Un temps per lamentar-se, un temps per ballar: el relat de l’Oola (II)

Anterior

4.II

Oola es va relaxar en la seva cadira de desacceleració, alleujada que el seu primer vol espacial hagués acabat sense problemes. Jerris Rudd, treballador de Bib Fortuna i el seu pilot-escorta en el curt viatge des de Ryloth a Tatooine, li havia advertit que inesperades tempestes de sorra o elements hostils podrien agitar el seu aterratge. Oola va flexionar les cames, desitjosa de sortir d'aquesta estreta cabina. En la seva llar crepuscular de Ryloth, en els profunds caus subterranis on vuit-centes persones havien reconegut al seu pare com a cap de clan, ella havia estat coneguda com una ballarina exquisida. L'altura de les seves puntades i el sensual balanceig dels seus lekku havien guanyat dotzenes d'admiradors.

Quatre mesos enrere, Bib Fortuna l'havia entabanat per sortir a la superfície. L'havia segrestat, en lloc de pagar al seu pare com dictava el costum. L'havia esclavitzat —a ella i a una altra noia twi’lek, encara més jove i petita— en un complex de Ryloth on ell en una ocasió va conduir un lucratiu negoci de contraban. Els havia pagat a ambdues la formació més cara: quatre mesos amb les més elegants i experimentades ballarines de Ryloth.

Les ballarines de més edat menyspreaven els costums pintorescs i primitius dels seus clans. Pel que respectava a Oola, el seu clan conservava la fe i la dignitat que la resta del món havia perdut en la seva carrera per donar cabuda a esclavistes i contrabandistes. La conveniència era un déu traïdorenc al qual servir.

Així i tot, Oola va acceptar la formació. No podia escapar, i estimava ballar. Les temptacions bessones de poder i fama van col·locar ganxos en la seva ànima. Les artistes d’en Fortuna van seleccionar les personalitats de ball per a les noies: Sienn semblaria una mica més jove, ingènua i càndida; Oola semblaria intel·ligent, astuta, i insensible. Sienn es va asseure estoicament mentre les ombrívoles estilistes d’en Fortuna tatuaven delicades cadenes florals a dalt i a baix pels seus lekku plens de nervis. Oola va sostenir la mà de la Sienn i va netejar les seves llàgrimes silencioses de dolor.

Sienn era massa jove i vulnerable per al treball que va fer de la seva bellesa una mercaderia. Els twi’leks en deien a les de la seva classe un «mos»... un glop i un client voldria menjar-se-la. La seva entrenadora principal, entrada en anys però que encara es vanava de certa bellesa, va tractar d'endurir a Sienn. «No juguis amb aquest tipus d'apetit», li va advertir. «Fes que els caigui la bava, però no deixis que et toquin».

Oola va allisar els seus lekku i es va encongir d'espatlles infinitesimalment. Ella i Sienn havien estat entrenades per les millors. Arreglades per les millors.

Sienn estava asseguda en una altra cadira de desacceleració, portant una simple túnica amb caputxa —com la de l’Oola, només que groga pàl·lida en lloc de blau fosc— i fregant-se els seus lekku recentment tatuats.

—Encara et fan mal? —va murmurar Oola.

—Estan bé —va insistir Sienn—. Estan...

La porta de la cabina es va lliscar a un costat. Jerris Rudd la va travessar, un metre setanta d'escòria. Rudd era el primer ésser humà que coneixia. Tal vegada tots els humans vestien roba folgada i estripada. Tal vegada tots ells feien una olor així de dolenta, amb pèl embullat cobrint els seus caps (el pitjor de la pudor de Rudd provenia d'aquest pèl). Si era així, els humans eren escòria. D'acord amb el seu paper d'astuta, Rudd li havia donat una petita daga. «Ajuda la Sienn», s'havia burlat, «si pots». Ella es va enfuriar, però es va assegurar que la daga estigués esmolada i després se la va guardar en el cinturó.

—Bon vol, eh, noies? —Rudd va fregar entre si les seves brutes mans—. Bastant bon aterratge, crec. Sense boom —va donar una palmada enfront de la cara de Sienn.

Sienn es va encongir en la seva cadira. Evidentment Rudd havia tractat d'avaluar l'entrenament de la Sienn durant el seu salt a l’hiperespai.

Oola podia dir només uns pocs centenars de paraules en bàsic, però la seva oïda reconeixia la forma en què ell xampurrejava simplificant l'idioma. Això la disgustava. Podia endevinar-traduir la majoria de les paraules en el seu context.

—Ha estat un bon aterratge —va dir amb fermesa.

—Hora de descordar-se... —ell va fer la pantomima d'alliberar els seus arnesos—... i tocar terra. Us encantarà Tatooine.

Sienn va tocar un control en el seu seient. El seu arnés de vol es va retirar a un costat.

—Com és? —va preguntar.

—Una mica com Ryloth. Ja veureu. Vinga.

Amb prou feines havien baixat a la calor del moll d'atracada i al seu sòl sorrenc (era com estar de tornada en el costat lluminós calent i perpètuament inhabitable de Ryloth) quan una veu metàl·lica va anunciar:

—Alto aquí. Que ningú es mogui.

Aquesta veu no tenia cap musicalitat. Xerrotejava en les seves oïdes com metall sobre pissarra. Oola va fer el que se li va ordenar.

La veu provenia d'un humà que vestia metall blanc. Oola el va contemplar. Havia vist imatges en tres dimensions dels soldats d'assalt imperials. Tres d'ells estaven entre el casc una miqueta maltractat de la petita llançadora de Rudd i l'única porta en les parets de pedra maresa del moll d'atracada. Un pellblanca va marxar cap a Rudd.

—Vegem alguna identificació.

Oola no va tenir problemes a traduir aquesta paraula. Movent-se lentament i mantenint un ull sobre els rifles blàster dels soldats d'assalt, Rudd rebuscà en la seva motxilla tacada de suor. Un soldat d'assalt la va agafar. Sienn es va quedar immòbil, tremolant.

Finalment, el pellblanca va retornar la motxilla a Rudd. Els seus companys van baixar les armes.

—Aquesta és una classe de nau molt comuna —va explicar—. Just el que esperem que algú usi si tracta de colar-se furtivament.

—Jo —va dir Rudd—, sóc un respectable escorta. Jo...

—Pot ser —va dir el soldat d'assalt al comandament—. Coneixem al teu cap. A Jabba li espera una sorpresa. Molt ràpid —el pellblanca al costat d'ell es rigué.

El tercer soldat d'assalt va mantenir la seva arma aixecada.

—Jo dic que registrem la seva nau —va dir arrossegant les paraules.

—No és necessari —va insistir Rudd—. Estic net. Tinc una cita en tan sols uns minuts.

Evidentment, això era el pitjor que se li podia dir a un soldat d'assalt. Oola, Sienn i Rudd van passar la següent hora sota custòdia imperial, arraulits en una mica d'ombra mentre dos soldats d'assalt examinaven cada glekk quadrat de la llançadora. Van emergir de la nau amb rígids encongiments d'espatlles.

—Moveu-vos —va dir el pellblanca al comandament—. No hi ha càrrecs aquesta vegada.

—Moltes gràcies —grunyí Rudd, però ho va dir en veu baixa. Fossin el que fossin aquests «càrrecs», li feien por—. Anem, noies —Oola va caminar una mica més ràpid i així va evitar la cleca que els va llançar. De cua d'ull, va veure que Sienn no havia estat tan ràpida.

—Què és el que busquen? —va preguntar Oola mentre s'apressaven per un carreró estret.

—No què. A qui. Per la forma en què ens van registrar, estan buscant a una persona.

—A qui?

—No ho sé. No importa. No preguntis. Ara vaig fora d'horari —grunyí, oblidant la seva condescendència i parlar simplificat. Les va ficar en una nau sense rodes amb tres propulsors en la part posterior. Oola va reclamar el seient de darrere—. Fortuna estarà ocupat per més d'una hora. Haurem de... —les seves irritades paraules es van esvair sota el soroll del motor.

Oola mirava fixament sobre el costat de la nau mentre Rudd conduïa a través de la lletja ciutat. Estava tota en la superfície, no assenyadament enclavada en la roca sòlida. Ja sentia nostàlgia. Enderrocs s'amuntegaven al costat d'edificis quadrats del mateix lleig taronja que la sorra de Tatooine. Rudd va conduir prenent diversos girs fins que Oola va haver d'haver-se perdut si no fora pel seu infal·lible sentit dels sols. A Ryloth, si no podies orientar-te, podies morir abans d'hora.

—Només una mica més lluny —Rudd acariciava la cama de la Sienn, aquesta estava asseguda en el seient davanter al costat d'ell—. I estarem... uuuups —havia estat desaccelerant. De sobte va accelerar de nou i va girar precipitadament una cantonada.

—Què ha estat això? —va preguntar Oola. Va estirar el coll per mirar cap enrere. No hi havia res interessant.

—Visitants en exterior casa de ciutat de Jabba. No tipus al que ensenyar noies com vosaltres. Deixeu-me pensar —moments després, va frenar la nau al costat d'un munt d'enderrocs de grandària considerable. Bigues metàl·liques i planxes de casc jeien embullades amb trossos de tela fets trossos: evidentment dues aeronaus havien col·lidit sobre Mos Eisley, s'havien estavellat, i s'havien conservat en la sequedat de Tatooine... a excepció de les seves peces desmuntables. Aquestes van ser rampinyades fa molt, si s'ha de jutjar per la sorra que es filtrava pels forats en el que quedava—. Fora —va dir Rudd—. Fora.

—Aquí? —els lekku de la Sienn es van retorçar en confusió. Era un gest natural que els seus professors li havien ensenyat per emfatitzar, igual que Oola havia après a fer oscil·lar els seus lekku en arcs lliures i salvatges.

—Sip —Rudd li va donar a Sienn una empenta que la va enviar sobre el costat. Oola va saltar al terra amb desgana.

Rudd les va seguir. Va furgar en una gran carcassa metàl·lica de motor, va apartar una biga a un costat, i, finalment, va aixecar un gran llençol de tela groguenca. Pot ser que hagués servit com una vela, unida a un masteler llarg i esquinçada en resistents tires grogues en un extrem.

—Fiqueu-vos sota això. Espereu fins que jo torni. No feu soroll. Mos Eisley està ple de depredadors —va simular un grunyit mostrant les dents i va pretendre atacar-les amb urpes—. Els depredadors mengen petites noies boniques. Poseu-vos les caputxes.

Sienn ja s'havia col·locat a l'ombra sufocant de la vela.

—Vine aquí, Oola —va murmurar—. De pressa. Algú podria veure't.

Oola es va arrossegar al seu costat, enrotllant els seus lekku prop del coll, a l'interior de la caputxa. No podia permetre que la sorra esgarrapés la seva llisa pell. Això li faria mal... i disminuiria el seu valor per al famós ocupador d’en Bib.

Finalment ho començava a assumir: estaven al mateix món que el fabulós Jabba el Hutt. L'amo Bib Fortuna havia fet circular relats fantàstics de la riquesa i l'esplendor de Jabba... el seu llegendari palau, el seu exquisit gust pel menjar, dones, i altres luxes. Oola va imaginar coixins suaus i vestits que s'agitaven sota la brisa, composts exclusivament per vels de ball enginyosament arreglats. El seu guapo nou amo seria afable, poderós, i estaria profundament impressionat per ella... una situació que valia el preu insignificant de la llibertat que havia perdut.

Però estava jaient amagada en una pila d'escombraries. Sienn va xarrupar darrere d'ella.

Diversos minuts després, Oola va parpellejar apartant un reguer de suor d'un dels seus ulls. Havia canviat d'opinió sobre Tatooine: era més calorós que Ryloth. La seva visió es gargotejava per la calor que relluïa en l'aire. Una ombra mal definida va semblar desenganxar-se de l'edifici més proper i fluir cap al munt de desaprofitaments.

Això era ridícul. Fins i tot al migdia, les ombres no...

Sienn va agafar a Oola per la cama.

—Oola —va murmurar—. Què és això?

Oola va parpellejar. No era una al·lucinació, sinó una persona... vestida de negre. Mos Eisley està ple de depredadors. Fins i tot Rudd era cautelós aquí. Oola va tocar amb la punta del peu l'espatlla de la Sienn.

—Fica't més profund! —una vegada que Sienn va començar a moure's, Oola també es va moure cap enrere. Sorra calenta i aspra es va ficar a través de la seva túnica raspant els seus genolls, colzes i ventre, però se les hi va arreglar per descendir un altre metre sota la coberta.

L'extrem més allunyat de la vela es va aixecar. La fosca criatura es va posar a la gatzoneta, estenent una mà com per aixecar alguna cosa... però la seva mà no va tocar tela o masteler. Una capa negra, encaputxada com la d'elles, cobria el seu rostre.

Sienn va gemegar. Oola va arrossegar la mà cap a la cintura, buscant a les palpentes la seva petita daga decorativa.

—Allunya't —va xiuxiuar entre dents, a més de senyalitzar-ho en twi’leki.

La criatura embolicada en negre es va recolzar sobre una mà. Per sota de la seva caputxa, Oola va aconseguir veure una barbeta i un centelleig blau. Els twi’leks mai tenien ulls blaus.

—Allunya't —va repetir. La paraula no sonava tan amenaçadora en bàsic.

La criatura es va llevar la capa i es va avançar. Humà com Rudd, tenia el pèl net de color molt clar. A diferència de l'abillament espellifat de Rudd, la roba negra de sota la capa semblava intacta (encara que antiquada) i ben entallada. Si això era un depredador, la seva impressió de Rudd havia estat precisa: Rudd era escòria, fins i tot entre la seva pròpia gent. La seva estimació de l'organització d’en Bib Fortuna va decaure. Així com la seva decisió de cooperar.

Els antinaturals ulls blaus de l'humà van mirar d’Oola a Sienn, i de tornada a Oola.

—Sento la vostra por —va dir suaument—. Veniu amb mi. Tinc un... —va utilitzar diverses paraules més que no comprenia, però va acabar amb dues que va entendre: «lloc segur».

Oola rigué breument.

—No hi ha lloc segur en aquest món —va suposar Oola en veu alta. Li va alarmar que la forma en què aquest humà parlava, entengués o no les seves paraules, dissipava el seu lògic temor cap a ell.

Sienn es va estremir com un dels ornaments de coll de l'amo Fortuna. Oola es va aixecar sobre els colzes i genolls, a l'estil llangardaix, i brandà la petita daga de Rudd com una urpa.

—Qui ets? —va demandar—. Què vols?

—No vull fer-vos mal —ell no es va immutar davant la seva fulla—. El meu nom és Luke.

Ella va lliscar la paraula per la seva llengua.

—Luke. Vés-te’n, Luke.

—Jo vaig néixer en aquest món —cada paraula tractava de calmar-la—. He tornat amb un important... —va usar una altra paraula que no coneixia i no podia endevinar. Tal vegada era el nom de la seva nau espacial.

—Llavors vés a fer allò pel que has tornat —va dir ella—. Deixa'ns soles.

Ell es va recolzar sobre ambdues mans i es va arrossegar acostant-se. Alguna cosa que penjava del seu cinturó li va cridar l'atenció. No semblava un blàster, i certament no era un ganivet. Però ella mai havia vist un moneder amb aquesta forma. Si es tractava d'una arma, ell no estenia la mà per aconseguir-la. No havia de pensar que ella fos prou ràpida, o estigués prou decidida, per usar la seva daga. Oola va moure els genolls col·locant-los sota els seus malucs i va clavar la punta dels peus en la sorra. Aquesta llangardaix podia botar.

—Quin és el teu nom? —va preguntar. Estava gairebé tan a prop com per tocar-li.

—Cap, filla de ningú —ella no volia fer-li mal, simplement allunyar-lo. Oola va fixar el seu objectiu... el seu braç esquerre estava estès. Podria punxar-li el colze. Només prou per a...

La mà dreta d'ell es va moure, un gest atraient. Els braços d’Oola es van col·lapsar. Es va desplomar sobre la sorra amb la barbeta en primer lloc i va perdre la presa sobre el ganivet.

Ell va doblegar un dit. La daga va girar a través del terra fins a les seves mans.

—Ho sento —va dir—. Però no vaig a fer-vos mal. No has de fer-me mal a mi. Sou esclaves?

Què era aquesta criatura Luke? La seva expressió era plàcida, fins i tot amable... però no podia confiar en aquest poder en la seva veu i en la seva mà dreta, i no volia ser segrestada per segona vegada. Ella va retrocedir de nou. El seu peu esquerre va copejar alguna cosa.

—Ai! —va gemegar la Sienn.

—Veniu amb mi —va murmurar Luke—. Us amagaré. Si algú em veu, haig de... amagar-me —ara estava subestimant la seva comprensió del bàsic—. O... haig de desfer-me de qui em vegi.

Oola es va ficar més profundament i va agafar un grapat de sorra.

—No em referia a vosaltres —el seu somriure semblava genuí, encara que ella no sabia jutjar als humans—. Us portaré amb l'Aliança Rebel. No compren ni venen a ningú.

D'acord amb la gent de l'amo Fortuna, l'Aliança Rebel era encara més perillosa que l'Imperi. Ella es va mantenir ferma.

L'humà (Luke) es va tornar per dirigir-se a la Sienn.

—Véns amb mi? —la va entabanar.

Oola es va tornar per advertir a la seva companya contra això. Sienn va obrir molt els ulls i va somriure. Es va aixecar sobre mans i genolls i es va arrossegar cap endavant.

—Això és —la va animar el desconegut.

—Sienn! —va xiuxiuar Oola. Sienn va passar més enllà d'ella.

Luke va tocar l'espatlla de la Sienn, recolzant una mà en la sedosa tela de color groc.

—Ràpid —la va instar. Sortint del refugi sufocant, l'humà va mirar a Oola de nou. Li va semblar que sentia llàstima per ella—. No vols deixar que t'ajudi? No tindràs una segona... oportunitat. Coneixes «oportunitat»?

A pesar que Oola sentia l'estirada de la seva influència, el seu orgull i la gelosia es van encendre.

—Hem estat triades per ballar en el palau de Jabba —va insistir ella—, el més gran de Tatooine. Som una parella. Anirem a Jabba juntes.

—És el més gran de Tatooine, d'acord —va admetre Luke. Va cobrir amb la seva capa a Sienn—. Però tinc un... —de nou la paraula «assummmpte» que no podia traduir—, allà. No serà agradable. El palau de Jabba no és el que penses.

Abruptament, Oola va recordar als soldats d'assalt a l’espaiport, buscant en les naus entrants... a algú. Es va quedar mirant a l'humà ajupit vestit amb el seu tosc però digne negre. Amb una complexió com la d'un ballarí, es movia amb una energia controlada. I encara sostenia la seva daga. No havia vist molt de la galàxia, però sabia com reunir pistes. Va fer una conjectura ràpida.

—Ets tu a qui busca l'Imperi? A l’espaiport?

Luke es va encongir d'espatlles. Mirà per sobre de la seva espatlla.

—Probablement. Hem de donar-nos pressa. Vinga. Us alliberaré.

Llibertat? En aquest planeta? Quina classe de vida seria aquesta?

Ella havia tractat d'avenir-se amb l'esclavitud. Però la llibertat era millor que la servitud, fins i tot en el més fi palau.

D'altra banda... Oola es va imaginar tombada entre suaus coixins entapissats, assaborint els millors fongs crus, reunint energia per a un altre gloriós ball. Va pensar en les lloances tronadores que es guanyaria. Va vacil·lar.

Jabba era el gàngster més ric en cent mons.

—Si us plau, vine —va murmurar Luke—. Jabba et mat....

—Ei! —va cridar una veu familiar—. Allunya't d'aquestes noies!

Oola va treure el cap per sota de la vela cap al carrer. Rudd havia reaparegut envoltant la cantonada d'un edifici en forma de bloc. Bib Fortuna es va quedar enrere, amb una aparença tan obscurament elegant com mai amb la seva alta cresta òssia i gruixuts lekku. Sobresortint de la seva capa, mig guants i polseres tatxonades feien ressaltar els seus llargs dits amb urpes. Va trobar les seves mans fascinants, aquella fatídica nit a Ryloth.

Ell era la temptació.

Ell era malvat, es va adonar amb un sobresalt que gairebé la va derrocar. Malvat.

Rudd sostenia el seu blàster preparat.

—Molt bé, tu. Estàs demanant-ho a crits. Això és propietat de Jabba.

—Jo no em preocuparia molt per Jabba —Luke va empènyer la Sienn darrere d'ell. Lleugerament escudada, ella es va precipitar cap a una millor cobertura. Un con mig aixafat sobresortia del munt d'enderrocs. Sienn es va llançar darrere d'ell. Luke es va llançar cap al nínxol més proper i va empènyer el que semblava ser una porta. No es va obrir.

Oola es va encongir.

—Ja! —Rudd va disparar. El seu tret s’escampà a la sorra just darrere de la cama esquerra d’en Luke. La sorra es va fondre en un toll vitri—. No et vaig a matar encara —es va burlar—. Primer, vas a aprendre a no jugar amb les pertinences de Jabba.

Luke es va aixafar contra l'edifici. La seva expressió era mortalment calmada. Fortuna havia advertit a Oola: complau a Jabba, i colliràs les millors recompenses. Creua't en el seu camí, i espera el pitjor de les teves pitjors imaginacions.

Jabba havia de ser malvat també. Havia de detenir això. D'alguna manera. Què podia fer ella?

Finalment Luke va prendre l'estrany objecte del seu cinturó i el va desenganxar, llavors el va subjectar amb ambdues mans. Per a sorpresa d’Oola, un eix verd brillant va aparèixer per un extrem. Luke es va apartar del portal dirigint-se cap a Rudd. Amb el pas es va col·locar en una profunda postura de duel, brandant l'arma resplendent amb llargs i potents passades dels seus braços i espatlles. L'estrany brunzit metàl·lic de l'arma canviava de to quan la feia girar. Els trets de blàster sortien deflactats en totes direccions. Cap li va tocar. Oola el va mirar bocabadada. Ell no només tenia la complexió d'un ballarí. Es movia com a tal.

El seu cap es va tornar.

—Vés-te’n! —li va cridar a Sienn—. Corre! —això era per a Oola.

Oola va dubtar. Rudd havia vist a Luke. Tal com Oola ho entenia, ara Luke havia de matar-lo. Estava amagant-se de l'Imperi.

I l'amo Fortuna?

—Prou! —Rudd es va ajupir. Va estabilitzar un colze sobre el seu genoll i va disparar una ràfega contínua. Luke es va acostar i va seguir desviant el foc. Rudd no semblava adonar-se del perill que corria.

Oola va fer una mirada al voltant a la recerca del seu alt amo.

En un extrem dels enderrocs, Fortuna s'escapolia cap a la Sienn. Brandava un blàster propi. Probablement pretenia atordir-la, i després matar al Luke... si Rudd no ho aconseguia. El twi’lek va envoltar el con i va apuntar el seu blàster. Sienn es va encongir contra el batibull d'enderrocs, atrapada com una nena sense cap lloc on córrer o amagar-se. Oola tenia un instant per decidir.

—Sienn! —va xisclar Oola—. Vés-te’n! Corre!

Oola va córrer cap a Fortuna, va agafar la vora de la seva túnica negra que aletejava al vent, i va entrellaçar els lekku al voltant de les seves espatlles amb passió fingida. Els plecs de greix de la base del seu coll es van estremir. El blàster va caure de la seva elegant mà. Es va inclinar per buscar-lo a les palpentes.

—Surt del damunt —va dir enfuriat—. Deixa'm anar, tros d'estúpida.

El pànic sobtat d’Oola va fer que Mos Eisley li semblés fred. Si Luke volia matar a Fortuna, ella acabava de posar-se en la seva línia de foc. Va tractar d'alliberar-se. Els seus lekku estaven embullats amb els de Fortuna.

Bib la va aferrar pel canell amb una presa que va marcar les ungles en la seva carn. Panteixant, Oola es va esfondrar. Els seus lekku van caure flàccids. Fortuna es va alliberar d'ells.

Oola va deixar que tirés d'ella per posar-la dempeus. No havia rebut cap tret. Tampoc Fortuna, però Rudd jeia de cap per avall i li assaltaven espasmes. Sienn estava corrent carrer amunt. Tots dos lekku oscil·laven en la part posterior de la massa llarga capa de Luke. Gairebé havia arribat a la cantonada del carrer més enllà del munt d'enderrocs. Luke la va seguir, portant la seva estranya arma... però l'eix resplendent havia desaparegut. Quan Sienn es va precipitar fora de la vista, Luke va desaccelerar. Mirà per sobre de l'espatlla, va captar la mirada d’Oola, i va vacil·lar.

Sienn no sobreviuria sola ni dos minuts en aquests carrers.

—Vés-te’n! —va xisclar Oola.

Luke va aixecar ambdues celles en una expressió adolorida, com si finalment ella li hagués punxat. Es va donar la volta, i llavors ell també s'havia anat.

—Així que vols a Jabba per a tu sola —Bib va tirar d'ella acostant-la tant al seu protector pectoral de cuir que Oola podia olorar l'alè ranci bombant-se entre les seves dents llargues i punxegudes. Va encanonar l'estómac d'ella amb el blàster—. Tots els regals per a Oola. Sense rivals.

—Sense rivals —es va burlar, plena d'adrenalina i fanfarroneria. Era això o recular. No havia de mostrar por.

Fortuna la va empènyer. Oola va recuperar l'equilibri amb una tombarella lànguida, es va tornar de nou cap a Bib, i va esperar.

—El meu lliscant està aparcat molt a la vora —grunyí. Els seus ulls de color taronja-rosat la van fulminar amb la mirada—. Per aquí.

***

Següent