Devorats (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Zak i l'oncle Hoole es van apressar a anar a la cabina, ensopegant cada vegada que la nau s'estremia. Quan van arribar a la cabina de pilotatge, Tash encara estava asseguda en els controls, amb els artells blancs de por i els seus ulls molt oberts.

—Jo no he fet res! —va dir amb pànic—. No he tocat res!

A través de la finestra, es podia veure que la taca blanca de l’hiperespai s'havia anat. Estaven a l'espai real i el Missatger de Llum s'enfonsava cap a un planeta blau-verdós.

La mandíbula de l'oncle Hoole es va prémer mentre la mirava.

—Aparta't.

Tash es va arrossegar fora del seu camí mentre Hoole es lliscava en el seient del pilot i començava a manejar els controls a un ritme frenètic. Devé va arribar l'últim, les seves articulacions lluitant per mantenir l'equilibri. L’androide es va deixar caure en la cadira del copilot i va començar a ajudar al seu amo.

—Anem a xocar! —va cridar en Zak.

La superfície del planeta es precipitava a la seva trobada. Les mans d’en Hoole van volar a través dels panells de control del Missatger de Llum. Al principi res va canviar, seguien veient com el planeta es feia més gran i més gran, però el seu oncle va colpejar un últim botó i va tirar de la palanca de comandament; el Missatger de Llum va sortir de la seva caiguda en picat.

—No he tocat res que no degués —va dir la Tash en veu baixa.

—Què ha passat? —va preguntar Zak.

Oncle Hoole va assenyalar una llum indicadora.

—La nau ha sortit de l’hiperespai.

Zak i Tash encara havien d’aprendre molt sobre l'astrofísica, però entenien els principis dels viatges espacials, així com entenien les matemàtiques bàsiques. Les naus espacials utilitzaven dos tipus diferents de motors. Els hipermotors propulsaven a través d'una dimensió alternativa coneguda com hiperespai, la qual cosa permetia viatjar grans distàncies en un curt període. Aquests motors potents només funcionaven en l'absència de la gravetat. Quan estaven en o a prop d'un planeta, les naus utilitzaven els seus lents motors subllum.

Hoole va continuar:

—Li vaig dir a la computadora de navegació que tracés una ruta que ens portaria automàticament fora de la hipervelocitat poc abans d'arribar al planeta D’vouran. Però...

—Però, què? —va preguntar Zak.

Hoole va comprovar dues vegades les seves lectures.

—Sembla que hem arribat a la nostra destinació quinze minuts abans del previst.

Zak va dir:

—I la gravetat de D’vouran va tirar del Missatger de Llum fora de l’hiperespai!

Tash va estudiar el planeta blau-verdós d'aspecte innocent.

—Et refereixes al fet que aquest planeta ens ha tractat d'aspirar?

Zak va fer rodar els ulls.

—Si us plau, és només la gravetat, Tash. Oncle Hoole, ha d'haver-hi un error en l'ordinador de navegació. O això, o el planeta s'ha mogut.

Hoole no treia els ulls dels seus instruments.

—Els planetes no canvien de posició. I no hi ha res dolent amb l'ordinador de navegació —va dirigir una breu mirada irritada a la Tash—. El més probable és que els instruments fossin interferits.

—No he tocat res que no degués —va repetir la Tash.

Però Hoole no estava satisfet.

—Tu estaves aquí somiant una altra vegada. Es tracta d'una nau de treball, no un lloc perquè actuïs com si fossis una Cavaller Jedi.

—Ho sento —va murmurar la Tash, i va baixar la vista cap a les seves sabates.

Hoole va ignorar la seva disculpa.

—Cordeu-vos els cinturons. El viatge cap avall no serà fàcil.

Això era un eufemisme. Els motors subllum amenaçaven amb fallar a cada moment, i els estabilitzadors de la nau tenien un curtcircuit. Mentre descendien a través de la gravetat de D’vouran, cada pern de subjecció del Missatger de Llum xerrotejava a punt de col·lapsar-se. Malgrat tot, l'oncle Hoole es va mantenir fred i serè. Només la tensió en la mandíbula i el front solcat d'arrugues revelaven la seva preocupació.

—Ho aconseguirem? —va preguntar Zak mentre els motors del Missatger de Llum espetegaven.

Hoole no va respondre.

A través del port d'observació, Tash va veure núvols quedant enrere i, sota ells, es presentava un bosc verd com una manta. De lluny es veia una taca blanca, que creixia a mesura que queien. La nau va cruixir quan Hoole virà cap a ella.

—És un espaiport? —va dir Zak—. S'assembla més a un munt d'escombraries.

El Missatger de Llum no va caure a trossos. Els motors van aguantar mentre Hoole guiava la nau a la petita terrassa d'aterratge. Quan els repulsors es van fer càrrec posant al creuer matusserament a l'asfalt, Hoole va sospirar amb alleujament. Però llavors el Missatger de Llum va donar un últim sotrac i els motors van morir.

—Això no és encoratjador —va dir Hoole—. Haurem de fer un cop d'ull als motors.

—Sense problemes! —va dir Zak, un experimentador nat—. Anem, Tash.

—Just darrere teu.

Tash encara estava de mal humor després del recent accident. Estava segura que no havia danyat res de la nau. Havia estat somiant amb els Cavallers Jedi, però no mereixia ser represa per això.

Com encara estava malhumorada, Tash es va quedar darrere del seu germà en el camí cap a la sortida. Preferiria qualsevol cosa abans que mirar un motor de nau espacial.

Al moment en què s'havia descordat el seu cinturó de seguretat, Zak i l'oncle Hoole ja havien baixat la rampa i es trobaven fora.

Quan Tash va arribar a la porta, un forat es va obrir en el fons del seu estómac. Va ser assaltada per un sentiment de temor, com si un terrible mal planegés sobre ella, mirant-la fixament, a punt de saltar sobre ella. Havia tingut una sensació similar una vegada abans, el dia en què els seus pares van morir. Es va estremir.

Però no hi havia res allà. va treure el cap per l’escotilla, però l'única cosa que va veure va ser la pista d'aterratge de l’espaiport i el cel blau per sobre d'ella. Així i tot, la sensació persistia. Alguna cosa passava aquí.

—Zak? Oncle Hoole? —va murmurar—. Devé?

No va haver-hi resposta.

Tash es va lliscar fora de la porta del Missatger de Llum. L’espaiport era molt tranquil. La majoria dels ports espacials s'omplien de naus entrant i sortint, treballadors descarregant mercaderies, pilots apressant-se cap a i des de desenes de llocs de pilotatge, i droides de manteniment molt ocupats tractant de reparar el desgast de les arribades i sortides constants. Però no en aquest lloc. L’espaiport de D’vouran semblava desert, i només hi havia unes poques naus en la coberta de vol. Totes elles semblaven munts de ferralla al costat dels viatgers pobres que es movien al seu voltant.

La sensació de ser observada encara estava aquí.

Tash va donar un altre pas cap a fora. On estava el seu germà?

—Zak —va murmurar...

... en aquell moment alguna cosa freda i viscosa va caure al voltant del seu coll.

Següent