La
ira d’en Darth Maul
Ryder Windham
Forjat per la ràbia
Pres com un nen i
entrenat en els camins dels Sith, va esdevenir l'aprenent del major mal que la
galàxia hagi conegut...
Perfeccionat pel Costat Fosc
Després d'anys de
conspirar en secret, ell i el seu mestre es venjaran de l'Orde Jedi... i l’altre
temps poderosa República tremolarà...
La salvatge història d’en
Darth Maul ha estat envoltada en el misteri... fins ara.
PRÒLEG
La rata de morro dentat sabia que el munt fosc que jeia
al túnel era un home mort. Podia dir-ho per l'increïble pudor. Incapaç de
detectar cap altre depredador al túnel, el morro esmolat de la rata es va
retorçar amb l'excitació davant el seu descobriment, un dinar gran i fàcil,
tota per a ella.
La rata va vorejar pel lateral del túnel, caminant sobre
els esquelets d'altres criatures –molts esquelets petits, però altres bastant
grans– mentre es movia cap al cos. Bocins desgastats de tela àmplia,
impermeable estaven amuntegats sobre la part inferior del cos de l'home mort.
El seu cap, braços, i pit estaven exposats. Una fina capa de pols cobria la
seva pell, tot just ocultant els tatuatges negres abruptes que adornaven les
seves restes. El seu cap descansava en un angle estrany contra el terra a causa
de les llargues banyes, esmolades que sortien del seu crani. La rata es va
escapolir més a prop del cos i va obrir les seves mandíbules.
La rata mai va veure el puny que va aixafar el seu
clatell. I llavors l'home, que estava molt viu, va obrir els ulls grocs mentre
rodava i sacsejava la seva altra mà per agafar la seva presa. Donà una puntada
de peu als esquinçalls de tela que havia estat utilitzant com a mantes,
revelant l'aparell mecànic que formava el seu cos inferior.
L'aparell estava fix a la part mitjana de l'home, just
sota la caixa toràcica, i consistia en un transport droide equipat amb sis
cames metàl·liques. Les cames estaven unides irregularment, canibalitzades a
partir de parts de restes de droides, cada cama acabant en una punta esmolada.
Mentre la rata de morro dentat es retorçava en la seva adherència, l'home es va
escapolir de sota les mantes com una aranya robòtica monstruosa, les seves
cames de metall tentinejant contra el terra del túnel.
No tenia records de com havia perdut el seu cos inferior
o de qui li havia donat al seu tors el transport droide. Encara que coneixia
els túnels que s'havien convertit en el seu domini, no sabia que estava en un
planeta anomenat Lotho Minor. Ni recordava el seu propi nom. I de moment no li
importava. En la seva ment només hi havia una cosa.
Menjar.
Trencà la rata i va començar a menjar-la amb avarícia. Un
parell de minuts més tard, mentre llepava les últimes restes de sang dels seus
llavis, un sentiment familiar va tornar a ell. Era l'únic sentiment que tenia,
l'única emoció que coneixia quan no estava delirant de fam. Odi. No simplement
ràbia i ira, sinó pur i total odi.
Odiava les seves circumstàncies. Odiava els túnels i
totes les bèsties que s'aventuraven en ells. Odiava tenir gana, i ser incapaç
de descansar sense que alguna altra criatura tractés de fotre-li un mos. Odiava
saber que totes aquestes distraccions eren un sense sentit. L'objecte primari
del seu odi era una cosa molt més significant, una cosa que menyspreava amb una
intensitat tan increïble que...
Odiava la seva mala memòria també.
Com havia arribat en aquest lloc? Quant feia que estava
vivint com un animal salvatge? Els seus ulls grocs anaven de darrere cap
endavant, escombrant el túnel com si pogués trobar alguna resposta en els
racons ombrívols, enmig dels ossos rosegats de petites criatures que s'apilaven
a terra.
Res.
Va fer una ganyota. Volia recordar. Ho volia.
La frustració era com una picor dolorosa que sabia que
mai podria gratar-se. Va baixar una mà al seu lateral i les puntes dels seus
dits es van fregar contra una de les seves fredes cames de metall.
No sempre ha estat... així.
Sabia que ja no era un home, que no ho havia estat durant
anys. Ell simplement era una criatura en un túnel brut. I llavors va recordar
l'objecte del seu odi.
Un home... l'home que
em va donar per mort.
L'odi va fluir per les seves venes, omplint-lo amb la
urgència de matar qualsevol cosa que tingués a l'abast. Va donar un cop d'ull
als esquelets i cadàvers al terra del túnel, llavors va utilitzar les seves
cames de droide per llançar diverses puntades de peu ràpides i violentes que
van enviar els ossos a aixafar-los contra les parets. Trobant una enorme caixa
toràcica, la va agafar i la va llançar cap avall amb força contra la part del
darrere d'una de les cames de metall, llavors va apartar els ossos estellats.
No va trobar cap satisfacció en aquesta destrucció insignificant. Només odiava
més.
Per què no puc
recordar?!
Estrenyent les seves mans en punys tancats, va sentir les
puntes dels dits esmolades, brutes enfonsar-se en les bases dels seus palmells
coriacis. Va fer petar les seves dents i va estrènyer els ulls ben tancats
mentre lluitava per conjurar un record, qualsevol record, que l'ajudés a
recuperar la seva pròpia identitat.
Va ser llavors, mentre sentia el seu odi cremant per
dins, que una espurna es va encendre en la seva ment. I va veure un mar de
foc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada