire pensatiu.

Següent