Curandera Jedi (XXXVIII)

Anterior

38

Jos estava enmig d'una extracció de metralla a un soldat. En aquest cas, hauria de recol·locar les vísceres. Les unitats de refrigeració de l'edifici no funcionaven, l'aire estava saturat i la necessitat d'enfonsar-se fins als colzes en els pestilents intestins del soldat no ajudava en absolut. Mentre lluitava per treure un altre tros de duracer de l'abdomen estès davant seu, Jos va pensar que allò era cirurgia mimn'yet per dir alguna cosa. O fins i tot quelcom pitjor.

Tot i així, Jos somreia mentre realitzava la seva grotesca tasca. El seu cor semblava tenir la seva pròpia unitat antigravitatòria. Amenaçava amb explotar-li al pit i sortir volant cap a les bandes de sutge i òxid que tenyien el cel. Es va sentir com si pogués amb qualsevol cas, cura o ferida, per greu que fos. La raó per estar tan content era senzilla:

Tolk i ell havien tornat a estar junts.

L'oncle Erel havia estat fidel a la seva paraula. Hi havia arreglat el que havia trencat, que, en aquell cas, era el cor d’en Jos.

Podia sentir la presència d'ella al seu costat, atenta i disposada a ajudar-lo quan necessités un instrument quirúrgic. No havien tingut ocasió de parlar molt abans que arribessin les aeroambulàncies que els havien obligat a acudir a la SO. Només una disculpa xiuxiuejada, un petó ràpid i a desinfectar-se i vestir-se.

Això havia estat tot. Però havia estat més que suficient.

Va acabar l'operació. El soldat va ser estabilitzat i se'l van emportar en una llitera per fer lloc al següent, el pit era ple de sang seca.

–Sabeu què? –va dir Jos a tota la sala en general–. Crec que aquesta galàxia seria un lloc molt més agradable en el qual viure si tan sols deixéssim de matar-nos els uns als altres. Qui està amb mi?

Es van sentir unes rialletes i un parell de “hurres” ofegats com a resposta.

–Ets un visionari –li va dir I-5.

–Explica-ho a Palpatine, a veure què et diu –li va suggerir Uli.

Sí, era un humor macabre, però almenys era humor. Almenys hi va haver altres somriures a la SO, ni que fos per un moment.

Jos i Tolk es van somriure a través de les màscares. Jos es va sentir invencible i invulnerable. Tornava a estar amb la dona que estimava. Era l'única cosa que necessitava..., sabia que en aquell moment podria amb qualsevol cosa a la qual hagués d’enfrontar-se.

Tot d'una, alguna cosa va colpejar la cúpula de força i va explotar.

***

A l'exterior, la pluja s'havia aturat, i Barriss avançava entre els bassals des de la SO al seu lloc d'entrenament. S'havia permès sentir la por, preocupar-se, i sabia que només una ment tranquil·la li podia permetre recuperar l'equilibri mental.

Va ballar, sabre làser en mà. Ho va apartar tot dels seus pensaments, es va tancar a tot i es va centrar completament en els seus moviments. Confia en la Força.

Al cap d'uns minuts estava suant, però només feia una cosa que no havia pogut fer últimament... No pensava, només feia.

El seu esperit es va calmar. La Força hi era. No el poder il·limitat que havia sentit, sinó aquell reconfortant far en la foscor, la presència que havia estat amb ella des que era nena. Una vella amiga que li allargava la mà, oferint-li el que necessitava desesperadament:

Pau.

I amb aquesta pau va arribar la claredat. No estava forjada en duracer, ni va ser anunciada per estridents trompetes, com va passar quan es va veure arrossegada pel tumultuós corrent de la Força, sinó que era una confiança tranquil·la: anava a poder amb allò. I podria fer tot el que necessités fer.

Barriss va apagar el sabre làser i se'l va penjar del cinturó.

Aquella gent estava ara sota la seva responsabilitat. Ella tenia les eines per protegir-los, fins i tot sense comptar amb la bota. Era Jedi. Potser només fos una padawan, però seguia tenint habilitats que gairebé ningú tenia.

Hi havia un espia al campament, d'això estava segura. Qui era? Si li aconseguia sorprendre,  probablement esbrinaria quin era el perill que s'acostava.

Ja portava a Drongar un temps, i el seu ús de la Força s'havia desenvolupat prou com per poder eliminar alguns subjectes com a sospitosos. Era curandera, i això li proporcionava una connexió amb els altres que no tenien ni Jedi més grans que ella, que no eren curanderos. Hi havia tingut una estreta relació amb molts membres del personal mèdic, i les seves essències, pensaments i sentiments eren visibles per a algú amb la seva formació.

Hi havia massa persones en aquell Uquemer com per poder parlar personalment amb totes i emprar la Força per intentar llegir al seu interior. Però ella podia eliminar alguns usant el sentit comú: l'espia, fos qui fos, no era un soldat, difícilment seria un androide, i havia de ser algú en posició d'accedir a informació valuosa. Algú amb autoritat.

I allà, a l’Uquemer-7, això significava que probablement ella el coneixeria.

Barriss es va encaminar cap a la seva tenda. No sabia qui era l'espia, però igual podia esbrinar-ho per eliminació.

En primer lloc, hauria de ser algú que hagués estat ja en el seu càrrec abans d'arribar al planeta, perquè les accions sospitoses ja havien començat. Era obvi que l'explosió del transport de bota va haver de preparar-se durant un temps.

Això eliminava automàticament a Uli, ja que va arribar poc temps abans. Jos? No. El coneixia des de feia el temps suficient com per saber que no era un assassí.

Zan era mort, i el seu cor era massa pur en qualsevol cas. El coronel Vaetes? Estava en posició d'accedir a informació vital més que qualsevol altre, però... no. No tenia protecció contra la telepatia i ella no havia percebut molta maldat en ell.

I això què li deixava? A Den Dhur? El periodista semblava un cínic, però òbviament no tant. I tampoc ho considerava tan malvat com per matar algú..

Per tant, de tota la gent que coneixia Barriss, qui podia estar en posició d'accedir a informació útil? Qui seria capaç d'assassinar a gent amb la qual havia treballat?

Cap dels que havia tocat a través de la Força era capaç d'una cosa així. Eren metges, infermeres, tècnics... Tots dedicats a salvar vides. Ella sabia que allò era un imperatiu dins de tots ells, i la Força no mentia.

Un moment. Era cert que la Força no mentia, però tampoc solia revelar-ho tot. Hi havia dues persones a les que coneixia, però no podia anar més enllà de la superfície amb ells: Tolk le Trene, la lorrdiana que podia interpretar un gest com si fos un llibre per a nens, però que protegia gelosament els seus pensaments i emocions. I Klo Mèrit, el mentalista equani que també tenia, per defecte professional, un escut mental que protegia els seus pensaments i sentiments, ocultant-los darrere d’un somriure:

Tolk era tinent, infermera, però tampoc li resultava impossible accedir a informació secreta, sobretot tenint en compte les seves habilitats llegint expressions. Mèrit, com a mentalista, també estava capacitat per a això.

Però com anava a ser un ells dos? Tolk i Jos estaven enamorats.

Barriss ho podia veure en cadascun dels seus moviments, i en les mirades que es dedicaven. Podia algú que estigués enamorat d'algú altre ser capaç de matar a l'engròs?

Sí, és clar, si es tenia en compte la història. Es podia estimar a una germana i al mateix temps matar un germà. Passava constantment.

Tot i així, Barriss no volia creure això de la Tolk. Si fos espia, això significaria que tindria encara més mort en la seva consciència, perquè la revelació de la seva traïció mataria a Jos. Si no immediatament, si en última instància. Mai es recuperaria d'una ferida així.

I Mèrit? El mentalista que guaria les lesions psíquiques, que calmava l'angoixa i el dolor psicològic dia sí, dia també? Com podia ser ell?

Els dos candidats li semblaven impossibles. I, tot i així, Barriss va pensar amb tota la calma i tranquil·litat que podia, i cada vegada li semblava més probable, que fos un dels dos.

Tot d'una va recordar un altre fet: tant Tolk com Mèrit havien estat a la MedStar quan va ocórrer l'explosió. Tolk havia tornat canviada. S'havia apartat d’en Jos. Això semblava haver-se arreglat ja, però què significava? Realment havia patit Tolk amb aquell desastre? O li retorçava la culpabilitat?

Mèrit no es va pronunciar respecte al sabotatge, d'això estava segura, almenys no en les partides de sàbacc. Pel que ella sabia, el gran equani havia mantingut la mateixa preocupació una mica neutra i professional pels seus pacients abans del seu viatge a la MedStar que després. Però indicava això la sang freda d'un assassí professional, o tan sols la capacitat de desconnectar per evitar cremar-se, cosa que era una amenaça constant per a un mentalista?

En aquell moment no comptava amb proves que culpessin a cap dels dos.

Hi hauria enregistraments. Si algú d'aquell Uquemer havia estat a la nau en òrbita en el moment del sabotatge, ho hauria d’incloure en la llista de sospitosos. Però si no...

Tolk? O Mèrit?

Com més pensava en això, més li semblava que l'agent secret havia de ser un dels dos. Era l'única opció que tenia sentit. Qualsevol assassí amb la ment oberta a ella hauria estat com una llum negra entre tots aquells metges. No hi hauria pogut passar desapercebut.

Ella sabia que existia un mètode ràpid per saber la veritat. Va parar d’anar cap a la seva tenda, es va girar i es va dirigir cap a la SO. Un mètode simple i directe. Solien ser els millors...

Es va veure una resplendor al cel, seguida gairebé instantàniament per un gran estrèpit. Barriss va alçar la vista i va veure l'ona de calor d'un projectil explosiu col·lidint amb la cúpula de força.

Estaven sent atacats!

Va córrer cap a la sala d'operacions.

***

Den va sortir de la cantina amb la copa encara a la mà i va deixar l'edifici just quan un altre obús de morter impactava a la cúpula, omplint l'aire de llums i sorolls aclaparadors.

Va fer una ganyota de disgust. Semblava que, al capdavall, no anava a haver d’explicar a ningú això de la mutació de la bota. Li semblava bastant obvi que el rumor s'havia fet públic.

Una petita unitat de soldats va marxar a pas lleuger pel perímetre interior de la cúpula, cap a la sortida, al costat d'un parell de petits vehicles que transportaven munició extra i blindatge. A l'exterior de la cúpula havien començat a reunir-se més unitats.

Den es va posar dret i va fer un glop al seu matabanthes pensatiu.

–Sembla que retardaran el vol –va murmurar.

***

A la SO, mentre es dissipaven lentament els ressons de l'última explosió, Jos va dir:

–M’estic cansant d'aquesta història –va alçar la mirada al sostre i va cridar–: Ei! Som una unitat mèdica, no tenim res que valgui la pena volar pels aires.

Hi va haver una altra explosió, però no va semblar afectar molt a la SO. Es van estremir uns pocs recipients, i el bacta dels tancs es va agitar.

–No crec que t'hagin escoltat –va dir I-5.

Va veure la Tolk somrient a través de la màscara. Va ser com la llum del sol. No desitjava que li passés res, però si ell moria en aquell moment, moriria realment feliç.

Va alçar la mirada i va veure la cara d’en Den Dhur a l'altra banda del vidre de la porta de la SO. El petit reporter devia estar alçat sobre una cadira o alguna cosa així.

Den va alçar un got ple d'alguna cosa verda, li va oferir a Jos un brindis silenciós i va beure.

Jos va saludar amb el cap i va tornar al seu treball. Ja gairebé havia acabat amb aquell pacient. El millor era apedaçar-lo i intentar esbrinar què estava passant.

***

Barriss va arribar a la SO. Va veure a Den dret en una taula davant del finestral i es va acostar a ell. No passaria res per comprovar el que creia saber.

–Den, necessito que facis alguna cosa per mi.

–Parla.

–Obra’m la teva ment.

Ell va arrufar les celles.

–Per què?

–Si us plau.

–D'acord, però si veus alguna cosa vergonyosa, és culpa teva.

Ella hi va entrar amb la Força...

Aquella era la persona que havia arriscat la seva vida per salvar l'instrument musical de Zan Yant, un acte ple d'heroisme que ell no deixava de negar. Barriss va sentir que tenia una ment aguda, àgil i brillant. Hi havia zones fosques també, penediments i pèrdua, però res tan fosc com l'assassinat.

–Gràcies –va dir ella.

Una altra explosió va retrunyir sobre ells. Den va alçar la vista i després va mirar a la padawan.

–Morter de dos-cents mil·límetres. Poden llançar-ne fins que s'apagui el sol... ni esgarraparien l'escut. Però quan comencin amb els llançapartícules i els làsers de gigawatts, llavors sí que tindrem un problema. I començaran amb ells. Això només és per cridar la nostra atenció, per estovar-nos –es va aturar, va acabar la seva beguda i va tirar la copa a la paret. Estava feta d'alguna cosa dura perquè va rebotar i no es va trencar.

–Per què dius això? –va preguntar ella–. Saps per què està passant això?

–Em faig una idea. No és que importi ja. La bota s'està espatllant, està perdent els seus efectes. Les noves plantes s'estan transformant en alguna cosa que ja no servirà com a medicament. Crec que els separatistes ho han esbrinat i són aquí per recollir el poc que quedi.

–Com ho saps?

–El meu treball consisteix a saber coses, Barriss. Ho anava a explicar a tothom abans que I-5 i jo marxéssim, però... –es va encongir d'espatlles i va mirar cap amunt–. Algun dia em diràs de què anava aquest rotllo de "Obra’m la teva ment", d'acord?.

–Algun dia –va prometre ella. Si és que sobrevivim. Llavors va baixar pel passadís cap a la sala de desinfecció de la SO, es va posar un vestit quirúrgic, però no es va molestar a rentar-se. No anava a acostar-se tant als pacients.

Es va dirigir cap a Jos i la Tolk.

–Barriss. Què passa? –va dir Jos. Ella va poder percebre el canvi que hi havia en la seva veu. Fossin quines fossin els seus dimonis, havien estat delmats.

–He de parlar un moment amb la Tolk.

Tolk va alçar una cella interrogant.

Barriss va respirar fondo. Aquí existia un risc. Si Tolk era l'espia, demanar-li que baixés la seva defensa mental revelaria el fet que Barriss sospitava d'ella. I potser tingués una arma, i si era l'espia no tindria inconvenients a usar-la. Barriss podia protegir-se, podia agafar en un obrir i tancar d'ulls el sabre làser a través d'una obertura al costat, però potser posaria en perill als altres. Un tret làser extraviat podia acabar donant a qualsevol.

Un altre impacte de morter va donar en l'escut. Den tenia raó, la cúpula aguantaria, sempre que no s'apagués, però si més no destrossava els nervis. I no hi havia manera d'esbrinar si l'atac anava a intensificar-se.

La confrontació era arriscada, però Barriss va sentir que era de menor magnitud. I sabia que havia d’assumir-la; la vida no consistia a anar de port en port. Algunes vegades calia navegar per aigües tempestuoses i arriscar-se al naufragi. No hi havia temps per esperar una ocasió més oportuna. Qui sabia quins més plans malvats podia tenir preparats l'espia?

–Barriss?

– Tolk, necessito que baixis les teves defenses mentals i t’obris a mi. És important.

Tolk no ho va dubtar.

–D'acord.

Amb aquesta única paraula, Barriss va saber que ja tenia la resposta. El sondeig mental es va limitar a confirmar-ho. El que rajava de la Tolk estava inundat d'amor per Jos Vondar i del respecte que sentia per si mateixa i de l'orgull que sentia per pertànyer a la seva professió. No tenia res a veure ni amb espionatge ni amb sabotatge.

Això significava que només quedava una persona de la qual podia sospitar-se amb certa lògica.

–Gràcies, Tolk.

–I... Per què hem fet això?

Barriss la va mirar a ella i a Jos. Era obvi que havien de saber-ho. Sobretot Jos.

Va respirar fondo i els hi va explicar.

***

Klo Mèrit, també conegut com Columna i Lente, va contemplar per última vegada el seu despatx. Les rondes d'artilleria que explotaven causant més o menys danys contra la cúpula de força no suposaven una amenaça, però, un cop més, ningú s'havia molestat a informar de quan començaria l'atac real, la qual cosa li irritava profundament. Era un recurs valuós per als separatistes... Per què s'obstinaven a posar-lo en perill?

Bé, ja s'encarregaria més tard de tractar aquest tema amb ells. De moment, tenia un conductor subornat esperant. Sortiria d'allà d'amagat en un vehicle de subministrament i s'allunyaria de l'Uquemer. Quan estigués lluny es desfaria del conductor i s'activaria el seu transmissor codificat. Qualsevol androide de batalla que es creués amb ell li reconeixeria com a amic, no enemic, i podria travessar el front sense problemes. No era el mateix que tenir una desfilada d'honor en arribar, però eren els inconvenients de l'ofici d'espia. Entrar sigil·losament, sortir sigil·losament, i si un feia el que havia de fer, ningú sabria qui eres realment.

–És hora de marxar –va dir en veu alta. Hi havia fet el que havia de fer, i encara que albergava certs remordiments, la situació estava com estava. Es va dirigir cap a la porta, la va obrir...

I es va emportar una sorpresa. Jos Vondar hi era, dempeus davant seu, apuntant-lo amb una pistola làser.

Següent