Yoda: Trobada fosca (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

Yoda i Jai Maruk van trobar a Exploradora en la infermeria, quan el Mestre Caudle li posava pegats de bacta a la mà cremada.

–No sé per què he de molestar-me a curar-la si pensa convertir en un hàbit això d'agafar els sabres làser de la gent –va dir el Mestre Caudle, mirant esquerp a Yoda–. Tres dies i estarà bé.

–No és molt greu –va dir Exploradora–. Em vaig assegurar que fos la mà esquerra la..., bé..., sacrificada. –Va mirar ansiosa al Mestre Yoda–. Ho porto malament, oi?

Ell va fer que sí a poc a poc.

–Com aprenent al Temple seguir-te veient ja no podrem –va dir en to amable.

La sordesa es va apoderar d’Exploradora, una sensació atordidora, com si s'hagués tornat rígida per dins. Va tancar els ulls i es va aïllar del que se li deia. No vull sentir-ho. No vull sentir-ho. No és just.

–... Padawan i enviar-te fora de Coruscant.

Exploradora va obrir un ull.

–Això, perdoni, què ha dit?

El Mestre Yoda la va punxar, amb molta cura! a l'espatlla amb el bastó.

–Cremades les oïdes tens? Padawan de Jai Maruk seràs, i amb ell en una missió fora de Coruscant vindràs.

Ella es va quedar bocabadada.

El Mestre Yoda va riure.

–Un peix sembles, Tallisibeth Enwandung-Esterhazy. La boca obres i tanques, obres i tanques, i sense res a dir.

Ella va mirar bruscament a Jai ​​Maruk, l’eixut i ferotge Mestre Jedi que havia tornat de la seva última missió amb una cremada de sabre làser a la galta. La cremada s'havia curat, però encara li quedava una lívida cicatriu blanca de mandíbula a orella que li recordava la seva trobada amb la infame Asajj Ventress.

–Em fa la seva Padawan? –Es va girar cap a Yoda–. No m'envia als Cossos Agrícoles?

Ell va negar amb el vell cap verd.

–Recompensa per la teva tècnica de lluita no és. Massa pocs Jedi tinc. Però fins i tot amb una collita de milers, deixar-te escapar sense lluita no et deixaria, petita. Esperit i determinació tens. Entre les estrelles molta foscor hi ha. Per què prescindir d'algú que amb tanta llum crema?

Exploradora se’l va quedar mirant. Li semblava que portava tota la seva vida intentant no decebre al Mestre Yoda. Era evident que tots esperaven que esclatés d'alegria, però en comptes d'això els ulls li cremaren i se li van omplir de llàgrimes.

–Què passa? –va dir Jai Maruk, tornant-se per mirar amb desconcert a Yoda–. Per què no està contenta?

–Ho estarà. Una pressió en el seu cor sempre ha tingut, des de fa anys i anys. I ara sent que d'ella s'allibera, i la sang al seu cor torna, i fa mal.

–Sí! –va exclamar Exploradora entre sanglots–. Això és, just...! Com ho sap?

Yoda va pujar al llit i es va asseure al seu costat, deixant que les seves cametes pengessin al buit. Redreçà les orelles.

–Un secret explicar-te puc? –Es va inclinar més cap a ella perquè pogués sentir els bigotis esgarrapant-li la cara–. Gran Mestre de l'Orde Jedi sóc! –va dir cridant a la seva oïda–. En una baralla creus que aquest treball vaig guanyar? –Llançà un esbufec i va agitar els gruixuts dits en l'aire–. Com ho sap, com ho sap, Mestre Yoda? –Va dir melindrós, llançant després un altre esbufec–. El Mestre Yoda aquestes coses sap. El seu treball és.

Exploradora va riure, i ara, per fi, la felicitat començava a vibrar en ella, i va estar bé, alerta i contenta, i el seu esperit es va il·luminar i va brillar com la fulla d'un sabre làser. I així d'esmolada i cantaire estava per dins.

La sala d'holomapes del Temple Jedi era una gran habitació de sostre voltat centrada en la navegació estel·lar. Projectors hologràfics creaven mapes estel·lars en tres dimensions perquè els estudiantes poguessin caminar entre ells. Podien graduar-los a pràcticament qualsevol escala, de manera que un estudiant pogués examinar, per exemple, un sistema solar amb gran detall. El sistema mostrava cada planeta i satèl·lit a resolució creixent i permetia percebre cada mar i muntanya. O podia comprimir tota la galàxia fins que ocupés l’espai de la sala, de manera que nebuloses amb un miler d'ardents sols no fossin més que taquetes en les profunditats de negre espai.

A Whie sempre li havia agradat la Sala Estel·lar. A tot el Temple no hi havia un altre lloc més màgic. Quan estava alterat o frustrat, o necessitava passar un temps tot sol, hi anava a caminar entre les estrelles. La tarda havia estat esgotadora. Hi havia acompanyat a Exploradora a la infermeria i s'havia quedat fins sentir al Mestre Caudle dir que el polze que ella s'havia torçat no estava lesionat de gravetat. Només llavors va tornar per acceptar les educades felicitacions de la Mestra Xan i els seus companys estudiants per la seva actuació en el torneig. Havia fet tot això amb gràcia i bé, ja que era l'estàndard que s'havia imposat a si mateix, però no li havia resultat fàcil, per la qual cosa va ser quant va creure poder fer-ho amb elegància.

Va dedicar un temps a inspeccionar el seu sabre làser, assegurant-se que no s'havia danyat en la lluita i netejant acuradament cada màcula del mànec allà on un cop perdut havia deixat alguna marca de cremada. Llavors es va esforçar per estudiar una mica, repassant els informes de notícies per intentar formar-se una imatge precisa de la guerra des del desastre d’Honoghr. Els aprenents majors parlaven tot el temps d'ella, i alguns dels instructors eren tan directes sobre això que feien servir les Guerres Clon com a exemple en els seus entrenaments. La setmana anterior, el Mestre Tycho, que aquest curs ensenyava estratègia militar, havia sol·licitat una avaluació rigorosa del que havia sortit malament a Honoghr, juntament amb les recomanacions de cada estudiant sobre el que podia haver-se fet per impedir el desastre.

A Whie li havia anat molt bé en l'encàrrec; sempre li anava bé, ja que era un altre estàndard que s'havia autoimposat, però en el fons del seu cor no estava segur que els seus suggeriments haguessin pogut canviar el resultat final. Tenia la incòmoda sensació que la realitat era molt més complicada alhora que molt més senzilla del que el Mestre Tycho volia creure.

Més complicada perquè la lliçó que es treia de la catàstrofe era que cap pla, per molt bellament que s'executés, pot sobreviure molt temps a l'immens caos de la guerra. Més senzilla perquè Whie començava a pensar que també les situacions, com la gent, podien conduir al Costat Fosc, i quan s'està en mans del Costat Fosc, aquest mai, mai, et deixa anar.

Al cap d'una ineficaç hora d'estudi, va renunciar a seguir i es va venir aquí, a la Sala Estel·lar. L'última persona que va utilitzar la sala havia estudiat la batalla de Brentaal, acolorint el terreny ocupat per cada bàndol en el moment decisiu del conflicte; blau aquàtic per a la República i brillant platejat màquina per al terreny controlat pels androides de combat de la Federació de Comerç.

Whie va esborrar Brentaal i va programar els projectors de la càmera perquè mostressin tota la galàxia girant a un milió d'anys per segon. Es va passejar per entre aquestes profunditats de la història, contemplant estrelles que es formaven, es consumien i desapareixien, i sentint el progrés de la galàxia que girava al seu voltant. Des d'aquest punt de vista, res era important, ni el seu somni d'anit, ni la guerra d'avui, ni la llarga vigília de l'Orde Jedi. El despertar i la caiguda de la vida intel·ligent va passar en un obrir i tancar d'ulls, un ona a penes perceptible en la gran pavana d'estels i constel·lacions ballant en la foscor; la Força era la música i el ball.

La porta de la sala Estel·lar es va obrir, i una veu va alterar el gir impersonal del temps.

– Whie?

–Mestra Leem.

S'ha acabat el seu moment d'intimitat. Malgrat això, va somriure. La Mestra Leem estava orgullosa d'ell, i ell d'ella. Era més anciana i sàvia que els seus companys aprenents, és clar, i era l'única davant la qual s'atrevia a queixar-se de les dificultats que comportava tenir un gran talent. La responsabilitat. La pressió.

–He suposat que et trobaria aquí. –Entrant a la foscor, també ella nedava en les estrelles. La constel·lació d’Eyron, que a Coruscant es deia la Serp Ardent, va girar lentament sobre les seves espatlles abans de perdre's–. Espero que no et sentis malament per l’últim duel. Vas fer bé en detenir-te.

Ell va arronsar les espatlles.

–De veritat? Potser aquesta sigui la diferència entre el Costat Fosc i nosaltres. Ells sempre tindran l'avantatge perquè es permeten fer coses que nosaltres mai faríem.

Titubejà al final de la frase, en sentir un aclaparant sentiment de reconeixement. Hi havia estat abans aquí. Hi havia dit això abans...

Ah, la primavera passada havia somiat aquest moment. Significava això que en aquest mateix moment el jo de la primavera passada estava atrapat en algun lloc del seu cap, presenciant com es desenvolupava la conversa? Whie va temptejar acuradament al seu interior, però era com ficar la mà al niu d'una serp; l'últim que volia trobar era un Whie espantat i somiant, tancat en el seu crani com un nen enterrat viu.

–Ah, però el Costat Fosc devora les seves cries –va sentir que deia Maks Leem, repetint paraula per paraula totes les coses que ja li havia sentit dir–. Després de tot, qui guanyaria de tornar a lluitar?

–Oh, això no vol dir res –va dir Whie. Sentia la seva veu perfectament calmada i raonable, però la va notar mecànica, com recitant les frases d'una obra. Era gairebé com si la seva actual atenció es barregés amb la del seu jo somiat, deixant-lo com mer espectador del present, incapaç de canviar el que anava a succeir–. Sempre es pot guanyar quan es juga al "què passaria si...?". En la trobada real, la qual importava, ella desitjava guanyar més que jo, i va guanyar.

–Potser –va dir la Mestra Leem–. Però jo estic igual de contenta per no haver d’arreglar-te el polze a tu. Parlant de la qual cosa...

–El Mestre Yoda vol veure'ns a la infermeria.

Els tres ulls de la Mestra Leem pestanyejaren.

–Com ho saps?

–Vaig somiar aquest moment l'any passat. Ho acabo de reconèixer. Fa mesos que m’estic preguntant de qui podríem estar parlant, qui hauria pogut vèncer. Ara ho sé.

Amb aquest ja eren dos els somnis en què sortia Tallisibeth Enwandung-Esterhazy. Part del somni de la nit anterior va acudir a ell: Exploradora mirant-lo, amb la sang corrent per la cara com si fossin llàgrimes, i ulls lluminosos per l'enyorança.

Es va obligar a no pensar-hi. Per aquest camí hi havia el Costat Fosc; podia sentir-ho, esperant-lo, aguaitant, com una fera a la selva.

Les tres celles de la Maks Leem es van arrufar, i la seva allargada i esmolada mandíbula va iniciar el seu acostumat moviment masticatori.

–Hem d’anar ja, Whie. No vull fer esperar al Mestre Yoda.

–Fi del programa –va dir Whie, seguint-la.

Davant les seves paraules, totes les estrelles de la galàxia titil·laren i s’apagaren com les veles d'un aniversari.

Unes petjades es van sentir precipitades per la infermeria i, un instant després, la Mestra Leem s'unia a Jai ​​Maruk davant el llit d’Exploradora.

–Què divertit –va dir Exploradora amb una rialleta–. Em sento com una lànguida princesa envoltada de cortesans congregats davant el meu llit.

Whie va aparèixer un moment després, parant-se al costat de la Mestra Leem. És clar, era el Padawan de la Leem, com ella ho era del Mestre Maruk. La idea la va fer absurdament feliç. La veritat és que amb prou feines coneixia al Mestre Maruk, però no importava. El que importava era que per fi seria una veritable Jedi. Ja només em queda anar a algunes missions, lluitar amb tot en contra, i obrir-me pas entre els exèrcits de la Federació de Comerç. Gairebé res!

Exploradora es va trobar somrient amb tanta força que li va fer mal la cara. Va riure.

La Mestra Leem va mirar dubitativa a la noia embenada que jeia al llit de la infermeria. Es va tornar cap a Jai ​​Maruk.

–Està drogada? –va murmurar la Mestra.

–No, senyora! –cantussejà Exploradora–. Només estic una mica contenta.

Les despentinades celles de la Mestra Leem van grimpar lentament pel seu front.

–De què aquí estigueu m'alegro –va dir Yoda. Es va remoure fins asseure’s amb les cames creuades al final del llit–. Notícies per a vosaltres tinc, Tallisibeth i Whie. La Mestra Leem i el Mestre Maruk, en una missió per al Temple surten. I com a Padawans amb ells heu d'anar.

–Ja? –va dir Exploradora, sorpresa.

–T'han fet Padawan? –va dir Whie, no menys sorprès.

–On tenim...? –Exploradora es va interrompre i va mirar a Whie–. Què vols dir amb això?

–Volia dir: felicitats! –va dir Whie hàbilment.

La boca d’en Jai Maruk es va arronsar en un somriure.

–El teu noi és ràpid –va murmurar a la Mestra Leem.

Yoda va esbufegar i va agitar la seva vella mà per fer callar qualsevol discussió.

–Això als vostres amics podeu dir quan us vegin preparant-vos per al viatge. El que no podeu dir és que el Mestre Yoda amb vosaltres també va.

–Vostè no deixaria la capital tret que fos per alguna cosa extremadament important –va dir Exploradora.

–Per alguna cosa relacionada amb la guerra –va afegir Whie.

Les orelles d’en Yoda es van desplomar.

–Cert és el que dius. Millors coses que lluitar hauria d'estar fent un Mestre Jedi! Buscant saviesa. Trobant equilibri. Però aquests són els dies que viure ens ha tocat.

–On anirem? –va preguntar Whie.

A Exploradora li va semblar notar quelcom en la seva veu, com si ja conegués la resposta i ocultés la seva por a ella.

Yoda va negar amb el cap.

–Això encara no us diré. Però un problema us plantejo. Yoda de Coruscant ha de sortir..., però en secret. Ningú saber-ho deu.

En el silenci subsegüent, un petit androide mecànic s’acostà rodant des del dispensari del Mestre Caudle, transportant una safata amb un bol d'ungüent per ferides i cremades.

–Faci una finta –va dir Whie. Els Mestres Jedi es van tornar per mirar-lo–. Digui a tothom que se'n va. Faci un espectacle d'això, Mestre. Mostri imatges seves pujant a un caça Jedi.

–... Però les imatges seran un engany –va dir Jai Maruk, seguint la idea del noi–. Mentre el món veu com surt en una missió molt pública, en realitat sortirà amb nosaltres en una altra nau. Una idea intel·ligent, noi.

–Però... –Exploradora va esperar que algú digués allò evident.

El petit androide metge es va parar davant el seu llit i va lliurar el bol amb el bàlsam del Mestre Caudle.

La verda cara rodona del Mestre Yoda es va inclinar cap a ella.

–Sí, Padawan?

–Bé, Mestre, està molt bé això de què hagi de marxar en secret, però la veritat és que vostè és molt, això..., recognoscible.

La Mestra Leem va assentir.

–El que diu la noia és cert. Tots a Coruscant coneixen la cara del Gran Mestre de l'Orde Jedi. Les teves intervencions al Senat s'han retransmès moltes vegades, i les imatges de Yoda conferenciant amb el Canceller són reproduïdes de forma rutinària per tots els periodistes de la capital.

–De nen disfressar-me no podem? –va preguntar en Yoda–. Potser els Mestres Leem i Maruk com una família amb els seus tres fills puguin viatjar, sent Yoda un petit de cinc o sis anys?

El seu vell rostre es va arrugar en un somriure infantil, espantosament poc convincent. Els altres es van encongir de forma involuntària.

Exploradora va forcejar amb la tapa del bol d'ungüent i va renunciar; estava massa enroscada per poder obrir-la amb les mans ferides.

–Obre això per mi, vols? –va dir, retornant el bol a l'androide metge. Els seus engranatges i servos brunziren quan va estendre les seves urpes metàl·liques i va obrir la tapa. Una olor a cera d'abelles i taronges cremades es va apoderar de l’habitació–. No se m'acut com podríem treure’l del planeta. A no ser...

Va clavar els ulls en Yoda. Una idea va florir davant els seus ulls i va contenir un esbufec de riure.

–A no ser què? –va dir impacient Jai Maruk, el seu nou Mestre.

Exploradora va contenir una altra riallada i va negar amb el cap.

–No. Res. És una idea espantosa.

–Deixa que jo jutgi això –va dir el Mestre Maruk amb veu perillosament suau.

Exploradora el va mirar suplicant, per després mirar al Mestre Yoda.

–He d’explicar-ho?

El vell gnom geperut de rostre verd la mirava amb ulls entretancats.

–Oh, sí.

***

Tornava a ploure a Vjun. Amb més força del que és normal. S'havia aixecat un vent que branquejava els rosers sang i ivori dels jardins del château Malreaux. Un temps fastigós. El Comte Dooku contemplava les gotes de pluja àcida que s'estavellaven contra les sòlides finestres, com feien les tropes de la República cada dia en llançar-se contra els seus androides de combat i les seves instal·lacions de combat automatitzades per tot el llarg i ample de la galàxia. Cada gota deixava al vidre l’empremta de la seva mort, dissolent-se després en una esquitxada i una reguera sense trets.

La vella mig boja que Dooku havia trobat rondant pel château quan es va instal·lar en ell afirmava poder llegir el futur en la caiguda de plats trencats, o en les esquitxades de begudes vessades en una badada. Una mania divertida. Es va preguntar què veuria en la pauta de les gotes de pluja. Quelcom ominós, sens dubte. "Compte: algú a qui estimes planeja trair-te" o "Aviat tindràs un convidat que no serà benvingut". O alguna poca-soltada semblant.

A fora, el vent refermava encara més, xisclant i gemegant entre les onze xemeneies, com anunciant l'arribada d'algun horrible convidat.

A la consola de comunicacions de Dooku va sonar un musiqueta. Va mirar cap a ella, esperant l'informe diari del general Grievous, o potser un missatge d’Asajj Ventress. Es va acostar per obrir el canal, va reconèixer la signatura digital de la transmissió, va obrir el canal i es va posar dempeus.

–Trucava, Mestre?

El projector hologràfic del seu escriptori va cobrar vida, i l’oscil·lant forma de Darth Sidious li va mirar. Com sempre, la imatge era borrosa i poc clara, com si la mateixa llum se sentís incòmoda en presència del Senyor dels Sith. Era tot robes negres, ombres porpres i un pegat de pell, pàl·lida i clapejada sota la caputxa de la capa com un fong creixent sota un tronc podrit. Ulls freds i savis com els d'una serp li van mirar des de sota d'unes pesades parpelles.

–Què desitges de mi, Mestre?

–De tu? Tot, per descomptat –Darth Sidious semblava divertit–. Hi va haver un temps en què no vaig saber si podries superar aquesta... tendència teva a la independència. Després de tot, vas néixer en una de les famílies més riques de la galàxia, amb dons i habilitats molt, molt superiors a les que podia proporcionar qualsevol quantitat de riquesa. La teva comprensió és profunda; la teva voluntat, fèrria. És estrany que et sentis orgullós d'això? Com podria ser d'una altra manera?

–Sempre t'he servit bé i fidelment, Mestre.

–Així és. Però has d'admetre que el teu esperit no va néixer per ser fidel. Després de tot, un home que no s'inclina davant el Consell Jedi, ni davant el Mestre Yoda... Em preguntava si la lleialtat no seria una cosa massa cruel, limitadora, per exigir-la a un ésser tan gran com tu.

–La guerra va bé –va dir Dooku, intentant somriure–. Els nostres plans van segons el previst. He fet realitat els teus morts, els teus plans, les teves traïcions. He pagat per la teva guerra amb el meu temps, les meves riqueses, els amics i l’honor.

–No t'has quedat res?

–Res. Ho juro.

–Excel·lent –va dir Darth Sidious–. Yoda va acudir aquest matí al despatx del Canceller. Sortirà en una missió molt especial d'alt secret. –Va riure amb un so tallant, com el grall d'un corb. El vent va tornar a refermar, xisclant al voltant de la mansió com una criatura turmentada–. Quan arribi, Dooku, encarrega't de tractar-lo com es mereix.

Darth Sidious va riure. Dooku va voler riure amb ell, però no va aconseguir fer-ho abans que el seu Mestre tallés la connexió i desaparegués.

Dooku caminava d'un costat a un altre del seu despatx. La tempesta s'havia apaivagat en concloure la trucada d’en Sidious, i el xiscle del vent ja només era un sanglot sota les teules del château Malreaux.

Es va aturar davant el seu escriptori i va examinar el petit botó vermell que va fer instal·lar el dia que va saber que Yoda pretenia anar a Vjun. Per ser un botó tan petit, tenia una importància considerable. Era el seu as a la màniga.

Dooku va descobrir que li tremolava la mà.

Encara seguia mirant-lo quan es va obrir la porta de l'estudi, descobrint un esparracat vestit de ball rosa.

–Ah... Whirry. Anava a...

–... Trucar a un androide perquè et portés una tassa calenta d’estimcaf, segur.

La boja va creuar la porta portant una preciosa safata antiga amb l’escacat sang i ivori dels Malreaux, sobre la qual hi havia una gerra platejada d’estimcaf i una tassa ja plena sobre un platet de la millor porcellana de petxina d'os, també amb els colors Malreaux. La seva mascota de rostre maligne, la guineu tacada i d'hàbils mans, va entrar darrere d'ella.

–El vaig veure a baix, quan la donzella va trencar un ou per accident. La vaig colpejar als lletjos artells. Si comencem a desaprofitar els ous, només es necessitarà un petit salt per enfonsar-nos en la ruïna, no li sembla, senyor? Senyor?

Un capritx havia fet que Dooku la deixés viure a la vella casa; li semblava que proporcionava un pintoresc toc de bogeria molt adequat a l'entorn. Era evident que la vella senil volia alguna cosa d'ell, però no tenia cap interès a deixar-se afalagar i que intentés treure-li algun favor.

–Dóna’t pressa –va dir–. Hi ha coses importants que...

Crash.

–Oh, Comte, quant ho sento! No sé com ha pogut ficar-se la Srta. Vix entre els seus peus! I la seva tasseta d’estimcaf s'ha vessat per tot el terra!

Hi havia quelcom innegablement còmic en l'escena, va pensar Dooku. Ell ensopegant amb la guineu, i la tassa destrossada contra el terra. Sospitava que Whirry havia preparat tot l'incident. Ja s’agenollava, impacient, sobre els fragments de la tassa trencada, buscant les pautes porcellana i d’estimcaf vessats al terra de rajoles. Li aclaria el cap veure algú conspirar tan a les clares, li tornava la perspectiva adequada.

–I bé, Whirry? –va preguntar, divertit–. Què ens espera en el futur?

–Mort des de les altures –va dir, fent voleiar els seus gruixuts dits roses sobre la vaixella vessada, mirant amb avariciosos ulls negres–. Aquest és el lacai que representa la destrucció d'un fidel servidor. –Va mirar de costat–. Espero i prego no ser jo, senyoria. No li faria això a la vella Whirry, oi?

–Complau-me i no ho descobriràs –va dir ell, mig burleta; i llavors, sense voler, un pensament va tornar a la seva ment: Amb quina facilitat traïm a les nostres criatures.

Es va remoure incòmode.

–Neteja això –va dir bruscament.

La consola de comunicacions va tornar a sonar, i Dooku va seure a llegir l'informe diari del general Grievous, apartant la seva atenció de la vella. Per tant, no va veure com la seva companya feristela, la Srta. Vix, començava a llepar l’estimcaf. Ni va sentir a la vella quan va posar els dits en la vora de la tassa trencada, passant-los amorosament per la corbada nansa i dient:

–I aquest és el petit que torna a casa, amor. Que per fi torna.

***

Palleus Chuff era, gairebé amb certesa, el més gran actor adult de Coruscant amb menys d'un metre d'alçada. De nen li encantava jugar a ser un pilot de caça, un Cavaller Jedi, un heroi aventurer. Per això va escriure l'obra Jedi! Quan es creix i només es té un metre d’altura, no solen donar-se moltes oportunitats d'interpretar l'heroi guapo de la funció. Gairebé sempre et toquen els dolents nans i maquiavèl·lics, o el personatge còmic. Poca cosa relacionada amb el noi que en un temps va jugar a ser pirata espacial.

Per descomptat, el que de veritat li agradava era això de jugar a ser alguna cosa. La interpretació. Això de volar no li motivava tant. Quan el Govern li va demanar que repetís la seva impressionant interpretació de Yoda ( "Una sorprenent recreació del Gran Mestre; la Força està amb aquesta actuació de 4 estrelles", va ser la generosa descripció amb què el va obsequiar el Noticiari Trinebulosa) per ajudar a guanyar la guerra, s'havia sentit adulat, i potser fins i tot una mica intimidat. Quan la gent amb uniforme i pistoles làser et demana un favor, sempre cal respondre que sí.

Però ara, aturat a la plataforma d'aterratge del Temple Jedi, a punt d'entrar en un caça de veritat que faria viatjar el seu cos per l'espai a un múltiple de fora mida de la velocitat de la llum, començava a tenir seriosos dubtes.

Els ajudants Jedi li van donar el peu. Chuff va empassar saliva.

–De la funció és hora! –va murmurar per dins.

Va sortir de l'hangar d'amarratge per acostar-se a la coberta de vol de la plataforma d'aterratge del Temple Jedi. Una andanada de preguntes va sorgir de la multitud de reporters situats a vint metres de distancia, a la zona de premsa acordonada.

–Pot explicar-nos la naturalesa de la seva missió? Què té d'important Ithor?

–Quan tornarà, Mestre?

–Li preocupa que un canvi en el front pugui incomunicar-li amb el despatx del Canceller?

Palleus va agitar el bastó cap als periodistes i va moure les orelles. Les orelles eren molt bones, pròtesis de primera, i ell era un expert en el seu ús. Segueix somrient, Chuff, es va dir. No pensis en la pressió, mira de front al teu públic i ven-te. Palleus tenia dominats els somriures de Yoda: Riure Alegre, el Somriure Endormiscat, la Ganyota Lenta Gairebé Amenaçadora, l'Alegria Amable que solia sorgir al seu rostre estant en presència de nens. Però no pensava provar la veu: no s'atrevia a fallar en una inflexió, a cometre un error de to que induís a algú a prendre sonogrames de la seva veu i afirmar per ves a saber on que el Yoda que va embarcar en el correu classe Seltaya no era l'autèntic.

Va arribar al transport i va entrar en ell. Aquesta era la part que més temia. Mai havia estat molt aficionat als espais tancats. Ni al vol estel·lar. Ni a l'acceleració ràpida. Li havien promès que la unitat R2 de la nau seria la que pilotés. I li van dir que també hi hauria un dispositiu d'emergència que els permetria pilotar la nau des de la torre de control en cas necessari. Bé, igual era així. Però, i si la Federació de Comerç havia interceptat al petit R2? Eh? Després de tot, per què no anava a aliar-se un androide amb altres androides? Igual el seu R2 pertanyia a alguna cinquena columna mecànica, era un androide traïdor que se sacrificaria per poder lliurar-se així del principal membre del Consell Jedi.

La comporta de la nau es va alçar i es va tancar sobre ell, fonent-se amb el sostre, aïllant-lo del soroll de la multitud i fent que se sentís de sobte molt sol.

Se suposava que la cabina era climatitzada, però se sentia acalorat. Acalorat i suat. Els motors del caça estel·lar van rugir, cobrant vida, i ell es va descobrir pensant que la nau s'havia construït molt de pressa, amb terminis de temps de guerra, i que cada peça, des de les corretges del cinturó fins als reblons de la cabina, s'havia construït amb contractes concedits al pressupost més baix.

La nau va avançar tímidament i es va elevar un metre en l'aire per flotar després sobre la plataforma d'aterratge. Palleus va dedicar a la multitud un somriure i una salutació.

Va començar a resar en silenci.

Mentrestant, al terrat d'un gratacels des del qual es veia la zona del Temple, els dos androides acabaven una altra partida d’holojoc. Solis, l'androide espellofat, contemplava com les seves peces eren eliminades de forma sistemàtica per les de Fidelis, el seu company de pintada lliurea. Els dos havien jugat moltes, moltes vegades, cada variable concebible de dejarik. Solis solia emprar l'anomenada Taules, on l'atzar i la brutalitat eren grans equalitzadors, però els dos preferien la Cortesana, una variant estratègica basada gairebé exclusivament en l'habilitat. El problema era que Fidelis, en mantenir-se contínuament de servei, s'actualitzava de forma rutinària, mentre que Solis portava molt, molt de temps arreglant-se sol, i mai havia considerat prioritari el programari avançat d’holojocs.

Per tant, perdia. No de manera inevitable, ni totes les vegades, però de forma continuada, en una ratxa que mai s'invertiria. Així eren les lloses: els qui tenien lliurea prosperaven, els qui no..., no.

–Una altra partida? –va preguntar Fidelis educadament, resetejant el tauler.

–Crec que no.

–Estàs segur? Podríem fer que anés a qui guanyés nou-centes seixanta-set mil quatre-centes tres partides d'un punt nou milions trenta-quatre mil vuit-centes vint-i-quatre.

–No em ve de gust.

–No diguis això. Ni tan sols vol dir res. Ets molt liberal en l'ús d'aquestes expressions orgàniques –va dir Fidelis amb aire presumit–. Estic segur que la teva programació inicial no incloïa aquesta classe de... badada sociolingüística.

–Sí –va dir Solis–. El que tu diguis.

Fidelis afirmava que el camp d'expressions que li havien programat era molt limitat, majoritàriament consistent, és clar, en lleialtat, lleialtat i lleialtat, i que qualsevol semblança d'estats orgànics com "irritació" o "empipament" era pura afectació, i de dubtós gust. No obstant això, jugava les partides de dejarik solitari amb un aire marcadament malhumorat.

Solis es va acostar a la vora del terrat i va mirar cap avall, contemplant éssers que es desplaçaven com insectes en aerocotxes i vies pedestres. Un ésser que es tombés en aquesta última planta i apuntés per l'espiell d'un rifle de precisió SoruSuub X45 podria triar els blancs que volgués, ja que seria gairebé invisible. Mort des de les altures.

Com responent als seus pensaments, va aparèixer un falcó de les torres, elevant-se amb ales esteses gràcies a la columna d'aire calent que sorgia entre les torres de ferrociment. Feia temps que s'havia expulsat de Coruscant el que la gent considerava normalment "naturalesa"; a ulls de l'espectador casual, el planeta s'havia convertit en una ciutat continuada, sense espai per res que no fossin éssers urbans. Però la vida era adaptable, bé ho sabia Solis!, i fins i tot en un hàbitat tan estrany com aquest món ciutat hi havia multitud de criatures que no eren conscients que els carrers i torres de la capital no s'havien construït per a la seva conveniència. Petits ocells, mamífers i rèptils eren portats constantment a Coruscant en qualitat de mascotes, i solien escapar-se a les clavegueres, els carrers i els terrats, com si la ciutat fos un selva de ferrociment i ells els seus habitants naturals. També hi havia feristeles que creixien en la calor i les deixalles de la vida intel·ligent: rates dels barrancs, gripaus de les reixetes, ferrocucs, serps cegues que niaven dins dels edificis, i esbarts de coloms trantorians que niaven en les cornises. I, per sobre de tots ells, a la part alta d'aquesta cadena alimentària alternativa, hi havia el falcó de les torres.

Aquest era, concretament, una femella d'ales retallades i bell plomatge color sutge i ciment que la camuflava contra els edificis. Vagava com un floc de cendra mogut per les invisibles corrents del vent, parant-se en ple aire i deixant-se caure com un llamp contra alguna cosa de sota. Solis va contemplar el seu descens, seguint la seva caiguda entre les bandes de llum i ombra. Va augmentar la seva imatge en els receptors òptics a mesura que s'allunyava, fins a poder veure la banda groga que vorejava els seus embogits ulls, i a la seva presa: un ratolí de les despulles que ensumava en una pila de deixalles situada en un carreró, 237 pisos més avall. Sense exagerar, la visió de Solis igualava la de qualsevol altra cosa de la galàxia. Actualitzar els seus visors òptics Tau/Zeiss li havia semblat més prioritari que estar al dia en l'última programació en holojocs. Quan no s'estava en lliurea, un havia de calcular amb fredor la classe de treball en el que era més capaç, i els passos que havia de donar per mantenir-se empleat. El visor rastrejador es va centrar en el cap del ratolí quan aquest va obrir el cap i va llançar un únic xiscle de sorpresa. Les urpes de ferro es van enfonsar com claus amartellats en el seu petit costat.

Mort des de les altures.

Solis va apartar la mirada de la presa del falcó, contenint una mirada reflectida al Temple Jedi mentre ho feia.

–Ei.

–Què?

–El teu objectiu deixa el Temple.

El cap de Fidelis es va girar bruscament. Mirà transfigurat els esglaons que descendien del Temple Jedi, a 1,73 quilòmetres de distància.

–Oh –va dir.

–Dos Jedi, dos Padawans i una unitat R2 –va dir Solis. Els dos estaven aturats a la vora del terrat. Solis va mirar al seu company–. Hi ha quelcom estrany en aquest R2, no creus? No es mou bé. Igual té un servo espatllat...

Fidelis no va contestar, limitant-se a mirar la petita companyia que s'allunyava del Temple, observant amb la famolenca intensitat d'algú perdut en el desert que acaba de veure aigua per primera vegada en molts dies.

Setmanes.

Anys.

Hi havia passat tant de temps des que Solis estava de lliurea que gairebé podia recordar l'impacte de la lleialtat, aquest corrent de connexions que es movia a través teu com el temor religiós en presència de la Família. En realitat feia que Fidelis semblés idiota, allà parat, agafant la vora del terrat amb tanta força que deixava marques al durciment..., però, al mateix temps, era difícil no tenir-hi enveja. Hauria estat agradable sentir un cop més l'emoció de la connexió.

Si els androides poguessin sentir enveja, és clar. Però com Fidelis no va trigar a assenyalar, no havien estat programats per això, oi? Enveja, decepció, pesar. Solitud. Afeccions totes elles. Gens reals.

–Anem –va dir, agafant bruscament a Fidelis pel braç–. Comença la caça.

***

A l'espai no hi ha "amunt". Per descomptat, qualsevol objecte amb la massa necessària, com un planeta o una estrella, pot exercir una tirada gravitacional, però si no és que un caigui dins del seu fossat de gravetat, aquesta estirada sembla més "cap" a ell que "des" d’ell. Així que, en un sentit tècnicament estricte, no podria dir-se que Asajj Ventress sotgés sobre Coruscant com un falcó de les torres, esperant la seva presa, a bord del Darrera Oportunitat, un caça ventall Huppla Pasa Tisc tan esvelt i letal que semblava ser el seu propi ésser metamorfosat, amb transpariacer per pell i canons làser per ulls.

Però, per a un observador menys científic, un que sabés poca física i només veiés la llum cruel i satisfeta en els seus ulls quan la nau de Yoda va abandonar l'espai local, això hauria estat justament el que hauria pensat.

Mentre Palleus Chuff, complint amb el seu deure com a actor patriòtic, accelerava per escapar de l'estirada gravitacional de Coruscant, el veritable Yoda esperava en una cua aparentment interminable composta pel que podria haver estat la població d'un planeta fronterer, tota ella desfilant amb tristesa pel cavernós nou espaiport i nexe comercial Canceller Palpatine.

Però se suposava que ningú sabia això.

El dolent que tenen les missions encobertes, pensava Jai ​​Maruk, és que s'ha de renunciar a molts dels avantatges que proporciona ser un Jedi. En circumstàncies normals, sortir a donar la cara pel bé de la República era una empresa senzilla. Fer l'equipatge per al viatge més llarg possible li portava sempre menys d'una hora. Un mos ràpid al refectori, i a la pista d'enlairament dels Jedi. Unes paraules amb el cap mecànic, i només es requeria una empremta ocular i una dactilar per poder agafar la nau estel·lar pre-aprovada, després un simple control previ al vol, i fora.

Era una millora considerable respecte a això.

Havien de viatjar disfressats, en vols estel·lars comercials, fins a Vjun, i fins llavors tot el procés havia resultat ser terriblement avorrit. Després de dedicar una hora a facturar l'equipatge i una altra per treure els bitllets, portaven gairebé tres hores aturats en aquesta monstruosa cua de seguretat. Una cosa que no molestava a Maks Leem, ja que era una gran. Els gran descendien d'animals de ramat, i els hi agradaven les multituds. A Jai gens. En el millor dels casos, era una persona privada, i el fangós bany d'emocions que es desenvolupava al seu voltant –ansietat, irritació, nervis previs al vol, i avorriment pur i dur– li resultava atordidor alhora que irritant, com abrigar-se amb una manta de bantha que piqués. I, a sobre, la seva posició era ridículament exposada. En qualsevol moment podia aparèixer un presumpte assassí entre la multitud. I, de tenir temps per reaccionar, el mer gest de treure el sabre làser entre aquesta atapeïda multitud tallaria les extremitats d'algun vianant innocent.

I, a sobre, se suposava que havia d'estar atent a la seva nova Padawan, Exploradora. No és que hagués fet una cosa dolenta fins a aquest moment, descomptant que la seva molesta tendència a contradir la seva opinió en tot moment resultava una mica més que irritant en una nena de catorze anys. La jove Padawan seguia amb la mà esquerra embenada i tenia pegats de bacta a la cama. No només la Força era escassa en ella, sinó que ara hauria d'estar estirada a la infermeria, prenent la sopa d'au de Hillindor.

I, sent honestos, cosa que Jai Maruk era fins i tot davant l'únic públic al qual la gent explica les seves pitjors mentides, ell mateix, no es sentia preparat per ocupar-se d'un Padawan. Era una persona que actuava, no dels que ensenyaven. Volia tornar a Vjun per acabar de bona manera la seva lamentable trobada amb el Comte Dooku, i no volia haver d’arrossegar de pas a una adolescent per tota la galàxia. Era evident que el Mestre Yoda tenia algun motiu per obligar-lo a acceptar la Padawan, però Jai seguia sense saber com alegrar-se d'aquesta situació.

I pel que fa al Mestre Yoda...

Jai, incòmode, va mirar a la petita unitat R2 que viatjava amb ells i la va enxampar tornant a sortir de la fila i colant-se sota les cintes de seguretat.

–Exploradora, ocupa't de l’R2 –va dir amb veu ronca–. Sembla tenir certes dificultats en quedar-se quiet.

La noia va colpejar amb la mà al cim de la carcassa de l’R2, que va emetre un estrany i ressonant so, com si hagués colpejat el costat d'un barril metàl·lic buit.

–No et preocupis, pare –va dir alegrement–. Ho tinc controlat.

–Al menys ja estem al final de la cua –va dir la Mestra Leem amb to reconfortant.

Un petit grup de guàrdies de seguretat amb els colors bronze i negre de la república desviaven a la gent cap a una dotzena de diferents escàners de seguretat, de manera que la gran cua acabava dividint-se al final del seu recorregut, tal com un riu es dividia en una dotzena de canals per desembocar al mar. Cada lloc estava ocupat per una parella de guàrdies de seguretat, cansats i irritables, mentre patrulles addicionals realitzaven exàmens de seguretat a l'atzar, obrint l'equipatge de mà de qualsevol persona, registrant-la i fent-li buidar les butxaques.

–Hauries d’haver guardat el sabre làser en l'equipatge –va murmurar Exploradora a Jai ​​Maruk.

Ell va serrar les dents i va agafar a l'R2, que s'havia escapat i xocat contra el chagrian que anava davant.

–Ho sento moltíssim.

Van arribar al final de la cua.

–Fila 7 –va dir el guàrdia de seguretat a Jai ​​Maruk–. Tu a la fila 11, tu a la 2 –va dir a Maks i Whie–. La noia a la fila 7. Amb qui anirà l'androide?

–Amb mi –van dir els quatre alhora.

El guàrdia de seguretat va arquejar una cella.

–Jo agafaré l’R2 –va dir Jai Maruk–. Viatgem tots junts. Hauria de deixar-nos passar junts pels escàners –va afegir, a poc a poc i amb èmfasi.

El guàrdia de seguretat va començar a assentir, es va sorprendre fent-ho i va mirar a Jai ​​Maruk amb redoblada sospita.

–Com diu la cançó, us tornareu a veure a l'altra banda, peus ràpids. Però acabes de guanyar-te una Inspecció Gola Profunda completament aleatòria. IGP a la número set! –va bramar.

–Però... –va dir la Mestra Leem.

–No hi ha temps per a això –va dir el guàrdia, empenyent-lo cap a la fila número set.

–Però... –va dir Exploradora.

–Tampoc hi ha temps per això! –El guàrdia va empènyer a Exploradora cap a la fila 3. I porta l’R2 amb tu.

Van aparèixer dos guàrdies de seguretat més. Al darrere, la multitud va començar a murmurar sinistrament pel retard. Els quatre Jedi intercanviaren una mirada i es van separar.

–Puc preguntar per què em sotmeten a aquest registre extraordinari? –va dir Jai Maruk gèlidament.

–Són registres aleatoris, senyor, completament aleatoris i per a la seva protecció –va dir la guàrdia del post número 7, una dona de mitjana edat bastant competent–. A més, vostè sembla druckenwellià.

–Serà perquè vaig néixer a Druckenwell.

–Però veig que té papers de Coruscant. Un bon truc –va dir la guàrdia.

–He viscut aquí tota la vida...

–Excepte quan vostè va néixer allà? Per si no ho sap, senyor, Druckenwell és membre confés de la Federació de Comerç. Amb la qual estem en guerra. L'hi dic per si tampoc s'ha adonat d'això. Oh, oh! –va dir, posant una mà al mànec del sabre làser.

La mà d’en Maruk va cobrir a l'instant la d'ella. Un brillantor de perill apuntava en els ulls del Jedi.

La guàrdia va encaixar la mirada.

–Està interferint amb una guàrdia de seguretat en el compliment del seu deure, senyor?

–Sóc Membre de l'Orde Jedi –va dir en veu queda–. Aquest és el mànec del meu sabre làser. Preferiria que no el toqués ningú.

–Llavors hauria d’haver-lo ficat al seu equipatge, no li sembla? –va dir amb alegria.

–I se suposa que, en cas de ser atacats per pirates, hauria de córrer fins al celler de càrrega i buscar la meva arma entre les meves túniques i mitjons? –va xiuxiuejar Maruk.

La guàrdia li va somriure amb indulgència.

–Miri, senyor... Els dos sabem que l'Orde Jedi té les seves pròpies naus estel·lars. Si fos un Cavaller Jedi de veritat no estaria embarcant a l’espaiport Canceller Palpatine, no li sembla?

–Però...

–Sempre pot explicar-ho al meu superior. Es diu que té una llista d'espera que no passa de les dues hores!

El guàrdia en el punt de seguretat 3 era un jove d'ulls apagats i amb la boca plena de Goma Esbufecs.

–Passi sota el raig escàner amb les mans en els costats –murmurà.

–És clar –va dir Exploradora.

Va donar una empenteta a l'R2 i van passar alhora. Exploradora sota l'escàner i l’R2 maldestrament per fora.

Res de llums, ni sirenes. Buuuf, va pensar exploradora. Va mirar el punt de seguretat 7 i va veure que Jai rebia una bronca del personal de seguretat. Semblava que anava a rebentar-se-li una vena allà mateix. Exploradora va tornar a felicitar-se per ficar el sabre làser en el seu equipatge.

El seu guàrdia va fer una pausa per escopir una llarga rastellera de saliva verda en una tassa buida d’estimcaf.

–Disculpi, senyora. L'androide també ha de passar per l'escàner.

–L'androide? No pot –barbotejà exploradora.

El guàrdia va pestanyejar.

–Són les normes, senyora. La Federació de Comerç està propagant boigware pels nostres androides. Si comencem a deixar que se saltin els netejadors, un dia es despertarà vostè a casa seva per descobrir que està en poder de la seva calculadora i el seu androide de bugaderia.

–Parla de debò?

–Utilitzen microones –va dir el guàrdia, escopint un altre torrent de saliva a la tassa–. L’R2 ha de passar. Vinga, amiguet –va dir, fent un so de tites-tites, com si cridés a una au fidel.

L’R2 va emetre un xiulet ronc i va girar el cap de costat a costat.

–No pot passar –va dir Exploradora amb desesperació–. Té por dels escàners.

–Por als escàners?

–És pels seus ulls. Pels seus videosensors vull dir. Són molt delicats, molt especialitzats –va balbucejar. Whie, al seu costat, havia passat ja sense problemes per la fila 2. Li va dirigir una mirada suplicant–. Aquest petit pertany al meu avi –va dir, donant a l'R2 un altra copet que va sonar a buit, i que va desitjar no haver donat–. És un androide multivisió. Per això els seus sensors són tan, tan...

El guàrdia tenia la boca oberta, i un petit fil de saliva li penjava del llavi inferior.

–I una banya multivisió! –va dir, estrenyent els ulls–. Torni a ensenyar-me la seva documentació, i que aquesta llauna torni a creuar la línia vermella perquè passi per l'escàner com cal!

Whie va agafar el seu equipatge de mà i es va acostar fins a Exploradora.

–No necessites tornar a escanejar l'R2 –va dir en to casual.

El guàrdia va pestanyejar.

–Va passar amb la noia –va dir Whie–. Els dos van passar sense problemes.

Splotch. El fil de saliva verda va mullar lentament la túnica de l’uniforme del guàrdia. Va mirar cap a baix i va llançar un jurament.

–Vinga, endavant –va dir, agitant la mà amb irritació–. No necessito tornar a escanejar l'R2.

Exploradora va mirar a Whie, i després al guàrdia.

–Llavors... Passem sense problemes?

–Han passat sense problemes. Vinga, endavant! No veu que estic ocupat?

–Sí, senyor. Gràcies, senyor.

Exploradora es va allunyar del guàrdia caminant a corre-cuita. Whie la va seguir, comprovant el ganxo del sabre làser en el seu maluc i somrient-li.

–Això ha estat impressionant –va xiuxiuejar Exploradora–. Deu ser agradable poder fer que la gent faci el que tu vulguis.

–Resulta útil de tant en...

Per algun motiu, va callar en mirar-la a ella, i el somriure va abandonar el seu rostre.

–Què passa? –va dir Exploradora. I després–: Escolta, no hem perdut a algú?

Resulta molt fàcil perdre de vista a una unitat R2 estàndard en el vestíbul ple de gom a gom d'un espaiport. Primer hi ha la qüestió de la mida. En mesurar un metre escàs d'altura, un R2 sempre resulta fàcilment tapat per la densa multitud d'humans, chagrians, grans i altres humanoides variats. Després, i prescindint de la manca de mida "física", cal tenir en compte l'absència comparativa de mida "psicològica". Per un ésser orgànic intel·ligent, qualsevol altre ésser orgànic intel·ligent és objecte de gran interès: Serà aquesta nova persona amiga o enemiga?, m'ajudarà o em molestarà?, em portarà la contrària o em guardarà un lloc a la cua de l’estimcaf? Els androides, en canvi, ocupen en la consciència de l'ésser intel·ligent orgànic un lloc anàleg al de, posem, els electrodomèstics complicats i enginyosos. Com, per exemple, un preparador d'aliments programable o un llit intel·ligent. Per a un humanoide, un androide no té importància alguna, tret que sigui un androide de combat que se't s'acosti amb els canons làser en automàtic.

En canvi, per a un androide, un altre androide és una cosa a tenir en compte.

La qual cosa podria explicar com és que aquesta petita unitat R2, que encara conservava els colors amb què va sortir de fàbrica, havia pogut desplaçar-se xiulant entre les denses multituds que omplien el vestíbul Delta de l'espaiport Canceller Palpatine gairebé sense ser notat, malgrat xocar contínuament amb columnes, parets i màquines d'aigua, com si, en comptes de sensors i un esplèndid cervell computeritzat, fora pilotat des del seu interior per una persona acalorada, rondinaire i progressivament exasperada que només disposava de quatre petits visors per saber per on anava.

Això també podria explicar per què, enmig de tanta inconsciència, aquest mateix androide era ara perseguit de manera incessant per un segon R2 pintat amb el brillant escarlata de la República i la brillant insígnia de seguretat lluent a la carcassa...

–Senyora? –El guàrdia de seguretat del punt 11 era un home suat d'edat mitjana i amb papada. Sota la vora tacada per la suor de la gorra de l'uniforme portava el cabell negre jaspiat de gris tallat a l'estil militar–. Senyora, hauré de demanar-li que parli amb mi a part un moment.

La mandíbula de la Mestra Leem es va posar en marxa.

–Per què, oficial? És que he fet...?

–Acosti’s un moment a parlar amb mi, si us plau.

Maks Leem va arrufar els tres celles i va seguir al guàrdia unes passes més enllà de l'equip d'escàners. Ell va donar l'esquena a la multitud.

–No miri al seu voltant, no miri al seu voltant. Comporti’s com si no passés res. Faci veure que estic examinant el seu xip d’identificació.

La Mestra Leem va mirar-lo, inexpressiva.

–Identificació –va dir ell.

Ella la hi va lliurar.

Ell el va inserir en el seu datapad amb molt teatre.

–Senyora, els sensors indiquen que transporta en la seva persona una arma de partícules concentrades d'alta energia.

–Puc explicar-ho...

–La majoria de la gent que són aquí no reconeixerien aquesta signatura en els sensors –va seguir dient en veu baixa el guàrdia–. Però jo si. Jo sé el que és. Sé el que és vostè. Pertanyo a un grup de persones que ens intercanviem informació, sap?, però mai vaig pensar que arribaria a veure...

–No estic segura de comprendre –va dir la Mestra Leem.

–No miri al seu voltant. No miri. Actuï de forma natural. He reconegut la signatura de l'escàner –va afegir amb veu ronca–. És vostè una Jedi, oi? Una de veritat?

Maks Leem va mastegar dues vegades. Tres vegades.

–Sí, ho sóc.

–Ho sabia –la veu del guàrdia estava prenyada d’emoció–. Va d'incògnit, oi? La gent diu que ara els Jedi només tenen cura de si mateixos. Que no són més que la policia secreta del Canceller. Jo no ho he cregut mai, ni per un moment. Aquest no és el camí dels Jedi.

–I tant que no –va dir Maks Leem, genuïnament escandalitzada que algú pogués considerar a l'Orde com una banda privada de matons del Canceller.

–Està vostè en una missió. No miri, no miri. Actuï de forma natural. Només digui el que necessita. Puc ajudar-la. Estic encantat d'ajudar. No m'importa el risc –va dir amb veu ronca.

–De veritat és un amic de l'Orde.

–Digui-m'ho a mi. Sap quantes vegades he vist Jedi!...? Quinze. Quinze vegades. I la setmana que ve tornaré a veure-la amb el meu nebot. Doni’m una missió. Faci com si res i doni’m una missió. No importa el risc. El que sigui per ajudar.

–Ja ens ha ajudat –va dir amable la Mestra Leem. El guàrdia pestanyejà–. Creu que ha estat un accident que vostè estigués avui de servei? Creu que he acabat en aquesta fila per casualitat?

Ell la va mirar impressionat.

–Per la Força! –va xiuxiuejar.

–Sabem qui són els nostres amics, senyor... Charpp –va dir, llegint el seu nom a la placa del pit. Hi va donar un copet al mànec del sabre làser ocult sota la seva capa–. Però no oblidi que ningú ha de saber-ho. Pel que fa a tothom, només sóc una humil viatgera camí de Malastare per visitar la seva família. Només ha d'actuar com si no passés res.

–Com si no passés res –va assentir, conscient del seu deure i sacsejant la papada–. Per descomptat, és clar. Però... –Aquesta vegada, el to de la seva veu era lleugerament ansiós–. Podria fer alguna cosa més?

–Podria retornar-me el meu xip d'identificació.

–Oh. Sí.

Li va posar a les mans el xip, ara abundantment tacat amb suades empremtes digitals.

–Contactarem amb vostè quan arribi el moment –va prometre la Mestra Leem–. Fins llavors, que la Força us acompanyi!

La Mestra Leem es va afanyar a unir-se als dos Padawans, deixant al guàrdia amb ulls plens de llàgrimes.

–M'alegro què hagueu pogut passar. Però, on està Jai? –va dir. Va arrufar els gest–. I on és "ja sabeu qui"?

Evan Chan odiava volar. Oh, no en l'atmosfera. Voleiar per l'atmosfera en un aerolleuger estava bé. Igual que en els aerobots. Com era hidrògraf mediambiental –o "aiguader", que era com anomenaven als especialistes de la seva classe en el camp de l'impacte medioambiental–, passava molt temps recorrent superfícies planetàries i recollint mostres en oceans, rius i llacs. El problema era desplaçar-se entre planetes.

Li posava nerviós la idea de saltar a l'hiperespai, fer aquest salt que feia malabarismes amb els àtoms, esborronava la llum i deformava les molècules. No només li provocava nàusees i li regirava l'estómac, que també, sinó que li resultava "espiritualment" incòmode. Però no hi havia manera que pogués funcionar d’avaluador d'aigües panplanetari al servei del Govern sense fer el salt. El viatge a velocitat subllum a qualsevol planeta fora del sistema de Coruscant li portaria diverses vides, literalment.

Per aquest motiu estava als lavabos del vestíbul Delta de l'espaiport, bevent discretament del seu preciós flascó de valor líquid: SomnaSkol Roig, a la mida de 0,1 litres, ideal per a viatges.

Es va estudiar en el mirall situat sobre el lavabo. La veritat era que no tenia molt bon aspecte. La perspectiva de fer un salt hiperespacial més llarg del que és habitual li havia impedit dormir molt els últims tres dies. Tenia els ulls enfonsats i injectats en sang, una barba de dos dies li enfosquia la cara com un fong desagradable, i sentia els genolls com si fossin de gelea. Va posar el cap a les mans i s’inclinà en la brillantor blanca del lloc.

Un androide va entrar als lavabos, xocant contra una paret amb el so d'una llauna en colpejar una vorera de ferrociment, i es va dirigir cap a una de les cabines privades.

Evan va pestanyejar. Va intentar recordar si alguna vegada havia vist a un androide en uns lavabos. Potser un androide custodi, però aquesta era una unitat R2, i sense insígnies de seguretat.

–Què rar –va dir Evan en veu alta.

O almenys és el que pretenia dir. El SomnaSkol li havia deixat els llavis entumits, i la paraula es va arrossegar fora d'ells com la bava que li surt a un quan està en el dentista, amb la boca congelada.

Un altre R2 va entrar als lavabos. Aquest portava els colors de l'espaiport, negre i bronze, i un logotip de seguretat. El petit cap metàl·lic va girar, agressiu, apuntant amb la seva càmera a tota la sala de llosetes blanques.

La càmera es va aturar, fixa a la cabina en la qual havia entrat el primer androide. La porta estava una mica entreoberta.

Evan Chan va tancar els ulls amb força, obrint-los després. El segon androide seguia allà.

Es va prendre un altre glop de SomnaSkol.

L'androide de seguretat desplaçà les seves rodes de forma furtiva –no hi ha una altra paraula per definir-ho– en direcció a la cabina sospitosa. Era una de les cabines multiusos, amb lavabo, urinari, abeurador, barnilles col·lectores i un desguàs telescòpic amb acció succionadora. El petit androide de seguretat va allargar amb cura infinita una arpa metàl·lica, la va tancar en el pom sense fer soroll i va tirar ràpidament d'ella fins a situar la porta en posició mig oberta.

Les llums del petit androide es van encendre, i es va moure endavant i enrere, xiulant i brunzint consternat. Evan va pestanyejar, mirant l'escena reflectida al mirall. La càmera de l'androide de seguretat va escombrar el terra de la cabina. Estava buida.

Al cap d'un moment de dubte, va rodar a l'interior. I quan ho va fer, un moviment en el mirall va cridar l'atenció d'Evan. El primer androide surava silenciosament sobre la part alta de la porta de la cabina.

Es van sentir refilets i gemecs de desconcert. La majoria procedents de l'androide, però alguns d'Evan. Va observar com el primer androide descendia surant darrere de la porta de la cabina. Ara la posició dels dos androides s'havia invertit. L'androide de seguretat furgava a la cabina amb aire desconcertat, i l'androide fugitiu estava en la part principal del lavabo, ocult darrere de la porta de la cabina.

L'androide fugitiu va estendre els seus petits braços. La frontissa de la porta de la cabina va cedir amb un espetec semblant a la pulsació d'un rifle làser, per després grinyolar de manera impossible, com si fessin un nus amb la vareta de transpariacer.

L'androide de seguretat va embogir, va xiular, brunzir i va colpejar la porta de la cabina. Llums de colors es van reflectir en les llosetes blanques. Per la seva banda, l'androide fugitiu va emetre un so més horrible encara: una estranya riallada buida, horriblement sintètica, semblant, potser, al so que emetria un mico-llangardaix kowakià somrient dins d'un barril.

Llavors, l’R2 Malvat, que era com el veia Evan, va girar sobre si mateix i va sortir del lloc rodant amb poca traça.

Evan es va quedar mirant la porta de la cabina. Va escoltar els frenètics gemecs de l'androide de seguretat atrapat. I llavors, amb mans tremoloses, va agafar el pot de SomnaSkol Vermell i el va buidar al lavabo, fins a l'última gota, jurant que mai més tornaria a tastar-lo.

Següent