Capítol
9
El
fong era un híbrid horrible de bolet i aranya. Els plecs que embolicaven a Boba
eren com una xarxa.
I la
boca… bé, era exactament igual que una boca! Boba podia olorar-la, l'olor
putrefacte del que havia estat el seu últim menjar. I podia veure, fila rere
fila, esmolades dents carmesines, que s'estenien profundament per dins del
tronc del bolet.
I ara què?
Va
tractar de camejar una altra vegada.
Res.
Estava totalment immobilitzat. La boca de l'arbre bolet estava ara només a uns
metres de distància. Boba la va mirar a través del casc. No podia moure's, així
i tot va estrènyer les seves mans amb ràbia.
Espera un moment…
Just
sota la mà va poder sentir la punta d'alguna cosa dura i llisa: la seva vara
polvoritzadora stokhli. Boba l'havia pres d'un nòmada stokhli que li havia
donat problemes, un dia a Mos Eisley. L'havia enganxat en el cinturó d'armes i,
francament, gairebé l'havia oblidat, a pesar que la vara polvoritzadora costava
un munt de crèdits. Era petita i prima, amb una punta atordidora en la part
inferior i cartutxos d'esprai uns mil·límetres per damunt.
Blllaaaerghhh…
El so
provenia de l'arbre bolet, un fastigós gemec de plaer que Boba va interpretar
com «hora per a sopar!».
–Encara
no –grunyí. Va estirar la mà una altra vegada, els seus dits van tocar la vara
polvoritzadora. No tenia cap manera d'apuntar al fong, ni manera d'ajustar
l'esprai per ruixar-lo o descarregar la càrrega elèctrica. Si li sortia el tret
per la culata, Boba es trobaria embullat una altra vegada, encara incapaç de
moure's…
Això
no és el que importava!
Aaaaergghhhh!
Una
llengua pàl·lida i porpra va apuntar per la boca bavejant del bolet. Diverses
esquitxades de saliva pútida s’escamparen a través del casc d’en Boba. Al límit
de les seves forces, Boba es va concentrar a moure el dit cap a la vara
polvoritzadora.
Amb
prou feines un àpex, només una mínima fracció…
I…
Va
haver-hi un so esmorteït. En el costat d’en Boba la vara polvoritzadora es va
estremir com si fora a explotar, i després ho va fer!
–T’he
enxampat! –es va vanar Boba.
Una
boirina brillant va rajar de la punta de la vara. Va envoltar a Boba, però no
es va adherir a ell. En el seu lloc es va fixar a la membrana viscosa que li
embolicava com un capoll. Va formar una segona xarxa, una xarxa prou forta com
per sostenir una càrrega myntor.
Una
potent onada elèctrica va bategar a través de la xarxa de boira. Què bé que porti el casc i l'armadura!,
va pensar Boba.
Quan
la càrrega de pols va sorprendre a la seva presa, Boba es va tirar cap
endavant. Al seu al voltant la membrana de fongs es va afluixar i després va retrocedir.
Estava lliure!
Va
escoltar el so d'un xarrupat infeliç, llavors una espècie de gemec crepitant. A
l'instant següent estava en el sòl, rodant lluny de l'arbre bolet. Es va
detenir a si mateix, després es va posar dempeus. Va sentir a la mà la vara
atordidora, la va desactivar.
–Bé,
això ha estat pràctic –va dir.
A
pocs metres, l'arbre bolet es va estremir i va gemegar. La xarxa atordidora
cobria la seva boca. La pàl·lida llengua empenyia patèticament la xarxa, mentre
que el paraigua de l'arbre bolet queia.
–Només
un gran caçador de recompenses podria haver-se escapat! –es va vanar Boba quan
es netejava–. I…
Es va
posar rígid. La seva mà se cerní per sobre del blàster en girar-se, quan
lentament es va atrevir a enfrontar-se a la criatura darrere d'ell.
–I
només un neci s'hauria acostat a un arbre flimmel durant la seva hora de menjar
–va dir algú fredament.
–Qui
ets? –va exigir Boba.
Però
hauria d'haver preguntat, què ets?
La
criatura li mirava amb calma. Era un reptilià, una mica més alt que Boba, i
tenia llargs braços i cames musculades abillats, amb el que semblava un
uniforme de camuflatge morat i gris. Els seus ulls grans i ametllats eren freds
i intel·ligents, la seva boca, sense llavis, es corbava amb un lleu somriure
que revelava unes dents esmolades. El seu nerviüt avantbraç es crespava al
voltant d'un rifle blàster.
I el blàster
apuntava directament a Boba Fett.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada