Yoda: Trobada fosca (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Les parets blanques de la Cambra de Entrenament en Combat del Temple Jedi acabaven de ser netejades; el terra blanc, fregat; i s'havien disposat noves estoretes blanques per al torneig del dia. Nerviosos aprenents Jedi vestits amb resplendents túniques blanques es preparaven, cada un a la seva manera, per a la imminent prova. L’aprenenta Jedi Tallisibeth Enwandung-Esterhazy, sobrenomenada Exploradora, els agrupava mentalment en quatre categories:

Xerraires, que es reunien en grups, murmurant en veu baixa per distreure’s de la creixent tensió.

Escalfadors, que estiraven músculs, lligaments o fibres pulsatil·les, espetegaven variades quantitats d’artells i corrien, saltaven o giraven sobre si mateixos, segons les necessitats fisiològiques de les seves respectives espècies.

Meditadors, el sistema per sumir-se en la més profunda veritat que era la Força solia consistir, segons la Tallisibeth, en tancar els ulls i assumir una expressió presumida d’afectada serenitat.

I Sotjadors.

Exploradora era una Sotjadora.

Probablement li vindria bé una mica de meditació. El seu historial implicava que el seu pitjor problema consistia a estar massa tensa i excitada. En l'últim torneig, abans de la devastació d’Honoghr i la crisi de la flota Rendili, havia estat eliminada en la primera ronda per un nen de dotze anys al que sempre estava a punt de vèncer quan entrenaven. La derrota havia estat encara més humiliant perquè en aquell moment el nen s’estava curant d’una cama trencada, i lluitava amb una crossa.

Va passar a l'aguait darrere d'un grup de Xerraires, amb la cara dolorosament vermella pel record.

–Hola, Exploradora –va dir un d'ells, però ella el va ignorar.

Avui no tenia temps per parlar. Avui havia d'estar concentrada.

Qualsevol amb el cap d'un porc atiador sevarcosan podia adonar-se que ja no li quedava cap possibilitat d’espifiar-la. Perquè la realitat era que la Força no era gran en Tallisibeth Enwandung-Esterhazy. Oh, hi era present, si. Prou com per cridar l'atenció dels observadors de talents Jedi quan ella era un nadó, però, pel que va dir una vegada un dels Mestres, la seva família era extremadament pobra, i els seus pares havien suplicat al Jedi que portessin a la seva filla lluny d'una vida de pobresa extrema. Li turmentava la idea que els seus pares, i els seus germans, de tenir-los, seguissin atrapats en els barris pobres de Vorzyd V, i que ella hagués estat l'única que havia escapat d'allà. L'única que havia tingut aquesta increïble oportunitat de fer el bé. Seria insuportable fracassar.

Però, d'alguna manera, encara que havia crescut físicament, no ho havia fet en els camins de la Força. Tenia el do de la previsió. Per exemple, quan s'entrenava en una lluita amb algú i s'obria a la Força, tenia fogonades en les quals sabia el que els seus contrincants farien a continuació, abans fins i tot que ho sabessin ells. El seu hàbit de contemplar una situació i assimilar-la una mica més de pressa que qualsevol altre li havia proporcionat el seu sobrenom. Però fins i tot això podia perdre-ho si s'alterava o posava nerviosa. I pel que fa a la resta de les habilitats que els Jedi posseeixen tradicionalment gràcies a la Força...

Alguns dies podia aixecar amb la ment un got d'una taula i fer-lo arribar fins a la seva mà..., però molt més sovint se li escapava i es feia miques contra el terra. O explotava com si el premés. O s'estavellava contra el sostre i queia en una pluja d'estelles i llet blava. No calia ser un mrlssi per donar-se compte de la forma en què els Mestres Jedi parlaven entre si en veu baixa quan passava pel seu costat. No calia ser molt llesta, i Exploradora era llesta, per notar que els altres aprenents posaven els ulls en blanc en veure-la, o reien, o, el que era pitjor encara, li tapaven els seus errors.

Quan va complir els tretze anys, pràcticament havia perdut l’esperança d'esdevenir una Jedi. Quan el Mestre Yoda la va convocar per tenir una xerrada privada a l'Estada de les Mil Fonts, s'havia arrossegat fins allà amb peus de permeociment, l'estómac regirat i esperant sentir la branca dels Cossos Agrícoles a la qual anaven a destinar-la. "És un treball digne", deia sempre la gent. "És un treball honorable". La hipocresia de la seva declaració l'enfurismava. Per si no fos ja prou humiliant fracassar en l'únic que sempre havia volgut fer, havien d’empitjorar-ho simulant que una aixada era tan important com un sabre làser, i el fang d'una finca de patates tan emocionant com la pols de un centenar de planetes sota els teus peus.

Quan va entrar a la sala tenia la cara brillant per les llàgrimes i hi havia una gran taca humida a la màniga de la seva túnica, on s'havia assecat el gotejant nas. El Mestre Yoda la va mirar, amb el rodó i ancià rostre arrugat per la preocupació, i li va preguntar per què plorava.

–Només els Jedi han de lluitar per aconseguir el desinterès –va respondre ella, reptadora i entre esbufecs–. Els grangers poden plorar tot el que vulguin.

Llavors ell li va dir que Chankar Kim havia sol·licitat que ella fos el seu nou Padawan, i Tallisibeth Enwandung-Esterhazy, anomenada Exploradora pels seus amics, es va sentir com el que després va decidir era la clàssica sensació post-Yoda: impressionantment estúpida, esquinçadorament feliç.

Tres mesos després moria Chankar Kim.

Si tota la seva vida no hagués estat una lluita, pensava Exploradora, això l'hauria destrossat. Havia estat pura força de voluntat el que l'havia fet continuar; pura ràbia i set de sang, impròpies d'un Jedi, contra la Federació de Comerç, contra el destí, contra si mateixa.

–Et deixaré venir a la propera missió –li havia dit la Mestra Kim amb un somriure–. Però abans polim una mica més el que saps fer. Podràs venir la propera vegada, t'ho prometo.

I aquí estava el més greu: Chankar Kim va perdre la vida en un planeta distant, i mai hi va haver una propera vegada.

Per tant, Exploradora era una òrfena, una aprenenta que envellia sense Mestre. L'única manera que tenia de convertir-se en Jedi era convertint-se en Padawan, sortint a missions, tenint una possibilitat de provar que podia marcar una diferència. I l'única forma de fer-ho era guanyant-se la confiança dels altres Jedi.

Es va esforçar al màxim classe rere classe, practicant claus amb si mateixa fins que va deixar de sentir els canells, passant nits en blanc fins que els mapes estel·lars van ballar davant els seus adolorits ulls. S’entrenà amb més intensitat que en tota la seva vida, aprenent astrografia, combat sense armes, matemàtiques d'hiperimpuls, tècnica d'instal·lació de comunicacions, tècnica de sabre làser. Era de físic prim i el seu cos de dona resultava agònicament lent a l'hora de guanyar múscul, però es va exercitar fins que la suor formava rius en la seva esquena perquè ho havia de fer, havia de fer-ho perquè no podia dependre d'aquest truquet que estava a l'abast dels altres: la Força.

Però, tot i així, tots els dies passava pel turment que eren les classes per aprendre a fer servir la Força; Exploradora havia d'estar amb els nens de vuit i nou anys, sobresortint entre ells, com un desmanegat gegant, i, per molt que s'esforcés per rebutjar la desesperació, tots els dies les seves petjades sonaven més cansades, com si ja xipollegés pels enfangats horts de patates que eren el seu destí.

–Ei, Exploradora..., tranquil·la! –la veu va tornar l'atenció d’Exploradora a l'aquí i ara: la càmera de combat, dia de torneig. Qui parlava era Lena Missa, una noia chagriana de bon caràcter i de la seva mateixa edat–. Estàs tan tensa que et sento grinyolar quan camines.

A Lena li resultava molt fàcil dir això. També hi havia perdut un Mestre l'any anterior, però Lena era enginyosa i apreciada, i el seu control de la Força era destre; hi havia Mestres Jedi fent cua per escollir-la com a Padawan quant conclogués un període de dol apropiat. Exploradora va forçar un somriure tens.

–Gràcies. Ho intentaré –va dir.

Lena es va inclinar cap a ella amb aire confidencial, de manera que la seva llengua bífida va sorgir fugaçment entre els seus llavis blaus, i les seves toves banyes inferiors van apuntar cap endavant.

–No et preocupis, Exploradora. Ets molt bona en combat. Limita't a relaxar-te i a fer servir... –Titubejà–. Tu confia en la teva habilitat.

Exploradora va forçar un somriure.

–Només ets amable amb mi per si acabes en la meva ronda.

Lena li va tornar el somriure.

–Ja et dic. Encara em fa mal el colze per la clau que em vas fer la setmana passada. No li faries mal a una amiga, oi?

Trenta-dos eren els aprenents que participaven en el torneig. Un aprenent havia de tenir almenys deu anys d'edat per entrar, i la majoria tenien entre deu i dotze. Els nens més petits no estaven preparats per enfrontar-se als grans en un combat de lluita lliure, i la gent gran que havien estat nomenats Padawan solien estar ocupats amb les seves tasques. Inicialment, Lena no participaria, però havien necessitat un més per obtenir un nombre parell.

S'havia deixat triar als aprenents entre un torneig per etapes o un format d'eliminació per mort sobtada, on la primera derrota signifiqués l'eliminació. Exploradora havia apostat amb força per l'eliminació individual, argumentant que, en el món real, l’enemic no oferia guanyar tres partits de cinc. En privat, també pensava que el format que més li convenia era el de guanyar o rendir-se. Per bona que fos a la part física del combat, la Força era més feble en ella que en qualsevol dels seus contrincants. Perquè li anés bé, havia de ser més llesta que els seus contrincants, i els trucs solen ser més efectius la primera vegada que s'utilitzen; com menys combats lliurés, més possibilitats tindria de guanyar.

La Mestra Mà de Ferro es va ajustar la túnica i es va dirigir al centre de la sala de combat, passant al costat dels Xerraires i els Escalfadors repartits per la blanca sala. Semblem weevils retorçant-se en una caixa de farina, va pensar Exploradora. Els aprenents es callaven allà per on passava la Mestra. Un cop al centre de la sala, va anunciar que els dos primers assalts del torneig tindrien lloc allà, però que quan els concursants quedessin reduïts a vuit, les restants trobades tindrien lloc en un entorn menys artificial. Els estudiants es van mirar els uns als altres, alçant les celles.

–Volíeu una cosa més real –va dir secament Mà de Ferro–. I hem decidit que el tindreu. I ara, per decidir les trobades del primer assalt. –Consultà el seu datapad–. Atresh Pikil i Gumbrak Hoxz. Atresh, una esvelta noia de dotze anys i pell negra, va fer un pas endavant, juntament amb Gumbrak, un calamarià de tretze anys, la seva pell color salmó ja estava clapejada per l'excitació. El calamarià era més fort, però havia crescut molt en el passat any i encara tenia tendència a ensopegar amb els seus propis peus palmats. Si Atresh usava la seva agilitat per mantenir-lo a ratlla fins que ell ensopegués, li aniria bé. És clar que Atresh no era una lluitadora molt calculadora. Com molts dels aprenents més dotats, tendia a confiar en els seus recursos en lloc de molestar-se a fer la classe de detallades observacions preliminars que havien proporcionat el seu sobrenom a Exploradora. Els altres nois solien riure dels seus incansables càlculs, però, és clar, ells podien permetre-s’ho. Exploradora havia de treballar. Hi havia passat moltes hores de les últimes sis setmanes observant combatre als altres combatents, de vegades obertament, de vegades en secret. Tenia un pla per ocupar-se de cada un d'ells, i, si bé no estava confiada, almenys estava preparada.

–Flerp, Zrim –va dir la Mestra Xan–. Page, Gilp. Horororibb, Boofer.

Exploradora es va preguntar si les parelles s'havien assignat mitjançant simulacions d'ordinador pensades per afrontar als concursants més igualats, o emprant criteris coneguts només pels Mestres i dissenyats per enfrontar els punts febles de cada estudiant.

–Chizzik, Enwandung-Esterhazy.

Exploradora es va sentir descoratjada. Pax Chizzik era un nen d'onze anys animós i encantador. En la lluita, tenia la Força de la seva banda, era llest, una mica grassonet i sense un gran joc de peus, però amb uns canells excepcionalment ràpids. Tenia un bloqueig molt ràpid. La majoria dels nois de la seva edat amb aquesta capacitat solien guanyar punts en el contraatac, però Pax també era imaginatiu atacant, i tenia la velocitat manual i la creativitat necessàries per iniciar seqüències complexes i belles de finta i estocada. Animós i de bon caràcter, era un líder natural, nascut per interpretar intrèpids prínceps en alguna èpica romàntica d'eres pretèrites. Li queia bé a tothom. A Exploradora li havia caigut prou bé com per fer-li distreure temps del seu incessant estudi i ajudar-lo a practicar els Dotze Nusos intermedis quan va tenir problemes en la classe d'Escalada i Nusos de Cordam del Mestre Bear. Tenia diverses idees sobre com vèncer-lo en el torneig, però algunes no eren gens agradables per a fer-les a un noi, i havia esperat no haver d'enfrontar-se a ell.

Aquest devia ser el raonament mitjançant el qual ells els aparellaven, va pensar amargament. Va clavar una mirada de sospita en Mà de Ferro. La Mestra li va tornar la mirada amb aire absent i va continuar llegint la seva llista.

Els duels eren en combat lliure, tot valia, i continuarien fins que una persona es rendís picant a terra tres vegades o rebés tres estocades dels sabres làser d'entrenament, graduats en la potencia més baixa. L'estocada d'un sabre làser, fins i tot a baixa potència, no és cosa de riure. El toc de la fulla era terriblement dolorós, un petó abrasador que produeix rampes als músculs i fa udolar als nervis, deixant un verdanc vermell que triga dies a curar-se. Exploradora ho sabia perquè tots els dies de les últimes tres setmanes havia buscat un lloc privat en els abandonats horts de la cuina per tocar-se en un costat, en una espatlla o en una cama amb el seu propi sabre làser graduat a baixa potència. Com li agradava dir a la Mestra Mà de Ferro, el dolor distreu en excés, i Exploradora, sabent que molt probablement li tocarien durant el duel, estava decidida a què el dolor no li fes perdre la concentració.

No es podia permetre perdre.

Van començar els primers combats. Exploradora va intentar parar atenció, buscant qualsevol punt feble per si de cas havia d’enfrontar-se al guanyador en una altra ronda, però l'ansietat que li retorçava l'estómac li dificultava la concentració, i al cap d'un parell de combats es va unir a les files dels Meditadors per concentrar-se només en la seva respiració, el seu silenci, la profunda calma de la sang que li recorria el cos en una marea oculta. També va poder sentir la Força, omplint la sala com una gran càrrega elèctrica. Va saltar per dues vegades d'un lluitador a un altre, com una espurna, deixant a vencedor i vençut parpellejant com si haguessin estat colpejats per un llamp. Exploradora ni tan sols va intentar obrir-se a ella. La Força no era un aliat en el qual pogués confiar, no havent tant en joc.

Tenia els llavis secs i un sabor amarg i metàl·lic a la boca. Controla't, es va dir. Vinga, Exploradora. Aspira. Exhala. Aspira. Exhala. Aspira. Exhala.

Tot d'una li va arribar el torn. Els palmells de les mans li suaven, i mentre caminava fins al centre de la sala sentia les cames com si fossin de melmelada. El mànec del sabre làser penjava d'una volandera de la seva túnica, colpejant un verdanc a la cuixa. Va passar pels rituals d'obertura, inclinant-se davant la Mestra Zan i presentant el sabre làser per a ser inspeccionat. La Mestra va comprovar la potència en què estava graduat i l’hi va tornar. Pax va fer una reverència al seu torn i presentà la seva arma amb un floreig teatral. Mentre Mà de Ferro l’examinava, va dirigir una mirada alegre a Exploradora i li va picar lleugerament l'ullet. Era impossible no somriure. M'alegro que siguis tu, va dir ell vocalitzant les paraules en silenci.

Van tornar les armes als seus cinturons, es van separar, es van posar l'un davant l'altre i es van fer una reverència.

–Que la Força t'acompanyi –va dir Pax, i ella va saber que ho deia de cor.

El murmuri de les converses a la sala es va fer callar quan Mà de Ferro va alçar un petit mocador vermell. Ara que ja havia conclòs l'horrible espera, Exploradora estava més calmada. Va sentir que la seva atenció es relaxava i s'expandia, amarant-se de tota la sala. La seva respiració es va minorar, i va ser conscient de tots els presents, fins i tot dels que tenia darrere d'ella. Una porta es va obrir al final de la sala i va sentir la presència del Mestre Yoda, lluminosa com un estel.

La Mestra Xan va deixar que la tela vermella llisqués entre els seus dits. Va caure aletejant, balancejant-se, cada vegada més a poc a poc, mentre el temps es dilatava per a Exploradora i Pax, fins que, per fi, la vora tocà el terra amb la suavitat d'un floc de neu.

Dos sabres làser van brillar, cobrant vida; van xocar, van girar, tornaren a xocar i es van mantenir immòbils, brunzint i xiuxiuejant enmig de la sala. Pax va riure i Exploradora va poder sentir que ella també somreia. Es va sentir una mica avergonyida per tots els seus plans. Costava no desitjar-li el millor a Pax.

Podria deixar-lo guanyar.

Exploradora va pestanyejar, donant-li voltes a aquesta nova idea. Renunciar a guanyar. Si deixava molt clar que li havia "deixat" guanyar, això implicaria que podia haver-lo vençut, de voler fer-ho. No seria com si hagués perdut de veritat.

Podria deixar-lo guanyar.

L'alleujament la va inundar. Pax passaria a la següent ronda, gaudint enormement per això i, per primera vegada en sis setmanes, ella podria deixar de preocupar-se per aquest torneig i unir-se a la celebració de la seva victòria.

Pax va florejar en l'aire amb la brunzinaire fulla verda del sabre làser.

–A punt, Exploradora? –va dir, i va baixar una mica la punta, com convidant-la a atacar.

Hauria de deixar-lo guanyar.

El brunzinaire silenci va ser trencat per un petit toc de botzina en un racó de la sala: l’esbufec ​​del Mestre Yoda.

Exploradora va tornar a parpellejar, com si despertés d'un somni.

–Per les estrelles negres –xiuxiuejà–. Gairebé m'agafa.

Pax havia estat utilitzant la Força amb ella.

Va sacsejar el cap per aclarir les teranyines. Pax no era cap astut manipulador, probablement ni tan sols era conscient del que estava fent. Però tampoc s'havia de confondre; ell desitjava que la gent li apreciés. Sempre ho havia fet.

Exploradora va riure i va fer una passada mística amb els dits.

–Aquesta no és la victòria que busques. –Pax la va mirar desconcertat–. Sí, estic preparada –va dir.

I llavors va atacar.

Va entrar de pressa, en diagonal, posant a prova el joc de cames d'ell. Les fulles es van unir, enganxant, i ella es va permetre usar el seu major pes i grandària per empènyer. Ell va trontollar cap enrere, i ella va intentar aprofitar l'avantatge per acabar el combat. Ell va afluixar el cos i es va deixar caure cap enrere, alliberant l'arma de l'enganxada i propinant una ganivetada cap al coll d'ella. Exploradora amb prou feines va poder parar-lo amb poca traça. Va perdre l'equilibri i es va precipitar sobre el cos caigut del seu contrincant, però va poder saltar per sobre d'ell, picant a terra per rodar sobre la seva espatlla i posar-se dreta d'un salt, movent el sabre làser al seu voltant en una parada alta que va bloquejar el sabre làser que se li venia a sobre amb una pluja d'espurnes.

Oh, noi, que prop ha estat això.

Ell va tornar a posar-se en guàrdia, somrient obertament. Era evident que feia segles que no es divertia tant. Per descomptat, per a ell només era un joc. Ningú anava a enviar a Pax Chizzik als Cossos Agrícoles. D'aquí a vint anys, tots estarien llegint sense alè els relats dels seus actes heroics com a Cavaller Jedi. Sens dubte, escrits per periodistes enamorats d'ell.

Amb això n'hi havia prou perquè a Exploradora li donessin ganes d'escopir-li.

Ell va atacar.

Normalment sempre estaven igualats, però era evident que avui Pax sentia la Força. El seu atac va ser llarg i fluid, en una sèrie de fintes i estocades encegadorament ràpides, cadascuna d'elles dissimulada amb una altra, de manera que els atacs reals es fonien i es separaven dels falsos. Va aconseguir aturar els tres primers amb creixent dificultat, cedint terreny, sentint que es perdia en els girs de la brunzinaire llum. Fins que es va posar a fugir, usant la seva velocitat per apartar-se i escapar del laberint de centellejant llum verda en el qual gairebé l'havia atrapat.

Una altra pausa.

Es van mantenir a cinc passos de distància. Exploradora respirava amb força. Va baixar la mirada per veure una marca socarrimada a la seva túnica, allà on la fulla d'ell s'havia acostat massa. L'olor de tela cremada li pessigollejà a la gola.

Pax es va mirar el seu propi sabre làser, amb ulls molt oberts.

–Ho has reconegut, Exploradora?

–El què?

–El Mig Bloqueig Mrlssi. Era el nus que em vas ensenyar. T’estava buscant amb la Força, saps?, tal com ens ensenyen, i de cop i volta va ser com si fes el Mig Bloqueig al teu voltant, però amb llum.

Per tota la sala es van sentir murmuris, i algun aplaudiment dispers.

S'ha acabat el fet d’intentar vèncer de bones maneres, va pensar exploradora amb tristesa. Passem al Pla B.

Pax la va mirar meravellat.

–Mai havia fet res així –va dir, encantat. I va fer un pas cap a ella amb confiança renovada, disposat a dissoldre’s un cop més en la calmada fúria de la Força.

Exploradora va deixar caure a terra el sabre làser.

Pax es va aturar, desconcertat. Exploradora va estendre les mans amb els palmells cap amunt i va fer una reverència.

Pax va comprendre per fi i es va penjar el sabre làser del cinturó per tornar-li respectuosament la reverència. Ara que a Pax li abandonava el foc del combat, Exploradora es va adonar que ell desitjava no deixar-la en mal lloc.

–Ben lluitat –va dir. I llavors, acostant-se un pas més a ella, murmurà–: Això no voldrà dir que t'envien als cossos, oi?

Exploradora va intentar somriure de manera tranquil·litzadora, i va allargar la mà perquè es l’estrenyés.

–No et preocupis per mi –va dir calmada quan la mà d'ell va tocar la seva–. Estaré...

Enmig de la frase, quant la seva mà va estrènyer la de la noia, ella la va donar la volta per fer-li una clau al canell. Pax va parpellejar sorprès, caient de seguida de genolls quan Exploradora va augmentar la pressió.

–Ep, noia –respirà–. M'has enxampat.

I amb l'altra mà va colpejar tres vegades el terra.

Exploradora li va deixar anar de seguida el canell.

–Disculpa! –va dir.

Hanna Ding, una aprenenta de la d'edat d’Exploradora, va passar pel seu costat per apropar-se a Pax.

–Això ha estat de mal nascuts –va dir.

En el millor dels moments, Hanna desplegava una bona quantitat d'esnobisme arkanià, i ara, una simple mirada dels seus ulls d’un blanc lletós deixava ben clar que, per poc que pogués esperar d'Exploradora, esperava quelcom més que això.

La Mestra Mà de Ferro es va acostar a Pax.

–Estàs bé, Chizzik?

–Tinc l'orgull una mica ferit –va dir pesarós i sacsejant la mà per fer passar el pessigolleig que sentia en ella–, però, a part d'això, estic bé.

–Desqualificarà a Enwandung-Esterhazy, suposo –va dir la Hanna.

–Amb el degut respecte –va dir Exploradora, obligant-se a mirar la Mestra Xan als ulls–, les condicions del duel estaven clarament definits.

–El combat continuarà fins que un competidor es rendeixi, o rebi tres cremades –va dir Pax–. Exploradora no té la culpa que jo fos tan ximple com per oblidar-me de les regles. Em va enganyar amb tota netedat.

–No veig motius per anul·lar el resultat del duel –va dir la Mestra Xan, i va caminar de tornada al centre de la sala.

Hanna Dig va mirar com s'allunyava.

–Ben fet, Exploradora. Has demostrat que pots vèncer a un nen petit, sempre que se't permeti fer trampes. –Clavà els seus ulls lletosos en ella–. Què orgullosa has d'estar.

D'alguna manera, Exploradora no es va sorprendre en saber que s’enfrontaria amb Hanna en la segona ronda. Era molt propi de l'estil Jedi enfrontar-les a les dues i veure quina podia mantenir millor les maneres. Els trets orgullosos i pàl·lids de la Hanna van adquirir una expressió de clar plaer en sentir el nom d’Exploradora després del seu.

–Espero impacient això –va dir.

Aposto al fet que sí, va pensar Exploradora, esquerpa. Sent realistes, Hanna era la millor lluitadora de les dues. Físicament, Exploradora es concedia cert avantatge en força i agilitat, gràcies al seu entrenament extra. Tècnicament eren comparables. Potser Hanna fora millor amb el sabre làser, i ella estigués més avançada en les tècniques de combat sense armes que ensenyava la Mestra Mà de Ferro, però si s'afegia la Força a l'equació, l'enfrontament era més que dispar. Hanna tenia catorze anys, i la seva utilització de la Força era d'un nivell molt diferent al d’en Pax Chizzik. Era refinat, potent i subtil. Exploradora va observar com s'escalfava a l'altra banda de la sala, saltant a altures increïbles per després baixar, lleugera com un floc de neu.

–Bona sort –va murmurar Lena mentre mirava els escalfaments de la Hanna.

–El millor és que almenys estaré lluitant amb algú a qui vull colpejar –va grunyir Exploradora.

Va arribar el moment del seu combat. Van fer una reverència a la Mestra Xan, van presentar les seves armes, les van recuperar, es van fer una reverència.

–Alguns dels aprenents van defensar molt la idea d'un torneig que fos més "com la vida real" –va dir la Mestra Xan. S’ho imaginava, o la mirava directament a ella? –. A la vida real, poques vegades obtenim condicions de combat òptimes. Per exemple, un pot veure’s atacat en gravetat zero. O per sorpresa, per un androide o per qualsevol altra criatura amb una fisiologia que dificultaria o impossibilitaria algunes tècniques de combat. Per descomptat, introduir un gòrax al Temple no és pràctic, però hi ha coses que sí podem fer-les. Per exemple, en la vida real... –Exploradora hauria jurat que els ulls de la Mestra tornaven a aturar-se en ella–... se sol estar sovint a les fosques.

I els llums es van apagar.

Oh, fantàstic, va pensar Exploradora. No hi ha problema. Després de tot, no tinc per què confiar en els meus ulls.

Puc confiar en la Força.

Estava negre com la peix. Exploradora podia sentir al públic respirant en la foscor, i el so de la seva pròpia sang bategant a les orelles. Un suau remor de teles procedent de la direcció en què va estar parada la Mestra Xan. Devia estar alçant el mocador vermell, i ella no tenia manera de saber quan anava a deixar-lo anar.

Ai mare.

Va intentar emprar la Força, deixar que la seva consciència s’amarés a la sala fosca. Podia sentir la presència dels acòlits, la del Mestre Yoda novament en la seva cantonada, la de la Mestra Xan. Però no podia trobar el petit retall de tela vermella. Posats a fer, només tenia una vaga idea d'on era la Hanna. Era com si l’arkaniana estigués enterbolint la Força, com fa un quarren al mar expulsant tinta.

Bé, no podia fer res. No podia desembeinar abans que el mocador toqués terra, i no podia dir quan passaria això. Hauria de mantenir-se alerta, preparada per saltar cap enrere al primer instant en què Hanna fes algun moviment.

Exploradora va mirar a la foscor. Tenia els ulls oberts com plats i s'esforçava per sentir cada cruixit i murmuri. Se li va estarrufar el borrissol dels braços, com si pogués sentir amb la pell.

I llavors va obtenir un regal de la Força: el sobtat coneixement elèctric que Hanna anava a atacar...

Ara!

La Força li va dir quan tindria lloc l'atac; el seu propi esforç li va dir com seria. Havia vist lluitar la Hanna moltes vegades en les últimes sis setmanes. Sabia que començaria amb un salt alt, ajudada per la Força, per sortir del camp de visió d’Exploradora, esperant caure-li a sobre com una au de presa des de dalt. La fulla de l’arkaniana va cobrar vida, en una barra de llampec verd que centellejava cap avall des de dalt d'ella, però l'esperava la fulla d’Exploradora: una vara d'un fred foc blau. Les armes van xocar amb un grinyolant espetec d'espurnes, però Exploradora podia fer palanca contra el terra, i la força de la seva parada va llançar la Hanna cap enrere per l'aire. L’arkaniana es va retorçar per formar una tombarella perfecta i aterrar en una postura de lluita perfectament equilibrada.

Una salva d'aplaudiments va escombrar la sala.

Reflexos verds i blaus xiuxiuejaren i van escopir sobre la blanca superfície lletosa dels ulls de l’arkaniana.

–Vinga, Esterhazy. No penses utilitzar amb mi un dels teus bruts trucs? No els faries servir tots amb el pobre Pax, veritat?

Exploradora va somriure.

–Ni de lluny.

Si Hanna tenia alguna debilitat era que estava massa enamorada del seu sabre làser. Una cosa en la seva irritant naturalesa feia que li desagradés per complet la suada topada del combat cos a cos; era molt més feliç mantenint-se a dos passos de la seva contrincant i deixant que la seva arma lluités per ella.

–Mira, Hanna, hi ha una cosa que m'he preguntat sempre. Com t'ho fas...?

Exploradora es va llançar en espiral al mig de la seva frase, esperant agafar desprevinguda l’arkaniana. Hanna es va precipitar en bloquejar el cop. Exploradora es va apartar, i Hanna va detenir triomfant la fulla, desviant-la cap a un costat. El sabre làser d’Exploradora va passar de llarg, inofensiu, mentre Hanna girava com un torero per deixar-la passar, però no passava res, ja que Exploradora només pretenia que aquest moment d'esgrima fos una distracció, una cosa per fer que Hanna se sentís superior, buscant el moment en què el seu cos hagués mig passat i poder enderrocar a la seva contrincant escombrant-la amb un cop de peu lateral a l'alçada dels turmells.

Les dues van colpejar l'estora amb força.

Exploradora va intentar aprofitar el seu avantatge, però, quant va estar dempeus, l’arkaniana ja llançava un nou atac contra ella. Hanna tenia un estil circular d'esgrima, amb ràpides espasades que canviaven constantment d'angle. Només el petit talent en la Força d’Exploradora la va salvar dels seus cops, acuitant-la subtilment a ignorar les fintes i aturar els veritables cops.

Recorda que l'arma ets tu, es va dir. No et confonguis pensant només en el sabre làser. Sigues tu l'arma.

Espasada, parada, espasada, parada, espasada, i, aquest cop, en comptes de fer l'esperada parada alta, Exploradora es va capbussar sota la fulla, intentant colpejar-la als genolls. L’arkaniana va fer una tombarella cap amunt, deixant que Exploradora tallés l'aire sota les seves cames mentre ella saltava, es retorçava i aterrava en posició de combat. Exploradora es va encongir i va convertir la seva capbussada en un rodar per terra, per aixecar-se després d'un salt. Les dues ja respiraven amb força. Els sabres làser brunzien, blau i verd.

Hanna va tornar a atacar, però aquesta vegada va emprar també la Força, tirant del braç destre d’Exploradora perquè la seva parada arribés massa tard i hagués d’apartar-se cap enrere, sortint del cercle central d'estores per evadir el cop. Quan aquesta va recuperar l'equilibri, va córrer entre els sorpresos espectadors, que es van apartar precipitadament del seu camí.

–Ei! –va cridar la Hanna–. No pots anar per aquí! –Es va girar per mirar a la Mestra Xan–. No pot anar per aquí. Un dels espectadores podria sortir ferit!

Exploradora va sorgir darrere de la Lena Missa.

–A vegades els espectadors surten ferits –va dir, arronsant les espatlles.

–Mestra Xan!

A Exploradora li va semblar que hi havia alguna cosa semblant a un somriure lluitant en el fons de la boca de la Mestra Jedi.

–Això és real, Mestra Xan. –Colpejà lleugerament a Lena a l’espatlla–. Aquest és el terreny.

–Potser sigui així –va dir secament Mà de Hierro–, però crec que avui intentarem contenir el caos encara que només sigui una mica, Exploradora. Només es lluitarà en el cercle central. –Va alçar la mà quan la boca de la Hanna començava a obrir-se–. Això no constitueix motiu per desqualificar a Enwandung-Esterhazy. He inventat la regla sobre la marxa, i ella pot tornar a començar dins dels límits sense patir cap càstig. Així les dues estareu satisfetes.

Això no era una pregunta.

–És clar –va dir Exploradora immediatament, fent una lleugera reverència.

–És clar –va dir la Hanna, forçada.

Hanna es va mantenir a un costat. Exploradora va caminar de tornada al cercle d'estores amb tota la circumspecció que era capaç.

–Comenceu.

La punta del sabre de la Hanna va baixar i va saltar cap endavant, buscant el cap d’Exploradora.

I Exploradora es va refugiar darrere de la Mestra Xan.

El sabre làser de la Hanna es va aturar a menys d'un pam de la cara de la Mestra Jedi, es va mantenir aquí i va saltar cap enrere com el dit d'un nen en tocar una estufa calenta.

–Vigila –va dir Exploradora–. Gairebé fereixes a un espectador innocent.

La boca de la Hanna es va obrir per formar quelcom semblant a un lladruc. Es va llançar darrere de Mà de Ferro.

Exploradora es va escórrer fins al front.

–Alto! –va dir la Mestra Xan.

–Jo no tinc la culpa –va dir Exploradora–. Vostè està en el terreny de combat.

Hanna va emetre enfurismats sorolls clapotejants.

Estava clar que Mà de Ferro intentava no somriure.

–És cert, Exploradora. –Caminà fins a la vora del cercle d’estores, amb Exploradora i Hanna orbitant al seu voltant com dues llunes excèntriques–. Però, de vegades, el terreny canvia.

–Temia que digués això –va respondre Exploradora, saltant cap enrere per evitar una espasada en el moment en què la Mestra Xan deixava el cercle.

Hanna va anar a l’encalç d'ella.

–Alguna altra idea enginyosa?

–Estic en això.

Almenys havia enfadat a l’arkaniana prou com perquè no utilitzés la Força amb la mateixa precisió que al principi del combat. El pitjor era que se li estaven acabant els trucs.

L'altra aprenenta també ho sabia. Un cop més va tornar a atacar, aquesta vegada de forma més metòdica, pas rere pas, empenyent-la cap a la vora del cercle.

No puc deixar que segueixi així, va pensar exploradora.

No podia deixar que la mantingués només a la defensiva. Es va tirar enrere, va bloquejar una espasada i va girar el canell per enganxar les fulles, inclinant-se després cap endavant com si anés a carregar, tal com havia fet amb Pax. Aquest cop va allargar la mà esquerra i va colpejar amb dos dits del punt de pressió sota el braç esquerre de la Hanna.

Era perfecte. Quan l'avantbraç de l’arkaniana es va quedar temporalment insensible, els seus dits sense nervis es van obrir el just perquè Exploradora li donés un cop de peu a la mà amb totes les seves forces, fent que el sabre làser sortís girant per l'aire. Exploradora va carregar cap endavant amb un grunyit de triomf per a propinar una ganivetada demolidora...

... I Hanna va saltar sobre la seva fulla de forma impossible. Exploradora es va precipitar cap endavant per l'espai on havia d'haver estat la Hanna, trontollant. Va recuperar l'equilibri i va donar mitja volta just a temps de veure-la, amb els llavis premuts en una fina línia, usant la Força per agafar el sabre làser en ple aire. Aquest va tornar a la mà de l’arkaniana amb un cop sec.

Hanna va tornar a l'atac, incansable.

–Aquesta va ser la teva última oportunitat.

Va caure sobre Exploradora com una tempesta, amb extremitats encegadores com remolins i la seva brunzinaire fulla caient en una pluja de retorçats llampecs verds.

Exploradora estava sent superada de forma lenta i irresistible. Podia veure venir els atacs, sabia quins eren reals i quins fintes, però Hanna centrava ara tota la seva voluntat en la mà d'Exploradora, emprant la Força per alentir-la, fins que es va sentir com si hagués d’arrossegar-la a través de l'aigua, o del fang. Finta, espasada, estocada, estocada i un fort cop, una ganivetada a la cama que va tallar a través de la tela de la túnica d’Exploradora i li va deixar un verdanc vermell a la cuixa.

El dolor la va fer caure a terra. Va rodar a un costat i es va aixecar per fer una parada, detenint la fulla de la Hanna a l'amplada d'un dit de la seva cara. El sabre làser xiuxiuejava com una serp furiosa, escopint foc verd als seus ulls. Va tornar a girar cap a un costat, proferint un grunyit i intentant llançar una estocada, però Hanna ja havia traspassat la guàrdia de la seva fulla i la va aixafar contra el terra amb tanta força que els dits d’Exploradora van afluixar la seva presa un instant. Hanna va usar la Força per agafar el sabre làser de la seva oponent, aquesta ratlla de foc blau. Llavors el va arrabassar de la mà d'Exploradora i el va llançar a l'altre extrem de la sala.

Agafa'm, va pregar exploradora. Si Hanna intentava subjectar-la, encara tindria una oportunitat. Si intentava fer-li una clau, una presa, el que fos...

L’arkaniana es va aixecar.

Quant al pes va abandonar la seva mà, Exploradora va rodar sobre la seva esquena, copejant-la amb les cames, però Hanna ja estava fora del seu abast, calmada i tranquil·la, subjectant el seu sabre làser de manera que la seva punta verda brunzís i murmurés a un pam de distància del cor d’Exploradora. L’arkaniana mirà a Exploradora des del que semblava una enorme alçada, una alçada impossible. La distància que hi ha entre el camp d'un granger i les estrelles.

–Rendeix-te –Va dir.

Exploradora estava sota la seva fulla, boquejant per poder respirar. La cama li cremava i bategava.

Hanna la va mirar, impacient.

–Rendeix-te.

–No.

L’arkaniana va pestanyejar.

–Què?

–No –Exploradora va tossir i escopí–. He dit que no. Que no em rendeixo.

Hanna la va mirar, desconcertada de veritat.

–Però... He guanyat. I ara has de rendir-te.

Exploradora va negar amb el cap.

–Crec que no.

Va pensar en provar a utilitzar la Força per portar de tornada el sabre làser, mentre Hanna no prestava atenció, però el dolor del seu cap feia que li costés concentrar-se. I estava cansada. Molt cansada.

–Encara no estic disposada a rendir-me.

–Per què?

Exploradora va arronsar les espatlles.

–Encara no m'has fet el dany suficient.

Hanna va negar amb el cap, incrèdula.

–Estàs boja. Què se suposa que he de fer? Tallar-te mentre estàs aquí parada?

El seu sabre làser brunzia i espetegava, frustrat, i llavors Exploradora va veure com guanyaria la baralla.

Va somriure.

–Hem de lluitar fins que una de nosaltres es rendeixi o obtingui tres cremades. Ja m'has fet una. Això vol dir que em queden dos. Aquesta és una –va dir, i va serrar les dents mentre agafava la fulla del sabre làser de la Hanna amb la mà esquerra nua.

–No pots fer això! –va cridar la Hanna.

–Vols apostar alguna cosa?

La fulla cremava i espetegava, però Exploradora va seguir subjectant-la amb totes les seves forces i va tirar d'ella. Incapaç de creure el que estava veient, Hanna no va saber deixar anar la seva arma prou de pressa, i va caure amb ella, a sobre d’Exploradora, que ja rodava per terra i lliscava la mà dreta cap al coll de la túnica de l’arkaniana.

Les dues van rodar una vegada i una altra per terra, i Exploradora va estar a sobre, subjectant encara el sabre amb la mà esquerra i envoltant el coll de l’arkaniana amb la dreta. Exploradora era la millor alumna de Mà de Ferro; la seva presa al coll era molt precisa, sempre bellament centrada en el triangle de la caròtida, i invariablement produïa inconsciència en deu segons. Exploradora va estrènyer, comptant els segons que encara havia de seguir subjectant el sabre làser de la Hanna. Un, dos, tres...

Una pel·lícula va cobrir els ulls lletosos de l’arkaniana, com gebre cobrint un estany.

Quatre, cinc.

–No és...

Sis.

–... Just –va xiuxiuejar la Hanna.

Set.

I es va rendir.

Exploradora va cridar i va tirar el sabre làser de la Hanna. Va rodar per apartar-se del cos immòbil de la Hanna, es va obligar a posar-se dempeus i va proferir un llarg reguitzell de paraulotes que no havien de pronunciar-se mai dins del Temple Jedi, sacsejant la seva pobra mà esquerra cremada. Les cames li tremolaven tant que va creure que tornaria a caure, però se les va manegar per fer una reverència a la Mestra Xan.

Mà de Ferro la va mirar. Ja no somreia.

–Esterhazy, si això hagués estat una baralla real...

–Amb tot el respecte, Mestra... –Exploradora es va aturar per agafar aire i treure’s la suor dels ulls–. Amb el degut respecte, això ha estat una baralla real. Això és real –va dir, agitant la mà a la sala–. El sabre làser era real i funcionava amb una potència real. –Darrere d'ella, Hanna va començar a gemegar–. Ella és real. –Va mirar la Hanna–. Va ser una baralla real.

Al cap d'un llarg moment, la Mestra Xan va assentir per fi.

–Suposo que ho va ser, si.

Alguns batecs després van començar els aplaudiments. Seguien augmentant de volum quan Exploradora va sortir de la sala, rebutjant ofertes d'ajuda i coixejant cap a la infermeria.

Següent