Devorats (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

El crit va venir de fora, en algun lloc prop de la cantina. La majoria dels clients van mirar el temps suficient per assegurar-se que no estaven en perill, llavors van ignorar el clam. Havien arribat en aquest nou planeta per escapar de problemes, no per trobar-los.

Però tothom en la taula de la Tash es va aixecar d'un salt i va córrer cap a la porta. Els crits venien de darrere de la cantina. Els seus nous amics, que Tash estava ara segura que eren rebels, ja que actuaven amb molt coratge, van treure les seves armes.

Però el carrer estava desert excepte per l'home salvatge, Bebo. Estava de genolls, esgarrapant el terra i cridant.

—No! No! No!

Tash no tenia por d’en Bebo.

—Què va malament? —li va preguntar.

—S'ha anat! S'ha anat! —va clamar el boig amb veu ronca—. La meva amiga Lonni estava aquí fa un minut, i senzillament ha desaparegut!

—Què vols dir amb «desaparegut»? —va preguntar Hoole.

Bebo es va posar dempeus. La llum dels seus ulls s'havia tornat feroç.

—Vull dir que ha desaparegut! S'ha anat! S'ha esfumat! I tot per la meva culpa! La vaig convèncer que sortís del seu amagatall. Per advertir a tothom! Ells no em van creure, però podrien creure-la a ella. Ella va venir perquè li vaig dir que estaria fora de perill! Però s'ha anat. Estava dempeus aquí, i ara ja no està!

Encara que ningú de la cantina havia sortit, uns colons havien vingut a investigar els crits. Aquestes persones eren un grup més sa d'aspecte, va notar Tash. Era probable que fossin de les famílies i els pioners que Chood havia esmentat. Però semblaven tan interessats en els desvaris de Bebo com els parroquians de la cantina. De fet, la majoria d'ells se’n reien.

—Endavant, Bebo! Explica'ns una altra! —va cridar algú.

—Sí —va afegir un altre—. Parla'ns de les persones desaparegudes!

—I els monstres invisibles!

—O era gent invisible i monstres desapareguts?

La multitud se’n fotia de la broma. Chood va aparèixer, i per una fracció de segon, Tash va creure veure el somriure de la seva cara desaparèixer a la vista de Bebo. Però va tornar a aparèixer de nou, tan brillant com sempre.

—Puc servir en alguna cosa?

Tash va assenyalar a Bebo.

—Necessita ajuda. Una amiga seva ha desaparegut.

Chood va sospirar.

—Ho sento molt si això ha preocupat a algú. Desafortunadament Bebo ha fet això moltes vegades abans. Us asseguro que ningú ha desaparegut.

—Lonni ha desaparegut —la veu de Bebo va caure a un murmuri—. Ella era la meva única amiga.

Tash va sentir que alguna cosa tirava del seu cor. Ella sabia el que era perdre a algú.

—Estàs boig, Bebo —va cridar un dels colons.

Chood va assentir.

—Per desgràcia, és cert. Des que va arribar aquí, el pobre Bebo ha anat xerrant a tort i a dret sobre desaparicions.

—És la veritat! —va respondre Bebo—. Ells van morir. Tota la tripulació del Misantrop! Van desaparèixer!

Chood va mirar amb simpatia a Bebo, després es va tornar cap a Hoole i els altres i va dir suaument:

—Aquesta és una història trista. El Misantrop era la nau de càrrega que es va estavellar aquí primer. Bebo, aquí present, era el capità i l'únic supervivent. Em temo que la culpa era massa per a la seva ment. Es va trencar.

—No, no, no! —va argumentar Bebo—. Van desaparèixer. Tots ells!

—Ha de ser tractat en un hospital per a malalts mentals —va observar Devé.

—No és tan simple —va respondre Chood—. L'informe oficial diu que ell va ser el responsable de l'accident. Si se’n va del planeta, serà enviat a presó. Però els enzeen som una mica més empàtics, la qual cosa li vam permetre viure aquí, a pesar que contínuament interrompi l'ambient que tractem de crear per als nostres colons.

—S'han investigat les seves afirmacions que hi havia uns altres supervivents? —va demanar Hoole—. Qui és aquesta Lonni de la qual parla?

—Va haver-hi una recerca exhaustiva de l'accident —va respondre l’enzeen—. I els funcionaris imperials van declarar que no hi havia supervivents. Aquesta persona de la qual Bebo parla no pot estar viva.

—Això és mentida! —va etzibar Bebo—. Ella estava aquí!

—Ah, sí? —va dir Chood. La seva veu era encara molt tranquil·la i agradable—. Llavors, si us plau, Bebo, digues-me, on estava la teva amiga quan va desaparèixer?

Bebo va apuntar al terra.

—Aquí mateix! Aquí mateix! Caminàvem per aquí, i zas! Ella s'havia anat!

—Caminant, dius? Són aquestes les teves petjades, llavors? —Chood apuntava a una línia de petjades en el camí de terra.

—Sí! Aquí és on jo estava.

—Llavors, on estan les petjades de la teva amiga? —va preguntar l’enzeen.

—Doncs estan a la dreta... —per primera vegada, Bebo es va detenir murmurant per a si. No hi havia altres petjades en el terra. No hi havia cap senyal que ningú més que Bebo hagués estat dempeus allà—. Però ella estava aquí! Just aquí!

Chood es va encongir d'espatlles.

—Ja veus. Està bastant boig. És molt trist.

—No pots ajudar-li? Almenys buscar al poble? —va preguntar Tash.

—Podem, però no anem a trobar res —va dir Chood—. Les persones que desitgen ser trobades a D’vouran són fàcils de trobar. Les que desitgen ocultar-se, bé, és un gran planeta.

En aquest moment, la majoria dels colons havien perdut l'interès i s'havien anat cap als seus negocis. Oncle Hoole també volia seguir endavant.

—Anem, Tash —va dir—. Aquestes persones s'han ofert a ajudar-nos a arreglar el Missatger de Llum, i no podem fer-los esperar.

Mentre els altres s'apartaven, Tash li va dir suaument a Bebo:

—Ho sento, no puc ajudar-te. M'agradaria que hi hagués alguna cosa que pogués fer per tu.

Bebo li va dirigir una mirada freda i dura.

—No importa. En poc temps estaràs morta. Tots aneu a morir.

Següent