Curandera Jedi (XL)

Anterior

40

–Jos, què passa? –va dir Mèrit.

Va contemplar l'humà que li bloquejava la sortida. La pistola làser que tenia a les mans estava completament immòbil, com si el seu braç estigués fet de fusta.

–Tu vas matar a Zan –va dir Jos sense inflexió en el to.

La por va sorgir en les entranyes d’en Mèrit, com una flor de nitrogen congelat. No va deixar que es notés. D'alguna manera, Jos havia sospitat d'ell. No significava que la seva identitat s'hagués descobert; de ser així, probablement hauria hagut d'enfrontar-se al coronel Vaetes i a diversos oficials en lloc del cirurgià en cap de l'Uquemer. No era la primera vegada que havia d'emprar la dialèctica per sortir d'una situació compromesa, i no seria l'última, llevat que els seus poders d'empatia i persuasió s'esvaïssin per complet.

Va parlar amb to amable i expressió lleugerament atònita.

–No. Zan va morir en l'atac separatista. El transport va patir l'impacte d'un projectil perdut. Tu hi eres, Jos. I jo també, recordes?

–Ho recordo –va dir Jos. Un altre raig d'energia concentrada va colpejar la cúpula, i la pirotècnia resultant li va il·luminar des del darrere. Gairebé semblava haver arribat des d'un altre pla superior, com un dimoni assedegat de venjança.

–Ho recordo –va repetir–. I també recordo que em vas ajudar a alleujar el dolor, Klo. Recordo que la teva comprensió, la teva capacitat per fer tan bé la teva feina em va ajudar a curar-me, em va ajudar a superar-lo. Això t'ho dec, Klo. O t'ho deuria, però com vas estar involucrat en l'atac separatista, crec que qualsevol obligació que tingués amb tu, ha quedat anul·lada. No?

Com va a saber-ho? No pot saber-ho. Ho sospita, però no ho sap. He tingut molta cura, no he deixat res a...

Oblida't d'això ara. Arregla el problema que tens en aquest moment.

Ell podia donar-li la volta a allò. Després de tot, era un expert en manipulació i control emocional. I, si tingués temps, segur que podria convèncer a Jos que s'equivocava, que estava en un error.

Però s'estaven quedant sense temps.

–Estàs sota molta pressió, Jos –va dir Mèrit–. No sé d'on has tret això, però crec que hauríem de posposar qualsevol discussió fins que estiguem sans i estalvis lluny d'aquest planeta.

Jos va riure, però les habilitats empàtiques d’en Mèrit no van percebre gens d’humor. En lloc d'això, va sentir la seva ràbia controlada per una freda determinació, com un tap de gel obstruint un conducte volcànic.

–Perdona –va dir Jos–. És que això m'ha fet gràcia... Que pensis que aniràs a algun lloc –el tro va ressonar, com fent ressò a les seves paraules.

En aquest moment, Mèrit es va adonar de dues coses. Una, que Jos Vondar no actuava d'acord amb una sospita. Ho sabia. Tant era com ho havia esbrinat. I això li va portar a donar-se compte de la segona cosa: si no matava a Jos, Jos el mataria a ell. Hi havia jugat massa partides amb ell com per creure una altra cosa.

Va sospirar. La veritat és que Jos li queia bé, l'admirava. Li hauria agradat abandonar Drongar sense haver de tornar a matar, però els desitjos poques vegades es feien realitat.

Oculta a la màniga dreta del seu abric tenia una petita pistola làser.

–Parlant de pressió –va dir Jos–, jo crec que tu també estàs sota molta pressió. Com vas poder, Klo? Què et va portar a trair als teus amics? Als teus clients? A matar gent que coneixies, gent amb la qual treballaves, amb la qual menjaves, amb la qual jugaves a les cartes?

Dispara. Dispara i vés-te'n. Cada segon que perdis amb ell et posarà en major perill.

–Has sentit parlar alguna vegada del sistema Nharl? –va preguntar Mèrit.

–No.

–Eren cinc planetes al voltant d'un sol. Un d'ells era el meu planeta, Equanus. Saps per què no es veuen molts equanis per la galàxia, Jos? Perquè vam quedar molt pocs, centenars, milers com a molt, d'una espècie que en el seu moment va superar els mil milions d'éssers. I saps per què quedem tan pocs? Perquè només sobrevivim els que fa dos anys, sis mesos i tres dies no estàvem al nostre planeta.

Mèrit mai havia explicat aquesta història a ningú. Sabia que era una idiotesa, fins i tot una mica suïcida, però va ser com si se li hagués obert una presa psíquica. No sabia si podria aturar les paraules, per molt que ho vol fer.

–Fa dos anys, sis mesos i tres dies, una flamarada solar va brollar del nostre sol situat a deu minuts llum. Una erupció enorme, insòlita, molt més gran que la que hagi produït qualsevol estrella en deu milions d'anys. Un esclat de tanta força que Equanus es va cremar. L'atmosfera i els oceans es van evaporar en qüestió de minuts; la terra es va convertir en cendra carbonitzada. Els nostres científics van saber que passaria, però ja era massa tard. Va arribar abans que ningú tingués la menor esperança d'escapar. Van saber que anava a ocórrer, i van saber que no podien fer res. Les línies de comunicació del planeta van quedar saturades per totes les persones que van cridar per dir-se adéu.

Podia percebre que Jos l'escoltava; va poder sentir que la ràbia de l'humà es mitigava lleugerament, i va veure que li havia atordit l'impacte de tantes morts. Era lògic, es tractava d'un metge. La veritat era que, en aquest moment, a Mèrit tant li feia, com tant li feia caure sota foc amic al minut següent. L'única cosa que li importava era explicar la seva història.

–Tots els equani, gairebé mil milions d'éssers... el nostre art, la nostra civilització, les nostres esperances, somnis, tot, van quedar reduïts a cendres en un moment, Jos. Es van anar. Van morir. Per sempre.

–Ho... Sento –va dir Jos a poc a poc–. Però què té a veure allò amb això?

Va fer un gest amb la pistola, com per abastar la situació en què es trobaven, i Mèrit podria haver aprofitat el moment per matar-lo, per rebentar-li el pit amb la seva arma de mà.

Però no ho va fer.

–Que què té a veure amb això? És molt senzill: aquesta explosió solar no va ser un desastre natural, doctor. La República, la gloriosa, meravellosa i benigna República Galàctica i els seus líders militars estaven provant una nova arma. Un rebenta-planetes, un superartefacte per desenvolupar una mena d'estació de combat definitiva. La van disparar contra el sol, i van fallar. Els científics i militars que van crear aquesta abominació tenien una base en la nostra lluna. L'explosió també els hi va arribar a ells. És poc consol per a mi i per als equani que no estaven al planeta quan aquest va ser assassinat.

–Jo..., Jo no sabia res d'això.

–És clar que no. No és una cosa que la República estigui ansiosa per donar a conèixer a la galàxia. Ho van tapar, però jo vaig aconseguir esbrinar-ho. La República va acabar amb la meva espècie, Jos. Ni ajuntant a tots els supervivents hi hauria prou com per repoblar un altre planeta. Sí, pots dir-me que aquells que van prémer el botó també van morir, però què passa amb els que els hi van enviar? Què passa amb els buròcrates responsables d'això? Ells segueixen rient, estimant, menjant i dormint... Segueixen vius. Em preguntaves per què? Doncs per això, Jos.

La mà amb la qual Jos subjectava l'arma va baixar lleugerament, i, per un moment, Mèrit va pensar que potser, només potser, el seu antic amic i pacient faria marxa enrere. Però llavors l'expressió i la postura d’en Jos es van reafirmar.

–No puc ni imaginar-me com et vas sentir –va dir ell–,  però sé com em sento jo. Pot ser que la mort d'un sol ésser no pugui comparar-se amb la mort d'un planeta sencer, però la pèrdua és la pèrdua. El dolor és dolor. Creus que els pares d’en Zan senten menys dolor que tu?

–Han perdut un fill! Jo vaig perdre al meu planeta! Centenars de milions de fills, filles, mares i pares, Jos! No pots comparar. Va ser un crim desmesurat.

Jos va negar amb el cap.

–Independentment de les raons que tinguessis, del dolor..., el que vas fer va estar malament.

–És obvi que jo veig les coses d'una altra manera –Mèrit va obrir les mans.

Ara tenia el braç dret apuntant directament a Jos. Només havia de flexionar el canell–. Bé. Què vas a fer, Jos? Em vas a disparar?

–De veritat que no vull, Klo, ni tan sols després del que has fet. Però no puc deixar que te’n vagis. Barriss ha anat a avisar a Vaetes. Aviat vindran els de seguretat.

Mèrit va negar amb el cap.

–Però jo no seré aquí Jos.

–Sí que hi seràs.

Un moment abans, Mèrit hauria jurat que Jos li dispararia. Però ara, després d'escoltar la seva història, el mentalista es va adonar que alguna cosa havia canviat. La resolució de l'home ja no era tan ferma.

–No vas a utilitzar aquesta arma, Jos. Et conec. Ets metge, un home compassiu. Salves vides, no les treus. T'he vist en ocasions aguantar durant un dia sencer, completament exhaust, tot just capaç de mantenir-te dret, només per salvar-li la vida a un clon. No pots fer això. Va en contra de tot el que ets.

Jos no era home d'armes. Mèrit sabia que podia matar-lo en un obrir i tancar d'ulls. Però no ho necessitava. Jos no anava a disparar.

Mèrit va començar a retrocedir cap a la porta.

–No ho facis, Klo!

***

En Jos va apuntar a Klo amb la pistola làser.

–No ho facis, Klo!

El gran equani va seguir retrocedint.

Jos va recordar la visió d’en Zan mort al terra d'aquella nau. Ell mateix havia patit lesions llavors, i les contusions amb prou feines li van permetre moure’s. Li havia costat suor i llàgrimes arrossegar-se per terra per arribar fins al seu amic.

Matar a Mèrit no li tornaria a Zan. La venjança no li retornaria a ningú. I Klo tenia raó: Jos salvava vides, no les treia.

Però si Klo se n'anava, continuaria treballant per als separatistes, continuaria fent mal a la República. Quants moririen a causa d’aquell odi, d’aquesta necessitat de venjança? Fossin un o mil, si li permetia escapar, la responsabilitat d'aquestes morts recauria també sobre les seves espatlles. Perquè ell podria haver detingut a Klo Mèrit. Allà. Ara.

–Klo!

Mèrit va donar un altre pas enrere. El sensor de proximitat de la porta posterior va registrar la seva presència i es va obrir.

Jos va respirar fondo, va apuntar... i va disparar.

Hi va haver una explosió, un baluern de tro, una llum encegadora. El dolor li va travessar. Va cridar, es va sentir caure...

Següent