Capítol
8
L'Esclau I havia aterrat en una petita
clariana en el bosc dels bolets. Després de comprovar que la zona era segura, Boba
va avançar tranquil·lament fins que va arribar a la vora de la clariana. Es va
detenir i va mirar cap enrere.
La
nau s'havia anat.
Per
un moment el cor d’en Boba es va detenir.
–Què?
Podrien
les forces de la República haver-li trobat tan aviat?
De
sobte va recordar. L'escut intersticial
d’en Jabba! va riure roncament.
–Suposo
que el dispositiu de camuflatge funciona!
Boba
va mirar on estava oculta la nau. Tornaré
tan aviat com pugui, va pensar. Amb Wat
Tambor… viu o mort!
Va
tocar el seu casc com a comiat, es va tornar i va començar a caminar a través
del bosc.
–Uf!
Boba
va copejar amb força un espès i viscós circell, porpra i verd, d'una branca
penjant. El circell va retrocedir com preparant-se per copejar. Un núvol de
boira verda va bufar cap a ell fent una olor de carn podrida.
Boba
va fer una ganyota.
–Que
divertit, Jabba no va esmentar els bolets mòbils i pudents!
Va
activar el sistema de filtració del casc. Quan va caminar les seves botes es
van enfonsar en el llot enganxós.
–Uf! –va
gemegar Boba una altra vegada.
Des
de l'aire, la superfície coberta de fongs de Xagobah havia semblat sòlida. Però
ara que estava parat sobre ella, o en ella, Boba va veure que era tan sòlida
com un moc mugruebe. Va aixecar el peu. Va sonar com un rot sorollós, quan el
sòl de sota la bota la va succionar amb avidesa.
Tal vegada deixar la motxilla coet no
havia estat una bona idea…
Abans
que pogués donar un altre pas, un so ensordidor va esquinçar l'aire sobre ell,
seguit per una encegadora explosió de flames. Instintivament Boba es va tirar
cap enrere contra un bolet en forma de paraigua que tenia tres vegades la seva
altura.
Aquest
va ser el seu primer error.
–Ei! –va
cridar Boba.
El
gran bolet tenia un tall en el costat, prou gran com perquè ell encabís. Va
pensar que es podia ocultar allà de qui fos que disparés. En canvi, grans plecs
viscosos de fongs de sobte es van estendre del bolet, com enormes ales d'un
mynock. Li van cobrir fins que va estar embolicat en un capoll viscós, només va
quedar lliure el cap. Llavors van tirar d'ell cap a la base de l'arbre-bolet.
Una olor pútrida va omplir les seves fosses nasals. Les mans d’en Boba van
arremetre, lluitant per alliberar-se.
Aquest
va ser el seu segon error.
Al
moment que els seus dits van tocar el fong ondulant, van quedar atrapats
ràpidament. I com més forcejava, pitjor era. En uns minuts, va quedar
completament atrapat. Podia sentir el blàster en la cintura, però no podia
moure's per treure’l. Les puntes dels dits van fregar el mànec de la vibrodaga,
però no va poder agafar-la. Amb prou feines podia respirar.
I
això, per desgràcia, semblava ser el propòsit.
Perquè
Boba encara podia veure. I el que veia era que a poc a poc, inevitablement,
tiraven d'ell cap al tall en el costat del gran arbre bolet.
Només
que no era un tall. I no era un forat.
Estava
movent-se, obrint-se amb molta més amplitud, acostant-se a ell.
I de
sobte Boba va saber el que era:
Una
boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada