Una nova amenaça (IV)

Anterior

Capítol 4

–Quan surto? –va preguntar Boba. Va tractar de no semblar impacient.

–Gairebé immediatament.

Jabba es va tornar i va parlar a Fortuna en veu baixa. El twi’lek escoltava, fent un cop d'ull a Boba, llavors va fer-li una picada d'ullet, es va inclinar i va sortir.

–He ordenat que la teva nau sigui proveïda i aprovisionada –va dir Jabba–. Els altres caçadors ja han rebut les seves assignacions de Bib Fortuna. També partiran aviat. Però només tu aniràs a Xagobah.

Jabba va acostar el viver. Només va agafar un wuorl de la massa de batracis que es retorçaven dins del tanc, el va deixar caure a la boca i el va mastegar pensativament.

Puaj! va pensar Boba. Ràpidament va mirar cap avall, va ajustar el relé del blàster i va esperar al fet que Jabba acabés.

–Encara hem de discutir un petit assumpte –va dir Jabba. Va deixar anar un altre efusiu rot–. Els teus honoraris.

–Els meus honoraris? –va fingir Boba sospesar-ho.

Sabia que havia de triar acuradament les seves paraules. No volia semblar massa ansiós, com els altres caça-recompenses. Havia de ser intel·ligent i astut. Fins i tot més intel·ligent que Jabba, encara que Jabba mai hauria d'adonar-se’n.

–És una caça molt difícil –va dir Boba per fi–. La més perillosa que hagi escoltat. He estat treballant per a vostè des de fa diversos anys, oh el Més Descomunal dels Hutts. Vostè, més que ningú, coneix com de lleial que li sóc. I com d’agraït que li estic per considerar-me per aquesta tasca, sabent que sóc jove encara.

Boba va baixar el cap. La seva veu era respectuosa; però fins i tot Jabba el Hutt podia veure la mirada decidida en els ulls del jove caça-recompenses.

–Lord Jabba! Acceptaré qualsevol honorari que cregui apropiat.

El vast cos d’en Jabba va semblar un globus delectant-se.

–Una vegada més, una bona resposta! Només tu mostres agraïment per les meves atencions! Ets l'únic amb qui puc comptar sempre. Per tant, repartiré el pagament que la República m'ha promès. Em quedaré el setanta per cent. La resta és teva, Boba.

El trenta per cent! Els altres podrien riure's o discutir-ho, però Boba sabia bé que, Jabba es quedava generalment el noranta per cent.

Boba es va inclinar.

–Gràcies, el Més Generós dels Gàngsters. Com bé diu, sóc jove encara i estic aprenent. I quan torni d'aquesta missió, continuaré treballant per a vostè. Però el meu aprenentatge haurà acabat. Els meus honoraris seran majors. Però la meva lleialtat seguirà sent la mateixa.

El cor d’en Boba bategava ràpid mentre ell deia aquestes últimes paraules. Estava arriscant-se, i ho sabia.

Però ser el millor caça-recompenses de la galàxia consisteix a arriscar-se sempre. Mirava amb determinació a Jabba i esperava la seva resposta.

Durant un moment Jabba va estar en silenci. Els seus ulls grocs brillaven.

–Quan tornis? Quan tornis? –va dir per fi. El seu cos va començar a tremolar pel riure–. Ho ho! No voldràs dir si tornes? –Jabba es va tirar enrere sobre el seu tron–. Vés-te’n…ara! Prepara't per a l'aventura! Si tornes, discutirem això!

–Sí, Lord Jabba –va respondre Boba. Amb una petita inclinació es va tornar i va sortir ràpidament de la sala del tron.

Això va estar a prop!, va pensar.

El to i la ira en els ulls d’en Jabba van dir a Boba que potser, havia anat massa lluny aquesta vegada!

Boba va anar a les seves estances, un petit conjunt d'habitacions a la torre més oriental de l'extens palau d’en Jabba. Quan va arribar allà, va dubtar i es va parar davant de la porta.

Havien passat diversos mesos des que havia tornat aquí. Mai estava més que uns pocs dies o setmanes, entre treballs. Així i tot, aquestes habitacions eren el més proper que tenia a una llar.

Sabia el que trobaria dins. La seva cambra era senzilla, gairebé espartana. La cambra d'un guerrer, sense banalitats, a part d'una petita pila d’holollibres a la tauleta de nit. Llibres sobre estratègia, navegació, tècniques d'armes mandalorianes, exploració i caça; textos antics sobre la guerra.

El més preuat de tots els llibres era el que li va deixar el seu pare. Contenia les paraules i imatges del seu pare. Juntament amb el casc i les restes de l'armadura del seu pare, el llibre era la possessió més preuada d’en Boba. Havia après més d'aquest llibre que amb qualsevol altre que tingués.

Però havia après més de la seva pròpia experiència.

Pensar en el seu pare encara entristia a Boba. Però sabia que el seu pare estaria orgullós del seu fill. Després de tot, acabava de rebre una assignació excel·lent d’en Jabba el Hutt!

Boba va obrir la porta i va entrar dins. La seva habitació estava exactament com l'havia deixat. O no ho estava?

–Epa… –Boba va arrufar les celles.

No va deixar el casc mandalorià a bord de l'Esclau I?

No obstant això, aquí estava, enmig del seu llit. Boba va mirar suspicaç al voltant de l'habitació.

Però no hi havia rastre de ningú. La porta no mostrava signes d'haver estat forçada. La seva mà rondava per sobre del blàster, va creuar fins al llit.

Hi havia una cosa més allà, al costat del casc del seu pare.

Un conjunt d'armadura.

Al principi va pensar que era l'armadura que havia pertangut a Jango, l'armadura que Boba havia volgut portar, però encara li quedada massa gran.

–Ei? –va dir. Va agafar el plastró, modelat per encaixar amb la complexió muscular d’en Jango–. Un moment! quelcom és diferent…

L'armadura era més petita que la del seu pare. Boba la va sostenir, i sí, li encaixava. A la perfecció.

Va examinar l'armadura acuradament, encara arrufant el gest.

–Uau! –va sospirar sorprès.

Aquí, una mica a baix del costat esquerre de la caixa toràcica, una petita esquerda mostrava on feia temps, Jango amb prou feines va sobreviure d'un tret assassí.

Boba va cridar encantat.

Era l'armadura d’en Jango!

–Això és genial! –va exclamar en veu alta. Ràpidament va callar i va tancar la porta. Llavors es va canviar del seu uniforme habitual: una jaqueta blava clar de jove soldat mandalorià i unes botes altes i negres que li havien quedat massa petites durant gairebé un any–. Espero que això encaixi!

Ho va fer, com si estigués fet només per a ell. Eren uns pantalons blaus resistents al foc amb les genolleres i gamberes pintades del color de l'acer. Una jaqueta d'adult, molt més pesada i duradora que la de jove, amb armadura per al pit i les espatlles, un cinturó per a armes pesades, unes canelleres i uns elegants guants de protecció que se sentien com una segona pell. Finalment, Boba es va posar les botes, les del seu pare, però amb nou reforç en la sola i en el taló que podria suportar temperatures prou calentes com per fondre el ferro. S'acabava de posar el casc quan van trucar a la porta.

–Boba? –va preguntar una veu familiar–. Sóc jo, Ygabba…

–I jo, Gab’borah –va sonar una segona veu–. Podem passar?

–Naturalment!

Boba va obrir la porta. En el passadís estaven Ygabba i Gab’borah. Tots dos somrient d'orella a orella.

–Li queda bé! –va cridar Ygabba–. Sabia que ho faria!

Boba se’ls va quedar mirant.

–Tu vas fer això?

–Sí! Amb la seva ajuda. –Va assenyalar al seu pare–. Per què creus que vam ser tan atents per saber la teva altura l'última vegada que vas estar aquí? Sabíem que creixeries més, i sembla que teníem raó!

Boba va sacsejar el cap. Mirà cap avall, a la seva nova armadura, després a Ygabba i Gab’borah.

–Això és el millor que algú m'hagi donat –va dir. Va subjectar el casc–. Excepte això. I això…

Va agafar el llibre del seu pare, i el va lliscar acuradament en una butxaca.

–Ygabba. Gab’borah. Com puc agrair-vos-ho?

Gab’borah va sacsejar el cap.

–Vas salvar a la meva filla de Gilramos, aquell horrible neimoidià –va dir–. Sempre estaré en deute amb tu.

–I no oblidis, que vas salvar a tots aquells nens també, Boba –va dir Ygabba. Ella li va mirar, després va assenyalar al seu casc, somrient–. Espero que no t'importi que l’agafés de l'Esclau I. Vaig pensar que t'agradaria portar-lo amb la resta de l'armadura. I ja saps, que no és la primera vegada que he portat el casc per tu.

Boba es va posar a riure. Quan va conèixer a Ygabba, ella era una nena de carrer, obligada a robar pel malvat Gilramos Libkath. I una de les coses que ella havia intentat robar va ser el casc!

–No estava segur –va dir ell–. Però podria ser l'última. Jabba m'ha enviat a caçar una altra recompensa.

–Tan aviat? –va dir Gab’borah.

Boba va assentir.

–Sí! Però aquesta és genial, el meu primer treball fora del planeta!

–Impressionant! –va dir Ygabba. La seva veu va sonar amb una mica d'enveja–. A on?

Boba va dubtar. Volia, més que res, explicar-los sobre l'excel·lent encàrrec. Després de tot, Ygabba i Gab’borah eren el més semblat que Boba tenia a una família.

Però no podia córrer el risc. Ara estava en la primera línia dels caçadors de recompenses d’en Jabba.

I volia romandre aquí.

–No puc dir-vos-ho –va dir–. Seria massa arriscat. No només per a mi, també per a vosaltres.

Ygabba va semblar decebuda, però el seu pare va assentir amb el cap.

–Ho entenem –va dir. La seva veu va sonar malenconiosa, però els seus ulls blaus van brillar–. Estem molt orgullosos de tu, Boba. El teu pare estaria també orgullós.

Gab’borah va buscar a la butxaca del vestit de xef i va treure un petit paquet.

–Tingues. Et duraran molt temps. A onsevulga que vagis, necessitaràs menjar. –Boba va agafar el paquet. El va obrir per una cantonada per veure el que hi havia dins.

–Racions gleb! –Va fer una ganyota– Vull dir, gràcies, Gab’borah. –Les racions gleb no feien un bon gust, però només una petita peça proporcionava la suficient energia i nutrients per tot un dur dia de treball.

–Millor ens anem –va dir Ygabba. Va donar a Boba un somriure malenconiós–. Tinc una cosa més per a tu. No tan excitant com les racions gleb, però…

Li va tendir un objecte petit, de la grandària de la mà d’en Boba.

–Què és? –va preguntar, prenent l'objecte. Era més pesat del que semblava guardat en un recipient de plastiacer gris.

–Una sorpresa –va dir Ygabba–. Espera fins que arribis on vas. Llavors obre’l.

Boba va assentir.

–Gràcies, Ygabba.

–De res. Espero que t'ajudi. –Va somriure a Boba, apuntant al casc–. Cuida d'això també. No estaré allà per vigilar-lo per tu!

Boba va somriure.

–No et preocupis –va dir, acomiadant-se d'ells amb la mà, quan es van girar i van tornar al passadís–. Ho faré.

Següent