Yoda: Trobada fosca (I)

YODA:

TROBADA FOSCA

Sean Stewart

CAPÍTOL 1

El sol es posava a Coruscant. Les ombres es desplaçaven com aigües negres, omplint els carrerons per després enfilar-se pels edificis com una marea de tenebres, buscant ofegar la capital. A mesura que el sol lliscava sota l'horitzó, la penombra del capvespre es propagava per districtes comercials i centres mèdics, reptant com una taca fosca pels murs de la residència del Canceller. Molt aviat, només les teulades brillarien daurades amb la última llum groga del dia, abans de ser conquerits per les ombres que escombrarien els pinacles de l'edifici del Senat i les torres del Temple Jedi. El llarg dia de la República havia arribat a la seva fi.

El crepuscle havia arribat a Coruscant.

Una nit sense lluna d'un milió d'anys estàndard abans, abans inclús de l'aparició dels éssers intel·ligents, l'arribada del capvespre hauria significat l'arribada de la foscor absoluta, deixant a part la llunyana incandescència de les estrelles. Però no ara. Ni tan sols enmig d'una guerra galàctica deixava Coruscant de ser l'ardent cor de la major civilització de la història de la galàxia. A mesura que el sol es retirava, la gran ciutat s'il·luminava amb innombrables llums. Els lliscants es desplaçaven entre altes torres com cuca-mosques voleiant per prats de transpariacer. Als carrers cobraven vida cartells lluminosos que feien promeses als vianants de la nit. Els llums sorgien a les finestres d'apartaments, botigues i oficines.

La vida continua malgrat la foscor regnant, va pensar la senadora Padmé Amidala, mirant per la finestra. Cada vida individual crema valentament, com una espelma alçada per espantar la nit. Va mantenir la mirada fixa a la plataforma d'aterratge de l'espaiport del Temple Jedi.

–No és un luxe –va dir.

Una donzella es va girar i la va mirar, desconcertada.

–Perdó?

–L’esperança. No és un luxe. És el nostre deure –va dir la Padmé.

La donzella va començar a tartamudejar una rèplica, però Padmé la va interrompre en sec.

–Està aterrant algú.

Una nau correu es va posar com una libèl·lula en la plataforma més propera al Temple, amb llums cremant a la cua i la punta de les ales. Padmé va agafar uns macrobinoculars i els va graduar en visió nocturna, intentant llegir la designació en el costat marcat pel combat. Buscant a la figura encaputxada que descendia de la cabina.

-senyora?

Padmé va baixar a poc a poc els macrobinoculars.

–No és ell –va dir.

El tècnic en cap Boz Addle sentia afecte per totes les naus que tenia al seu càrrec, però sentia un afecte especial pels esvelts correus. Va passar una mà enguantada pel flanc metàl·lic del veloç correu Hoersch-Kèssel classe Seltaya anomenat Límits de la Visió, que acabava de tornar a la base.

–Guspires elèctriques, marques de meteorits, cremades de canó làser –va murmurar. La seva mà es va aturar davant d'un lleig tall on s'havia cremat i desprès part del laminat protector, descobrint una massa de cables fosos cosits de metralla–. I, si no m’equivoco, a sobre vas rebre unes quantes descàrregues de protons.

El Mestre Jedi Jai Maruk va baixar de la cabina. Tenia la cara demacrada, cosida per talls de metralla i marcada per una lletja cremada, la carn socarrimada li travessava la galta en línia recta. La pell mig curada al frenètic viatge de tornada tenia butllofes i estava tensa, tirant d'una comissura de la boca. El tècnic en cap el va mirar amb serietat.

–Va prometre retornar-me la nau sense una esgarrapada, Mestre Maruk.

–Vaig mentir –va dir amb un desagradable somriure.

El metge de servei es va acostar, afanyós.

–Deixi que li examini. –Es va interrompre, mirant fixament la cremada a la galta del Jedi–. Mestre Maruk! Com...?

–Ara no hi ha temps per a això. He de parlar de seguida amb el Consell Jedi... o, almenys, amb els membres que restin d'ell...

–Però Mestre Maruk...

El Jedi el va rebutjar amb un gest.

–Perdona, metge, però no és el moment. He de lliurar un missatge que no pot esperar, i m'han deixat, a propòsit, en un estat prou bo com per lliurar-lo.

Va tornar a somriure de forma desagradable i es va allunyar donant gambades i parant-se sol en les portes de l'hangar.

–Cap Boz –va dir amb més amabilitat.

– Sí, Mestre?

–Em sap greu això de la nau.

El metge i el tècnic en cap estaven un al costat de l'altre, a la plataforma de descens, i van veure com s'allunyava.

– És una cremada de sabre làser? –Va preguntar Boz. El metge va fer que sí amb ulls molt oberts. El tècnic cap escopir pensatiu a terra. –M’ho havia semblat.

Com si fossin una poderosa mà, les Guerres Clon havien llançat als Jedi per tota la galàxia, així que en el Temple només podien trobar-se a uns pocs Cavallers Jedi veterans. Per descomptat, Yoda, com Mestre de l'Orde i conseller militar del Canceller, estava gairebé sempre a Coruscant. Aquesta nit, només dos més es van unir a ell per escoltar la història d’en Jai Maruk: la Mestra Ilena Xan, amiga íntima de Jai Maruk i sobrenomenada Mà de Ferro pels estudiants als quals ensenyava combat cos a cos, la seva especialitat eren les claus en les articulacions; i Mace Windu, membre del Consell Jedi i massa intimidador com per tenir sobrenoms.

–Estàvem fent un reconeixement per la Vora Exterior –va dir Jai–. Crèiem que passava alguna cosa estranya en les rodalies de la Via Hydiana. No paraven de passar petits transports anònims, deixant un rastre intermitent que entrava i sortia de la regió Wayland. Això no era del tot anormal, ja que la regió està controlada per la Federació de Comerç..., però les entrades eren en coordenades estranyes. En trajectòries des de l'espai profund, i no de trànsit local. Vaig tenir un pressentiment, i vam disfressar un transport clon amb colors pirates i el vaig enviar a interceptar. Va resultar que la petita llançadora comercial tenia tantes sorpreses com un jakrab neimoidià. Va disparar una descàrrega de plasma i va saltar a l'hiperespai un instant després.

L’arrufament de celles del Mestre Yoda es va allisar.

–Amb pell de nerf aquest drac Krayt s'ocultava.

–Exacte.

El Mestre Jai Maruk es va mirar la mà dreta, que li tremolava. Una lletja cremada li travessava el palmell. Va mirar amb fermesa la mà. La tremolor es va aturar.

Una jove Padawan, una noia pèl-roja d'uns catorze anys, va entrar a la sala amb una gerra d'aigua i gots sobre una safata. Va fer una reverència i ho va col·locar tot en una tauleta baixa. La Mestra Xan va omplir un got d'aigua i el va lliurar a Jai. Aquest va mirar la pell cristal·lina i traspuant del palmell de la seva mà cremada, la va forçar a tancar-se sobre el got i va beure.

–La Federació de Comerç transportava quelcom important a la Via Hydiana –va continuar Jai–. El què? No era maquinària nova; a la zona no hi havia concentracions de tropes importants. I a què venia tanta dissimulació? Podien portar amb orgull els colors de la seva flota, ja que espantarien a qualsevol pirata o bucaner casual, com els que fingiren ser els meus pobres soldats clon.

–Serà que no volen que coneguem alguna presència estranya –va dir Ilena.

Mace va estudiar la cremada de sabre làser de la galta de Maruk.

–O algú.

Yoda va colpejar el sòl de la Cambra del Consell amb el seu bastó.

–A un d'aquests Krayt vas seguir.

–Però et van capturar –va dir Mace.

La cara d’en Jai es va tensar.

–El vaig seguir fins a la seva cita a Vjun.

El Mestre Yoda es va agitar i va negar amb el cap. Els altres li van mirar.

–Gran en el Costat Fosc Vjun és –va murmurar–. Les històries coneixeu?

Tots el van mirar inexpressius.

Les comissures de la boca d’en Yoda es van torçar cap avall.

–Prova de la vellesa recordar és quina cosa a quines joves oïdes s'ha dit. Però ell ho sap; recordo que d'això li vaig parlar quan només un Padawan era...

Els altres Jedi li van mirar.

–Qui ho sap? –va preguntar la Mestra Xan.

Yoda va descartar la pregunta amb un agitar del seu bastó.

–Això no importa. Continua, Mestre Maruk.

Jai va prendre un altre glop d'aigua.

–Al principi em vaig mantenir al costat del sol, ocultant-me del meu Krayt, però quan va romandre en la superfície més temps del necessari per reposar combustible em vaig arriscar a seguir-lo. Vaig fer un aterratge a molts quilòmetres de distància i us asseguro que mantenint baixes les signatures calòriques i IR... –Guardà silenci. La mà tornava a tremolar-li–. Va donar igual. Ella em va capturar.

–Ella? –va preguntar la Mestra Xan.

–Asajj Ventress.

La Padawan que havia portat l'aigua va proferir una exclamació. Yoda la va mirar, arrufant el front a una massa de severes arrugues. Només els que el coneixien bé haurien pogut detectar la brillantor de diversió en els seus ulls.

–Gerres petites portes i orelles grans tens! Deures per fer no en tens, Exploradora?

–La veritat és que no –va dir ella–. Hem acabat de sopar i no tinc res urgent a fer abans de demà. Vull dir que pretenia practicar a la sala d'entrenament, però això pot...

La noia es va enrojolar i va quequejar fins callar davant la mirada conjunta dels Mestres Jedi.

–Padawan Exploradora, em sorprèn sentir dir que té tant de temps lliure, donada la proximitat del Torneig d'Aprenents –va dir Mace Windu deliberadament–. No voldria pensar que potser t'avorreixes. Vols que li busqui alguna cosa a fer?

La noia va empassar saliva.

–No, Mestre. No és necessari. Com vostè diu, la pràctica, he... –Va fer una reverència i va sortir de la sala d'esquena, lliscant la porta fins gairebé tancar-la perquè només es pogués veure un dels seus ulls verds–. Però en cas de necessitar vostès alguna cosa, no dubteu en...

–Exploradora!

–Sí!

I la porta es va tancar del tot amb un espetec.

Mace Windu va bellugar el cap.

–La Força és feble en ella. No ho sé...

La Mestra Xan va alçar la mà, i Mace va guardar silenci. Els dits de la Xan eren realment com el ferro, enfundats en múscul, amb articulacions nuoses per anys d'entrenament en el combat cos a cos. Va agitar la mà en direcció a la porta amb una suau empenta de la Força. La porta va tremolar, i van sentir un xiscle ofegat. Un moment després, uns passos avergonyits s'allunyaven pel passadís.

Mace Windu va negar amb el cap, impacient.

–No sé el que va veure Chankar en ella.

–Ja no ho sabrem mai –va dir Jai Maruk.

Tots van callar un moment per recordar a Chankar Kim, una altra Jedi caiguda en el circ de Geonosis. Al principi es van celebrar cerimònies i vigílies en memòria d'aquella horrible matança, però el temps i la guerra havien fet sagnar al Temple per més d'una ferida. Cada una o dues setmanes arribava un altre informe parlant d'un altre camarada perdut en una batalla a Thustra, o que havia volat en mil trossos a l'espai de Wayland, o assassinat en una missió diplomàtica a Devaron.

–La veritat és que em va sorprendre que arribessin a triar-la per a Padawan –va dir Mace.

La punta del bastó d’en Yoda va traçar lents cercles al terra de la càmera, com si agités el fons d'un estany visible només per als seus ulls.

–Als cossos Agrícoles se l'ha de trametre, creus?

–La veritat és que sí que ho crec. –Una nota de simpatia va sorgir a la veu d’en Mace Windu–. No hi ha deshonor en això. Quan veig el molt que s'ha d'esforçar per estar a l'alçada de nens diversos anys més joves que ella... Potser seria més bondadós fer-la treballar en el seu propi nivell.

Yoda va inclinar el cap i va mirar-lo amb curiositat.

–Lluitar la veig jo també, però si la pares, et dic que "bondadosa" ella no serà.

–Potser no –va dir Jai Maruk amb serietat–, però els nens no sempre volen el que és millor per a ells.

–Ni els Mestres Jedi –va dir Yoda secament.

El Jedi cremat va continuar parlant.

–Siguem honestos. Admeto que no tots els emparellaments de Cavaller Jedi i Padawan són com Obi-Wan i Ànakin, però la realitat és que estem en guerra. Enviar a un Jedi al combat amb un padawan que no se sap si pot defensar-se sol és arriscar innecessàriament dues vides. Vides que la República no es pot permetre malgastar.

–La Força no és tan gran en Exploradora com ho hauria de ser –va concedir Ilena–, però fa anys que la tinc a les classes. La seva técnica és bona. És llesta i és lleial. Ho intenta.

–No val amb intentar-ho –va dir el Mestre Maruk, fent inconscientment una imitació de Yoda per la qual, fa tota una vida, va ser molt popular entre els joves del Temple Jedi–. Cal fer-ho.

Els altres tres Jedi de la sala van mirar a Yoda amb aire culpable. Aquest va llançar una bufada, però al voltant dels seus ulls es van formar arrugues de riure.

–Mmmm. En estudiants penso. Llavors millor és anar al combat amb aquell en qui la Força sigui més forta, mmm? Amb el jove Skywalker, creieu?

–Està sense polir –va dir Ilena.

–I és massa impulsiu –va afegir Mace.

–Mmmm. –Yoda va tornar a fer girar el seu bastó–. Llavors millor seria amb l'estudiant més fort, no? Amb el més savi? Amb qui millor domini els camins de la Força? –Va assentir amb el cap–. El millor, Dooku seria! –Els seus ulls es van clavar en els altres Jedi, i tots, un a un, van apartar la mirada–. El nostre millor estudiant! –Les orelles de Yoda es van aixecar abans de caure–. El nostre més gran fracàs.

L'ancià Mestre va coixejar fins a la safata i es va servir un got d'aigua.

–Prou ja. La resta de la teva història explica'ns, Mestre Maruk.

–Ventress em va trobar. Vàrem lluitar. Vaig perdre –va dir Jai. La mà cremada tornava a tremolar-li–. Em va treure el sabre làser. Em vaig preparar per al cop de gràcia, però en comptes d'això em va agafar presoner. Em va embenar els ulls i em va ficar en un lliscant per un curt viatge de no més d'una hora. El Comte Dooku m'esperava quan vam arribar.

–Ah! –Mace Windu es va inclinar cap a davant–. Així que Dooku està a Vjun!

–Vas escapar amb vida de Dooku i Ventress! –va dir Ilena.

Un somriure sense alegria va tirar de la galta cremada d’en Jai Maruk.

–No et confonguis, estic aquí perquè Dooku ha volgut que hi estigui. Ventress m'hauria matat de poder fer-ho, i ella m'ho va deixar molt clar, però Dooku volia un missatger. Un en qui pogués "confiar" –va dir el Jedi, amb veu carregada d'ironia–. Un que es presentés primer aquí, i no davant el Senat. Va ser molt precís en això; havia de lliurar el meu missatge al Mestre Yoda, i només en el Temple, lluny d'altres oïdes.

–I quin era aquest missatge tan urgent? –va dir Mace Windu.

–Diu que vol la pau.

Jai Maruk va mirar les incrèdules cares dels Jedi i va arronsar les espatlles.

–Pau! –va escopir la Mestra Xan–. A Honoghr hi ha bioarmes massacrant innocents per milions i ell vol pau! La República es desintegra com els troncs en una foguera i ell vol pau! Puc imaginar-me amb precisió quina mena de pau vol.

–Dooku va preveure que podríem mostrar-nos, bé, desconfiats –Jai Maruk va buscar en una butxaca sota la capa–. Va dir que m’enviaria de tornada amb una ofrena i una pregunta per al Mestre Yoda. L'ofrena era la meva vida. Però la pregunta era això...

Va treure la mà de la butxaca i la va obrir. Al seu tremolós palmell hi havia una petxina, una única i vulgar petxina, com la que podia trobar un nen a les platges d'un centenar de mons.

Els Jedi la van mirar desconcertats, però Yoda, per una vegada, no es va mostrar tan serè. Va respirar fondo i va arrufar les celles.

–Mestre? –Jai Maruk va apartar la mirada de la petxina a la mà tremolosa–. He portat aquesta petxina per mitja galàxia. Però, què significa?

***

Seixanta-tres anys estàndard abans. És a la tarda i el cel és blau fosc sobre l'extens complex del Temple Jedi. El cel del crepuscle es reflecteix a l’ornamentat estany que hi ha dins dels emmurallats jardins del Temple. El millor estudiant de Yoda s'asseu en una roca a la vora de l'estany, mirant l'aigua. En una mà sosté una petxina, i acaricia una vegada i una altra amb el dit la superfície llisa com l'os. Davant seu, insectes patinadors ballen sobre la superfície de l'aigua amb peus lleugers.

L'atenció de l'aprenent es desplaça amb ells, ballant també en la superfície del silenci, patinant a la interminable profunditat de la Força. Sempre havia estat de peus lleugers, i la Força cedeix davant seu, sostenint-lo sense esforç. Però, per algun motiu, aquesta nit se sent trist i estranyament poc lleuger, com donant-se compte per primera vegada de com de fàcil que li resultaria veure el seu peu travessar aquest gran poder i enfonsar-se en les seves fosques profunditats, ofegar-se en elles.

Tick, tick, txack. Tick, tick, txack. Passos acostant-se; un, dos, i després del cop d'un bastó sobre el camí de còdols blancs. Una brillant llanterna s'acosta des de les estances dels Mestres, una creu de llum movent-se per entre l'embolic de fulles i lianes del jardí. La presència és familiar, i l'estudiant pot sentir a Yoda i la seva vella ment, tan càlida i lluminosa com aquesta llum brillant, molt abans que la silueta de l'ancià giri l'últim revolt, i el gran Mestre de l'Orde Jedi coixegi lentament fins posar-se al seu costat.

L'estudiant somriu i inclina el cap. Quantes vegades li havia dit Yoda, en les interminables hores de meditació o entrenament amb el sabre làser, que encara que no fos necessari desplegar la forma externa d'una posició o un atac, sempre cal sentir la intenció de la mateixa en cada cèl·lula. Per tant, aquesta lleu inclinació de cap, tan casual, comporta tota una vida de gratitud i respecte. També de por. I de culpa.

El Gran Mestre de l'Orde Jedi deixa la llanterna i coixeja amb esforç fins a una roca, buscant un agafador amb el qual enfilar-se a ella i asseure’s esbufegant al costat del seu estudiant, com un alacaigut gnom de jardí. El somriure de l'estudiant s'eixampla, però sap bé que no ha d'oferir la seva ajuda.

Yoda s'aposenta en la pedra amb una sèrie de grunyits i moviments, ajustant-se el faldó de les gastades vestidures Jedi, deixant que els seus peus pengin sobre la superfície de l'estany. Els insectes patinadors corren sota els seus vells dits verds, aliens a la grandesa lleugerament peluda que penja sobre ells.

–Pensatiu estàs, Dooku?

L'estudiant no intenta negar-ho.

–Por per la missió no tindràs?

–No, Mestre. –L’estudiant es va corregir–. Almenys no per la missió.

–Confiat has d'estar. A punt estàs.

–Ho sé.

Yoda sembla voler recuperar la llanterna que ha deixat a terra. Mou el bastó i intenta enganxar-la en la nansa. Fa una ganyota i l’enganxa una vegada, dues vegades, però la llanterna se li escapa. Gruny, exasperat.

L'estudiant agafa la llanterna amb la Força, emprant tot just un indici d'atenció, i l'envia surant fins al seu Mestre.

–Per què no utilitzes el sistema fàcil, Mestre? –Pregunta, i sap el que li ve tot just tanca la boca.

–Perquè fàcil és –gruny Yoda. El jove sap que els estudiants reben de boca de Yoda moltes respostes com aquesta. Però no aparta la llanterna, pensa Dooku.

Romanen asseguts al jardí. En algun lloc, fora del seu camp de visió, un peix trenca la superfície, abans de tornar a enfonsar-se en l'aigua.

Yoda dóna un copet a l'estudiant amb l'extrem del bastó, en gest de companyonia.

–A punt per partir ahir estaves!

–I el mes passat, i l'any passat, i l'any avantpassat. –Un somriure trist s'il·lumina i mor lentament en Dooku–. Però ara partiré de veritat... –Mira al seu voltant–. No puc recordar una època en la qual no volgués anar-me’n..., sortir d'aquí, viatjar a les estrelles, veure el món. Però, malgrat això, m'agrada aquest lloc. Això ha estat la meva llar. Tu has estat la meva llar.

–I sent-ho seguiré –Yoda, aprovador, mira la foscor de suau aroma dels jardins–. Sempre aquí estarem. Llar, sí..., a Alderaan diuen que "Llar és on quan a la porta arribes, deixar-te entrar volen". –Ensuma l'aire de la tarda, rient una mica–. Mmmm. Per a tu sempre lloc hi haurà.

–Això suposo. Això espero. –L’estudiant mira la petxina de la seva mà–. Vaig trobar això a la riba. Abandonada per un cranc ermità d'aigua fresca. No tenen casa, saps? Creixen i sempre se'ls queda petita. Pensava en això, en com em van trobar els Jedi a Serenno. Suposo que amb la meva mare i el meu pare. Ara no puc recordar-los. T'has parat mai a pensar el que és això? Cada Jedi és un nen del que els seus pares van decidir prescindir. –Yoda s'agita inquiet, però no parla–. A vegades em pregunto si no ens motiva això, aquest primer abandonament. Tenim molt a demostrar.

A ells es s'acosta una parpellejant cucamosca, sortida d'entre les embullades lianes per sobrevolar l'estany, com una ardent espurna projectada per una foguera. L'estudiant l'observa traçar la seva marejant pauta sobre les tranquil·les aigües.

Yoda té una pregunta que li agrada fer: "Què creus que som, Dooku?". L'estudiant li respon cada vegada d'una manera diferent: "Som un nus lligat a la Força" o "Som agents del Destí" o "Som cèl·lules en el cos de la Història...", però aquesta nit, observant el xiuxiueig i el parpelleig de la cucamosca a la nit, una resposta més precisa acudeix a la seva ment. "Al final, el que som és solitaris".

Un peix treu el cap de l'aigua fosca amb un feble esclat i obre la boca. La llum de la cucamosca s'apaga i desapareix, sense deixar més rastre que una suau ona que es dispersa lentament per la superfície de l'estany.

–Suposo que fins i tot llavors jo era com aquest cranc ermità –diu l'estudiant–. Massa gran per a la casa dels meus pares. Així que tu em vas portar aquí, i han passat molts anys des que el Temple semblava estar fet a la meva mida. Suposo... –El jove fa una pausa, tornant-se, de manera que la llum que es vessava sobre la vora de la seva caputxa llança ara una ombra sobre la seva cara–. Em preocupa que, un cop estigui al món, ja no pugui tornar a encaixar aquí.

Yoda assenteix, parlant gairebé per si mateix.

–Orgullós ets. No sense motiu.

–Ho sé.

–No sense perill, tampoc.

–També ho sé.

L'estudiant torna a fregar la closca del cranc ermità, llançant-la després a l'estany. Els sorpresos patinadors aquàtics s'agiten embogits davant l'esquitxada, intentant mantenir-se flotant.

–Més gran que els Jedi, més gran que la Força, ésser no pots –diu Yoda.

–Però la Força és més gran que els Jedi, Mestre. La Força no és només aquestes parets i ensenyaments. Està en tota la vida, gran i petita, important i insignificant, lluminosa...

L'estudiant s'interromp, astorat.

–... I fosca –diu en Yoda–. Oh, sí, jove. Creus que el frec de la foscor jo mai vaig sentir? Saps el que en vuit-cents anys una ànima tan gran com la de Yoda pot fer?

–Mestre?

–Molts errors! –L’ancià Mestre, esbufegant de riure, allargà el bastó per donar un copet al seu estudiant en les costelles–. La teva Mestra, Thame Cerulian, diu que el Padawan més dotat que ha vist ets. Confiança en tu no necessites. Jo, Yoda, gran i poderós Mestre Jedi, en tu confio! Bastant no et sembla?

L'aprenent vol riure amb ell, però no pot.

–És massa, Mestre. Em fa por que...

–Bé! –bufa en Yoda–. Témer el Costat Fosc has. En els poderosos més poderós és. Però igual a Thame encara no ets, Cavaller Jedi encara no ets, membre del Consell encara no ets. Moltes petxines t'hem reservat, Dooku, sempre que en aquesta càpigues –diu, colpejant la pell del seu estudiant–. Demà a la foscor entre les estrelles anar-te has, però la teva casa aquest lloc sempre serà. Si perdut alguna vegada et trobes, en aquest jardí pensa. –Yoda greixa la llum de la seva llanterna, i les ombres s'allunyen d'ell com patinadors aquàtics–. Una espelma encesa mantindré perquè a casa tornar sàpigues.

***

Seixanta-tres anys després, Jai Maruk va ser enviat a la infermeria, i Ilena Xan va tornar a la seva habitació a ocupar-se dels preparatius per al Torneig d'Aprenents Jedi. Només Mace Windu es va quedar amb Yoda.

–Dooku a casa demana tornar –va dir en Yoda–. Un parany això pot ser.

–Probablement –va admetre Mace.

Yoda va sospirar i va estudiar la petxina.

–Una pregunta ell en diu. Sí, quina pregunta! Però ignorar-la devem, no creus?

Inesperadament, Mace va negar amb el cap.

–Dooku hauria d'estar mort. Vaig haver de matar-lo a Geonosis. Llavors hauria pogut aturar la guerra. I ell segueix sent la clau. Serà sincer en sol·licitar una reunió? Hi ha poques possibilitats que ho sigui. Podrà fer el camí de tornada a nosaltres? Les possibilitats són encara menors. Però si contraposem aquestes possibilitats, per escasses que siguin, als milions de vides que podrien salvar-se, sí que són possibilitats a les que haurem d’aferrar-nos. Així ho crec, Mestre.

Yoda va grunyir, mirant al seu voltant.

–Bah. Massa savi t'has tornat. Abans millor era, quan l'únic savi Yoda era.

Va mirar a Mace i va llançar una rialleta. Mace també s'hauria rigut, de no haver perdut aquesta capacitat en alguna part del circ de Geonosis.

***

A l'altre extrem de la galàxia, l'aprenent més dotat de l'Orde va estirar el peu per tocar un sabre làser amb la punta de la bota. El comte Dooku va fer una ganyota. El sabre làser seguia unit a una mà. La mà estava negra pel sutge i rivetejada de gebre; acabava en un monyó de sang coagulada tallat just a sobre del canell. Dooku estava en el seu estudi, un lloc de reflexió, i la mà tallada no facilitava molt la contemplació. Sense oblidar que començaria a descongelar-se amb rapidesa, per molt congelada que hagués quedat en el tallant buit de l'espai. Si no anava amb cura, deixaria una taca a les rajoles. La qual cosa no li agradava gens, encara que difícilment es notaria una altra taca de sang al terra del château Malreaux.

A l'altra banda de l'escriptori d’en Dooku, Asajj Ventress sostenia una bossa d'alumini aïllant.

–No va quedar gran cosa de la nau, Mestre. La Força era gran en mi i vaig encertar a la cambra del reactor amb el primer tret. Vaig trigar diverses hores a trobar això –va dir, mirant cap a la mà–. Se’m va ocórrer que un escaneig magnètic podria localitzar el sabre làser. Resulta curiós que ell portés la mà a l'arma en el moment en què va esclatar la seva nau. Instint, suposo.

–Ell?

–Ell, ella –Asajj Ventress va arronsar les espatlles–. Això.

En morir el seu primer Mestre, Asajj Ventress, flagell dels Jedi i l’associada més temuda del Comte Dooku, es va tatuar el cap rapat, deixant enrere la seva infància. Tenia el crani solcat per dotze tires, dotze marques, una per cada un dels dotze senyors de la guerra que havia matat després de jurar que ho faria. Era una dona tallant i plena d'odi, esvelta i letal. Fins i tot en una galàxia on imperava l'odi, semblant combinació de rapidesa i fúria només podia donar-se un cop per generació; Dooku ho va saber en el mateix moment en què es van conèixer. Era alhora la rosa i l'espina, el so d'un ganivet llarg enfonsant-se en el seu blanc, el gust de la sang als llavis.

Asajj va arronsar les espatlles.

–Mai vaig trobar un cap. Però sí altres trossos entre les restes, per si vols veure'ls –va dir, sacsejant la borsa.

Dooku la va mirar fixament.

–T'has convertit en una petita caníbal.

–M'he convertit en el que tu has fet de mi.

No hi havia rèplica senzilla a això.

Amb una tirada experta de la Força, Dooku va atreure fins a ell la mà tallada que encara agafava l'arma, per fer-la surar en l'aire davant seu amb la mateixa facilitat amb què havia tirat de la llanterna de Yoda tantes dècades enrere. Dooku va considerar que la mà va haver de ser de color olivàcia abans que l'explosió del caça estel·lar l’arrenqués amb tan poca neteja de la resta del cos. Que estigués carbonitzada dificultava la seva identificació, i no se sabia ni si era humana. La carn morta, desconnectada de qualsevol esperit, no és més que simple matèria, tan interessant com una pota de taula o una espelma de cera, i no hi ha en ella cap empremta de l'ànima i la personalitat del seu amo. L'esperit és un titellaire que fa ballar les extremitats de carn, però quan es tallen les cordes de l'esperit, res queda tret de carn i pintura, teles i ossos.

Un sabre làser Jedi, en canvi, és una cosa molt diferent. Cada arma és única, està construïda i reconstruïda pel seu amo, concebuda per ser una expressió pura de la seva persona. Dooku va passar una mà pel mànec de l'arma del Jedi mort. La potència de l'explosió li havia arrencat mitja carcassa i fos el seu interior de manera que mai tornaria a cremar, però la pauta bàsica seguia sent evident.

–Jang Li-Li –va murmurar. Per a la seva sorpresa, va descobrir que li entristia.

–Amb aquesta van setze –va dir Ventress–. Haurien estat disset si m'haguessis permès matar aquest espia, Maruk.

Dooku es va tornar. En deixar de prestar atenció, la mà ensangonada i el mànec que aferrava van caure a terra amb un so humit. El Comte va caminar cap a la finestra del seu estudi. Yoda li havia explicat la tràgica història de Vjun quan era molt jove, i durant anys ho considerà un bon lloc al qual retirar-se. El Costat Fosc era potent al planeta, la qual cosa facilitava l'estudi dels Sith. I, des d'un punt de vista més pràctic, la catàstrofe de Vjun, una plaga de bogeria sobtada que es va dur a la majoria de la població del planeta en un sol any, havia deixat moltes grans mansions ben situades a punt per ser ocupades. Després de tot, a un cranc vell li agrada tenir una petxina còmoda, i el château Malreaux era molt còmode. L'anterior propietari havia perdut el seny d'una manera sobtada i espectacular; de no ser per les taques de sang, podria dir-se que el château estava acabat de construir per a ser expressament ocupat per Dooku.

Plovia a l'altre costat de la finestra de l'estudi, amb aquest mateix plugim àcid que gairebé havia corroït completament la teulada abans que Dooku arribés i deixés les coses en millor estat. Al lluny, en direcció a la platja, alguns arbres d'espines alçaven les seves urpes al dolorós cel, però el que de veritat cobria el sòl era la famosa molsa de Vjun: suau, enganxosa, verinosament verda i passivament carnívora. Una migdiada de dues hores tombat en ella deixava la pell enrogida, amb blaus i sagnant.

Dooku va contemplar les gotes de pluja lliscant per la finestra com si fossin llàgrimes.

–La darrera vegada que vaig veure la Jang, ella devia ser... fins i tot més jove que tu. Una jove atractiva. El Consell l'enviava en la seva primera missió diplomàtica... a Sevarcos, crec que era. Va acudir a demanar-me consell. Tenia uns ulls cridaners, molt grisos i serens. Recordo que vaig pensar que ho faria bé.

Ventress va agafar la mà ensangonada i la va deixar anar dins d'una bossa de plàstic.

–Grans són els poders dels Sith, però no ets molt bo endevinant el futur.

–No? –Dooku es va tornar per mirar a l'assassina de la Jedi morta–. Jang va viure servint, encara que ho fes equivocada, i va actuar segons els seus principis, per incomplets que fossin. Segons això, quantes persones tenen una vida millor?

–Moltes són més llargues. –Ventress va fer un nus a la bossa i la va llançar a un racó de l'habitació–. Si vols la meva opinió –va dir, contemplant com xocava la borsa amb un cop humit–, una victòria no té aquest aspecte.

Ell es va llepar els llavis.

–Això està ben vist –va dir ell.

La postura d’Asajj va canviar inconscientment, assumint el que Dooku va reconèixer com un posat de combat: espatlles rectes, barbeta alta i agressiva, mans aixecades. Aquí ve, va pensar.

Ventress va respirar fondo.

–Fes-me aprenenta teva.

–No és el moment... –va començar a dir Dooku, però Ventress el va interrompre.

–No estic en això per la Federació de Comerç o per la República –va dir–. No m'importen les banderes o els soldats, els bàndols o els tractats, els androides o els clons. Ni tan sols ho faig per la matança, llevat que sigui de Jedi, i això no ho faig per negocis, sinó per una raó personal. Quan treballo pel meu compte, faig el que vull. Quan faig la teva voluntat, no necessito que sigui bona o raonable, ni tan sols raonable. Ho faig per què tu m'ho demanes.

–Ho sé –va dir Dooku.

Ventress es va acostar a la finestra i es va parar davant seu, bloquejant la visió a Dooku.

–T'he servit bé?

–De manera superba –va admetre ell.

–Recompensa-m’ho llavors! Converteix-me en la teva aprenent! | Ensenya’m el camí dels Sith!

–És que no t'he ensenyat molts secrets, Asajj?

–Engrunes. Petits trucs. Arts menors. Ni s'acosta al que m’ensenyaries de ser jo la teva aprenent, juramentada amb sang. Ho sé. No sóc idiota –va respondre ella, furiosa. Com si ell no ho sabés ja. Com si l’hagués de convèncer que era una dona letal–. He après moltes coses dels Sith. Del seu llinatge i la seva grandesa.

–I quant de la seva història natural?

Ventress va pestanyejar.

–Com?

–Dels Sith considerats com una espècie. Posem, com un insecte.

Els fins llavis de l’Asajj es van afinar encara més.

–Et burles de mi.

–Rara vegada he parlat més seriosament. –El Comte es va acostar fins a un prestatge d’holocrons situat a la paret, va agafar-ne un i el va inserir en el cub de comunicacions de la seva taula–. Aquesta és la mantis-falç de Dantooine. –En l'aire sobre la taula es va formar una imatge brillant, una lluminosa mantis negra i vermella, tota potes doblegades i malèvola pietat–. Després d’aparellar-se, la femella li talla el cap al seu company i diposita els ous en el seu cos. Quan neixen les cries, s'obren pas menjant i s'ataquen les unes a les altres.

–No sóc aficionada a les paràboles –va dir Ventress, impacient–. Si vols dir alguna cosa, digues-ho ja.

–Això de tenir aprenents és una qüestió delicada. Un veritable Senyor Sith ha de trobar un pupil en el qual la Força sigui gran.

–Setze Jedi morts són prova d'això. I van haver de ser disset.

–Però de debò desitjo fer-te tan forta? –va dir el Comte, baixant la veu–. Ara formem una companyia agradable en la qual tu saps quin és el teu lloc. Però si et fes aprenenta meva, si t’agafés de la mà per submergir-te en les tenebroses aigües que conformen el Costat Fosc, t’ofegaries o et faries molt més forta, i cap de les dues opcions m'atrau ara. Ja cremes amb molta llum, odiaria haver d’apagar-te.

–Per què hauries de fer-ho? Quin mal hi ha a ensenyar-me a ajudar-te millor?

–Em trairies. –Va arronsar les espatlles, tallant les protestes d'ella–. És la trista conseqüència d'abraçar el Costat Fosc. Jo sóc vell i he après quins són els límits de la meva ambició. Tu ets jove i forta, i, en la història dels Sith, aquestes dues coses sempre han acabat conduint al mateix.

–Creus que jo intrigaria contra tu?

–Al principi no, però arribaria un dia en què estaries en desacord amb les meves decisions. Començaries a pensar quant millorarien les coses de no contenir-te la meva mà clapejada per la vellesa.

–Ja discrepo ara de les teves decisions –va dir ella–. Sobre aquest Jedi que...

–Va haver de ser el teu número disset. Ho sé. –Dooku va somriure–. Jo no tinc els teus apetits. Puc esperar a les meves preses i usar-les millor. I potser ara discrepes, però no t'atreveixes a desobeir.

I, després de dir això, va somriure suaument i va alçar un sol dit.

Ella es va quedar pàl·lida.

–És cert –va dir.

Dooku va baixar el dit.

En l'holograma de la taula, les cries de mantis es retorçaven sobre el cos del seu pare. Palpaven cegament al seu voltant amb les seves fines potes ganxudes, fins que una d'elles, una mica més gran que les altres, va descobrir per casualitat que les falçs de les seves potes posteriors encaixaven com un collaret al voltant del coll d'un dels seus germans. Moguda per instints primitius, va tirar i li va arrencar el cap.

–En un món perfecte –va dir Dooku–, un podria alimentar un aprenent només el just per mantenir-lo en etern creixement, el just perquè seguís desitjant més. I el Mestre li prometria fama i llums. Sí, això estaria bé. Podria fer la voluntat del seu Mestre, ser el seu rostre públic. I si algun dels plans del Mestre fracassés, seria ell qui assumís la culpa. –Dooku va alçar una mirada amb ulls sobtadament acerats i molt centrats en el present–. Et sembla això bé, Asajj? De veritat voldries ser la meva aprenent? Podria convertir-te en la dona més temuda de la galàxia. Tots els Jedi anirien a per tu, mentre jo esperava sa i estalvi a Coruscant, esperant el moment d'aparèixer.

Asajj va tornar a humitejar-se els llavis.

–Que vinguin –Va dir.

–Ah, el que és ser jove i estar ple d'odi! –va comentar Dooku amb una rialleta–. Series una estrella, gran per a tots menys per a mi. Però tingues en compte que jo hauria de mantenir-te humil. Hauria de provocar-te, punxar-te i fer-te mal per mantenir-te en el teu lloc. L'aprenent paga car per cada secret que aprèn. Oh, sí, com ho paga...

El Comte va fer una pausa, tancant un moment els ulls, com per apartar algun terrible record.

Asajj el va mirar amb ulls entretancats.

–No em consideres digne.

–No m'estàs escoltant, oi?

–No estàs dient res pertinent –va replicar Ventress, furiosa–. És per aquest Jedi, Jai Maruk? L’hauria d’haver matat? Jo només acatava les teves ordres, però igual aquesta era la prova. –Els seus ulls s’aclucaren–. Hauria d’haver mostrat més iniciativa. Això era el que tu esperaves. No necessites un... esbirro. Ja en tens molts. Necessites alguna cosa més.

El Comte la va contemplar, divertit.

–Què estrany resulta conèixer tots els teus pensaments abans que els tinguis.

–Ni tan sols el Costat Fosc podria donar-te aquest poder –fixà Ventress, sense alterar-se.

El Comte va somriure.

–Tinc un poder més gran que el del Costat Fosc, mascota meva. Sóc vell. Els teus disgustos recents són els meus antics errors.

A la imatge sobre l'escriptori, les mantis es retorçaven i es perseguien. Dooku va apagar l’holocró i va consultar un monitor.

–Ah, ja arriba l'última tanda de convidats. Éssers lleials i sincers a la causa de la Federació de Comerç i a un benefici del deu per cent. Vés a rebre'ls a la porta. Sempre causes una gran impressió en les visites.

–No et posis paternalista amb mi –va dir Asajj amb fredor.

Dooku es va tornar per mirar-la.

–O què?

El rostre d'ella empal·lidí.

Dooku va alçar un dit, i aquesta vegada va colpejar l'aire amb ell, com enfonsant una agulla en un buirac de sastre. Ventress es va ensorrar, caient de genolls. La seva veu va sonar nuada pel dolor.

–Si us plau. No.

–No és molt agradable, oi? Són com pedres esmolades en pit i gola. –Dooku va fer un altre moviment amb el dit, i Ventress va colpejar el terra de rajoles–. No m'agraden els vasos sanguinis. Aquesta forma que tenen d'estirar-se per dins, com globus a punt d'esclatar...

–S... S... si us plau...

–Però el pitjor de tot són els records –va dir amb veu encara més suau–. S'amunteguen com mosques a la carn. Cada cosa menyspreable, cada petit vici, cada acte rancorós. –Un silenci cruel i estrany es va estendre mentre Ventress panteixava al terra de pedra. La pluja repicava al vidre de les finestres i la suau veu del Comte es va tornar fosca i llunyana–. Totes les coses que vas haver d’impedir, però no impedires, amb el que res tornarà a ser com abans. I les coses que has fet –xiuxiuejà–. Per les implacables estrelles, les coses que has fet...

El comunicador de la taula d’en Dooku va emetre un xiulet. Va sacsejar el cap com un home en despertar d'un somni.

–La delegació troxana està a la porta.

Ventress es va arrossegar fins a posar-se dempeus. Tenia la cara masegada i les galtes humides per les llàgrimes. Els dos van simular no notar-ho.

–Els has de dir que ara baixo –va dir el comte Dooku.

Físicament, l'edat del Comte poques vegades suposava un problema. Amb com d’hàbil que s'havia tornat en la Força, inimaginablement més subtil que el noi que contemplava fa tants anys als patinadors aquàtics als jardins Jedi, suportava els seus vuitanta-tres anys estàndard molt millor que la majoria dels humans amb la meitat de la seva edat. Seguia estant en supèrbia forma física, amb els sentits alerta i una salut perfecta, sense el record d'un simple refredat.

Només sentia el pes dels anys en aquesta situació, davant la imatge del seu Mestre. La titil·lant figura de Darth Sidious, horrible, en tons blaus i ombres, semblava despullar-lo de la seva falsa joventut, fins i tot en forma d'holograma, deixant-li els ossos trencadissos i les articulacions gastades i enrampades per la tensió.

–Són els enviats de Troxar –va dir el seu Mestre.

Com podia saber-ho? Dooku no hi va preguntar. Darth Sidious ho sabia. Sempre ho sabia.

–Estan pensant en rendir-se –va dir Dooku–. Afirmen tenir planejada una resistència, a punt per alçar-se en insurrecció quan es retirin les tropes clon.

–No! –va cridar la titil·lant figura–. La guerra ja ha danyat massa al seu planeta perquè ens valgui la pena salvar-lo. Ja només serveix per consumir més tropes i recursos. Digues-los que han de seguir lluitant. Promet-los reforços, digues-los que desplegaràs una nova flota d'androides avançats que reconqueriran tot el sistema en un mes, només si ells aguanten. Explica’ls que aquestes armes no es lliuraran a qui es rendeixi.

–I quan passi el mes i no arribin reforços?

–Rebran ajuda al cap d'un altre mes, com a molt. Promet-los això, i fes que s’ho creguin. Ja t'he ensenyat com.

–Entès –va dir Dooku. Amb quina facilitat traïm a les nostres criatures.

La figura encaputxada va inclinar el cap.

–Tens un atac de consciència, aprenent?

–No, Mestre. –Va mirar els horribles ulls de la figura encaputxada–. Va ser la seva ambició el que els va atreure a la teva causa. En el fons del seu cor sempre van saber en el que es ficaven.

El château Malreaux era ple d'ulls.

L'espectacular sistema de seguretat instal·lat pel dissetè (i últim) vescomte Malreaux en els últims mesos del seu descens a la bogeria era un dels motius pels quals Dooku l’havia triat com a base. Tatxes de gravació òptica folraven la mansió, dissimulades a la sala com rematades de l’enteixinat, en els armaris de la cuina com cargols, al rebost de la farmàcia com píndoles calmants i com ulls negres dels ocells teixits en els tapissos de la Sala del dolor. La lliurea crema i escarlata dels Malreaux, utilitzada en estovalles, catifes i cortines, portava cosides tires de sensors infrarojos últim model, dissenyats inicialment com pròtesis per trobar sluissis de llengua llarga. Envans falsos construïts amb gran cost convertien el château en un laberint de passatges secrets esquitxats d'espiells. Els micròfons niaven com aranyes en dotzenes de còmodes i armaris, sota cada llit, enganxats al sostre de cadascuna de les onze xemeneies, i fins a la base d'una ampolla d'inapreciable Crème D'Infame depositada al celler.

El dissetè (i últim) vescomte Malreaux, convençut d'estar sent enverinat, va assassinar a tot el personal de la cuina i va fugir als seus túnels secrets, sortint només de nit. L'última vegada que se'l va veure va ser en una imatge fosca i fugaç presa per una càmera de seguretat oculta en una ceba falsa d'una cistella penjada de la cuina: una gravació de trenta segons que mostrava una figura esquelètica que s'arrossegava des d'una reixa amagada per beure dos glops precipitats d'aigua de l'aixeta i mastegar un grapat de farina.

Si no fos per l'olor, mai s'hauria trobat el cadàver del dissetè (i últim) Lord Malreaux.

Algú ocult en el passatge secret situat sobre l'estudi hauria pogut presenciar, per exemple, la conversa entre Dooku i Asajj Ventress gràcies a un espiell situat al sostre. Si aquesta persona hagués estat pacient, i esperat que Ventress se n'anés, hauria pogut veure la conferència entre Dooku i l'aparició hologràfica de Darth Sidious.

I si el vigilant hagués esperat una bona estona després que Dooku sortís de l'habitació, hauria pogut veure que una secció de les prestatgeries girava inesperadament cap a fora per donar pas a una petita, malèvola i àgil criatura: una guineu Vjun, de pelatge vermell i crema, i mans prènsils i hàbils en comptes d’urpes.

Després de detenir-se un moment a ensumar, va entrar insegura a la sala, temorosa al principi, però arribant gairebé immediatament al lloc on Dooku havia deixat caure la mà retallada de Jang Li-Li. Les rajoles tenien l’escacat Malreaux: la meitat d'elles en un antiquat color carmesí, l'altra meitat en un crema brut, sang seca i llet tallada. La mà, en aterrar amb un cop humit en una de les rajoles crema brut, havia deixat una taca. La guineu la va ensumar i la seva prima llengua rosa va sorgir entre els llavis.

–Encara no, dolçor.

Una ranquejant dona va aparèixer coixejant per la porta secreta. Vestia bruts parracs que una vegada van ser elegants vestidures: un vestit de ball rosa de vores gastades i ennegrides, mitges trencades, i les restes del que una vegada van ser sabatilles de lamé daurat. Una estola de pell feta de cues de guineu nuades li envoltava el coll.

–Espera una miqueta. La marona vol fer un copet d’ull.

Es va ajupir fins a terra amb un grunyit i es va inclinar cap endavant per mirar la taca.

–Oh, preciós –va xiuxiuejar entre panteixos. Es va inclinar per mirar fixament l'esquitxada, i els seus ulls, petits i sòlids com bales negres, es van humitejar i brillar–. Oh. –Es va tirar enrere i es va posar lentament a la gatzoneta, gronxant-se endavant i enrere, endavant i enrere–. Oh, oh, oh!

La guineu la va mirar.

L'anciana li va tornar la mirada amb tal expressió de triomf salvatge que la guineu es va encongir, ensenyant les petites i agusades dents grogues.

–Oh, és un gran dia per a la mami, dolçor! –va xiuxiuejar. Va mirar a la guineu als ulls–. No t'adones, tassa de mel? No ho olores? El petitó torna a casa!

Es va aixecar, l'emoció li feia tremolar les natges i la gruixuda carn dels avantbraços.

–Cal preparar-se –balbucejà–. Cal netejar la cambra del petit. Fer-li el llitet.

Coixejà ràpidament de tornada al passatge.

La guineu, amb les orelles alçades, va esperar que el so dels seus balbuceigs es perdés lentament en la foscor. Llavors va inclinar el cap cap al terra tacat de sang i va netejar la rajola llepant-la amb la seva llarga llengua rosa.

La reunió del comte Dooku amb la delegació Troxana va anar bé. Ho va convertir en una mena de joc cruel per veure el poc podia dir, deixant que ells mentissin per ell.

–Estem fabricant nous androides de combat –va recalcar.

Va ser tot el que va fer falta; ells van fer la resta.

–Suposo que els enviarà al nostre quadrant –va dir el sotspalatí per enllaços patriòtics.

–És cert, som el planeta clau de tota la regió –va dir el seu ajudant.

–És clar, vostè comprèn la nostra necessitat –va dir un altre.

–Quin altre planeta ha lluitat amb més valentia per la causa? –preguntà un quart.

Va reforçar cadascuna d'aquestes esperances amb un somriure i una empenta de la Força en les seves ments, com pressionant un segell contra la cera calenta, perquè se sentissin com certeses. De fet, tot just li va ser necessari utilitzar la Força. Quin home, o troxà, hauria volgut creure que cada frase seva condemnava a la mort a milers dels seus congèneres, si podia optar per veure’s com un heroi? És el que fa l'ànsia de fer el bé, va pensar Dooku. Un cop més tornava a quedar clar que fer el bé no era sinó una altra il·lusió que cega a les criatures i no els permet veure aquest brillant univers que només el Costat Fosc revela en tota la seva amarga claredat.

Com estem, Dooku?

Sols. Sols. Sols.

Veure com els troxans es penjaven sols era una cosa, com a molt, entretinguda. Massa simple per gaudir-ne. Dooku es va afanyar a finalitzar la reunió el més aviat possible per enviar-los de tornada al seu escorxador.

–Alguna cosa més? –va preguntar.

Els delegats es van mirar els uns als altres.

–La veritat és que ha passat un curiós incident –va dir el sotspalatí, un troxà rabassut i de mitjana edat amb nas bulbós i ganyes púrpura–. Ja sabrà que em va honrar amb el títol de primer llegat diplomàtic i se’m va enviar a la segona ronda de converses amb els negociadors republicans. Res va sortir d'això, és clar; el Senat ha oblidat ja fins i tot la pretensió de debat, i últimament és tot amenaces i fanfarronades. –Les ganyes li van onejar en gest de desdeny–. Com vaig esmentar al comitè senatorial anys abans que comencessin tan sols les hostilitats, això difícilment altera la impressió de...

–El curiós incident –va dir Dooku, impacient. L’agitat sotspalatí va inflar les galtes.

–En això anava. Al final de la sessió es va acostar la senadora Amidala, de Naboo, que em va demanar lliurar-li una cosa. –Amb mans grassonetes i nervioses va treure una petita caixa marcada amb el segell Jedi–. Deixi que li asseguri que hem pres totes les precaucions possibles i emprat les tècniques d'escaneig més avançades...

–Pensàvem que podia ser una bomba –va afegir el seu assistent.

–O un micròfon –va dir un altre.

–Jo segueixo creient que pot ser un parany –va dir un quart.

–Cregui’m quan li dic que, per descomptat, la seva seguretat ha estat el nostre gran...

Dooku va allargar la mà cap a la caixa. Per a la seva sorpresa, va descobrir que les mans li tremolaven. Que estrany. S'havia sorprès gairebé tant com Ventress en veure que ell mateix perdonava la vida al delegat Jedi Jai Maruk. Enviar-lo de tornada havia estat un capritx sobtat. Un ham per a Yoda, com li va dir després a Sidious. Un ham acarnissat amb l’agitació rosada d'un vell record.

Darth Sidious li havia llançat una mirada curiosa, seguida d'una altra que li va traspassar com un atac de febre, afeblint-lo per dins.

–Encara li tens afecte? –va dir el seu Mestre. Dooku s'havia rigut, afrontant-lo. La idea era ridícula. –Ridícula? –havia dit el seu Mestre amb aquesta veu greu i terrible que tenia–. A mi no m'ho sembla –va afegir en to melós i enverinat–. Un bon estudiant sempre estima al seu professor.

Parlar amb Sidious sempre era un risc. De vegades, la conversa discorria malament, sense que Dooku aconseguís complaure’l d'alguna manera. Era una cosa terrible no poder complaure al teu Mestre.

Va negar amb el cap. Aquestes eren febles pors de nen. Si Yoda s'havia empassat l'ham, vindria; i si ho feia..., quin regal per Sidious seria lliurar-li un cap de nou-cents anys d'edat! Aquest vell sense alè i mig tolit estava subjecte a la República com un suro a una ampolla; si tirava d'ell, sortiria, i el Costat Fosc entraria pel forat. Així veuria llavors el seu Mestre fins a quin punt li era lleial.

Va agafar la caixa. Encara podia notar el tacte d’en Yoda a les vores, com un eco distant. La seva ment va retrocedir a la seva última trobada, a Geonosis; les espases per fi desembeinades, i per fi iguals. Quin moment tan agredolç, veure una altra vegada a Yoda, i ser el seu igual, o més que el seu igual..., però sense que ho hagués vist el seu Mestre. Havien anat per diferents camins, i Yoda tenia ara altres Jedi als quals cuidar. Com Kenobi o, pitjor encara, com el jove Skywalker.

Oh, sí, potser no hi eren tots pendents d'ell. Fins i tot Darth Sidious va esmentar al noi, amb una brillantor als ulls, per dir-li que la Força era gran en ell.

–Només és un petit peó d'un gran joc –havia dit el seu Mestre, però una punxada de gelosia va traspassar a Dooku quan Sidious es va alentir dient aquest nom. Skywalker, sí... La Força és gran en ell.

El mateix Ànakin Skywalker que, segons havia descobert, havia matat recentment a un clon del Comte Dooku de Serenno. Pobre clon idiota. Un altre Dooku abandonat pels seus pares per ser escorxat per un carnisser Jedi en nom d'una República corrupta.

Dooku pensava que de no ser ja tan vell i savi, probablement odiaria aquest Ànakin Skywalker. Encara que només fos una mica.

Va aixecar els tancaments de la caixa. Era estrany que les mans li tremolessin tant.

El sotspalatí del Despatx de Defensa Patriòtica va mirar per sobre de la seva espatlla.

–El vam estudiar a fons –va dir el diplomàtic, agitant les ganyes desconcertat–, però tots els nostres experts van coincidir que només és una simple espelma de cera.

Següent