Yoda: Trobada fosca (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Jai Maruk sempre havia tingut el somni lleuger, i va estar completament despert al primer cruixit furtiu. Tenia la mà lleugera i nerviosa, disposada a treure el sabre làser de sota del seu jaç. Va buscar en la Força i va sentir la cabina. La noia Esterhazy dormia com un tronc, emetent petits roncs. Va poder percebre, fins i tot a través de les primes parets, la brillantor suau, com una foguera coberta, del Mestre Yoda, que ara dormia a la cabina contigua, ja que el 522 havia quedat lliure des que dos dies abans desembarcà l’altre passatger.

Un altre cruixit. Jai Maruk es va relaxar. No era cap intrús; només Whie, que es posava furtivament la roba. Estava tens per alguna cosa, amb nervis tirants com les cordes d'una triarpa; Jai podia sentir-ho en la Força des de l'altre costat de l'habitació.

Bé, va pensar Jai, tampoc és d'estranyar. És el seu primer viatge fora del Temple i cap dels reptes als quals s'estava enfrontant s’assemblava amb aquells per als quals s'havia preparat. Els aprenents sempre pensaven que la vida d'un Cavaller Jedi era tot batalles amb sabre làser i negociacions diplomàtiques a alt nivell, perquè per a això s’entrenaven. No tenien classes amb simulacions sobre trobar-se amb un servent que afirmava que eres alguna mena de príncep perdut de Vjun.

Un cop els equips de neteja van passar pel passadís Taupe, Maks Leem i ell van parlar amb Fidelis, l'androide que afirmava servir a la família humana d’en Whie, i amb el seu company, Solis. Almenys Jai tenia clar que eren companys; no estava molt segur de si els Padawans s'havien adonat que el viatge de Tallisibeth al despatx del sobrecàrrec només havia estat un truc perquè Fidelis pogués parlar a soles amb Whie. Amb tot, era un assumpte estrany, i la veritat era que distreia al noi.

Jai havia tingut l'esperança que l'androide pogués proporcionar-los informació sobre Dooku i els seus moviments, però va resultar que la seva informació era de segona mà; feia una dècada que no estava a Vjun.

Així i tot, les descripcions que va proporcionar del château Malreaux coincidien amb el poc que va poder veure Jai durant la seva breu entrevista amb l'odiat Jedi caigut que era el Comte Dooku, i el seu menyspreable neek faldiller, Asajj Ventress. Jai havia demanat a Fidelis un plànol complet del château i els terrenys circumdants per preparar un pla de fuga en el cas que fossin malament les negociacions de Yoda amb Dooku. L'androide s'havia limitat a ignorar-lo de forma exasperant; només acceptaria ordres d’en Whie. Sabia que Jai i Maks eren Jedi, un terme que considerava pràcticament intercanviable amb els de "robabressols" o "cultista segrestador".

Una de les coses que mai s'esmentaven al Temple era com molta gent, fins i tot dins de la República, veia els Jedi amb desconfiança i fins i tot amb clara por i hostilitat. Era un sentiment que havia augmentat durant les Guerres Clon, fins al punt que Jai odiava anar a missions per identificar nous Jedi. Per molt que sabés que els nens que trobés tindrien una vida molt millor, més rica i més útil que la que haurien tingut d'una altra manera, li preocupaven tant els murmuris de "segresta-nens" com els ulls tristos dels pares que veien com apartaven als seus fills del seu costat. Menys dolorós, però també desagradable, era l'alleujament que brillava en els ulls d'una altra classe de pares, els que s'alegraven de lliurar-se de la càrrega d'una altra boca que alimentar.

No podia veure això sense preguntar-se al seu torn quina mena de nen va ser ell.

I ara la frase que cada vegada se sentia més i més era la de "policia secreta de Palpatine", fins i tot, de manera més dolorosa, pels Jedi cismàtics que deixaven l'Orde.

Però, per desagradable que resultés a Jai ​​veure com la paraula "Jedi" omplia de por i desconfiança els ulls de la gent, en comptes d’esperança i gratitud, almenys ell s'hi havia acostumat. Maks Leem, que tot just sortia del Temple, i sobretot els joves padawans, s'havien sorprès de veure com de dividida que estava l'opinió pública sobre els Jedi.

I, a sobre, en el cas d’en Whie, hi havia el problema de la noia.

Tallisibeth era arrogant, llesta i bonica, d'una forma atlètica, i la Força era feble en ella. Era difícil trobar una combinació més pertorbadora, va pensar Jai, cansat. Era presumible que el Mestre Yoda tenia els seus motius per portar-la, però un Padawan més fort i amb menys personalitat li hauria facilitat molt més la vida. Per començar, Whie no podia deixar de mirar-la. Per descomptat, era normal en un nen de tretze anys obligat a conviure en un recinte estret amb una noia bonica durant interminables dies, però això no ajudava a la concentració de ningú. Exploradora no semblava haver-se fixat en l'hàbit del noi de mirar-la furtivament, però, a jutjar pel somriure afectuós de la Mestra Leem, Whie no havia aconseguit enganyar a la seva Mestra. En el Temple Jedi això hauria estat motiu de diversió i bromes, doncs l'adolescència convertia cada any a algun Padawan en blanc de rialles, però aquí, en una missió per veure al Comte Dooku, era una altra distracció que no volia Jai.

A més, a Jai ​​li queia bé la noia.

I la veritat era que no volia que li caigués bé. Tal com anava la guerra, els Jedi arriscaven la vida amb molta més freqüència que mai des de la Guerra Sith. Una noia com Exploradora..., Enwandung-Esterhazy, es va recordar; no caiguis en la familiaritat dels sobrenoms, Jai..., una noia així moriria en menys d'un any.

La qual cosa ja li faria mal bastant. No necessitava que li fes mal encara més.

Whie s'havia vestit ja. La porta va lliscar cap avall, gairebé fins a terra, descobrint un passadís en penombra. Les llums del passadís s'havien apagat quan es van disparar les alarmes, i Manteniment no havia aconseguit arreglar la il·luminació tot i emportar-se la molt excitada unitat de seguretat.

Jai va observar com el noi sortejava el graó de la porta i tancava aquesta darrera d'ell.

Jai hauria apostat 10 crèdits a què es dirigia al gimnàs. Quan ell va ser Padawan també havia realitzat alguns exercicis a mitjanit per no pensar en alguna noia... quin era el seu nom? L'amiga pèl-roja de Jang Li-Li. Es deia Politrix. Va morir en una emboscada, dos mesos després de Geonosis. Per una granada de plasma.

Recordava la caiguda dels seus cabells, els rínxols pèl-rojos en les seves espatlles, com oloraven aquell dia en què es van enfrontar a la sala d'exercicis i ella el va tombar i li va subjectar contra el terra, rient, amb els cabells caient fins fregar-li la galta.

Hi havia mort.

Jai va sentir una llàgrima i la va deixar córrer. També la pena era part de la vida; era inútil negar-ho. Va contemplar aquesta pena des d'un centre de calma. El dolor era molt. Havien mort tants dels seus amics d'infància.

Cada vegada li costava més sentir la pena sense cedir-hi. Què li havia dit una vegada el Mestre Yoda? Massa penes en pedra a cor converteixen.

Així que intentava no agafar-li massa afecte a Exploradora, i al mateix temps es veia empenyent-la, impel·lint-la, desitjant que fos més forta, més ràpida i més letal, perquè és el que ella necessitava. Ja era prou valenta, per les estrelles que això no podia negar-li. Però amb la valentia no n'hi havia prou. Ell havia estat valent davant Dooku i Asajj Ventress. I això no li havia impedit fracassar.

Va respirar fondo en un xiuxiueig d'exasperació. No podia dir-se que sentís la serenitat Jedi.

Va jeure una mica més en la foscor, va renunciar a tota esperança de dormir, es va posar les seves robes (molt més silenciosament que Whie) i va seguir al noi a l'interior de la nau, deixant enrere els roncs de nena, estranyament commovedors d’Exploradora.

Tal com havia predit, va trobar al nen al gimnàs, realitzant la rutina del combat sense armes Pòrtic Trencat: girar, trepitjar, colpejar, llançar! Era bo, més que bé, veloç com el llamp. Deixava que la Força ballés i girés en contraposició als seus moviments, suspenent-lo en una puntada voladora, abans de descendir com un llamp en un últim embat. Allà on van aterrar als peus del noi, l'estoreta del sòl va rebentar, llançant dolls d'escuma.

–Excel·lent –va dir Jai en veu baixa.

Whie va girar, va fer una tombarella i va aterrar en posició de combat, amb les mans obertes i els palmells apuntant cap amunt, bressolant la Força a les seves mans com una cadena de llampecs.

–Què vols?

Jai va pestanyejar.

–Et sembla aquesta la manera d'adreçar-te a un Mestre Jedi, Padawan?

Whie se li va quedar mirant, panteixant.

–Padawan?

–Mataria a un altre Jedi? –va dir Whie bruscament–. Si cregués que s'ha passat al Costat Fosc?

–Sí.

–Així com així? No se suposa que tots pertanyem a la mateixa família?

–Perquè era membre de la família. Un Jedi que s'ha passat al Costat Fosc no és un simple criminal, Whie. Els seus dons i habilitats li proporcionen un gran poder per dedicar-lo al mal.

–No li donaria una oportunitat per reformar-se?

–Quan s'està en poder del Costat Fosc, mai et deixa anar –Jai va inclinar el cap, abans d'afegir, amb compte–: Espero, Padawan, que no confonguis un moment de debilitat amb l'acceptació completa del Costat Fosc. Tots tenim els nostres vicis...

–Fins i tot el Mestre Yoda?

–Fins i tot el Mestre Yoda! O almenys això diu ell. No sé quins són, però jo diria que el geni del Mestre Yoda no endolceix quan té gana. –Jai va somriure–. Jo tampoc controlo molt el meu geni. Es podria dir que el meu temperament és iracund i ple de ressentiment. Sóc massa ràpid en condemnar i massa lent en perdonar. He colpejat a homes mogut per la ira. –A continuació va parlar amb cura, procurant no posar massa èmfasi–. He tingut sentiments per dones. Són sentiments naturals. Però tot i que el Costat Fosc obté gran part del seu poder d'aquests sentiments, el mer fet de tenir-los no vol dir que es triï el mal camí. Ho entens? El que indica que un s'ha passat al Costat Fosc és la decisió de dominar, d'aixafar, de fer-te fort a costa de la debilitat aliena. La llum o la foscor no són un "sentiment", sinó una "elecció".

Part de l'energia furiosa d’en Whie abandonava lentament el seu cos en tensió. Les espatlles se li van relaxar i les mans van caure als seus costats.

–Sempre m’he considerat una bona persona –va dir en veu baixa–. Mai li vaig veure l'atractiu a... robar menjar de la cuina. O a fer trampes en els exàmens. He estat un bon noi. Vaig creure que això era el mateix que ser virtuós.

–Resulta sorprenent com de fàcil que és resistir les temptacions que tenen els altres, oi? –va dir Jai amb to sec. Va sentir una inesperada onada de pietat pel jove, en part simpatia per Whie i en part compassió per ell mateix a la seva edat: tens i furiós i amb prou feines conscient de ser-ho. Al cap de tota una vida simulant ser bo, el noi començava a ser conscient de les difícils eleccions de la vida, les que ha d'afrontar qualsevol, i més un aspirant a Cavaller Jedi–. No et preocupis. El Mestre Yoda i la Mestra Leem et coneixen molt millor que tu mateix. Fins jo sé algunes coses sobre tu, jove Whie. La vida mai és fàcil en aquest món, però tots nosaltres seguim veient en tu el que tu vas creure veure en tu mateix: un bon home que un dia serà un bon Cavaller Jedi. Pren les decisions, Padawan. No totes seran encertades, però moltes sí, i cap dels teus Mestres tem que puguis passar-te al Costat Fosc.

Al rostre del noi va sorgir certa esperança previnguda, juntament amb una mica d'alleujament.

–Gràcies –va dir.

–Tornes ja al teu catre? Aquesta nit encara tens somnis per somiar.

No va ser una frase feliç. La cara d’en Whie va tornar a enfosquir-se.

–N... No –tartamudejà–. Crec que em quedaré aixecat, gràcies. –Ajustà una màquina de peses que estava graduada per a un cos amb aletes–. I què passa amb Exploradora? Creu que podria passar-se al Costat Fosc?

Jai va negar amb el cap.

–Perdona per dir-ho d'aquesta manera, però ella mai ha tingut les coses tan fàcils com tu. Porta anys vivint amb les seves temptacions, amb fer trampes, amb copiar l'examen d'altres, amb conspirar contra estudiants millors per així quedar en millor lloc. Potser no segueixi les regles "normals", però ha dedicat tota la seva ànima a viure amb honor malgrat les seves limitacions. Estarà bé, mentre segueixi dins de l'Orde. Potser d'expulsar-la, l'amargor la conduís al Costat Fosc. Si sent que l'hem traït.

–És el que crec jo. Sempre vaig suposar que l'enviarien als Cossos Agrícoles, però ara m'adono per què no ha estat així. No és que li doni pena al Mestre Yoda. És que ja ha passat la prova que tots nosaltres haurem de passar amb aquesta horrible guerra.

–Exploradora em va dir ahir que trobava molt irritant que un noi tan jove fos tan savi –va dir Jai–. Començo a entendre a què es referia.

Whie va llançar una bufada i es va asseure a la màquina de peses, tirant amb força durant deu ràpides repeticions. No feia servir la Força per moure les peses, sinó el seu cos animal, que li cremava a les cames, i respirava més profund a mesura que les seves cèl·lules reclamaven més oxigen. Se sentia bé esforçant-se així, carn contra metall. La veritat era que havia tingut un altre somni profètic, el pitjor fins ara. Molt pitjor que la visió de si mateix amb Exploradora sagnant en una habitació amb Asajj Ventress...

No. Tira de les peses. No pensis no pensis no pensis.

Però quant va reposar entre sèries, les imatges del seu somni retornaren a ell.

–Mestre Maruk? –va dir quan Jai es dirigia de tornada a la cabina.

–Sí?

–Té por de la mort?

–Això és l'única cosa que no em preocupa. La meva tasca és viure amb honor, defensar la República, protegir la gent, tenir cura de la meva nau, de la meva arma i de la meva Padawan... Però la meva mort –va dir amb una rialleta–, és responsabilitat d'un altre.

L’espaiport de Phindar, Pòrtic de la Vora Exterior. Els phindians, coneguts en tota la galàxia pel seu adust sarcasme, eren alts, prims i d'aspecte trist, amb ulls grocs tacats de vermell i braços extremadament llargs, així que arrossegaven els seus equipatges a mesura que caminaven per l'abarrotada estació espacial. Un venedor els va vendre boles de pa inflat amb aire i estimcaf en bulbs prènsils de baixa gravetat en comptes d'en tasses. Fins i tot l'aire de l'estació espacial olorava diferent, i la veu sintetitzada que se sentia pels altaveus parlava el bàsic amb un to sarcàstic que feia que l'accent de Coruscant semblés entretallat i brusc: "Si desitgen que agafin i registrin els androides, només han de deixar-los vagar sense companyia".

–Has sentit això? –va xiuxiuejar Exploradora, tustant el cap de la unitat R2 amb les ungles–. Així que sigues bo.

De la carcassa del petit androide va brollar un esbufec apagat.

Feien cua per comprar els bitllets del següent tram del seu viatge, de l'estació Joran al mateix Vjun, aquest cop amb la identitat de la família Coryx.

–Plaer o negocis? –va preguntar amb to avorrit l'empleat quan Jai Maruk es va posar al capdavant de la cua.

–Plaer més bé.

–A Vjun? –va dir el empleat–. Sí, és clar.

–Això espero –va afegir Jai Maruk amb una vacil·lació molt assajada–. Sóc químic de l'aigua, i sempre he volgut estudiar la seva famosa pluja àcida. Els nois vénen només per, bé, jugar a la platja i aquestes coses...

–Ja, això sí que serà divertit –va dir l'empleat, mirant a Exploradora–. Tampoc li farà malbé l'aspecte. Per cert, només veig un nen. Estic cec o vostè no sap comptar?

–El meu fill està usant les, això, instal·lacions –va dir Jai–. Però tinc amb mi la seva carta d'identitat.

L'empleat va agafar els documents. Eren bons, estupendes falsificacions Jedi, però Exploradora va sentir que se li accelerava el cor quan els va examinar.

Si desitgen que agafin i registrin els androides només han de deixar-los vagar sense companyia.

–Tot està en ordre –va suggerir Jai.

–Ja, imagini quin alleujament –va dir l'empleat, retornant les identificacions–. Posin l'androide a la bàscula, juntament amb les seves bosses, si us plau.

Exploradora es va sobresaltar en sentir que algú li tocava l'espatlla, i es va trobar mirant al gastat androide que havia conegut en el Dubte Raonable.

–Esgarrapadet! –el cap d'ell s’inclinà–. Dic, Solis! Estàs embarcant?

–En certa manera. La veritat és que em preguntava si podries fer-me un petit favor –va dir l’androide–. Va assenyalar cap amunt, a la zona de menjars del vestíbul superior–. Se suposa que he de trobar-me allà amb un amic. Només és un passeig de cinc minuts, però sembla ser que la Federació de Comerç va atacar fa dos dies l’espaiport Greater Hub, i els phindians estan molt estrictes amb la seguretat. –Exploradora el va mirar, inexpressiva–. Estaria recorrent l’espaiport com un "androide sense companyia" –va acabar d'explicar.

–Ah! No se m'havia passat pel cap.

–Phindar és coneguda, entre altres coses, pel DCPI, Despatx Criminal de Propietats Intel·ligents, propens a la recol·lecció i revenda entusiasta d'artefactes dotats de personalitat com jo. I atès que preferiria no ser capturat i revenut, em preguntava si no podries acompanyar-me a la meva cita.

Jai Maruk estava ocupat aixecant i col·locant a l'indignat R2 en la balança del taulell, però Exploradora va atreure la mirada dels tres ulls de la Mestra Leem.

–Pots anar –va dir la gran amb un somriure–. Serà la teva bona obra del dia. I recull al teu germà a la tornada, si és que el veus.

–Estic en deute –va dir Solis, inclinant el cap.

Es van moure a pas lleuger per l'abarrotada terminal; Exploradora lliscava entre els grups de phindians amb l'androide al seu costat.

–Ets del mateix model que l'androide que afirma ser servent d’en Whie, oi?

–Tens bona vista.

–Pots...? Espera un moment. Els androides es poden ofendre?

–Normalment no –va respondre Solis amb ambigüitat.

–Mmm.

–Endavant, prova-ho.

–Bé, només em preguntava si no us, això, tiraria el teu amo, i per això no vas pintat i aquestes coses. Sento una curiositat morbosa per aquest tipus de coses –es va afanyar a afegir–. Gairebé m'envien a..., gairebé em fan fora de l'escola a la qual vaig per això.

–No em van tirar. Però podríem dir que vaig perdre el meu treball –Solis va assenyalar un tram d'escales, i tots dos van començar a pujar-les–. Tant Fidelis com jo vam ser construïts com androides servents.

–Assistents Personals de Cavaller –va dir Exploradora amb un somriure–. Ens ho va explicar Whie.

–Així és. Inicialment se'ns va programar per realitzar un ampli ventall de... tasques domèstiques. Els fabricants de propietats intel·ligents van descobrir que, quan es té un model intel·ligent, se li equipa amb un ampli espectre d'habilitats i talents, se li envia al món perquè realitzi una tasca que requereix certa anticipació i iniciativa i se li permet viure sol, la propietat té el desconcertant hàbit de desenvolupar personalitat i opinions pròpies.

Exploradora no va saber dir si el comentari era irònic o no.

–Per tant, en el nostre cas, la base de la nostra programació era la lleialtat, una lleialtat al nostre comprador completament integrada en el nostre sistema.

–Però aquesta lleialtat no era mútua. Atès que sembla que la teva família es va lliurar de tu.

–En certa manera –va dir Solis, arribant a la part alta de les escales–. Va ser assassinada.

Exploradora no va saber què dir.

–Va ser durant una petita guerra. Els soldats van aconseguir entrar a la casa. La meva família pretenia fer servir un passatge secret per fugir. La meva senyora em va enviar a la caixa forta a per les joies de la família. Vaig dir que creia que havia de quedar-me per cobrir la seva retirada. La meva senyora em va cridar idiota i va anul·lar la meva capacitat de decisió. Vaig agafar les joies. Però la família havia estat traïda, i el passatge secret no era tan secret. Els soldats els van agafar i els van matar abans que jo tornés al seu costat. Quan vaig arribar allà, havien mort tots. Vaig deixar anar les joies sobre els cossos i vaig marxar.

Un alienígena alt i quitinós de gènere indeterminat va empènyer a Exploradora, que es va adonar que s'havia quedat parada a la part alta de les escales amb la mirada fixa.

–Per les estrelles –va murmurar–. Què va passar amb els soldats? Els que van matar a la teva família?

–No ho recordo –va dir Solis amb veu inexpressiva.

Si, és clar, va pensar ella. Va empassar saliva, preguntant-se com seria la resta de la història. Van tornar a caminar cap a la zona menjador, i es va sorprendre mirant els forats i esgarrapades del cos metàl·lic de l'androide, preguntant-se quants d'ells serien deguts només a l'ús, i quants podrien ser degut a trets làser, agullons o vibrofulles.

–Fidelis encara té una família, però no sou iguals a part d'això?

–En absolut. La meva família va ser assassinada fa més de dos-cents anys estàndard. Si tu tinguessis una germana bessona, una cosa molt possible, com seria de diferent la seva vida a la teva en tan sols una dècada?

–Dos-cents anys? –va dir Exploradora amb ulls molt oberts–. Quants anys tens?

–Menys que el teu R2 –va dir amb una mirada incòmodament penetrant. Exploradora es va sentir apropiadament tallada i no poc inquieta.

Van arribar al petit cercle de taules de la zona menjador. Whie, que se suposava era als lavabos, s'asseia a una taula amb Fidelis, escoltant atentament i amb el cap cot.

–Ei! –va dir Exploradora–. Què fas aquí?

Whie es va tornar bruscament, amb un sobresalt de culpabilitat.

–No és assumpte teu –va dir–. Parlant. Tinc permís.

–Què no és assumpte meu? Acabo de sentir això sortir de la boca de Sant Whie? És clar que és cosa meva si t’enxampo alternant amb estranys i mentint sobre això. O és que has oblidat quina és la teva veritable família? –va dir amb els llavis premuts, movent el cap cap al vestíbul de sota, en direcció a Jai, que comptava laboriosament els crèdits per pagar els bitllets a Vjun.

–Doncs des d'aquí sembla que els dos alternem al mateix nivell –va dir Whie, recuperant el control.

Però una curiosa classe de control: encara enfadat i a la defensiva. Per fàcil que li anés a Exploradora ofendre’s, quelcom a la situació li resultava tan estrany que no va poder mantenir l'enuig.

–Què et passa avui? –va dir, desconcertada de veritat–. Has estat tot el dia molt estrany. No volia punxar-te. De fet, ni tan sols sabia que pogués punxar-te. Només em va estranyar. Què et passa?

–Arribes tard –va dir Fidelis a Solis.

L'androide sense pintar va arronsar les espatlles. Tard?, es va preguntar Exploradora. Tard per a què?

Un petit grup de phindians armats i uniformats de blanc-i-blau van entrar a pas lleuger a la zona menjador, enarborant els seus rifles làser i amb una expressió seriosa. El capità, un phindià de rostre sever amb una insígnia de rang a l'espatlla, era l'únic que encara portava el rifle penjat a l'esquena.

–Mantinguin la calma –va dir als comensals que li miraven–. Sóc el major Quecks, del DCPI de l’espaiport de Phindar. Se'ns ha informat de la presència aquí d'un androide sense llicència extremadament perillós –va dir, mirant a Fidelis–. Marca, model i número de sèrie, si us plau.

–Amo? –va dir Fidelis, mirant a Whie.

A Whie se li desorbitaren els ulls.

–És vostè el propietari d'aquest androide –va dir el capità, tallant.

–Sí –va dir Fidelis.

–No! –va dir Whie–. Què passa aquí? Qui és vostè?

–Despatx Criminal de Propietats Intel·ligents, Esquadra Tàctica –va comentar Solis–. Porten rifles làser i esborradors de neuroxarxa reglamentaris.

L'atenció de l'Esquadra Tàctica es va desviar cap al castigat i despintat androide.

–Aquest ve amb mi –va dir Exploradora.

–Això està per comprovar. Algú de vosaltres porta armes? –preguntà el Major Quecks a Whie.

A mi no em miris, va pensar Exploradora, sabent el que anava a fer Whie. No miris al teu voltant, limita't a mentir.

Whie la va mirar.

–Exploradora?

–Et vas recordar de carregar el canó làser, oi, germà?

–M'encanta el seu sentit de l'humor –va comentar Quecks–. Als de seguretat ens encanten els acudits sobre canons làser que fan els adolescents estrangers que viatgen amb androides perillosos. És el que més ens agrada.

Els soldats van aferrar les seves armes amb més força.

Exploradora va mirar al Major als ulls i va invocar a la Força el millor que va poder.

–No, no portem cap arma. Oi, Whie?

Whie va obrir els ulls i va seguir el seu exemple.

–No, senyor. Només som nens –va explicar...

... I fins i tot Exploradora, que sabia perfectament que portava un sabre làser amagat sota la capa, va notar l'absurditat que era que el Major es posés pinxo amb dos nens tan clarament innocents. Els vuit soldats que hi havia darrere d’ell van mirar al seu voltant i van baixar les armes.

El phindià es va relaxar a poc a poc. Tenia els braços tan llargs que les seves mans, en penjar als seus costats, gairebé li fregaven els turmells.

–Molt bé. Estigueu asseguts en aquesta taula amb els androides, si us plau, fins que informem de què no hi ha problemes.

Fidelis va inclinar el cap a un costat enmig de l'última frase del Major, com si escoltés alguna cosa. Un instant després, Solis feia el mateix.

–Què? –va dir Exploradora amb urgència–. Què passa?

–El dolent que té la seguretat dels espaiports –va comentar Solis– és que està concebuda per impedir que els passatgers accedeixin al personal de les naus. –Ara fins i tot Exploradora podia sentir els distants trets làser i olorar l'ardent ozó dels raigs en l'aire–. En comptes de ser a l'inrevés.

Un escamot d'androides de combat va arribar rodant pels passadissos de la zona d'embarcament en una taca arremolinada de metall i ceràmica d'alta tecnologia, travessant les línies de seguretat i desplegant-se al vestíbul de sota fins a assumir posicions de combat, desplegant un arsenal de fulles, làsers, llançadards i armes que Exploradora no podia ni reconèixer. Els androides en si eren la meitat d'alts que un humà, estaven construïts com tallants exosquelets, i els seus prims caps allargats s’esmolaven fins a acabar en punta. Els llums fluorescents de l’espaiport es reflectien en cada superfície letal.

La barrejada multitud de phindians nadius i viatgers galàctics de pas per l’espaiport va romandre immòbil per un llarg moment, mirant fixament tota la maquinària de mort que els hi apuntava de sobte. Una sèrie de petits xiulets va trencar l'esgarrifós silenci.

–Mira quines coses, s'han disparat els detectors de metall de l'espaiport –va observar secament Solis.

I llavors es va desencadenar el caos.

Fulles bessones de llum van aparèixer quan el Mestre Maruk i la Mestra Leem van treure el sabre làser, llestos per desviar els trets làser dels androides de combat. A passeig la disfressa, va pensar Jai Maruk.

–NO S'ESPANTIN –va bramar, tenyint la seva veu amb la Força perquè se sentís amb un to de comandament absolut.

En aquell moment, els civils podien ser tan perillosos per a ells mateixos com els androides de combat, depenent del que busqués aquest petit comitè de benvinguda. Havia estat una traïció d’en Dooku o simple mala sort?

–MANTINGUIN LA CALMA I ADRECIN-SE A LES SORTIDES.

La multitud terroritzada, que havia mantingut certa semblança d'ordre gràcies a la força de la seva voluntat, es va ajupir i es va afanyar a moure’s com cucaranyes en direcció als passadissos laterals de la gran galeria, desapareixent en botigues de regal lliures d'impostos, corrent cap als turboascensors i amuntegant-se en les estacions de servei, buscant un lloc on amagar-se.

Els sis androides de combat es van moure a una banda, apartant cossos del seu camí, per assumir posicions de foc creuat contra la Mestra Leem i ell.

–Superandroides de combat Ohm-D'un? –va preguntar ella.

Jai Maruk va negar amb el cap.

–Són androides assassins de la Confederació –va bramar, cridant per ser escoltat per sobre de l’estrèpit regnant.

Els reconeixia d'un informe d'Ànakin Skywalker sobre la seva missió a Jabiim. Però els enemics d'Ànakin empraven un armament bastant corrent, tot just un làser manual i un de reserva muntat a l'esquena. Aquest escamot tenia una panòplia d'armes molt més eclèctica i, a més d'aquests dos làsers incorporats, podia veure un parell de llançadards, granades sòniques, dos llançaflames i fins i tot dos grans tubs buits que estava bastant segur que eren prototips tàctics de raigs tractors.

Un arsenal incorporat per encàrrec. Més o menys amb el que un equiparia als seus androides de combat si sabés que anava a caçar Jedi i s’hagués assabentat de com de bons que són desviant trets làser, va pensar Jai amb rudesa.

Dos dels androides assassins es van aixecar i van obrir el que semblaven petits plats d'antena, no més grans que un plat per menjar. Un tro sobtat va explotar al crani d’en Jai, una explosió aguda de so, agonitzantment elevat, que li va rebentar els timpans i li va fer posar-se de genolls. El soroll era atordidor, prou fort com per fer caure la petita unitat R2. Tan elevat que l'atac sònic colpejà a Jai ​​com una barra de ferro a la cara. Maks Leem va deixar anar el sabre làser. Tenia la boca oberta i devia estar cridant, però Jai no podia sentir-ho. Tenia la sospita que no podria sentir res en molt de temps.

Concentra't.

No podia pensar. El cap se li enfonsava per capes, els ossos del crani s'agitaven com ceràmica trencada. Armes de so sòlid; havia sentit informes sobre elles, però res podia haver-li preparat per a elles.

Va notar alguna cosa humida al coll. Sang. Li sortia sang de les orelles.

Concentra't.

Un espurneig d'energia es va transmetre entre Maks Leem i ell quan el raig tractor tàctic va aixecar en l'aire a la unitat R2 com si fos la bala d'un llançacartutxos. Llavors, el raig es va estabilitzar i va colpejar el terra amb força amb la carcassa de l’R2 fortament subjectada en el seu entorn electromagnètic.

Els androides sabien que el Mestre Yoda hi era.

Venien a per ell.

Al costat d’en Jai, la Mestra Leem va allargar la mà. Tenia els llavis de la seva llarga i estreta mandíbula contrets en una ganyota de concentració. El seu sabre làser va volar a la seva mà. Va traçar un arc i va tallar la part superior d'una de les petites varetes de metall que subjectaven les cintes divisòries. El tros de metall va girar en l'aire. La gran el va agafar amb l'altra mà, va girar i el va llançar cap a un dels dos platerets projectors de soroll sòlid. Va explotar en una pluja d'espurnes.

Jai no podia dir si l'altre seguia fent soroll. Era com si se li hagués rebentat un fusible a la part auditiva del seu cervell, ja que tot passava de pressa però de forma insonora. Per fi va disminuir la sensació de sorollós bategar del seu crani i va aconseguir trobar un punt de silenci, gairebé un centre de calma a l'ull de l'huracà. Una vida d'entrenament es va fer càrrec de la situació i va córrer, saltar i es va retorçar en l'aire entre una tallant pluja de dards que van obrir dotzenes de talls en el seu cos. Tot era cristal·lí i insonor, com si tingués lloc darrere de transpariacer. L'última batalla de la seva vida resultava curiosament impersonal.

Va aterrar davant de l'androide amb el segon projector de so sòlid, i el seu sabre làser el va convertir en una ruïna fumejant.

La terminal era un pandemònium de crits i xiscles. Molts, en veure que Jai queia de genolls amb sang traspuant per les orelles, havia perdut el seu tènue sentit de l'ordre, i la gent corria descerebrada pel vestíbul, com mermyns fugint d'un niu en flames.

I a la zona menjador del segon vestíbul, Exploradora va apartar la mirada de la bogeria i va començar a pensar de nou.

–Ei, Major! –va cridar al comandant del DCPI–. A mi els de sota em semblen Propietats Intel·ligents Perilloses. Dispari ja!

Els homes van mirar insegurs a l'indecís Major Quecks. Un soldat del DCPI va apuntar amb el rifle làser al vestíbul principal. Un androide assassí de la Confederació va alçar la mirada, i mig segon després el soldat del DCPI queia cap endavant amb un cràter fumejant on abans va estar la seva cara.

El Major Quecks va mirar al cos.

–S’ha acabat –va dir, insegur. Va treure l'esborrador de neuroxarxa de la cartutxera i va apuntar a Solis i Fidelis amb una mà tremolosa–. Posin aquestes unitats sota custòdia i retirem-nos fins que arribin reforços.

–Això sembla una bona idea –va dir Solis–. Si no fos per la primera part.

Una breu creu de moviment, inconcebiblement ràpida, com un tret làser de repetició, i el Major es va veure de sobte passant la mirada dels dits trencats de la mà dreta a l'esborrador de neuroxarxa que ara era a la còmoda arpa de Solis.

–Vols viure? –va dir l'androide.

–S... s... si!

–Jo també –va dir l'androide, estrenyent l'arma fins a fer-ne ferralla. No va ser una encaixada lenta, amb el metall doblegant-se i grinyolant. Va ser instantani i sense esforç, com si l'esborrador hagués caigut sota les gegantines potes d'un transport AT-PT.

Els soldats del DCPI van donar mitja volta i van arrencar a córrer.

Un altre gran grup d'androides assassins va baixar per la passarel·la de l'hangar de la terminal. Unes poques sirenes i llums intermitents els van saludar en passar pels detectors de metall de l’espaiport, en dos grups de quatre. Entre ells caminava una esvelta dona calba amb el crani tatuat. Somreia en caminar, i no era un somriure agradable.

Els divuit androides assassins, tots els que podia transportar el Darrera Oportunitat en els seus dipòsits exteriors, s'havien dividit ja en quatre grups. Quatre dels nouvinguts es van quedar amb Asajj. Els altres quatre es van allunyar a corre-cuita en direcció als nivells superiors per assegurar la zona menjador. Cinc d'ells combatien als dos Jedi, però el que Jai havia reduït a un munt de metall fumejant no era un d'ells. Dos més operaven el raig tractor tàctic, mantenint a la unitat R2 clavada a terra a una distància segura, mentre els altres dos s'acostaven prou com per llançar dues granades sòniques a només uns centímetres de distància de la carcassa del petit androide. Les granades van esclatar amb una intensa vibració ardent que va doblegar el sòl sota l’R2, esquerdant i abonyegant la seva carcassa.

Ventress trobava tota la situació una mica anticlimàtica. Una part d'ella hauria preferit enfrontar-se al vell Jedi: Asajj Ventress i el Mestre Yoda, sabre làser contra sabre làser, amb tot per al vencedor. Però Dooku, malgrat ser un home elegant i amb un profund sentit de l'estètica, mai confonia la gràcia amb l'eficiència, i mai acceptava l'estil com a substitut de la substància. Calia matar a Yoda, i si es feia de forma maldestra i brutal, i fins i tot una mica funcional, seguiria sent preferible a donar-li una oportunitat perquè sortís amb vida.

Tot i així, això no feia que la següent part fos molt agradable. Asajj no era especialment delicada en cap estàndard, però no estava impacient per veure el que li haurien fet un parell de granades sòniques de molts decibels a un cos ancià atrapat en una carcassa metàl·lica, en el cas que el petit tolit hagués sobreviscut a la primera descàrrega de so sòlid i a la subsegüent pallissa que li van clavar els raigs tractors. Però havia de fer-se. Asajj es va acostar a la unitat R2 flanquejada per la seva guàrdia, va treure els sabres làser bessons i va obrir el contenidor de metall amb una floritura, de manera que va caure fet trossos, com una flor a la qual se li desprenen els pètals arrossegats per la brisa.

Va ser un gran moment, ple de dramatisme, completament frustrat pel fet que el contenidor estava buit.

Asajj va parpellejar. Allà on havia d'estar el fons de la unitat R2 hi havia un net forat circular. Yoda havia obert una escotilla d'escapament a terra, deixant-se caure al fosc nivell inferior de l’aparcament.

Ventress va grunyir com una pantera de les sorres a la qual se li hagués escapat la presa i va obrir un altre cercle al voltant de l'escotilla d’escapament de Yoda perquè els androides assassins poguessin passar per ell.

–Baixeu aquí! –va bordar ella.

El primer dels seus androides es va deixar caure pel forat amb els peus per davant, i va desaparèixer.

Es va sentir un cop.

Va brillar una fogonada.

Un breu raig d'espurnes va esquitxar pel forat, seguit de diversos cops metàl·lics i un estrèpit.

Silenci.

–Androide Assassí A Set Set, informa –va dir amb veu mecànica el cap dels assassins androides.

Al cap d'una breu pausa, el cap d’A77 va saltar pel forat, va colpejar el terra de la terminal amb un soroll metàl·lic i va rodar lentament fins aturar-se.

Asajj va estudiar el cap, i després li va donar un cop de peu furiosa. Va respirar fondo.

–Bé. Sembla que haurem de fer un forat més gran.

El temps passava més lent per a Maks Leem. Sagnava per dotzenes de petits talls provocats pels aspersors de dards dels androides. Cap de les ferides era greu, però havia de detenir primer els dards que es dirigien cap als seus ulls, i sempre acabava amb alguns talls causats per cada raig de fulles. Ara era un blanc en moviment, ja no estava atordida pels projectors de so sòlid, però els llançadards eren una arma ben triada, impossible de bloquejar per complet i difícil de rebutjar del tot. Els mateixos dards eren prou lleugers com perquè els androides no haguessin de preocupar-se per si es creuaven els uns amb els altres; les petites fulles colpejaven i rebotaven en els seus exosquelets de transpariacer, deixant només rascades menors. Però el perill era considerablement més gran per als éssers de carn i ossos. Tard o d'hora, amb una mica de mala sort per part de Maks, un dels dolls encertaria als tendons posteriors dels genolls, o als turmells, i la situació s'agreujaria molt.

Se sentia lenta. Gens en forma. Ara, en la claredat cristal·lina de la batalla, li va semblar evident que el seu odi cap a la guerra s'havia manifestat en una resistència passiva a la idea de lluitar. S'havia entrenat, per descomptat, però no prou. No prou per a aquesta nova situació en la qual els Jedi eren envilits, i en la qual queien de la gràcia de la seva veritable vocació de pacificadors per convertir-se en una cosa molt semblant a mercenaris.

Es va girar, va fer una tombarella lateral a l'aire, rebent en el flanc la vora d'un núvol de dards, i va descendir com el llampec, convertint el seu sabre làser en un llamp. El cap de l'androide assassí estava al seu abast, però ara no es podia permetre atacar-lo. En comptes d'això li va tallar el braç, agafant-lo quan els seus peus van tocar el terra. Ella va bressolar el braç tallat contra el seu cos mentre passava rodant al costat del sobresaltat androide. Es va posar dreta i va disparar la pistola làser que seguia subjecta a la mà, tancant els seus dits sobre els dits de metall ficats en el gallet i fent un tret, dos, tres, quatre, cinc, a l'esquena de l'androide que disparava a Jai Maruk. Va encertar, amb cada pulsació de llum diamantina, al mateix lloc, fins que l'armadura va rebentar des de dins.

El foc va brollar com sang per la seva boca i els seus ulls.

Jai semblava ferotgement feliç enmig del caos, com si estigués a casa seva, com si la violència fos el seu veritable element i aquest moment una consumació molt de temps esperada. Tenia la cara banyada en sang, però li va dirigir un somriure fugaç a la seva companya i va enfonsar el sabre làser al pit d'un altre assassí. Ella va desitjar sentir aquesta alegria. Un petit toc de bogeria del combat li hauria vingut bé, però no s'havia format d'aquesta manera. Per molt que li costés mantenir la serenitat Jedi, la tristesa seguia brollant des del centre del seu ésser, negant-la, escapant d'un centenar de talls per tacar les seves robes.

Una altra andanada de fulles la va colpejar per darrere, i va caure, recolzant un genoll a terra.

–Som-hi! –va cridar Exploradora–. Hem d’ajudar!

Va posar les mans a la barana que donava al vestíbul principal i va començar a saltar, però els seus músculs pensaven més de pressa que el seu cap, i no estaven preparats per arriscar-se a una caiguda de vuit metres. Es va girar per mirar a Whie.

–Tu salta per aquí, pots fer-ho. Jo baixaré per les escales. De totes maneres, és millor que acudim des de direccions diferents. Solis, tu véns amb mi!

–No –va dir l'androide.

Exploradora es va girar.

–Què?

L'androide va arronsar les espatlles.

–No és la meva lluita.

–Però allà baix estan morint!

–Els animals moren. És el que feu vosaltres –va dir–. Les màquines, en canvi, funcionen mentre se les pugui reparar. A la llarga, pot ser que la meva vida no signifiqui molt, però porto quatre-cents anys estàndard treballant, complotant, abusant i enganyant per conservar-la. He acabat sentint afecció per la meva existència, i no penso arriscar-la per una cosa tan absurda com posposar el final inevitable de la carn.

L'expressió d'ultratge d'Exploradora es va esvair lentament per donar pas a una cosa semblant al desdeny.

–Si aquesta és la teva idea de la vida, pots quedar-te-la.

Fidelis es va estremir, mostrant-se completament d'acord.

–Una sorprenent absència de valors. Sempre n'hi ha un a cada tanda que surt de fàbrica –va dir melindrós, negant amb el cap.

Exploradora va reservar l'alè per córrer i es va precipitar per les escales.

Darrere d'ella, Whie va posar una mà a la barana, examinant la lluita que tenia lloc sota per decidir on aterrar. Quatre dels androides nouvinguts es dirigien a les escales. Molt bé; millor que la lluita anés a ells. Podia córrer per la barana, fer un salt llarg i aterrar sobre els dos de darrera. Amb sort, aquesta distracció donaria a Exploradora d'una obertura per fer algun mal als dos de davant.

Una mà d'acer es va tancar al seu canell. Va baixar la mirada. La mà de Fidelis subjectava la seva, immobilitzant-lo contra la barana amb la mateixa efectivitat que si l’hagués clavat allà.

–Què fas?

–No és segur –va dir Fidelis.

–Però...

–No he esperat deu anys davant el Temple Jedi per deixar que ara malgastis la teva vida en la defensa sense sentit d'una parella de Jedi superats en nombre –va dir l'androide, com si li expliqués alguna cosa a un nen petit–. Si els androides no acaben amb ells, ho farà Asajj Ventress.

–Estàs boig!

Whie va buscar el seu sabre làser, només per trobar la seva altra mà atrapada dins el puny de ferro de l'androide.

–No, amo. Només sóc lògic.

Whie va sentir cridar a Exploradora:

–Ja vaig, Mestre Maruk!

Un instant després va baixar les escales a salts, de quatre en quatre graons, amb el sabre làser brillant a la mà. Sabia per ventura que anava a trobar-se amb una partida de quatre androides assassins?

–Mira –va xiuxiuejar Whie–. Si sóc el teu amo, hauràs de fer el que et digui, oi?

–Ah! –grallà Fidelis–. Per fi arribem a algun lloc. Llavors, admet ser el meu amo?

–Sí, sí! El que vulguis, però ara has de deixar-me anar.

–Molt millor –va dir Fidelis, complaent–. Però he de dir-li, senyor, en la meva capacitat de conseller seu, una funció notablement considerable del meu paper d'assistent personal d'un cavaller, que no puc recomanar la seva participació en aquest enfrontament. Les possibilitats d'èxit són escasses, senyor. Molt escasses.

Exploradora havia arribat ja al replà de les escales quan va descobrir a deu metres d'ella a quatre androides assassins convenientment armats apropant-se a tota velocitat. Els ulls d'ella es creuaren amb els de Whie, i ella el va mirar a ell, encara fora de perill a la zona menjador, amb una expressió que barrejava fúria, sorpresa i creixent por.

Whie sabia que si ella moria, aquesta mirada li turmentaria la resta de la seva vida, cada vegada que respirés.

Exploradora i els androides es van mirar els uns als altres per l'espai de tres sonors batecs de cor. Llavors, la noia es va girar i va córrer escales amunt, esquivant i saltant mentre els trets làser gemegaven i xiuxiuejaven al seu voltant.

–Perdoni'm –comentava Fidelis–. Però considero que donar consell és part dels meus deures.

–Deixa’m anar! –va rugir Whie.

Fidelis va titubejar, dividit entre les seves ordres i el seu deure.

–Jo no ho faria –va dir tranquil·lament Solis.

Però aquest moment d'indecisió va ser prou. Whie va emprar la Força per obrir els dits de l'androide, voltejar-lo en l'aire i córrer al costat de la barana, cap a les escales.

–Ja vaig, Exploradora!

La noia es va tornar, distreta per una fracció de segon en sentir el seu nom. Un tret la va fregar, i ella va caure amb força contra les escales.

Següent